Un minut i mig, en dos quarts de dotze del migdia,
canviem d'escenari i de decorat.
En deixem la Universitat Rovira i Virgilí
i parlem d'escenari perquè anem cap al circ,
cap al parc de la ciutat.
En aquestes hores del matí,
algunes persones fent un tomet,
alguna persona gran o amb canalla prenent el sol,
i el circ, que ja fa un quant de temps
que ens acompanya aquí a la ciutat de Tarragona
i estem d'enhorabona perquè el circ en Raluí
encara s'hi quedarà aquesta setmana.
Un circ que, imaginem,
encara ha renovat més energies
després del lliurament de la creu de Sant Jordi
que li va atorgar la Generalitat de Catalunya.
Joan Maria Bertran i Jordi Sorinyac
s'han desplaçat aquí al costat fins al parc de la ciutat
per conèixer una miqueta com és la realitat del circ
en Raluí, un circ en Bateram,
amb més de 75 anys d'història.
I segur que l'aspecte que ofereix tot plegat
a aquestes hores del matí
és ben diferent de l'aspecte que ens ofereix el circ
quan comença la funció.
Joan Maria Bertran, Jordi Sorinyac, bon dia.
Hola, bon dia, Jolanda.
És diferent l'aspecte completament, no?
És molt diferent, de fet,
ells mateixos ho expliquen i tenen en tota l'orra del món.
Això és un circ, però també és un circ museu amb volant
perquè donar-se...
Encara, el millor és anar a veure l'espectacle,
sense cap mena de dubte.
Ara en parlem amb la Lluïsa Raluy
i amb una de les responsables de la companyia.
Però només, ni que sigui ara,
passar-se per aquí, pel parc de la ciutat
i veure, ni que sigui des de fora,
tots els carros,
doncs, vaja, és un altre...
El transportes en un altre moment.
Transportes també i et deixes empapar
per aquest ambient de circ.
Jordi, has entrat al vagó cafeteria?
Estem a dins de la vagó cafeteria en aquests moments.
Ah, ja sabia jo, i què, un munt de fotografies.
Un munt de fotografies.
Ara les comentarem també,
doncs, vaja, el mobiliari és d'època,
tot empapant-se,
doncs, vaja, una mica d'aquest ambient
que intuïtivament gairebé et fa venir un somriure a la boca.
Saludem ja, jo l'han decidit, sembla, la Luisa Raluig,
que ens farà una mica de mestra de cerimònies.
Ens acompanyarà, Luisa, bon dia.
Hola, bon dia.
Primer que tot, felicitats per la creu de Sant Jordi
que vau rebre aquest dilluns.
Per què creus que la Generalitat va fixar-se en vosaltres
per donar-vos aquest reconeixement?
Doncs, francament, som els primers
que estàvem sorpresos per la notícia
i molt al·legats, per suposat.
Suposo que, no sé,
suposo que és per la trajectòria,
perquè som un circ,
som l'únic circ a Catalunya tradicional català
i som un dels circs més antics d'Europa.
Aleshores, fem una tasca de conservació
i restauració de carruatges de circ antics.
És una mica, el que dius tu, una mica un circ museu
i tot això suposo que ho han tingut en compte
per la del reconeixement.
I aquesta notícia, l'atorgament, el lliurement de la creu de Sant Jordi,
coincideix amb veu una bona notícia per aquí, per la ciutat,
perquè sembla que les coses d'aquí durant aquestes dues setmanes
de Santa Tecla us han anat força bé
i prolongueu també durant tota aquesta setmana,
encara hi ha noves oportunitats de tota la gent
que s'ha quedat amb les ganes de poder venir-vos a veure.
Sí, sí, clar.
De fet, hi ha molta gent a Tarragona que s'ha quedat sense poder
veure perquè és una ciutat gran i hi ha molta gent
i ha coincidit en les festes, o sigui que hi havia altres activitats també.
Llavors, sí, hem decidit de prorrogar una setmana més
fins al diumenge primer d'octubre
i suposo que anirà igual de bé que la setmana passada.
