Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Heu pres contacte amb el text ara?
Jo personalment no el coneixia.
Jo conec tota l'obra poètica del Maragall
i en canvi aquest text no el tinc a la meva biblioteca,
ni l'havia llegit mai,
ni sabia de la seva existència.
I gràcies al Germán Bonin l'he pogut conèixer.
En el teu cas, Lluís, és igual.
El coneixia, però d'haver-m'hi acostat una vegada
i no precisament ni per fer-lo ni per res,
sinó que també, com l'Enric diu,
coneixia molt l'obra poètica del Maragall
i per tant de rebot vaig anar a espetacar a la Neusica una vegada,
però fa temps i quan bé, quan me'n van parlar, perfecte.
I enteneu ara que ja l'obra la teniu per la mà i assumida
el perquè ha estat com amagada,
com no sé si marginada és la paraula, aquesta obra?
Mira, passen, en el nostre país passen aquestes coses
i és possible que en els altres països també,
però aquí especialment que venim,
vull dir, no hi ha cap tradició teatral,
és a dir, les institucions emprenen el teatre des de fa molts pocs anys,
aleshores han tingut molta feina, de repent,
diguéssim, per donar-hi una explicació.
I la feina que s'han après, doncs hi ha vegades l'han agafat,
han manllevat el que ja havien fet companyies privades.
Quan parlem de teatre clàssic català,
sempre es reduïen a tres o quatre títols
que, curiosament, ja ho havien fet companyies privades.
Després, esclar, es va veient més material,
que evidentment que hi ha una dramatúrgia importantíssima en aquest país
i, sobretot, que hi ha uns grandíssims poetes,
com és el cas de Maragall,
que també fan les seves incursions escèniques,
que això podríem dir que no és una peça de teatre clàssic,
aquesta nostra, sinó que és una incursió d'un poeta
que fa cap amb el seu vers personal i la seva opció personal
cap al món escènic.
I, aleshores, això va quedant, va quedant,
però si aixequéssim més...
N'hi ha més, perquè de Guimarà mateix
s'estan fent sempre, constantment,
s'estan fent les mateixes obres,
quan té una quantitat de peces per fer
i per veure i per estrenar encara,
per estrenar per la gent, diguéssim,
inclús de la meva generació,
que ja soc molt gran,
doncs inclús per aquesta gent serien noves.
Clar, jo és el que us volia comentar.
hi ha moltes peces teatrals clàssiques magnífiques per descobrir,
fins i tot per part dels actors i els directors,
no només pel públic.
Sí, però és impossible bastar-ho tot.
Vull dir que no...
Que en aquest sentit és algú que,
com que tots tenim les nostres dèries,
m'imagino, doncs,
en a mi hi haurà un personatge
que pel que sigui m'interessarà
i t'hi fiques a fons i descobreixes,
mare de Déu...
Has d'ensopegar amb una obsessió, no?,
com el cas del Boninara.
Sí, sí, una fixació que tots en tenim
i que bé, doncs, esclar,
el que està fixat en allò,
doncs, sense voler,
va fent forat, forat
i troba coses
que el que no entra en aquell món
no troba o no descobreix.
Clar, als espectadors,
que els agrada molt el teatre clàssic,
potser a tant els agradaria molt
veure noves obres de repertori,
però no és fàcil tirar endavant
un espectacle d'aquestes característiques,
no sé si perquè
algú és majoritari del públic,
va per altres camins també fantàstic,
i a vegades queden una miqueta,
doncs, com grans obres d'art,
però que són més efímeres que la resta, no?
Mira, afortunadament,
venim a Tarragona a fer-la,
però és una nausica,
i d'aquest gran poeta,
que és Joan Maragall,
resulta que s'haurà vist,
aquesta vegada,
en aquesta producció,
que és des de fa molts anys,
que no es representa,
que només també s'havia fet
amb peces úniques,
amb funcions úniques,
doncs s'haurà vist
a Sant Feliu de Guíxols,
a Tarragona,
i cinc dies al Teatre Grec de Barcelona,
és a dir,
que tampoc no podem fer tocar les campanes.
A Sant Feliu de Guíxols va anar molt bé, no?
Però molt bé,
hi havia un entusiasme
als mitjans de comunicació,
que escolta,
es pot creure més o menys,
això és molt subjectiu,
tothom parlava bé,
cosa que és difícil també avui en dia,
que tothom parli bé,
el públic sortia entusiasmat,
només hi havia paraules bones i positives
cap a la representació d'aquesta obra.
