Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Telefònica Tarragona Ràdio, creant un grup de treball que normalment es portava molt bé.
Fixeu-vos en la química entre els dos presentadors, l'Àlex i la Laia.
Hola, Àlex.
Hola, Laia, com estàs?
Jo, molt bé, i tu?
Fantàsticament.
I tot i que aquest bon rotllo a vegades es mantenia, a vegades no.
Avui el programa va de piques o...?
Pues sí, va ser que sí.
Posem algun exemple.
Hi havia piques entre la Laia i en Marc que no arribaven mai a saludar-se la primera.
I molt bona tarda també, Laia, que abans me l'havia descuidat.
No, jo no t'he descuidat perquè no tinc molt bona tarda, però t'has passat de mi.
Jo també he descuidat, ho sento molt, Laia. Em perdones?
Sí, sí que et perdono.
Ens fem menys romances, ens fem un petonet, Laia.
No ho sé, no ho sé.
Bueno, vale, ja sé que vols anar amb l'Àlex, ho sento.
No hi ha un ni amb l'altre.
Jo m'envaja amb el cinema, que almenys sempre més fidel.
I també hi havia piques amb l'Èlder, perquè es veu que això de les salutacions no acabem de portar bé.
Bueno, bueno, calleu ja, que l'Èlder encara no m'ha saludat.
Jo estic molt a gust parlant amb l'Èlder.
Entre l'Àlex i l'Andrea, la nostra col·laborada musical, que no tenien precisament els mateixos gustos a l'hora d'escollir una cançó.
Aquesta és l'única cosa que ha fet en sa vida aquesta noia.
Oh, és molt bonica.
No sé com t'atreveixes, és bonica, però bueno.
No és l'única.
No, no és l'única.
Digue'm una altra cançó, va.
Big Mistake.
Molt bé.
Smoke.
Jo les tenia apuntades.
Alguna més? I no les tinc apuntades, estic improvisant.
La reina de la improvisació tenim.
Deixem escoltar-la.
M'està agredint l'Andrea, que ho sapigueu tots.
I jo la deixo. Jo deixo que ho faci.
Laia, saps que no l'estic agredint.
No, però li estàs fotent uns toques.
Però tot això es solucionava amb una mica de reflexió,
amb somriures,
i sobretot canviant de tema.
Anem a altres vegons d'aquest tren.
Hit me!
Una de les millors coses del tren aquesta temporada
han estat les moltíssimes perles que ens han deixat els nostres convidats.
Recordem, per exemple, quan Enric Triquez,
el veterà periodista de la cadena Serra Reus,
ens explicava, després de la seva jubilació,
de quin equip de futbol era.
Com tot bon radiofonista,
durant les altres transmissions dels partits,
i també com a bon futbolero,
no podries exterioritzar el que senties,
i ho faràs ara com a aficionat,
és a dir, cridaràs allò de...
I goler!
De Mariotti!
T'enfadaràs amb els àrbits, els increparàs, i tot això.
No, no ho crec, perquè ara he d'aprendre a no treballar.
I encara en aquests moments,
clar, només fa un mes que he plegat,
quan hi ha un gol del meu equip,
i no diré quin equip és,
jo soc de tots els equips catalans menys d'un,
doncs, aleshores...
Ho hem d'aclarir, això.
Ara ho aclariré.
Ah, molt bé.
Però si et mires la corbata, sabràs el que...
Ah, molt bé, és a dir, tots menys el Barça, puc dir-ho.
Exacte.
Bé, doncs, ho lamento pels culers,
no és que els hi tingui cap tipus d'antipatia,
i hi ha gent prou bona amb el Barça,
però jo doncs vaig néixer periquit.
I parlant de futbol, vam tenir a l'estudi l'Alberto Kuedi,
un àrbit de Guinea Equatorial,
que està treballant en diverses categories territorials
i que ens va venir a parlar del racisme en aquest esport
amb frases tan contundents com aquesta.
A veure, a mi no em sap greu que em digui negre,
però que em digui negre amb aquest to,
amb aquestes intencions, és molt diferent.
I també va recordar moments d'atenció
en algun camp de futbol català.
Alberto, per centrar-nos una mica més
des de la teva perspectiva,
en quins són els camps que t'has trobat pitjor.
Concretant, quins són els camps que podries dir
«ostre, aquí em tracten fatal».
Mullat. Tens l'oportunitat de mullar-te.
Collons.
Pots dir-ho, home, pots dir-ho.
A veure, l'última vegada que vaig anar...
Això fa allà...
Bé, l'any passat, final d'any passat.
Vam enamorar d'Ebre,
i era la primera vegada que anava allà,
i jugava contra el Tortosa.
Clar, és veu que el Tortosa és el club gran d'allà baix, no?
I no m'ho diguis,
devia anar guanyant l'almora d'Ebre.
Sí.
M'enrem per tu, no?
I em diuen,
collons, sempre que m'he saqué fos el mateix.
I jo m'havia anat allà.
I suposo que me'n confinem amb el Segota,
però en aquell camp van dir de tot.
De tot, de tot.
Ha sigut un altre àrbit que hi ha.
Sí, sí, sí.
I això sí que és veritat, no?
A les Terres de l'Ebre,
veuen les fos amb més passió.
I a la vegada són els que més...
Clar, els que més s'enràbien, no?
Sí, sí, sí.
Són els que més actuen amb aquesta manera.
Però has arribat a patir agressions
durant o després dels partits?
Per ser negre, no.
Més bé per ser àrbit.
A banda dels esports,
també vam parlar de política,
concretament del referèndum
per la Constitució Europea.
De fet, un tema molt actual,
veient els resultats francesos d'aquesta setmana.
Els nostres maquinistes
els van atrevir, atenció,
a lidiar amb cinc polítics tarragonins
de tots els partits
i així és com van passar la prova de foc.
Bona tarda, Federica Damm.
