Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!


Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!




Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!


Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!


Fins demà!
!
Fins demà!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
L'Estatut
de la nova eliminatòria del certam a la Sardana de l'Any!
I ara us recordem com ho podeu fer per votar!
Podeu enviar les vostres dades amb un correu electrònic a un dosi seguit arroba tarragonaradio.com
i també us podeu telefonar mentre realitzem el programa un dosi seguit al número 977-24-4767!
Per culpa meva no havia posat el guió, també podeu enviar-nos una carta evidentment aquí a Tarragonaradio.
jo vinc de la Roma número 2 era, Lluís, número 5, mira ves, i va directament ja de dret, ja per inèrcia, número 5 bé primer, primera.
Que quedi clar que també podeu votar mitjançant el sistema tradicional, de correu tradicional, esclar.
I donarem ara pas a la cartellera d'activitats, una cartellera que serà molt reduïda per l'època en la que som.
Comencem anunciant-vos els aplecs, pel diumenge dia 6, l'aplec de Cabestany, a la tarda amb les cobles Montgrins i Ciutat de Girona.
El diumenge vinent, diumenge dia 13, 25è, a plec de Navarcles, a la tarda al pavelló municipal, amb les cobles Juvenívola Sabadell, Marinada i Lluísos.
I pel que fa a ballades de seranes, avui mateix, a la 1 al migdia, a l'Aleixam, la coble Ciutat de Reus.
I demà diumenge, a dos quarts de 12, a Tibissa, amb la coble Ciutat de Reus.
Pel que fa a concursos, de moment, concursos individuals a seranes reveses.
Demà diumenge, a les 12 al migdia, servera a l'Auditori 6è, concurs individual de sardanes reveses, puntuable per al campionat comarcal de Ponent.
I diumenge vinent, a la 5 de la tarda, a Olot, al Casal Marià, el 19è concurs individual de sardanes reveses, amb la coble Ciutat de Girona.
I què tal si ara, en la propera pàgina musical del programa d'avui, escoltem un clàssic?
Serà una versió recent d'una sardana de les de sempre i que ha estat enregistrada infinitat de vegades, Baixant de la Font del Gat.
En ella, el mestre Enric Morera va glosar de manera admirable aquella melodia popular en una de les seves sardanes més enèrgiques i balladores, així com una de les més divulgades.
Escoltem, doncs, Baixant de la Font del Gat, d'Enric Morera, amb la coble Sabadell.
Enric Morera, amb la coble Sabadell.
La coble Sabadell
Enric Morera, amb la coble Sabadell
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!


Fins demà!


Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!




Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
!
Fins demà!
!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
Fins demà!
Fins demà!
!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà tickets!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Frenes el poc, coneix la neu, mare de Déu.
Nova de Déu, vege a Maria,
oi, tiri de la vó,
que t'anem mai, podrem sentir la correcida.
Tu has d'amor, tu has d'amor, tu has d'amor amb la glòria,
tu no confereix en qual no fas l'esfor.
I pobles i n'estiren lúdia.
Fruiem per vos, mare de Déu,
al cercle de botanyes,
de les entranyes,
plenes del poc, coneix la neu,
mare de Déu, mare de Déu.
I des dels signos quan corona,
dançar les mans a l'anemà,
amb la tenora rutinà.
Tenora digui l'idea,
el risc del poc que sentiu,
amb la tenora rutinà,
i el llibre del cim.
Mineu com som del vi d'estrella,
per veure'l lliureu,
ve del sol.
Sembla que arribi a les estrelles,
amb les piquets de Flavió.
Per què el flor veïno de les espires,
i la tràmode no pot,
que els dos nois s'aspiren,
que el feix de terra de sol.
La lliure, el lliure, la lliure, la lliure, la lliure, la lliure, la lliure, la lliure, la lliure.
La lliure, la lliure, la lliure, la lliure, la lliure.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Aquest any!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Allà sí!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Ells, clar, ells obriran pas a la comparsa
i llavors vi de la carrossa i la gent de la comparsa.
Ah, molt bé.
Quedarà molt bé, quedarà molt bé.
Si algú no sap, una batucada és, diguéssim, un grup de percussió, diguem-ho així.
Exacte, d'instruments de percussió, doncs això, donant-nos pas, no?
Molt bé.
I molt bé, ja estem aquí acabant, doncs això, d'en Polinalt, rei i la reina,
que quedaran molt macos.
