És dimarts, per tant, en reservem una estona aquí al matí de Tarragona Ràdio,
al punt de lectura, en companyia de Jordi Tinyana.
Bon dia, Jordi, benvingut.
Hola, bon dia.
Aquest espai que realitzem en col·laboració amb el col·lectiu d'escriptors de Tarragona,
avui el dediquem a una dona, un personatge que de ben segur s'hagués incorporat
dins del col·lectiu, si aquest hagués existit en la seva època.
Parlem de la Mària Aurelia Cammany, que no s'haurà dit,
i quantes coses no quedaran per dir-se d'aquest personatge?
Sí, és un personatge...
La caducitat ara de les aureoles dels personatges és molt ràpida,
de manera que ningú no se'n recorda, ja no se'n parla ni poc ni molt,
simplement no se'n parla.
Però és un personatge que va tenir un pes molt important
i encara un dels personatges dels últims personatges que jo crec que eren populars,
almenys a Barcelona.
Populars en quin sentit?
Populars en el sentit de ser molt coneguts, no de famosos,
no de guanyar-se molt la vida, no, no.
Personatges que havien estat relacionats amb àmbits molt diversos de la ciutat,
àmbits de la cultura, àmbits del moviment feminista,
àmbits de la política, àmbits de la lluita per la igualtat,
al teatre...
Clar, vull dir, és una dona que va tocar en tantes tecles
que tenia coneixences absolutament a tot arreu
i que en aquest sentit, vull dir, és popular.
Amb ella i amb Jaume Vidal del Cuber
van acabar aquells últims intel·lectuals implicats a la societat civil?
No sé si els últims perquè fa de mal dir,
però sí que la Maria Obrera Camany tenia un perfil civil
de presència a la societat catalana
que jo no crec que ara mateix tingui cap escriptor.
No crec que hi hagi ningú que ocupi un espai tan ampli
com el que ocupava la Maria Obrera Camany.
Però probablement hi hagi hereus d'aquella manera
que han de fer i de pensar dels creadors, dels intel·lectuals.
Per què no es dona ara aquesta circumstància
sota el teu punt de vista?
Jo crec que sí.
Perquè existeixen aquestes persones.
Aquesta activitat de lluita cultural,
d'activisme cultural i social
que efectivament caracteritza l'obra,
la vida de la Maria Obrera Camany,
jo penso que avui hi ha més gent, bastant gent,
que podria fer-la.
El que jo crec que ha canviat és el país.
I, per tant, els espais, l'existència d'espais
on aquests escriptors o aquests intel·lectuals
o aquests artistes puguin moure's en aquest terreny.
Perquè els polítics, la professió de polític,
doncs ha acaparat tota l'activitat mediàtica
a l'entorn dels conflictes i del pensament.
Perquè, esclar, només cal obrir un diari
per veure que són ells,
i només ells els que ocupen les pàgines
dedicades a la política, al pensament i a l'activitat.
I, per tant, no deixen espai per ningú més.
Vosaltres mateixos, els periodistes,
quan voleu parlar d'un tema,
no se us acut a anar a buscar un pintor
o anar a buscar un escriptor.
No, no, trucar directament amb un conseller,
amb un regidor, amb un president d'un partit.
I, per tant, esclar,
és més difícil que aquesta gent
pugui exercir una activitat
per la qual segurament està tan ben dotat.
I, curiosament, ara també passa,
però aleshores passava moltíssim
als mateixos polítics.
Sempre buscaven, doncs,
intel·lectuals, escriptors,
que els envoltessin
i que fossin també la seva projecció, no?,
en quant a imatge.
Sí, el que ha canviat és la política,
jo insisteixo.
És a dir, clar, estem parlant,
comentàvem fa poc,
doncs als anys 60, als anys 70,
doncs, home,
molts dels actes reivindicatius
pel que fa a la cultura catalana
eren protagonitzats per escriptors,
grans aplecs de gent
per sentir i recitar el Joan Oliver
o per sentir l'Espriu
o, en fi, o la Maria Aurelia
i d'altres, no?
Però, esclar, és que llavors
els polítics catalans no existien.
Estaven sortint de la clandestinitat
amb partits molt febles,
amb uns papers institucionals
molt petits, molt petits,
i tot s'havia de fer.
Llavors, els primers anys de la transició
encara aquests intel·lectuals
van jugar amb paper,
perquè els partits eren molt petits
i, per tant, ho feien al revés.
