La Fundació Caixa Tarragona enceta aquesta setmana, aquest mateix, en dimecres,
la tercera edició del cicle Mansa de Dones,
quatre pel·lícules que podrem contemplar al llarg de les properes setmanes
que són estrenes a Tarragona.
Tenim a l'altre costat del fil telefònic la coordinadora d'aquest cicle
i la directora de la Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona,
Mercè Coll. Bon dia, Mercè.
Hola, bon dia.
És una bona notícia poder parlar d'una tercera edició.
Té continuïtat, no?
I tant, vull dir, realment molt bona notícia i, sobretot, pensant en el públic,
en la quantitat de gent que sempre omple cada una de les sessions.
Tot i que últimament es pot veure alguna que altra pel·lícula realitzada per dones
als circuits comercials, encara són una minoria.
Sí, realment, clar, és la, diguéssim, la mesura inevitable, però sí, és cert.
Mirant l'altre dia, res, hi havia com quatre pel·lícules de 60 que hi ha en aquests moments.
De tota manera, vull dir, alguna d'aquestes pel·lícules que es passen en aquest cicle
han estat estrenades. El que passa que també és cert que arriben a poca gent.
És a dir, que o duren poc, estan poc en cartellera, o bé, solament s'extrenen a la ciutat de Barcelona.
De totes maneres, parlàvem d'una tercera edició, ara que parlaves de Barcelona.
Vosaltres ja porteu més d'una dècada amb el Festival de Pel·lícules de Dones.
No sou veteranes.
Sí, sí, anirem per la 14 edició, sí.
Clar, aquesta perspectiva del temps us dona la sensació que la cosa evoluciona lentament, però evoluciona?
Sí, jo penso que, a més, no es tracta tan poc.
És a dir, hi ha una cosa clara, jo penso que cada vegada la indústria cultural és més conservadora.
I aleshores el que s'està produint és que entitats com Caixa de Tarragona
donen a conèixer aspectes de la cultura cinematogràfica que no es dona en els circuits habituals.
Així és com abans hi havia unes sales determinades, que encara hi són,
però que realment s'està cobrint el dèficit d'una cultura cinematogràfica que se'n diu minoritària,
però que podríem dir que no té la mateixa difusió que l'altra, que aquesta majoritària.
I gràcies a aquestes institucions realment podem ampliar els nostres coneixements, diguéssim.
i en aquest cas la mostra compleix molt bé aquest paper.
Jo ja sé que és un discurs que s'ha de reiterar sovint,
sobretot quan es parla d'un cicle específic en aquest cas de dones,
però què diferencia, així, el primer cop de vista?
Ho dic per a aquelles persones que pensin...
Home, a veure si realment hi ha aquesta diferència que es predica
de la manera d'entendre la producció audiovisual entre les dones i els homes.
Bé, jo no crec que hi hagi, saps, una diferència,
si és com a essència femenina comparada amb els homes realitzadors,
però sí que és cert que hi ha moltes dones realitzadores
que d'alguna manera sí que creen una nova interpretació de les coses.
Si tu vols, jo crec que la metàfora més clara visual
és que la seva posició és diferent a la dels homes,
però no per cap cosa essencialista, com a dona o com a home,
sinó per la posició que tenen a la societat.
És a dir, perquè inevitablement la mirada d'una dona és diferent
per al tipus d'experiència que té la seva vida diària socialment
per la situació en què es troba.
I, aleshores, jo penso que sí, que hi ha una diferència.
Igual que poden haver-hi altres variacions
respecte a la nostra cultura, d'altres països o d'altra gent.
L'elecció dels temes també seria un tret característic del cinema fet per dones?
Sí, sí, sí, jo crec que sí, perquè, d'alguna manera,
clar, evidentment no tota producció realitzada per una dona
compleix, diguéssim, amb unes pautes homogènies,
però sí, penso que a l'hora, per exemple, en els documentals,
a l'hora de traduir o d'explicar o de mostrar
alguna cosa que interessi de la realitat que ens envolta,
efectivament, és com el fet d'afabular una història
també es farà des d'una perspectiva diferent.
I en aquest cas és cert que la idea de testimoniar
o la idea de documentar o els aspectes d'un problema polític, social,
vull dir, un problema que està tractat per mitjans de comunicació
o per altres documentals, jo crec que sí,
que és un toc, diguéssim, diferenciat, el que fa una dona.
Suposo que per la dificultat d'accedir a determinats àmbits
on els homes ja estan instal·lats des de fa com molt més temps,
des d'això fins inclús a les vivències o les diferències personals.
Conscientment, m'imagino, si mirem les quatre projeccions
que heu triat per aquest cicle aquí a Tarragona,
són quatre produccions, detall ben diferent, totes elles, no?
Sí, sí, sí. La primera, que és la que presentaré aquesta tarda,
és un documental que el títol és molt atractiu,
que es diu El viatge de les samarretes.
i, de fet, és aquest viatge que fa aquesta roba de segona mà
que, diguéssim, aquest primer món que som, donem.
I bé, veure el recorregut d'aquestes samarretes ens porta a Zàmbia i allà.
