Avui us volem parlar d'un altre d'aquells músics que, a la dècada perduda, els 80,
es va avançar al seu temps amb composicions musicals de veritable ciència-ficció.
No sabem exactament si va ser sota la influència d'Star Trek, La Guerra de les Galàxies,
o ben bé d'alguna substància química, el que va provocar que la seva obra derivés cap a d'altres galàxies del nostre infinit,
inabastable, incommensurable univers.
La qüestió de tot plegat és que el nord-americà Patrick Cowley, a més d'anar-se'n de la bola futurista,
també de tant en tant tocava de peus a terra, mai millor dit, i feia un exercici de pragmatisme.
Un cop va reflexionar sobre els perills d'una societat massa tecnificada, per una banda,
i massa poc humanitzada, per l'altra.
Resumint, fa més de 20 anys, aquest músic, tocat pels estels,
va expressar en forma de cançó un sentiment pessimista del futur,
que ha d'arribar.
Si és que no ho ha fet ja.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Un programa de Tarragona Ràdio, dedicat a la música tecno i alternativa dels anys 80.
Ràdio Ràdio
Discovered by Madame Curie
Radioactivity
Tune in to the melody
Radioactivity
It's in the air for you and me
Bona nit, benvinguts a una nova edició de Radioactivitat.
Radioactivitat, un programa de Tarragona Ràdio produït per VETA 75.
Anem a encetar el programa número 257, quan ja fa 1883 dies que vam estrenar aquest segle XXI.
Radioactivity
Radioactivity
Radioactivity
Radioactivity
Radioactivity
Radioactivity
Radioactivity
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Bé doncs, era una altra mostra de la composició musical d'aquest personatge nordamericà, anomenat Patrick Cauley!
Anem a especificar que a més a més d'haver fet la seva carrera a San Francisco, ell va néixer a Buffalo, a Nova York.
I que s'hi va deixar caure en aquesta població de Califòrnia, a San Francisco, l'any 1971.
Aleshores, doncs, aquí és quan ja va començar a fer aquest tipus de música
que a ell li agradava, un tipus de música que trencava en motllos.
Però no va ser fins als anys 80 quan va començar a despuntar, a mostrar la seva obra.
O sigui que els 70 va ser anys d'experimentació, d'incomprensió, possiblement,
perquè anava molt més enllà del que estàvem acostumats a escoltar aleshores
i, com he dit, als 80 va ser la dècada que va tenir el seu reconeixement.
I tot així passava com un personatge estrany, raro, perquè era un tipus de música no gaire escoltada,
un tipus de música una mica peculiar, no era el que s'estilava aleshores.
Possiblement ell, el Patrick Cowley, és qui va obrir, doncs, la barrera
perquè aquestes composicions fetes amb màquines s'obrissin de cara al gran públic,
que no fos una mena de gueto.
Possiblement ell va ser el precursor que aquests tipus de música deixessin de ser coses estranyes.
I bé, doncs, ara, a hores d'ara, el 2005, sona, evidentment, estrany,
perquè és un tipus de música ja que han passat, doncs, 25 anys.
Aleshores, doncs, ho veiem des de la distància com una mica passat.
Però la qüestió és que si ens situem en la dècada de la qual estem parlant
podrem comprendre que aquest senyor es va avançar una mica al seu temps.
Ho hem pogut comprovar amb la cançó que hem començat avui al programa,
que encara no us l'he presentat.
És un tema que ja havíem escoltat aquí a Radioactivitat altres vegades
i que avui, doncs, com a mostra del que ens arribarà al llarg del programa,
ha estat com una mena de targeta de presentació.
És, com no, un tema que sempre ens ha agradat.
Ho comentem, ho hem comentat, i ho tornem a insistir.
Tecnològic al Wall és una cançó que parla dels perills de la tecnologia no lògica,
perquè ell juga amb aquestes paraules i de tecnològic al col·locant els guionets ben col·locats
doncs dona a entendre que la tecnologia de vegades no és gaire lògica.
I és un avís fet des de l'any 1982, des d'un treball que va treure anomenat Mint Warp,
o sigui, ment deformada, és també una premonició collita de la casa del senyor Patrick Cowley, evidentment.
Doncs bé, després d'haver escoltat aquesta targeta de presentació,
el que acabem de sentir ara, ara mateix, és un tema anomenat Menergy.
