Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
dos, és potser la més comercial de totes elles.
Si recordeu, és una seqüela de
Triple X, una pel·lícula protagonitzada
per Vin Diesel, amb la qual, doncs, bueno, juntament
amb aquesta i Diablo, ell va fer el salt
com si diguéssim en el panorama d'actors
mediàtics, podríem dir-ne. Avui en dia
està a les cartelleres amb aquesta pel·lícula, un canguró
superduro, que no l'aneu a veure mai,
és a dir, no hi aneu perquè us...
no, és a dir, us ho prohibeixo.
Doncs, aquest
argument, aquesta persona del cinema
no va voler protagonitzar
la segona part perquè li va embujar una miqueta els fums
amb la primera i els productors van dir
escolta, però nosaltres tenim pensat rellençar
una altra vegada aquest personatge i, bueno,
us van encarregar de buscar un substitut i va sortir
Ice Cube, un cantant de rap molt
musculós i molt fort, que el noi canta molt bé
però actuar no el fa gens bé. A més a més,
diríem, no és el paradigma d'heroi
que hi ha a les pel·lícules
dels quals estem acostumats a veure i la veritat
és que és un acte on movie bastant pèssima.
Què és un acte on movie? És a dir,
com ha de ser un acte on movie perquè sigui
diguéssim bona? Doncs ha de tenir sobretot
realisme. El que no podem veure
són pel·lícules, per exemple, de les noves,
de les darreres de James Bond, que són pel·lícules
d'això, que juguen amb molts efectes especials però que
tampoc són molt reals i quan estàs allà i veus
un cotxe volant 25 metres per damunt
d'una casa, no t'ho creus. És a dir,
el bo d'un acte on movie, que sigui a part del
bon muntatge i a part del bon ritme de les
seqüències d'acció, el que veus una mica
de realisme. Aquesta pel·lícula és completament irreal,
és a dir, Triple X2 és irreal
100%, sí, molts efectes especials
i moltes explosions però no te les creus.
I per què portes això, amb la de pel·lícules bones
que hi ha? S'ha de veure de tot. Aquesta setmana
no tampoc n'hi ha tantes, hi ha només 6
estrenes, hi ha una israeli que sempre ens redixem
que, per cert, tampoc diuen que tampoc és gran cosa
però bueno. Un altre problema que té
Triple X2 és que
té un mal actor, com ja hem dit,
Ice Cube, que no és un bon actor i a més a més és això,
no és el paradigma d'actor.
Què passa? Que està, doncs, a falta de
bons protagonistes, bons són bons secundaris
i és el cas, doncs, de Samuel L. Jackson
que tampoc és que sigui un gran actor però, bueno, ha fet
alguna pel·lícula que està prou bé i de William Dafoe
que a mi personalment és el que més m'agrada del trio
aquest d'actors que encapçalen
aquest repartiment.
Triple X2, una pel·lícula que no anireu a veure, ja us ho dic
ara. No, i a part, bueno.
Però la que sí que us recomano molt
és Hormigues en la boca i ara mateix en parlarem.
I és que Hormigues en la boca és la nova pel·lícula
del director, ho tinc aquí,
Mariano Barroso, i és l'adaptació
d'una novel·la del seu germà
que havia fet la pel·lícula Amanecer con Ormigues en la boca.
Han matitzat una miqueta el títol
perquè Amanecer con Ormigues en la boca és una mica filosòfic.
Bueno, tracta una miqueta sobre
un antieroi, un heroi que es converteix en
antieroi que torna a Cuba
per recuperar un amor perdut, una d'aquelles
fem fatals, bueno,
les mítiques del cinema negre dels anys 50
i 60, les fem fatals d'aquelles dones que
capturaven els homes i els portaven cap
una mica cap a la seva pròpia destrucció a través de l'amor.
Doncs aquí trobem un altre fem fatal,
fem fatal, perdó, protagonitzada per
Ariadna Gil, que per mi és una de les millors
actives del programa espanyol d'avui en dia,
deixem-nos estar a Patvegas, anem a Ariadna Gil,
que són, jo per mi, molt millors.
Heu vist Belle Époque?
Sí.
Oh, borda, borda el paper
de noia lesbiana, una mica
transsexual, està molt bé, està molt bé.
Te la recomano, Àlex, ja que m'has dit
amb el cap no l'he vista, te la recomano.
Si no he dit res, m'estic rient perquè
amb aquests temes no...
Anem a el que compta, Hormiga sent la boca,
és una pel·lícula que té bon director,
Mariano Barroso és un bon director,
se sap, i a més a més en aquesta pel·lícula
es veu molt bé, el guió potser
acuixeixi una miqueta, però
la bona direcció i sobretot els bons actors,
acabem de dir el repartiment, que no ho hem dit,
Ariadna Gil, Eduardo Fernández,
Jorge Perugorria, José Luis Gómez
i Samuel Claxton.
Són actors, la veritat és que borden els seus papers,
sobretot Ariadna Gil i Eduardo Fernández,
que és aquest antieroi del qual dèiem que viatjava a Cuba.
I, bueno, sobretot també cal destacar la bona il·luminació,
que, bueno, ja veureu, si aneu a veure aquesta pel·lícula,
que per això us la recomano,
veureu que hi ha escenes molt fosques
en les que sorgeixen dintre la negro, dintre la foscor,
autèntics detalls mínims i ínfims
que el que fan, doncs, és descriure tota l'escena
amb tan sols com si hi haguessin un raig de llum.
Com un iceberg, no?
Com si fos un iceberg, no veus-ho a la punta
i tot el que més està en la foscor
i t'ho descriu perfectament l'acció.
I això, doncs, el tècnic d'il·luminació,
juntament amb el director, evidentment,
s'ho van currar molt bé.
I l'última pel·lícula de la que parlem avui
és Messia Batinyol,
una pel·lícula que també t'he recomanat abans, Àlex,
ja que et va agradar Los Chicos del Coro,
doncs, què més que anar a veure
la nova pel·lícula d'aquest director i actor,
que és Gerard Junyot,
que va ser productor de Los Chicos del Coro
i també actor principal, protagonista,
el mestre, el músic que ajudava els nens a cantar.
