Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Molt bona tarda, com estem?
Molt bé, avui no hi ha Òscars, no?
Avui no hi ha Òscars, ja s'acabarà la ressaca dels Òscars
i continuem, com vam començar amb la dinàmica d'aquest programa,
parlant de les estrenes de la setmana.
Unes quantes destacades avui, eh?
Hitch, El Escondite i Kinsey.
Després n'hi tenim un parell més, que són d'aquestes secundàries,
però que també les tractarem.
Comencem per Hitch, si us està bé?
Perfecte.
Hitch és una pel·lícula, l'última pel·lícula d'Andy Tennant,
que és el director,
i els actors principals són Will Smith, Eva Mendes i Kevin James.
Va dir que Will Smith aquí el que fa és tornar a la seva salsa,
que és la comèdia,
i ho fa amb una història sobre un seductor.
Ell és el protagonista que dona classes de seducció
i que un dia es troba amb un taló d'aquíles,
que és la Sara, que és Eva Mendes,
i que el farà anar de corcoll.
Smith, que torna, com ja hem dit, en el seu registre de la comèdia,
en aquest film que fa molta gràcia,
però que de guió no es llueix gens de gens,
és bastant cotrill en quant a guió.
Jo he vist el thriller,
en el thriller, en diuen sí,
i veig que...
El thriller, has vist el thriller?
I fa un eix dels parelles i tal,
fa que s'enamorin,
i ell és un amant desastrós.
Més o menys va per aquí la cosa.
I quan té la seva pròpia relació,
doncs es descobreix que és pèssim.
Ell a la roda de premsa ho va dir,
diu, jo m'agraden molt les noies,
però jo no els agrada amb elles.
A mi em passa una cosa semblant.
Em sembla que deu ser molt modest, eh, el Will Smith.
Bueno, no es lletja el noi, eh?
No.
Però bé.
Una altra pel·lícula, potser no tan comercial,
a nivell així de públic,
però també força interessant,
és El Escondite,
el nou film de suspens,
protagonitzat per Robert De Niro
i dirigit per John Paulson,
que és el que havia dirigit Fanàtica,
aquella pel·lícula d'aquella noia rosa
que anava darrere d'aquell noi jove,
i tant, tal, tal, tal.
Doncs aquesta pel·lícula,
El Escondite explica la història d'una nena
que juga amb una mica imaginari,
amb un del Charlie,
que segurament si heu vist el thriller que diu l'Àlex,
el Charlie que fa bastanta por
quan la noia el passa és i diu
Charlie, Charlie,
fa com a molta por.
Doncs a partir d'aquí,
a partir de quan comença a jugar amb aquest noi,
amb el Charlie,
comencen a succeir una sèrie d'accidents
que dubta,
en la qual es dubta de l'existència d'aquest ent,
que, bueno,
després del final és una mica lo xamelant,
el que passa és que com que ja estem molt acostumats
a veure coses com el Sexo Sentido
o com també el Bosque,
doncs ja és molt previsible al final,
l'estàs degustant al llarg de la pel·lícula
i dius, va, això patarà per aquí,
i el que vas encertant,
jo l'he vist i encertes,
de debò,
i la majoria de la gent encerta.
I escolta, que tu l'has vist, no?
Sí, comenta'ns què t'ha semblat a tu.
Jo, sincerament,
destaca la nena,
Dakota Fanning,
que, bueno,
ja havia treballat amb altres,
amb totes pel·lícules,
m'ha semblat que ha fet aquest xiquet d'allà,
va treballar Jo soy Sam,
amb Som Penn,
també El Fuego de la Venganza,
amb Denzel Washington,
aquesta la vam estrenar aquest estiu passat,
i la que encara no s'ha estrenat,
La Guerra de los Mundos,
amb en Tom Cruise,
també apareix aquesta noia,
la Dakota Fanning,
el que passa és que en seca,
apareix pel Roger, Rosa,
i en aquesta pel·lícula morena.
És un, veritablement,
es menja Robert De Niro
amb la seva actuació,
és a dir,
se'l menja,
literalment.
I s'assuma d'aquesta manera
a altres nens que jo tinc elogiats ja,
són els meus ídols en quant actors,
que és el noi que fa de Peter
Buscando Nunca Jamás.
Jo ja estic,
aquests dos xiquets,
quan siguin més grans,
són la nova Kirsten Dance.
I el teu sagrat Johnny Depp.
I el meu sagrat Johnny Depp.
Que ell a més és un nen,
però bé.
Però té carona de nen,
encara.
Bé, passem a altres temes,
per exemple,
Quincy,
passem a Quincy,
si us està bé,
dirigida per un nom
que l'Àlex li fa molta gràcia,
que és el senyor Bill Condon.
Ja és un preludi
de què anirà la pel·lícula.
De què anirà la pel·lícula.
Està protagonitzada
per Liam Neeson
i Laura Lini,
els dos verdaderament
estan excepcionals
en aquesta pel·lícula.
Laura Lini
va estar nominada a l'Òscar
per la seva actuació
i Liam Neeson
va ser el gran ausent
de la cerimònia dels Òscars.
Tothom diu
que s'hagués merescut
una nominació
i en canvi
es va quedar pobret
sense res de res.
Aquesta pel·lícula
s'aproxima
a la figura
d'Alfred Quincy,
de qui n'extreu el títol,
tot i que en el títol original
no és així,
que va ser un dels estudiosos
de la sexualitat humana
que en els seus anys,
als anys 60,
va aixecar
moltes ampolles
a la societat de l'època
però que sobretot
actualment
amb l'onada
de conservadurisme
creixent
que hi ha als Estats Units
doncs està aixecant
també una polèmica
fins i tot superior
a la que va aixecar
als anys 60.
Podríem dir
que als Estats Units
pereix una regressió
en aquest sentit.
Sí,
és a dir,
el tema sexual
verdaderament
s'ha convertit allà
en un tema tabú,
cosa que als anys 60
encara es podia portar
d'una manera o d'una altra.
Cal destacar,
ja ho hem dit,
l'actuació dels actors
i ja està,
bàsicament és això
d'aquesta pel·lícula
força guió
i el que vol ser
doncs és
més pedagògica
que no pas
d'entreteniment
i aconsegueix
justament el contrari,
entretenir molt més
que no pas ensenya.
Escolta'm,
ens portes una oferta
per riure,
ens portes una oferta
per passar por
i ens portes una oferta
més calenteta,
més referent al sexe.
Ara,
què ens donaràs?
Ara venen dues estrenes
que les dues són bastant fluixetes
tot i que val a dir
que potser la primera
val més que la segona.