Els partits cridaven els intel·lectuals
com una manera d'interessar gent
darrere de l'obra
d'alguns escriptors
de prestigi al país.
Però això, ells mateixos
ho han matat,
ells mateixos ho han arraconat.
Alguna vegada,
algun partit
té algun intel·lectual d'aquests
o un cantant,
sobretot cantant,
en realitat.
Sí, és la cosa més...
Més fàcil, sí.
Però el paper aquest
de l'artista
o de l'intel·lectual
que opina,
que pensa
que pot ser
d'una determinada
corda política
però que es manté
lliure de criteri,
avui no interessa
ni els partits.
Els partits volen
fidelitat d'agost
i, perdoneu-me
a tots els que estiguen
als partits,
però volen fidelitat
i volen que...
Mira,
quan al Parlament
es veuen les votacions
és un espectacle
segurament normal,
però molt decebedor.
És a dir,
ara estava mirant
el debat de l'Estatut
i arribaven les votacions
d'article per article
i veies
que tots els caps
de grup parlamentari
aixecaven un dit
o dos dits
indicant al seu grup
que havia votat que sí
o que havia votat que no.
Clar,
no necessitem pensadors,
no necessitem ni cervells,
només necessitem dits
que apretin un votó
perquè hi ha algú
que aixeca el braç
i diu
l'un o el dos.
Doncs això passa al Parlament
i passa a tots els partits.
No vull dir
si és bo o dolent,
però en tot cas,
clar,
els partits funcionen
amb una mecànica
que treu fora,
elimina tota discrepància,
tot pensament crític,
ho elimina tot,
que l'està d'acord
amb el partit.
Llavors,
això és una cadena
que es transmet
absolutament a tot.
Comença el Parlament,
comença dintre del partit,
naturalment amb els diputats,
continua amb els regidors
d'ajuntaments,
va per tot,
no?
Hi ha una cadena
en la qual és inútil
parlar amb un o l'altre
perquè al final
qui mana
és sempre la cúpula del partit.
La societat necessita
uns referents intel·lectuals
en els quals
han mirat llar-se.
No dic que
nodrir-se exclusivament
d'aquelles opinions,
però sí que obrin
una miqueta
camí.
si aquest referent
l'ocupen
altres elements,
doncs malament,
no?
Sí, malament, malament.
Si ens hem d'enmirallar
en la gent
de les revistes del cor,
en els artistes del moment,
en el xou
o el personatge popular
o que fa riure del moment,
només,
potser tindrà moltes mancances.
Això ja existia
i està bé que existeixi.
La solidaritat
és afortunadament variada,
plural.
No, dic només.
Ja és bo que existeixi.
Jo on trobo
la mancança més important
és que en el cantó
de la reflexió
sobre la societat
i sobre el país,
aquestes veus
hagin estat silenciades
perquè no han tingut espai,
perquè se'ls ha matat l'espai.
L'ocupen els polítics
i sobretot
perquè els mitjans
de comunicació,
de veritat,
no feu un gran favor
a la vida
intel·lectual del país
i us limiteu
exclusivament
a tornar a sentir
mil vegades
les mateixes coses.
És ben cert.
És ben cert.
Un agafa el diari
i està cada dia
a les mateixes cares
dient les mateixes coses.
I és clar,
un diu,
i això,
què aporta al país?
I aquella mateixa cosa
es perllonga
fins que sorgeix
un altre
que la pugui canviar,
però es manté,
no?
Hem entrat
en una dinàmica
tan absurda
que a tots els polítics
se'ls posa un micro
cada dia davant de la boca.
A veure què diuen.
Clar,
hi ha dies
que tenen alguna cosa a dir
i molts
que no tenen res a dir
però han de dir
i acaben dient
i acabem publicant
tots els diaris
i sentint-ho a les ràdios
i clar,
això em mata l'espai
que hauria de ser
destinat a gent
que pot reflexionar
sobre,
encara que no coincideixi
amb les línies generals
del pensament,
no?
Però bé,
jo trobo a faltar veus,
veus,
que se sentissin veus
als mitjans de comunicació.
La veu de la Maria Aurelia Camany
es feia sentir
perquè a més tenia
aquella personalitat
porta,
quan es feia notar,
no passava desapercebuda
en cap moment.
En absolut,
en absolut.
