Vaig entrar a la colla l'any 92, la colla estava, no ho sé, a veu de fisicària, no ho sé.
Em van venir a buscar, jo venia dels tiquets, amb els tiquets en aquell moment no estava el millor moment,
i, bueno, pels coses que passen dins de les colles, però me vaig decidir a venir cap aquí.
Van venir a buscar ja per ser cap de colla?
Sí, sí, directament.
Per què vas decidir?
Perquè llavors, en aquell moment, amb els tiquets, doncs, s'havia una miqueta de tirantesa,
i, en fi, que no estaven les coses massa fines en aquell moment.
I jo el que volia era fer aquestes i no discussions, oi, coses d'aquestes rares.
A què colla et trobes, Antóni?
Eh?
Com et trobes, la colla?
En aquest moment?
Aquesta, la de Sant Ferri i Sant Pau.
Quan arribes, què és el que llavors, què és el que t'agrada?
Com és la gent?
A veure, quan vaig vindre, vaig veure una colla molt desengelada, molt, no sé com dir-ho,
que més aviat cada una va per ell.
El que sí que era innegable, que hi havia il·lusió, ganes de fer coses.
S'havia d'encarrilar i es pitjar en una direcció, que és el que es tracta, en definitiva.
No ho suposo en aquesta cosa, sinó en totes.
Que tothom vulgui fer el mateix.
Ara continuem amb aquest càrrec, però tu no ets l'únic casteller que ha vingut dels xiquets de Tarragona.
En un moment o altre, aquí en aquesta colla s'hi han trobat força castellers que venien dels xiquets,
i en canvi no hi ha hagut gaire castellers que venien de la colla jove.
Per què creus que ha passat això, Antóni?
No ho sabria explicar-ho, això.
O sigui, a veure, de la colla jove, que jo sàpiga, em sembla que no n'ha vingut cap.
I dels xiquets, tampoc massa, eh?
O sigui, dos que encara estan, i dos més que van estar.
Quatre han vingut. I jo cinc.
O sigui, no més.
Escolta, m'han llorat dos que no anem a buscar, a final de la xou,
ets cap de colla, i de mica en mica els èxits van arribant.
Quins eren els seus objectius, Antóni?
Els meus objectius eren fer una colla gran.
I, d'alguna manera, jo em penso que l'any 95 la colla
estava encarrilada per fer coses més serioses.
Havia gent, havia ganes, havia il·lusió,
i no sé, no es veiem tan allunyada de les colles grans.
Es veiem, no sé, estaven separats, però no massa en aquell moment.
En totes les colles suposo que hi ha altabaixos,
amb el nostre es va tocar amb un,
va haver una sèrie de problemes bastant seriosos,
no a nivells de directives, ni de càrrecs, ni històries d'aquestes,
però sí entre castellers.
Un sector se'n va anar,
el que va quedar va quedar disgust,
i...
Deixa'm, abans d'entrar en aquest punt,
recrear-nos una mica en aquella gran temporada en el 95,
2 a 7 carregat, el 4 a 8 carregat,
el Pilar de 6 també el veu...
No, no, no vam arribar a fer el Pilar de 6,
però vam intentar...
Per descarregar aquests castells van faltar potser 50 o 60 persones que comptàvem,
que hi serien,
perquè el difícil era fer el salt,
almenys això ho pensava jo,
fer el salt i arrastrar una miqueta més de gent,
perquè la majoria dels castells d'aquests que es van patar,
per dir-ho d'alguna manera,
era perquè abans no teníem la massa que havíem de tindre.
S'han de ser realistes i no s'han de fer mai d'enganyar.
Llavors què passava?
Quan el castell s'acarrega, s'obre.
I aquelles 50 o 60 persones no vam arribar a tindre mai.
I, és clar, un bac, dos bacs, tres bacs,
t'has de ficar els peus a terra
i pensar que hi ha molta canalla que puja, clar.
Tu tenies, si s'haguessin absoluta això,
jo volia que Sant Pau fos una colla gran.
La colla tenia potencial per fer el 3 de 8,
per descarregar el 4 de 8, per fer el 3 de 8?
Sí.
Nosaltres teníem el millor 3 de 7 que hi havia aquí a Tarragona en aquell moment.
En aquell moment teníem el millor 3 de 7 que hi havia aquí a Tarragona.
Ens faltava aquesta massa,
però, clar, si no tinc massa per espinjar un 2 de 7,
no tinc massa per espinjar un 4 de 8,
ja, doncs, el 3 de 8 com que ja no m'ho plantejo.
