Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
a la cartellera, però la veritat és que
ell, com que és així d'intel·lectual, així de psicodèlic,
doncs ha volgut... Ell té estudis,
de cinematogràfics, el que ha volgut, doncs, és llançar-se
a l'aventura. Una productora catalana
ha agafat el seu projecte i l'ha portat aquí.
És un estrafalari, conte infantil per adults.
Una miqueta té referents de la pèrdua
de la innocència, per tant, serà la caputxeta vermella,
però amb la lletera, és a dir, la letxera,
que diríem, com a protagonista.
És una noia, una... Interpretada
parant a Torpín, que ella,
fa llet, és una lletera, i balla
amb un grup de noies, i un dia
se'n van a ciutat, a Eivissa, i coneix el sexe,
les drogues, la festa, i s'hi queda.
I vindria a ser aquesta pèrdua de la joventut,
de la innocència, a través, doncs, una mica d'això.
Nota? No ho sé,
la veritat és que la gent diu que
això és un tronyó de pel·lícula, i molt probablement
ho és, però un experiment audiovisual
com aquest, jo crec que valdria la pena
no anar-lo a veure al cine, perquè és car, però, no ho sé,
tenir-lo en compte algun dia... Quan sorti en vídeo, ja parlarem.
algun dia tenir-lo en compte per veure... A veure què és, això, no?
Diuen els crítics que s'ha d'anar fumat,
drogat, empastillat, i de tot, per veure-la, perquè si no
no l'entens. Enviarem al reporter.
Bon consell. Enviarem al reporter,
a veure què tal. Hot Milk,
una mica entre així fort, avui,
la cartellera. Aquí queda.
I no ens movem del nostre estat,
a Reines, una pel·lícula
dirigida per Manuel Gómez Pereira,
feia una mica de temps que no estrenava pel·lícules, aquest gran
comedian espanyol, és el rei, de la illa
de la comèdia espanyola, recordareu pel·lícules com
L'amor perjudica seriamente la salut, o Boca a Boca,
dues pel·lícules força divertides i
també molt interessants a nivell cinematogràfic.
Reines, arriba ara aquesta setmana
amb un grandíssim repartiment,
Verònica Forquer, Carmen Maura, Marisa
Paredes, Mercedes Sant Pietro,
i a més a més, Una Xugalde
i Lluís Omar, entre d'altres. Els típics del cinema
espanyol. Els bons del cinema espanyol.
Els típics bons. Els típics bons del cinema espanyol.
És un bon repartori, vull dir, no són actors qualsevols.
La veritat és que són tot prou bons.
Lluís Omar, un dels millors actors catalans,
Mercedes Sant Pietro, una de les grans
actius catalanes. Les mítiques, Verònica Forquer,
Carmen Maura, també, un monstre
de cinema, no ho sé. És un bon repartiment.
Abans m'ha comentat el Joan Carles que amb ell
no el va acabar de convèncer la pel·lícula,
però que, bueno, que pot, és a dir,
també pinta prou bé. Tractament de la pel·lícula
tracta sobre el matrimoni homosexual
des del punt de vista de les mares. És la...
les comèdies, o una mica els
acudits que envolten el primer matrimoni
homosexual de l'estat espanyol.
També a veure què tal. Pinta bé, eh?
Pinta bé. I ara ja anem a
la indústria hollywoodiença, una pel·lícula
que segur que l'Àlex voldrà anar a veure, i l'Alea
potser també, eh? Jo també. Tu segurament també la voldrà anar a veure.
Si no m'equivoco, em sembla que parlaràs
de Vicul. De Vicul, molt bé. La traducció és
Òsser un cul. No, no.
Òsser guai seria. Òsser guai.
I és una pel·lícula dirigida per Gary Gray,
el mateix que va dirigir d'Italia
en Job, una pel·lícula que sortia
l'Edward Norton. Bueno, sortia
molta més gent, però jo em quedo amb Edward Norton, que és un dels meus
actors preferits.
I està protagonitzada per Joan Travolta
molts actors.
Per exemple, apareix Vince Buck,
Cedric the Entertainer, Andre Benjamin,
entre d'altres, i a més a més un munt de cameos.
Apareix Danny DeVito, apareix
The Rock, apareix molta gent
coneguda en el món del cinema. És aquí on...
Perdona, Marc. No digues. És aquí on apareix
aquest ball entre l'Oma Thurman
i el Joan Travolta. Que m'han dit que és
deplorable, per altra banda.
La gent diu que és l'únic al·licient
que té aquesta pel·lícula, que és tornar a veure els dos
protagonistes de Pulp Fiction tornant a ballar en una pista
de ball, i d'altres diuen que és tan escuet
el ball, tan trist i tan lamentable, i ell
és tan gran, i ell em mou encara el cul, també
malament dit això, perdó, que
no tenen la mateixa química que tenien
en Pulp Fiction, i bueno, que una mica es trenca
aquest paradigma que hi havia de ball
romàntic o de ball eròtic en una
pista de ball. Dirigida per... Dirigida
pel d'Italian Job. Que es diu? Gary Gray.
Que és l'únic director que té
les mateixes llatres al nom i al cognom.
Pot ser. M'he fixat.
T'has fixat. Val a dir que aquesta és la segona part
de Com Conquistar a Hollywood, una pel·lícula que fa 10 anys
que va sortir, que també estava protagonitzada
per John Travolta i que també apareixia a Danny DeVito
aquí apareix en 5 segons, a Danny DeVito
i que, bueno, la pel·lícula és
autoreferencial, parla única i exclusivament
de Com Conquistar a Hollywood
Aquest cop, però,
Chili Palmer, que és John Travolta,
descobreix que el negoci és el negoci i quan la seva
darrera pel·lícula li surt malament, ell el que fa
és deixar el Hollywood i passar-se al món de la música
a la indústria cinematogràfica, on
trobarà amb mafiosos russos, amb gàngsters, etcè, etcè, etcè.
Thriller? No.
Què seria això? No ho sé,
inqualificable, jo crec.
Parla sobre el mateix, sobre la pròpia
indústria i ho fa, doncs, des d'un punt de vista
molt americà, molt així.
A mi no m'acaba de convèncer aquest tipus de pel·lícules, però, bueno.
Són també un gènere que també s'ha de veure.
Exacte, també s'han de veure. I, bueno,
acabem amb tres apunts de tres altres pel·lícules que s'estren
aquesta setmana. Un Canguro Superdur per començar,
amb Vin Diesel, que vindria a ser una
Arnau Suats de Garnada dels anys 90, d'aquelles
a l'estil de, vaya part de gemelos, o d'un papà en apuros,
aquest estil així de pel·lícules.