I jo penso,
és una dona
d'una personalitat
excepcional,
tant per l'ímpetu
i per l'engrescament
en què feia les coses
com per l'amplitud,
l'ampli ventall
de coses que feia,
relacionades sempre
amb el món de la cultura
en el sentit més ampli,
no només literatura,
en el sentit més ampli.
Cultura és també
la convivència de les persones,
cultura és també
la igualtat
de les dones i dels homes,
en aquestes coses
en les quals ella
també participava.
Es coneix més
la seva personalitat,
la seva vessant política,
també professional,
entre cometes,
podríem dir
que no pas la seva obra,
no?
Jo penso que ara sí,
ara evidentment sí.
Durant alguns anys
la seva activitat
és fonamentalment
literària
i d'agitació cultural,
perquè hem de pensar
que la Maria López Campanya
arriba a la política
ja cap al final
de la seva vida,
va estar a l'Ajuntament
de Barcelona,
arriba molt al final
de la seva vida,
però ja tenia
una obra extensíssima
de tot tipus,
és a dir,
és que, esclar,
estem parlant d'una persona
que va escriure
novel·la,
va escriure teatre,
va fer traduccions,
va fer cabaret,
i tant,
i tant,
i en el món del teatre
no només el va escriure,
també el va dirigir,
també el va interpretar,
es va pujar
damunt d'un escenari
per interpretar,
en fet,
una personalitat
d'aquestes
que acceptava
els reptes,
en s'acabana de dubte.
Parla'ns una miqueta
de com era la seva obra,
de com es movia ella
en aquest món
d'activisme cultural.
Doncs mira,
des del punt de vista
de la literatura,
ella va començar
escrivint novel·les.
Venia d'una família
ja molt relacionada
amb la cultura,
és un pare,
era un conegut
folclorista,
i el seu avi
també havia estat
un folclorista,
per tant,
venia d'una família
ja relacionada
amb el món
de la cultura
i amb el món
de les lletres.
Ella va començar
escrivint literatura
i escrivint novel·la
i va quedar finalista
d'un premi,
la primera cosa
que va fer
sembla que és
de l'any 40 i poc,
de l'any 47,
i va quedar finalista
del premi Joan Martorell,
que era llavors
un premi de prestigi,
amb una novel·la
que va ser
Necessitem morir.
És un premi
que ella va tornar
a presentar-se
alguns anys després
i que el va acabar guanyant.
Dir-les
els títols
de les obres
seria massa llarg.
El que sí que puc dir-vos
és, per exemple,
els premis que ha guanyat,
perquè veieu
l'entitat dels premis.
A part del Joan Martorell
que he comentat,
va guanyar el Narcís Uller,
que també era un premi
molt important,
el Josep Ixar de Saig,
el Sant Jordi de novel·la,
el de la crítica
de Serra d'Or,
de manera que ja veieu
que són premis
d'una gran entitat,
encara avui els que es mantenen
són premis
d'una gran entitat.
També es va dedicar
a la crítica literària
i va escriure a Saig
relacionat amb la literatura
sobre la literatura
i sobre història
de la dona
i la segona república,
o el Port de Barcelona,
coses curiosíssimes.
I de teatre,
que va començar
com un encàrrec,
ella sempre havia considerat
que feia novel·la
i és veritat
que la majoria
de la seva producció
és de novel·la.
Però també es van interessar
pel teatre
a partir d'encàrrecs,
d'encàrrecs que li feien
gent relacionada
amb el teatre.
I a partir d'aquí
va començar
a publicar
i a estrenar,
perquè va estrenar molt,
quasi tot el que va escriure
ho va estrenar.
Algunes de les seves obres
són
Tu i Hipòcrita,
que potser va ser
la primera
de 1960
i després
Venda Garbí,
L'Ombra de l'Escorpí,
el Cavallet Irán,
en fi,
una mica de tot.
I de novel·les
va escriure fins al final,
em sembla que l'última
és del 1990,
és pràcticament
el final de la seva vida ja.
Per tant,
hi ha,
entre el 52 i el 90
hi ha 40 anys
d'activitat literària
amb un grapat.
Es vol tenir
una obra extensíssima,
no?
Sí, sí,
una obra molt extensa.
novel·les,
home,
no ho sé,
pot ser 25 o 30 novel·les.
I quin,
com són les novel·les
de la Maria Aurelia?
Hi ha diverses etapes
d'obres.
