Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Tot això és l'última novetat des de Roma
Why don't you love me?
També tenim el fantasma de Windsor
Hola, bon dia!
M'estic clamant, m'estic clamant!
Doncs, fantàsticament, després d'haver parlat amb el fantasma de Windsor, primícia del tren, pugem al primer vagó amb el Marc Càmera parlant de cinema.
Aquesta tarda, no perdis el tren, cada dimecres a partir de les 6 a Tarragona Ràdio.
Hola Marc, bona tarda!
Bona tarda, Laia, com estem?
Amb tu teníem ja ganes de parlar, eh?
Vull saber què t'han semblat els resultats dels Oscars.
Doncs la veritat és que m'han sorprès molt i m'han agradat força, també. Va ser una cerimònia de les més curtetes de la història i, a més a més, va estar molt bé.
Està molt bé. Li donem el premi del tren.
Antitren goes to Marc Càmera per millor expert cinematogràfic.
Gràcies.
Gràcies, gràcies a vosaltres.
No t'emocionis, Marc, tranquil.
Digues, digues què ens portes, aviam.
Era obligada avui la cita al Kodak Theater, avui dimecres, tot i que la cerimònia dels Oscars va ser la nit des de diumenge fins a dilluns, però era obligada a fer un recordatori a aquella gala.
Escolta, Kodak Theater està patrocinat per la marca fotogràfica.
Se suposa que sí.
Sabe, la gent de l'estudi?
Sí, m'ho constaten, sí.
Sí, jo crec que sí.
Si us sembla, farem un petit repàs a les candidatures les més importants.
Una de les grans sorpreses de la nit i, per cert, també un dels grans desenganys era la cançó que havia de cantar Jorge Drexler de l'Otroló del Río i que, pobret, es va quedar sense poder-la cantar.
Ho va fer en el seu lloc Antonio Banderas amb un gran Santana que tocava la guitarra de manera excepcional.
Com sempre.
Escoltem aquesta cançó que, bueno, no és segurament igual que la de Jorge Drexler, però també està força bé.
Clavo mi remo en el agua, llevo tu remo en el mío. Creo que he visto una luz al otro lado del río...
Encara bo que la va cantar almenys Antonio Banderas,
sinó Enrique Iglesias, i Santana, que la va tocar,
perquè si no encara m'hagués suïcidat.
Home, tenir Antonio Banderas, que no canta malament,
ho va fer potser molt dramàtic, no?
Com si l'estiguessin donant...
Ho estava vivint.
Sí, ho estava vivint molt.
Enrique Iglesias segurament ho hauria fet molt pitjor.
I qui ho havia de guanyar a l'Òscar, doncs, a la millor cançó?
Era força complicat.
Teníem moltes sorpreses, molts candidats forts.
Per exemple, Accidental in Love, que era una cançó molt, molt bona per guanyar un Òscar.
També teníem la de Los chicos del coro, del compositor Bruno Collet francès.
Increïble, també, aquesta banda sonora, aquesta cançó que estava nominada.
I El fantasma de l'òpera, que era de Weber, que també és un gran compositor.
Qui se la van portar?
Doncs, sorprenentment, un gran desconegut, com diuen els de Hollywood.
Jorge Drexler es van portar per aquesta cançó a l'Otrodal del río,
l'Òscar a la millor cançó.
I l'Òscar es per...
Jorge Drexler, per A l'Otrodal del río, de Diarios de motocicleta.
Clavo mi remo en el agua, llevo tu remo en el mío,
creo que he visto una luz a l'Otrodal del río.
Li punt de comparació amb Antonio Banderas, eh?
Em posa la pell de gallina.
Doncs no, la veritat.
Però, escolta'm, tu estàs amb l'opinió que li han donat l'Òscar per compensar que no el deixaven cantar?
Doncs jo crec que no, perquè si sabessin que li haguessin donat l'Òscar,
jo crec que, evidentment, l'haguessin deixat cantar la cançó.
Jo crec, almenys, aquesta gran reivindicació que va fer Jorge Drexler,
en vez de fer un gran discurs, en vez de donar les gràcies a tothom,
doncs sortir i dir, mira, canto la meva cançó,
que és una cosa que no m'heu deixat fer, tot i que ara ja soc algú,
ara ja he guanyat un Òscar.
Em va agradar molt, de debò.
Home, va guanyar perquè va ser la millor.
Evidentment, era la millor cançó, del meu punt de vista.
La millor cançó és una de les millors cançons que hi havia nominades,
però potser no era la més forta per guanyar un Òscar.
Millor actriu.
La millor actriu també era una gran pugna,
i se la van portar Hilary Swann,
que ja havia guanyat un Òscar l'any 1999,
per Boys Don't Cry.
Una altra de les grans favorites,
i que també una altra vegada, per quarta vegada,
es va quedar sense Òscar, era Kate Winslet.
O Imelda Staunton,
que una pel·lícula, per cert, s'ha estrenat aquest divendres passat,
s'havia estrenat El Secreto de Vera Drake,
també una grandíssima actriu, i sempre amb un somriure a la cara.
Catalina Sandino, la gran sorpresa,
una noia de 23 anys estudiant de publicitat,
i, doncs, colombiana,
que també aconseguia la seva primera nominació a l'Òscar
en la seva primera pel·lícula, en la seva primera aparició al cinema.
I a Ned Benning, que per tercera vegada
també es va tornar a quedar sense Òscars.
El va guanyar Hilary Swann.
I l'Òscar és para...
Hilary Swann.
Nine dollars, baby.
Però, sens dubte, la gran expectativa
estava en la millor pel·lícula de parla en anglès,
i se la van portar, sorprenentment, o no tant,
Alejandro Alamenaver,
com va dir Gwyneth Paltrow,
per Maradentro.
I l'Òscar és para...
I l'Òscar és para...
I l'Òscar és para...
España, per Maradentro!
Recoge el premio a Alejandro Alamenaver.
Moltes gràcies.
Esta pel·lícula està basada en un home
que, a pesar de haver decidido que queria morir,
difundió muchísima vida a su alrededor.
Així que el primer tercio de este premio
le corresponde a él, allà donde se encuentre.
El segundo tercio es para Javier Bardem,
por su interpretación sobresaliente y su generosidad.
y el otro tercio...
Em sembla que es un plat, ¿no?,
un nou plat de Ferran Adrià.
De Ferran Adrià.
Alejandro Alamenaver.
Alamenaver.
El millor actor també era una de les grans pugnes,
però jo crec que estava més que sentenciat
abans que fins i tot comencés la cerimònia.
S'al van dur Jamie Foxx per la seva gran actuació rei,
en la que també tocava el piano
i cantava com el gran Ray Charles.
M'imagino que tindré que fer-lo otra vez.