El bebé se va de marxa. Sí, però aquí no sortia
Arnau Suats de Neger, eh?
Bueno, i Vin Diesel, doncs, la veritat és que
no sé si és més bo o més dolent,
més patètic, més trist que Arnau Suats de Neger,
però, bueno, la veritat és que està
una miqueta agafant el rol que tenia Arnau Suats de Neger
abans de posar-se en política.
Una altra pel·lícula, Belleza prohibida, amb Rupert Everett,
que diuen que fa un paperon de
rei. És una pel·lícula que parla
del segle XVII, de quan les dones no podien actuar
als teatres d'Anglaterra
i suposo que la majoria d'Europa tampoc devien
poder actuar. I, per últim, Coach Carter,
que abans me la parla a Lerder, que m'ha dit que té moltes
ganes de veure-la i que és cert. És una pel·lícula que pinta molt bé,
parla sobre el món de l'esport, sobre el món d'un entrenador
de bàsquet que premiava els alumnes
que tenien coneixements acadèmics
i aquests els deixava jugar i els altres no.
Està protagonitzada per Samuel L. Jackson.
Aquesta potser estarà bé.
Fins aquí la cartellera d'aquesta setmana. Doncs moltes
gràcies, Marc. Ens veiem
rapidet, així m'agrada. Ens veiem dimecres
que bé, eh? Que vagi molt bé, eh? I tant.
Adeu-siau. Doncs passem ja al
reportatge amb el nostre company Roger Saró
i estic segura que avui aquest reportatge ens farà riure
bastant.
El tren arrenca cada dimecres
a partir de les 6 de la tarda
a Tarragona Ràdio.
Bona tarda, Laia.
Molt bona tarda, Roger.
Bona tarda, Àlex.
Bona tarda, Roger.
I ja tots saludats, ara és quan em pregunteu...
En quin tema t'has endinsat aquesta setmana?
Doncs he fet un treball de camp del grau científic
i tot esperant a la Premi Pulitzer,
el millor reportatge a Radiofònic,
he anat a descobrir quins dibuixos animats
miraven els joves quan érem petits.
Mmm, que interessant.
I un tema molt controvertit.
I tant, Àlex. Doncs vinga, només ens falta sentir-ho.
La base cultural i psicològica
de les persones i els ciutadans d'Europa
i el món occidental en general
prové sense cap mena de dubte
dels dibuixos animats que miraven
quan érem petits. Quins temps aquells, eh?
Per què no els recordem?
Quins dibuixos miràveu quan éreu petits?
El muscolman.
Lluitava contra diversos personatges
una mica diferents, com per exemple
el xino, el menys de tallarines,
el Robin de les estrelles, el Wosman...
I sempre guanyava perquè era el més fort de tots.
Tu ets el més fort, ets el més valent,
sempre endavant, lluita, no fa res.
Buscol, buscol, buscol, buscolman.
El més fort de tots i bon jant també.
tot com que volem sempre a punt de lluitar
per salvar-lo ningú no pot guanyar.
Era un tio que era boxejador, no?
O alguna cosa així.
Eren una mena de monstres
o gent amb super... com s'hi llamen?
Poders.
Superpoders.
Llavors ens esbarallaven
i el tio era molt fort
i fer també molt tonto i molt gilipolles.
El més fort de tots, ets el més valent,
menjo molt cada vegada,
el que m'agrada molt...
Muscul, muscul, muscul, muscul, mana, nena.
La Heidi,
una nena que vivia a les muntanyes
amb el seu avi.
Anava amb les cabres,
amb el seu amic Pedro...
La Heidi, pobreta,
allà dalt tancada amb un ermitanyo,
amb el seu avi.
Abuelito, di meto...
Veni, no, li, veni, no, li...
Bola, drac.
Hi havia dues paraules clau,
que eren les boles de drac
i les mongetes màgiques.
Està basat en la llegenda
que tenen els cinesos de...
Sung-Bukong.
El meu preferit.
A veure, en plan cachonde,
el fullet tortuga.
I...
I en plan heroic.
En plan heroic, el vegeta.
Tot cabron.
Volant, volant,
sempre amunt,
sempre amunt,
nanana.
Tu, amic,
tots junts jutarem.
Volant, volant,
sempre amunt,
sempre amunt,
nanana.
Vai, volant,
Sí, l'episodi en què
el Son Goku,
entre cometes,
es mor en ama.
Aquell dia vaig plorar,
però molt.
Va ser molt fort per mi.
Llunfoc,
destrucció.
Llunfoc,
destrucció.
La força de la veritat
mai no morirà,
no morirà,
mai, mai, mai, mai.
El món del Big Man,
el Leste,
la rota aquella,
eh,
el Big Man,
que solucionava problemes
que tenia a la veritat.
El Big Man.
Vamos a jugar,
tus problemas,
deja los para disfrutar.
Ven a Fraga y el Rock.
Vamos a jugar,
tus problemas,
deja los para disfrutar.
Ven a Fraga y el Rock.
Els Fraga y el Rock
eren uns bitxos,
que vivien a sota de la terra,
amb unes coves i tal,
i llavors hi havia uns més petitons
que eren verds
que es deien els curris,
que no paraven de construir cases
amb sucre,
però els Fraga y el Rock
eren molt cabrons
i es menjaven totes les cases.
I llavors hi havia un Fraga y el Rock
que s'anava a viatjar
i a veure el món,
que era el tio mate,
el viajero.
Els fruitis.
Era el millor,
perquè quan es mullava
era una noia,
quan es deixava de mullar
era un home.
El Ram es prodigós,
no és només un,
sempre ens un dos.
El Ram es duït el gol,
ara és un noi,
i ara ja no.
És un nen que és tonto,
i té un gat,
té la sort de tindre un gat
que té superpoders,
també li soluciona la vida.
Tant de molts no somni,
has fet sin realitat,
has fet sin realitat,
perquè en ti
un dos en un.
El Doraemon 1 pot fer
de recursos en té molts,
amb la butxaca màgica
trobarà aliments per tot.
El doctor Shlum.
d'una xiqueta,
que era un robot,
i vivia a una casa,
tenia uns amics,
anava al col·le,
coses així.
L'arare,
l'arare la que més...
El doctor Macirito
absorbeix tot el món,
excepte l'arare,
i després d'un pet fa...
fabulat.
És molt raro.
I sentir el porc grunya fort,
això ja no,
quin horror.
I quins dibuixos us mireu avui en dia?
Que sé que en mireu.