La primera és
La buena vida
de Delivery,
una pel·lícula argentina
dirigida pel novell
Leonardo Di Cesare
que tot i ser aquesta
la seva ópera prima
construeix uns personatges
que són molt versemblants
que te'ls creus molt
i que verdaderament
el que aconsegueixen
és el que vol el director,
aconsegueix un retrat social
de l'Argentina actual
com la majoria de films
que avui ens arriben des d'allà
que tots són
d'això de crítica social
i de representació
de la precarietat econòmica
que hi ha a l'Argentina.
I en canvi
la segona
Demon Lover
és un terme
que m'he inventat jo
és un thriller d'empreses.
Un thriller d'empreses
ve a ser això,
doncs un thriller
entre...
Un patentes llavors.
Exacte,
en què dues empreses competeixen,
m'he inventat jo,
perdó.
És una pel·lícula dirigida
per Oliviera Sallars,
una pel·lícula francesa
i que doncs això explica
la competència entre empreses
per absorbir nous mercats
i per ampliar capitals.
Aquí el que passa doncs
és el que sempre passa
en els thrillers d'empreses
que és un nou gènere
que ho acabo d'inventar,
ja ho he dit,
que passa doncs
que la protagonista
descobreix els jocs bruts
de l'empresa
i acaba doncs
sent un estorb,
un obstacle
i se l'han de carregar.
Tracte sobretot
de la pornografia
ja per internet,
és a dir,
és una empresa
que és Demon Lover
que el que vol
és absorbir capital
a través de la pornografia
a internet
i quan ho fa
ja és prou brut
aquest negoci
com per a més a més
facin servir jocs bruts.
Quina de les dues
ens aconselles?
Jo quasi que apostaria
per la Buena Vida Delivery
perquè Demon Lover
és això més així,
no ho sé,
a mi no m'ha agradat molt
l'argument en si hi ha.
La Buena Vida Delivery
sempre està molt bé
per a la cinema argentí,
val la pena,
la gent que no l'hagi provat mai
val molt la pena veure'l,
el que passa és que potser
s'està recreant massa
en això,
en el tema social i tal.
Però bueno,
farem cas.
Són les apostes d'aquesta setmana,
no hi ha res més.
Doncs moltes gràcies, Marc.
De res.
Fins la propera.
Esperem que la setmana que ve
hagi més bonetes coses, eh?
Això també ho esperem.
Aquesta tarda
no perdis el tren.
Cada dimecres
a partir de les 6
a Tarragona Ràdio.
Nena.
Na, na, na, na, na, na, na, na.
Na, na, na, na, na, na, na, na, na, na, na, na, na.
Do it!
Take your mama out all night.
To show up, no doubt that we're doing all the best we can.
Continuem aquí al tren.
Abans de començar amb la teva i la Sara,
Laia, aquesta cançó tan bonica que has cantat...
No en tinc ni idea de qui l'haurà cantat.
La pots cantar un altre cop.
No, no, no, no, no, no, no m'ho facis això, no m'ho facis això.
En fi, Andrea, bona tarda.
Bona tarda, Àlex.
Sara, bona tarda.
Hola, bona tarda.
L'Andrea, us hem de dir a tots els oients
que teniu un tros de mandarina d'edat.
Ja no el tinc, és veritat, no el tinc ja.
Jo l'he vist com se l'ha tret, Àlex.
Jo l'he vist com se l'ha tret.
Deixa-la.
Comença, comença.
Ja està.
Bé, doncs aquesta setmana
comencem l'apartat de novetats
amb El sony i morfeo.
El nou disc del sony i morfeo
va sortir a la venda el passat 7 de març
i rep el mateix nom que el grup.
El single presentació
és el que escoltem ara
i s'anomena Nunca Volvera.
Com a curiositat,
hem de dir que la cantant del grup
va sortir a Los Serrano
interpretant el tema
Uno más uno son siete
junto con Fran Perea.
Uau, la meva sèrie preferida.
Uau, què...
Que mentiré que ets.
Perfecte, a mi em sembla perfecte això.
El disc conté cançons de l'estil pop-rock
però amb un to folk i celta.
I continuem amb Mobi.
El cinquè àlbum d'estudi de l'americà
s'anomena Hotel
i surt a la venda el proper 14 de març.
Mobi continua amb la mateixa línia
d'un tempo, eclèctic i electrodisco,
que no sé què...
Tot això, sí, cert.
I el disc conté dos duets
i dues cançons instrumentals.
El single presentació de Hotel
és el que escoltem ara,
Lift Me Up.
I continuem amb la patata d'onotats
amb el disc recopilatori de Los Planetas.
He despertado
casi a les 10
y me he quedado en la cama
más de tres cuartos de hora
y he merecido la pena.
El proper 14 de març
surt a la venda
un disc anomenat
Singles 1993-2004.
I amb l'hielmo en el aire
algunes motes
de por a la venda.
El disc conté 60 cançons,
on d'elles podem trobar
22 senzills,
entre d'altres rareses,
coses així excèntriques del grup,
inèdits i cares bé.
Per fi, per fi,
Los Planetas, no?
Que ja vas dir...
Aquell grup Lory Meyers
que s'assemblaven a Los Planetas.
Sí, portem tres programes
dient Los Planetas, Los Planetas.
Per fi han arribat Els Planetas.
Aquí los tenemos.
Els coneixeu?
Sí, bueno, Mercuri, Venus...
Quin gran cançó.
Oh, ben, ben.
Els que no els coneixeu,
Los Planetas són uns nois de Granada
que van debutar el 1993
amb Medusa.
I des de llavors
han editat vuit discos
més plens d'èxits
que ara recopilen
en el disc número 10
de Los Planetas.
I ara passem a parlar
del tema de la setmana
que és el nou rock internacional.
I us presentem a Block Party.
El seu single de debut
s'anomena així
Hearing Voices
que és el que estem escoltant
que es va publicar ara
fa ja quasi un any
en el seu àlbum també de debut
Silent Alarm.
Block Party
és un grup del Regne Unit
que és perfilant
segons la BBC
com la segona banda
més prometedora d'aquest any.
Pels qui tinguin curiositat
la primera va ser
la dels neoyorquins
de Bravery.
Block Party
és un grup jove
amb aspecte roquer i descuidat
amb referències dels 80
i així una ficció
per la guitarra
i tot això que t'estén.
Sí, sí.
Tot va començar
perquè els van enviar
un CD a Franz Ferdinand
i aquest els van trucar
per fer de taloners
en un dels seus concerts.
I ara us passem a parlar
de Franz Ferdinand.