O sigui, el tinc, però per més impossible.
No sé com vols que digui, és una incoherència,
però és la realitat.
Quan te'n comentaves,
sinó aquí en un moment determinat
que no sé quin moment va ser,
si va ser 95, 96 o com va ser,
va haver-hi una segona de problemes fins on es pugui explicar,
òbviament, què és el que va passar?
A veure, explicar és difícil perquè són problemes bastant serios.
O sigui, a veure, jo vaig plegar el 95,
jo vaig vindre aquí i vaig dir jo estaré 3 anys
i no plego de la colla,
però sóc un casteller més i s'ha acabat la història.
O sigui, no vull...
Perquè penso que una colla,
un dels problemes que pot tindre és no tindre alternatives.
Llavors, va ser quan va entrar
el cap de colla següent,
que m'assembla que va durar fins al juny.
Qui era el segon cap de colla?
El cap de colla següent,
que va entrar després que jo,
el tal Josep.
I, bueno,
tenia les seves maneres de veure les coses,
les seves maneres de pensar,
que per mi totes són respectables,
però hi havia un sector de la colla
que no...
que no.
És que a més, ja ho tenia molt clar,
que els havia dit, xiquets,
jo he vingut per 3 anys i ja he complert,
les coses més o més estan encarrilades,
vaig arribar aquí,
no es feien castells de 6,
s'han arribat a fer castells de 8,
xiquets,
ara ja,
qui vingui,
ja té més o menys encarregat la cosa,
per el que sigui.
No estava d'acord,
el que sigui,
va canviar-nos de plantejaments,
molta gent es va disgustar
i van començar,
doncs,
un frec-refrec molt...
forç, diguem-li.
Hi havia com una mena de dos grups,
dos grups dins de la colla,
un del dos que pensaven
que s'havia de seguir
les teves maneres de treballar.
Exacte.
I llavors, esclaro,
el plega,
la banda de Sant Joan va plegar
i, clar,
nosaltres me'n van encolomar
3 anys més.
Van encolomar entre cometes,
o sigui,
dient que no,
doncs,
doncs,
era simple.
Llavors,
va estar els altres 3 anys
que ja no era el mateix,
ja molta gent
se n'havia anat,
en raó o no sense raó,
o sigui,
cadascú té les seves idees
i per mi
són bones,
però,
i a conseqüències d'això,
va costar molt
aquests 3 anys
aconseguir fer castells de 7 i mig cada temporada,
vaig plegar,
perquè havien comprat els altres 3 anys,
que ja no eren 3,
ja eren 6,
i on se va entrar el Pasqui.
Bueno,
la història del Pasqui ja la coneixeu,
i la seva trajectòria també,
i s'acabó.
Aquell 95-96,
va ser que,
aquells primers mesos de l'any 96,
va ser un nou oportunitzat per fer-la?
Sí,
molt perduda.
Molt,
molt perduda.
Per mi va ser
fotre un pas enrere,
però bestial.
Bestial.
Nosaltres vam arribar a aconseguir,
dins els ensagis,
60-70 persones,
llavors,
que per nosaltres eren moltes.
no podies treballar aquestes grans
perquè no tenies gent
per montar amb una pinya,
com Déu mana,
amb unes garanties,
però les estructures
sí que les podies ensagiar totes,
senceres.
Però al real d'això,
vas començar amb les estructures,
vas tenir les que baixar
un pis,
perquè
el risc era molt gran,
i, clar,
un pis menys,
després al carrer,
costa més fer-te que un pis.
I cada vegada
es va complicar més les coses.
Creus que aquesta és
aquesta no és la clau d'això?
La sotregada va ser tan forta
que després,
en 10 anys,
no veus ser capaços
de realitzar-la?
Jo crec que sí.
Jo crec que la clau
va estar aquí.
En aquell moment,
amb les persones
que es van enfrontar,
amb els problemes
subsigents que va anar bé,
va ser el que
va dividir la colla,
o sigui,
la va trencar.
I sí,
es van anar ficant
parxes,
parxes,
però, clar,
que passa
que parxes no.
Si tu veus
que vols anar
una miqueta més,
vens amb il·lusió
i sempre arrastres algú.
Però quan perds l'il·lusió,
no és que no arrastres a ningú,
sinó que no vens.
