L'any 1990, l'Associació de Veïns de Sant Pere i Sant Pau
va impulsar la creació d'una colla castellera.
Una trentena de persones van respondre a la crida.
Aquella aventura conjunta, però, va acabar-se molt aviat
i ràpidament els castellers van decidir desvincular-se de l'entitat veïnal.
Josep Maria Pasqual, el pasqui, excap de colla de Sant Pere i Sant Pau
i un dels seus fundadors, explica el que és el que és el que és el que és.
els motius d'aquesta decisió.
Primer de tot, perquè nosaltres no estàvem ni assegurats amb els castells.
I després, a l'hora de fer castells, seria per anar a fer castells pel barri.
No podríem fer ni actuar ni Sant Atecle ni Sant Magí,
ni les festes que tenim a Tarragona.
Llavors, no estàvem dintre del que és el 4-1 de castells.
El Pau Aluja és un habitual dels troncs de la colla en explicar altres causes.
Nosaltres no veiem bé que una colla de castells fos d'una associació de veïns,
però és una cosa que, no sé, jo crec que és una cosa més plural.
I després, pel nom, l'aportàvem nascut amb l'associació de veïns,
castells o l'avui així no ho recordo molt bé,
d'associació de veïns.
Llavors, no, vam decidir que no,
que el deixàvem i formàvem l'altre la colla mateix.
Aquest procés va provocar alguna anècdota curiosa,
com ara la cèlebre sortida dels escamisats.
Nosaltres ens vam quedar sense roba,
va tindre que entregar l'associació de veïns
i vam fer una sortida,
perquè s'opigués la premsa del que n'hi havia,
i vam fer castells sense camisa.
I va ser la sortida dels camisats.
Els inicis de la quarta colla de la ciutat van ser més aviat discrets,
tot i que ja es van assolir els primers castells de set pisos.
L'any 1942, la colla acaba la temporada amb problemes interns
i la Junta decideix anar a buscar fora un nou cap de colla.
Josep Maria Pasqual, el pare de l'ex cap de colla,
era aleshores el president.
Nosaltres vam parlar amb persones,
i una de les persones que vam parlar va ser l'Antoni Morató,
que jo hi coneixia,
i després també el cap de pinya,
que és l'Antoni Ferrer, el caillot,
també els xiquets, que és mon tio.
Vam parlar amb ells,
i sí, sí, ell es va posar a disposició nostra
d'ajudar la colla, i a partir d'aquí
va ser això, és que van canviar de colla,
i bé, ens va anar molt bé.
Quina colla es troba l'Antoni Morató quan hi arriba?
Ell mateix ho explica.
Quan vaig vindre, va haver-hi una colla molt desengelada,
que més aviat cadascú anava per ell.
El que sí que era innegable,
que hi havia il·lusió, ganes de fer coses.
S'havia d'encarrilar
i es pitjar en una direcció,
que és el que es tracta,
en definitiva, no ho suposo amb aquesta cosa,
sinó amb totes.
Morató aporta les dosis d'ambició necessàries
per fer un salà endavant.
Ràpidament es completa la gama alta de set,
i l'any 1994 la colla aprova en una sortida a l'Arbós
al mes de desembre,
el 2 de 7, el 4 de 8 i el Pilar de 6,
tots tres sense èxit.
Curiosament, en aquella mateixa dia
dels castellets de Vilafranca
van recuperar el Pilar de 6.
L'Olga, dels Vilafranquins,
i el Pasqui de Sant Pere i Sant Pau
van parlar al respecte.
I ella deia que hi havia un comentari,
saps que naltros resaven que no féssiu el Pilar de 6,
que no el carreguéssiu,
que volien ser els primers,
perquè va sortir d'allí la febre dels pilars,
si no us recordeu bé.
Aquell va ser el remuntament dels pilars,
perquè els pilars de 6 estaven morts,
i van començar a tocar,
naltros un va ser un des que van començar a tocar,
i resaven que no féssim els primers,
que volien ser ells primers.
La temporada següent,
la colla fa el pas que li feia falta.
El 10 de juny de 1995,
carrega el 4 de 8,
en un dia que Josep Maria Pascual recorda perfectament.
Me'n recordo que anàvem per la plaça de Catalunya,
sortint del local antic,
i l'Antonio Marotó me diu,
Josep Maria, has de dir què?
Diu, sortim de 5 de 7,
dic, Antonio, de 5 de 7,
un guany que no hem provat cada vegada.
Perquè l'Antonio Marotó és una cosa molt important que té,
és un home de molta confiança i molta fe.
Diu, sortim de 7, 5 de 7,
i tranquil no passarà res.
i, evidentment,
me'n recordo que va sortir un de 5 de 7 preciós.
Diu, la sort de regonda, el 4 de 8.