Ho hem comentat, això és un circ museu,
estem en aquest vagó, cafeteria.
la Luisa va venir fa uns dies a l'estat de les festes a la Rambla,
va explicar una miqueta la història d'aquest circ,
però és que ara estem dins de la història.
No sé si, Luisa, podríem repassar una miqueta
alguna d'aquestes fotografies
perquè els ollens puguin acabar-se de fer una idea
de com ha estat aquesta nissaga familiar
que a principis del segle XX va començar amb aquella idea
de jo volia...
Doncs mira, primer fonambulisme, tot plegat i va acabar evolucionant.
Doncs sí, ara mateix estem a lo que nosaltres anomenem el London Bar,
que és una cafeteria, és un vagó antic de circ,
que és cafeteria i li hem ficat London Bar
en memòria d'un bar que hi havia al carrer Nou de la Rambla,
que era un... que es deia el London Bar,
que era el bar dels artistes de príncepes del segle passat,
quan se reunien tots els artistes, totes les viejas glòries
i totes les colles de circ i això, no?
Llavors, nosaltres aquí dins, a la cafeteria aquesta,
doncs tenim des de fotos de personalitats
que han passat per aquí pel circ,
a estar, bueno, sobretot amics.
Aquí davant nostre tenim els hermanos Tonetti,
que han sigut molt grans pallasos i empresaris de circ aquí a Espanya.
Després podem veure aquí, per exemple, el Charlie Ribel,
un famós pallasso català que és molt amic de la nostra família.
El més famós.
Exactament. La seva filla, de fet, és molt, molt amiga nostra.
Va vindre l'altre dia, quan vam anar a Barcelona a rebre la creu,
doncs ella va vindre a nosaltres a estar allà en Natros.
Bueno, tenim, bueno, des d'amics el Manolo Rollo,
jo què sé, el Mick Jagger, que també és admirador nostre,
l'Enrique Búmburi, el Jordi Pujol, el tenim per aquí també,
i, bueno...
Quan diu, disculpa, Luisa, que el Mick Jagger és amic vostre,
a veure, ja podem veure aquí la fotografia, Mick Jagger,
amb els seus llavis inconfusibles,
doncs aquí pel plantat amb una representació de la companyia.
Doncs sí, aquesta sóc jo i mons pares.
Doncs sí, Natros, ell és amic,
cada vegada que anem a l'estranger i coincidim amb ell o a les illes,
doncs ell sempre ve a veure l'espectacle,
o amb uns fills, o bueno...
i, bueno, no sé, tenim allà a Popov,
és un dels pallassos russos més famosos del món,
a veure què més tenim per aquí.
Aquí tenim, per exemple, uns amics nostres,
que són els Valenda,
que són...
vam fer una pel·lícula sobre ells que feien...
són els únics fonambulistes al món
que feien una piràmide a set,
sense ret i res, no?
I, bueno, tenim, bueno,
també pòsters de les nostres actuacions,
per exemple, el meu avi
és el primer home que va fer,
que va inventar el doble canó humà,
saps?
L'hombre bala.
L'hombre bala.
L'hombre bala.
Doncs ell és el primer que va inventar el doble,
l'hombre bala,
o sigui, ja sortien disparats dos del mateix canó.
I, bueno, doncs és una mica això.
Hi ha moltes fotos,
doncs se tenen que vindre a veure.
Moltes fotos, molts records,
moltes vivències.
Per què aquesta aposta, Luisa,
per continuar amb aquesta nissega familiar
en un temps en què el cirque,
en algunes companyies han pres altres direccions,
vosaltres continueu, doncs,
mantenint el mateix terenar familiar,
tradicional,
i que més a més us dona tants bons resultats?
Doncs, principalment,
perquè nosaltres som una família de cirque,
que és la cinquena generació,
ens agrada el circ,
ens agrada el circ,
han estat com ha sigut el circ sempre,
i nosaltres som de l'opinió
que el circ,
que el circ...