Estàs content amb els resultats?
Per una part sí, per una part no.
Per la part que no estic content
és com la que comentàvem abans
i crec que amb això estem d'acord
tots els partits polítics,
que és estrany que estiguem,
que és per la poca participació que hi ha hagut
i per la despesa que ha generat
aquestes eleccions per l'Estat.
Bona tarda, també, Judit Algaró.
Què t'ha semblat la votació?
Home, doncs jo discrepo amb el Fede
i per totes dues parts no.
Perquè tant un...
Bé, aquí a Catalunya encara no ens podem queixar,
perquè almenys és la tercera comunitat
amb més noves de tot Espanya
i molt decepcionada per l'abstencionisme,
evidentment, molt decepcionada.
Se'ns ha oblidat dir que Federica Damm
és del partit de Ciu
i que Judit Algaró és representant d'Iniciativa Als Verds.
I ara us vull saber l'opinió,
vaja, sobre els resultats de Gerard Castells,
que és d'Esquerra.
Sí, hola, bona tarda.
A veure, el resultat l'esperat?
Home, jo crec que tothom era el resultat esperat.
Ara, el resultat desitjat?
Jo, en aquest cas, no, perquè el nostre partit defensava el no.
De totes maneres, el fet que hagi sortit el sí,
tot i que era previsible,
també és un sí, a veure, legítim,
perquè la gent tenia dret a anar a votar
i poden haver anat a votar o no,
però és un sí poc fort, o sigui, poc reforçat,
perquè hi ha hagut una gran abstenció,
però de totes maneres, jo crec que ha quedat clar
que aquí a Catalunya s'ha dit sí
amb menys, com es diu,
amb menys ímpetu que el que es pot haver dit
a la resta de l'Estat.
També tenim a Jordi Roca, representant del Partit Popular.
Bona tarda.
Hola, bona tarda.
Com ha anat la cosa?
Jo crec que ha estat positiu,
perquè el que es tracta no és tant de votar una Constitució,
sinó que és una consolidació del procés europeu,
de tots els tractats previs,
i que, bueno, que no hi hagi participació tampoc és greu,
perquè si ens hi juguéssim alguna cosa,
jo crec que és bo que Europa es vagi consolidant
amb referèndums on sigui,
o amb participació cada vegada més,
sobretot tenint en compte els precedents que té Europa,
perquè abans les coses ja sabem tots com les solucionàvem.
Finalment, però no menys important per això,
tenim com a representant del PSC Alejandro Caballero.
Bona tarda.
Bona tarda.
Ens pots comentar breument què t'han semblat els resultats?
Nosaltres estem contents amb els resultats,
ha sigut un sí aclaparador a Tarragona,
a Catalunya i a tot Espanya,
és un sí molt positiu,
és el que necessitava Espanya,
és el que necessitava Catalunya i el que necessitava Tarragona
per ser força a Europa,
per ser presència a Europa.
El que és la participació,
o sigui, no estem contents de la participació,
ha sigut menys de la que desitgem tots,
però és la participació que hi ha hagut
als altres cites electorals a nivell europeu,
o sigui, estem tres punts per sota del que va ser lluny.
Jo crec que van passar prou bé aquesta prova de foc amb els polítics,
tant que fins i tot l'Àlex i la Laia van perdre la por
i fins i tot es van atrevir a tallar-los.
Si us sembla, parlem d'un altre tema que aparentment ha aixecat més polseguera,
que és el que parlàvem de l'aparell militar.
I quan els acometaven, fins i tot van atrevir-se a donar-los lliçons de comportament.
Fins d'una altra i esperem que ens retrobem quan ja siguin polítics consagrats.
Però ens heu de prometre que fareu bondat.
Fins d'una altra.
I perquè escolteu la importància política d'aquest programa,
us direm que fins i tot vam entrevistar el president de la Generalitat,
o no, parlant de CDs Pirates.
Bona tarda, senyor president.
Molt bon dia.
Pensa prendre el seu govern mesures per tal de verratir el preu dels CDs
i aturar aquest tràfic il·legal de música per a l'internet?
Doncs baixarem el preu dels CDs i també el dels llibres.
Però quan exactament?
Un 3%.
Va, no és gaire, tampoc.
Bé, però ara, sisplau, senyor president,
no em digui que per a verratir la cultura ens ho apujaran per una altra banda.
Home, doncs, clar, que estava pensat això.
Per altra banda, que anirà molts preus de l'habitatge,
que com ja són astronòmics, doncs no es nota, tu.
Ah, és una bona estratègia.
I a vostè quina música li agrada?
Jo escolto, doncs, més aviat, Lluís Llach.
Està bé i es compren els seus CDs?
No, no, jo me'ls baixo per l'emule.
També està molt bé. Gràcies pel seu temps, senyor president.
En fi, passem a altres temes.
I've got another confession to make
I'm your fool
Everyone's got their chains to break
Falling you
Will you bother me saying...
Futbol, política, tot i cap al tren.
Però també vam parlar, i molt, de cultura.
Per exemple, en Marc estava molt atent als Òscars d'aquest any
i va voler copsar l'opinió dels tarragonins abans de la famosa gala
i no anaven, de fet, massa equivocats en l'elecció de la millor pel·lícula.
Això és el que ens hem contestat als tarragonins
quan els hem preguntat per l'Òscar a la millor pel·lícula.
Podien escollir entre L'Aviador,
Million Dollar Baby,
Rai, Finding Neverland o Entre Copes.
Segurament guanyarà
o Rey
perquè tracta sobre una persona
mítica que ja és morta
o L'Aviador.
Jo crec que guanyarà
Million Dollar Baby.
Home, jo crec que com a millor pel·lícula
és difícil en guany, però guanyarà
Million Dollar Baby.
En el seu afany cinematogràfic,
en Marc també se'n va anar fa poques setmanes
al Festival de Cants
on va entrevistar
en Morgan Freeman.