Tot el manga.
Miro les Tortugues de Ninja al CDTV.
Sobretot Evangelion.
Padre, família,
futurama.
Bienvenido al mundo del futuro.
El xin-xam.
Xin-xam.
Soc graciós, divertit,
soc genial,
i tothom s'enfada molt amb mi.
Soc un nervi que no para tot el dia
i no deixa d'empipar.
Era d'un nen molt entremaliat
que enfada les seves, no?
i està el típic nen petit.
Colet, colet.
La missa no té pitx.
A mi no m'agrada el pebrot.
Colet, colet.
Hostia, Los Simpsons.
Jo, men, és el millor.
És un paio que el veus tan tonto
però de vegades te puntos,
té paraules que dius
hòstia, sembla llest,
però no, no ho és,
és tonto de collons.
Apo, una jasapem,
no sé què.
Què era l'Apo?
No sé, mare de la policia.
És molt boc.
Qui és el personatge més guapo del cim?
Bart.
Sí, perquè quan se'n pentina cap al costat
està molt guapo.
T'aposa.
Sí, sí, sí que em posa.
Uh, m'encanta.
La Maggie.
Avui ens hem posat una mica melancònics
parlant dels nostres records,
però podeu seguir mirant dibuixos animats,
si voleu.
Això sí, recordeu
que tot temps passat
fou anterior.
Si estàs allunyat de mi,
pensa que amb la teva absència
el meu cor és trist.
Ja ho hem sentit.
Nois, quins dibuixos miràveu
altres quan éreu petits?
Marco, Jackie Lanuka...
Jackie què?
Jackie Nuca.
No sé què són, això.
Sí, mira el Marc aplaudint.
Està aplaudint, el Marc.
Són dos ositos, monos.
Ah, no, no els conec jo.
I de Marco et podria
fins i tot cantar la cançó exactament.
Comencem? Ja podem començar.
No, no, no, deixa-ho córrer.
Vinga, doncs et toca a tu, Àlex.
Jo veia
tots els que heu dit,
Bola de Drac,
Les Tortugues Ninja,
però a part també
les pances de Califòrnia
que m'agradaven molt.
Sí.
Eran unes pances que tocaven rock
i a part també
el mític Oliver Ibenji,
Campiones.
Ah, exacte.
Futboleros.
Mira, els que m'ha dit més la gent,
jo evidentment he fet
tocar-te una mica
tot el reportatge
però els que guanyaven
eren per damunt de tot
Bola de Drac,
tothom era bastant fan
i el que guanyava
també bastant
a Freca Freca
era Musculman.
Aquest, el primer que he posat
no hi havia gairebé ningú
que no el digués
que li agradava.
Musculman, humita.
I el teu personatge favorit
de tot el reguitzell
de revocions d'animats.
De tot el reguitzell.
És que n'hi ha molts, oi?
Bart?
Eh?
Bart?
El Bart, no.
Més aviat
Willy de Mantenimiento.
Willy de Mantenimiento.
Això és tot, Roger?
Per punt?
És tot.
No, m'agradaria recordar
una altra cosa.
Avui, sentint el Marc
abans de la secció de cinema,
que et sap tant,
instant,
el que s'assegueixi tan bé,
he après una paraula nova
que és
Arnold Schwarzenegade.
Ja ho he sentit.
Per tant,
avui sortiré d'aquí
molt content
ampliant el meu bagatge literari.
Intentarem,
després si la Núria
ens pot recuperar
aquest tall
i el fotrem per aquí
perquè la gent ho senti.
Molt bé,
que tothom aprengui
aquest nou mot.
Gràcies, Roger.
La setmana que ve
espero que treballis més.
Sí, sí.
O menys.
No, més, més.
I rebem ara
l'André i la Sara
que com sempre
ens porten
les novetats musicals.
Aquesta tarda
no perdis el tren.
Cada dimecres
a partir de les 6
a Tarragona Ràdio.
A Tarragona Ràdio
no doubt
that we're doing
all the best we can.
We're gonna do it.
Take your mama
out all night.
You can stay up late
because baby
you're a fool
from a man.
Benvinguda, Sara.
Benvinguda, Andrea.
Hola.
Hola, Laia.
Com esteu?
Molt bé.
Aquí un altre dimecres.
I nosaltres
que ho puguem veure aquí?
Hola.
Hola, Àlex.
Hola, Àlex.
No, com sempre
et piques amb mi, Andrea,
no em vols saludar.
Bueno.
Avui ens portarem bé.
Ja comenceu?
Sí, sí, sí.
Ja comenceu.
Hem fet les paus, ja?
A mi, avisa-me
perquè llavors jo ja marxo,
us quedeu aquí,
discutiu i marxem.
Que no prenguin.
La Sara i jo
ens n'anem per ahir.
Sí.
Si et sembla bé.
Bueno, comencem les novetats.
Sí, aquesta setmana
hem volgut començar
amb la fuga.
La fuga treu disc
s'anomena
Negociando Gasolina
i bé, des d'aquí
volem donar una espenta
d'aquests grups
que són febles
en quant a finançament
però són molt forts
en quant a seguidors.
Donem una empenta.
Bé, empentem.
No, no.
El disc
es posa a la venda
el proper 4 d'abril
i cal dir que aquest grup
doncs ha fet
concerts benèfics,
no, Sara?
Sí, ha fet concerts
benèfics
en presons
i també per recaptar diners
per juguets
pels nens més necessitats.
com un cuerpo
que saliste
cuando me desnudo yo.
I ara presentem
a les Nancy Rubias.
Bueno, queda molt clar
el nom del grup, no?
Nancy Rubias.
Volem aprofitar des d'aquí
parlar amb el Joan Carles
que va ser
bueno, el concert de Fangoria
on les Nancy Rubias
eren els taloners
i que ens diràs
a veure
qui són aquestes?
Un moment, aquí mano jo
i dic si entra el Joan Carles o no.
No, no.
Perdona, jo crec que també
pinto alguna cosa
i poden fer el que vulgui.
Bueno, prou.
La Laia vana més.
Un moment.
Vaig ser espectador d'excepció
de Nancy Rubias
estava entre el mig
del barullo de gent
jo de braços creuats
però al final
el vaig animar
i vaig saltar una miqueta.
Està bé.
Doncs porten un...
Però qui són?
Són tres homes
que són dones
són tres vestits
i porten un roti
i també hi ha una dona
que és dona
i un home
que és home
que t'acosta clar.