I a les 4 de 8,
si no, en un segon no s'acabó a ser,
s'acotxe, vull dir, perdona,
s'ha descarregat.
Uns dies després, per Sant Joan,
la colla assoleix el 2 de 7,
una torre que també van repetir el mes de juliol.
Ara bé, la colla ja no tornarà a coronar aquestes construccions.
En Pau Aluges creu que van aconseguir aquests casets massa aviat.
Vam assolir el 4 de 8
i el 2 de 7, per mi, molt aviat.
vam fer el 15 de juny,
vam fer el 4 de 8
i per Sant Joan vam fer el 2 de 7.
I jo crec que per una colla,
que aquests són els límits,
assolir tan aviat,
després va ser una temporada molt rara,
molt estranya.
vam començar molt forts i vam acabar molt fruixets.
Per mi vam fer el castell molt aviat
i després, clar, quan tens una colla justa,
no pots mantenir aquests castells,
llavors vas apraixar-lo.
De fet, l'assoliment del carro gros no va suposar un revulsiu,
sinó que més aviat al contrari.
parla Josep Maria Pasqual.
Aquest 4 de 8 no va ser una pujada de gent,
va ser un estancament,
un estancament de la colla
i després s'apuntaven 3,
donant de baixar 5
i no sé si la gent s'anava a cansar o què,
però l'ambient,
el castell és per fer.
Un altre clàssic dels troncs de la colla,
en Rafa Llorenç,
creu que potser van córrer massa.
Jo, per mi,
m'hauria fet passet a passet.
4 de 8 un any,
2 de 7 un altre any,
3 de 8,
un any fer dos castells,
però havent fet ja abans individual,
o sigui,
m'han corret massa.
La temporada següent arriba un nou cap de colla,
Josep Maria González,
que té una altra manera de treballar.
Una part de la colla no ho accepta
i l'enfrontament acaba amb la colla dividida
i en Toni Morató una altra vegada al capdavant.
I va voler canviar el sistema d'en Saig,
va voler canviar el sistema d'anar a la colla,
va fer moltes pròpies de gent nova,
que anava per una part,
però va arrinconar tota la gent antiga,
se va sentir la gent molt separada i molt dolida,
i el que a partir d'aquí va haver començat
discrepàncies, discussions.
Per mi penso que també és culpant-se
de la confiança que merecia
que hi ha cap de colla.
Aquesta divisió,
a començaments en 1996,
va provocar una greu crisi interna,
les conseqüències de la qual encara duren avui en dia.
Antoni Morató creu que la colla
va perdre una gran oportunitat.
Per mi va ser el fotre un pas enrere per el bestial.
Nosaltres vam arribar a aconseguir,
dins el d'assai, 60-70 persones,
llavors, que per nosaltres eren moltes.
Però arreu d'això,
vas començar a creure estructures,
vas tindre les que baixar un pis,
perquè el risc era molt gran
i, clar, un pis menys,
després el carrer costa més que un pis.
A partir d'aleshores,
el principal problema de la colla
és la falta de gent.
L'edifici era fer el salt.
Almenys això ho pensava jo.
Fer el salt
i arrastrar una miqueta més de gent.
Perquè la majoria de castells d'aquests
que es van petar,
per dir-ho d'alguna manera,
era perquè abans no teníem la massa
que havíem de tindre.
Aquesta falta de pinya
va provocar intents
potser massa agosarats a la colla
com un 3 de 7
gairebé net a consentir.
Vam fer un 3 de 7,
jo pensava que la gent del poble
s'hi posaria
i vam fer un 3 de 7
doncs pràcticament net.
No va passar res,
però a mi em sembla
que encara vam treure moltes casoletes ara,
perquè si cal un cliu va a terra,
perquè hi havia les baixos,
hi havia la mà de la darrere
i hi havia una agulla a dins
i no hi havia res més.
Des d'aleshores,
la colla ha anat baixant progressivament el nivell,
tot i que en un primer moment
manté els castells a la gama alta de 7.
En Rafa Llorens ho recorda perfectament.
Havíem assolit el 4 i el 2,
com vam assolir?
El 3 sabíem que el teníem abans que el 4,
però amb assolir aquests dos castells
em sembla que la colla va tindre prou
amb aquests dos castells.
I d'allí va ser tot,
va començar a baixar, a baixar,
gent que de 10,
ara te falten 20,
l'any que ve perdem 15
i l'any que ve perdem 20,
fins ara que hem perdut,
no ho sé,
hem perdut 80 castells.
La colla intenta reactivar-se,
però s'adona que el barri
no els ha recolzat de manera suficient.
Escoltem en Pasqui i en Pau Aluges.
Aquest barri ha sigut molt fred sempre,
hauria de ser clars.