I tenim aquí amb tots nosaltres
en Morgan Freeman.
Bona tarda, senyor Freeman.
Ens permet fer-li una entrevista?
Cuenta con ello.
Jo sé que vostè és amic del meu company Roger Seró,
que ara mateix és al lavabo.
i abans, a micròfons tancats,
m'ha comentat que el Roger
no té un passat molt net.
M'agradaria parlar-ne,
però ell es pot enfadar una mica amb mi.
No digues tonteries.
Él está muy orgulloso de ti.
Hace mucho que somos amigos.
Le conozco bastante bien.
D'acord, doncs, parlem-ne.
Expliqui'ns el passat de Roger Seró.
Era banquero antes de venir aquí.
I potser hauria impostos, eh?
Ja he sentit que el Roger té una gran fortuna.
El problema de ganar tanta pasta
es que llega un día
en que tienes que explicar
de dónde proviene.
I vostè va parlar amb ell
per intentar llenar-lo del crim, no?
Què li va dir, exactament?
Ya sé que eres bueno,
pero tanto papeleo,
deja un rostro.
Y si alguien lo descubre
para el FBI, Hacienda,
o quien sea,
te harán con el culpable.
I la Laia i l'Àlex, que ho saben?
Perquè van ser ells
que el van contractar
per fer els reportatges del tren.
Què vol dir amb aquest rostre?
Insinua que els dos conductors del tren
tampoc segueixen la llei?
Ellos tampoco.
Tendrían que ser humanos primero.
Y no llegan a tanto.
Insinua que l'Àlex no és humà?
De neptú tal vegada?
No, hablo en serio.
Está diciendo
cosas muy raras.
Me preocupa.
Bé, deixem de parlar
de la gent que fa el tren,
que ja n'hem tingut prou,
i passem a parlar del tren,
pròpiament dit.
Vostè ens escolta, oi?
Què li sembla
a l'equip que fa possible
aquest programa?
Cuatro valientes.
Home, quatre valents no,
que som uns quants, eh?
I a més, fem molta feina
per tirar tot això endavant.
De entrada uno nunca lo diría.
Doncs s'equivoca de mig a mig.
Som un equip molt benvingut
i amb moltes ganes de treballar.
De debò que no li agrada el tren?
En mi opinión es un despilfarro.
Oh, doncs,
l'haurem d'arreglar.
Jo sé que vostè ha salvat
moltes empreses i productores, no?
Puedo conseguir
algunas cosillas de vez en cuando.
Per exemple,
què li va costar salvar
la Metro Goldinmeier?
Me costó dos paquetes de tabaco.
Mmm,
entenc.
És a dir,
que si comencem a fer
que tots els components del tren
fumin com a carreters,
menys jo,
tots es quedaran
amb la veu ronca
i jo prendré total possessió del programa
i seré el rei del mambo, no?
Menudo genio.
He dicho que él es bueno.
Joder,
eres un Rembrandt.
Moltes gràcies,
Morgan Freeman.
De tornada cap a Tarragona
posaré en marxa aquest pla.
A reveure.
Com se us ha quedat el cos?
Teníem Morgan Freeman al tren.
Però el nostre home de cel·luloide
no es conformava
amb entrevistes virtuals.
Així que
vam convidar al tren
a Jesús Montlló
perquè ens parlés
dels seus curtmetratges
amb peloteo inclòs
per part d'en Marc.
La mirada obliga
a un curt
que t'ha obert moltíssimes portes
a partir d'aquí,
a partir de la nominació.
I m'han tancat moltes altres.
També t'han tancat?
Home, òbviament,
perquè és un curt
que és políticament compromès
i això sempre provoca històries.
Bueno,
acabo ja la presentació
de Jesús Montlló
i els deixo vosaltres
que l'entrevisteu
que segur que us en moriu de ganes, eh?
Són curtmetratge,
Glòria,
l'any 2002
que també va estar
molt ben vist
per la crítica.
Sí, va guanyar 10 premis.
10 premis?
Sí, sí, sí.
Jo no havia comptabilitzat 8.
No, 10
i un d'ells internacional.
10 premis.
Que el Marc,
a part d'anar malament
amb la llengua,
també amb els números.
A veure,
què fa aquest noi aquí?
Feu favor d'expulsar-lo
ara mateix de la sala?
Jo ho he buscat
en tota la bona fe del món,
ho sento.
I l'últim curtmetratge
que és El legado,
que és d'aquest any passat,
que a passar vas comptar
amb la col·laboració
de centenars de persones
a la plaça de la Font,
no?
Sí, sí, sí.
És que és una cosa,
mireu,
el cine penso,
jo el visc
no només com una professió,
que és el que vull
que esdevingui en el futur,
sinó que el visc
com una passió
i m'agrada compartir-la.
Llavors,
m'agrada imaginar
seqüències i planos
on hi hagi moltíssima gent
perquè penso que és una manera
de gaudir
i aprendre a fer cinema.
I, per exemple,
el que va passar aquest any
allà dalt al carrer Major
no només ha donat com a resultat,
penso,
una seqüència preciosa,
onírica de pluja,
sinó que va provocar
que moltíssima gent
que hi havia allí
va viure el fer cinema,
no?
No el fer televisió,
que és com el més ràpid,
sinó el tema pausat
de fer cinema,
de preparar tot molt ben preparat,
tastar-se un munt
d'orres plovens
i aigua a sobre,
pluja artificial,
òbviament.
Vull dir,
és tota una experiència
que no només és cinematogràfica,
sinó que és com una festa
de catarsi col·lectiva,
no?
I penso que a mi
m'omple molt
fer aquest tipus de seqüències.
La gent que va tenir
l'oportunitat
de veure aquest dissabte
la projecció del legado,
doncs segurament
em va agradar gratament,
no ho sé,
a mi em va agradar molt.
Moltes gràcies.