Total,
que són un grup de gent
que fan així
una mica de rock glam
amb el que es diu
que es van una mica de superdives
però bueno
porten un roti
d'aquestos estranys
però que suposo
que enganxa la gent
i suposo
que és el que volen
criar de l'atenció
i bueno
el conserva està força bé.
Va saltar, Joan Carles?
Va saltar molt?
Va saltar, sí.
A mi m'ha dit que sí
que hi ha unes cançons
que li agraden
d'altres que són...
No et posis modosito
que et coneixem.
Tu allà
devies estar completament desmalanats.
Tenia les meves reserves
però al final
vaig veure que
hi havia cançons
que no estaven del tot malament.
El primer single
el per mi és espantós
però bueno
per a gustos dels colores.
Ens pot explicar
una miqueta
l'estètica del grup?
L'estètica del grup?
Doncs són
lady rockeras
superdivines
que canten
i fan
més aviat espectacle.
Elles
ben bé es defineixen
com la marimutación
del pop espanyol
i com el primer grup
autoprefab...
autoprefab...
no puc dir...
autoprefabricat.
Sí, molt bé, això.
Del pop espanyol.
Exacte.
Bueno, des d'aquí
només explica
que són un grup d'amics
que fan música
en els seus
estones lliures
i tot i això
conserven els seus treballs
perquè hi ha un periodista
hi ha un productor de cine
hi ha una història d'art
i bé, només dic
que tenen la sort
que la Nancy Anorèxica
que és una de les components
del grup
està casada
amb l'Alaska
i per això
actuen com a taloners
de Fangoria
en tota la seva gira.
una cosa
calia portar aquest grup
al tren?
Calia, calia.
Sí.
És que com després
els de Tele fan
lo dels friquis
és que era una sorpresa.
i ara us presentem Garbats
hi ha el seu nou single
Why Do You Love Me
que avança el seu nou disc
després d'un any sabàtic
que s'han pres
perquè estaven així com confosos.
La pròpia cantant
Shirley Manson
ha afirmat que
només el fet d'acabar el disc
ja és tot un miracle
perquè es veu
que han afrontat
greus problemes
com a malgrat
operacions quirúrgiques
desacords creatius
importants canvis vitals
i el que en principi
suposava que era
una ruptura
al final
s'ha convertit
en com un any sabàtic.
I això que sona
és Sterling
un grup format
per pedacitos
d'altres grups
la cantant
Adela Peraíta
que és l'ex-cantant
de Sunflowers
Steph Wichers
d'ex-Baby Podwell
i també el bateria
Sexicide
Són 16 temes
que parlen de soledat
i tristesa
i estan produïts
per Rosillo
que és del grup
de Marlango
també.
Ah, molt bé.
Interessant.
Està una mica així
dins del grup aquest
i el grup aquest
va ser fitxat
pel segell
discogràfic
Sutterfuge
i el disc
l'han batejat
amb la frase
de Loneliest Girl
in the World
i ja està a la venda
i el single
aquest es diu
com ha dit l'Andrea abans
They Love You
Is this from the Heaven
in the World
Això ha sigut tot per avui, noies?
No, ara queda el tema de la setmana, que és el Primavera Sound.
Doncs quan vulgueu.
No, això ben bé no seria el Primavera Sound.
Això que sona és...
És tardor Sound.
Sí, tardor. No, estem parlant del Primavera Sound,
que és un dels festivals de música independents més importants a Espanya.
El Primavera Sound aquest any es fa a Barcelona, a l'Espai del Fòrum.
En anys anteriors ha sigut al poble espanyol o al Mercat de les Flors,
però en guany és a l'Espai del Fòrum els dies 26, 27 i 28 de maig.
Els caps de cartell són aquests New Order, que sonen en Blue Monday
i que presenten Waiting for the Sailing Call,
treball que els endinsa de nou en el món del pop electrònic,
després de 4 anys des del seu últim àlbum.
Els podrem veure el dia 27 i un dia abans, el 26, estaran Los Planetas.
Altres grups importants destacats són Mercury Rev, Sonic Youth,
i el gran EG Pop. Atenció, atenció.
Aquest mal apunt o l'aniré a veure.
Sí?
Sí, on es faixa, ho sabem?
Sí, a Barcelona.
El fòrum, almenys l'utilitzen per alguna cosa.
Àlex, jo crec que les hauries d'escoltar una miqueta més quan parlen.
És que estava parlant amb el Roger, que m'explica coses.
Ai, molt malament, molt malament.
Ja està.
I per aquesta setmana hem acabat. Si vols, jo volia dir que podíem anar al Primavera Sound,
a Barcelona, com hem dit.
Al fòrum.
Podríem anar tots a veure aquesta gent que, bueno...
Toca en Astro, també. Ara, com jo som amics íntims, doncs...
Sí, anirem a sopar amb ells i després que toquin una miqueta.
Fé aquests.
Doncs, moltes gràcies, Andrea i Sara. Ens retrobem la setmana que ve i parlem d'aquest tema.
Gràcies.
Ara entrarem en el tema de la setmana.
Avui, però, protagonisme, ja ho hem dit, se l'emporta el nostre col·laborador teatral,
Joan Carles Gómez.
Ell ha agafat el tren d'avui amb una gran maleta.
Una entrevista a l'actor Oriol Grau.
No perdis el tren.
Bona tarda, Joan Carles.
Avui t'hem donat peu perquè siguis l'estrella de la funció del tema de la setmana.
Com ha anat l'entrevista a l'Oriol?
Bona tarda, avui em sento protagonista, avui em sento estrella,
perquè m'heu anomenat a la introducció, m'heu anomenat al cinema i parlat a la música.
Has començat sense saludar-me.
Ai, l'Aia, perdona. Perdoneu, l'Aia...
Ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai...
Ho sento.
Ai, ai, ai, ai...
Una arriscada.
Què diu l'Oriol Grau?
L'Oriol Grau diu moltíssimes coses.
Aquest és una persona molt agradable amb qui conversar i amb qui passar una bona estona.
Anem a començar, vaig fer-hi una entrevista la passada setmana i jo crec que és molt interessant,
perquè a la gent que se li pot treure suc, doncs si se li treu i l'altra gent en gaudeix, doncs millor que millor.
Comencem per la Sala Trono, perquè sempre parlem de la Sala Trono, doncs ell ens parlarà d'això, de la Sala Trono,
de com sorgeix aquesta sala a Tarragona.
Em sembla que t'equivoques, Joan Carles.
M'has dit que la primera pregunta no era aquesta.
Ai, no, ha estat una arriscada.
Com que em sentia estrella, doncs ja està, les estrelles estrellen.
Doncs això, doncs l'Oriol Grau.