Una altra vegada es quedava sense Òscar Johnny Depp
per segona vegada consecutiva.
I Clint Eastwood, el gran guanyador de la nit,
es va emportar el millor director,
lluitant amb Martin Scorsese,
que una altra vegada s'ha quedat sense Òscar,
pobret Martin Scorsese,
i Clint Eastwood va ser el gran guanyador,
sobretot quan li van donar l'Òscar a millor direcció.
I l'Òscar és per Clint Eastwood per Million Dollar Baby.
I el quart, l'Òscar que va aconseguir Million Dollar Baby,
va ser per la millor pel·lícula,
i bueno, allà va ser quan es va desbordar la passió
per la petita pel·lícula de Clint Eastwood.
I l'Òscar és per...
No, no, no, l'Òscar és per...
Perdona.
Bueno, vale.
El problema és que se me han olvidado las gafas,
però...
Bueno, como me alegro, de volver a dar-te esta Clint.
Million Dollar Baby.
Albert de Segudi, Tom Rosenberg...
Éxtasi a l'estudi.
Éxtasi també al Codec Theater de Los Angeles.
Doncs moltes gràcies, Marc,
per haver-nos portat aquests Òscars,
perquè la veritat és que jo, com molta gent, suposo,
no em vaig quedar a veure'ls, eh?
Moltes gràcies al nostre company Nacho,
que va ser el que es va quedar a la nit a veure aquesta cerimònia
i ens va poder aconseguir els talls.
Doncs gràcies a ell també.
Anem amb el Joan Carles ara,
que ens portarà al teatre.
Bona tarda, Joan Carles.
Hola, què tal?
Com estàs?
Doncs molt bé, i emoció, i intriga, i dolor de barriga,
perquè aquesta setmana venen els juglars a Tarragona
i ens porten l'obra El retablo de las maravillas,
dirigida per Albert Guadella,
i que és un text d'amiguel de Cervantes.
Bé, doncs l'obra es fa aquí al Teatre Metropol,
el dijous 3, el divendres 4,
i el dissabte i el diumenge.
Va ser estrenada a Sevilla
i ha estat fent una gira per tota Espanya,
bastant important,
i ara recala aquí a Tarragona
per presentar-nos aquesta obra.
Que hi aniràs?
Doncs si puc, sí.
A veure si puc anar.
Vinga, et convido, ja anem.
Molt bé, vinga, ja anem junts.
I jo què?
I la Laia també.
Ah, vale?
Bé, doncs es tracta d'un entremés de Cervantes,
el retablo de las maravillas,
que descriu la forma en què dos truans espavilats
s'aprofiten de la gent
i mostrant al públic un retaule inexistent,
que només poden veure les suposades meravelles del retaule,
aquells que tenen sang jueva
i que són fills d'un matrimoni legítim.
O sigui, aquells que són políticament correctes a l'època, no?
Un merder, eh?
Sí, un merder, un merder, un merder.
Llavors, l'obra fa un repàs crític del món de l'art,
de la religió, del poder
i fins i tot de la gastronomia vanguardista.
Ui, hi ha de tot aquí, eh?
Aquí hi ha de tot.
Els juclars sempre no deixen indiferent a ningú.
Bé, doncs els juclars han realitzat
una adaptació de l'entremés
en la que a partir d'una situació del segle XVI
penetren dins la societat actual
i la critiquen, com no?
Això està bé.
L'obra repassa...
Bé, està interpretada per vuit actors
que donen vida a més de 30 personatges
i dels quals en podem reconèixer
personatges coneguts de la nostra societat
com Felipe González, José María Aznar
i fins i tot el que diuen que és el millor cuiner actual,
el Ferran Adrià.
Això no ens ho podem perdre.
Jo no surto.
No ho sé, potser sí,
perquè hi ha molts personatges que hi surten, eh?
Molts personatges de la vida pública.
O sigui que...
A veure què tal.
A veure si li faré un lloc al Maragall.
Clar, perquè amb tot el merda que tinc
m'he de posar en l'escena.
El retable de les Meravilles,
des de la seva estrena,
ha anat recollint moltes crítiques
i molt bones
que li han dit
i fins i tot que és una obra meravellosa,
que no ens la podem perdre
i, com sempre,
que no deixin indiferent a ningú,
com ja he dit.
Bé, el seu director és Albert Boadella,
que és un controvertit actor,
director,
escenògraf i fins i tot dramaturg
que va fundar els Joclars el 1962
i ha creat un munt d'obres,
uns 30 títols,
que s'han representat
no només a Espanya,
sinó a tot el món.
O sigui, que estem parlant
d'una companyia
que ha tingut ressonància internacional.
Bé, doncs,
no podem oblidar títols
com Maridous,
àlies Sarranyonga,
M7 Catalonia,
Teledeum,
Virtuosos de Fuente Bleu,
jo tinc un tio en Amèrica
i Dalí,
jo és que estic...
Quin francès,
Joan Carles.
Doncs,
cal destacar
que amb un títol
com La Torna,
és una obra
que van fer el 1976,
Albert Boadella
va ser acusat
d'injúries a l'exèrcit
i va ser empresonat
per la dictadura franquista.
O sigui,
que Déu-n'hi-do
en la situació del moment.
Bé,
després,
Boadella
va protagonitzar
una espectacular fuga
que...
Espera,
espera,
torna-ho a dir això.
Protagonitzar
protagonitzar
un espectacular...
Torna a mi,
torna a començar.
Va protagonitzar
una espectacular fuga
i ens va veure
obligat a viure
a l'exiliat a França.
O sigui,
que ens podem fer una idea
de com vivien
els actors
que criticaven
una mica
el règim del moment.
Doncs,
ja has acabat?
No,
no estic encara.
Ah,
si no,
no cobres avui,
Tens molta pressa avui,
Àlex.
Sí,
té molta pressa.
No ho sé,
has quedat o alguna cosa?
No ho diré.
Tranquil,
tranquil.
Aquesta setmana
a Tarragona i a Reus
no hi havia gaires
muntatges teatrals
i per això
el més destacable
doncs
era aquest dels juclars
i clar,
els juclars
no ens els podem perdre.
Doncs anem a Barcelona
i destaco
i destaco
Ròmul el gran
de Friedrich
Dürrenmat.
El teu francès
m'ha encantat
però és que l'alemany
no es queda curé.
A veure,
no sé si aquí hi ha
unes lletres
molt...
Bueno,
lletres no,
uns dièresis
i no sé com es pronunciar
però bueno.
Friedrich Dürrenmat.
Tenim algun alemany
aquí a l'estudi?
Vinga,
el Rubén,
que vingui,
que vingui.
A veure Rubén,
pots pronunciar-ho?