No, tot debò.
Això què és,
per compensar les cagades
al diccionari que abans?
Pot ser, pot ser.
Però en Marc
no va ser l'únic
que va poder entrevistar
els seus ídols.
En Joan Carles,
el nostre col·laborador
del teatre
al magazín El Tren,
doncs va entrevistar
Oriol Grau,
que ens va explicar
com va néixer
el seu personatge
més entranyable,
en Palomino.
Si partim de la base
de que jo soc
un dropo vital
i és cert,
sempre em regeixo
pel mínim esforç.
Palomino és
el mínim esforç.
És a dir,
puc fer altres personatges
amb altres programes
he fet altres personatges
però el que implicava
de complicació
doncs soc dropo.
Palomino funciona?
Doncs fins que
ja no funcioni,
no?
De moment
sembla que encara funciona
després de 30.000 anys
que va
que el segueixo fent.
Doncs mira,
tirem, no?
El personatge
em permet parlar
de coses
que altres personatges
no permeten.
en Palomino
és tan excèntric
que pot
dir tacos
i al mateix temps
posar-se seriós
i ser més rigorós
que qualsevol
i és un personatge
tan eclèctic
que molt ampli,
no?
I com va sorgir?
Va sorgir a la ràdio.
Nosaltres,
tots els del Terrat,
venim de la ràdio
i allà
és on s'ha cuinat,
no?,
el tipus d'humor
del Terrat.
i va sortir
perquè va venir
una vegada
un senyor
que toca la guitarra
per la barceloneta
que es diu
Bernardo Cortés
i jo vaig explicar
als meus companys
i dic
d'aquell senyor,
se'n recordeu d'aquell senyor
que tal i qual,
no sabíem qui era.
I jo els hi vaig fer,
dic,
sí,
amb aquell cantar
ai,
corazón,
corazón.
Bueno,
doncs només per fer això,
a alguna font
li va fer tanta gràcia
que estàvem en directe
un dia
i em diu
tenim aquí
o tenim aquí
perquè fem català,
tenim aquí amb nosaltres
el senyor Bernardo Cortés
i em va mirar a mi.
Clar,
això vol dir
que jo havia d'entrar,
no?,
en ràdio,
doncs això,
una mirada
ja t'està donant una indicació.
I jo vaig començar a fer-lo,
no m'agradava gens fer-lo,
en primer lloc
perquè parlava castellà
i jo el lèxic castellà
en aquella època
no era molt bo,
que és la barreja.
I després,
perquè em fa molt lleig,
naturalment,
la cara que m'obliga
a posar peló a mi
no és horrible
i aleshores
no m'agradava gens.
Però amb el temps
l'he anat adaptant,
l'he anat fent
a la meva manera
i ara
és un personatge
que em sento comodíssim
i el mantinc per drop-ho.
L'Oriol Grau,
com podeu comprovar,
va ocupar
un espai
molt especial al tren.
Ell i Astrut.
Això mateix,
ell i Astrut.
I és que les nostres noies musicals,
la Sara i l'Andrea,
tenien una mena d'obsessió
amb el duet de pop a Barcelona,
Astrut.
A l'11 de març
ens l'hem de reservar
per anar a veure Astrut.
Sí,
que ja portem dues setmanes
dient que venen Astrut.
a veure'l ja.
Fins que els Astrut
van arribar al tren.
Todo nos parece una mierda,
todo nos parece una mierda,
todo nos parece una mierda,
menos lo vuestro.
Todo nos parece una mierda,
todo nos parece una mierda,
todo nos parece una mierda.
Si recordeu,
fa tres setmanes
us van presentar
com a tema de setmana
a Astrut
i el dimendres passat
vam anar al concert
i vam aconseguir
una entrevista.
Per fi,
felicitats,
felicitats.
Adó.
Gràcies.
I ens van dir això.
Hola Manolo.
Hola.
Hola Janit.
Hola.
M'havia passat fer un recorregut per tot performance,
pel que és el disc que veniu a presentar avui.
Però com no tenim gaire temps,
farem una selecció una mica breu.
Com a cançó que presenta performance,
tenim aquest massatge
i referent a aquest massatge
els vam preguntar
aquesta pregunta.
Referent a la cançó Massage,
a qui us agradaria fer-li un massatge terminal?
No sé.
No, però...
No, a ningú, a ningú, a ningú.
A tothom...
Que visqui tothom infinitament.
No, jo he decidit que hi ha gent
que m'agradaria que morís
i que si fos per mi moririen,
però jo no els tocaria amb les meves mans.
Tu no els mataries.
Ni per matar-los,
no els tocaria ni per matar-los.
Tot i que l'Andrea i la Sara
es van rendir als consagrats Astrut,
no es van oblidar d'altres iniciatives musicals
que potenciaven a noves formacions
del Camp de Tarragona.
Estem parlant del D.O.,
el concurs per a noves bandes.
Ens en parlava Miguel Cruz,
president de l'Associació de Músics de Tarragona.
El D.O. és una evolució
de la història dels concursos
que s'han fet a la ciutat de Tarragona.
El primer, l'arqueologia,
la prehistòria dels concursos,
com el D.O. ara mateix,
s'endria Cañarrol.
Llavors el Cañarrol va sortir,
crec que l'any 90-91,
llavors, per una cirurgia,
circumstàncies equis,
al final va començar a dir-se D.O.
Es va canviar les bases del programa,
es va canviar les bases
de lo que eren els premis
i lo que era el concurso en total.
Llavors van dir,
bueno, pues canviant el nom,
D.O. i tal.
I no abandonem la música,
sempre present al tren,
per parlar de la falera musical
i viatgera d'en Joan Carles Gómez.
Primer ens va parlar
de la musical Chicago
i de quan ell va estar a Londres
per assistir-hi.
Boston.
Com que Boston?
Chicago.
Chicago.
Animem-nos una mica
perquè estem parlant de Chicago.
