Iniciem doncs el temps del punt de lectura aquí al matí de Tarragona Ràdio,
aquest espai que arriba sota l'assignatura del col·lectiu d'escriptors del Camp de Tarragona
i amb la col·laboració setmanal i habitual de Jordi Tinyena.
Molt bon dia, Jordi.
Hola, bon dia.
Que li agraïm molt que ens faci memòria d'aquests autors de poesia,
d'aquests poetes que tenim en la nostra història més recent de la literatura,
que teníem una mica oblidats i jo no sé els oients,
però em consta que alguns oients estan recuperant de mica en mica,
estan retrovant o estan descobrint, fins i tot.
I avui precisament el que ens proposes és això,
redescobrir o retrobar-nos amb Joan Salvat, Papa Sey.
Sí, un poeta també bastant desconegut, fora dels cercles literàries.
Aquest és un dels que dintre del mal literari està ben viu,
però fora no gaire, en parla poc.
Jo quan m'has comentat que parlàvem d'aquest autodicció,
aquell que cantava el Serrat, probablement si el coneixem
és una mica per les cançons de Joan Manuel Serrat,
que va musicar alguns dels seus poemes més celebrats.
Sí, hi ha un disc, que era el Res, no és mesquí,
portava el títol d'un poema de Salvat, Papa Sey, de fa molts anys.
Quan Serrat cantava en català.
És un disc magnífic.
És la prehistòria.
Jo no sé si és el mèrit del Serrat o el mèrit de Joan Salvat, Papa Sey,
però és realment una obra fantàstica
i que, com en molts casos, ens ha servit per a alguns a conèixer,
una part mínima mínima de l'obra d'aquest poeta.
Un home que es desmarca una mica de tots els seus contemporanis, no?,
pel que m'explicaves abans.
Bé, sí, normalment estem una mica acostumats
que els poetes i els escriptors en general pertanyin al món de la cultura,
siguin professors, siguin universitaris.
Aquest és un cas radicalment diferent,
és un guerriller, deia Pansio,
i aquesta és potser la paraula que més li escau.
és una persona autodidacta que es forma ell,
que no va mai a la universitat,
que no té un contacte regalat amb el món de la cultura
i que no obstant això se sent atret per la literatura
i per els experiments literaris que es porten a terme a Europa
al primer text del 19 i s'hi apunta amb un gran entusiasme.
El situem, doncs, cronològicament, finals del 19, començaments del 20?
El 20, el 20.
El 20, directament ja.
Sí, el primer és 25 anys del 20.
Va morir molt jove, però la seva vida neix el 1894.
Per tant, al començament del 20.
Va morir jove, probablement perquè va tenir una infantesa
i una vida molt difícil des del punt de vista material
i això, doncs, la salut se'n ressenteix posteriorment, no?
Sí, sí, la vida se la va no és gens fàcil.
Mor al 24, per tant, mor amb 26 anys, molt jovenet.
A més, a més, després d'haver viscut la mort de la seva filla, també.
I ell, personalment, la vida de xiquet va ser molt complicada,
es va quedar orfa de molt petit, potser amb 8 anys, si no recordo malament,
i va estar criat, doncs, a bord d'unes fregates i d'unes corbetes
que van fer el paper d'hospici que estaven ancorades al Moll de Barcelona.
I després va haver de treballar tota la seva curta vida per poder tirar endavant.
Va treballar una mica de tot, no?
I cap al final va tenir el treball millor perquè va entrar en unes galeries,
les galeries laietanes, i allí va anar a parar a la llibreria de les galeries.
Allí va ser més feliç, suposo.
Perquè aquí podem intuir que tenia un talent natural per la literatura.
Des del punt de vista que no tenia cap mena de formació
i va ser capaç de fer uns versos com els que coneixem.
Sí. A més a més, va ser un activista.
Dintre de les seves possibilitats, que no eren gaires,
va ser un gran activista,
perquè convençut d'una sèrie de coses sobre la literatura i sobre el món,
es va atrevir a fer manifestos, a publicar revistes,
fetes per ell, d'una manera molt precària i naturalment amb molt poca distribució.
Una persona compromesa, doncs.
Sí, sí, una persona molt empenta, personal.
Ell va començar una mica fascinat per les idees anarquistes o socialistes,
més anarquistes que socialistes que es vivien a Europa en aquell moment,
i també per els experiments avantguardistes de l'època.