Vinga va,
mestre,
mestre,
ensenyi'ns.
Friedrich Dürrenmat.
Bueno,
doncs el que dius.
Llavors li farem cas.
Feu veure
que ho ens he dit
de la meva veu.
Molt bé.
Doncs és dirigida
per Carles Alfaro.
L'obra es presenta
al Teatre Nacional
de Catalunya
a la Sala Petita
i estarà
en cartell
fins al 27
d'aquest mes
del 2005
o sigui que
ens hem d'esperivilar
per veure-la.
Jo no l'he vista
però hi ha anat
al meu director de teatre
i confio molt
en el seu
amb el seu
instint
i amb el seu
bueno,
i amb el que hi sap,
vaja,
i m'ha dit
que està molt bé,
que està molt bé
que els actors
ho fan molt bé,
que són molt creïbles
i que hi posen moltes ganes
i el muntatge
en general,
vaja,
que està molt bé.
Fem una cosa a baix
i depèn de com estigui,
de com me diguis
i anireu.
A qui convides tu, no?
A qui convidaré jo
però bueno,
també cal fer una crida
perquè baixin
una mica les entrades
al preu del teatre.
Jo soc jove
i no m'ho puc permetre
amb el meu sou d'estudiant.
Reivindiquem
que siguin més barates.
Més barates.
O que faci
molt de descompte.
Sí, també.
Una de dos.
un passer d'estudiant.
L'obra tracta de Ròmul,
el darrer emperador
de l'imperi romà,
que l'home s'ho pren
amb molta calma.
Està amb les seves gallines
i està molt relaxat
i davant...
I clar,
els súbdits
estan indignats
i no ho sé...
Diguéssim que no fa res, no?
Una gran estupefacció.
No fa res.
El senyor viu la vida
perquè no creu
en el règim
de l'imperi romà.
No hi creu,
no...
Vaja,
que no hi té confiança.
Va fer que no hi creu.
Tot i ser l'emperador,
no hi té confiança.
per les invasions bàrbares
perquè sap que sí,
ells instauraran un nou ordre,
uns nous valors
i Vaja confia
en aquesta invasió, no?
Però bueno,
el tir li surt per la colata
i llavors aquí es complica la cosa.
I no us explico més
perquè vull que l'anau a veure.
Ja hi anirem,
tots tres.
Ja hi anirem, eh?
Ja hi anirem.
Bé, doncs el que he dit,
que és un muntatge
molt interessant
i amb els actors
també molt interessants
i que ho fan molt bé.
Molt bé.
Dues ofertes molt bones
perquè has pintat...
Sí, molt bones.
Pinta molt bé.
Bé, doncs que la gent
que no deixi d'anar al teatre
i també fem aquesta crida
que vagin una mica
al prou de les entrades,
vale?
Molt bé, doncs amb aquesta crida
t'acomiadem per avui
i moltes gràcies, Joan Carles.
Anem al tema de la setmana.
No perdis el tren.
Roger?
Àlex?
Com estàs?
Bé, bé, anem a fer-ne i tu.
Què has fet avui?
Bé, doncs avui he acabat el reportatge
a Cuita Corrents
perquè no arribava al programa.
Ei, Roger.
Sí.
Tu tens casa?
Sí, per què?
Però em sembla que no estàs independitzat, no?
Bé, la veritat és que no,
però és que els joves tenim molts problemes
per emancipar-nos.
Els preuves de l'habitatge,
els sous miserables,
pares que ens fan fora,
que de fet aquests són els temes
del reportatge d'avui.
Us va bé?
Sí, sí, sí, a mi va molt bé.
Doncs t'aguantes, Àlex.
Laia, moltes gràcies.
I amb el vostre permís
em dono pas a mi mateix.
Hola, sóc el Roger
i estic al carrer.
Segons un estudi
de l'Institut de la Joventut,
la majoria dels joves
no són independents.
Sí, ja ho sabien.
Però cal tenir en compte
certes dades,
com per exemple
que el 69%
conviuen amb els pares
de contracor.
No té recursos
la joventut
per marxar de casa?
És culpa
de la precarietat laboral?
O potser és que
no els hi donen la gana?
Jo visc a casa amb uns pares.
Estic a casa amb uns pares.
Amb uns pares.
Sí, a casa amb uns pares.
Amb uns pares.
A casa amb uns pares.
Visbo amb mis pares.
Amb un pis d'estudiants.
A casa de mi madre.
Amb uns pares.
Just dos pares
però sense els pares.
És la millor situació.
És la millor situació.
És ideal.
Jo visc amb els meus pares.
Hay que soportarlos
i te hacen la comida.
La qüestió és,
marxaries de casa
si poguessis?
Doncs sí,
evidentment.
De moment encara no.
Sí, clar que sí.
Però que és estar millor
sola que amb els pares.
No, no, no.
Estic molt bé a casa.
Sí.
Tu miras recursos econòmicos, sí.
Jo m'emanciparia si sé què,
bueno, que no hi ha mal rotllo
amb els pares ni res.
Jo estic bé a casa meva
amb uns pares.
Que és millor estar a casa
i no gastar tant
que no anar a buscar fora.
A veure, això de viure sol
s'adueix bastant i tal
però després
quan estàs lluny de casa teva
i t'has de fer tu mateixa
el dinar
i tot el rotllo
suposo que ja comença
a fer una mica més de mandra.
Va ser feina.
Necessito bastanta llibertat.
Jo m'emanciparia
si pogués descaradament.
Està molt bé.
La casa és el millor.
A vegades pot estar a menjar,
darrere de la roba...
Massa feina.
Però per què costa tant
marcar de casa?
Perquè els pisos són supercars
i la vida està massa cara.
Home, clar, no tens problemes
i al final de mes
a vegades t'han d'ajudar.
Té un bon rollo en la família
t'han d'ajudar.
A mi m'han ajudat alguns mesos
perquè no...
Pels preu,
de l'habitatge,
hipoteques...
Jo no podria.
Primer perquè no troben feina
arreglada
ni que els paguin mínimament bé.
Que és difícil treballar i estudiar.
Estudiants que treballem
hauríem de tenir
alguna altra ajuda.
Trobo que ens empecen
una mica el pèl, no?
No, ni que volgués emancipant
no es podria.
Amb els preus exorbitants
que hi ha de la vivenda
és impossible.
No tinc poder adquisitiu.
No, no treballa,
només estudio i...
Passa feina.
No arribes a final de mes.
Els preus de l'habitatge
són culpables.
O el lloc
és que és la solució
segurament més partidària
o comprar-ho, vull dir,
és quasi ben impossible del tot.
Hipoteca per tota la vida.
Hi ha bastanta dificultat
de poder adquirir un habitatge
o jugar amb un habitatge.