és un musical
que està molt, molt, molt i molt bé,
de veritat.
També l'he vista.
Mira, a mi m'agrada
anar a veure musicals
i vaig estar a Londres
i la vaig veure.
Ah, mira,
com qui diu
que ha estat aquí
al poble de Boston, no?
Sí, com a la poble de Mafumet.
Hi ha un respecte
amb el que passa amb la poble de Mafumet.
Ah, no, no,
no, no, si la poble de Mafumet
és molt bonic,
eh, que ja està.
Bueno, doncs aquest musical...
David,
indiquem el turisme
a la poble de Mafumet,
que no se'n enfadi ningú.
No se'n enfadi ningú, això.
Els crítics asseguren
que és una de les millors obres
que es fa al western lundinenc,
o sigui, que val molt la pena anar-hi.
En Joan Carles, però,
no va anar a fer res
a lo poble de Mafumet,
ni turisme ni res.
Ons hi va anar
va ser a Madrid
a veure el musical
Hoy no me puedo levantar
basat en cançons de Mecano.
I es van portar
al micròfon del tren
per copsar l'opinió
de la gent
que va anar a veure l'espectacle.
Doncs com que vaig anar a Madrid
a veure el musical
vaig aprofitar
per prendre el micro.
Per què no, no?
No és que li prengui la preina al Roger,
però vaig fer unes quantes preguntes
a la gent que sortia del musical.
A veure què els hi va semblar.
Pues me ha gustado mucho
y se lo recomiendo a todo el mundo
que tanto que haya escuchado a Mecano
esas generaciones
como que no,
que seguro que le va a gustar
y está muy bien preparado
y muy bonito.
Sí, me ha gustado mucho
y la coreografía
y las canciones
han sido muy bonitas.
Lo único que yo veo mal
es que hacía demasiado calor
en el teatro
y bueno,
que ha sido un poco largo,
han sido cuatro horas
pero bueno,
ha merecido la pena,
ha estado muy bien.
Estuvo bien.
Mecano me encanta,
es uno de los mejores grupos españoles
de toda la historia
pero no,
lo único es el calor
que hacía la sala
que apenas se podía aguantar
y está guay,
muy bien, sí.
Bueno, gustarme, gustarme,
no, porque a mí en verdad
no me gustan los musicales
pero creo que estaba bien hecho, sí.
Me trajeron obligado a mi novio
porque es que si no,
además está un poquito excesivo
cuatro horas
el musical.
Nada,
ha estado muy bien,
lo que pasa que hacía un poco de calor dentro,
entonces,
era un poco complicado
seguir ahí la cancioncilla,
pero bien, bien, bien,
ha estado bien.
Però a banda de viatjar,
en Joan Carles
també ens va explicar
curiositats curioses
del món del teatre
i valgui la redundància.
Molta merda,
per exemple.
Anem a passar a parlar
de les supersticions
del món del teatre.
Comencem
per el més elemental,
que és el que acostuma a dir
tothom
quan surt
abans de sortir a l'escenari,
que és molta merda.
No?
Ho sabeu,
que es diu molta merda
abans de sortir a l'escena.
Doncs per què es diu molta merda?
Doncs perquè abans,
quan la gent no tenia cotxe,
quan havia d'anar a peu als llocs
i havia d'anar en cavall,
doncs,
per anar al teatre
la gent acostumava a anar en cavall
i quan més cavalls
hi haguessin al pàrquing del teatre,
doncs més gent hi havia
i com més gent,
doncs més èxit tenir l'obra, no?
La Clossa, llavors,
relaciones la merda amb la gent.
Clar,
no, relacionar la merda amb l'èxit.
Amb l'èxit perquè hi ha més gent
i clar,
quan més merda,
molta merda
i més merda,
més èxit
i per això es diu
molta merda.
Com podeu comprovar,
doncs,
el nostre tren
s'anava ofercint
de tot tipus de propostes
i informació.
Una altra de les vessants
del programa
va ser acostar-nos
a temàtiques properes
a la gent jove.
Per exemple,
vam parlar
de la moda del hip-hop
en representants
d'aquesta moda a Tarragona
que ens van explicar
d'on ve precisament
el hip-hop.
A què va tot això
de la cultura ràpida?
On prové?
Bueno,
el primer que tinc de dir
és que
no és moda.
O sigui,
no és una moda hip-hop,
saps?
Una moda hip-hop
pot ser
el que els hi passen als nens,
saps?
Quan arriba el fenomen
o el boom del hip-hop,
d'acord?
El hip-hop
és una cultura
que es va crear
a finals dels 80
a New York,
els suburbis,
on estaven tots els immigrants
i tota la gent
que arribava de fora,
i llavors com no tenien
ni peles,
ni medis,
ni res,
els fotien allà
i allà estaven tots,
val?
Què passa?
Que els suburbis
al principi
potser
és xungo,
no?
Perquè
hi havia robatoris,
hi havia
accidents,
hi havia moltes cultures
juntes,
va?
I a sobre,
com tretes
de la part alta
de la ciutat,
saps?
Què passa?
Doncs que
disturbis,
saps?
I
això
va portar
a que
un cert número de gent
digui
prou,
saps?
Anem a fer alguna cosa,
la gent del carrer,
entre n'altres,
a intentar formar
una
suposada associació
saps de gent.
Com un clan, no?
Clar,
com un clan
que fessin
diferents coses
i així poguessin
discutir
les diferències
sense tenir
que passar
a una altra...
Us ha quedat clar
l'origen del hip-hop?
També vam parlar
d'altres coses,
habitatge,
feina,
tipus d'estudis,
i per això,
per exemple,
un dia vam convidar
una noia que havia estudiat
joieria a l'Escola
d'Or de Tarragona
i un noi
que estudiava
filologia anglesa.
Dos perfils
diferents,
amb dues expectatives
de futur diferents.
