Vinc fascinada. Hem estat en muntatge dos dies,
que l'hem disfrutat moltíssim.
L'exposició és magnífica.
Hi ha una edició d'un llibre a catàleg extraordinari.
Aquí te l'he mostrat perquè, de veritat,
hi ha unes imatges maquíssimes,
una edició ejemplar
i una explicació de les dones que col·laboren amb l'exposició,
una breu biografia
que dona a clarificar la vida i l'obra d'aquestes dones.
Parteix del segle XIX, no?
Del segle XIX.
Fa 149 anys, poc més o menys,
que la fotografia és l'art més nou que és amb nosaltres
i les dones, en un començament,
van ser poder observadores d'aquest nou art
perquè la maquinària era molt feixuga,
eren unes càmeres molt pesants i molt grosses
i estava un pèl mal vist que la dona...
les manipulés masculinitzant la seva sensibilitat.
Era cosa d'homes, allò, eh?
Sí, estava molt mal vist.
Però les dones van començar a perdre la vergonya.
Si més no, en un començament,
ja es veu en el transcurs de l'exposició,
que va ser fruit de l'herència en molts casos.
Mira, l'Anaïs Napoleó va heretar el negoci del pare.
Quan va estar malalt, doncs, i l'heu va impulsar.
I llavors es va perdre la concepció aquesta
que la gent se feia retrat en pintura.
Sortia molt més costós, va néixer la tècnica de la fotografia,
els agradava molt, doncs, perquè donava a conèixer
la seva imatge actual, la podien anar retocant,
fins i tot eren unes grans entenimentades amb el retoc.
Feien uns marcs molt atreients
als personatges que es anaven a retratar els seus estudis.
Hi ha de fer, aquí tenim, de l'Anaïs Napoleó.
Exacte, posaven uns fons molt de muntatge teatral,
però que és el que en aquella època els agradava,
amb vestidors, amb imatges de palau reals,
o bé de moltes flors i floritures,
però era el que es duia en aquells moments.
I totes les dones que també fotografia,
va retratar en aquest cas, homes,
però totes les dones duien o bé un llibre,
o bé un vano, algun element que donés aquesta feminitat.
Exacte.
Senyores, doncs, com a l'època corresponia amb els seus quilets...
Tenien una bona presència,
i eren les fotografies anomenades fotografies tarja visita.
És a dir, que les senyores i els senyors,
quan anaven a casa d'algun parent o d'alguna visita,
com a credencial portaven aquests retrats.
De fet, l'Anaïs Napoleó, juntament amb el seu germà,
va ser la primera fotògrafa professional.
Va ser la primera fotògrafa.
I després, arrel de les seves experiències,
va impulsar l'escola Olotina.
A Olot va ser el bressol de dos grans fotògrafs,
i que, a banda, la societat ja estava molt més acostumada.
Allí sí que van ser ben acceptades,
perquè no hi havia altra cosa,
i llavors ja van ser acceptades.
I al transcurs del llibre i de l'exposició,
podem veure l'evolució.
Figura aquí la mandorina Andreu.
Ah, aquesta és la filla del doctor Andreu.
Ella ho va tindre molt fàcil.
Era de casa bona,
el seu pare li va regalar un aparell fotogràfic excel·lent,
molt portable, d'aquells petitons que es desmuntaven,
i clar, la noia podia gaudir de la seva experimentació
o de la seva capacitat artística.
Hi ha algunes d'elles que, com dius,
van treballar de valent, però tenien aquesta facilitat,
venien de famílies burgeses amb un nivell cultural.
Però d'altres no.
I algunes d'elles, filles de fotògrafs,
si no ho tinc mal entès,
la Maria Serradell, la Carme Gotarde...
Que eren l'escola Olotina i ja eren de família.
Ah, exacte, aquesta escola que esmentaves abans.
Exacte, i llavors elles ho van tindre molt fàcil
perquè va ser transmissió familiar.
Però n'hi ha d'altres que ho van tirar endavant
per inquietud, per una inquietud pròpia
d'identitat personal, d'atret característic d'elles,
i van tindre que, fins i tot que rebutjar
carreres professionals, tenim dones que havien estat bibliotecàries,
dones que havien dit mestres de casa.
Hi ha comentaris que diuen que fins i tot a les cuines
o bé als rentadors tenien els aparells de fotografia
perquè més d'una el seu am l'amoïnava
que tinguessin els aparells i els estris fotogràfics per casa
perquè feia poc femení.
I després veiem un tret característic de moltes d'elles
que, com ho han viscut tant a fons,
han fet del seu ofici vida
i llavors moltes d'elles s'han quedat solteres.
És una exposició de bastantes dones solteres.
Que va anar bé de dir-hi.
Comença amb la nens Napoleón i acaba amb la Joana Viarnes,
que va ser la primera fotògrafa reportera.
Li veiem fotografies d'una tita cervera jove.
Sí, va fer també un comencement de fotografia d'acord,
que no és anomenat així.
Sí, perquè, mira,
però és la casa del diestefa, no era tan...
La Romina Power, aquí veiem...
Té un color molt esnop i una imatge molt pop.
Amb Carmen Cevich, Alton Heston, Rafael i Natàlia.
Aquestes s'han retallat i no surten a l'exposició.
Però després també hi ha d'aquesta crònica de societat.
Veiem fotografies de la Joana Viarnes des de Venimers.
La Joana Viarnes va ser una pionera de la fotografia.
Anava pel món amb els seus 600,
s'atirava de perequigudes
per fer fotografies veritablement ja en el context de l'art.
No sé si m'equivoco.
Parlàvem de dones que no tenien aquesta projecció intel·lectual
que els venia de família,
però que realment...