Encara no ens pots dir de què aneu?
No, home, no, això ara t'has d'esperar ja un...
Com algun indici, vas dir que no era...
Bueno, que era fantasia, però que no era una fantasia com els altres anys.
No, aquells anys, sí, sempre, últimament, els últims anys,
era fantasia mediterrània, fantasia soviètica, fantasia blava,
però no era res concret, no?
I aquest any vam voler trencar una miqueta amb aquest esquema
i d'anar a una cosa concreta.
Perquè així ens estalvien que la gent et pregunta, de què aneu?
Doncs aquest any ja ens veuran i ja sabran.
Ben evident.
El què?
Quedarà més evident, diguéssim.
Exacte, exacte.
Vol dir que sou la comparsa número 25.
La número 25.
Això què vol dir? Per la meitat, més o menys?
Cap al final.
Cap al final.
Sí, és de la meitat cap al final.
Molt bé, que al final ve lo bo, sempre.
Ah, això.
Bueno, espero que estigueu tots els meus col·laboradors i jefes
tot d'aquí a apoyar-nos, eh?
Ombra, i tant.
I tots els oients també, que surtin al carrer a donar-nos suport.
Molt bé.
Que necessitem del caliu de la gent.
Segur, segur.
Doncs que vagi molt bé, David.
La setmana que ve podria fer una mica de crònica, no?
Ai, no.
No.
La setmana que ve no estic, tampoc.
Molt bé.
Que em venen.
Oi, oi, oi, oi.
Em venen.
Bé, ja m'expliquem d'una manera o altra, eh?
Exacte.
Bé, ànim, David, que vagi molt bé.
Molt bé. Moltes gràcies.
Vinga.
Que jo veiem.
Adéu.
Adéu.
Doncs tornem i tornem a la música.
Tornem a escoltar una sardana.
Lluís Cotxo fa un dels interprets de tenora més destacats de la història de la cobla,
especialment per les seves versions de les sardanes més melòdiques,
amb uns pianos increïbles en aquest instrument.
Va formar part de les cobles més destacades i, a més, va desenvolupar una carrera força dilatada,
ja que amb 90 anys d'edat encara estava integrat en una cobla.
Un altre vessant seva fa la de compositor,
encara que només han arribat a ser populars unes poques sardanes seves,
especialment l'Egre Neus, el meu jo, i la que ara us proposem escoltar.
Consol.
Es tracta d'una sardana senzilla, però amb una atractiva melodia de tenora,
que el mateix autor d'hauria interpretar de manera genial.
Nosaltres, però, escoltem la versió d'una altra gran tenora,
Josep Gispert, amb la principal de l'Avisbal.
de l'Avisbal.
de l'Avisbal.
de l'Avisbal.
de l'Avisbal.
de l'Avisbal.
de l'Avisbal.
de l'Avisbal.
de l'Avisbal.
de l'Avisbal.
de l'Avisbal.
de l'Avisbal.
de l'Avisbal.
de l'Avisbal.
de l'Avisbal.
de l'Avisbal.
de l'Avisbal.
de l'Avisbal.
de l'Avisbal.
de l'Avisbal.
de l'Avisbal.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!


Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
...
Fins demà!
...
Fins demà!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
Per què el nombre de compositores és menor al de compositors?
O hi ha relativament poques dones que toquin el saxo, la bateria o es dediquin al jazz?
Per què alguns presumeixen tan sovint de l'existència de músiques que mostren essencialismes nacionalistes?
Per què unes músiques s'avenen més bé amb el whisky d'importació mentre les altres ho fan preferentment amb el vi de missa, els xatos baratos que diu aquí o la litrona?
Perquè tot això estic intentant traduir el comentari que hi ha a la part de darrere a la contraportada d'un llibre que us voldria recomanar, en tot cas que el tinguéssiu en compte.
Es diu Más allá de l'arte, la música como generadora de realidades sociales, l'ha escrita l'antropòleg Josep Martí.
I aquestes preguntes que criden l'atenció poden enganyar, perquè algú pot pensar que es tracta d'un llibre d'anècdotes i de coses curioses només, però no és molt més.
Es tracta de tot un estudi molt seriós d'aquesta prestigiosa antropòleg, un home amb uns estudis realment amplis només aquí al país sinó a l'estranger, obres molt interessants, en aquest cas sobre alguns aspectes de la música.