Sí, sí, sí,
jo penso que s'ha tractat amb molta delicadesa,
que s'ha tractat com una peça,
això,
com un joguet escènic d'un gran poeta,
i així s'ha portat a terme
amb unes lleus apunts musicals,
però molt subtil tot,
i sense grans esgarips,
i sense grans coses.
Jo demanaria disculpes als oients
per la referència personal,
però és que a mi m'agrada molt
el teatre en vers,
i un vers ben dit avui en dia,
hi ha poques ocasions de trobar-ho,
ara parlarem de l'obra,
però és allò que dius,
home,
són moments bastant únics,
no?,
al llarg de tota la temporada,
trobar-ho a la cartellera.
Sí,
és com tot,
vull dir,
com que és una mica el que deia l'Enric abans,
del teatre en general i tot,
i tu mateixa,
quan parlaves d'una obra,
esclar,
lo maco,
per exemple,
del vers,
de les obres,
de tot això,
és que és el que ajuda a fer una tradició,
és que les puguis veure moltes vegades,
i amb veus diferents,
i amb boques diferents,
i amb actors diferents,
llavors és quan realment,
és una mica allò com,
quan ets petit i t'expliquen un conte,
que encara que te l'expliquin cada dia,
no et fa res,
perquè tu ja esperes aquell moment
que t'explicaran allò,
i que la mare,
el pare o qui sigui,
te l'expliquen d'aquella manera,
i esclar,
si no hi ha tota aquesta constància
en fer,
això és el que espera,
llavors el vers,
per exemple,
és un món que,
que és això,
és dir-lo d'una manera,
és cuidar-lo,
l'hem cuidat molt,
vull dir que en aquest sentit,
en Lluís Solà ens ha ajudat molt
a entrar en el vers,
i en el vers de Maragall,
i en tot el que vol dir,
i com ho vol dir,
no ho sé,
nosaltres,
jo penso que en aquest sentit
és potser un dels punts
sumat a lo que deia l'Enric
de la senzillesa que té aquest text,
senzillesa al costat de la grandiositat,
és dir, és senzill perquè és grandiós,
o grandiós perquè és senzill,
és això precisament,
que és un poeta que,
un grandíssim poeta que,
un senyor romàntic,
que només escriu allò
quan realment nota que està inspirat
i que s'ho passa bé
escrivint aquelles paraules,
que,
pel que sigui,
per debilitats personals,
també per un coneixement d'Angueta,
d'una història que escriu ell
quan va a Sicília, etcètera,
decideix fer una incursió
en el terreny dramatúrgic
i a partir de la Nausica,
de l'Ulisses,
de l'Alzínous,
de tots els personatges
del rei Alma dels Feacis i tot,
escriu una història
que segur que per ell era immensa,
que és una història
de somnis d'una noia
en funció d'un estranger
que arriba a Monilla.
Un estranger que es diu Ulisses
i ve a ser la crònica
d'unes 24 hores, no?
D'un dia.
De 24, just.
24 hores en aquella illa
i aquestes passions,
la maduresa,
la joventut,
tot allò que la joventut vol aconseguir,
la frustració que de mica en mica
també es va incorporar
en la vida de les persones.
Quan parlem de clàssics
ni que siguin revisitats
o recreats
perquè no ens autors
com Maragall o Guet
estan parlant dels temes universals
de sempre.
Sí, aquí especialment
jo trobo que té
una importància
assenyalable
que és
en un moment
de la supermadures
de l'Ulisses
que ja està de tornada,
ja va
de tornada cap a casa,
cap a Ítaca
i que ja li ha passat tot
i es troba
amb una adolescent
fascinada
per aquest personatge.
Aleshores,
ja em sembla
que això sí que és una...
perquè
podríem viure molts Ulisses
i es poden mirar molts Ulisses
al llarg de tota la trajectòria,
però en canvi
aquí veure aquest Ulisses
i aquesta relació
amb la Nausica
em sembla
que és el destacable
escrit per un home
que és en Maragall
quan ja està
diguéssim
ja està en el seu...
ja és un home gran,
curiosament no n'hi havia
per tant,
nosaltres ja...
jo em sembla
que ja el sobrepasso
la seva edat
que va escriure això,
però per aquella època
ja era un home molt gran.