Bueno, hi ha coses al món
que evolucionen cap a millor,
però trobem que el circ
que ha volgut evolucionar el nou circ,
com diuen ara,
i aquestes propostes que hi ha ara,
no són una...
o sigui, trobo que no és...
no ens agrada com a proposta,
com a renovació,
si haguéssim vist que potser el circ
evolucionés cap a un camí que ens agradés,
o que trobem que és millor que el que havia abans,
doncs sí,
però trobem que les propostes de nou circ
que fan ara,
doncs trobem que no és el que s'allunya molt
del que és el circ tradicional
i el que és el veritable circ.
Quan es parla de nou circ,
sempre ens ve el cap a tots
la companyia circ d'Isorell,
quan suposo que la Luisa ha tingut l'oportunitat
de veure algun o alguns dels seus espectacles,
què en penses?
Què et sembla?
Doncs jo, sincerament,
és un espectacle molt visual,
però per mi no és circ,
o sigui, no és el que...
Sí, ells l'anomenen circ,
però trobo que ja no...
surt molt del que és el circ.
Què és per tu?
Què és per vosaltres el circ?
Home, el circ és el que fem nosaltres,
principalment,
però hi ha molts de circs
que fan el que fem nosaltres,
el circ Burlione a França,
el circ Roncalli a Alemanya,
el circ Knir a Suïssa,
hi ha molts circs tradicionals,
el circ Ringling a les Estats Units,
que és un altre concepte,
però no deixa de ser circ autèntic.
El que ja quan se desvia molt,
que ja és el que diem,
el circ du Soleil,
que és el principal exemple,
que ja és com una multinacional,
ja a part que pugui ser un màrqueting impressionant,
però ja les propostes,
ja no és el circ,
ja no és l'artista,
ja no és la individualitat.
O sigui,
els artistes del circ Soleil,
potser hi ha persones que fan virgueries,
però tu saps qui són?
No,
no les coneix ningú,
estan tots disfressats,
tots,
un muntó,
ja no destaca ningú,
no hi ha el que és l'artista de circ.
Vosaltres manteniu el paraigües de la companyia,
però cada artista,
doncs hi ha els Pallassos Monti aquí,
per exemple,
hi ha diferents artistes,
tots amb el seu nom,
i es presenten d'aquesta manera.
Exactament,
cada artista té la seva identitat,
la seva categoria,
la seva...
I llavors,
el circ és el que diem ara,
si no fos així,
ara no estaríem,
a lo millor,
veient fotos del Charlie Rivel,
dels germans Tonetti,
i etcètera.
I d'aquí uns anys,
la gent que haigui passat,
o que haigui vist,
a lo millor,
el circ de Soleil,
d'aquesta categoria,
a veure quins artistes hi havia.
Ah, doncs no ho sé,
hi havia 50 artistes allà pagant moldes,
però no destaca ningú,
és un altre concepte,
ja no...
O sigui,
a nosaltres aquest concepte
ja no ens agrada,
o sigui,
el respectem,
però no és el que fem nosaltres,
i no és el que fem nosaltres,
i de la mateixa manera
que hi ha el circ du Soleil,
hi ha altres circs més petits,
que també porten
les mateixes tendències,
però bé,
que nosaltres respectem
totes les diferents formes de circ,
però bé,
nosaltres no les compartim,
no?
Quins elements,
quins ingredients
ha de tenir aquest circ
que vosaltres us estimeu
i vosaltres practiqueu?
Quins elements ha de tenir?
Bueno,
en realitat...
no només ens referim a artistes,
números,
sinó elements gràfics,
visuals,
estètica,
com ha de ser aquest circ?
Doncs principalment,
nosaltres no busquem fer cap cosa,
o sigui,
no tenim coreògrafs,
perquè ara el que està molt de moda
és el coreògraf,
el més organçent,
com diuen en França,
el que posa,
la puesta en escena,
i el no sé quants,
no,
nosaltres,
doncs mira,
el que s'ha fet tota la vida,
contractar un número,
es fa un ensaix general,
es posa,
bueno,
el de la llum,
el de la música,
no sé què,
i és molt més simple
que tot això,
saps?
I nosaltres,
bueno,
el que,
claro,
ara a nosaltres
ens complica una mica
perquè els carruatges
cada vegada són més antics,
és més difícil
circular amb ells,
les carreteres
estan cada dia
més plenes de cotxes.