Veure també com aquest ajut internacional o els crèdits que han de demanar com a país,
de quina manera els hipoteca una forma de vida,
inclús un sistema de producció.
i bé, és a través d'un noi que ve en aquesta roba
i anem veient aquest circuit.
Però, ja dic, amb aquest tipus d'explicació
que acaba realment sent una explicació de l'economia mundial.
I les altres tres són...
Aquí estem parlant de cinema compromès, d'entrada.
Sí, sí, sí.
El que sí que és cert que té raó és un cinema, diguéssim, d'autoria,
és a dir, que s'afirmen com a autores en el ple sentit de la paraula.
Vull dir que, en aquest cas, seria com a portadores d'allò que estan explicant.
És a dir, el que expliquen no és allò objectiu que apareix a la pantalla,
sinó que realment és una posició, és una aposta que elles fan,
tant sigui, ja dic, per documentar una realitat,
com per ficcionalitzar uns personatges o un document d'algú.
En aquest cas, ho dic perquè Patrícia Ferreira,
bé, és una directora que m'agrada moltíssim,
i hi ha un tema que constantment va tractant,
que és el tema de la memòria.
I, en aquest cas, de la memòria, clar, i la seva contrapartida a l'oblit.
I realment és aquí, des del personatge femení,
tota una reflexió sobre què vol dir la transmissió,
en aquest cas, d'una memòria familiar,
inclús és una memòria que s'extén més enllà de l'àmbit familiar
per anar a l'ús social.
Crec que és un tema prou interessant,
prou interessant en el sentit que poques vegades a les dones
se'ns dona aquesta capacitat de transmissió cultural.
Se'ns pot donar una capacitat de transmissió sentimental,
però cultural ja està molt ben plantejat.
A més, vindrà la pròpia directora,
està previst que vingui, no?, a presentar-la.
Sí, el dimecres, el 8 de març, precisament,
a les 8 de la tarda, que hi haurà el passe d'aquesta pel·lícula,
i serà ella present.
La tercera és una pel·lícula argentina.
Sí, d'una noia jove, que és esplèndida, que és la Fiénaga.
Aquesta és la seva primera pel·lícula,
la segona, que també ha estat estrenada,
és La niña santa.
I realment Lucrecia Martell té un tipus de...
crea un tipus d'imatges molt realment inquietants.
És a dir, les seves històries tenen a veure, clar,
amb la situació de la societat argentina actual.
I en aquest cas, aquesta descomposició,
o aquesta, diguéssim, inseguretat que es viu a nivell individual,
es tradueix a les històries, i per suposat, i a les imatges.
Sobretot el que treu és aquestes imatges.
Per això deia, imatges que no són rares,
simplement que veus que hi ha alguna cosa que està com amagada,
com a punt d'explotar, i sempre estàs amb una tensió,
i és magnífic perquè està creat amb la pròpia càmera.
Acaba el cicle el 22 de març amb una pel·lícula de Marta Ballet-Bocoll.
Sí, aquesta també realment és magnífica.
Ja sé que vaig dient que totes ho són, però...
Per això les heu triat, no?
Però bé, aquesta és tota una recreació
de les cartes de Madame de Sevigny, la seva filla,
i aquí hi ha un joc de miralls,
que evidentment no és cap novetat,
però està molt ben plantejat per la directora,
perquè és una autora, que és ella mateixa,
que s'interpreta, que surt a la pel·lícula, vull dir,
com a personatge, i que vol posar en escena
l'obra o una aplicació, diguéssim,
de les cartes de Madame de Sevigny.
Llavors és la relació amb la directora
que ha de posar l'obra, que l'ha de representar,
i tot això al voltant de Madame de Sevigny,
i sobretot de les relacions conflictives
entre mare i filla.
I està realment, vull dir, com molt bé,
perquè és tot aquest joc de l'art i la vida,
que ja dic, no és cap novetat,
però aquí sí, està plantejat com un intent
de reformular les relacions entre dones,
per una banda, i les relacions, per tant,
entre mare i filla.
Totes quatre pel·lícules es defensen per elles mateixes,
però a més a més no està de més afegir
que han estat pel·lícules, totes elles,
premiades per diferents festivals més que coneguts, no?
Sí, realment, cada una d'elles té una sèrie de prèmits
i, vaja, que en aquest cas va avalat
per un reconeixement internacional, podríem dir.
I, bueno, i afegir que realment,
a part que a vegades puguis pensar que els prèmits,
bueno, no, no, realment s'ho mereixen cada una d'elles.
Doncs nosaltres estem encantats que torni aquest cicle,
el gaudirem, i tant que sí,
cada dimecres, a partir d'avui, a les 8 del vespre,
al Teatre Auditori de la Fundació Caixa Tarragona.
L'entrada és gratuïta, però cal accedir-hi
amb invitació que es pot recollir una hora abans de la projecció.
Moltíssimes gràcies, Mercè Coll.
Recordem que és la coordinadora del cicle
i directora de la Mostra Internacional de Film de Dones de Barcelona
a banda de professora i moltes altres coses.
A més, avui l'han presentat en qualitat
d'allò que té a veure estrictament
amb les projeccions cinematogràfiques.
Gràcies, Mercè.
Molt bé, gràcies a vosaltres.
Fins la propera, adeu-siau.
Molt bé, adeu.