La primera pregunta que li vaig fer i com vam començar va ser...
Oriol, tu des de quan tens clar que vols sector?
És una professió arriscada i, bueno, es porta molt a la sang, no?
Doncs a veure què ens diu l'Oriol.
A casa eren molts germans, eren set germans.
I aleshores, jo de petit ja me'n recordo que em dedicava a muntar obres de teatre,
és a dir, que fava roba i no sé què, fava els meus germans petits,
s'assajava amb una merda, s'acorda, i cridava a tota la família i els feia pagar entrada i feia allà.
Vull dir que ja tenia, no només com a home de teatre, això no com a empresari, no?
Perquè jo cobrava entrada.
Això de petit ja.
I aleshores jo tinc consciència que als 12 anys va ser quan vaig decidir sector.
Als 12 anys me'n vaig assabentar que això era una professió,
i que la gent s'hi guanyava la vida.
Fins als 12 anys no ho vaig saber, em pensava que era d'afició, no?
Però no, no.
I aleshores va ser quan vaig pensar, doncs aquesta serà la meva professió.
des dels 12 anys, i a partir d'aquí he sigut més o menys 40.
Tu, Joan Carles, ja feies teatre al petit, també?
Sí, jo sempre he fet una mica de teatre, i si més no, una mica del número també l'he fet.
I això teu també és vocació i vocació, com l'ho de l'Oriol Grau?
Sí, jo crec que sí.
Sí, estàs segur?
A veure, sí.
T'hi vas identificar, a mi?
Sí, ja us dic que va ser una estona molt agradable,
i després del descarrilament de la primera pregunta,
tornem a encarrilar el vagó.
Encarrigar.
Encarrigar el vagó, i ara sí, ara parlem de la sala Trono.
A l'Oriol Grau sempre estem parlant d'aquesta sala.
Doncs, a veure, com sorgeix aquesta sala a Tarragona?
Doncs, la sala Trono sorgeix en funció de que tenim una companyia de teatre,
teníem un espai on nosaltres necessàvem,
i a partir d'aquí vam dir que aquest espai té possibilitats per obrir-lo al públic, no?
Al cap i a la fi, el local on estem és de propietat municipal,
per tant, no deixa de ser propietat de tots els ciutadans de Tarragona.
I aleshores, amb la voluntat aquesta d'obrir una sala on es podés fer un teatre
que no s'acostuma a veure en els pocs teatres que hi ha a la ciutat, no?
El Metropol porta coses per al gran públic, diríem,
el magatzem porta un altre tipus de coses,
i nosaltres, a la sala Trono, portem un teatre molt alternatiu,
molt de petit format.
El nostre eslògan és que les coses millors passen a prop,
perquè, de fet, el públic està a un metre o dos metres com a màxim del lector, no?
Perquè el local és petit, només té 50 butaques, i, per tant, això limita molt.
Però permet un tipus de teatre que normalment no es podria fer en un altre lloc de la ciutat.
i també, com a afegit, el fet de dinamitzar la zona de Ponent de la part alta,
que és la més abandonada, la més oblidada,
i la menys dotada de coses culturals, no?
De fet, hi ha molts museus a la part alta,
però no hi ha ni una cosa activa com pot ser teatre, no?
I així estem.
De moment no hem rebut cap subvenció,
però ara en comencem a demanar, després de tres anys.
Doncs ja sabeu, com és a prop, doncs millor, com diu l'Oriol.
Però, bueno, aquesta sala és una sala molt activa.
I com es subvenciona tot això?
Perquè, d'alguna manera, ha de rutllar.
S'ha de pagar, això.
Clar, d'alguna manera, ha de rutllar.
Doncs també ens ho va explicar l'Oriol.
De moment és només treball voluntari.
És a dir, tots els que estem allà treballant-hi,
no cobrem ni un duro, i això ho fa possible, no?
Els artistes se'ls paga del que es fa a taquilla.
I és així de net.
Per tant, no es paguen impostos perquè és que ningú sigui guanyant la vida.
A partir d'ara, després de tres anys,
sí que volem contractar una persona sola que faci la feina més burocràtica, no?
I a partir d'aquí sí que demanem subvencions.
Però fins ara ha sigut autogestionada, que es diu.
Doncs bé, passem a un altre tema.
Oriol Grau s'identifica sempre amb quin personatge?
Para mi no.
Para mi no.
Doncs a l'Oriol també li vaig fer preguntes.
Pregunta obligada sobre el Palomino.
També, com apareix aquest personatge?
No se'n cansa de fer sempre del Palomino
i que la gent sempre reconegui
Mira el Palomino pel carrer.
No, em dic Oriol.
Per sort o per desgràcia, és el seu personatge
i és amb qui la gent l'identifica.
A veure com et diu l'Oriol.
Si partim de la base que jo soc un dropo vital,
i és cert,
sempre em regeixo pel mínim esforç.
Palomino és el mínim esforç.
És a dir, puc fer altres personatges,
amb altres programes he fet altres personatges,
però el que implicava de complicació,
doncs soc dropo.
Palomino funciona?
Doncs fins que ja no funcioni.
De moment sembla que encara funciona
després de 30.000 anys que va que el segueixi fent.
Doncs mira, tirem.
El personatge em permet parlar de coses
que altres personatges no permeten.
Palomino és tan excèntric
que pot dir tacos
i al mateix temps posar-se seriós
i ser més rigorós que qualsevol.
I és un personatge tan eclèctic
que molt ampli.
I com va sorgir?
Va sorgir a la ràdio.
Nosaltres tots els del Terrat venim de la ràdio
i allà és on s'ha cuinat
el tipus d'humor del Terrat.
I va sortir perquè va venir una vegada
amb un senyor que toca la guitarra per la Barceloneta
que es diu Bernardo Cortés
i jo vaig explicar als meus companys.
Dic, d'acord-li, aquell senyor,
¿se'n recordeu d'aquell senyor que tal i qual?
No sabíem qui era.
I jo els hi vaig fer.
Dic, sí, home, aquell cantava.
Ai, corazón, corazón.
Bueno, doncs només per fer això
a alguna font li va fer tanta gràcia
que estàvem en directe un dia
i em diu, tenim aquí,
o tenim aquí, perquè fem en català,
tenim aquí amb nosaltres el senyor Bernardo Cortés
i em va mirar a mi.
Clar, això vol dir que jo havia d'entrar, no?
A la ràdio, doncs és això,
una mirada i ja t'està donant una indicació.
I jo vaig començar a fer-lo,
no m'agradava gens fer-lo.