Franz Ferdinand
em costa molt.
És una bona escusesa
que va ser la gran revelació
de l'any passat
amb Take Me Out
i van omplir les llistes d'èxits.
És una música així
com ells diuen
perquè les noies ballin.
Sí, sí, tal qual.
Però, bueno,
l'Andrea diu que...
Sí, per mi
tots els seus singles,
bé, totes les cançons
que podem trobar al disc
són possibles singles.
Són molt marxosos.
M'agraden totes.
M'agraden totes.
Jo no en conec
però té dos discs de Platí,
quatre premis
i el reconeixement internacional
com a promesa futura.
un altre dels grups de foles.
M'agraden totes.
L'any passat,
Un altre dels grups importants són aquests, The Killers, aquests assassins,
que ens presenten el seu nou single, Mr. Brightside.
Va ser, no sé si ho sabió, però la setmana passada teníem previst fer un concert a Barcelona
i l'han cancel·lat per a l'enfermetat del seu cantant, de Brandon Flowers.
Que està boníssim!
Escolta, què li passa a aquest home?
Què té?
Haurem d'anar a veure què li passa.
Costipadet, està costipat.
Deu estar costipat.
A mi hi ha una caixa de bombons a l'hospital o altres...
Sí, no, jo el presento i mira, i el cuido.
I amb tu oscura.
I el cuido.
Amb tu oscura segur, Andrea.
Sí.
I aquesta musiqueta que escolteu és de Muchachito Bombo Infierno.
Què és aquest nom?
Mira.
No ho tenim ni idea.
És sorpantat, això.
Però veia ritme, no?
Puja, puja.
Pues, Laia, jo crec que hauríem d'anar a veure'l, eh?
Sí.
Sí.
Actua.
Sí, amb aquest nom.
Amb aquest nom.
I si ens el presenten, Muchachito Bombo Infierno, soc jo.
A veure, no sonen tan malament.
No ho sé, tenen marxillat.
No, no, la musiqueta està bé, però t'ho imaginais que t'apresenten.
Hola, Laia, Muchachito Bombo Infierno.
Muchachito Bombo Infierno, Laia.
Muchachito a secas, no?
Per exemple, si es diu Roger, es diria Roger Bombo Infierno, no?
Em diu pobra tarda.
Doncs ve aquest proper dissabte, 12 de març, a les 11, a la sala 0.
Mira, aquí al costat, hi podem anar.
I sí, podrem anar, però a l'11 de març ens l'hem de reservar per anar a veure Astrut,
que toquen a les ales 0.
Sí, que ja portem dues setmanes dient que venen Astrut.
Astrut, ja, vale, aneu a veure'l ja.
Sí, ja us direm què tal, d'acord?
Vale.
Doncs moltes gràcies, Andrea, moltes gràcies, Sara, i ens trobem la setmana que ve.
Vale, molt bé, fins la setmana que ve.
I després d'aquests ritmes musicals que ens han portat l'Andrea i la Sara,
passem ja al tema de la setmana.
Atenció, senyors passatgers.
El tren de la Universitat Rovira i Virgili, a Tarragona Ràdio,
surt cada dimecres a partir de les 6 de la tarda.
En el nostre quart viatge hem escollit el tema del racisme al futbol
per tractar de descobrir com és la realitat més propera pel que fa a aquesta qüestió.
I per això tenim el plaer de comptar amb una visió de l'esport ben característica.
Tenim amb nosaltres un àrbitre que ens parlarà d'aquesta problemàtica.
Bona tarda, Alberto Cuedi.
Hola, bona tarda.
L'Alberto Cuedi és àrbitre i és de Guiné Equatorial.
Per tardar a plasmar millor aquesta qüestió, comptem amb el reportatge del Roger.
Bona tarda, Roger.
Ei, Laia, què tal? Hola, Àlex.
Hola.
Què ens dius?
Bé, doncs avui el tema que portem, ja n'hem parlat,
el racisme al món del futbol, un fet molt condemnable
i que cada cop s'escampa més cada diumenge als camps de tot l'estat.
és el tema del reportatge d'avui.
L'últim moment ja vaig esmunir entre el públic de l'estadi perquè ens parli sobre el tema i ens van dir...
Vas aprofitar, no?
Ja que anaves al futbol...
Sí, és que el Nasi, com que hi vaig segur, vaig matar dos trets d'un pardal, que és com...
És un paradòxic, però bé.
Sí, sí, sí.
Jo m'ho explicaràs, com es va.
El que ens va explicar l'afició sobre el tema d'aquesta setmana és això.
Bona tarda, ens situem al nou estadi de Tarragona, on s'està jugant el partit Nàctic-Salamanca.
Però hem vingut aquí avui perquè volem parlar amb la gent sobre aquests brots de racisme
que empobreixen encara més la imatge del futbol.
M'imagino que tothom anem al futbol a veure futbol.
Jo no m'hi fico, si és negre, blanc o xinès, m'adona igual, jo vull veure futbol.
Aviam el racisme com insult, molt malament.
L'únic que ho trobo és que a vegades ho fan per ficar-se amb ells d'alguna manera.
O sigui, amb uns altres els hi treuen un altre defecte i aquí utilitzen el color de la pell.
Vull dir, la gent no està per allò que hauria de gastar.
S'ha portat una vergonya perquè perquè una persona que sigui negra no s'ha de maltractar.
S'ha d'acceptar com ets, si no n'hi vagis, perquè no, home, perquè tots som iguals
i aquí solo no s'ha de manifestar en un camp de futbol, dir-me'l menys.
Seria qüestió radical ja directament del camp de futbol perquè no té a veure la raça d'una persona
portant un camp de futbol que jo vull bé o jo vull malament.
Home, perquè no hi ha dret amb aquests nanos que perquè són negres o són xinos
els hi facin el que els hi fan, no ho trobo molt malament.
L'indiqueta de culpa la tenen ells, eh?
Quan aceleren un gol, per què fan el món?
No li sembla bé que facin el món?
Home, no, perquè això necessita a aquesta gent que resiste l'indiqueta, no vol, però que...
Bueno, totalment en contra, perquè de colors no n'hi ha en el futbol.
L'únic que els colors que hi ha són són els candidats i les aficions.
Hablando del fútbol, siempre pensando en meterla, meter la bola, meterla toda...
Mitja part, guanyem 1 a 0, això va bé, bé, bé, però volem saber què en pensa el públic.
Hauríem d'aplicar mesures per prevenir o per sancionar els actes fascistes al nou estadi?
No, simplement els clubs que consensin a la gent, amb pancartes, amb maneres pels altareus,
el que sigui, que això és una cosa que almenys el camp de futbol no ha d'existir.