Menergy és, per tant, el primer disc que va treure el Patrick el 1981
i hem pogut sentir que tenia tocs discotequers, tocs de música marciana, de Guerra de les Galàxies...
Bé, una barreja d'estils, però que els uneix el fet d'haver estat fets amb màquines,
amb sintetitzadors, amb programacions, cosa, insisteixo, ben estranya a Estats Units, aleshores.
Era més aviat una cosa europea, el Tecno va sorgir a Europa i als Estats Units va arribar una mica més tard.
Doncs bé, aquest personatge va ser un dels introductors del Tecno a Nord-Amèrica.
Doncs bé, després d'haver escoltat aquest Menergy del 81, tornem un altre cop al disc del 82, Mint Warp,
i del qual escoltarem la resta de cançons.
I, curiosament, aquest treball està fet amb cançons encadenades, o sigui que no hi ha espais entremig.
Són cançons que s'assolapen unes amb les altres.
I el que farem ara és escoltar-ne dues de seguides.
Sí, una que porta per títol Invasion i l'altra que porta per títol They Come at Nike.
Són dos temes enllaçats a si i podreu comprovar que aquest personatge d'imaginació no li faltava pas.
Són dos temes.
Són dos temes.
Són dos temes.
Són dos temes.
Són dos temes.
Són dos temes.
Són dos temes.
Són dos temes.
Són dos temes.
Són dos temes.
Són dos temes.
Són dos temes.
Són dos temes.
Són dos temes.
Són dos temes.
Són dos temes.
Són dos temes.
Són dos temes.
Són dos temes.
Són dos temes.
Són dos temes.
Són dos temes.
Són dos temes.
Són dos temes.
Són dos temes.
Són dos temes.
Són dos temes.
Són dos temes.
Són dos temes.
Són dos temes.
Són dos temes.
Són dos.
Són dos temes.
Són dos temes.
Són dos temes.
Són dos temes.
Són dos temes.
Són dos temes.
Són dos temes.
Són dos temes.
Són dos temes.
Són dos temes.
25 Km masih.
Són dos temes.
Són dos temes.
Són dos temes.
Són dos temes.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Patrick Oloy 1982
és una mostra d'aquest tipus de música sideral
que aquesta música afincada a San Francisco
va fer a la dècada dels 80
i ara acabem d'escoltar dues peces més del treball Mind Warp d'aquest any.
era Inversion i They Came At Night.
I ara el que farem escoltar tot seguit
és el tema principal.
Bé, més que principal
perquè nosaltres creiem que el principal és el Technological Wall
seria el que dóna nom al disc Mind Warp
i és el que escoltarem tot seguit.
La cançó que aquest personatge va decidir titular el disc.
instruir en el Juris Díazón l'Ofi
A points cl mijlatint
Parrot
Flanquim
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Efectivament, Patrick Cowley va fer una fusió d'estils, era música de ballar, d'escoteca, però també amb tocs així, d'alta de galàxia.
Tota la unió de la música era la màquina, o sigui, els sintetitzadors.
Ho hem dit abans, però ell també ho reconeix i amb unes paraules seves diu que el que va fer ell va ser una manera de fusió entre l'home, la música i la màquina.
És el resum de la seva obra musical, aquesta fusió d'estils, d'instruments, de maneres d'entendre la música, que va fer que obrís la porta a un altre concepte, això als Estats Units, que anava una mica pel darrere d'Europa en qüestió de tecnològica música.
Doncs bé, acabem el repàs d'aquest disc, no el podem escoltar tot perquè el temps ens és limitat, però hem escollit les cançons que creem més representatives i ho farem amb la que tanca el treball, l'última de totes, que porta per títol Going Home i podreu comprovar que el senyor Patrick Cowley d'imaginació, com he dit abans, no li faltava i a més a més amb ritme, fins i tot.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
Fins demà!
!
Fins demà!
!
Fins demà!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
I arribat a aquest punt de la cançó, en aquests efectes especials, és quan el deixem, el deixem estar per avui, i el deixem que continuï el seu viatge interplanetari, el seu món particular, el senyor Patrick Cowley, que ens ha estat acompanyant en aquesta primera part de la cançó.
una part de la radioactivitat, un personatge del qual coneixia, un personatge del qual coneixia, un dels seus temes més coneguts, el tecnològic, el World, però que avui hem intentat saber una mica més d'ell, a través de la seva música, música del 81 i del 82, i això que sonava és del seu treball Mind World, 1982, Going Home, és una mostra de la seva creativitat, de la seva fusió entre l'home, la música i la màquina.