I en parlem, en el nostre programa, perquè m'ha cridat molt l'atenció a part del valor intrínsec d'aquest llibre, d'aquest estudi, perquè al llarg de tot el contingut, de tots els diferents temes que va analitzant,
sovint, però molt, molt sovint, hi apareixen exemples vinculats més o menys directament amb la sardana i la música per a cobla.
I m'ha sobtat perquè és molt poc habitual que tractin de la sardana des d'un punt de vista, diguem així, acadèmic i ho facin amb coneixement de causa i de manera força correcta.
I a més a més utilitzant-la com a exemple per a molts casos dels seus estudis d'aquests treballs seriosos.
Realment conec molts pocs antropòlegs, sempre m'han lamentat d'això, que tractin la sardana com crec que es mereix.
De fet, no és un llibre, insisteixo sobre sardana, és molt menys, però sí que l'utilitza per molts exemples.
I jo en posaré un d'aquests exemples.
Hi ha un moment donat en què comenta un dels grans temes de debat de la música folklòrica, música popular, digueu-lo com vulgueu,
que precisament per aquí van els trets, sobre el qualificatiu de músiques populars, que és una música popular massa sovint fem servir popular,
les tradicionals, les folklòriques, però també és popular, almenys entre molta gent, la música heavy, per exemple.
Aquí entra dins d'aquest debat i posa exemples, i perquè veieu l'utilització que em fa,
aquí es pregunta que intentaré traduir el català perquè el llibre és en castellà i em sonaria molt malament.
No ho practico gaire, últimament.
Què passa amb aquells que no tenen cabuda en la idea anglosaxona de popular music,
que és un terme força acceptat dins l'àmbit antropològic, però que tampoc pertanyen al grup de les músiques ètniques.
Com hem de veure la cobla espanyola, la inca japonesa o la sardana?
Prenem, per exemple, en aquest darrer cas, el de la sardana.
Es tracta d'una música d'autor que no es difon de manera oral i que es composa segons els cànons acadèmics de la música de conservatori.
Els actors socials, que pertanyen a l'àmbit sardanístic, no la defineixen mai ni com a música ètnica o folklòrica ni com a música culta.
Per a ells és música popular.
Per a aquests actors, la sardana conserva el seu mateix referent principal que posseïa quan, en el segle passat,
es refereix al segle XIX, va ser modernitzada per les formes de Pap Ventura i va començar a difondre's per tot el Principat.
En aquell moment, les sardanes feien ritmes i aires melòdics de moda.
La cobla incorporava instruments innovadors, de manera que, lluny de concebres com una música i ball clarament territorialitzats,
se l'entenia bàsicament com producte del seu temps, susceptible de traspassar fronteres.
Era un ball de moda i va-te aquí el tipus de rellevància social que posseïa allí on s'implantava.
Ara, a poc més d'un segle de distància, les circumstàncies han canviat,
especialment pel que fa a la seva rellevància social.
La sardana es troba fortament territorialitzada,
perdut tota identificació temporal amb l'època actual i el pes de la tradició,
per raons que ja he explicitat en una altra banda.
És considerable. El tipus de la seva rellevància social per a la societat catalana en general
és molt diferent al d'abans.
Es parla de la crisi de la sardana pel fet que, encara que aquesta dansa no hagi comptat mai
infraestructures tan sólides com les actuals,
la població no respon tan positivament com es creu que ho hauria de fer.
Un dels motius pel qual un gènere entra en crisi ve donat precisament pel fet
que la idea de rellevància social associada amb el referent principal
no coincideixi amb la rellevància social real.
I això és el que li està passant al sardana.
La sardana ha anat assumint trets propis de l'àmbit determinat per la tradició
com a referent principal i és així com per part dels no sardanistes se l'aprecia cada cop més,
mentre que per a l'orientació cognitiva dels sardanistes,
i d'acord amb l'original referent, no se la considera folclore.
Ho poseu com un exemple, òbviament si us interessa el tema i tenint en compte
que utilitza un llenguatge força sovint tècnic, no sabeu que existeix aquest llibre.
Más allà de l'arte, la música com a generadora de realidades sociales d'en Josep Martí,
dins la col·lecció Los Siete Mares, és el número 2, publicat per Deriva Editorial.
La propera ciutat bubilla de la sardana serà Molins de Rei
i com és habitual, la ciutat que té aquesta distinció
emet al llarg de l'any uns botlletins per anar informant de les activitats
que van organitzant o que tenen previstes de fer.