L'etapa del Pasqui
que van ser
uns altres 3 anys,
el Pasqui
fa dos dies
de sa,
jo vaig començar a dir
que la colla
estava malament,
partim de 0,
que 6 de 6,
i al final dels 3 anys
va acabar la colla
tornant
a les que 6 de 7 i mig
i provant fins i tot
el 2 de 7.
Per què creus
que en aquell moment
tampoc no va poder
revifar la cosa,
António?
O ja estava
ferida de moltes moments?
Ja estava molt tocada.
A veure,
allò va ser,
com te diria jo,
tocar l'amor propi
de la persona,
o sigui,
a veure,
la colla va baixat molt,
hem de redreçar-la,
hem de buscar fórmules,
i la gent anava venint
però més de compromís
que per il·lusió.
I, clar,
el que passa,
compleixo l'etapa
i escolta tu,
ja t'arreglaràs.
El que no pot ser
és que vingui
tota la gent
a Sant Magí
perquè no has ensajat
de què m'hi serveix.
O sigui,
físicament,
potser estarà millor
que abans,
però jo no ho sé.
I,
no sé,
hi ha uns riscos
i encara que es puguis
o vulguis controlar'ls
és impossible.
O sigui,
hi ha una canalla
que...
que són el quífer castells,
que són el quífer castells,
que no es pots ensajar
com Déu mana,
que es van acumulant
unes coses amb les altres
i arribes un moment
que també surt molt cremat.
vas tornar a arribar al càrrec
després del pasquing
a la tercera etapa,
però,
si em permets,
que no tenies
la il·lusió
que possiblement
havies tingut
en anteriors etapes
o que l'intentaves transmetre
i que et senties
fins a cert punt impotent.
Sí,
però,
no,
això és realitat.
O sigui,
a veure,
jo a la tercera etapa
va ser un compromís
perquè no hi ha ningú,
perquè era el clàssic problema
d'una colla petita.
O sigui,
a veure,
no som d'enganyar
i som una colla petita
i alternatives masses
no en tenim.
No qui,
en cap...
en cap d'això.
Però,
bueno,
i sí,
en un principi
veus que la cosa
està molt malament,
a més a més,
no s'han fet les coses
penso jo
com Déu mana
i a mitja temporada
deixar la colla
doncs és...
és molt fotut.
Perquè ja em vaig trobar
a la colla
a mitja temporada.
Exacte,
o sigui,
i endreçar aquí
doncs és com que
t'agafa el toro
per tot arreu.
O sigui,
no.
Quedava un any,
doncs aquest any
a veure si es pot
rellençar,
no rellençar
a tope,
però almenys
agafar
un altre aire.
Era impossible.
Almenys jo
m'ha de veure impotent,
no sé qui...
Ja dic jo,
no m'ho tinc
d'enganyar
i ho tinc molt clar.
I bueno,
si no ho voleu,
doncs no ho voleu,
però és el que tenim.
Amb quin record
et quedes?
Amb quin record
o records,
perquè suposo que
és difícil de ser-te'n un...
Tenim 15 anys
i d'aquí un període
d'un moment
és molt en una
gran actuació
o aquestes d'intenció
a la plaça de la Font,
amb quin record
o records et quedes
de tota aquesta teva época?
De la meva època?
De la teva época?
Com a camp de colla
o com a no camp de colla.
En quin moment
destacaries?
O sigui,
com a Gran Castell,
com a imatge,
o com a un assaig perfecte?
Com a una sortida perfecta?
Mira,
potser de la cosa
que més arrepentida estic.
Del 3 de 7
que van fer Constantí.
Van fer un 3 de 7
i jo pensava
que la gent del poble
s'hi posaria
i van fer un 3 de 7
doncs pràcticament net.
No va passar res,
doncs tot la mar de bé.
Però a mi em sembla
que encara metrem
molt els cassoletes ara.
Perquè si cauen criu,
va a terra.
Perquè hi havia
els baixos,
hi havia la madala darrere
i hi havia una agulla a dins.
I no hi havia res més.
I la gent estava molt contenta
perquè havia descarregat
un 3 pràcticament net.
Però a mi em sembla
si cau...
si cau...
Tu sempre has sigut
ficat entre senyor i senyor
en 3 de 8.
Sí.
Estim molt de temps.
Sí.
I mi quedat amb les ganes.
És la teva espina clara?
Sí.
No la meva espina,
la gran espina.
o sigui,
ha sigut moments,
diversos moments
en què ha estat.
I no poder llançar
i marxar sense...
sense almenys intentar,
almenys de s'enganyar.
doncs és molt fotut.