El director d'orquestra.
El director d'orquestra, exacte.
De coral.
I aquest cop el que ha fet és una pel·lícula
de les quals ja se n'han fet moltíssimes.
És aquelles pel·lícules de la França de Vichy
dels anys 40.
La veritat és que tothom sembla
que estigui enamorat d'aquella època.
Los Chicos del Coro també recordem era l'any 43.
Aquest és l'any 42, una mica abans.
I aquella França de Vichy
ocupada pel règim feixista
en què tothom era partidari del règim de Hitler,
per aquel entonces.
I quan es va acabar la guerra,
tota aquella gent va fer una miqueta
d'amagoja barata i d'hipocràcia
i va dir, no, no, perdona,
jo amagava sempre tres jueus a casa
durant tota la guerra
i jo sempre dins de casa
en realitat era un contrarrevolucionari.
Com si tinguéssim,
en realitat, doncs,
bueno, se descriu una miqueta
aquest panorama en aquesta pel·lícula
des de molt de dins,
des de molt de sentiment.
No ens estranyéssim pas
que els pares del senyor Gerard Junyot
haguessin tingut algun tipus d'història
d'aquesta llei
o l'hagués viscut des de ben endins.
I el que fa, doncs,
és amb molt de sentiment
descriure d'aquestes pel·lícules
que ja ho hem dit,
se n'han fet moltíssimes.
Les pel·lícules de Turfó
o la CPC,
són aquestes pel·lícules així franceses
de les quals ja s'han descrit
molt aquest panorama.
Ell ho torna a fer,
ho fa molt ben fet, sincerament,
i amb molt de sentiment.
És a dir,
una pel·lícula que val la pena aplaudir.
Jo també segurament
la podré anar a veure
si arriba el pressupost.
Som estudiants,
som estudiants
i deu veure'ts la setmana
perquè aquesta setmana
n'hi ha dos.
Dormigues en la boca
i Montse Batinyol.
Fins aquí.
Laia,
que bé que parla aquest noi, eh?
Sí, bastant bé.
Jo us ho dic,
us recomano aquestes dues.
però podríem anar a veure una cadascuna,
una cadascú
i la setmana que veu
ho podem parlar una miqueta.
És una opció,
però no et prometem res.
Bé, d'acord.
Que vagi molt bé la setmana, eh?
Igualment, Marc.
Ens veiem, vinga.
Moltes gràcies.
I passem ara
amb el reportatge del Roger.
Aquesta tarda
no perdis el tren.
Cada dimecres
a partir de les 6
a Tarragona Ràdio.
Roger Saró,
el reporter,
professor.
Aquest soc jo,
Laia.
Bona tarda.
Bona tarda.
Àlex, et corresponc.
Igualment.
Molt bé.
Doncs us explico ja,
entrem directe en el tema.
Aquesta setmana he anat
a un col·legi de parvulari.
Oh, que únics,
oh, que monos,
oh, quina gràcia.
Vaig preguntar-los
sobre diferents temes i tal.
Primer vam començar
per la política,
ja directes.
Vas preguntar
que ells sabien
sobre tripartits,
a zapateros,
a maragats...
Sí, no sabien res.
Van parlar amb mi.
No m'estranya.
En prou feina,
segur que ho saps tu.
Exacte.
Així que si te'n vas a preguntar
nens de 4 anys...
Vam començar,
ara que me'l recordo,
per política municipal
i dic,
qui és l'alcalde?
No saben.
Dic, qui a l'Ajuntament?
Dic, l'Ajuntament
és on hi ha els gegants.
Qui mana?
I s'ha tornat en gegat el pi.
És bo.
Tenien una...
per l'al·lisme
entre realitat
contes que no hi vam sortir
d'aquí.
Però vinga,
comencem,
perquè de l'actualitat
vaticana
ja no estaven tan perduts.
Perquè jo dic sempre
que el tema que ratlla,
qualla.
Per tant,
sí que en sabien
i això és el que ens van explicar
sobre el papa.
És un noi
que ja se va morir.
Cap allà.
Què feia?
Coses.
Parlar.
I amb què parlava?
Amb un micròfon.
I tu l'entenies
quan parlava?
Per què no?
Per què no ho sentia.
No s'entenia.
S'ha fet meu pare,
però...
No ha vingut avui.
Però no me'n recordo.
Ho han solucionat d'alguna manera?
Han posat un altre papa?
Han escollit algú?
No.
I ja estan morts uns quants.
Efectivament,
si aquest és el 265è...
Hola, bona tarda.
264 ja s'han mort,
segons deia l'últim nen,
però atenció
que segons altres fonts documentades,
que era la resta de la classe,
perquè els vaig preguntar
a quasi tots,
sols la majoria
ja no hi ha papa.
Vull dir, s'ha mort,
s'acabat i no n'hi ha.
Ja no n'hi ha més.
No hi ha dinàstia eclesiàstica.
Sí, sí, no,
però jo democràticament
no ho accepto, eh?
Fora.
Acompanys,
no hi ha papa.
I canviant de tema,
ja que ja han tenit prou
del tema del papa,
perquè com molts adults,
els hi passa també a aquests nens
que la política
no en tenen ni idea
i molts adults
els hi saluda,
però se saben
l'alineació de la Betis B
de la temporada 83-84,
els nens de Port Volari
que no sabien
de Maragall, Zapateros
ni Barretxes
ni Patxiretxes
es van exaltar
quan vaig treure el tema
d'actualitat esportiva
i els hi vaig preguntar
de quin equip eren.
Del Barçal, el Madrid.
El Barça.
Jo soc de l'equip del Barça.
De la València.
A l'Atleti.
El Barça i l'Espanyol.
Un futbolista
es diu Pujol.
Molt bé.
I de què juga?
De Portés.
I para amb els gols
el Pujol?
Dos.
Com és Letó?
Nebre.
I l'Eto marca molts gols?
Sí.
Vale.
Quant s'emporta?
Jo aquí la xapa de l'Eto.
Jo soc de l'equip
de l'Eto
de l'Eto
i de l'Eto.
Molt bé.
I soc del Rolandinho.
I soc del Rolandinho
i de l'Espanyol.
El Ronaldinho.
El Rolandinho.
El gust del nàstic
o tothom passa?
D'on passa.
Pujol, el nou porter del Barça.
Sí, jo vull des d'aquí
des de Tadona Ràdio
desitjar-li tota la sort del món
sota els pals
i merendint els guants.
Els vaig demanar pronòstics
ara que estem ja
a les últimes jornades de Lliga
i ho tenen bastant clar.
El Barça serà campió.
Dic jo,
no calen tantes tertúlies
amb convidats experts
i pesats
perquè vas a un col·legi
i te'n sabentes tu
i prou.
Visca el Barça,
visca, ja tenim la Lliga.
La majoria de nens,
els vaig preguntar
com heu sentit
de quin equip eren,
guanyava bastant el Barça.
Però em sembla que...
Hi ha un llom del Barça i del Madrid.
No, però vull dir,
hi ha una mica de...
Sí, això és molt útil,
sempre guanyes.
Hi ha una espècie de pressió de grup
perquè hi havia un nen
amb el xandall del Madrid
i li dic
de quin equip ets?
Del Barça.
Pobre noix.
I li vaig dir
no, tranquil,
vull dir,
no t'has de cohibir,
pots dir-ho,
aquest del Madrid
i no, passa res.
Què més, què més?
Sí, canviem de tema
un altre cop.
Anem al tema
que a l'Aia Ribarola.
I és que he descobert
baixa, baixa la música
i això és seriós,
senyor tècnic.
He descobert
que la monitora
del menjador
d'aquests nens
és ni més ni menys
que l'Aia Ribarola.
Me l'has pagat, Roger.
Això no em fa.
Això no es fa.
Té descobert
quina és la teva vocació real.
Aniria a buscar la teva, tio.
Us juro que aquesta...
Vamos.
Vale, estré a parar-la.
Així que...
No, no, que no s'acaba aquí,
a l'Aia,
perquè vaig a convidar
per a xafardejar
i vaig preguntar
a veure si ets bona
o què,
el monitor del menjador.
A veure,
què fa la Laia?
Posa aigua als gocs.
Es castiga
perquè es porti malament
el peot de tres
o el menjador dels grans.
Porta el menjar.
I què més fa?
Castiga.
Castiga molt la Laia?
Una mica.
I quan us castiga
què us fa fer?
Porta el menjador dels grans.
El que tira a menjar el terra
li castiga.
que un dia
la Laia
del menjador
em va castigar a mi.
Però, en general,
la Laia
us agrada o no?
És bona o és dolenta?
Com a monitora.
Bona.
Mala monitora,
usurpadora,
abusenant-os.
Han dit bona.
castiga dels nens sempre.
Si ho fem manipular la informació
perquè sembla que ets bona.
No, això és mentira.
Jo és que m'estimen.
Sí, sí.
Laia la castigadora.
Bé,
Tarragonins,
enguany és l'any del Quixot.
I si no us importa a mi,
tampoc.
Però, com ja he dit abans,
tota informació que ratlla
arriba,
més i tot,
als més petits,
que amb quatre anys
o els que tinguessin
també en sabien
sobre aquesta cèlebre obra
del segle d'or
de la literatura espanyola.
El Don Quixot
estava molt boig.
Pensaven que eren
mostres
i el Sancho
pensava
li estava dient
que eren bolins.
Eren bolins
o eren monstres,
al final?
Eren bolins
i després
quan li va
volia
li volia
clavar
les pas
a les espars
després
li va fer mal
amb les espars.
Cada tant
ja hi hagi
contres
de cavaller
per això
era un
per això
se pensava
que era
un cavaller.
Ens van barallar
amb les espars
a saber
qui era
la més guapa
de la nòvia.
I qui era
la més guapa?
La del Quixot.
Com es deia?
La Dulcina
era autó.
Ens van barallar
el Quixot
i
el cavall
de la Blanca Luna
i llavors
tenien
dos nòvies
que eren
la mateixa nòvia
que el cavall
de la Blanca Luna
tenia
la Dulcinea
i
el Quixot
també tenia
la Dulcinea
i llavors
es van barallar
per la Dulcinea.
I qui va guanyar
el Quixot
o el Blanca Luna?
El Quixot.
Per què?
Perquè en sabia més?
Sí.
Qui t'agrada més
el Quixot
o el Blanca Luna?
El Quixot.
I l'has llegit
el Quixot
el llibre?
No.
Per què no?
Perquè no el sé.
Ja te'l deixaré.
Que consti
que aquest reportatge
m'ha emocionat, eh?
Sí, és que heu fet
amb tota l'emoció.
Ja, ja m'ho crec, ja.
És que d'alguna manera
són els meus nens.
Que és la Dulcinea
d'Autobos
que és
ser en si mateix
Bruce Jansprinstein.
No te'n fotis, eh?
Ojo amb el que dius d'ells.
No m'ho entès.
Sí, és la Dulcinea d'Autobos
és la resposta correcta.
Cal llegir-se el Quixot
la meva opinió és
vés a una classe de parvulari
i que te l'expliquin
però Déu-n'hi-do
quantes coses he pres
jo no sé si tornar-hi
perquè fins i tot
m'assembla que
em va quedar
alguna signatura pendent, eh?
Quina?
Ja m'hi passa.
Jo socis.
Pintar rodones, m'assembla.
Pintar rodones?
Sí, de color vermella
em deixava espais en blanc.
Bé, aquesta setmana
m'he superat
les dimecres que ve
més coses.
Ah, per cert
un últim apunt
ahir era maig 3
igual que les meves gilets
i qui no volia fer propaganda
i dit un producte
i una línia de productes.
Roger, ja està, deixa-ho córrer.
Fins la semane que ve.
Que vinguin l'Andrea ja.
L'Andrea i la Sara, corrent.
El tren arrenca
cada dimecres
a partir de les 6 de la tarda
a Tarragona Ràdio.
Ha ha ha ha ha ha.
Na-na-na-na-na-na.
Na-na-na-na-na-na-na-na-na-na-na.
Hola, Sara.
Hola, bona tarda, Lluia.
Hola, Andrea.
Hola, què tal?
Com esteu?
Molt bé.
Hola, Àlex.
Hola, gràcies.
Bona tarda.
You want to know more, more, more about me.
I'm the girl who's kicking the coke machine.
I'm the one that's honking at you
because I laughed late again.
Amb Tangle Up in Me es presenta Psych Swindon
i amb el seu disc de buit Noise From The Basement
que va ser publicat el 2004 a Nord-Amèrica
i ara arriba aquí a Espanya per ser la sintonia
d'un spot d'una famosa marca de rellotge
que no farem publicitat de la marca
perquè com ells no ens fan publicitat a nosaltres...
Què ha passat? Jo vull fer... Quina marca és?
No, no.
No, no.
Jo ho he dit, ho he dit al Marc.
Don't touch, Mike.
Recordeu aquest Tangle Up in Me
de Psych Swindon.
Me'n torna boig, aquesta nit.
A mi no.
Ho sabem, Lai.
M'encanta.
És comprensible i quan et vegis el videoclip
et tornarà boig ell en si també.
Pot amb mi, aquesta veu, aquesta música, pot amb mi.
Doncs mira, et podem dir que és el Rob Thomas
i que presenta el seu Lonely No More
en el seu disc debut en solitari
que s'assessiona una paraula d'aquestes
de Matchbox 20.
Recordeu, Lonely No More
de Rob Thomas.
Shakira i Alejandro Sanz
en La Tortura
que Shakira Traudisc
properament
s'anomenarà
Fijació Oral
i és una cançó molt com riquiton, no?
És que a mi em sona així com molt èntica.
És molt ballable,
però a part l'Alejandro Sanz
és com a nou en aquest tipus de música.
Sí, sí, sí, no ho he fet mai, això.
Sí, a veure, no pa res.
A mi, a Alejandro Sanz,
bueno, tenim els seus pros i els seus contres,
però queda bé.
Doncs sí, la veritat és que dóna el pego bastant bé.
Sí, sí, sí.
I continuem amb Oasis.
I ja per acabar,
recordar que Oasis
treu disc el 30 de maig
i que el seu single de Dallant
és aquest Laila que escoltem.
Què us sembla a vosaltres?
Jo per fi porteu algú que m'agrada.
Sí, t'agrada?
Sí, però...
És Oasis total, eh?
Sí, no creieu que tot d'Oasis sona...
Sí, és una mica igualet.
És com tot igual.
Però si ja agrada això perquè canvien.
I menys mal.
Home, jo crec que innovar
i més Oasis que s'ho poden permetre
no estaria malament.
Menys mal que no us escolta el Nacho
perquè si no tindrem problemes aquí a l'estudi.
Com a tema de la setmana,
aquesta setmana us portem a les noies dures
o les noies així amb personalitat de la música pop...
Ja era hora, ja era hora.
Ja tocava, ja tocava a les dones.
Sí, sí, sí, sí.
Aquí, reivindicació.
No diguis res, Àlex.
No diguis res.
Està callaret.
No et deixem.
Està maco, eh?
Està callaret.
Està maco, eh?
Això en majoria sí que no diguis res avui.
I comencem amb Shirley Manson, vocalista de Garbats,
que jo personalment he tingut molts problemes
per escollir aquí una cançó perquè Garbats...
Jo no, jo no.
No, veritat?
Com tu no fas la secció aquesta de Sara?
Pobret.
Jo tinc...
Bé, és que m'encanten totes les cançons de Garbats
i no podia escollir, però sí, ha escollit aquest Cherry Lips.
És una de les bandes on la personalitat dura i agressiva de la cantant
ha marcat i influenciat en general, molt, doncs, el grup.
Què seria Garbats sense Shirley Manson?
Doncs el mateix que No Doubt sense Gwen Stefani.
Sí, ara ja sabem que Gwen Stefani ha tret disc en solitari,
però tenim entès que no és cap a deu definitiu,
és només ara em toca a mi soleta.
Però també hem de recordar que segur que són els seus èxits
amb No Doubt, com aquell Don't Speak,
i Just a Girl, Lluny Lark, etc.
I que sí, els que heu escoltat la cançó Sencera
i no per aquí, per talls,
feu un comentari que al principi de la cançó
doncs parla que hi havia una gran família
i que ara només està ella soleta cantant.
Us sona el començament?
Sí, sí.
Fem referència a la ruptura del grup.
No, ruptura no.
Un adeu en parèntesis.
I can't wait to go back into Japan
Give me lots of brand new fans
We're soccer, Tokyo
Your hair is sugar, girls
Damn, you've got some wicked style
Com hem dit, ara aquí tenim la Brawl Dale
del grup punk de The Steelers
que amb només dos àlbums
s'han consolidat com un dels grups punks més potents.
Us sona la cançó?
No.
I us agrada?
Sí, està bé, està bé.
A mi m'agrada.
En sèrio?
Sí, m'agrada bastant.
Ah, molt bé.
Ja per acabar, també hem de, així,
i de passada, anomenar la canadenca Pitches
que segons molts crítics musicals
és la reina del mal gust.
Father Fucker del 2003
ha servit per desembosar les canonades
de la nova escena punk.
No sé si això és tot, Andrea i Sara.
És tot.
Doncs, menys mal,
perquè tenim el Marc i el Roger aquí darrere nostre.
Que estan fent-ho a ser ballant.
Estan curant.
Sembla el baile del, no ho sé, d'algú,
perquè no paren de moure's.
O sigui, és...
Vamós, acabeu ja, ja està.
Sí, sí, sí.
Sí, sí.
Bueno.
Moltes gràcies.
Vinga.
Que se'm anà que ve.
Atenció, senyors passatgers.
El tren de la Universitat Rovira i Virgili
a Tarragona Ràdio surt cada dimecres
a partir de les 6 de la tarda.
El tren de la Universitat Rovira i Virgili
Bona tarda, Joan Carles.
Hola, Laia, què tal?
Com estàs?
Hola, Àlex.
Jo, molt bé.
Perfecte, com sempre.
Ens alegrem molt.
Què ens portes avui, a veure?
Doncs, bueno, comencem per la Sala Tronó aquí a Tarragona,
perquè aquest divendres 6 de maig ens porten perversions.
30 poemes absents i una cançó desenfadada.
Així es diu.
Té un títol i un subtítol.
El títol, però, és perversions.
Bueno, doncs aquesta obra corre...
Bueno, és sota la direcció de Pep Cruz.
Sabeu qui és Pep Cruz?
Àlex?
No.
No?
Potser m'equivoco, però és un actor català que va sortir al cor de la ciutat?
No, Laia, no ho és.
Ja ho he dit, potser m'equivoco.
Però, bueno, no passa res.
És un actor català, sí, però que també fa direcció, pel que veiem.
I, vaja, ha actuat, sobretot, molt amb d'agui i d'agom,
i ha fet coses per la tele, per teatre...
Bueno, ja està, no fa falta dir la seva història.
Doncs això, és el dia 6 de maig,
i aquesta obra perversions que tracta sobre 3 doctors
que organitzen un congrés per donar a conèixer
el descobriment de versions eròtiques de poemes i d'obres
de Maragall o de Verdaguer, etcètera, etcètera, etcètera.
Bueno, jo crec que pot ser interessant perquè el sexe, Àlex,
Àlex, el sexe, es converteix en l'eix central de tota l'obra.
O sigui que...
Per què m'assenyales a mi?
Ah, no ho sé, mira.
Cosa de la vida.
Doncs, bueno, l'espectacle té una estètica així, cabaretera,
molt xula, i va ser estrenat el 2002 a la Sala Montaner de Barcelona.
I, vaja, espero que us agradi.
Sobretot, no és apte per gent molt recatada,
sobretot és per gent sense prejudicis i amb ments ben obertes.
Bé, i passem a la Metropol,
que continua amb el seu cicle de teatre jove,
Teatre Jove Tarragona 2005.
Sabeu què portem aquesta setmana?
O què es porta?
Què ens portes?
Bé, què us porto?
Doncs us dic, no sabeu res,
nois, i sóc que viu a Tarragona.
Som uns ignorants.
Doncs aquesta setmana,
la companyia tarragonina Teatre per Emportar
ens presenta Tu vida en 65 Minutos,
d'Albert Espinosa.
I de què es tracta aquesta obra?
Doncs és una comèdia
que presenta tres joves amics
que llegeixen l'esquela
d'un suposat amic
que fa temps que no veien
i, vaja, que llegeixen l'esquela
d'un amic que no sabien que s'havia mort.
I això és una comèdia?
Doncs sí.
Està tractat de forma de comèdia,
o sigui que suposo que
no sabem si estarà mort de veritat,
però, bueno, això,
qui la vagi a veure, que ens ho digui.
Jo dic que està mort.
Jo no ho sé, tu, Laia, què dius?
Mira, que estava de parranda.
Bueno, doncs ja ho veurem.
Ja ens ho dirà aquesta obra.
I ara passem a parlar
amb una de les meves curiositats,
com, mira, m'he posat a buscar
i, mira, he trobat això que m'ha agradat.
Sobre com es programa un teatre,
la programació d'un teatre,
com es fa tot això?
Doncs bé, la programació d'un teatre,
doncs com és lògic pensar,
doncs sempre els programadors,
els programadors busquen l'èxit
de l'obra i de l'espectacle, no?
Perquè, clar, la pel·la és la pel·la
i tampoc et tracta de...
I som catalans.
Sí, bé, no, no, no...
Això del tòpic no venia a cas.
No venia a cas.
Digues, digues.
Bé, res.
Doncs això, que la programació,
el que busca, sobretot, és l'èxit.
I qui són aquests els que se n'encarreguen?
Doncs els programadors.
Els programadors sempre...
Clar, diuen que sempre hi ha apostes segures,
com Rubianes, el Tricicle
i aquesta mena de gent
que ja porta uns anys,
porta una carrera,
porta...
Doncs això, que porta una experiència,
i la gent ja són coneguts, no?
Perquè una petacada
per part d'aquesta gent tan coneguda
doncs és bastant improbable.
Però bé.
I també es diu que quan fa fred
la gent no va tant al teatre.
No, que la gent va més al teatre.
És quan fa calor
que la gent no va tant al teatre
perquè així, doncs,
la gent surt i...
I, bueno, doncs això.
Doncs la Laia, què et passa?
M'estan fent riure.
Calla, Àlex.
M'estan fent riure el Marc,
m'estan fent riure el Roger
i jo no puc més.
On ets, Laia?
Deixem-nos de...
Joguines, parla.
Joguines.
Bé, doncs també, a veure.
La programació pot variar sobre...
Depenent de si un teatre és públic, privat
o bé és una sala alternativa.
Els teatres públics, sobretot,
acostumen a fer temporades breus
d'una obra de teatre
perquè, clar, el ser públic
no poden...
No poden fer...
Acaparar-ho tot, no?
S'ha d'anar per tots els gustos
i per obrir-te més a un públic
més extens.
I les sales alternatives, doncs,
bé, aposten més pel risc, sí.
i fan temporades més breus
però, clar, també busquen
una certa qualitat
perquè també són alternatives
però també s'han de guanyar la vida, no?
Doncs això.
I bé, les sales privades,
doncs, el que busquen,
com que van més a la seva,
els ser privades,
doncs, tenen més...
Més, més...
Lliure el bir.
Hi ha algunes actuacions teatrals
que duren anys i anys
per molts anys.
Sí, això depèn, clar,
de l'èxit de l'obra.
Si el públic respon
i respon
i va bé la cosa,
doncs, no es deixarà de fer
perquè això són ingressos
tant pel teatre
com per la companyia
i interessa.
I quines creus,
les públiques o les privades,
quina de les dues
s'organitza millor
a l'hora de portar
tota la programació
i tot això?
Home, doncs,
això depèn molt del teatre.
De fet,
si és públic o privat,
si porten una bona oferta,
jo crec que són les dues
ben interessants.
El que passa és que és això,
que les privades tenen més.
Fan més el que volen.
Fan més el que volen
i el públic,
un teatre públic,
doncs, sempre s'ha de...
ha de seguir sempre una línia,
més o menys,
per...
Té uns límits,
té bastant més límits.
Té uns límits i...
Límits tampoc,
sinó que ha de...
No, s'ha de fer tot els públics, clar.
Clar.
Doncs això.
Bé, i també, a veure,
les sales...
A part,
poden ser sales productores,
però també són sales exhibidores,
o sigui,
que va a una companyia
i fa una obra de teatre
en aquella sala.
Això és lògic, no?
Ja està.
Doncs bé,
més o menys això,
l'objectiu, clar,
dels programadors,
doncs,
és l'èxit,
guanyar la pela,
perquè això interessa,
i bé,
i fer disfrutar la gent.
Vols fer de programador tu,
Joan Carles,
et veig dominant el cotarro teatral.
Doncs no,
no vull fer de programador.
La veritat és que...
No, ja fas prou coses.
Que no m'interessa,
això de programació,
però bueno,
crec que és prou interessant
com per mirar.
Doncs sí.
Doncs moltes gràcies, Joan Carles,
i ara ja ens estan esperant
el Nacho i el Rubén,
que estan aquí preparats
per parlar de tele.
Molt bé,
vinga,
fins la setmana que ve.
No perdis el tren.
Molt bona tarda, Rubén.
Molt bona tarda, Laia.
Què tal, Nacho?
Bona tarda, Laia.
Bona tarda, Alex.
Trifulques televisives
amb el Nacho i el Rubén.
Recuperem el Nacho,
que la setmana passada
no va poder estar entre nosaltres
perquè va passar-se
a la secció del Ruggi.
Sí,
soc un trànsfoga.
Doncs avui,
després de sentir
el report tan infantil
entre cometes del Roger,
parlarem una mica més gran,
de gent una mica més gran
i analitzarem
el programa del Canal Plus,
La Hora Wiki,
La Comunitat Wiki.
És un programa
que s'ha estrenat
aquesta última temporada.
Doncs sí,
aquest programa
s'emetca
de dimarts
a divendres,
perquè el dilluns
fan el dia després,
els futboleros
ho deuen saber,
el d'Àlex,
Roger,
molta gent.
a partir de les vuit i mitja
a Canal Plus,
com he dit,
hi ha estat un espai
pensat especialment
per als joves
i dins d'aquest
temes com el cinema,
internet,
música
i fins i tot
els videojocs
són els que manen.
És un programa
força alternatiu
dedicat,
com ja hem dit,
als joves,
única i exclusivament
a la gent jove
i si mirem els continguts
un per un
ho podrem comprovar.
Per exemple,
comencen parlant
de cinema
i passen força
tràilers
molt interessants
i posen un cert interès
en la producció pròpia,
és a dir,
la producció
de cinema espanyol.
Bé,
ara parlem d'internet
i tots sabem
que la xarxa
és una font
inagotable
d'anècdotes
i coses molt curioses.
Ells passen vídeos
inèdits
i històries
que surten
pels mars.
Allò que...
Internàutic.
Oh,
ho tenies preparat
i t'has encallat, eh?
No,
era,
perdona una mica
d'intriga.
Ah,
vale.
També parlen
de moda
i ens apropen
les últimes tendències
tot allò
que passa
a les passarelles
Cibeles
o UDI
o les que estiguin
més de moda.
És una secció,
aquesta de moda,
molt poc habitual
als programes
de televisió.
Bé,
també parlem de música,
com aquí també
parlem de música
i de cinema,
ells també ho fan
i parlem de grups
una mica més alternatius
dels que no parlen
altres programes
tan coneguts
per nosaltres
com podrien ser
els 40.
És una mica...
és una mica...
Sara
i Andrea.
També s'ha dedicat
a les concerts
i les actuacions
més destacades,
sobretot les de Madrid,
perquè ja que es fa a Madrid
el programa,
doncs...
Ho tenen de més a prou,
es pica millor.
I la nostra generació
es podria dir
que ha estat
molt influïda
pels videojocs
i per això
en parlen
ampliament
aquest programa
passa del tòpic
que diuen
que si jugues
ets un viciat
i parlen
de les últimes novetats
del mercat
i dels videojocs
que triomfen
per internet.
Quines tardes
a Cal Roger
jugant a videojocs?
Tothom, tothom.
Jo crec que tothom
de petit
ha tingut les seves
viciades als videojocs.
També m'agradaria
fer un apunt
perquè últimament
totes les cadenes
estan donant corda
a un fet molt important
que cada vegada
pren més importància
i aquest és el programa
de zapping.
Ells també tenen
un petit espai
de zapping,
un clàssic
que no podria faltar
com he dit ara
anteriorment.
Doncs bé,
un programa
per a joves
com hem dit
i hem recordat
durant tot aquest trosset
de secció
ha de tenir
uns presentadors joves
i aquest és el cas
de la Raquel
Sánchez Silva
que és una noia
molt maca
que ha passat
per Televisió Espanyola
que va començar
cobrint la informació
de l'Atlético de Madrid.
També ha passat
per Tele Madrid
i encarregant-se
de les notícies
de la cadena
de Tele Madrid
i el juliol del 2003
va entrar a Canal Plus
presentant
un dels programes
de cine
dels canals
de Canal Plus Cine.
No sé si la recordareu
perquè la vam sentir
a la cerimònia
dels Òscars
entrevistant la gent
a la catifa vermella.
Sentim-la.
És el context perfecte
per un videojuego
llamo Imperial Glory.
Quan us ho vais a passar pipa
però llegareu
a una conclusió final.
Bé, doncs
després de la noia
hi ha un noi
per...
Chico-chica.
Sí.
I aquest és el Nicòbat.
Siglo XIX.
Gran Bretaña,
Francia,
Rússia i Prússia
se disputan Europa
por tierra y por mar.
España no juega
porque en esa época
bastante tenía
con conservar lo que le quedaba.
Aquest noi s'ha de dir
que porta molt temps
a Canal Plus.
Exactament 10 anys.
el que passa
que abans estava
a la secció d'esports
cobrint altres coses
i fent altres tipus
de feina.
S'acostuma a veure
lo más plus
i porta les curiositats
del món de l'esport
i les comenta
amb els presentadors
i l'invitat.
Si no recordo malament
ho fa els dilluns
després del cap de setmana
d'activitat esportiva
i intens...
intens...
Lliga.
Lliga.
Intens.
No, però no només fa
la lliga espanyola
sinó porta moltes altres coses
curiositats del món de l'esport.
Bé, una anècdota
m'agradaria parlar
d'en Bey
és que es declara un walkie
i que és un aspecte
que va influir molt
a l'hora d'acceptar
el repte de conduir
aquest programa
a l'hora wiki.
Walkie, wiki.
I d'on ve wiki?
Sabem això?
Tenim fonts...
S'ha de dir, la Marta?
que diuen que wiki vol dir
ràpid o interactiu
depèn del terme
on l'encabes.
Si parlem d'internet
és interactiu
i si parlem de
fer les coses
és ràpid.
I això d'aquell
es declara walkie?
Ell
és
el que ha dit ell mateix
es declara walkie
de nasciment.
No ho sabem.
Incognita.
wiki és una raça
la raça de Star Wars
aquell que fa
aquell que està
amb el Han Solo.
Ara m'ha quedat més clar.
Allò és un wiki.
I bé, ja per finalitzar
el trio presentador
perquè n'hi ha un altre
però que no és ben bé presentador
m'agradaria fer una menció
especial al DJ Resident
del programa.
No, Nacho?
Sí, està allà
amenitzant el programa
amb música.
Es diu DJ Calambre.
Mai ensenya la cara
sempre amb una gorra
i no vol que se li vegi la cara.
És un músic
que pertany en l'octri
del so Calambre
que és una productora
de ràdio i de televisió
i que munten
esdeveniments
i té un segell discogràfic
propi.
Actualment
Calambre Ràdio
s'emet
per les nits
de dilluns a dijous
a una emissora
especialitzada
en música dance
que és Màxima FM.
Doncs bé, aquest DJ Calambre
està
cop...
cop...
Atenció.
Cop presentant
cop presentant
el programa amb ell.
Sí, s'ha de dir
per a la gent
que li agrada
el tecno
i el dance
que és la música
que posen aquí
que es fan de 11 a 12
a Màxima FM
com ha dit el Nacho.
És un programa
amb molt bon humor
i amb un interès
cap al públic jove
que és gent com ells
i demostren
que es pot fer
un gran programa
de qualitat
per a gent jove.
Això sí,
sense recórrer
al mal llenguatge
i el mal gust
que normalment
s'associa
a la gent jove.
Doncs sí.
I bé, ja ferien
la nostra secció.
Molt bé, Àlex.
M'agradaria dir
que suposo
que amb l'última punta
ja inteureu
per on va la cosa
i des d'aquí
reivindiquem
més programes
d'aquest tipus,
és a dir,
més programes
per a joves
i que no calguin
en els tòpics de sempre
i que per a tots
ens agrada
el mateix.
Com per exemple
el programa del tren.
Molt bé.
Molt bé.
Doncs moltes gràcies, Nacho.
Molt bé, moltes gràcies.
Moltes gràcies, Rubén.
A vosaltres.
Ens està esperant
l'Ella ja
que ens porta,
no ho sé,
ens sembla festes
i coses rares
de la universitat.
El tren de la URB
no perdràs les maletes.
Molt bona tarda, Hitler.
Molt bona tarda, Laia.
Com estàs?
Molt bé, molt content.
Abans t'he vist una mica estressat, eh?
Bueno, al ritme, al ritme.
Vigila.
Abans de continuar,
Roger,
volia dir una cosa
que s'ha deixat de dir avui al programa,
com sempre diu la paraula
instar,
si és una paraula màgica,
aquí entro instantàniament
i me'n vaig ràpidament
perquè vull dir-li a tots els oients,
els insto
a que acudeixin
a tots els actes
que ara ens anunciarà
el nostre company,
Hélder.
Moltes gràcies.
Que no falti la paraula instar.
Exacte.
Doncs a veure, nois,
sou afeccionats al vi?
Teniu un celler a casa o no?
Home, un celler no,
però on hi hagi un sopar
hi ha d'haver una ampolla,
com a mínim, de vi.
A mi no m'agrada.
Blanc o negre?
L'ambrusco.
Blanc.
L'ambrusco, diu el...
L'ambrusco, l'ambrusco.
Bueno, doncs comencem.
I és que per aquesta setmana,
concretament d'avui a divendres,
tinc unes jornades
que es fan a l'Auditori Caixa Penedès
de Vilafranca.
Tens tu.
Bueno.
Tens unes jornades.
Tinc a l'agenda, tinc a l'agenda.
L'organitza unes jornades.
I en aquestes jornades
es parlarà sobre
les últimes novetats
sorgides en el camp de l'enologia.
Es parlarà d'estratègies
de vinificació,
de selecció de llevats
i de criança de vins.
I bé, com anunciava,
doncs el contestador,
avui toca parlar també de sexe.
Ja sé que la meva secció,
doncs generalment
sempre toca altres temes,
doncs avui toca sexe.
I és que el GREC,
el grup interdisciplinar
de recerca de la URB,
ha preparat unes jornades
universitàries
de diversitat sexual i efectiva
titulades
Peixos i bicicletes.
Em preguntareu.
Peixos i bicicletes per què?
Peixos de què?
Jo ho sé, jo ho sé.
Mira, perquè el grup feminista,
un grup feminista,
deia que una dona
necessita tant a un home
com un peix a una bicicleta.
Frasa, evidentment,
erònia,
però que jo conec
del meu bagatge feminista.
A la Laia l'hi anirà bé, aquesta.
Doncs ja la coneixia.
Que us àpigues.
Us ho apunteu.