Poses que ho fessin i que no els deixessin entrar, ja està.
Hi ha mesures, el pas que no les apliquen.
Si els hi toquessin la butxaca, volies tu com aplicaria?
Em sembla que és molt difícil de trobar sempre qui són els quants ravenets que fan aquestes coses,
però mira, si els fotessin fora i que no tornessin a entrar, tenia dins.
Els òrgans, primer els polítics, després els estaments esportius,
tinc entès que poden aplicar sancions.
Això ho ha de dir a l'escola, ja, directament.
L'educació que li dones als teus fills.
Miraria de controlar-ho el més bé possible,
però que els clubs tampoc ho tenen que pagar, això.
Home, és que tampoc no han de pagar just els brècals.
Jo xiolaria, jo xiolaria.
I si algun del costat meu ho fa, li dic, eh? No me cali, no.
Ha acabat el partit, el nàstic ha guanyat,
però li volem preguntar a la gent del públic
si també es troben aquestes actituds racistes al nou Estadi de Tarragona.
Home, no mou, però algun dia alguna cosa s'ha sentit.
Sí, clar, tots els camps de futbol, tots els partits, sempre n'hi ha.
Jo no he notat mai que hi hagi racisme aquí,
perquè hi ha gamberros com a tot arreu.
Home, a veure, alguna vegada, fruit del furor,
no pots fotre amb un senyor de color i tal, però no passa, no passa.
Com a altres camps?
Alguna vegada sí.
No, no, personalment no l'hi he vist, però m'imagino que pot haver.
I em sembla que la gent ja suposa...
Al cap d'aquell això són coses que s'han deixat.
Aquí no crec que n'hi hagi.
De vegades no hi ha hagut mai.
Això passa a tot arreu, per desgràcia, avui.
Potser algun aficionat, però molt poca gent, molt poc.
Jo de moment veig que no, veig que estem bastant civilitzats d'aquí a Tarragona.
Ves cap al any ho veurem.
Hem vist el partit, hem parlat amb el públic,
però els de Salamanca no ens han portat cap paper.
És el que hi ha.
Això és tot i la setmana que ve.
Aquestes van ser les declaracions del públic,
però també vam parlar amb un dels jugadors del Nàstic,
Antoni Pinilla. El sentim?
Clar, clar. Vinga, endavant.
Doncs vinga.
Antoni, què en penses del racisme dels camps de futbol?
Jo crec que el racisme dels camps de futbol
és una circumstància que és paral·lel
amb el que es dona a la societat.
És a dir, el futbol és com una mica una caixa de ressonància
del que passa a la societat
i jo crec que és encara més magnificada.
És a dir, que hi ha un problema d'intolerància,
un cert problema d'intolerància de la societat
i en futbol es multiplica, no?
És a dir, perquè té molta repercussió
el que passa en el camp de futbol.
I quines mesures creus que s'haurien d'aplicar
per erradicar aquestes actituds?
S'ha de ser molt segur, molt contundent
i no tolerar en cap moment cap tipus de motiu
per pensar que anar a mot de futbol
poden aprofitar aquesta ressonància que té
per donar ressò a actituds que en aquesta ciutat
no tenen lloc.
Aquest tipus d'actituds també es donen aquí al nou estadi?
En qualsevol camp de futbol,
tot i que no hi hagi una actitud generalitzada d'aquest tipus,
doncs quatre que ho facin ja es fa notar, no?
És a dir, que és difícil erradicar tot això,
però jo crec que si la gent té la mentalitat
i ho deixa ben palès
que no està d'acord amb aquest tipus d'actituds,
jo crec que en poc temps,
si totes ens conscienciem una mica
no hi haurà aquest tipus de comportaments.
Gràcies i falsitats pel partit.
I fins aquí el reportatge d'avui
per un tema que malauradament
és protagonista al món de l'esport
i també a fora.
I ara voleu saber de què anirà el reportatge de la setmana que ve?
Sí.
Bé, doncs no, ho sent, és confidencial,
és un misteri, així que insto als oients
de Tarragona Ràdio que la setmana que ve
escoltin el tren i ho descobreixin.
Instem-los, instem-los.
Queden instats.
Fins aquí set dies.
Moltes gràcies.
Molt bé, adeu.
I continuem parlant amb l'Alberto,
perquè la primera pregunta que et volem fer
és per què creus que es donen aquests comentaris racistes
als camps de futbol?
Home, no ho sé,
però suposo que és una resposta evident, no?
La gent es pensa que
a veure una persona diferent de color,
no sé, una altra raça o població,
és el primer que se li surt pel cap.
És el més fàcil, suposo jo.
I què és el que penses
quan et fan algun comentari d'aquest tipus?
T'enràbies o t'enfades?
Què et passa pel cap?
Em passa moltes coses,
el que passa és que ser un àrbit
no pots fer res.
No ho pots expressar,
no pots expressar aquesta ràbia.
Si això ve del públic,
la reacció és de
bueno, ja s'ho farà ell mateix, no?
Donar l'esquena i fer-te el sort.
Però si ve d'un jugador,
tens instrument per fer-ho.
Pots sancionar-lo, no?
Sí, sí, sí, perfectament.
I si no estiguessis treballant,
perquè d'alguna manera és la teva feina,
actuaries d'una altra manera?
Per exemple, si estiguessis al carrer
o si te'l trobessin en una altra situació,
li diries les coses bendites
o com ho faries, això?
Al carrer
és molt diferent
que estar en un camp de futbol,
perquè al carrer
no...
Si una persona et diu
negre o merda
o alguna cosa d'aquestes,
aquesta persona, suposo que
de debò,
vol alguna cosa amb tu,
vol bronca, vol greix,
que no ho sé.
Sí, sí, vol barallar-se.
Sí, sí.
Però al cap de futbol,
sobretot del públic,
és una cosa...
com ho diuen ells, no?
És que estic calent.
Ja.
Una qüestió d'impotència, no?
Sí.
Aquells moments que estàs vivint al futbol
i, clar, saltes, no?
Sí, sí.
L'emoció, això d'ostrar...
I, clar,
també a l'arbit,
principalment és perquè,
com que sempre se'l dona en la pel·lícula,
el primer que li dius és això, no?
El més visible,
allò que li pugui fer més mal,
o que ells pensa que és el que més mal et fa.
Doncs, diuen això.
En general, com creus que està la situació?
Perquè últimament hi ha hagut molt de ressò
perquè ha tocat aquest tema del racisme
a jugadors de molt de renom.
I tu com ho veus?