Si et sembla,
sortim i podem donar
i comentem una mica
in situ
algun d'aquests carruatges,
insistim,
ens trobem
a la parc de la ciutat
on s'ha instal·lat
el Cirra Lluí,
sortim ara
d'aquest espectacular
vagó,
vagó,
cafeteria,
sortim a l'exterior
i veiem,
doncs vaja,
com tots els carruatges
que no deixen de ser
la casa dels artistes
aquests dies.
Jordi,
digues,
em permets,
és que escoltava la Lluïsa
quan parlava d'aquell circ
de sempre,
recordant aquestes fotografies,
jo he de confessar
que cada cop que ve
al Cirra Lluí a Tarragona
vaig a veure la funció,
no sempre és la mateixa
i en canvis,
però sempre mantenint
aquesta línia.
I quan esmentava
les fotografies
dels personatges celebrats
ho comentàvem aquí
amb el Lluís,
jo per exemple
això dels noms propis
i com moltíssimes persones
de la meva generació
segur que recorden
a los hermanos Tonetti
que actuaven a Tarragona,
segur que recorden
doncs a través
de les nostres mares
o pares trapecistes
com la Pinito de l'Oro,
és aquestes individualitats
i personalitats
que realment
jo si preguntéssim ara
els nens que ara
tenen 15-16 anys
i que han anat al circ
preguntessin
per determinats noms
personatges del circ,
segurament no ens dirien
cap nom,
però els que van pertany
a aquella generació
que quan arribava al circ
a la ciutat
era el gran esdeveniment
de l'any pràcticament
realment ens en recordem
d'aquells noms
i artistes de primera línia,
no hi ha dubte.
Per tant,
des d'aquí li donem suport
a la Lluïsa,
tots els que pertanyem
a una generació
que hem gaudit moltíssim
del circ.
Gràcies.
El que t'ha de dir també
és que això que dius
que tens raó,
els nens que venen
als circs ara
no aprecies
les individualitats,
però clar,
en nosaltres sí que passa,
perquè nosaltres
quan tornem a un puesto
la gent,
mira la Nichella,
mira el Lluiset,
mira el Monti,
se'n recorden,
saps?
Llavors és per això
que si a lo millor
van a un altre circ,
a lo millor no,
però al nostre segur
que se'n recordaran
dels personatges
i de la gent,
no?
No, no se'n recorden.
Aviam,
aquest senyor
que està tota l'estona
interrompent la funció
i que el Sandro,
del Sandro se'n recorda a tothom
i en sortir del circ
tota la canalla
vol saludar el Sandro.
Exactament.
Per tant,
vull dir que sí
que comencen a quedar noms,
però per això
heu de venir moltes vegades.
Ah, bueno,
esperem-ho.
Yolanda,
tu vas passar millor tu
o els teus fills?
Ah, jo m'ho passo molt bé
sempre que vaig al circ,
que a mi m'agrada molt,
molt,
i no em facis parlar
perquè explicaré coses
de la funció
i no s'han d'explicar,
perquè així la gent anirà.
Ara,
aquells que els agrada
el rotllo revival
que parin atenció
a un dels números
que surt una parella
realment divertida
i ho deixem aquí.
Ah, sí,
ho podré.
Ho deixem aquí.
Estàvem comentant
aquests carruatges,
aquests carruatges,
doncs,
obres de museu,
com comentàvem abans,
a l'estil tradicional,
de fet,
són tradicionals,
són originals.
Com és desplaçar
tota aquesta caravana
d'una dotzena
a una quinzena
de vehicles
a anar-vos desplaçant?
Una odissea!
Explica'ns-ho,
són interioritats
que moltes vegades
no ens ho plantegem
però que deu ser
tota una aventura.
Bueno,
de col·lecció de multes
n'hi tenim un fart,
però no per acès de velocitat,
per lo contrari,
precisament.