No sé si és el cas de la Carme García de Ferrando.
No sé quin cas és exactament.
Però té unes fotografies que són increïbles.
Aquesta senyora era bibliotecària.
I aquí hi ha unes fotografies...
Aquestes estaran a l'exposició, per exemple,
una fotografia que es titula abans i després...
Els retrats que he fet a les dones
tenen una sensibilitat perquè no tenen cap guarniment.
Si veiem, a darrere no hi ha res
i té una plenitud d'imatge,
unes expressions...
Són magnífiques.
La veritat és que prefeten molta sensibilitat.
Hi ha una fotografia en particular que està al catàleg
que a mi m'ha cridat l'atenció,
que són de mitja esquena cap a baix.
Tot de dones d'esquena es veuen les cames
i una bata ratlles, senzillament...
Dones obreres.
Dones obreres vestits de ratlles i cames,
es diu la fotografia magnífica de l'any 69.
Sí, és la imatge que hi havia en aquella època.
És la imatge quotidiana de les fàbriques textils,
de les fàbriques d'envasament de fruites.
I és la típica bata de la dona que treballava,
que era molt femenina,
i que ja començava a implicar-se
en el món, en la societat aquesta del treball.
Ja tocava, no?
Ja tocava.
Fer aquest reconeixement,
hem hagut de recordar un camí de recuperació.
D'esperar a que Colita i la Maris Nass...
Recuperar escriptores,
reconeixement històric.
Ara fotògrafes.
Ara fotògrafes.
Perquè la dona fotògrafa
sempre ha estat el negatiu de la fotografia,
sempre ha estat en blanc i negre.
I ella ha ocupat la part negra, no?
És molt característica
perquè d'aquesta exposició
poques dones fan el seu autorretrat.
Amb tota l'exposició només trobem
un autorretrat de la Roser.
I els homes pintors
se retraten per davant i per darrere.
La dona vol captar tant el que veu
que poder perdre la intencionalitat aquesta
de ser protagonista de la seva obra.
Però té una magnitud de sensibilitat,
una magnitud de color sense color,
perquè la majoria són en blanc i negre,
però hi ha tanta llum
que totes se veuen en una altra dimensió.
Quantes fotografies heu pogut exposar
de l'obra d'aquestes dones?
Doncs són...
Les que veurem aquí,
a les que veurem aquí,
doncs amb número,
deuen ser unes 80...
No està malament,
és una bona mostra representativa.
Sí, s'ha tingut que retallar molt
perquè evidentment era magnífica
l'exposició inicial
i que es pot muntar
sempre que es vulgui,
però per anar a territori
s'ha tingut que retallar
per la complexitat del muntatge.
Han estat dos dies muntants,
són taulons de fusta
de dos metres,
amb un buidat.
El muntatge és molt costós
i el desplaçament també és molt feixuc.
I llavors s'ha tingut que retallar,
però el llibre queda tota l'exposició
en plenitud
i el missatge que hi ha,
tot i que aquí no s'hagin portat
totes les seves fotografies,
és el reconeixement de tota la seva obra,
el reconeixement
que han estat pioneres
i transgressores,
perquè me n'estic recordant,
de fotògrafes
que van introduir el moviment
i no els hi revelaven les fotografies
perquè estaven mogudes
i elles donaven imperfectes.
O això,
les dones que quan van començar
a treballar les ombres,
treballar les ombres,
les primeres dones,
les ombres les retocaven.
Desplaçar la fesomir
les cares de les persones
per aquella cosa...
Després les ombres
ja van sortir amb imatge
i la veritat és
que hi ha fotografies
d'ombres
que són fascinants.
No se la perdin
i no ho deixen,
ja aniré
perquè estarà poquets dies.
No, està molt poc temps
fins a 12 només.
Perquè després ha d'anar
a Terres de l'Ebre,
ha d'anar a Girona,
està molt poc temps.
Està molt sol·licitada
aquesta exposició.
Avui al matí ja
hi ha hagut molt de passeillo,
hi ha hagut molts interessats,
està fet a l'avís
a l'agrupació fotogràfica,
perquè si veureu el llibre
ja donem molt d'esment
a què va ser
una agrupació
que va donar
molt d'impuls
a la dona,
si més no
en aquella època
que les entitats
eren molt masclistes,
l'agrupació fotogràfica
va donar
porta oberta
que la dona
entrés
en el món
de la fotografia,
va donar possibilitat
que fissin cursos
de formació,
va donar la possibilitat
que s'entraguessin
premis
de concursos
fotogràfics,
i bé,
és una passejada
que la disfrutareu molt.
Bé, podríem dir
que és quasi
l'àlbum de fotos
d'un país
a llarg d'un segle
pràcticament
hi ha aquesta mirada
de les dones.
Hi ha un impàs
de l'època
de dictadura franquista
que per decret
la dona
estava molt
enclaustrada
a casa,
no tenia protagonisme,
però
si més no
la vam passar
per alt
i les dones
van seguir
incorporades
al món
de la fotografia.
I s'ha pogut
recuperar
tot aquest material.
S'hi inaugura
aquesta tarda
el vestíbul
del Teatre
Metropol.
No se la perdin
a les 7?
A les 7.
Perfecte.
Vindrà
la senyora
Lucía Solís
de l'Institut Català
de les Dones,
jo mateixa
i la presentació
vindrà a càrrec
del senyor
Albert Baller.
Molt bé,
doncs moltíssimes gràcies
Roser Cerdà,
coordinadora
de l'Institut Català
de les Dones
a Tarragona.
Gràcies,
bon dia.
Molt bon dia a tots.