Sí, és el que deia ell, aleshores, ara fa gairebé 25 anys, i és que han passat anys, i és una música que no podem dir que sigui actual, però que encara crida l'atenció perquè va ser molt peculiar en el seu temps.
va ser un A.V. Raris, que a hores d'ara, vistes el temps, considerem com un personatge que va fer una aportació molt important al món de la música, més ben dit, a la renovació de la música, i sobretot als Estats Units.
Llavors bé, el deixem estar per avui perquè ara toca Miss Online, aquesta secció on no podem estar sense ella.
Petites notícies, curiositats, actualitat d'internet, això i molt més a la miscel·lània de radioactivitat.
Miss Online, a la teva línia.
Bé, com gairebé tothom sap, ara, a hores d'ara, ja està en marxa l'exposició universal d'Aixi al Japó.
És una expo en la qual tots els països del món, o gairebé tots, mostren les seves qualitats, els seus productes, les seves virtuts.
I, evidentment, el país s'anfitió es llueix a l'hora de fer la presentació de la inauguració d'aquesta expo.
I al Japó, la qüestió de la tecnologia punta, doncs, està al dia, mai més ben dit.
I una de les vessants d'aquesta tecnologia punta són els robots, la robòtica.
Llavors, bé, no sé si ho ha pogut veure, imatges per televisió, doncs, com hi havia aquells robots que tocaven música,
aquells que dansaven, bé, ho feien gairebé tot.
I això ens fa pensar, d'aquí a poc temps, com pot arribar a desenvolupar la tècnica robòtica, què és el que ens espera.
No parlarem d'aquesta expo universal del Japó, però parlarem de dues notícies, cortetes, petites i grans notícies,
que és el que tenim aquí a Mission Line, que parlen de robots.
i que, doncs, us pot donar una petita idea de cap a on va la història, cap a on es desenvoluparan aquests robots, no?
Si tindran per aquesta vessant mecànica o, possiblement, en un espai de temps relativament curt,
podrem disposar dels nostres partícules replicants, com a la pel·lícula de Blake Rardner.
Bé, és qüestió de temps.
La qüestió és que aquestes dues notícies, que van relacionades amb robot,
de la primera parla de la recepcionista robot,
i és que la Universitat de Carnegie Mellon, a Pensilvània, als Estats Units,
té una nova recepcionista gens comuna.
Es diu Valerie i és un robot.
La Valerie és una recepcionista que, com qualsevol altra persona,
en la seva mateixa professió, atén les trucades de telèfon i ajuda els visitants.
A més a més, li encanten els subjectes d'oficina,
i el seu somni ocult és arribar a ser cantant algun dia.
però hi ha una cosa que fa que la Valerie sigui molt diferent
de qualsevol altre recepcionista.
Ella és un robot.
I és que la Universitat Carnegie Mellon, de Pensilvània,
és alhora el seu lloc de naixement i de treball.
Creada en conjunt per les facultats de ciències de la computació
i de drama de l'escola i de belles arts,
la Valerie és ara el centre d'atenció en la seva universitat.
Amb el seu cap de pantalla d'ordinador i el seu cos robòtic,
que té un escàner amb làser per detectar la presència i el moviment de les persones,
la recepcionista robòtica és capaç de fer les tasques que l'incomanen amb molta precisió.
A més, els seus creadors asseguren que la Valerie té aptituds socials humanes.
Ara, per ara, els estudiants només es poden comunicar amb ella mitjançant un teclat,
però ja s'està treballant en un software que li permeti dialogar amb una persona
o com una persona més i també recordar cares.
Estaria bé tenir una Valerie a la nostra escola o a la nostra universitat,
però de moment la cosa se queda a Pensilvània, als Estats Units.
I, esclar, la qüestió és que s'ha perfeccionat molt perquè que tingui com a cap una pantalla d'ordinador
encara és bastant rudimentari, però bé, és un pas, un pas.
En aquesta pantalla, evidentment, es veu la seva cara, totes les expressions,
cosa que no aconsegui la robòtica encara, doncs, de crear aquestes cares gairebé similars als humans,
doncs ells han optat per fer-la en tres dimensions dins d'aquesta pantalla.