No,
doncs,
viatgen molt,
molt espallet,
tenen que anar
per carreteres secundàries,
per les autopistes
estem descartats
i, bueno,
xino-xano
anem fent,
és tota una caravana
que cada camió,
són 13 o 14 camions
i cada camió
porta enganxats
dos vagons darrere,
llavors,
doncs,
tenim que anar
molt a l'espai.
Li posem una ràdio
a la Luisa
perquè pugui parlar
directament amb la Iolanda
i així millorem el retorn.
Digues, Luisa.
Doncs això,
el que t'estava dient,
que sí,
que perdem tot el dia
per viatjar,
vull dir,
potser per fer 100 quilòmetres
ens tirem 7 hores,
no?
A veure,
ara veiem per aquí,
un dels carruatges,
amb l'emblema del cirralui
amb alguns dels animals
i diu
carruatge 55
any 1959,
carruatge de l'any 1959,
aquesta aposta
per tradicional,
per mantenir,
però potser a alguns
dels artistes
els agradaria
més poder
estar-se
amb un altre tipus
de caravana
o fins i tot
dormir en un altre lloc?
No, no,
no t'equivoquis.
Els artistes
que nosaltres contractem,
cadascú porta
la seva caravana,
o sigui,
venen d'altres circs,
venen d'altres països
i porten normalment
càmpings corrents.
El que són
les caravanes antigues
és el patrimoni
del cirralui,
de la nostra família,
o sigui,
són nostres.
Nosaltres vivim
en caravanes
d'aquestes antigues
que per dintre
són un luxe també,
que són totes de fusta
i, bueno,
tenen totes les comoditats.
Algunes de les caravanes
que pertanyen al circ,
doncs,
a vegades,
quan tenim algun artista
que no porta caravana pròpia
li deixem alguna caravana
o alguna habitació
i les altres
són de càrrega,
hi ha una que és la taquilla,
hi ha aquesta que és el bar,
hi ha una que és vestuari,
hi ha una altra que és camerino,
hi ha una altra que són els lavabos,
hi ha una altra que són les dutxes comunes
per la gent que no,
els Mossos de pista
i tot això,
que es dutxen allà.
O sigui,
que les caravanes antigues
són les nostres
i llavors els artistes,
doncs clar,
quan lloguem artistes
no els podem obligar
que visquin en caravanes,
no sé,
a part que no en tenim tantes,
ja estan quasi totes ja ocupades,
o sigui,
que és una mica això.
Després hi ha la carpa,
indispensable,
és possible fer el circ
en un ambient
com no sigui
aquesta carpa
tan característica,
amb aquestes grades
supletòries,
amb la pista circular,
amb la pista circular,
us ho imagineu?
Ho heu fet alguna vegada?
Si ho feu fora,
us sentiu incòmodes?
Home,
el circ
se'n fa en carpa
indiscutiblement,
el que passa
és que nosaltres
hem treballat
en altres puestos,
no sé,
quan vam fer una gira
per Islàndia,
a la capital,
a Reykjavik,
vam treballar
amb la carpa,
però després
vam anar a Quareri,
que està al nord,
al punt més nord
de l'illa,
i no es podia portar
la carpa
perquè eren
unes carreteres
molt estretes
i llavors vam anar
i vam treballar
una espècie de teatre
que tenien ells,
doncs bueno,
mos vam adaptar,
som adaptables,
hem treballat,
hem fet gales
a puestos
i això,
però clar,
no és el mateix,
no és el mateix,
no sols per a nosaltres,
no és el mateix
pel públic
que no veu
l'ambient,
l'ambientació,
no és el mateix
treballar en un altre puest
que no
al circ
que està ambientat.
Nosaltres
el nostre circ
l'anomenem
circo de càmera,
és com molt intimista,
la pista és
més petita
que els circs habituals,
llavors el que fa
que la gent
està molt
a sobre
de la pista,
o sigui,
tots ho veuen
molt bé
de tot arreu,
llavors crea
un ambient,
bueno,
la Yolanda
si ha estat
ja ho sabrà,
crea un ambient
molt,
molt,
o sigui,
molt de contacte
entre els artistes
i el públic,
hi ha molta complicitat,
hi ha molt,
de tu a tu,
com si diguéssim,
llavors és això una mica.