L'habitatge és quasi la meitat
d'un sou pràcticament amb un lloguer.
O sigui, és quasi com si paguéss una hipoteca,
però amb menys drets.
Però és superdesorbitants
que amb cinc anys
s'han replicat els preus dels pesos.
Sí, per això està molt car,
perquè no puc ficar-te amb un pis ara.
Caríssim,
s'ha passat moltíssim.
Els preus s'han carit moltíssim.
Han estat bastant carets.
Estiria bé que tinguessin en compte
que els jovens tenim d'estudiar.
Els lloguers estan molt cars.
Impressionants, caríssims.
Treballes.
Més tard o més d'hora
pots trobar xollos.
Massa fèny.
I aquestes són les desventures
dels joves de Tarragona.
Un servidor n'ha tret
la següent conclusió.
No digueu vivenda,
sinó habitatge.
Aquest ha estat el reportatge d'avui,
la setmana que ve, més.
Com veieu,
hi ha veritat d'opinions,
com sempre.
Hi ha qui vol marxar de casa,
però no pot.
i aquí ja està bé,
però s'exposa que els pares
l'expulsin de la llar
i això que, pel que es veu,
ningú es pot comprar una casa.
És un dels temes més candents
del nostre dia a dia.
Tu marxaries de casa, Roger?
Sí, però tampoc puc.
No tens diners?
Sí, qüestió d'euros, sempre.
O sigui, et veus més o menys
amb 40, 95 anys,
marxant de casa
o ni aleshores?
Potser amb 40, sí, no?
Sí.
Hi ha aquella dita que diu
viu dels teus pares
fins que puguis viure dels teus fills, no?
Sí, el meu objectiu
és aplicar-les.
Sí, correcte.
I hi ha qui diu
que fins que els pares
no s'independixin,
ells tampoc.
Ah, mira, està bé, això.
Gràcies, Roger,
per aquest reportatge.
I passem...
Ah, no, que m'ha dit
que vol un tren, també.
Sí, esclar, jo és un reclamo
després de parlar-li al Marc.
Estan vejós.
Doncs va,
tenen el millor reporter
per Roger Saró.
Gràcies, gràcies.
No vull plorar,
no vull plorar,
però ho agraeixo a tots.
Fins la setmana que ve.
Vinga, fins la setmana que ve, Roger.
I, com deia,
passem amb l'André i la Sara
per la de música.
El tren de la URB
no perdràs les maletes.
Hola, Sara.
Hola.
Hola, Andrea.
Hola, Laia.
Vosaltres ja esteu independitzades?
Bueno, una mica, una mica.
Jo estic vivint
en un pis d'estudiants
aquí a Tarragona,
però els papes...
Són els papes.
Són els papes.
Jo no.
Jo com i els padres forever.
Vale, estem tots igual.
Què ens porteu avui?
Doncs la Sara
ens portarà les novetats.
Sí, aquesta setmana
comencem amb Lisa Stanfield.
El nou álbum de Lisa Stanfield
s'anomena The Moment
i va sortir a la venda
ahir mateix.
I, bueno, després de l'any passat,
l'any passat va sortir Biografi.
No sé si el coneixeu.
a mi em sona.
Va ser una...
vull dir, un boom.
Que el coneixeu,
el Trots Lists Stanfield?
No, la veritat és que no em sona.
Ella sí, però...
No, no sé si el Trots Lists Stanfield.
Ella sí, però l'àlbum en si,
el nom, no.
Jo sé que és una noia que canta.
Sí, molt bé.
Bravo, Àlex.
No, doncs l'any passat va vendre...
Bueno, va estar en número 3
de les llistes del Regne Unit.
O sigui, vol dir que és important.
El single presentació del seu disc,
del The Moment,
és el Treat Me Like a Woman,
que sentim ara mateix.
I continuem l'apartat de novetats
amb Fifty Cent.
One, two, three, let's go!
Fifty Cent, el 2003,
va editar Get Rich Over Throwing
i aquest any torna amb un nou disc
que s'anomena,
com ho diríeu això?
The Massacre?
Massacre.
O The Massacre?
The Massacre.
I el single presentació de l'àlbum,
és el que escoltem ara,
es diu Disco Inferno.
Manté un estil com el de l'any passat,
o així, un hardcore barrejat
amb música negra i rap d'aquest,
no, Sara?
Què creus?
Sí, com sempre.
Com sempre.
Estic de sempre, està bé.
El segon disc que presentem
és del Niños Mutantes,
que va sortir a la venda ahir mateix.
i s'anomena,
atenció al títol,
Capitán Cobarde, Oso Polar
i Otros Cuentos.
Vuelve-lo a dir, vuelve-lo.
Capitán Cobarde, Oso Polar
i Otros Cuentos.
Toma, ja.
Però escolta'm,
aquests què fan?
Quina música fan?
Doncs fan música pop,
així del rotllo Los Planetas.
Te'n recordes?
La setmana passada
vam presentar Lori Meyers.
Sí.
Doncs del mateix estil.
Vale.
Són andalusos.
També, com a planetes.
Sí, són més coneguts.
Però veien noms, no?
Els Niños Mutantes.
Sí, bueno, mira.
Molt romàntic, no?
Sí, molt creatius, molt...
Aquesta primavera sortirà a la venda
una caixa especial d'edició limitada
amb només 1.500 exemplars
que donarà unitat a tot el projecte.
I com a última novetat
presentem Taxi,
que és un grup composat
per tres membres
de Melon Diesel.
El disc que han tret
s'anomena Libre
i el single presentació
En mi cotxe,
que és el que sentim ara mateix.
Què t'ha agradat tu, Sara?
Què et sembla?
Està bé.
A mi m'agrada aquest disc especialment
perquè és tot en espanyol
perquè, bueno,
a Melon Diesel
ho feien en anglès
alguns temes
altres en espanyol
i, bueno,
de fet,
és un dels motius
de la ruptura
de Melon Diesel.
I ara, bueno,
s'han quedat només tres
però ho fan tot en espanyol.
Jo que ets els conec.
Molt bé, Àlex.
Ei, ei, ei.
Estic amb sort avui, eh?
Sí, eh?
Bueno, és que, clar,
aquest problema de llengües
és perquè són de Gibraltar
i llavors estan entre
a l'anglès i a l'espanyol.
I ara comencem amb el tema de la setmana
que són les versions
i comencem amb
My Way de Los Pirates.
And now
the end is near
and so I've faced
the final part of you
my friend
I'll take care
Los Pirates,
amb la redició de Fin de la primera parte,
el 1999,
van incloure aquest mític tema de polan
que acaba convertit en èxit
Frank Sinatra.
Bueno, aquesta cansa de My Way
jo crec que ha arribat més
per l'anunci de telèfons mòbils, no?