En primer lloc, perquè parlava castellà
i jo lèxic castellà en aquella època
no era molt bo, no?
I em faltaven paraules.
Per això Palomino parla catanyol,
que és la barreja.
I després, perquè em fa molt lleig,
naturalment, la cara que m'obliga
a posar Palomino és horrible
i aleshores no m'agradava gens.
Però amb el temps,
l'he anat adaptant,
l'he anat fent a la meva manera
i ara és un personatge
que em sento comodíssim
i el mantinc per drop-ho.
Jo desitjo i espero
que mai, mai es cansi
de representar Palomino.
És un personatge total.
Doncs sí, la veritat és que
el Palomino s'ha convertit
en un personatge molt estimat.
És com un mite, ja,
pels catalans, sobretot.
Per tots els que coneixem
i que hem anat seguint
els programes de l'Andreu Buenapuente,
on sempre hi apareixia ell.
I bé, esperem que no s'acabi mai el Palomino.
Que el Palomino tingui corda per llarg.
L'Oriol Grau, com ja sabeu,
és un dels genuïns del Terrat
i ara s'ha fet una productora
bastant gran, bastant important.
Actualment porta programes
com Dos Rombos
o el mateix,
el Jou de Buenapuente, no?
Com tots ja sabem.
Doncs com comencen
amb tot això del Terrat?
Tenien aquest objectiu
d'arribar a ser una productora
tan important?
Ara el Terrat és una productora
important i treballen
més de 150 persones,
que és molt.
i va sorgir,
eren quatre amiguetts
que anàvem a fer un programa
a Ràdio Reus.
L'Andreu, que treballava a Ràdio Reus,
i el Buenapuente,
i els altres, que anàvem de col·laboradors.
I a partir d'aquí
ens va sorgir l'oportunitat
de dir
voleu fer aquest programa
a Ràdio Barcelona?
I se'n vam anar,
tal com estàvem aquí,
se'n vam anar a Ràdio Barcelona
a fer el programa.
I a Ràdio Barcelona
és una ràdio
que en diu
un ràdio trampolín.
D'allà han sortit
molts professionals, no?
La Isabel Gemio,
aquesta que fan les Terezas,
la Julio Otero,
el Puyal,
un munt de gent d'aquesta
han sortit de Ràdio Barcelona, no?
I de sobte, doncs, mira,
així va ser.
A Ràdio Barcelona
vam coincidir amb l'Arús
i l'equip de l'Arús.
I aleshores l'Arús
feia un programa per televisió
en TN3
que es deia l'Atac
i a partir d'aquí
vam començar a fer tele.
És a dir,
que ara tornem a estar
en TN3
i d'alguna manera
ja vam començar
en TN3 fent tele.
D'aquí va sortir
TV3 i tal
i a partir d'aquí
es va començar
a fer gros, no?
D'una manera,
en principi,
una mica descontrolada.
És a dir,
no hi havia voluntat
de fer una empresa.
Érem un grup de gent
que volíem treballar.
Però el mercat,
les circumstàncies,
tal com està el panorama,
doncs t'obliga
a muntar-t'ho a empresa
i ara és una empresa.
Bé,
i com que estem parlant
sempre de teatre,
doncs el Terrat
també fa alguna producció
de teatre,
un teatre una mica especial
i particular,
però també fa teatre.
El Terrat fa
un tipus de teatre concret,
un teatre, diríem,
que sorgeix de la televisió.
És a dir,
va començar
amb un espectacle
de Paz Padilla,
que era un personatge
mediàtic purament
i va anar al teatre després.
Després vam fer
comando a distància,
em sembla que també
era un producte de tele
que va passar,
és a dir,
que el Terrat
d'alguna manera
es dedica a això,
a teatralitzar
productes televisius.
És un tipus de teatre.
I, per últim,
una iniciativa
que a mi em sembla
molt interessant,
que és el Teatro de Cerca.
Ja sabeu
que l'Oriol Grau
i més gent
es dediquen
a anar a les cases
de qui vulgui,
qui vulgui contractar-los,
a fer teatre
al mateix menjador.
Així, pim, pam, pum,
munten allà
un escenari
i a fer teatre.
A veure què ens en diu
d'aquesta iniciativa,
que jo l'atrevo,
ja ho he dit,
molt interessant.
Nosaltres busquem
altres grups
que facin teatre
per les cases,
però de moment
no ha sortit ningú
i, per tant,
ens autonomenem
els únics.
Però va sorgir
per la necessitat,
és a dir,
jo no era
d'aquesta companyia,
jo he sigut posterior,
m'hi he afegit
posteriorment,
però el problema
que tenia de companyia
és que tenien
una obra de teatre
de petit format,
dues persones parlant
i no sabien on fer-la
perquè hi havia
una manca d'espais.
Després de fer-la
a la Sala Trono
aquí a Tarragona,
on la fas?
I a partir d'aquí
doncs es va inventar això,
es va començar
per cases d'amics,
doncs anem a la provar
a cases d'amics i tal.
I la cosa s'ha anat
fent tan grossa,
ha funcionat molt
el boca a orella,
algú venia i deia
hosti,
doncs us vull portar
a casa meva
pel meu aniversari.
I a partir d'aquí
doncs ara tenim
una mitjanada
de dos bolos,
tres a la setmana
que és molt
i el divertit que suposa
arribar a una casa
i transformar el menjador
perquè has de transformar
allò en un teatre
i després de veure
la gent tan a prop.
Nosaltres a vegades
amb el meu company,
l'Edu,
estem treballant
i a vegades sentim
com la persona de davant
al primer fil
la trenca en saliva,
com respiren,
com canvien la posició,
la postura,
etcètera,
i et dona una certa informació
de comunicació no verbal
justament.
I, Nuestra,
tu estàs actuant
i saps si s'estan avorrint,
si no,
si saps,
totes aquestes coses.
Per el fet
de tenir-ho tan a prop
en un teatre convencional
la gent està fosques,
és una massa anònima
i es torna públic,
però aquí no el públic
són persones,
una a una.
Doncs bé,
doncs ja està.
Cal dir que l'Oriol Grau
és una persona
que no para,
fa teatre,
el teatre de cerca,
també porta una obra de teatre
que es diu Dos Mas
i teniu oportunitat
de veure-la,
no us la perdeu
perquè jo crec
també és molt interessant.
A la sala de trono?
No,
ara està fent bolos
per Catalunya
i bé,
també fa tele,
també fa les classes
de comunicació no verbal
que és professor nostre
i cal dir
que és una persona
superactiva
que no para
i també,
ja ho he dit,
no és per fer la pilota
però és veritat.