Actualment,
la majoria de joves
tenen la fixació
d'estudiar a la universitat,
però hi ha molta
i molta feina
amb els oficis
de tota la vida,
en el teu cas,
també de manera artesanal.
Tens bastanta feina?
Va bé?
Tinc moltíssima feina,
molta.
Això és bo.
Els primers mesos,
home,
em va costar una miqueta,
però quan la gent
te reconeix
el teu treball,
se n'adona a compte
que hi ha una persona allà
que està cada dia
treballant i...
I per què creus
que existeix
aquesta fixació
per anar a la universitat?
A veure,
jo ho trobo molt bé.
A veure,
jo la meva...
Des del primer moment,
a veure,
jo tinc dues germanes,
elles dues
han estudiat
carreres
i estan la mar de bé
amb les seves carreres,
m'entens?
Però jo ja des d'un principi,
ja des de joveneta,
a mi m'agradava
més la línia de l'art
i de la creació
i tot.
Llavors, clar,
a veure,
jo trobo perfecta
la gent que estudia
i que sap treure's
una carrera
que és molt important
i la pena,
doncs sí que és veritat
que hi ha...
també és difícil
ficar-se dintre
d'un treball bo,
no?
Després d'una carrera,
però, bueno,
sempre,
al final tens la sort,
jo penso que sí,
que si lluites,
al final trobes
el teu puesto,
i tu, Fabricio,
veus molta sortida professional
amb el fet d'haver cursat
els teus estudis universitaris?
Jo crec que és molt relatiu
i que depèn de la persona
i dels estudis,
que no es pot generalitzar
de dir que surt
d'un estudi universitari
tindrà més possibilitats
que una persona
que no ha fet res
o que ha fet cursos terciaris
com cicles formatius.
I tu vas escollir
la carrera de Filologia Anglesa
per vocació,
també.
La vaig escollir
per plaer,
per intuïció,
però no per
sortida professional
ni per vocació,
perquè no crec
que tingui tan clar
quina és la meva vocació.
I també ens vam voler
assabentar
de com vivien a Tarragona
joves que venien d'Erasmus
a la ciutat,
a estudiar
a la nostra ciutat.
Per la Mariana i la Joana,
dues noies portugueses,
el que més els costava
i els costa de fet
és parlar en català.
Però què és a què us ha costat
més adaptar-vos?
A lo català.
Sí, sense dubte.
Sí, perquè les classes
són en català
i arribem aquí
i no ho imaginaríem.
A la primera classe,
que ha estat
amb la vostra directora,
professora
i també mía, Marta,
i empeus a parlar
català
així
molt pront,
jo,
vale,
però què és això?
No estic en Rússia,
no?
Bueno, almenys
cuando vuelva a ser a Porto
podria saber en catalán
a vosotros conmigo.
No, nada.
¿Cómo que no?
Si us plau
i vosaltres
i el que sé de catalán.
Sabeu en aquesta manera
vosaltres
i sisplau.
I puc passar,
i puc passar.
Puc passar.
Però el tren,
que som molt solidaris,
ens van posar a parlar
en portuguès
perquè se sentissin
aquestes dues noies
més integrades.
I si no,
escolteu l'Elder.
Molt bona tarda, Eler.
Boa tardi.
Boa tardi.
Això va en honor
a les nostres estudiants.
Sí, sí, a la Joana
i a la Mariana.
Doncs boa tardes.
I posats a culturitzar-nos
i sempre atents
a l'actualitat,
el tren no va voler
desaprofitar la diada
de Sant Jordi
per parlar de lectura
i joves
amb l'Imma Pujol,
una de les responsables
de la Biblioteca Pública
de Tarragona.
Ella ens explicava
com funcionen els clubs
de lectura
i de moltíssimes coses més.
Bé,
ens reunim
uns quants lectors
que els agradi llegir,
esclar,
aquest és el requisit principal
i llegim tots
un mateix llibre,
cadascú a casa seva
o on vulgui, no?
I quan venen a la Biblioteca
el comentem.
Si m'agraden,
no m'ha agradat,
l'he abandonat,
no m'ha agradat gens,
el que sigui.
I parlant de culturitzar-nos,
llegir i aprendre coses noves,
el tren ens va ensenyar
nou vocabulari.
Exemple,
el verb més utilitzat
pel Roger,
el nostre reporter mediàtic.
Ho endivineu?
És instar.
Com sempre diu la paraula.
Instar,
si és una paraula màgica,
aquí entro instantàniament
i me'n vaig ràpidament
perquè vull dir-li
a tots els oients,
els insto
que acudeixin a tots els actes
que ara ens anunciarà
el nostre company Hélder.
Moltes gràcies.
Que no falti la paraula instar.
Exacte.
Tins tu,
que m'acompanyes un altre dia
i segurament
aconseguirem
un altre fragment inútil
i absurd
que també inclourem.
Per què sempre instes?
Molt bé,
és una cosa molt important
en el món radiofónic
i dels mitjans de comunicació,
no?
Instar.
Així queda dit.
En Marc també inventava
noves paraules
per parlar
de determinades propostes
cinematogràfiques.
I bueno,
acabem amb tres apunts
de tres altres pel·lícules
que s'estrenen aquesta setmana.
Un canguro superduro
per començar
amb Vin Diesel
que vindria a ser
una Arnold Schwarzenergada
dels anys 90.
Avui,
sentint el Marc
abans de la secció de cinema
que no et sap tant
instant
el que s'assegueixi tan bé,
he après una paraula nova
que és
Arnold Schwarzenergada.
Ja ho he sentit.
Per tant,
avui sortiré d'aquí
molt content
ampliant el meu bagatge literari.
Si en Roger
instava en Marc
a continuar parlant de cinema,
nosaltres
instem el Roger
a parlar-nos
dels seus reportatges
mediàtics.
ell ens ha preparat
un resum
d'una mica de tot.