Aquest barri,
hem de comentar que hi ha hagut un equip de boulogol
que mira quina dificultat està passant,
hi ha hagut equip de bàsquet,
hi ha hagut equip de futbol,
hi ha hagut colla,
i és molt fred aquest barri,
la veritat.
Gràcies a molta gent que ha vingut de fora
que s'ha mantingut aquesta colla.
Si teníem que comptar la gent del barri,
no gaire.
Aquest barri és una miqueta un barri dormitori,
hi ha molta gent de fora,
hi ha molta gent de l'Usa,
de Manya,
i no sé,
no els acaba d'entrar molt bé.
I a part la gent,
doncs amb el barri,
no més amb els castells,
ja està el vòlei,
ja està el futbol,
que tampoc han acabat d'entrar.
Jo crec que és una miqueta barri dormitori,
que venen a dormir,
surten el diumenge durant la volta
i tampoc es potser massa el que hi ha aquí.
De fet,
la majoria de castellers en actiu actualment
no són del barri,
com recorden Rafai Llorens.
Perquè va arribar un moment
que de 120-150 castellers,
l'80% ben bo era de fora,
de Torraforta,
de Tarragona,
dels Pallaresos,
i d'aquí,
ja et dic,
a mi hi havia 20,
com a molt 30,
que eren d'aquí.
Aquesta davallada
fa que es perdí
el gran somni de la colla,
el 3 de 8.
L'Antoni Morator
recorda les proves
d'aquest castell amb nostàlgia.
Nosaltres teníem el millor 3 de 7
que hi havia aquí d'arreu
en aquell moment.
Ens faltava
aquesta massa,
però, clar,
si no tinc massa
per espitjar un 2 de 7,
no tinc massa
per espitjar un 4 de 8,
ja,
el 3 de 8,
com que ja no
no m'ha plantejo.
O sigui,
el tinc,
però per més impossibles.
No sé com vols que ho digui,
és una incoherència,
però és la realitat.
En Rafa Llorenç
és del mateix parer
i la menta
no ve pogut provar-lo mai.
Havíem assolit el 4 i el 2,
com vam assolir,
el 3 sabíem
que el teníem abans
que el 4,
però amb assolir
aquests dos castells,
em sembla que la colla
va tindre prou
amb aquests dos castells.
I d'allí va ser tot,
bueno,
començava,
baixava,
baixava,
gent,
cada 10,
ara te falten 20,
l'any que ve
perdem 15 i l'any que ve
perdem 20,
fins ara que hem perdut,
no sé zero,
hem perdut 80 castells.
L'any 2000,
en pas que ha agafat
les regnes de la colla
ja es veu obligat
a començar de zero.
També ho recorda en Rafa.
De crios,
els que teníem
de l'any passat,
tenien ja 12 anys,
amb 12 anys
de xanetes
ja no poden ser.
Llavors,
ho vam trobar
amb 8 xiquets,
amb uns de 5
a 8 anys
que no estaven ni assajats
i no sé si havien pujat,
em sembla que
no van arribar
a pujar a Pilar
si fora.
Llavors,
aquell any
te vas trobar
que t'has de començar
de zero
i jo més que res
trobo ubicat.
Al final d'aquella etapa,
la temporada 2002,
la colla
va recuperar
la gama alta de 7
i fins i tot
va quedar-se
a les portes
del 2 de 7.
Però,
possiblement,
l'alegria més gran
d'aquests anys
és que la colla
per fi
aconsegueix
un local propi
on assajar
i és que
en un primer moment
la colla
havia d'assajar
el carrer
i només disposava
d'una petita habitació
del Bar Múnich
com a oficina.
Antoni Morató.
Allí es deixaven
una habitació
molt petita,
gràcies
perquè se la deixaven,
però clar,
ahir no podien fer
ni una reunió,
perquè si havien d'intentar
7-8 persones
ni que havíem.
Havies de parlar,
si parlaves a la barra,
malament rai.
Després van poder assajar
en altres emplaçaments,
però sempre
envoltats d'incomoditats,
tal com explica
Josep Maria Pasqual.
Després aquí
sempre van a inaugurar
el centre cívic,
no van cedir
el escenari.
Estàvem sempre
a l'altre d'ensaig,
no podíem fer
l'altre d'ensaig
que volíem
perquè estava marcat
en un horari,
els deut tancàvem
i si hi havia
potser aquest dia
una actuació
de teatre,
si ens podrien
deixar d'ensenyar
perquè hi havia teatre,
problemes.
Aquesta situació
va allargar-se
durant els anys 90.
Després
de moltes negociacions,
la colla,
amb Josep Maria Pasqual
com a president,
va decidir
emprendre mesures
de pressió
per reclamar
el local
de l'Ajuntament.