És realment tal com ho pinten
els mitjans de comunicació
o està la cosa més suau?
Home, jo crec que la situació és pitjor.
Sí.
El que passa és que
també va per etapes.
I a vegades
passa allò contrari del que volem, no?
Com més es parla d'això,
és com més manifestacions d'aquest tipus es donen.
Perquè abans no...
Sí que hi havia problemes d'aquestes,
però no hi havia
aquesta vendeta que quan ja anava a ser un camp de futbol
la gent ja...
El primer que venia,
ostres, mira, aquest és d'això, no?
Ara és com més es dona,
però abans no hi havia tant.
I segons tu,
quines mesures es podrien emprendre?
Jo crec que això depèn de les categories.
En el món del futbol,
en les categories territorials
és molt...
és molt difícil controlar això.
Però l'aspecte de l'àrbit,
la Federació Catalana de Futbol
hauria de dotar els serveis de més poder
per poder actuar amb el públic.
Més sancions?
Sí, bé, al públic.
Tanca en el camp o alguna...
Sí, perquè els cursos
prenguessin mesures contra això.
Perquè l'àrbit en si
no pot fer-ho davant.
No, esclar.
Aquest actitud...
Bueno, allò que manifestes el públic
no pot fer-ho.
Del jugador sí,
però del públic no.
I la bona part
de les manifestacions
venen del públic.
Alberto,
per centrar-nos una mica més
des de la teva perspectiva,
en quins són els camps
que t'has trobat pitjor?
Concretant,
quins són els camps
que podries dir,
ostres, aquí em tracten fatal?
Mullat.
Tens l'oportunitat de mullar-te.
Collons.
Pots dir-ho, home,
pots dir-ho.
No, a veure,
l'última vegada
que vaig anar...
Això fa allà...
Bueno,
l'any passat,
final l'any passat.
Vaig anar a Mora d'Ebre,
i era la primera vegada
que anava allà,
i...
jugava contra el Tortosa.
Clar,
és bo que el Tortosa
és el club gran de baix, no?
i no m'ho diguis,
devia anar guanyant
l'Almora d'Ebre.
Sí.
Marament per tu, no?
I m'ho diuen,
collons,
sempre que m'he dit
aquí fes el mateix.
I jo m'havia anat allà.
I suposo que
em confinem amb el Segota,
però en aquell camp
van dir de tot,
de tot, de tot.
Segota és un altre àrbit
que hi ha.
Sí, sí, sí.
I això sí que és veritat, no?
A les Terres de l'Ebre
venen la fuga més passió,
que a la vegada
són els que més...
Clar, els que més
s'enrabien, no?
Sí, sí, sí.
Són els que més
actuen amb aquesta manera.
Però has arribat a patir agressions
durant o després dels partits?
Per ser agressió, no.
Més bé per ser àrbit.
Però tampoc ha sigut
una agressió allò
i dir, ostres,
doncs, no.
Però sí, sí.
I aquests comentaris
que et fan
afecten el teu rendiment
o la teva actitud?
Vull dir,
és a dir,
que deixes de pitar
alguna cosa que pitaries
o...
Clar, no ho vols dir,
però en realitat
sí, alguna vegada
sí que t'ha passat
perquè dius
sortirà escaldat d'aquí.
És impossible
que piti com he de pitar.
És una pregunta
una mica de...
No, mira.
L'altre dia
vaig anar al Camp Nou
i vaig veure l'àrbit, no?
I l'àrbit allà està...
Ningú li pot fer res.
Li pot fer el que vulgui.
A les categorades territorials
els àrbitres també fem
el que volem
que veiem convenient
o just.
El que passa
és que sí que hi ha hagut moments
que estàs contra les jordes,
però...
Intentes fer
el màxim
entre la teva salvació
i el que és el just, no?
Fas el just
o el que creus
és convenient.
Després,
les conseqüències
que nosaltres
saps tenir la potestat
de fer l'acte
a casa.
A llavors allà
pots dir el que vulguis.
Però a les canals de futbol...
Deixar-te intimidar
perquè diu la gent
si moltes vegades,
clar, però...
Però també a l'hora
de sancionar,
és a dir,
tu per exemple
has de marcar una falta,
te pot la por aquella
de com reaccionar
al públic?
Bueno, la gent
però diu
Estàs acojonada.
Mai millor dit, no?
Sí.
En aquell moment
aquella frase
és crucial.
Poques vegades.
Poques vegades.
Com ja hem dit abans,
aquests darrers dies
s'ha parlat d'aquest tema
i hem sentit opinions
que hi ha gent que opina
que és el mateix
insultar una persona
amb un insult
referent a la seva raça
que un insult qualsevol.
I a mi m'agradaria
o a nosaltres
ens agradaria saber
si això...
si opines igual.
Si opines que és cert.
No, jo crec que no.
Perquè generalment
la gent
quan diu
negre de merda,
ves en el teu país
o has vingut a empatera
o coses d'aquestes.
La gent...
Home,
la fineta és la mateixa,
no?
Per tant mal.
Però això ho diuen ja
pel fet que siguis negre.
no ho fan per fer de...
voler insultar-te.
O sigui,
això ja és...
No ho sé,
això ja són elucubracions.
Però la gent
quan et fica...
Bueno,
quan tu et fiques
amb una persona
per la seva raça,
per alguna mancança
que té,
és perquè
ets en superior
a mi.
Llavors jo suposo que
si et fiquen amb tu
per ser negre,
suposo jo.
Que pense que...
No,
doncs si li diem això,
li farà mal
perquè pensa
perquè deixa de pensar.
I jo crec que no és el mateix
perquè
si a mi
un tio em diu
quin fill de puta que és,
vale,
però si em diu
quin negre de merda,
a veure,
a mi no sap greu
que em digui negre,
però que em digui negre
amb aquest to,
amb aquestes intencions,
és molt diferent.
Llavors jo crec que no,
no és el mateix.
Alberto,
et demanem des d'aquí
que no et deixis a Milán
pels camps de futbol,
que segueixis mantenint
la teva...
el teu ordre.
I per ningú que et digui
absolutament res referent
a la teva raça ni res.
Evidentment.
Tu a la teva.
I et donem moltes gràcies
per haver vingut a parlar
amb nosaltres aquesta tarda.
Gràcies, dona.
Moltes gràcies
i fins la propera.
I et desitgem molta sort.
Gràcies, igualment.
Passem a escoltar
les darreres propostes teatrals
amb el Joan Carles Gómez.
El tren de la URB
no perdràs les maletes.
Molt bona tarda, Joan Carles.
Hola, què tal a tots?
