El 18 de setembre de 2005, sintonia aquesta de...
Habaneras, des del balcó.
El 18 de setembre de 2005, sintonia aquesta de...
La mare està molt quieta i angelada, l'aire Maria es promet un dia vol.
De la platja l'he vist arribar, i en silenci d'un matí d'estiu he sentit els mariners cantar.
Una habanera temariu.
Quan neix el sol a temariu, els iris va prenent els cubos.
La marina que ja s'omniu, i la limosa que s'esmòs.
La mar, les robes, mara el sant, el cor somia i el cant joveu.
És aquest cant que surt del mar, que n'és d'ormiria de marin.
De la platja l'he vist arribar, i en silenci d'un matí d'estiu he sentit els mariners cantar.
Una habanera temariu.
Quan neix el sol a temariu,
quan neix el sol amb el mariu,
que els iris s'aprenent els cubos.
La marina que ja s'esmorgen,
i la limosa que s'esplava.
La mar les robes, mara el sant, el cor sumiu canjuí.
És aquest allot que surt del mar,
que n'és dret i em de mariu.
Tamariu, la mar, les rotes, la bastó, el pols un i un gran juliu,
és aquest cant que surt al mar, que n'és de briller, Tamariu.
Era Havana, Xica i Tamariu.
Ara, ens ofereixen, de Josep Bastons i Pol Girbal, Negro Abelardo.
Negro Abelardo
Era fino, altanero y gallardo como un belgantí, Negro Abelardo.
Sesteaba, mascaba tabaco y vivía feliz, Negro Abelardo.
Siempre estaba tranquilo en mi sueño dejándose amar, dejándose amar.
Trabajaba poquito y gustito, Negrito Abelardo no tenía dueño.
Trabajaba poquito y gustito, Abelardo, Negrito Abelardo gentil.
Negrito Abelardo.
Era fino, altanero y gallardo como un belgantí, Negro Abelardo.
Se espeaba.
Sespeaba, mascaba tabaco y vivía feliz, Negro Abelardo.
Siempre estaba tranquilo en mi sueño dejándose amar, dejándose amar.
Pero un día, negrito Abelardo, llegó una negrita menuda y bonita,
la negrita menuda y bonita, el negrito Abelardo lo hizo derretir.
Pobre Abelardo, trabajar de sol a sol, en la manigua por un poquito de amor.
Pobre Abelardo, trabajar y trabajar, para que su negrita descanse junto al palmar.
Ya no eres fino, Negro Abelardo, día de tu barco, barco de siesta, no eres capitán.
Negro Abelardo, era fino, altanero y gallardo como un belgantí, Negro Abelardo.
Se espeaba, mascaba tabaco, era el rey de los socios matados.
Se espeaba, mascaba tabaco y vivía feliz, feliz.
Del seo trebal en registrata que está en 2005,
habanera chica titulat «Gen a la platja de Vilanova»,
cantan d'Antonio Burgos y Carlos Cano, habaneras de Cádiz.
Desde que estuve niña en La Habana, no se me puede olvidar,
tanto cadizante mi ventana, tacita lejana, que aquella mañana pude contemplar.
Las olas de la caleta, que es plata quieta, rompían contra las rocas de aquel paseo,
que al bamboleo de aquellas focas, allí le llaman el malecón.
Había coches de caballo, será por mayo, sonaban por la Alameda, por Puerta Tierra,
y me traían, ay, tierra mía, desde mi Cádiz del mismo sol.
El son de los puertos, dulzor de guayaba, calabaza huerto, aún pregunto
quién me lo cantaba.
Tengo un amor en La Habana, y el otro en Andalucía,
no te visto a ti, tierra mía, más cerca que en la mañana,
que apareció mi ventana, de La Habana colonial, tocadín la catedral,
la viña y el mentirero, y verán que no exagero,
si al cantar la habanera, repito, La Habana es cada disco más negrito,
cada día en La Habana con más salero.
Verán que tengo mi alma en La Habana, no se me puede olvidar,
canto un tango y es una habanera, la misma manera,
tan dulce y galana y el mismo compás.