Deixa'm preguntar més
per a aquestes interioritats,
sense forgar gaire
en la xafarderia,
ara clar,
doncs és tres quarts
a dotze,
de moment aquí poc,
a més a més,
dilluns i dimarts
aquí va ser festa,
hi ha alguns artistes
que fins aquesta tarda
no vindran,
però la rutina,
el dia a dia
d'un circ,
clar,
tots el circ,
la funció,
l'hem vist,
coneixem quin és l'ambient,
ens imaginem
com poden ser
els minuts previs
i els minuts de després,
però ara,
normalment,
un dia de funció
a quarts de dotze,
quina és l'activitat que hi ha?
Doncs ara l'activitat
és que està tothom
fent de dinar,
normalment,
i, bueno,
al matí,
a vegades hi ha ensajos,
hi ha turnos
per ensajar
perquè ja tothom
vol ensajar,
hi ha moltes artistes
que ensajen,
llavors uns ensajen
més d'hora,
uns altres
s'aixequen més tard,
doncs més tard,
però al dia a dia
és normal
portar els nens
a l'escola,
anar a comprar,
tornar a ensajar,
fer les gestions,
bueno,
gestions de tot,
d'oficina
o de papelera,
paperassa,
vaja,
exactament,
allò de les multes
que comentaves abans,
exactament,
a veure si hi ha alguna pendent,
etcètera,
i,
i bueno,
això,
i després a l'hora de dinar,
després de dinar,
doncs no sé,
a veure el telediari
i després,
doncs a preparar la funció,
vull dir que no és una vida,
no som extraterrestres ni res,
la gent a lo millor es pensa que,
jo què sé,
però la vida...
Com que sou artistes.
Ja veus, no?
No, no,
la vida normal de cada dia
és la vida de cada dia
i després,
clar,
després està la vida de l'artista
que quan ja és l'hora de la funció
doncs ja la gent canvia,
es maquilla
i bueno,
ja entra en la dinàmica
de l'espectacle.
Comentaves el fet
de portar els nens a l'escola
a portar nius,
acompanyant mestres per...
No.
Com ho feu llavors?
Clar,
la família,
això és un aspecte complicat.
No,
no ens acompanyen mestres,
que tenim dret a tindre mestres
perquè tots els circs
tenen dret a tindre un mestre al circ.
El que passa és que a nosaltres,
bueno,
a mi personalment,
no m'agrada molt això,
sobretot quan hi ha poquets nens als circs,
saps?
Perquè tenen poc contacte amb els nens
i trobo que és molt més bo per ells
anar canviant d'escola
i anar coneixent països,
diferents companys,
diferents escoles.
De fet,
les meves xiquetes
van a les diferents escoles,
ho han fet tota la vida
i parlen 4 o 5 idiomes cada una
i han estat a l'escola
des d'Islàndia,
a Noruega,
a l'Àsia,
han estat a Amèrica,
han estat a Argentina,
han estat escoralitzades per tot arreu
i, bueno,
i la cultura que porten elles,
doncs a lo millor,
si hi hagués un mestre al circ
o si anessin a una escola
tot a l'any,
doncs ja no seria la mateixa, no?
Jolanda,
no sé si des de l'estudi
us queda alguna qüestió pendent.
Home, en tot cas,
com que tu ja t'has posat en pla
en Tafaner,
jo no seré menys,
diuen que el roce hace el cariño,
però clar,
també aquest contacte habitual
en la convivència,
però també en la pista,
jo m'imagino que heu d'aprendre,
tots sabeu molt,
conviure entre vosaltres, no?
Perquè com la gran família del circ
que diu el tòpic,
a les famílies també hi ha discussions
i també hi ha moments difícils, no?
Exactament,
això és com qualsevol vecindari
o com si diguéssim això,
oi,
hi ha que no,
a vegades hi ha,
hi ha gires
que t'entens bé
en tothom,
que tothom
són molt amics tots
i molt bons companys,
i a nosaltres
que és insuportable,
perquè clar...
Que estàs necessitjant
que s'acabi la gira ja, no?