Pensem que aquest és el període d'ebullició, no?
L'Olla dels moments literaris i artístics en general
està en plena evolució.
Cubistes, rafaelistes, surrealistes, futuristes, dadaístes, tot el conjuntisme.
I tot això s'expressava amb molta passió.
Per tant, això creava també una tensió cultural,
en el bon sentit de la paraula, que estimulava molt la...
Sí, home, és molt sorprenent que una persona com ell,
sense formació, diguem-ne, arreglada, universitària,
doncs tingués prou sensibilitat i curiositat com per estar al cas,
del que estava passant a Europa i deixar-se'n fascinar.
I ja veurem que, de totes maneres,
una part de la crítica no li atorga gaire profunditat
al seu experimentalisme, no?
Però, bé, el fet de sentir-se'n atret i d'estar al dia
és prou significatiu.
Això et volia preguntar, Anna.
Tots sabem que a tots els col·lectius hi ha una aristocràcia
en el món de la cultura i la literatura, també.
Jo no sé, en aquella època,
un personatge com Joan Salvat Papasell.
Ara comentaves que la crítica, una part de la crítica,
no era molt favorable, aquesta creativitat, aquesta espontaneitat.
En general, en conjunt, la cultura de l'època,
com acollia el contemporani Joan Salvat Papasell?
Home, la cultura que ens ha deixat testimonis escrits,
hi ha dues, dos grans vetes.
La una és la del reconeixement de l'espontaneïtat,
de la sinceritat i de la netedat de la poesia de Salvat,
i això és positiu, és un judici positiu.
I l'altra és el de considerar-lo un nou vingut,
sense preparació, que també hi va ser, no?
Hem de dir que en el futur, en el seu futur,
en el nostre present, Salvat és un poeta
que està present a totes les antologies i a tots els llibres d'història i a la literatura,
i que, per tant, ha estat acceptat pràcticament per tothom.
Podem entendre, doncs, que el pas del temps l'ha tractat bé, des d'aquest punt de vista.
Sí, l'ha tractat bé perquè, a més a més,
és un poeta d'una obra més aviat curta, bastant curta.
No va tenir gaire temps, a la veritat, una vida molt curta.
Sí, no va tenir temps.
I, per tant, en aquestes condicions biogràfiques
que hem esmentat ràpidament i amb una producció literària
que es concentra en sis llibres de poesies,
no gaire llargs, tampoc,
doncs ha aconseguit fer-se un forat a la història de literatura.
I jo t'asseguro, això no hi ha gens pràcticament.
Només va fer poesia i els seus manifestos compromesos?
Pràcticament, sí.
Va escriure després algunes proses,
però no són de caràcter literari,
no són articles que parlen de coses diverses.
Després va fer alguna incursió en el món de literatura infantil
quan va néixer la seva xiqueta.
Però, vaja, és molt poc significatiu.
Va ser un poeta.
Llegim algun poema?
Llegim algun poema, sí.
Jo abans de llegir-lo vull advertir al lector d'una cosa.
És a dir, quan hem dit que cal situar-ho en el món de les avantguardes,
he d'afegir que normalment la història de la literatura
el situa sota l'empara del futurisme,
del moviment aquest fundant per l'Italia Marinetti,
que va tenir una certa predicació a Europa
i que en el seu desenvolupament va acabar
bastant lligada a Mussolini
i al moviment dels cabines negres de Mussolini.
No per culpa de la poesia, esclar,
sinó per l'ús que se'n va fer de la mateixa manera que Wagner,
va acabar sent el músic preferit dels nazis.
Vull dir que hi ha un component d'aquesta poesia,
l'exaltació de la joventut, l'exaltació de la força,
el cant de l'home sense lligams,
de l'home lliure, de l'home aventurer,
que va lligat a les màquines que simbolitzaven això en aquell moment,
el naixement de l'avió, l'automòbil, el ferrocarril.
De tot això es fa ressò salvat a la seva poesia, d'una banda.
I de l'altra, és a dir, pel que fa a elements de contingut o elements de tema.