Però avui dia ja sabeu
que hi ha fins i tot
això que s'ha inventat
de la quarta edat.
Sí, doncs...
Avui la cosa canviaria, no?
Clar, sí,
però és un home,
l'Ulisses
i el Maragall
quan escriu això
que seria la quarta edat
seva
del seu moment, eh?
Encara, curiosament,
bueno, l'Ulisses
després, com que és un héroe,
doncs després
encara lluita
i encara guanya
tots els pretendents
de la dona, etcètera, etcètera.
Vull dir que li queda
una batalla per fer.
Però, curiosament,
del periple,
de la importància
del viatge
ja és de les últimes jornades.
Està de tornar
de tot,
però Déu-n'hi-do
si té dificultat
per tirar endavant
per resoldre
aquesta situació
que es crea, no?,
en aquestes 24 hores
a l'illa.
No, jo diria que no.
No ho té claríssim.
No claríssim,
més que és precisament
el pes del viatge.
És a dir,
jo m'imagino
que es trobi
amb el que es trobi
s'ho mira
amb uns altres ulls.
Vull dir que
ell torna
de fer el viatge
i jo diria
que la nàusica
part del personatge,
sobretot
el que
s'encandila
o s'enamora
o el que sigui,
és precisament
del viatge.
Ell està en una illa
que sap
que són
entre cometes
quatre parets,
vull dir que no,
i que has de sortir
d'allà
a veure'm on,
vull dir que no,
que una mica
en aquest sentit
és el que
universalitza
el personatge,
és el viatge
que fem cada u,
vull dir,
per això
Itaca
s'ha convertit
en això,
en el destí
que saps
que has de tornar
i que bé
que és allà
on vas començar
i que has anat
a Voltamont
però tornaràs
a Itaca.
No us hi catem
que no podrà fer
aquest viatge
que ha fet Ulisses,
justament
per les seves
circumstàncies.
No,
jo el que m'imagino
més que té
és que
es troba
amb algú
que l'ha fet
allà
i que per tant
sempre algú
que ha fet una cosa
també,
diguem-ho així,
et pot acompanyar
a fer-lo,
pots viure
al costat
les experiències
que ha viscut,
te les pots explicar
i tot
i en aquest sentit
en 24 hores
se li fona
el pastís
i se'n va
el senyor
perquè l'espera
la Penélope
a l'illa del costat.
Ja, ja.
S'enteren aquests mites
ara en l'actualitat?
Sí,
totalment,
totalment.
Em sembla que el viatge
vivencial
el fem tots,
vull dir,
el fem tots
cadascú a la seva manera.
laïta que cadascú
té la seva
i cadascú
fa el seu procés
del seu viatge,
però el viatge vital
és indispensable
inclús
doncs
amb les teves
pròpies rutines
segur que estàs fent
un viatge.
Ahir a la nit
es va fer
a Tarragona
la festa literària
que commemorava
els 4 anys
de l'Escola de Lletres.
És una iniciativa
en la qual
des de joves adolescents
fins a persones adultes
aprenen a escriure,
a expressar
a través d'un test literari
allò que volen
i desitgen
amb textos
absolutament sorprenents.
Ahir es va proposar
en una plaça
de la ciutat
que des dels més joves
14-15 anys
fins a persones
ja entrades
en la maduresa
aquesta d'Olisses
llegeixin
en públic
els seus textos.
I salvant molt
les distàncies
allí el que
es van expressar
són molts desitjos
del gust
per la paraula,
pel llenguatge
i recuperar
la bellesa
de les paraules.
En aquest sentit,
en Eusica
ens fa recuperar
la bellesa
de les paraules
amb allò que deia
amb la manera
de dir el text.
Tant per la manera
com el que
el treball
del Maragall
jo trobo
és que el Maragall
escriu això
abans
del treball
d'en Fabra,
d'en Pompeu Fabra.
Aleshores,
té una llibertat
d'incorporar
anacronismes,
cosa que després
ja no ens ho permetem.
Això ja hi ha
les normes
i no en sortim
de les normes.
Jo crec que aquí
hi ha una gran llibertat
per part d'en Maragall
d'utilitzar paraules
i del plaer
d'aquestes paraules.
Estem parlant
molt de teatre en vers,
que no es pensin
que és teatre
que és vers
de rodolí.