Hi ha una primera etapa
que semblen personatges
una mica tancats,
una mica tristos,
un sentit de la vida
una mica negre.
Després
té algunes novel·les
que avui en diríem
juvenils
i que estan relacionades
amb les idees,
estan al servei
de les idees,
no ho sé,
una de les novel·les,
per exemple,
que els instituts
havien tingut
en algun moment
un cert èxit,
es diu Quim Quima,
justament el nom
del restaurant
de Tarragona
que està posat
més o menys
on vivien
la Maria Aurelia
i el Jaume Vidal
a Tarragona.
I aquesta és una novel·la
d'un personatge
que és alhora
home i dona,
és alhora
noia i noia,
Quim Quima,
és a dir,
un personatge
que va canviant
conforme passa la història,
és una excusa
per revisar
la història de Catalunya,
llavors en un període
ets Quima
i en l'altre
periód ets Quim,
i serveix
doncs això,
com a motiu
per anar fent
un repàs
de la història
de Catalunya.
Clar,
és una novel·la
ja compromesa
amb un cert compromís,
pensada
amb voluntat
d'explicar això.
D'altres novel·les,
hi ha d'aventures,
comprendràs que
amb tantes novel·les
i amb tant de temps
han canviat tant
els registres
i els temps
que té de tot.
Es va interessar
també per la novel·la negra,
devia ser una
de les primeres persones
a l'estat
que es va interessar
per la novel·la negra
i per la seva capacitat
de retratar la societat.
Dèiem-la d'aventura,
hi ha alguna novel·la
de les últimes,
per exemple,
el Cap de Sant Jordi,
que és una aventura
a propòsit
d'un fet real,
que és que en un moment
determinat
Pere,
a la tercera ceremonia,
s'havia volgut comprar
el Cap de Sant Jordi
com a relíquia
perquè es veu
que algú el posava a la venda.
Llavors la Maria de la Campany
fabula
a partir d'aquesta
anècdota històrica.
i alguna de les coses
més conegudes
com un lloc
entre els morts
que és de les últimes
que es van posar
a l'abast.
La Maria Aurelia Campany
era en la distància curta
com projectava
la seva imatge?
Jo crec que sí,
jo hi vaig tenir contacte
alguna vegada,
no gaires,
perquè,
com sabeu,
vivia a Barcelona,
era regida
de l'Ajuntament de Barcelona,
però passava ell
molts dies a Tarragona
perquè el Jaume Vidal,
la seva parella,
doncs era professor
de llengua i literatura catalana
a l'universitat d'aquí
i, per tant,
doncs era una persona
habitual també
del paisatge
del Parc Alta de Tarragona,
no?
I efectivament,
de prop era
exactament allò
que semblava de lluny.
Era una persona
molt sincera,
o semblava una persona
molt sincera.
De caràcter.
Molt de caràcter, sí.
Sí, sí.
Déu-n'hi-do.
Què més podem explicar
de la Maria Aurelia Campany
i tantes coses, no, Jordi?
Sí, sí, sí.
Jo recordo una de les...
Ella, en algun moment,
en alguna entrevista,
havia reconegut sempre
una gran admiració
per l'Espriu.
Havia dit,
fins i tot,
que tenia tanta admiració
que l'Espriu
que li feia por,
que li feia por
perquè ella
escrivia d'una manera
radicalment diferent.
Esclar,
la llengua de la Maria Aurelia Campany
no té res a veure
amb la de l'Espriu.
És més directa,
més planera.
Molt, clar,
molt més planera,
molt més directa,
es permet moltes llicències.
Espriu era un home
molt meticulós
que corregia
fins a l'infinit
i que li havien de prendre
les obres
perquè, si no,
no s'haurien publicat mai.
No les donava mai
per acabades.
La Maria Aurelia
té una llengua
molt més casolana
per entendre'n
sense que això
tingui res de pejoratiu.
Però sí,
molt més directa,
molt menys treballada,
molt més espontània.
I ella explicava
que tenia una gran admiració
per l'Espriu
però això,
que li feia una mica de por.
Llavors,
l'Espriu té
una de les narracions
de l'Espriu
que es diu
no sé si el dic
amb exactitud
la mort
i mort
del Quim Federal.
Confessió i mort
del Quim Federal
que és una narració
molt i molt divertida
de l'estil
aquest itallaire
que també li agradava
molt a l'Espriu
d'estripar els personatges
i que és un senyor
que s'està
a punt de morir.