Bé,
ja està bé,
Joan Carles,
moltes gràcies
perquè aquesta entrevista
ens ha agradat molt
i deixem enrerell
aquest al teatre
i donem la benvinguda
a en Rubén i al Nacho
i la seva
supersecció de televisió.
El tren de la URB
no perdràs les maletes.
RUB
en Nacho,
bona tarda.
Molt bona tarda,
Àlex,
molt bona tarda,
Laia.
Gràcies.
Bona tarda,
Laia i Àlex.
Per fi,
per fi,
m'heu de dir
que porteu la secció
que tant esperava,
la secció desitjada,
anhelada.
Avui el programa
va una mica de frics
perquè el Màriu ha parlat
d'un fric,
la Sara d'un altre
i nosaltres
portem un carregament
de frics.
Està bé,
està bé això.
Doncs,
hem vist molt
a molta televisió
i hem arribat
a uns resultats
molt interessants
i us avanço
que aquest no és
l'únic programa
de frics que farem
sinó que en farem
uns quants
i farem una final
quan les acabem.
Us puc,
una cosa?
Intentarem fer
molts rànquings de frics.
Us puc putejar una mica?
Adavant.
Digue'm primer
la recomanació.
La reivindicació.
Això,
la reivindicació,
la teniu?
No, no, no.
Tens la primera
s'ha d'escoltar.
No, no, no.
Jo vull la reivindicació
al final.
La que sí,
és característica.
És la successió
lògica de les coses.
Exacte.
Molt bé,
m'ha agradat això,
Nacho.
Doncs bé,
donem pas al rànquing,
que hem parlat un rànquing
i el quart classificat
d'aquest rànquing
és Jordi Hurtado.
Cada día
con muchísimos amigos
pendientes
de este programa
y hoy seguro
que más,
mucho más.
Espero que disfruten,
que lo pasen bien
y sobre todo ellos,
los protagonistas
de esta aventura televisiva.
La pregunta caliente.
M'encanta.
Bueno, veieu,
aquest és el presentador
de Saber y Ganat.
Programa que porta
molts i molts anys,
ja l'entén.
I s'ha de dir
que és líder d'audiència
de la 2 de televisió espanyola.
És un presentador català
però que quan parla castellà
es nota molt
que és català.
És l'èmfasis en persona,
cosa d'agrair
a un presentador
a la 2
perquè...
I menys a aquestes hores.
Sí.
Després de dinar.
Exacte.
Però de totes maneres
és molt, molt estressant
aquesta forma de parlar.
Jo no puc aguantar-ho,
un minut m'estresso de seguida.
Ho fan perquè la gent
no s'adormi en el sofà
i faci la vacaina.
Seguimos con Nacho.
El tercer classificat
és Adrià Ponset.
Tal vez nos falta
aceptar
que no se puede enseñar
al margen de la evolución
del cerebro del niño
que ara conocemos muy bien
i que sabemos
que és molt ràpida.
I tal vez
nos cuesta
acceptar
que verdaderament
més que enseñar
lo que debiéramos hacer
és hacer practicar
lo que luego
van a hacer.
Redes.
Esto, Tumfreak,
és un dels meus favorits.
és el presentador
del programa Redes
que fan a la dos
a les tantes de la matinada
que ja el podíem passar
una mica més d'aviat
perquè és molt interessant.
El programa,
com ja sabeu,
té una temàtica
una mica pesada
i si tingués un presentador
normal
seria un dos ton.
Té un presentador
molt atractiu
per a l'audiència.
La seva passió
pel coneixement
moltes vegades
pseudocientífica,
és a dir,
els seus continguts
intenten atrapar
a tota aquella gent,
els lectors
de les revistes
com Cuo,
molt interessant,
que té fam
de ser científic,
fam de saber
i és com
recollir
tota aquesta audiència.
També s'ha de dir
que és català.
Sí, sí,
s'alienta molt
a l'hora de parlar.
És un friki crack.
Bé,
i passem
al segon classificat
que en aquest cas
serien dos presentadors,
no un,
i són els presentadors
de Akiya y Tomate.
Mises en pie de guerra.
Esperemos que ninguna
acabe con la cara
desfigurada
perquè bastant
té amb la seva
propia.
Así que,
per a elles,
estos tonos,
tono,
politono,
espació,
palant,
al 5500
i si su mòbil
amb la nit
de sonitono,
també.
I si queres el de patí,
tono, politono,
espació,
patí,
al 5500
i també en soniton.
Que fuerte,
que fuerte,
que fuerte,
que fuerte.
Aquí heu barregat dos registres
perquè el puntset
i l'hurtado
són...
hi ha qualitat,
això,
ja no...
però són freaks.
I en un signo,
eh?
Són freaks.
Són freaks.
Són dos presentadors
molt,
però que molt freaks,
com ha dit el Nacho ara mateix.
Una,
la noia,
és Carmen Alcaide,
una noia de 30 anys
que sempre està fent
el ruc pel plató.
I l'altra és
Jorge Javier Vázquez
que ha començat
a fer-se més famosa,
ja era famosa
en el món rosa,
però s'ha fet més famosa
des que Homo Zapping
i la seva gent l'imite
i sempre estan els dos
fent tonteries pel plató,
donant-se petons,
saltant,
dient barbaritats.
Volem aclarir
que el Premi
s'endúe el programa en sí,
per l'estàtica,
kits
i tota la parafernalia
que munten
per donar cada notícia.
No només cada...
No només els presentadors.
Exacte.
I, senyores i senyors,
el primer classificat és...
Jesús Quintero.
Ole!
El ratones colorals.
El presentador
de ratones colorals,
efectivament,
quina llàstima
que no ho puguem veure
totes les setmanes
els que no puguin gaudir
d'Andalucía Televisión
a casa seva
perquè és una gozada
aquest senyor
poder veure'l.
És un home
que tot i reconeixent
la seva trajectòria,
la seva professionalitat,
la quantitat
i la qualitat
dels seus entrevistats,
ha arribat a un nivell
de friquisme superior.
És qui crea,
qui descobreix
i qui llença els frics.
Aviam,
hi ha graus de friquisme també.
Clar, clar, home.
Aquest és un crac.
Aquest és el de friquisme.
Números que són més
i d'altres menys.
De qui va sortir
aquell que fa lo de Cunyau, no?
Exactament.
I molts altres frics
que fliparíeu de...
I el Pozí.
Exactament.
Sí, sí.
I ell mateix.
És una llançadera de frics.
La seva forma de...
És la cantera d'Espanya.
Ja ho saps, Àlex?