Parlo per mi, no?
Un altre potser no li afectaria,
però a mi sí.
Quin creus que és el futur?
Ara mateix,
si t'ho dic amb el cor a la mà,
molt negre.
Per què?
perquè sí.
Perquè no es fan coses
i sembla ser que no hi ha ganes de fer-les.
I les que es fan
és com...
has de pujar
i ho has de fer.
Ho pots imposar un dia
i per allò ho faré.
Demà no.
I així,
aprova-s'ho enamorés.
Tu coneixes alguna colla
que a dia d'avui
no ens hagis dimarts?
Estem a quatre passos
de Sant Mèixi?
Nosaltres encara hem ensenyat
desanimats.
Perquè la gent no ve.
O sigui,
que després de mirar-ho així,
home, suposo que...
suposo
que algú s'intenta entrar a arreglar.
Però que no és molt limitat de gent.
I jo ara mateix,
i vols que et digui la veritat,
amb aquesta gran diada,
hi haurà dues grans colles
per anar altres allà.
Què és el que fem?
Ja vull una gran diada.
Però quan
aquest tres de vuit
que no he pogut tirar,
doncs avui
ho vull llançar.
Llavors,
sí que no m'importa
que hagin un, dues, tres, quatre, cinc colles.
Almenys és igual.
Però si he de fer un castell de set,
amb colles que em faran
castells de vuit o de nou,
doncs
me sento malament,
com el que et digui.
Per mi no és agradable
aquesta diada.
Ja,
ja per acabar.
no és el segreu
perquè l'entrevista
s'ha portat amb un to molt trist
i no ho volia.
La relació amb les altres colles
de la ciutat,
quin estat?
Perquè moltes vegades
ho haurà sigut,
o sigui,
els xiquets,
xiquets tradicionalment
s'han ajudat molt
amb el serrallo,
la jove i Sant Pris de Pau
una mica d'aquella manera
tampoc molt,
i per què això?
No ho sé,
no ho sé.
A veure,
nosaltres males relacions
en cap de les colles
no les tenim.
la realitat és aquesta.
Que unes colles
s'aparten més que les altres.
A veure,
els castellers
el que és impossible
és que els discacalli.
Cada un diu el que pensa.
I en un moment d'eufòria
pel que sigui,
emolle,
el que tindria que callar.
El de l'altra colla es pica,
ho explica a la seva manera,
les coses es fan fent grans
i hi ha...
Però bé,
que en si jo em penso
que no tenim cap problema
en cap colla.
El problema de dir
de males relacions
o bones relacions.
Els tenim bones relacions,
de fet,
mira,
el serrallo vindrà.
no hi he entès,
és que no hi he entès
aquesta gran diada
perquè ja dic jo
sóc un casteller,
o sigui,
no tinc
ni veu ni vot.
I quan vam dir
que venien aquestes colles,
jo vaig ser el primer
de dir
per què venen aquestes colles,
què és el que anem a fer.
i per invitar aquestes colles
de fora
perquè no venen als de casa.
No ho sé,
jo em penso que
casa nostra
l'hem de defensar
naltros,
no han de vindre de fora
a fer les coses
que es poden fer aquí.
Deixem canviar el tema.
El fet de no haver tingut local,
però vi fins tan tard...
Sí,
es va perjudicar molt
perquè en un moment determinat
quan la colla
estava més o menys
estabilitzada,
el local hauria vingut
molt,
molt,
molt bé.
Molt bé.
El bar Múnich
no n'hi hagués de preguntar.
No,
gràcies al bar Múnich,
això indiscutiblement.
Però,
claro,
allà es deixaven
una habitació molt petita,
gràcies
a que se la deixaven,
però,
clar,
allà no podien fer ni una reunió
perquè si havien de invitar
7-8 persones
ni què veiem.
Havies de parlar,
si parlaves a la barra,
malament rai.
I si no ho fies així,
va ser molt problemàtic,
va ser una etapa
bonica per un costat,
però molt problemàtica
per l'altre.
A qui va ser la pensada
per cas,
aquells cartells
mítics de senyor Nadal?
fins quan?
Ostres,
ara sí que m'ho fan petat,
no ho sé.
Però va ser una iniciativa
o la sort de efecte?
Sí,
d'alguna manera sí.
D'alguna manera sí.
Ara va fer tornar la camisa,
però això,
amb el lletrer-ho.
No ho sé,
el dia de la vena
va ser d'acabar.
No ho sé,
no ho sé.
d'acabar.