És una peça
molt divertida
que s'està a punt de morir
i llavors
la dona,
la parella,
li diu que es casi amb ella
per tenir dret a la pensió
que a veure si ara la deixarà
després de tants anys.
Però ell
que és el Quim Federal
i que és Republicanot
Federal i anticlerical
li diu que de cap de les maneres
que se'n vol anar
sense capellans,
sense misses i tal.
Ella no li fa cas
i va buscar el capellà.
Però el capellà no hi és
i llavors
li va el sagristar.
El sagristar intenta convèncer'l
no hi ha manera
que el convèncin.
Llavors
baixen a baix
i diuen
l'enganyarem,
li direm
que farem aparèixer
un dimoni
per la finestra
del balcó
de manera que ell
s'espanta i digui
sí, sí, vull confessar.
I convencen
el sabater
del portal de casa
perquè faci de patupí,
perquè faci de dimoni.
I llavors
aquell apareix
amb un
de tambos
i tal
apareix
per la finestra
i el Quim Federal
efectivament
s'espanta
i comença a confessar
vull confessar,
vull confessar,
vull confessar.
I diu
què vols confessar?
Dic
vull confessar
que durant 15 anys
he tingut relacions sexuals
amb la dona
del sabater.
Que és el que està davant.
I l'altre diu
home,
per sentir-me dir això
m'he vestit
de dimoni.
Bé, doncs
és molt divertit.
Doncs aquesta obra
la van pujar als escenaris
amb una primera representació
als anys,
no recordo ara
quin era,
el 60 i pico,
i un dels papers
el feia la Mariela Campany.
El feia d'actriu
en aquesta hora d'actriu.
Sí, sí, sí.
Un dels papers
el feia la...
Està gravat, eh?
Hi ha un disc,
suposo que era
d'edixa de l'època,
en què es recull
la banda sonora
d'aquesta representació
teatral
de la paciència mort
del Quim Federal.
Jo de la part
més teatral
i més de la faràndula
de la Mariela Campany
recordo el tema
de cabareta
que tantes vegades
també s'ha reproduït
perquè de fet
és un gènere
que es va posar de moda
entre determinats cercles
de Barcelona
en l'època de la transició
i aleshores
aquest tipus d'imatges
i aquest tipus d'espectacles
es van publicitar molt, no?
Sí.
La Guillermina molt
de la Mariela Campany.
Efectivament.
Era una mica
un moviment nostàlgic
del Paral·lel
que ja s'havia acabat
i que ja estava mort
en aquell moment
però que, esclar,
vull dir,
en la memòria històrica
dels barcelonins
el Paral·lel
sembla ser encara
l'artèria del cabaret
que ja fa molts anys
naturalment
que no ho és.
Jordi, finalment,
si volguéssim
aproximar-nos
per primera vegada
a l'obra
de la Mariela Campany
per on ens recomanes
que comencem.
Difícil, eh?
Molt difícil.
A veure,
l'obra de la Mariela
ja està tota editada,
alguna és més difícil
de trobar a les biblioteques
i és tota.
També s'ha publicat
l'obra completa
i, per tant,
és fàcil accedir-hi.
Però si haguéssim
de començar...
Per les últimes novel·les,
potser...
Home, les últimes
són les que estan més a prop
però algunes de les
que van tenir
en el seu moment
més importància
són un lloc
entre els morts.
Feliçment,
jo soc una dona.
Si us agrada
el món d'aquest medieval
i aventurer,
doncs el Cap de Sant Jordi
és una bona opció
i una de les últimes
que és el color més blau.
Segurament,
doncs,
connectarà molta gent.
Doncs, no és difícil
ni de bon tros
de trobar aquestes obres.
Per tant,
és una bona manera
d'acostar-se.
Al Jordi li agraïm molt
perquè de vegades
ens fa memòria
d'autors i de llibres
que no hi pensem
sempre buscant
l'última novetat
a la llibreria
que està molt bé.
Que està molt bé, esclar.
Però no està tampoc
malament anar compaginant
una lectura i una altra, no?
D'absolut.
És el que ens dóna perspectiva.
Jordi Tinyena,
moltíssimes gràcies.
De veritat,
si no hi ha novetat
ens retrobem la propera setmana.
Adéu-siau.
Gràcies.