Bé, i l'altra notícia és, evidentment, d'un altre robot i diu així,
el robot minyona.
El món en què els robots s'ajudin amb les tasques de la casa no està gaire lluny,
i amb el robot MUF encara ho tenim més a prop.
El vast repertori dels robots que han creat els japonesos durant aquests últims anys,
que no són pocs, ara n'hem d'afegir un de nou.
Es tracta de l'MF, creat per la gent d'Itachi,
que sense arribar al metre i mig d'alçada,
i amb 70 quilos de pes, és capaç de desplaçar-se a 6 km h,
de conèixer cares i escoltar i obrir ordres humanes en un ràdio d'un metre.
És tot de color blanc i gris,
i es mou d'una manera bastant àgil amb l'ajut de dues rodes
i una flexibilitat fora de sèrie.
Aquí, doncs, podem comprovar que els japonesos en aquest sentit estan més avançats
pel fet de tenir cap i poder reconèixer cares, escoltar, obrir ordres.
Ara, la qüestió de mobilitat, doncs, això de tenir rodes sembla ser que estarà molt lluny de les cames humanes.
Bé, segueixo.
I la seva funció, doncs, donada a la seva excel·lent mobilitat,
la MIEF podria ajudar en tasques domèstiques o fins i tot servir de recepcionista
o ajudar en polivalent en altres feines que encara s'haurien de concretar en un futur no gaire llunyà.
El robot aconsegueix passejar evitant tot tipus d'obstacles gràcies als seus sensors.
En paraules d'un dels seus creadors, diu així.
Vull ser capaç de passejar per llocs com poblacions japoneses, com Tokio, com Nagasaki,
dues grans superfícies molt importants de Japó, sense ensopegar amb la gent o els cotxes.
Els dos MIEF que existeixen actualment i que reben el nom de Pal i Chum
es mostraran a l'exposició universal que tindrà lloc o que està tenint lloc a la relació central d'Aixi
a finals d'aquest mes.
Bé, això sí, encara els falten uns 5 o 6 anys per estar totalment llestos
per servir a casa o a la focina com a ajudant, ja que de moment només compten
amb un limitat vocabulari de 100 paraules i encara s'han de millorar i retocar altres funcionalitats.
Doncs, com dèiem, sembla ser que això dels robots encara està la cosa bastant verda,
però entre els japonesos i els nord-americans, que són els punters en el món
sobre robòtica, possiblement algun dia ens donin una sorpresa.
Bé, doncs, anem acabant perquè el temps, com sempre, ens mana,
ens limita que hem d'anar plegant veles
i ho farem amb una cançó que volen donar títol a un LP del 1985 del Simple Minds.
És una cançó que en els reculls de grans èxits no ha aparegut
i és aquí on volem llançar la pregunta.
Hem de dedicar un programa de radioactivitat a fer-nos aquesta pregunta.
Quins criteris tenen les cases o els grups a l'hora de fer els discos de grans èxits?
Perquè, doncs, moltes vegades hi trobem a faltar cançons que per nosaltres són molt importants,
com és el cas d'aquesta del disc del 1985,
tornem-ho a insistir, Once Upon a Time.
Doncs bé, és la cançó que dóna títol a aquest treball
i que, doncs, en els reculls d'èxit no la podem trobar enlloc.
L'hem d'escoltar, el treball en si, i és el que ens tornem a preguntar.
per què no hi és quan és un tema que nosaltres caiem
que podria estar, doncs, amb tots els reculls d'èxit.
Escolteu-la.
Però abans de dir-vos adeu definitivament,
hem de recordar que ha fet possible el programa d'avui.
En primer lloc, la col·laboració a Greim,
la col·laboració cada setmana de la Núria Cartanyà amb el seu pròleg
i, de vegades, alguna cosa més.
I avui el que hem tingut de tècnic ha estat el Joan Maria Bertran,
el nostre tècnic informàtic, tecnològic,
que ens ha portat al bon port.
I res més, salutacions cordials d'en Beta,
que us hem plaça d'aquí a 7 dies, aquí, a Tarragona Ràdio.
Aquesta és la nostra adreça electrònica.
Beta75, arroba, tinet, punt, o erg.
Radioactivitat, un programa de Tarragona Ràdio
produït per Beta75.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!