Què tal? Com estàs?
Jo perfectament.
A veure, a veure,
què ens portes, què ens portes?
Doncs, bueno,
avui també vingui carregat de coses
i comencem per Tarragona
a la Sala Trono.
Primer porto un espectacle
que s'estrena aquí a Tarragona
a la Sala Trono
i que es diu Princesa
i està passada en la novel·la
autobiogràfica
del brasiler Mauro Janeli.
Bueno, doncs, com he dit,
és una estrena i retrada
la vida d'una transsexual brasilera
que migra cap a Europa
i és interpretada
per un periodista i escriptor
tarragoní d'aquí de la ciutat
que es diu Agostín Gutiérrez
com a únic periodista de l'obra.
Periodista no, protagonista.
S'agrada veure, eh?
Com a únic protagonista, perdó.
O sigui, és periodista
també és l'únic periodista.
Ho has dit bé, Joan Carles.
Sí, és periodista i protagonista
tota la vegada
i també escriptor.
O sigui que el senyor no...
Multifaceti.
Basta completet.
Bueno, i que l'escenari
està acompanyat per tres músics.
Molt bé.
Jo crec que és interessant.
Sí, hi ha musiqueta
per allà, brasileña, segur.
Sí, sí.
Bueno, a veure.
Ho han d'anar a comprovar.
A veure, ho comprobarem.
Bueno, i ara passarem
a parlar de musicals.
Midnight
Not a sound from the pain
Aquesta és Memory,
la cançó de Cats.
Un musical molt bonic
i una cançó inolvidable per tots.
A mi m'agrada molt.
La vaig veure a Madrid
en castellà.
No era la versió original,
però bueno,
que també estava molt bé.
Doncs sí, és Cats.
Parlem de Cats,
que és un musical,
un dels més aclamats
i populars de tots els temps.
I va ser estrenat el 1981
al New London Theatre
de Londres.
i el 1982
va ser estrenat a Broadway.
On s'ha convertit
en un dels musicals
amb més temps a cartellera.
Això és el que t'anava a dir,
perquè fa molt de temps
que se sent aquesta obra.
Molt, molt.
Molt de temps
i ha estat molt aclamada
pel públic,
per la crítica
i bueno,
vaja,
està bé.
De fet,
l'argument
no treu,
no és res d'altre món
perquè són
un grup de Cats,
un grup de Cats
de Gellicle Cats
que viuen en un abocador
i que cadascun d'ells
explica la seva història al públic
i bueno,
és bonica
per la música,
per l'espectacle
i per tot en general.
Amb la història de per si
ja no és molt realista.
No,
però bueno,
és molt fantàstica,
és molt bonica.
Bueno,
la música és d'Andrew Lloyd Webber
i que ha deixat cançons
inolvidables
com aquesta
que estem escoltant
i bueno,
com ja he dit,
el muntatge és molt espectacular
i que si us agraden
els musicals
no us la podeu perdre.
Boston.
Com que Boston?
Ai!
Chicago.
Chicago.
Animem-nos una mica
perquè estem parlant de Chicago.
És un musical
que està molt,
molt,
molt i molt bé
de veritat.
També l'he vista,
mira,
a mi m'agrada anar a veure musicals
i vaig estar a Londres
i la vaig veure.
Ah, mira,
com qui diu que ha estat aquí
al poble de Costà, no?
Sí,
com a la poble de Mafumet.
que hi ha un respecte
amb el que passa
amb la poble de Mafumet.
Ah, no,
si la poble de Mafumet
és molt bonica
que hi ha estat.
Bueno,
doncs aquest musical...
David,
ni què amb el turisme
a la poble de Mafumet,
que no se'ns enfadi ningú.
No se'ns enfadi ningú,
això.
Doncs Chicago es fa
a la Delphi,
a la Tierra de Londres
i és una comèdia
d'humor negre
ambientada en Chicago
del 1920.
Els crítics asseguren
que és una de les millors obres
que es fa
al western londinenc,
o sigui,
que val molt la pena anar-hi.
A més,
la coreografia,
la posada en escena
i els actors
valen molt la pena
i no ho sé.
Jo crec que és una proposta
molt interessant
perquè amb poca cosa
a l'escenari
demostren
que pots fer
moltes més coses
de les que ens podem imaginar.
Home,
la pel·lícula ja va estar
molt bé, no?
La pel·lícula ja va estar
molt bé,
molt bé.
I també,
abans havia estat feta
aquí a Espanya
amb una protagonista
molt coneguda aquí
que és l'Àngel Cunyalons.
La coneixeu, no?
Sí.
Doncs sí,
molt bé.
I ara parlem
de The Phantom of the Opera.
Una cosa, sí,
molt marxosa
que també és de...
La música també
és d'Andrew Lloyd Webber.
Sembla que aquest home
no tenia res més a fer a la vida
que fer música per musicals.
Però, bueno,
la cosa li va sortir bé
perquè ha fet coses
que totes elles
han estat molt reconegudes
i molt famoses
i molt boniques, sí.
Bueno,
doncs The Phantom of the Opera,
que és una història
coneguda per tothom,
com ja sabeu,
i es va estrenar el 1986
i des de llavors
està en vida
i està per més de 52 espectadors.
52 espectadors?
Ai,
52 milions.
Però és que això
és impressionant,
52 milions d'espectadors
que han vist la mateixa obra.
O sigui,
més que tot Espanya,
Suïssa i Àustria junts.
Home,
per exemple.
I es diu
que a Londres
mai cap dia
ha quedat una entrada
per vendre.
o sigui,
que això
és,
no sé,
és una cosa
que jo crec
que molt forta,
eh?
Molt forta.
La gent d'allà
deu repetir,
deu anar-hi cada nit,
allò de ser,
vinga va,
que anem a veure
el Sant Alba de l'Òpera.
Sí, vinga va,
que fem.
Això ho han fet a tot Europa,
no?
Només a Londres?
No,
han fet a Broadway,
han fet a Londres.
És a dir,
dinten els 52 milions
ja compten els de fora,
no només els de l'un dinens.
Porta molts anys,
porta molts anys.
Bueno,
i que fa poc
han fet una peli
que, bueno,
que no està...
Deixem-ho la marxa.
Deixem-ho que han fet una peli.
Quina cançó més bonica,
també, aquesta, eh?
M'encanta.
Doncs sí,
aquest és el musical
de Lion King
i que, bueno,
també l'he anat a veure a Londres.
Va, tradueix-lo.
Jo tampoc tinc res més
a fer la vida.
No tens res a fer,
tens molts calés...
No, no es tracta d'això.