Sí, igual que el llibre
de Nino Bravo
que va versionar
el xaval de la PECA.
Ella lo vio salir de allí
Ahora sabía la verdad
y se decidió
Bueno, Sara, Laia, Àlex,
jo aquí
faig una aportació personal
del meu gust
i he volgut incloure
aquesta versió de La Buena Vida
un grup així de lírica decadent
com algun expert musical
ha volgut
de Xana
de la mítica cançó
de Alaska i Dinarama
de Cómo pudiste hacerme esto a mí
és preciosa
Bueno, Andrea, a mi
les teves aportacions personals
m'agraden
però potser
et cal una miqueta de marxa, no?
Aquí, Laia, què tal?
Si continuem amb...
Per favor, us ho demano
que tenim moltes ganes de ballar
i ho sabeu que quan veniu...
Jo no, jo no.
Àlex, tu tranquil,
tu no ballis
ja em veuràs a mi ballar
i moure l'escalet.
Marilyn Manson, us agrada?
Doncs sí, sí
però és que, bueno...
Sí, sí, el Marc Duc así, sí.
Sí, sí.
Marilyn Manson, a veure, a mi personalment
tampoc m'agraden tant
però crec que han sigut
un dels grups que han versionat
mantenint un cert ordre i estil
com el cas de Sweet Dreams,
d'Eurítmics o...
També el Tentai Love,
de Soul Cell
i aquest Personal Jesus
de The Page Mode
que va convertir en un himne
quasi generacional.
L'heu vist el videoclip aquest de Marilyn Manson?
Jo no.
Jo tampoc.
Millor que no el veieu, eh?
Jo sí.
Tampoc de miedo.
Un poquito.
Que es gore?
Sí, bastant...
Bueno...
Oscurito.
Oscurito, sí.
Bueno, i també per recordar videoclips així de versions
jo em quedo sense dubte
amb Something Stupid
de Robbie Williams i Nicole Kidman.
Oh, que bonic.
Oh, que bonic.
I tu, Àlex, la Nicole, què tal?
Bueno, fantàstica.
No diré obscenitats
perquè aquesta franjobraia no m'ho permet
però si em deixes, Andrea i Sara,
ho porto la meva,
el meu petit granet de sorra
amb una versió
que em va marcar molt
perquè tu agafes les lletres de Sabina
que són fantàstiques
i li poses una veu...
Bueno, no, són fantàstiques.
Són fantàstiques, no hi ha...
I li poses una veu més apta
i et surt, per exemple,
la versió de Peces de Ciutat d'Anna Belén
que és sensacional.
No la tenim, no?
Ho sento.
Oh, quina pena.
Em fan aquí un complot.
Bueno, continuem amb les versions
i amb aquest Against All Odds,
no sé com es pronuncia.
Sí, així mateix.
Sí?
Sí.
De Phil Collins
que ha donat molt de joc.
Well, és un tema així
que comença molt,
molt tranquil·let,
però després puja, eh?
De relax, de relax.
Bueno, sí.
Amb aquest tema
l'han versionat Maria Caré
i moltes persones.
Post-at-service?
Aquest, és post-at-service, clar.
Continuem?
Continuem, sí, sí,
per acabar la secció musical.
Ens esteu adormint aquí, va,
una mica de marxa.
Oh, és la cançó, és la cançó.
Ho sento.
A veure, l'agenda de concerts, Sara.
Sí, l'agenda de concerts,
bueno, si recordeu la setmana passada
que us vam presentar a Strut,
el duet format per el grup de Barcelona.
Genís i Manolo.
Sí.
Doncs aquest 11 de març
venen a la sala 0,
si els voleu veure,
nosaltres ja tenim les entrades,
ja anirem, no?
Jo sí.
Molt bé.
Jo no.
Bueno, ja farem una panya.
Una panya.
Sí, mal.
I si escolteu el programa
de la setmana que ve o l'altra,
potser teniu alguna sorpreseta.
A veure, esperem, esperem.
Escolteu-me una cosa,
que em diu la nostra tècnica,
la Núria,
que tenim el tema
de què he parlat abans,
Beces de Ciudad.
Oh.
Ja estàs content, Álex?
Ja l'has sentit?
Molt content.
M'estic a punt de plorar, ja.
Ja està.
Oh.
En las minas del rey Salomón.
Desafiando el oleaje sin timón ni timonel.
Por mis sueños van...
Doncs moltes gràcies, Andrea.
Moltes gràcies a vosaltres.
I a tu, Sara, el mateix.
Moltes gràcies.
Moltes gràcies.
I passem ja al tema de la setmana,
que, com ja hem dit abans,
serà l'entrevista a Enric Tricaz.
Atenció, senyors passatgers.
El tren de la Universitat Rovira i Virgili
a Tarragona Ràdio surt cada dimecres
a partir de les 6 de la tarda.
I ara sí, ara sí, ara sí.
Campions, campions, campions, campions!
La veu que heu sentit correspon
a un home que va néixer a Sant Gervasi
el 7 de maig de 1945,
però es declara reusent consagrat
perquè amb tan sols 3 anyets
ja vivia a la capital del Baix Camp.
Porta 41 anys treballant a Ràdio Reus
i és reconegut per tots els catalans
per haver estat el primer
a retransmetre un partit d'hoquei
a llengua catalana.
Recentment ha abandonat els estudis de ràdio.
Probablement sapigueu a qui ens estem referint
si us diem que se li ha atribuït
el pseudònim de la veu de Reus.
Estem parlant d'Enric Tricaz.
Bona tarda, benvinguts, Enric.
Bona tarda, què tal?
Bona tarda, Enric.
Enric, el passat 5 de febrer
vas rebre a Reus un homenatge sorpresa.
Com et vas sentir?
Ah, doncs, allò de que et tremolen les cames
perquè la veritat és que...
En fi, o sigui, els meus companys del Brevium,
que és un grup de teatre,
m'havien dit que aniríem a sopar.
Jo no m'ho vaig creure, sincerament.
Vaig pensar que hi ha alguna cosa.
Però clar, quan esperes 20-30 persones
i te'n trobes 300,
doncs la veritat és que penses,
no ho sé,
o que la gent t'estima
o que saben alguna cosa que tu no saps, no?
Vull dir que alguna cosa hi ha.
Enric Tricaz somiàvem ser mariner d'un supervaixell.
Però quin vaixell et va portar a la ràdio?
A veure, jo, la meva afició al mar,
doncs, ja és reconeguda, no?
Jo volia ser capità de barco,
no ser mariner amb un vaixell o allò així, qualsevol.
No, no, jo volia ser capità de la Marina Mercant.
Volia anar manant, no?
No, no per manar,
sinó per conduir el barco,
per portar el timó, amb una paraula.