Doncs bé, ja ens ha arribat el primer botlletí informatiu del bubillatge de Molins de Rei.
En aquesta ens informa que les activitats principals seran l'últim cap de setmana
a la jornada del mes d'abril amb lo típic, l'arribada de la flama de la sardana,
la inauguració del monument commemoratiu
i l'estrena de la composició dedicada al bubillatge entre moltes altres activitats.
A part d'això, ens informa d'altres activitats que s'organitzen a la població,
ja sigui un concurs de poesia o la celebració del 50è aniversari
de l'existència de l'agrupació folklòrica de Molins de Rei.
Per cert, que aquesta és una iniciativa, això de fer aquests botlletins,
que hi ha altres exemples dins de tot aquest muntatge de les ciutats bubillas,
que en un moment donat, hi ha una ciutat bubilla que té la idea de treure aquesta activitat,
aquest botlletí, i ja queda institucionalitzat.
La següent aprofita la idea i ja queda com un costum.
A la primera ciutat bubilla, per exemple, en un altre cas,
no hi va haver sardana del bubillatge.
Per exemple, tots coneixem la terraona ciutat bubilla.
És una de les interpretacions que més èxit van tenir,
aquest duell de coules que dèiem del passat mes de gener.
Em sembla que va ser la tercera ciutat bubilla que ho va instituir,
o almenys ho va proposar, ho va fer,
va posar la sardana de la ciutat bubilla,
i a partir d'allí ja va quedar cada any com un dels actes obligats.
És a dir, no es coimposés l'organització, els coordinadors dels bubillatges,
que és l'obra del Vallès Poblà,
sinó que és una ciutat bubilla que té la idea d'organitzar aquella activitat.
I els altres, senzillament, els següents copien, diguem-ho així,
i ja queda institucionalitzat.
Un altre més recent, on és la d'incorporar-hi,
sobte que no s'hagi fet abans, però en tot cas és així,
un concurs de colles sardanistes,
i ara ja, a cada ciutat bubilla, hi ha un concurs de colles sardanistes.
Home, si més no són coses o activitats positives
que van anar enriquint el que és aquesta celebració.
El curiós és això, és que es tracta d'una iniciativa pròpia de cada ciutat bubilla.
Hi ha tota una part de protocol que, diguem-ho així,
que és la que organitza o imposa,
perquè és l'essència de la festa,
l'obra del ballar popular,
i després cada ciutat té llibertat per les activitats,
poden fer un concert, poden fer tantes ballades com vulguin, etcètera, etcètera.
I aquesta part de promoció, doncs, va així.
Bé, doncs, tenim temps per escoltar encara més sardanes,
per parlar-vos més de sardanes.
13, 12 minuts, 13 hores, 12 minuts,
hi ha gairebé 13 també.
I escoltem un sardan, un nom curiós,
més i més no, és pa amb tobàquet i pernil de salbó de coll,
amb una interpretació de Gacobla, Flama de Farnés.
Gacobla, Flama de Farnés.
Gacobla, Flama de Farnés.
Gacobla, Flama de Farnés.
Gacobla, Flama de Farnés.
Gacobla, Flama de Farnés.
Gacobla, Flama de Farnés.
Gacobla.
Gacobla.
Gacobla.
Gacobla.
Gacobla.
Gacobla.
Gacobla.
Gacobla.
Gacobla.
Gacobla.
Gacobla.
Gacobla.
Gacobla.
Gacobla.
Gacobla.
Gacobla.
Gacobla.
Gacobla.
Gacobla.
Gacobla.
Gacobla.
Gacobla.
Gacobla.
Gacobla.
Gacobla.
Gacobla.
Gacobla.
Gacobla.
Gacobla.
Gacobla.
Gacobla.
Gacobla.
Gacobla.
Gacobla.
Gacobla.
Gacobla.
Gacobla.
Gacobla.
Abans us presentàvem textos actuals.
Ha arribat l'espai amb aquesta sintonia de la Maroteca,
que és que recuperem textos antics,
que tenen alguna significació especial per nosaltres.
O curiosa.
I ara, atenció, perquè pot ser el cop molt fort,
perquè se n'anem, marxem,
el 18 de juliol de 1953.
I és un programa.
Senzillament és un programa d'actes
d'un aplec i concurs que es feia alhora,
la mateixa jornada, a Sant Saloni.