Què vol dir Lion King?
Lion King?
Doncs jo crec que és el rei Leo.
Ah, molt bé.
Podria ser?
No ho sé,
no ho estic segur.
Sí, home.
Bueno,
doncs es fa a l'Icee
un teatre de Londres
i és el musical de la pel·lícula.
No, però ens has de dir
que sempre al teatre?
Sí, perquè és interessant.
A veure,
tu vas a Londres
i si no saps el teatre,
què passa?
Ah, clar.
M'encanta.
Jo crec que val la pena.
Doncs és un musical
de la pel·lícula de Disney
i la música i les cançons
i etcètera, etcètera
és de...
és del Tonjón
i, bueno,
que són molt boniques.
I, bueno,
els actors ho fan molt bé,
també.
Hi ha un parell de nens petits
que fan de Simba
i de Nala,
els petits tons,
i que també ho fan molt bé
que és molt curiós
i fan molta gràcia.
com el muntatge del pessebre,
que fan fer d'arbre
i és un paper.
Allà hi ha una jantada,
que és molt espectacular
perquè hi ha un muntatge
molt treballat
en un vestuari
molt xulo
i, bueno,
que jo crec que
si aneu a Londres
a veure algun musical
tampoc els el perdeu.
I, bueno,
i ja està.
Només fer una reivindicació
perquè vaig a dir al diari
que el Paral·lel
s'està convertint
en una avinguda
una mica deteriorada
i que, bueno,
que està quedant
una mica malament
respecte a la Gran Via
a Madrid l'any.
O sigui que,
senyors i senyors,
fem el favor d'anar al teatre
al Paral·lel
que, bueno,
que aquí a Catalunya
també es poden fer musicals
de qualitat.
Tots de cap al Paral·lel
mentre et diem
adeu i fins la propera setmana.
Moltes gràcies, Joan Carles.
Vinga, adeu.
I ara, després
de l'escenari teatral,
passem a l'escenari televisiu.
No perdis el tren.
I anem tot seguit a parlar de televisió
amb el Rubén i el Nacho.
Bona tarda, companys.
Hola, bona tarda.
Bona tarda.
Què feu?
Què ho feu?
Primer de tot,
un parèntesi,
m'agradaria felicitar
a l'Alberto,
l'àmbit que ha vingut abans
pel seu esplèndid català.
Molt bé.
Tot i no ser d'aquí.
És d'Elogia.
Molt bé, molt bé.
Estem amb tu, eh?
Estem amb tu, Rubén.
Pensem igual.
Doncs bé,
avui us parlarem
del programa
de Lorena Verdun
a Televisió Espanyola
Dos Rombos.
Esta tarde
hablamos de sexo.
Molt bé,
Laia, molt bé.
Ui,
aquí comencen a treure
samarretes
per l'estudi i de tot.
Doncs bé,
és un programa
de la productora
del Terrat,
que com tots sabeu
és catalana
i està salvant
molt la papeleta
a Televisió Espanyola
que refereix a audiència
i tot això.
I s'ha de dir
que xucla molta audiència
a Cròniques
i també
al Bonafuente
els dijous.
Cada programa
està dedicat
a un tema en especial.
Per exemple,
hem de dedicar-li
a un programa
a l'orgasme femení.
Ara que dius això,
Nacho,
tens una veu molt sensual, eh?
Moltes gràcies,
moltes gràcies.
Fes-ho, fes-ho, Roco.
La fotocopia d'una nena.
Molt bé, molt bé.
Continuem amb el programa,
sisplau.
Continua.
Vam fer un programa
dedicat a la infidelitat
i un altre,
curiosament,
el que més audiència
va tenir,
que va estar dedicat
al sexe anal.
Vale, canviem de tema.
Aquesta setmana
estava dedicat
al primer cop.
El primer cop que...
Àlex, Daya,
alguna cosa a dir?
Absolutament res.
Tot queda...
Especial.
Jo sí.
Jo...
Voleu saber amb qui va ser?
Encara no ha sigut el meu,
no, Àlex.
No, no,
jo estic...
Sento curiositat, Àlex.
Amb la meva mà.
Uuuh.
Bueno,
canviem,
canviem de tema.
Recorda la franja horària,
eh?
Recorda la franja horària,
Àlex.
Perdó,
perdoneu-me.
Continuem amb el programa.
Els dos rombos
de la vista espanyola
està força bé.
Té una estructura
que és molt similar
al que feia
l'organitzat
a la ràdio,
en tu casa amb la mia.
És a dir,
al llarg del programa
van rebint consultes
de tot tipus
relacionades amb el tema,
en aquest cas,
el primer cop.
Sentim-ne un exemple
i pareu atenció
a la naturalitat
amb el que la Lorena
tracta el tema.
Jo tinc una duda.
Jo és que
quiero saber
si hay diferencia
a la hora de sentir placer
cuando un chico
tiene
frenillo o no.
Dicho frenillo,
no sé si està bien dicho.
Bueno,
si es a lo que te refieres,
el frenillo es...
Tengo un pene.
Aquí.
Bueno, este...
Tengo que decirte presto uno.
És curiós,
és curiós
amb la naturalitat
que quan entén
l'anys abans
que tracta el tema
del sexe
i crec que està molt bé.
Que buscava un pens per allà.
Sí, home,
un consolador per...
Estris per demostrar-ho.
Jo he sentit
algú que ha dit
si quieres
té presto en mi
o alguna cosa així, no?
Sí, la Lorena
demostra molt
de domini
a la professió
perquè es troba
amb cada fric
i ha de superar
uns...
Uns obstacles.
Sí, sí.
Doncs bé,
sempre tenen un convidat
al programa
i aquest dijous passat
va ser l'Eloi Arenas,
un humorista
que es va donar a conèixer
amb 1, 2, 3,
el programa de televisió espanyola
i també s'ha de dir
que fan uns quants reportatges
força entretinguts
però sobretot destacaria
amb el seu suau
tot humor
que ho fa tot més fàcil
i amb més naturalitat
com hem dit abans.
Però sense perdre mai
el caire educatiu
sempre tracta els temes
interessants o...
D'una manera molt pedagògica, no?
Que no sembla allò
a lo guarro.
Intentant explicar.
El ciclo menstrual
és del primer dia
de la regla
al primer dia
de la siguiente regla.
Eso es el ciclo menstrual.
Entonces,
durante ese ciclo
normalmente las mujeres
expulsan flujo
que deja una manchitita
en las bragas,
en las braguitas,
que no es nada.
No se deben utilizar
tampones
cuando no se tiene la regla.
des del primer dia...