El que sí que és cert és que, bé,
les aficions marines se'n van acabar
quan me van dir que es necessitàven moltes matemàtiques
i les matemàtiques i jo vam renyir el primer dia que ens vam veure.
I aleshores, com que la ràdio també és una de les coses que m'agradava,
el meu pare col·laborava ja amb Ràdio Reus fa molts anys,
jo a través del Frente de Juventudes,
que llavors ho érem tots,
encara que algú avui en dia no vulgui reconèixer,
doncs hi havia un programa a Reus que es feia setmanalment,
no tenia res a veure amb la política,
era un programa juvenil que sortosament no en queda cap gravació,
perquè si no em faria molta vergonya.
I aleshores, amb uns anys vaig començar,
em van dir a l'institut,
em van dir, tu llegeixes molt bé,
doncs tu l'huries de posar en aquest grup,
vaig estar en aquell grup,
i vaig seguir,
vaig seguir fins que un dia en sec,
doncs el director,
aleshores director de Ràdio Reus,
el senyor Salvador Sedó,
que era un home que tenia molt de sentit de l'humor,
doncs va tenir l'humorada de fitxar-me.
Com tot bon radiofonista,
durant les altres ambitjons dels partits,
i també com a bon futbolero,
no podies exterioritzar el que senties,
i ho faràs ara com a aficionat,
és a dir, cridaràs allò de...
I goleeeer de Mariotti!
T'enfadaràs amb els àrbits,
els increparàs i tot això.
No ho crec,
perquè ara he d'aprendre a no treballar,
i encara en aquests moments,
clar, només fa un mes que he plegat,
quan hi ha un gol del meu equip,
i no diré quin equip és,
jo soc de tots els equips catalans menys d'un,
i això ho hem d'aclarir, això.
Ara ho aclariré.
Ah, molt bé.
Però si et mires la corbata sabràs el que...
Ah, molt bé,
a dir, tots menys el Barça, puc dir-ho dir.
Exacte.
Bé, doncs ho lamento pels culers,
no és que els hi tingui cap tipus d'antipatia,
hi ha gent prou bona amb el Barça,
però bé, jo doncs vaig néixer per aquí,
i tu és una desgràcia com un altre qualsevol.
I llavors què?
Bé, el que vull dir és que
quan hi ha un gol del meu equip,
sigui l'Espanyol, sigui el Reu, sigui el Nàstic,
perquè també amb el Nàstic vaig començar,
i amb el Nàstic és un equip
que li tinc una simpatia especial,
doncs el que se m'acut sempre és mirar l'hora
i mirar el número del jugador,
a veure qui ha fet el gol,
a veure qui ha centrat,
perquè doncs és la manera de fer una crònica.
Clar, en aquest cas ja no cal,
però és allò de la deformació.
Després de 49 anys, més o menys,
de trajectòria radiofònica...
41, 41.
41.
No me no allarguis 8 anys.
Aquesta documentació ha fallat aquí, eh?
Sí, ha fallat, Àlex.
Bé, després de 41 anys de trajectòria radiofònica,
es deu sentir realitzat a nivell professional,
però li ha quedat alguna il·lusió per complir?
Home, n'hi ha moltes il·lusions per complir.
La ràdio està tot descobert,
però al mateix temps està tot per descobrir.
Jo no sé si vosaltres teniu interès
en seguir a la ràdio
o simplement és un programa
com el que jo faria al Frente de Juventud,
és més o menys, no?
Però el que sí és cert
és que si sou professionals de ràdio
se'n donareu compte d'això.
La ràdio està tot descobert,
qualsevol cosa ja s'ha fet,
però de totes maneres està tot per descobrir.
O sigui que coses que em falten per fer,
doncs no tenim prou programa per dir-les.
Hi ha moltíssimes de coses,
tot i que dintre la ràdio he fet de tot.
Fins i tot escombrat la misura,
que m'ha pagat en una ocasió.
És un orgull també, no?,
haver estat la primera persona
a retransmetre un partit d'hoquei
en llengua catalana, no?
Sí, sí, sí.
És una cosa que t'omple molt.
Això va ser, doncs...
Va néixer, no diré per casualitat,
però sí que un cúmul de coses
ho va portar.
Hi havia un home,
que era el que portava la qüestió de hockey,
i Alfonso González,
que era un autèntic mestre retrasmetent,
o sigui, era un home que,
per ràdio,
deixava,
deia el jugador allà entera,
qualsevol cosa, no?
I va plegar,
va plegar de Ràdio Reus,
aleshores jo me'n vaig fer càrrec,
i vaig dir,
però ho podríem fer en català,
perquè feia un any que Puyal
ho havia fet en futbol.
Bé, recordo que com anècdota,
el director em va dir,
inventa't un partit,
perquè potser dius moltes bestieses en català,
i bé, ho passarem amb un col·laborador que teníem,
que era en Carot Rovira.
Carot Rovira va dir que bé,
i així vam començar.
Va començar a Ràdio Reus,
Carot Rovira?
Carot Rovira va començar com a corresponsal de Tarragona,
a Ràdio Reus, sí.
No deixem de descobrir coses.
Ara que tindràs més temps per fer el que vulguis,
a què dedicaràs el temps lliure?
De moment,
a fer de tasta ulletes,
o sigui,
a mirar de fer moltes coses,
però el teatre me té bastant absorbit,
també la història del hockey,
i que l'estic acabant.
M'agradaria també una cosa
que no s'ha fet mai a Reus,
que és la història de la Setmana Santa,
de la que, doncs,
n'estic molta documentació.
A casa tinc 12.000 llibres,
vull dir que no...
Hi ha feina per rar, no?
Hi ha feina per estona, efectivament.
O sigui, en fi,
moltes i moltes coses que es poden fer.
A més a més,
com que no em deixeu tranquil,
doncs clar,
ja veiem que descansar no s'ho ha plantejat, eh?
No, no, no, no,
jo crec que tinc tota una eternitat
per descansar en pau.
Molt bé.
Doncs, moltes gràcies, senyor Tricaz,
per haver estat amb nosaltres,
i ha estat tot un plaer poder entrevistar-lo.
Encantat de veure que hi ha una nova generació
que té ganes de fer ràdio.
Feu-la com Déu mana,
que és difícil.
Moltes gràcies.
I després d'aquesta agradable visita,
passem a parlar de televisió
amb el Nacho i el Rubén.
El tren arrenca cada dimecres a partir de les 6 de la tarda
a Tarragona Ràdio.
Hola, Rubén.
Hola, Laia.
Hola, Nacho.
Bona tarda.
Com esteu?
Molt bé.
Molt bé.
Hem xupat molta tele aquesta setmana.
Sí?