Hola,
sóc el Roger,
el reporter del tren,
un tren que ja ha acabat
el seu viatge,
però després de
tantes sortides
a mi encara
m'han quedat
unes quantes coses
al tinte.
Així que
aprofito aquest programa
d'avui
per fer-vos un remix
del bo i millor
i fric
d'aquests 14 reportatges.
I podríem començar
per unes magues holandeses
que vaig entrevistar
en certa ocasió.
You are from Holland
or Netherlands
or Holanda.
Hola.
Sí.
And do you smoke
marihuana?
No.
Why not?
It's bad.
It's good.
No, it's not good.
I darrere d'unes holandeses
sempre hi ha unes zamoranes.
Tenim dues amigues
que ens han trobat aquí al parc
que diuen que són de Zamora.
Hola, buenos días.
Buenas tardes.
Bueno, depende de la perspectiva,
¿no?
Bueno, sí, pues buenas...
No, no, no,
és que és buenas tardes,
no hay perspectiva.
Pues estamos contentos.
Pues que me lo estoy pasando
muy bien aquí
y nada,
pues que me estoy
un poco mojada
por los atracciones.
¿Por qué?
Por lo del agua,
esto, las atracciones.
Porque hace lluvia.
Hace lluvia, o sea...
Llueve.
Pues que llueve.
Muy bien,
es la grandeza
de las perífras.
Oye, que el Dragon Khan
que es mejor que vamos,
que es que es lo mejor.
¿El qué?
El Dragon Khan.
Muy bien.
Yo, que saludo a todos
a Zamora y a mi pueblo
a Zamora de los Caños
y a Andarías.
Mítica aquel día
por aventura.
En una altra ocasió
vaig anar al camp del Nàstic
a fer un reportatge
sobre el racisme
als camps de futbol
i li vaig preguntar a un noi
què li semblava
aquesta mena de discriminacions
al món de l'esport.
Home, bé, no?
Per què?
Deja, deja.
I vaig tenir respostes pitjors,
com ara gent
que no se n'entarava.
Eh?
Què? Eh?
Home, jo, jo...
jo...
no ho sé.
No en tinc ni puta idea.
Gent amb molt de criteri.
Jo dic el que diu tothom.
Gent que responia coses
que no tenien res a veure.
Estudiar a fumar
a vivir la vida
que no es lo mismo.
Que no es lo mismo.
Lo mismo.
I gent que reia.
No.
Però a mi m'agradava més la gent
que em responia en coses com ara.
Viva la sexualitat.
De fet, amb la gent que he tractat més
són els companys del programa,
com per exemple el Marc.
Humphries, Humphries, Humphries.
O l'Àlex,
que fins i tot em va acompanyar
a fer alguns reportatges
i va tenir les seves aparicions estelars.
Si alguna cosa que no tingui res a veure
amb el tema
però que li faci gràcia
dir per un micro.
Te quiero, Julio.
Te quiero muchísimo.
Vida mía, Julio.
Te quiero mucho, mucho, mucho, mucho.
Són les declaracions de...
declaracions de...
De Alba Carriconda para Julio Bernardo.
És el nom més llarg de la classe.
Sí, la meva pregunta va amb un to
molt calentot.
Hola, bones.
Hola.
Creus que aquest microfon
sembla un símbol fàlic?
Un símbol fàlic?
Què és això?
No saps què és un símbol fàlic?
No.
No t'ho pots imaginar?
No.
Claro, no en quedes, Àlex.
Que patètic, Àlex.
Era patètic però era divertit.
Potser sí.
Doncs com us deia,
al programa som 10 radiofonistes.
Un grup de frics
de la Universitat de Villavirgili.
Sí, som 10, tot l'equip.
Però només 3 són noies.
Sí, 3 penses.
Doncs ens estan deixant una amiga malament,
no, aquestes noies?
No, dona, si ho fan molt bé.
Fins i tot, un dia l'Andrea
va tenir una intervenció fugaz
dintre d'un rèpor.
Hola.
Bé, tenint en compte que això ja s'acaba,
he d'admetre que encara que no ho sembli,
jo també cometo errors.
I tu, atracción preferida?
Vora ara,
tu, atracción a ti on favorita?
Quina sortís per això?
Un dels últims èxits dels Pets.
Una cançó com...
Que vau veure.
Però te fa por que...
Vora, eh?
Que vau veure.
Acabat el partit,
el Nàstic ha guanyat,
però volem parlar amb el pub...
I, eh, a tu ets bucaste,
ets la precaria...
I, eh, què més faneu?
Eh...
Que...
Vau veure.
O, eh,
hem vist el partit, el Nàstic,
hem parlat amb el públic,
però els de Salamanca han marxat sense...
I aquesta ha estat la conclusió personal
sobre la meva part d'aquest programa.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies a tots.
Joder, Rosé, tio.
Com heu pogut comprovar, en Roger ha fet autocrítica
i ens ha mostrat les seves pífies en aquest resum dels seus reportatges.
Però tothom al tren, i tothom, repeteixo, n'ha fet de pífies.
Aquest només és un petit recull.
Li han dit fins i tot que és una obra meravellosa.
Elles ben bé es defineixen com la marimutació del poble espanyol
i com el primer grup autoprefabricat.
Després, la Boadella va protagonitzar una espectacular fuga.
Espera, torna-ho a dir això.
Protagonitzar.
Aquesta era Ulaida, o la uida, o la ua la, o la ua la, o la de Uy da Kona.
Warwick.
Què, Àlex?
Warwick.
Warwick.
Com sabeu, si, com bé tu, pel que...
Warwick.
Grisón.
Com sabeu, la sèrie, aquesta sèrie que pararem avui, CSI,
se met cada dilluns en...
No, no, va, Robert, sisplau, va, que són la...
I passa a mi.
Supera, això ho vull dir d'abans.