I nosaltres
vam decidir
somment posar-los
el dia
que vam fer
l'actuació
amb la xiqueta
de Tarragona,
em penso,
i els xiquets,
em penso,
no m'ho recorda
més a quin es va dir
i vam demanar,
i vam posar
un cartell molt gran
posant
el senyor Nadal fins quan.
Això va picar molt
i a partir d'aquí
vam anar-nos
llibres a ensagiar
a la pasta de la font
i amb el lletrer
posat-se tots
en la roba
de l'ensaig
i senyor Nadal fins quan.
El cèlebre
senyor Nadal fins quan
va acabar
donant els seus fruits.
El seu senyor Nadal fins quan
per la professora Magí
i Santa Tegla
es va molestar molt
perquè em va quedar
amb ell personalment
i em va dir
que això no estava bé
no sé quant
i vaig proposar
als castellers
posar-los un dia
i els castellers
m'han dit a mi
que el senyor local
no s'ho tronaria a treure.
L'any passat
la colla només
va poder assolir
el 3 i el 4 de 7
i en guany
està dirigida
per dues juntes gestores
a les parts tècniques
i directives.
En Rafa Llorenç
creu que el moment actual
és força crític.
Crític
pel que estem parlant
per falta de gent
perquè
el tronc
sigues estant aquí
o sigui
la gent que pujava
el 3 al 4
com aquell que diu
estem aquí tots
el que és el tronc
el que passa
que és falta de gent
el que no podem anar
a fer castells
amb 60 persones
anem a fer castells
de 7
jo ho trobo
per almenys
que si ho tinc que fer
ho faré
però preferís una feia.
I l'Antoni Morató
també veu el futur
malauradament força negra.
Ara mateix
si t'ho dic
com el cor a la mà
molt negra
perquè no es fan coses
i sembla ser
que no hi ha ganes
de fer-les
i les que es fan
és que
has de pujar
i ho has de fer
ho pots imposar un dia
i per allò
ho faré
demano.
Tu coneixes alguna colla
que a dia d'avui
no et s'hagis dimarts?
Estem a 4 passos
de Sant Mèxic.
El Pasqui lamenta
que en els últims anys
se'ls hagi criticat
tant
a l'igual que
Xiquets del Serrallo.
Creu que aquestes crítiques
només venen
perquè les joves
i els xiquets
no fan castells de nou.
Les colles fan els castells
els que poden
segons la gent
que va i a l'ensatge
fan els castells.
No li han de fotre la culpa
ni a les xiques
de la reunió
als castells
que no se facin castells grans
ho he dit sempre.
N'hi ha hagut temporades
que la lleu
ha fet castells de nou
igual que els xiquets
i nosaltres
han fet castells
de 7 i mig
i ningú se queixava.
Ara que no fan castells de nou
la culpa és
de les colles petites?
No, no ho crec.
I per acabar
dues de les anècdotes
més sucoses
d'aquests últims anys.
on la va protagonitzar
el Rafa Llorenç
el 1993
amb els Reis d'Espanya.
20 anys abans
els monarques
havien visitat la ciutat
i van recollir
al balcó de l'Ajuntament
un petit enxaneta.
Era el Rafa
quan pujava
xiquets de Tarragona.
20 anys després
va voler refrescar
la memòria dels Reis.
Vaig tenir l'oportunitat
de poder parlar amb ell
d'ensenyar-li una foto
que fa 20 anys
me la vaig fer amb ell
i me la va signar.
Es va recordar bastant
d'aquell moment
i molt content
perquè vaig poder...
Home, no ho tenia pensat
de fer-ho
però vaig
tenir la possibilitat
de fer-ho
i mira,
vaig prendre la foto
i li vaig ensenyar
amb un guardaespaldes d'ell
i aquest li va ensenyar
amb el rei
i va dir
doncs sí,
va, anem.
Es va apropar,
vam estar xerrant
no res,
dos minuts
i molt content.
Per la seva part
en Pau Aluges
té un record especial
d'una de les nou vegades
que va baixar el Pilar
de Quatre Caminat.
Abans de baixar un Pilar
va vindre un home
i em va portar
una foto d'un Pilar
i em va dir
mira,
jo vaig ser amic
de ton pare
i tinc aquesta foto
i m'agradaria
que la tinguessin.
I era el Pilar
que va baixar
amb un pare
l'any 58 o 59.
I em va ser
una testa
molt maca per mi.
M'ha d'agradar la foto
i de fet
sempre he portat la foto
baixant al Pilar.
En definitiva
15 anys
per a tot
alegries,
records,
lamentacions,
crítiques
i malauradament
també alguna disputa interna.
Veurem com seran
si és que n'hi ha
els propers 15 anys
dels castellers
de Sant Pere i Sant Pau.
Fins demà!