Què ens porteu avui?
Mentre només xupis tele.
Àlex,
ho veus que té surts, eh?
Sí,
i l'Hoteu no té nom avui, eh?
Doncs bé, avui parlarem de la publicitat encoberta.
Sí, sí, aquesta que apareix a les sèries o a les pel·lícules
i que gairebé per tothom passa a deixar percebuda.
Nacho, com vulguis.
Aquesta publicitat encoberta
és molt present al cinema
i fer una petita incursió al món del Marc.
Potser-ho uns quants exemples.
Per exemple,
a Sebo Spiderman,
el Duende Verde no vola per casualitat
per davant del cartell de Samsung.
De casualitat, res de res.
Un altre exemple,
la pel·lícula Toy Story
es va produir en gran part
per tota la pasta que va posar
la gent d'AMB,
de Play School,
que són les marques de joguines.
Sí, les marques de joguines
dels ninots que hi surten.
Això sí que és veritat,
que jo ho he vist, eh?
De la pel·li hi surten marques.
Ara que parlem,
la gent se'n recorda, eh?
Sí, sí.
I un altre exemple,
per exemple,
és una pel·li clàssica,
un mite per moltes generacions,
que és la pel·li d'agost,
amb la Demi Moore i el Patrick Suais.
La Demi Moore guarda els seus records
en una caixa,
casualment,
de la marca Reebok,
que a Trinco Trinco
va pagar la seva publicitat.
Segur que la Laia va plorar amb un gos.
Home, clar,
i si tu no m'esperaràs
perquè ets un insensible.
No, perquè soc un home molt fora.
No, això no té res a veure amb els homes,
ets un insensible.
Doncs bé,
si parlem de televisió,
ja és més especialitzat
el terme amb què ens referim.
Llavors,
parlem de product placement.
Olé, olé el teu anglès.
O emplaçament de productes.
Doncs sí.
Llavors,
ara parlarem de dues sèries
que competeixen per audiència
els dimecres.
Sabeu d'on es parla?
Bé, primer parlem de l'os serrano,
que qui més no,
tothom l'ha vist alguna vegada.
Clar que sí.
No l'has vist?
No m'ho crec.
Bueno, no m'ho crec.
Bueno, passem.
Sabeu que regenten un...
Com que passes, David?
Què vas tu?
Molt bé, Robert, molt bé.
Així m'agrada.
Passem a explicar.
Vale.
Sabeu que regenten un bar,
un lloc per prendre copes.
La taverna.
La taverna.
Què passa?
Que ens han mandat un altre dia.
Tienes experiència.
Prellar i m'has cabreat un amunt.
Doncs sí, quan ho heu sentit aquesta conversa,
estaven prenent-se unes copes,
unes cerveses,
i la marca de les copes era Mau.
Ah, i es veu, no?
Es veu clarament.
Es veu clarament que estan prenent la marca Mau.
I los serrano, de pernil serrà,
donen cerveix en pernil.
La pinta la tiene muy buena.
Vamos, ahí estamos.
Ahí estamos.
Venga, ahí está.
Ala, el jamón.
Doncs sí, quan sentiu això,
la protagonista en qüestió
està detallant un tros de pernil,
de pernil Navidul.
Sí, sí que és cert,
perquè a més tenen el pernil allà col·locat,
que encara que no estiguin parlant del pernil,
si el personatge és del costat,
es veu allà Navidul.
Navidul.
Doncs bé, passem,
canviem de tema
i anem a l'altra sèrie que competeix
amb aquesta.
És a qui no i qui en viva.
Aquesta sí que l'has vist, Àlex?
Sí, aquesta és la que veig.
Ah, molt bé.
I vosaltres quina veieu?
Ja piquem aquesta.
Un poquito, por favor.
Un poquito, por favor, aquesta.
Quina veus tu, Rubén?
Aquesta, aquesta.
Nosaltres ho veiem tot, Àlex.
Jo em quedo amb el serrano.
Sí, nosaltres ho veiem tot.
Sí, home, vosaltres perquè teniu la feina,
però em sembla que les noies
són més partidàries de los serranos.
Per què ho dius això?
Perquè, bueno, no diré,
és més cursi, vull dir.
Bé, bé, bé.
M'està apagant, m'està apagant.
Els motius els deixem a part i passem.
És que no és per menys, això és.
Doncs bé, és molt típic,
si us fixeu,
quan sortem al portal,
allí fora,
que moltes vegades
tenen converses allí fora del portal.
Perquè perdió l'autobús.
Marisa, el videoportero no està para esto, eh?
Sí, Juan, venga a ser por acá,
que aquí hay un ángulo muerto.
Doncs bé, quan sentim aquestes paraules,
hi havia darrere,
sabeu que al costat hi ha un videoclub.
Sí.
Aquest videoclub era,
perdoneu,
Citibank.
Citibank.
Quina casualitat, no?
S'ha d'aprofitar cada espai.
Com que el videoclub era Citibank?
Sí, Citibank.
Ah, jo ja...
Cinebank.
Cinebank.
O Cinebank.
Ah, això m'estava perdonat.
Pizia, pizia, pizia.
Doni uns aplaudiments al Rubén
per aquest gran gag.
Perdoneu, home.
Bravo.
Gràcies, gràcies.
Molt bé, Rubén.
I després passem
amb una altra conversa.
Desde mi vida he engañado.
Mi matrimonio era una farsa.
Que no es fiable,
que es como un recuento de votos en Ucrania.
Lo que es la ciencia,
ella te dice que hasta que no es tu padre.
Doncs bé,
quan sentim aquesta conversa,
els protagonistes,
els personatges que sortien a l'escena,
venien de fora,
cap a dintre de l'escena
i mentre passejaven,
darrere tenien una sucursal
del Banco Santander Central Hispano.
Ara sí que parlem de bancs.
Ara sí, ara sí, ara sí.
Molt bé, Alex, molt bé.
Molt atent, eh?
A veure.
Ara sí.
De vegades es passen una mica.
que a mi em sembla insultant,
per exemple,
que l'Arguinyano,
per exemple,
fa un plat amb formatge.
Ogi blanca.
No, no, no.
Ah, García...
Primer el formatge, sí, sí, exacte.
No sé si ho puc dir, però...
Es tira mitja hora allà.
Podemos poner un queso tierno
o semicurado
o muy curado
mitja hora escollint el formatge
perquè es vegi clarament
que té l'expositor
de García Vecchero allà darrere.
O, per exemple,
quan tira l'oli,
diu una cotxardita.
I si tira dos,
ara es tira en oli.
És aquest, Alex.
Jo que miro el programa,
em fixo
i quan surten els títols
de com s'ha de preparar la recepta,
no surt.
O sigui, surt ogi blanca,
però ell no ho diu.