I pel que fa als elements formals,
hi ha en aquests moments experimentació formal,
un cert rebuig a la poesia clàssica,
que vol dir un cert rebuig a utilitzar la mètrica,
a utilitzar rimes i, per tant, a incorporar nous elements,
que, esclar, nous elements que poden ser,
això és visual, sobretot,
però pot ser l'ús de la tipografia amb intenció estètica,
diferents tipus de lletres al mateix poema,
utilitzar colors, tintes de colors al mateix poema,
els caligrames, dibuixar formes amb les lletres.
En fi, una xerí d'experiments formals
als quals s'apunta Salvat Papací.
Res a veure amb l'últim poeta,
que ens va esportar, que era Josep Carné,
que era el més ortodox dins de la...
Exactament, l'home de l'elegància i de l'ortodoxia.
I aquest és l'home de l'impuls,
l'home de l'impuls i expresem-ho com més clarament millor.
La seva poesia és molt vital,
i això s'ha de dir en benefici seu,
i és un poeta que ha estat justament celebrat
per la sinceritat.
Cantes quasi sempre l'amor,
és un amor, a més a més, sexual,
molt sexual, molt erotitzat,
però sempre resulta molt net,
no resulta mai procàs,
cosa que no sempre és fàcil.
Doncs bé, jo us en porto un,
us en porto uns quants,
però llegiria un dels que ha estat musicat
pel Joan Manuel Serrat,
un dels més bonics.
Si jo si tingués bona veu m'atreviria a cantar-lo.
Visca l'amor?
Aquest també el podria cantar,
perquè és una exaltació a l'amor.
És molt vibrant, és molt vibrant, sí.
No, el Si jo fos pescador.
És un poeta molt bonic.
Aviam, aquí el tenim.
Diu,
Si jo fos pescador, pescaria l'aurora.
Si jo fos caçador, atraparia el sol.
Si fos lladre d'amor, m'obririen les portes.
Si fos bandit, millor, que vindria tot sol.
Els carcellers del món no em sabrien mai l'ombra.
Si fos lladre i bandit, no em sabrien el vol.
Si tingués un vaixell, m'enduria les noies.
Si volien tornar, deixarien lluurs cors.
I en faria fanals per aprendre'n de nous.
Clar.
Tots els poemes de Joan Salvador Paseït
el que també deixen és aquest testimoni de joventut.
La joventut és una constant.
Aquesta energia, la passió...
Un entusiasme per la vida.
Claríssimament.
A vegades et queda la incògnita, no?
Què hagués passat de la seva obra?
Què hagués passat en un futur si no hagués mort tan jove?
Passa amb ell i amb altres autors que han mort joves, no?
I dius, home, hi havia un potencial important darrere.
En fi, és un exercici bastant inútil
perquè no sabem mai el que hauria pogut passar.
Serveixi de testimoni un judici d'un contemporani seu més gran
que va tenir la sort de viure infinitament més que ell,
que és el J.B. Foix,
que era un gran poeta, d'aquest en parlem algun dia aquí.
I el J.B. Foix, que sí que era un home més aviat compromès
amb les avantguardes del moment i especialment amb el surrealisme,
sense abandonar, però, un concepte de la poesia clàssica,
sense deixar-lo de banda.
Vull dir, el Foix és l'home capaç de fer un sonet
al mateix temps que parla d'un motor.
Però ell, per exemple,
d'Al Salvat diu això.
Llegeixo perquè és interessant,
perquè jo crec que és un...
En aquell moment no es va entendre massa bé,
però avui hauríem de fer-ne cas.
Diu, en rigor, les tendències extremes,
vol dir les tendències avantguardistes,
aquestes que fèiem en Ménara.
Les tendències extremes no han influït pas gaire
en la literatura catalana contemporània.
És del 25, la contemporaneitat és de l'any 25.
És un error citar el Salvat Papasset.
Si enganyar ell, hi ha enganyat els altres.
Aquest malaurat poeta mai no fóu avantguardista,
ni en la interpretació, ni en l'equívoca
donada a aquesta activitat literària.
Els seus cal·ligrames són infelicíssims.
Crec que els nostres crítics
faran una vella obra
d'abandonar tota hipòtesi d'afiliació
d'en Salvat Papasset
a cap escola ni tendència extrema.
És un judici que jo crec que és just
i col·loca Salvat Papasset en el seu àmbit.
És a dir, és un home que es deixa seduir
per les avantguardes del moment,
però la seva assimilació és molt epidèrmica.