Por la parte del Caribe así se escribe,
cuando una canción de amores, canción tan rica,
se la dedican los trovadores, a una muchacha o a una ciudad.
Y yo cada día te dedico y te lo explico,
porque te canto este tango, que sabe a mango,
y esta habanera, de esta manera, de piriñaca y de carnaval.
Son de Chirigotas, sabor de melaza,
guantanamo y rota, que loca,
talla un coro en la plaza.
Tengo un amor en La Habana, y el otro en Atalucía,
no te he visto ni tierra niña, más cerca de la mañana,
que apareció mi ventana, del La Habana colonial,
tu cádiz la carrera, la viña y el mentidero,
ni verán que no exagero, si al cantar la habanera, repito,
La Habana cada día con más negrito,
cada día en La Habana con más salero.
La Habana cada día con más negrito,
cada día en La Habana con más salero.
Basant-se en un text del poeta Giovanni Capurro,
dedicat a la noble napolitana Nina Arcoleo,
Eduardo Di Capua nascut a Nápoles,
va escriure en 1898 aquesta habanera italiana,
O sole mío.
que bella y cosa en la jornada del sole,
que bella y cosa en la jornada del sole,
que bella y cosa en la jornada del sole,
que bella y cosa en la jornada del sole,
no en la jornada del sole,
que bella y cosa en la jornada del sole,
de la feina tanra del cielo el命 años que le behen
y cosa en la jornada del sole,
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!


Fins demà!

Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
!
!
Fins demà!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
canviem de ritme, un balcet popular interpretat per molts grups d'habaneres.
En aquesta ocasió, Habana Xica.
Oreneta Gentil.
Oreneta Gentil, que volant sempre vas, el meu amor diràs, que tan sol no puc viure tranquil, quina nit que vingui aviat.
que l'espero amb l'anyel, que l'espero amb l'anyel, que l'espero amb l'anyel, i que si triga gaire trobarà sols un minot de gel, i que si triga gaire trobarà sols un minot de gel.
!
Si vens dineta, si et portaré a la mar, amb la barqueta, a navegar i veuràs quanta delícia, quanta il·lusió, junts amb la barqueta, al mar tu i jo.
!
Ai, que blanca, que salat, és l'escura de la mar, però més blanca és de pell clara, més salat, el teu mirat.
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!!
!
!
!
!
!
!
L'Havana,
Xica.
pel grup d'allà,
Havana,
Xica.
amb l'habanera d'Ortega Monasterio,
el meu avi.
El meu avi.
El meu avi.
El meu avi.
El meu avi.
va anar a Cuba, va anar a Cuba, a vordo del català.
El millor barco de guerra, de la flota d'Ultramar.
El Quimonell i el nostre amor, i catorze mariner, eren nascuts a Caldella, eren nascuts a Palafuger.
Quan el català sortia a la mar, els nois de Caldella fèiem un tramat.
mans a la guitarra, solien cantar, solien cantar.
Visca Catalunya, visca el català.
Arribaren temps de guerres, de perfidies i traïcions.
i al mar de les Santilles, retronaren els canons.
Els mariners de Caldella, i el meu avi al mig de tots.
Varen morir a coberta, varen morir al peu del canó.
quan el català sortia a la mar, cridava el meu avi al pareix que està.
els bolets a bordo, no varen tornar, no varen tornar.
quan el català tingueren la culpa, els americans.
quan el català sortia a la mar.
els nois de Caldella, veien un tramat.
mans a la guitarra, solien cantar, solien cantar.
Visca Catalunya, visca el català.
ella me habló en la bahía de la isla.
en la bahía de la isla.
Al control, Núria Cartanyà.
Per l'ambús, Xavier Perdina.
Fins al proper diumenge, a dos quarts de deu del matí.
Adéu.
Bañándonos con su rum,
ella me habló en la bahía,
con el viento en libertad,
de callos y de manglares,
de guajiros y palmares,
voy así de su amor.