Però ell no ho diu, sí.
Però agafa l'ampolla.
És el fet,
publicitat encoberta,
perquè no...
Ah, clar,
si no,
no faríeu aquesta secció.
Molt bé, molt bé.
Però bé,
com sempre,
acabem amb la reivindicació
i totes les sèries
necessiten els seus ingressos
per cobrir tots els gastos
i tot això.
Per tirar endavant, clar.
Clar.
Llavors,
és una manera d'aconseguir més ingressos
i poder pagar actors,
decorar,
tot aquest tipus.
Per una altra banda,
a les sèries no molesta
i a més les fa més creïbles
perquè,
siguin sincers,
preferim que el nostre personatge favorit
estigui bevent una Coca-Cola
igual que en altres
i no un refresco de cola
amb Marc Acme,
que és el que patrocina avui
la nostra secció.
Vinga, va,
us dono un tren,
us dono un tren
perquè, mira,
perquè em feu una mica de pena,
francament.
Moltes gràcies.
Moltes gràcies, moltes gràcies.
Però jo...
Us el repartiu, eh?
Jo no us el dono...
No, farem un copi,
un copi-paste.
Jo no us el dono
perquè em feu pena,
jo us el dono
perquè us el mereixem.
Però és un tren retroactiu
perquè nosaltres també us otorguem
el tren a fi de fer.
Sí, perquè vosaltres també us ho mereixeu.
Gràcies.
Doncs jo li dono el tren a la Núria.
Vinga, ué, ué, ué.
I aquest rebota
i arriba la Marta.
Tots amb tren, tots amb tren.
Moltes gràcies, senyors.
A vosaltres.
Passem ara a parlar amb l'Elder
de la universitat
i de les notícies més importants.
El tren arrenca
cada dimecres
a partir de les 6 de la tarda
a Tarragona Ràdio.
Benvingut, Elder.
Bona tarda, companys.
Les desenes jornades
de Dret del Treball
Eurofòrum Laboral 2005
es celebren els dies 3 i 4 de març
a la Sala d'Actes
de la Ciutat de Repòs
i de Vacances de Tarragona.
Estan organitzades
per la URB
i altres entitats.
La trobada es fa cada any
i té com a objectiu
actualitzar criteris professionals.
S'hi presenten 8 ponències
de plena actualitat
i pràctiques
a càrrec de destacats
professors universitaris
i de responsables
del món jurídic.
Taller de moving.
S'ha programat
un taller de bones pràctiques
per a prevenir el moving
en les organitzacions
per dijous 3 de març
a la Sala de Formació
de Redis Unió Mutual
a Reus.
L'imparteix
el professor Iñaki Pinyuel
i està dirigit
per la professora
de la URB
Rosa Caral
d'Infermeria.
Va adreçat a tothom
qui estigui interessat.
Per més informació
contacteu amb
3bbaixes
fundació.urb.es
barra formació.
i continuant amb l'any
del cinema
de la URB
el 3 de març
la sessió és
Haz conmigo lo que quieras
del director Ramon
d'Espanya
a les 5 de la tarda
a Lletres.
A les 7 està previst
un col·loqui amb ell.
l'aula de debat de la URB
coordinada per la professora
d'Història
Montse Duc
ha organitzat un acte
titulat
Xoc de Civilitzacions
amb la participació
de Jaume Ranyer
director de la revista Idees
i Jaume Fernández
historiador i analista
del Centre d'Estudis Estratègics
de Catalunya.
El debat es fa
dijous 3 de març
a la Sala de Graus
de Jurídiques
a partir de les 7 de la tarda.
I el plat fort
de la setmana
és
el Dia Internacional
de les Dones.
A la URB
el grup de recerca
grec, gènere,
raça,
ètnia i classe
celebra la Diada Internacional
de la Dona
amb diferents actes.
Dimarts,
8 de març,
Dia de la Commemoració
la historiadora
Àngela Jackson
pronuncia a la conferència
Les Mujeres Britàniques
i la Guerra Civil Espanyola
a les 7 de la tarda
a l'Aula Magna
de la Facultat de Lletres.
A dos quarts de 10
a la Bequeria
la poetessa Dolors Miquel
fa un recital poètic
que ha titulat
Qui no corre se l'espela.
Dimecres 9 de març
a dos quarts de 12
a l'Aula Magna de Lletres
continuen els actes.
Es presenta el documental
Dones en Moviment
Història del Bloc Feminista
de Tarragona
creat pel grup d'alumnes
de nom
Les filles de l'Ilis.
A dos quarts de 2
Marta Selva
presidenta
de l'Institut Català
de la Dona
fa la conferència
en les polítiques
de les dones
i l'acció de govern.
Finalment a les 8
a l'Auditori Caixa de Tarragona
hi ha la mostra internacional
de films
de dones
de Tarragona
2005
i es projecta
la pel·lícula
París
Was a Woman.
Això és tot el més destacat
d'aquesta setmana.
Molt bé, doncs adeu
Hélder
i moltes gràcies.
El tren arrenca
cada dimecres
a partir de les 6
de la tarda
a Tarragona Ràdio.
I fins aquí aquest viatge en tren.
Avui la peça musical
per convidar al programa
és evidentment
i dic evidentment
perquè em sembla
demigrant a tots els components
del tren
la violació dels drets
d'autor
de Jorge Drexler
i escoltarem per fi
la versió original
d'aquesta cançó.
Com sempre
ens retrobem
la propera setmana.
Agraïm i acomiadem
els nostres col·laboradors
Marc Càmara
Joan Carles Gómez
Sara Sunyer
Roger Seró
Andrea Valverde
Rubén Martínez
Nacho Fernández
L'Elder Moia
Núria Cartanyalçó
la Marta Montagut
dirigint aquesta maquinària
jo mateixa
la Laia Herberola
i jo mateix
l'Àles González.
Adeu
Fins la setmana vinent.
Fins la setmana vinent.
Rema, rema
Rema, rema, rema
Rema
En esta orilla del mundo
lo que no expresa
es baldío
creo que he visto
una luz
al otro lado
del río
Sobre todo creo que
noto de esta orilla del río
no todo está bien.
Música
Música
Música
Música
Tanta lágrima
Tanta lágrima
Tanta lágrima
y yo soy un vaso vacío
Oigo una voz que me llama
casi un suspiro
Tanta lágrima
Tanta lágrima
Tanta lágrima
Tanta lágrima
Tanta lágrima
y yo soy un vaso vacío
Oigo una voz que me llama
Oigo una voz que me llama
Oigo una voz que me llama
Oigo una voz que me llama
Oigo una voz que me llama
Clavo mi remo en el agua, llevo tu remo en el mío.
Creo que he visto una luz al otro lado del río.