Es limita a una qüestió formal,
a deixar el metre, a deixar la rima,
a utilitzar els cal·ligrames,
però, en canvi, des del punt de vista del contingut,
el que tenim és un poeta molt ortodox
que parla de l'amor constantment,
això és més vell que el napeu,
i no és cap retret en absolut,
perquè és un tema universal.
i, a més a més, amb una intenció de sinceritat del geolíric
que és molt moderna,
però també molt clàssic alhora.
I està molt lluny, en canvi,
dels experiments estranyíssims,
de la poesia automàtica,
de la poesia a quatre mans
i de coses d'aquest tipus que es feia en aquell moment.
Tots sabem que sota el concepte d'avantguàrdia
col·lava cada cosa.
Clar, de poema és que no s'entenia res,
que no saps de què parlen.
Doncs no, aquest sí, aquest saps sempre de què parla,
l'entens absolutament sempre.
És un poeta que, sota l'aparença d'unes formes avantguardistes,
glateix una concepció de la poesia
i una relació amb els temes poètics
que és bastant clàssic.
Encaixaria ara, Joan Salvat Papaseig,
entre els joves o no tant joves?
Encaixa bé.
El Salvat és un home que entra de tant en tant,
ara fa temps que no,
però durant molts anys va estar entrant
en les lectures obligatòries dels estudiants de cou,
de la literatura de cou.
Quan s'estudiava obligatòriament literatura,
que sempre dius, no?
Sí, sí.
Alguns llibres,
però especialment el poema de la Rosa als Llovis,
que és un llibre amorós,
i aquest era un llibre d'excit segur entre els estudiants.
És un llibre que, una vegada traspassada,
la perplexitat que causa trobar-se davant d'una poesia
que no té versos,
aparentment,
perquè, esclar,
els alumnes estan acostumats a que el vers
sigui una cosa que rima
i que tingui unes síl·labes,
quan li dius, no, no,
el vers no cal que sigui així,
el vers cal que tingui ritme,
però no rima.
Doncs, passada aquesta primera perplexitat,
és un poeta que entra amb moltíssima facilitat,
que es presa sentiments d'una manera molt intel·ligent i molt bonica
i agrada quasi sempre.
Si ens dona temps, escoltarem algun d'aquests.
I després escoltarem el Joan Manel Serrat,
però primer volem escoltar-te tu amb un altre poema,
ja que no vols cantar,
com a mínim recita.
Mira,
perquè l'has esmentat tu
i a la millor el sentiu després,
llegiré el Visca l'amor,
que té la virtut que és curtet
i és d'un entusiasme.
És quasi un himne, eh?
Surs de casa tot, panxo.
És molt curtet, però és quasi un himne,
com tu has dit, sí.
Diu,
Visca l'amor que m'ha donat l'amiga,
fresca i polida com un maig content.
Visca l'amor,
l'he cridada i venia,
tota era blanca com un glob de llet.
Visca l'amor,
que ella també es delia.
Visca l'amor,
la volia i l'he pres.
Ja veus?
I dius, que fàcil, no?
Que fàcil, fes-ho tu.
Sí, sí.
Si és tan fàcil.
Déu-n'hi-do.
Joan Salvat,
a Passeit,
podem trobar la seva obra fàcilment.
A tot arreu, sí.
No té cap problema.
Alguna vegada el Jordi ens porta a algun autor
que hi ha dificultats per trobar les seves obres,
però no és el cas.
Anem col·leccionant poetes aquí al punt de lectura.
De tant en tant,
una setmana,
un poeta,
una altra setmana,
un narrador,
una narradora.
Avui ha estat el torn de Joan Salvat,
a Passeit.
Jordi Tignena,
gràcies per acompanyar-nos
i fins la propera setmana.
Adéu.
Visca l'amor que m'ha donat l'amiga,
fresca i vida com un maig content.
Visca l'amor,
recrida d'aigvenia,
o pera blanca com un glob de llet.
Visca l'amor,
ella també es denia,
visca l'amor,
la volia i l'he pregut.
Visca l'amor que m'ha donat l'amiga,
fresca i vida com un maig content.
Visca l'amor,
la volia i l'he pregut.
Tot era blanca com un glob de llet.
Visca l'amor,
que ella també es denia,
visca l'amor,
l'agonia i l'he pregut.
Gràcies.