Molt bona tarda, són les 8 i 8 minuts, us donem la benvinguda al tren.
Doncs no, són les 6 i 8.
A dos quarts de 10, a la bequeria, la poetessa Dolors Miquel fa un recital poètic,
que ha titulat Qui no corre se l'espela.
Fixeu-vos si això de l'espífia s'encomana,
que fins i tot el president del Consell Audiovisual de Catalunya,
a qui vam entrevistar els nostres nois televisius, en Ruben i en Nacho,
s'ennoegava només de pensar en la telebrossa.
Això que en diem telebrossa és molt econòmic.
I és que s'ha de dir que tant en Ruben com en Nacho van fer ennoegar
a més d'un responsable televisiu amb les seves contínues reivindicacions.
Per finalitzar, tenim una reivindicació i ara anem amb la reivindicació final.
I fins i tot ens vam fer ennoegar a nosaltres amb veus sensuals.
Per exemple, vam dedicar-li un programa a l'orgasme femení.
Ara que dius això, Nacho, tens una veu molt sensual, eh?
Moltes gràcies, moltes gràcies.
Fes-ho, fes-ho, Rocco. Parla.
Parla, parla.
S'espatllaria la fotocopiadora.
Un aplausi al Nacho, un aplausi al Nacho.
I a més a més vam tenir confessions de veritat inconfessables.
Aquí jo crec que un dels grans valors del programa és la Terelo Campus i els seus dots físics.
Sí, aquí deixarem el Nacho i les seves.
Sí, perquè tinc una mena d'obsessió amb aquesta noia.
I ja que ens posem sensuals, tapeu-vos les orelles perquè els nostres maquinistes van tenir moments de descontrol, tot i la intenció de controlar-se.
No diré obscenitats perquè aquesta franja orella no m'ho permet.
Doncs sort que ens havíem de controlar.
Hola, Rubén.
Hola, Laia.
Hola, Nacho.
Bona tarda.
Com esteu?
Molt bé.
Molt bé.
Hem xupat molta tele aquesta setmana.
Sí, i què ens porteu avui?
Mentre només xupis tele.
Àlex, obviestes que te surts, eh?
Sí, ja, franja orella.
I ho té o no té, home, avui, eh?
I fins i tot parlant de la primera vegada.
Àlex, Laia, alguna cosa a dir?
Absolutament res.
Tot queda especial.
Jo sí.
Voleu saber amb qui va ser?
No, no, realment no.
No, no, jo sento curiositat, Àlex.
Amb la meva mà.
Uuuh.
En fi, que amb tanta pujada de temperatura hormonal era normal que alguns ja no sapiguessin ni qui eren.
fixeu-vos com en Joan Carles se saluda allà mateix.
I ara parlarem de teatre amb el Joan Carles Gomes.
Hola, Laia, hola, Joan Carles.
Avui porto moltes coses i tenim molt poc temps.
I l'Èlder li agafa una mena d'obsessió amb tanta calor pels actes del Paranims del Rectorat.
A la sala Paranims del Rectorat.
Paranims del Rectorat.
Doncs es fa concretament el Paranims.
Ja ho sabia jo qui t'interessava.
La sala preferida de l'Èlder.
Necessites, Àlex.
Acerenem els ànims.
I passem a la recta final d'aquest programa dedicat al tren aquesta tarda a Tarragona Ràdio.
El programa es va acabar la setmana passada i tots els membres del tren vam decidir marxar de festa a un karaoke amb resultats inconfessables.
Na-na-na-na-na-na-na-na-na-na-na-na-na-na-na-na-na-na-na-na-na-na-na-na-na-na-na-na-na-na-na-na-na-na-na-na-na-na-na-na-na-na-na-na-na-na-na-na-na-na-na-na-na-na-na-na-na.
Però no en sembla bé acabar aquest programa especial que està resumint els millors moments del tren amb aquest atemptat musical,
així que escoltarem per finalitzar el tema que ens va dedicar el grup tarragoní Sprinters en directe en el darrer programa la setmana passada.
Abans, però, deixeu que la Laia i l'Àlex
s'acomiadin com sempre ho feien.
Acomiadem ja tots els nostres col·laboradors.
Marc Càmera.
Valperdós.
Joan Carles Gómez.
A l'escena.
Sara Sunyer.
Fina i Segura.
Roger Seró.
Mans netes.
Andrea Valverde.
La dama de ferro.
Rubén Martínez.
Sumaix Saqueix.
Nacho Fernández.
Trencant el gel.
Hélder Moya.
El comú Sant Pau.
Núria Cartallalçó.
Digna de menció.
Marta Montagut.
El cap de tort.
Jo mateixa, la Laia Riverola.
i jo, l'Àlex González.
Fins la setmana vinent.
Doncs no serà fins la setmana que ve,
sinó fins sempre.
Gràcies a tots els que ens han acompanyat
en aquesta aventura radiofònica,
el tren, a Tarragona Ràdio,
amb col·laboració amb la Universitat Rovira i Virgili.
Fins una altra i us deixem, ara sí,
amb l'actuació en directe dels Sprinters.
Per la gent del tren.
Per la gent del tren.
Fins la setmana que ve,
We are just moving faster than time
That flies away
I like to change the things I hate
But I can't make it alone
Make it alone
I need to come around
Make my mind step out
I know it's now or never
I feel estranged with myself
I can be no one else
I know it's now or never
At all
Wow!
According to the weather struggle
I have preferred to live in a bubble
But I will never be out of sight
I'm tired to talk about nothing
Cause words are losing all the meaning
But I will never be out of sight
We are just moving faster than time
We are just moving faster than time
That flies away
I like to change the things I hate
But I can't make it alone
Make it alone
I need to come around
Make my mind step out
I know it's now or never
I feel a strength with myself
I can be no one else
I know it's now or never
At all
I know it's now or never
At all
I know it's now or never
At all
Gràcies
No perdis el tren