Després t'ho explico,
tranquil·la,
Àlex.
Això és a tots els llibres,
sembla el típic vídeo
que et piquen a classe
quan parlen de sexe.
Això t'ho sembla
que t'ho expliquen.
A tu et piquen vídeos
de sexe a classe?
Oi,
jo vaig fer sexologia
a la Gb.
Això està de genant.
Quina sort,
quina sort,
Rubén,
a quin col·le anava.
Prou,
prou,
prou.
Continuant.
Per últim,
a mi em semblaria destacar
el que és el millor del programa
que sempre ve al final,
com tot.
Us recordeu del Josep Tomàs
que sortia al Malalts de Tele?
Un programa molt recordat.
Aquesta metàfora que has fet,
com tot,
també va relacionada amb el tema,
no?
Esclar,
amb el tema de la setmana.
El Josep Tomàs
que feia de cocineta
al Malalts de Tele,
amb el Toni Soler,
doncs cap al final del programa
surt fent una secció
rotllo altres límits,
saps?
Fent tot,
amb tot humor.
I en aquest,
en aquest programa d'avui
va,
va dir això.
En la tribu de los Lío,
en Àfrica,
la primera vez
tienes que cumplir
con una oveja.
O los Aranda,
pero no de Duero,
los Aranda.
Sí,
los Aranda en Australia,
antes de copular con tu marido,
no,
tienes que tirarte
a toda la familia política.
quins dels tres
està disposat
a anar a formar part
d'aquesta tribu?
Jo no,
el Roger aixeca la mà.
Als Aranda et va bé?
Doncs enviem el Roger
a la tribu dels Aranda.
El Roger va cap allà.
Vinga,
corre.
Roger,
s'està esperant ja,
ja ho saps.
Heu acabat ja?
No,
per últim volem fer
la reivindicació
que fem en cada programa
i volem fer una crida
a que la gent
parli sense complex
del tema del sexe
perquè trobo que és un tema
com qualsevol altre
i la gent hauria d'estar informada.
I per això nosaltres
donem exemple
parlant de sexe
a les 6 de la tarda.
Molt bé,
i la setmana que ve
què teniu preparat?
Que ho sé.
Sorpresa, sorpresa.
No, no,
ho digueu,
no?
Una mica,
un avenç.
Una mica fric.
Una mica fric.
Sí,
parlarem de presentadors
friquis de televisió.
Això està bé,
això està bé.
Doncs això esperem.
Moltes gràcies
i passem ara
a parlar amb l'Elder.
El tren arrenca
cada dimecres
a partir de les 6 de la tarda
a Tarragona Ràdio.
Bona tarda,
Edler.
Com va això?
Bona tarda,
Laia,
bona tarda,
Alex.
Doncs estupendament.
Bé,
comencem el repàs.
La URB estarà present
en el Saló de l'Ensenyament
que se celebra
a partir d'avui
fins al 13 de març
a Barcelona.
Aquest saló
participa
a tota l'oferta educativa
existent a Catalunya
i la URB
ocupa el lloc
entre les universitats catalanes
en un estant
on informa
de les seves característiques
de la seva oferta
d'estudis
i de serveis.
I ara faré una miqueta
de Joan Carles
i de Marc Càmera
perquè tinc unes activitats
que podrien anar.
I que els hi vols
prendre el lloc o què?
Bueno,
dissimuladament
però t'estàs culant
per aquí, eh?
En primer lloc,
dilluns 14 de març
a l'Aula Magna
de Lletres
a les 6 de la tarda
Teatre,
projecció d'Antaviana
de Pere Caldés.
Organitza el col·lectiu
d'estudiants Catarsis
i el Departament
de Filologia Hispànica.
Després tenim
l'any del cinema
a la URB.
Demà es projecta
una trilogia
El Mundo de Apu
a rectorat
a partir de les 3 de la tarda
i fins a dos quarts de 10.
I tot i això
vull fer una crida
per recordar
que a partir del 2 de maig
els alumnes
poden presentar
les obres de temàtica
sobre el cinema
al certamen
de curtmetratges
de la URB.
Així mateix,
els alumnes matriculats,
el personal d'administració
i serveis
i el personal docent
de la URB
poden participar
en el concurs
que organitza
la nostra universitat
sobre les millors
pel·lícules
d'història del cinema.
Què?
Us animareu o què?
Ens ho haurem de pensar,
no, Àlex?
Sí.
Perquè tenim molta feina.
No, no ens animem,
ens dinem a vendre.
Gràcies.
I per acabar,
lectura de la tesi doctoral
del Departament d'Història,
Història de l'Art i Geografia.
Dilluns 14 de març,
a les 11,
a l'Aula Magna de Lletres,
Meritxell Pérez
llegeix la tesi doctoral
titulada
Tarraco Cristiana,
Cristianitzación
y Organización Eclesiástica
de una Capital Provincial Romana.
I en últim lloc,
del 3 de març
al 14 de maig,
la URB organitza
el curs Dret
dels Residus
i de la Contaminació.
Està dirigit
per a professionals
del món del dret
i no juristes
que vulguin adquirir coneixements
en aquesta branca del dret
del medi ambient.
Aquest curs vol proporcionar
i aprofundir
en aquesta branca del dret
amb un programa
que inclou
tant coneixements teòrics
com pràctics.
Per més informació,
3b-urb.net
barra fundació.
I'm not a perfect person
en aquesta cançó.
Doncs,
doncs,
Elder,
avui t'acomiadem
amb aquesta cançó
que és una petita
aportació meva
que feia avui.
Me la dediqueu?
No.
A tu no.
Aquests són,
com es diuen?
Hubastang?
Hubastang.
Això mateix.
I això,
per quina raó
has escollit,
aquesta cançó,
per acomiadar avui el programa?
Doncs,
perquè la raó
és que no em canso
mai de sentir-la.
Està bé,
suficient.
Et sembla que acomiadem
a tots els nostres col·laboradors
i així ja la podrem sentir
del tot bé.
Perfecte, Àlex.
Així que,
fins la propera setmana.
Ens despedim de Marc Càmera,
de Joan Carles Gómez,
Sara Sunyer,
de Roger Saró,
Andrea Valverde,
de Rubén Martínez,
Nacho Fernández,
Hélder Moya,
de Núria Cartanyal-Só,
Marta Montagut,
com a coordinadora
d'aquests viatges ferroviaris,
jo mateix,
l'Àlex González,
i qui us parla,
Laia Riverola.
Fins la setmana que ve!
Fins la setmana que ve!
Fins la setmana que ve!
Fins la setmana que ve!
Fins la setmana que ve!
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit