This graph shows how many times the word ______ has been mentioned throughout the history of the program.
Música
Diumenge 11 de desembre de 2005. Iniciem la mirada cap a las habaneras a través de...
Habaneras desde el balcón.
Música
Assentada a prop d'una barqueta, hi ha una nineta que trista i plora.
Ja fa temps que té el promès fora.
Ella pobretà mai llora, ella pobretà mai llora.
Música
Velles ai, tu és cristalline, torneu-me al promès meu.
Torneu-meu de lluny estere, torneu-meu suicidio verdeu.
Música
Ah, que si el rei ja no és viure,
Ah, que és viure és un torneu,
Que si no me'l torneu pronté,
Ja moro d'allorament.
Música
Hores felices, felices, farem gaudir.
Tots junts estàvem a la llaveu jardí.
Música
Tranquils sentíem, sentíem, cantar els dos veiem.
Mentre escollíem, però els veiem clavem.
Música
Un dia la nina quina alegria,
Al moment de trobar-se un aimador,
La nina el seu alza els seus braços,
I ell tan sols li demana un xic d'amor,
Un xic d'amor, un xic d'amor.
Un dia la nina quina alegria,
Al moment de trobar-se un aimador,
La nina el seu alza els seus braços,
I ell tan sols li demana un xic d'amor,
Un xic d'amor.
Prop d'una barqueta de Bartomeus
I les veus de bot des de la Terra Alta.
Ara canya dolça de Reus i de Ramon Carreras
Ens canten el llop de mar.
Música
Amb setanta anys a l'esquena,
La pipa sempre flor del llavi,
Contemplant la nit serena,
Tota una vida ruixant per les zones,
Amb su bastó caminant a l'atzar,
Contemplant la nit serena,
Si passeja un llop de mar.
Quan el temporal i la tramuntana,
Inflava les veles d'un vell margantí,
Jo veia ferrat al pal de maçana,
Cridava ben fort,
El mar és per mi.
Ara que ja és vell i el vespre no marxa,
Ja no va a la pesca,
Ja no té corpats,
Només va passeig i enyora la xarxa,
Camina feixut,
El pes de tants anys.
Amb setanta anys a l'esquena,
La pipa sempre a flor de llavi,
Contemplant la nit serena,
Fora la mar s'hi passeja un avi,
Tota una vida ruixat per les zones,
Amb su bastó caminant a l'atzar,
Contemplant la nit serena,
S'hi passeja un llop de mar.
Quan el temps rural i la tramuntana,
Inflava les veles d'un vell margantí,
Jo veia ferrat al pal de maçana,
Cridava ben fort,
El mar és per mi.
Ara que ja és vell i el vespre no marxa,
Ja no va la pesca,
Ja no té companys,
Només va passeig i enyora la xarxa,
Camina feixut,
pel pes de tants anys.
Del treball de mariners de terra endins,
de la Conca del Barberà,
titulat Recull del 1987 al 1997,
L'Havanera d'Antònia Villas,
Mare, Bullse, Pescador.
A un poble de pescador,
Entre el mar i la muntanya,
Una mare al seu fill,
L'inculpa a cap fora,
Frara,
A dalt d'un vell d'un estic,
Un jove amabit de frara,
Tot un templant a la mar,
Tot un templant a l'home,
Tot un templant a l'home,
Tot un templant a l'home,
Mare, vull ser pescador.
Mare, vull ser pescador.
No vivis dolça mare.
Ja sé en quanta buidó
plantejar l'amor del pare.
Mare, vull ser pescador.
Que sóc fill de pescador.
I malgrat el teu dolor,
jo tinc les venes salades.
Mare, vull fer-me la mà.
Mare, vull fer-me la mà.
I que embréssim les onades.
Mare, vull ser pescador.
Mare, vull ser pescador.
Mare, vull ser pescador.
No diré ladaya complica.
Mare, vull ser pescada inflama.
P competitive en el calor.
Mare, vull fer-me fer-me
l'amor de la verja del carrer.
Prega una mare amb favor.
Mare, rue la mare arribâa.
Prega que torni el seu fill.
Mare, vull ser pescador.
En aquell precís instant, torna el fill i així li parla.
Mare, vull ser pescador, no oblidis, dolça mare.
Ja sé en quanta buidor tanteix l'amor del pare.
Mare, vull ser pescador.
Sé pescador i naufrares, que sóc fill de pescador.
I malgrat el teu dolor, jo tinc les venes salades.
Mare, vull fer-me la mà i que embrecin les onades.
Vull ser pescador.
Grups de les nostres comarques són els que avui sonen al nostre programa Espai d'Havaneres.
Des d'Altafulla, aires del Tarragonès i enregistrat en directe durant una actuació,
cantan la popular Mi Madre Fue Una Mulata.
Mi Madre Fue Una Mulata y mi Padre Fue Una Mulata.
Yo teniente de una fracada que va y que viene a la fracada.
Cada vez que me veo rodeado del mar, toco mi guitarra y me pongo a tocar.
Un rostro divino que un poco de raro no pudo alcanzar.
Mil veces busquen la suerte sobre las olas del mar.
Mil veces misera fuerte lleno la puder vida.
No llores mi vida, no llores mi amor, mira que las lágrimas me causan dolor.
Si lloras tan suerte de miel que te amó.
Llora vida mía, llora vida mía, también lloro yo.
Toda vez que me veo rodeado del mar, toco mi guitarra y me pongo a cantar.
Preguntó Agostela, ¿quién pudiera dar?
El rostro divino que un poco de raro no pudo alcanzar.
Mil veces busquen la suerte sobre las olas del mar.
Mil veces busquen la suerte sobre las olas del mar.
Mil veces busquen la suerte sobre las olas del mar.
Mil veces busquen la suerte sobre las olas del mar.
Mil veces busquen la suerte sobre las olas del mar.
Mil veces busquen la suerte sobre las olas del mar.
Mil veces busquen la suerte sobre las olas del mar.
Mil veces busquen la suerte sobre las olas del mar.
Llora vida mía, llora yo.
Un viejo amor.
Mil veces busquen la suerte sobre las olas del mar.
Mil veces busquen la suerte sobre las olas del mar.
Con unos ojos muy negros igual que penas de amores.
Hace tiempo tuve anhelo, alegría y sin sabores.
Y al dejarlos algún día me decían así llorar.
No olvides vida mía de lo que te estoy cantando.
Un viejo amor.
Ni se olvida ni se deja.
Un viejo amor.
De nuestra alma sí se deja, pero nunca dice adiós.
Un viejo amor
Ha pasado mucho tiempo y otra vez vi aquellos ojos
Me miraron con despego, sin amor y sin enojo
Y al notar ese desprecio de ojos que a mí me lloran
Pregunté si con el tiempo sus promesas se olvidaron
Un viejo amor ni se olvida ni se deja
Un viejo amor de nuestra alma sí se aleja pero nunca dice adiós
Un viejo amor
Un viejo amor
Des del Tarragonès, el grup més antic de les nostres comarques, Olla Barillada, ens ofereix del seu últim treball, amb lletra de Josep Maria de Seguerra i Música d'Anton Cabré, component del grup, balada a les estrelles.
S'ha fet pirata del mar
I és amos d'una galera
A la prova del baixet
Ha posat bandera negra
La corpenta d'un i rei
Ha venjat a l'arbre mestre
I diu
I diu
I diu
I diu
I diu
Ensenyant les veis
Adeu
Ja dins de la terra
No soc pirata del mar
Per la sang ni la riquesa
Per la fama d'aquest món
Ni l'amor de les princeses
Si no, per què dins la nau
Quan pare el vent a la vela
I el sospir de nit
Les aigües es tornen tèries
Em sento
Em sento
Que tigra el cor
Més a prop de les estrelles
I diu
Ensenyant les veis
Adeu
Adéu
Jardins de la terra
Sóc més a prop de les estrelles
Adeu
Jardins de la terra
Benford
Benford, desde el Hospital del Infant, interpreta una habanera aragonesa. Su autor, Manuel Domínguez. Habanera triste.
Mi casa era un barco velero, cada vez que madre hacía la colada. Con velas de sábanas blancas, tendidas a los vientos de estas montañas.
Mi casa era un barco velero, cada vez que madre hacía la colada. Con velas de sábanas blancas, tendidas a los vientos de estas montañas.
Un barco de piedra en el valle, anclado hace siglos a orillas de Lara. Frente a la isla de la Belilla, y entre las costas de Fiscal y Voltaña. ¿Quién me iba a decir a mí que soñaba con el mar? Que en un maldito pantano hay allá.
Mi casa iba a naufragar, a Janovas digo adiós, a la Belilla y la cor. Adiós barquitos hundidos, adiós. Mi pobre país, adiós.
Y aunque han pasado muchos años, no podré olvidar nunca aquella mañana.
En que descubrí que no solo en los cuentos siguen existiendo piratas.
Cuando al abordaje tomara el pueblo, hoy tuvimos que marchar de casa.
Al ver las lágrimas de madre, a ti que se me fue de golpe la infancia.
¿Quién me iba a decir a mí que soñaba con el mar? Que en un maldito pantano hay allá.
Mi casa iba a naufragar, a Janovas digo adiós, a la Belilla y la cor.
Adiós barquitos hundidos, adiós. Mi pobre país, adiós.
Fuegos vagos entre las ruinas, restos de naufragio en una triste playa.
Aún hay noches en que navega, por mis pesadillas un buque fantasma.
Y siempre que surca mi alcoba, despierto empapado de sudor y rabia.
Pues sé que ha venido a anunciarme que en mi pueblo muerto ha caído otra casa.
¿Quién me iba a decir a mí que soñaba con el mar? Que en un maldito pantano hay allá.
Mi casa iba a naufragar, a Janovas digo adiós, a la Belilla y la cor.
Adiós barquitos hundidos, adiós. Mi pobre país, adiós.
Mi pobre país, adiós. Mi pobre país, adiós.
Des del control, Núria Cartanyà. Us ha parlat Javier per dinar fins al proper diumenge a dos quarts de 10 del matí. Bona setmana.
Surgió por el horizonte, bañándonos con su luz.
Ella me habló en la bahía, con el viento en libertad.
De callos y de mandoares, de guajiros y palmares, oíos y de su amor.
Múlata es la cubanita.
Gracias.
Gracias.