Sí, que dius,
ostres,
xafarderos,
no sé què,
peleones,
buscalíos,
hi ha de tot, no?
Llavors,
doncs és com qualsevol...
El que passa és que,
bueno,
quan és una companyia
que tothom s'entén bé,
quan s'acaba,
doncs t'ha de fer pena
i quan és el contrari,
doncs ostres,
tens unes ganes
que acabi
perquè saps
que ja no els veuràs més,
no?
I parlaves de cinc generacions,
Lluïsa,
la Nisaga continua,
hi ha una molt joveneta artista
que la vam veure
i es pot veure a la pista.
És la teva filla.
Sí.
És increïble,
eh?,
el que arribes a fer amb...
Bé,
no diré amb què.
Amb el monocicle.
Això mateix,
no,
jo no volia dir-ho,
dic,
calla, calla,
que vagin,
és increïble,
però no descriurem el número clar.
Està garantida la continuïtat
malgrat totes les dificultats,
no?
Bé,
jo suposo que sí,
bé,
no sé,
o sigui,
jo no he obligat mai
a les meves filles
a fer-ho,
elles des de molt petites
ja han volgut
posar-se un monocicle
o posar-se la corda
o...
És una cosa
que els ha vingut
doncs d'engana.
Jo tinc una filla
que és més petita
que la que heu vist treballant
i ella ja està
a veure quan treballarà ella
i a veure que
si no pot ensajar
un dia es fica de...
Però per el número.
de molt mala uva
perquè no pot ensajar
perquè sa germana treballa
a ella, no?
No sé què.
I si s'hagués trencat
la tradició
i si les teves filles
en aquest cas
doncs haguessin volgut
fer alguna altra cosa,
t'hagués sabut greu?
Home,
m'hagués sabut greu,
doncs a lo millor sí,
però bueno,
jo tinc que respectar
la decisió.
No està dit encara
que alguna d'elles
no es casi
amb un dentista
o no sé,
no?
Ma mare,
per exemple,
no era de circ
i ara és de circ.
De la mateixa manera
que ma mare no era
i ara ho és,
qualsevol de les meves filles
pot fer lo contrari,
no?
i clar,
és una cosa
que es respectarà
i bueno,
però bueno,
jo trobo que a elles
estan molt,
els agrada molt
el que fan,
o sigui,
i no ho fan
ni per obligació
ni per,
no,
trobo que ho porten,
els agrada la vida
que porten,
troben que són privilegiades.
De fet,
la petita,
quan era més petita,
em deia,
quan anava a l'escola,
diu,
mama,
que pena estos niños
que no viven en un circo,
no?
Claro,
ella ho veia així,
no?
Pues bueno,
jo bueno,
però ellos tienen otras cosas,
però ella no estava molt convençuda,
li feia molta pena
als demàs nanos,
no?
Iolanda,
doncs ja ho he pogut comprovar,
un circ interessant
pel que ensenya,
interessant pels seus espectacles
i interessant també
pel que representa.
Ara,
aquestes funcions,
quins horaris?
Manteniu els mateixos horaris
que fins ara?
Sí,
mantenim els mateixos horaris,
només que el dilluns i el dimarts
no hem treballat,
hem descansat una mica
i bueno,
el reste de la setmana
són els mateixos horaris
que teníem la setmana passada,
sí.
Perfecte,
doncs des d'aquí,
des del vell mig del parc
de la ciutat
empapant-nos encara
d'aquest ambient
d'aquests magnífics carruatges
amb algun artista
abans que hem vist
que estava assajant,
doncs ho deixem aquí,
Iolanda.
No cal fer extensiva,
reiterar una altra vegada
aquesta invitació,
tot ho has passat bé,
nosaltres ens ho passarem bé
aquesta setmana
i segur que els nostres ulls
ensen bé.
Segur que sí,
moltíssimes gràcies, Jordi,
i moltes gràcies
a la Lluïsa Reluí
i novament enhorabona
per aquesta creu de Sant Jordi.
Moltes gràcies a vosaltres.
Adéu-siau, bon dia.
Adéu.