I com aquest en podríem trobar molt més d'exemples d'aquella època,
però segur que aquí hi ha de sobtar més,
no els que ho vam viure,
segur que senzillament ser un petit exercici de memòria,
però a la gent més jove que els pot semblar impossible
que ho m'han donat,
perquè siguin segons quines coses.
D'entrada, un cartell o un programa d'activitats sardinistes sigui en castellà,
però si van analitzant el contingut d'aquest cartell encara més coses.
A dalt de tot, la bandera espanyola, el llugo i les fletxes,
i el nom del poble, Villa de Sant Celoni.
Sensolta, evidentment.
Tot en castellà.
Día 18 de julio de 1953.
17 aniversari del glorioso alzament nacional i fiesta de la exaltació del treball.
Ara sí que no em puc estar a dir-ho tan qual,
en la llengua original.
Programa de los actos y festejos que se celebraran con tal motivo,
coincidiendo tan grata festividad con el cuarto gran aplec
un segundo concurso de sardanes con inclusión de collas,
collas, escrit en català i entre cometes,
era una petita concessió, infantiles.
I aquí venia el programa,
on una altra característica de l'època,
que era obligat que hi hagués la missa rezada,
abans de començar la plec,
con assistencia de autoridades y jerarquías locales.
Aquestes períodos jerarquías agradava molt al règim d'aquella época.
A la sede del templo,
se efectuarà una visita al monumento a los caídos
para rendir tributo a los martires de la cruzada.
A les 11, inauguración en el campo de fútbol de la plec
y concurso sardanista.
Seguidamente se tocaran sardanes para el público.
I bé, tot va així amb aquest to,
i els sardaristes de l'època ho havien de consentir,
perquè segurament era una oportunitat,
les poques oportunitats de poder organitzar sardanes,
de vincular-se d'alguna manera o altra
amb institucions del règim.
Tot això ha tingut el seu debat.
Els partidaris i els contraris,
els que eren partidaris,
deien que no era per afinitat amb el règim,
sinó perquè era l'única manera de fer-ho.
Alguna cosa d'això ens va comentar,
fa poques setmanes, un dels nostres convidats al programa,
senyor Sobolfà,
recordeu, director dels bars,
dels bars d'en Serra de Tarragona, entre altres,
en què les entitats en aquella època
no podien ser entitats independents totalment,
sinó que, d'alguna manera,
havien d'estar vinculades a algun organisme o altre del règim,
que hi hagués aquesta seguretat per estar més controlades.
Jo recordo, per posar un exemple que he conegut de prop,
una de les entitats juvenils de la ciutat que ara existeix
i que, en una trajectòria llarga com el Club Maginet,
ha pogut existir,
perquè, en el seu moment,
va estar vinculada a Ràdio Tarragona,
no deixava de ser un organisme públic.
moltes altres entitats d'aquella època
havien d'estar vinculades a la parròquia,
eren com una secció d'aquella altra ENS,
és a dir, no podia existir una entitat completament independent
i les poques que potser sí que van existir,
doncs hi havia una mena de control.
I tot anava així.
I podríem, com deia, posar altres exemples,
tot s'havia de fer en castellà, etcètera, etcètera.
Els programes, inclús, que havien d'interpretar els cobles
abans havien de passar censura,
això que era música,
doncs havien de passar per censura,
havien d'estar aprovades, etcètera, etcètera.
I tota una sèrie de permisos i d'impostos
que s'havien de pagar per organitzar una ballada de sardanes,
una simple ballada de sardanes,
una sèrie de gent ballant a la Rambla,
doncs això comportava,
comportava tota una sèrie de gestions
que es simplificaven molt
si aquesta entitat, doncs,
com va passar en el Cas de Tarragona,
pertanyia a Educació ni Descanso directament,
que hi havia una secció dintre d'aquesta entitat,
que ara voldria explicar-ho però no en sé.
És difícil d'explicar que era exactament algú que no ho va conèixer,
que era allò d'Educació ni Descanso,
senzillament una eina del règim
per tenir controlat l'associacionisme
i l'activitat lúdica de la gent del país.
que ha estat una petita nota anecdòtica,
però que val la pena tenir-la en compte
per a aquells sobretot que no van conèixer aquells temps.
Potser temps encara per escoltar una altra sardana,
una sardana que ens arriba des de Cadaqués,
la interpreta, la cobla Cadaqués i el seu mateix nom,
que indica que està dedicada a aquella població,
a la Festa de Cadaqués de Rafel Figueres.
i lacía gubana des de Cadaqués
i els de les sotones
i el seu substitut
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!