La seva forma
de fer entrevistes
és única.
És molt lent,
és lentíssim
fent les preguntes,
s'escolta molt.
Les seves preguntes
tenen molta qualitat
i són molt originals,
però també són molt sorprenents.
Escolteu-me un tros.
I què li sembla el senyor Anguita
viendo a Felipe González
haciendo artesanía?
No sé què hace.
¿Qué hace?
Pues...
Con piedras hace...
Antes se decía
sarsillo.
¿Y tú, Nacho,
te miras en el espejo?
És molt bo,
és molt bo aquest senyor
perquè aquesta entrevista
amb el Anguita
es va estar descollionant
tota l'entrevista.
Ell estava parlant
amb l'Anguita
com si estigués sempre
anant un cafè,
però tu estaves allà pendent
perquè el tio sap
conduir l'entrevista molt bé.
És un altre friki-crac
com el...
Friki-crac.
...Adrià Pruncet.
Bé, més endavant
tindrem la segona edició
d'aquest rànquing de frics
i ara anem
amb la reivindicació final.
La reivindicació final
és que aquests frics,
tot i ser frics,
no és respectiu
perquè són molt bons presentadors.
I volem reivindicar això
que a pesar de ser frics
no vol dir
que no siguin bons presentadors.
Tota la raó.
O sigui que podeu aspirar
a convertir-vos en frics.
Doncs aspirarem
a convertir-nos en frics,
oi, Alex?
No, però...
D'aquí us ha de dir.
Us donem el premi als frics.
Gràcies, gràcies.
És un honor.
Doncs moltes gràcies, Nacho.
Moltes gràcies, Rubén.
I passem ja
a les novetats universitàries
amb l'Elder.
Atenció, senyors passatgers.
El tren de la Universitat Rovira i Virgili
a Tarragona Ràdio
surt cada dimecres
a partir de les 6 de la tarda.
Molt bona tarda, Eilder.
Bona tarda, Laia.
Què tal? Com estem?
Molt bé, una setmana
que podríem dir futbolísticament
pels resultats del passat cap de setmana.
Malament.
En el teu cas.
Ja ens repondrem, tranquils,
tot arribarà.
Jo us felicitaré quan guanyeu la Lliga.
Què ens portes avui, Eilder?
Doncs comencem amb l'exposició fotogràfica
de l'artista de Cambrils,
Cinta Mata.
Visibilitats i imaginaris.
Està instal·lada al vestíbul del Paranimf
a Rectorat, del 5 al 29 d'abril.
Està organitzada per l'Aula d'Art de la URB
i forma part de les terceres jornades
sobre Josep Maria Jujol,
que precisament se centren en l'estudi de l'art
i l'arquitectura de l'imaginari de l'artista.
Diverses sèries de fotografies de l'autora
intenten fer visible allò que passa desapercebut
a la mirada superficial que habitualment es fa de l'entorn.
L'exposició es pot visitar de 4 a 8 de la tarda
de dilluns a divendres.
I continuem amb que la URB presenta públicament
el nou ensenyament d'arquitectura,
llicenciatura de 5 anys que s'impartirà en el curs 2005-2006
a la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials, a Reus.
L'acte es realitzarà demà a partir de 2.45 de la tarda
a la sala d'actes d'empresarials.
En l'acte participen el rector Lluís Arola,
el vicerrector d'Ordenació Acadèmica i de Recerca,
Francesc Xavier Grau, i Àngel Conillera,
president del Consell Social.
La presentació s'adreça als sectors empresarials
lligats a l'ensenyament, però també és oberta a tothom.
Dins les activitats de la Setmana Solidària de Reus,
s'ha muntat a la Facultat de Medicina
l'exposició de Metges Sense Fronteres,
Crisis Oblidades, Vides Ignorades.
Es tracta d'una exposició de 30 fotografies
que criden l'atenció sobre algunes
de les crisis més ignorades per la comunitat internacional,
sense repercussió en els mitjans de comunicació,
malgrat provocar milions de víctimes civils.
Somàlia, Txetxènia, la República Democràtica del Congo
i Colòmbia figuren entre aquests conflictes
oblidats per la comunitat internacional.
L'exposició ja es pot visitar al vestíbul
de la Facultat de Medicina.
Estarà oberta durant tota la pròxima setmana.
Continuant amb la setzena edició de les conferències sobre enologia,
el dimarts 19 d'abril,
Manuel Ruiz, de l'Estació Enològica d'Aro,
intervé amb el seu tema, actualització en vitivinicultura,
a les 6 de la tarda a l'Aula 203 d'Enologia.
I acabem amb tres cursets breus.
El dia 14 d'abril,
curs d'actualització en pediatria preventiva
de la Fundació de la URB.
Podeu trobar més informació al 977 55 87 33
o a 3bbaixesfundació.urb.es.
El dia 16 d'abril,
taller d'escriptura terapèutica de Raimond Samso
al carrer Santa Teresa de Jesús,
a la Rambla Nova, número 79.
I finalment, el dia 18 d'abril,
curs de prevenció de riscos lamentables.
laborals, nivell superior,
especialització en ergonomia i psicopicologia
aplicada a la Fundació de la URB.
Gràcies, Hélder.
De res, i només anticipar-vos
que la setmana que ve serà la setmana
en què arriba Sant Jordi,
doncs, moltes activitats que prepararem.
Ja en parlarem, ja en parlarem.
Moltes gràcies.
Arribem al final ja d'aquest viatge
i per aquest motiu esteu sentint la cançó de Fatboy Slim
slash dot dash,
que ens l'ha demanat la Marta Montagut.
Esperem que us agradi
i com sempre ho citem aquí,
a Terragona Ràdio,
el proper dimecres.
La propera setmana us esperem a tots
perquè evidentment sense vosaltres
no podem començar
i ara ja acomiadem a tots els nostres col·laboradors.
Cinexin
Marc Càmara
Sobre el taló
Joan Carles Gó
La veu sincera
Sara Sunyer
D'aquest n'aprenc
Roger Saró
Canta a les 40
Andrea Valverde
Amb la mal cor
Rubén Martínez
De petit mirava Heidi
Nacho Fernández
Frenada Rals Garràs
Ender Moya
Té més manya que un manyà
Núria Cartanyà
Si cal, bé malalta
Marta Montagut
Jo mateix, Lales González
I aquesta que està parlant
la Laia Riverola
La setmana que ve
D'aquest n'aprenc
D'aquest n'aprenc
Slash dot dash dot slash dot com
Slash dot dash dot slash dot dot dot dot dot dot com
D'aquest n'aprenc