Doncs bé, aquestes jornades
tenen reconegudes
dos que ets de lliure l'acció,
s'organitzen la setmana que ve
i parlaran sobre
intercanviar opinions
sobre la diversitat sexual
i faran taules rodones
que desenvoluparan temes
com els drets
de la diversitat sexual
o com es construeix
aquesta diversitat.
A veure si n'aprens, Alex.
On es fa, això, perdó?
Doncs es fa, concretament,
al Paranimp.
Ja ho sabia jo
qui t'entraçava.
La sala preferida de Vélder.
Ho necessites, Alex.
I continuem parlant de més sexe
i és que l'Aula de Cinema de la URB
ha organitzat un cicle
titulat Testaments Cinematogràfics
en el que ha programat
les últimes pel·lícules
de Rainer Werner,
Baschfinder,
que es diu Querelle,
de Pier Paolo Pasolini,
Saló
i d'Stanley Kubrick,
Ice White Shad.
Oh.
Alguna que heu vist de les tres?
Tom Cruise.
Jo m'ho heia més guaixut,
aquesta.
Sí.
Doncs el cicle comença demà
a partir de les cinc de la tarda
a l'Aula Magna de Jurídiques
i començarem amb Querell,
del primer director,
una obra localitzada
en els ambients gai de Tanger
i paradigma del cine homosexual.
I una mostra de teatre
interuniversitari.
Com sabeu,
totes les universitats
de Catalunya
tenen una aula de cinema,
la URB també la té,
doncs els dies 10 i 11 de maig
es farà a la sala
al magatzem de Tarragona
la mostra de teatre
interuniversitari
de les quatre principals
universitats catalanes.
Us dic el programa
perquè us recomano
sobretot aquest acte
perquè he tingut l'oportunitat
de parlar amb els de l'aula
i m'han dit
que serà caliter.
El dimarts 10 de maig
a les 8 de la tarda
les bruixes de Salem
d'Arthur Miller
de la Universitat de Lleida
i a les 10 de la nit
elles,
creació de l'aula de teatre
de la Universitat de Vic
a partir de textos
de Sergi Belbel
i Pere Sagristà.
No sé com ens ho fem
però Sergi Belbel
sempre surt.
Sempre surt el programa.
En aquest programa
sempre surt.
És on fixa la línia això
que crec que al final
l'hauríem de posar també.
Tots i el Sergi Belbel.
Els crèdits.
Exacte.
Sí, sí.
Ell i Astro.
I ja per acabar
fent referència
a l'any del cinema
de la URB
doncs l'11 de maig
s'ofereix
la trilogia
d'Indiana Jones
a rectorat
a partir de les 3 de la tarda
i fins a dos quarts de 10.
Sou afeccionats
a la trilogia?
Ho som.
Us va marcar l'indi
de petits o no?
Sí.
I quina és la vostra
preferida de les 3?
La busca de l'arca perdida.
Sí, correcte.
Sí?
Vale.
Doncs ja sabeu.
Em diuen quasi tots.
Vec que hi ha...
No, no.
Per mi l'última cursada
o la darrera de les creuades.
Aquesta va ser panosa.
Jo soc de la creuada també.
Ara m'estic preguntant...
És molt millor.
Estic preguntant
per què tinc el Roger aquí
que no sé per què...
Us puc explicar.
Perquè és com un moscor.
És un transfugat també.
Doncs moltes gràcies, Hélder.
I no et moguis d'aquí
perquè ara començaràs a sentir
la cançó en la que avui
acomiadarem al programa.
Com dèiem,
avui acomiadem el programa
amb aquesta cançó
que s'està sentint de fons
a petició del Joan Carles,
el nostre company de teatre.
Es tracta de Sleeping in my car
de Roxet.
I amb ella diem adeu
i fins la propera setmana
a tots els nostres col·laboradors.
Moltes gràcies.
En aquesta tarda de la vida.
Marc Amara.
Sempre fa teatre.
Joan Carles Gómez.
Dolça com la mel.
Sara Suñé.
Encensaturador.
Roger Saró.
La Bona Companyia.
Andrea Valverde.
Directament del Segrià.
Rubén Martínez.
Loasi Tarragoní.
Nacho Fernández.
La rima fàcil.
Hélder Moya.
Polifònica.
Núria Cartanyà.
Llançant el carbó.
Marta Montagut.
Jo mateix, Ales González.
I qui us parla, Laia Riverela.
Fins la setmana que ve.
I will oppress you, sleeping in my car.
I will caress you, staying in the backseat of my car.
Making up.
Oh, oh.
So come up tonight to take you for a ride.
You see me all wagging the radios, getting wild.
Baby, baby, moving so fast.
I try to hang on.
Oh, oh.
I try to hang on.
Sleeping in my car.
I will embrace you.
Sleeping in my car.
I will caress you.
Staying in the backseat of my car.
Making love.
Oh, yeah.
Sleeping in my car.
I will possess you.
Sleeping in my car.
I will certainly bless you.
Laying in the backseat of my car.
Making love.
Oh, oh.
The night is so pretty and so.
The night is so pretty and so young.
So very young.
Yeah.
Sleeping in my car.
Sleeping in my car.
I will embrace you.
Sleeping in my car.
I will caress you.
Staying in the backseat of my car.
Making love.
Doing you.
Sleeping in my car.
I will possess you.
Sleeping in my car.
Somebody bless you.
Laying in the backseat of my car.
Making love.
Making love.
I will embrace you.
I will embrace you.
I will embrace you.
Yeah.
Sleeping in my car.
Sleeping in my car.
Sleeping in my car.
I will embrace you.
Sleeping in my car.
Sleeping in my car.
I will embrace you.
Sleeping in my car.
The night is so pretty and so young.
Yeah.
Yeah.
Yeah.
Yeah.
Yeah.
Yeah.
Yeah.
Yeah.
Yeah.
Yeah.
Yeah.
Yeah.
Yeah.
Yeah.
Yeah.
Yeah.
Oh yeah.
Yeah.
Yeah.
Yeah.
And that's good
yeah.
Yeah.
Yeah.
Yeah.
Yeah.
Yeah.
Yeah.