No, no,
que no és teatre rimat.
Que no hi ha rimes
sinó que és un vers
blanc magnífic,
comparable
quan llegim
els textos anglesos
de Shakespeare,
doncs,
que és comparable
a això
en aquell tipus
de vers
que no es pensin
veure
els ripios
del Tenorio.
No,
jo crec que ningú
es pensa...
No, sí,
quan dius teatre en vers
no et confonguis.
Molta gent
quan dius teatre en vers
esperen les rimes.
Sí, sí,
que també agraden,
eh?
Oh, també.
Has fet això
del teatre del Magro
i agraden moltíssim.
Vaja, i tant.
Vosaltres com a actors
creieu que, clar,
representeu molts papers,
a vegades a la televisió,
a vegades al teatre,
alguna vegada també al cinema.
Noteu que hi ha una certa precarietat
en el llenguatge,
que fem un estalvi
necessari
de paraules?
Ja no dic en la vida quotidiana,
que no és el tema que ens ocupa,
però fins i tot en el teatre.
Lluís,
fas una cara com...
En fi,
és el que hi ha, no?
No, però és que què ho vols fer?
Vull dir...
No, no res.
Constatar un fet, probablement, no?
Vivim el 2006,
no vivim el...
Però són gratis les paraules.
No, però necessiten temps,
i ara tu no en tens de temps,
ni tu ni ningú.
Vull dir,
llavors,
si no tens temps per dedicar-me una cosa,
és impossible que la dominis
i que la...
Ho faràs...
També aconseguiràs
arribar allà on et pensaves,
però hi arribes d'una altra manera.
És a dir,
tot el que fem ara
ho fem a una velocitat
molt més gran
que el que es feia anys enrere.
Això, bé,
té uns punts positius
que ajuden a anar cap a un lloc,
però també en té uns de negatius
que t'allunyen d'un altre.
Llavors, en aquest sentit,
evidentment,
és això,
els missatges que es poden escriure
a la gent per mòbil
o per internet
o pel que sigui tot.
forçosament
han de ser diferents
del senyor
que agafava un paper blanc
i una ploma
i tenia totes
les 48 hores del dia,
no les 24,
per dedicar-se a escriure.
Vull dir,
havia de tenir
un coneixement
molt diferent
de la llengua
que el que pot tenir
una persona d'aquestes d'ara.
A veure,
hi ha una part utilitària
del llenguatge,
sens dubte,
que és aquesta del missatge a telefon,
i després hi ha aquella part
del llenguatge
de comunicació,
de social,
que hi ha gent
que sí que conrea
aquestes paraules
i les utilitza.
Però pensa que estem acostumats,
els espots de televisió
acostumen a durar
20 segons,
i normalment
t'expliquen
una història
que tots són capaços
d'entendre,
una història sencera
en 20 segons.
Chico conoce chica,
que s'enamoren,
que s'enamoren,
se casen
i se divorcien,
per exemple.
I això...
3 segons a dir-ho.
En 20 segons
te l'expliquen
amb unes imatges precioses.
Què vol dir això?
Hem perdut alguna cosa
per fer això?
No,
hem guanyat molt.
Hem guanyat molt.
Hi ha un món d'imatges
i de lectura
d'imatges
que hem après a fer,
tots uns a fer
i els altres a llegir.
Que això vol dir
que renunciem a altres coses?
No,
no tenim per què.
Podem seguir veient
i escoltant
nausiques.
Podem seguir llegint
Maragall,
podem seguir llegint
Shakespeare
o l'OPD Vega.
No,
l'interessant
és que puguem
combinar les dues coses.
No cal renunciar a res.
No es vull entretenir
molt més
perquè,
lògicament,
esteu pel que heu d'estar.
Concentració
gairebé com els futbolistes
unes quantes hores abans
o no tant?
No tant.
No tant.
Per una mica.
Jo crec que ha quedat prou clar.
L'altre dia
també en parlàvem.
Doneu algunes raons
als oients
que diuen
no sé si anar aquí o allà
que vagin allà,
que és el Teatre Auditori
del Camp de Mar.
Alguna raó
per no perdre's
aquesta obra teatral?
En competència,
què,
per exemple?
Quedar-se a casa?
Home,
quedar-se a casa
és molt fàcil.
És que,
mira,
aquesta nit
és que els programadors
ja ho han fet bé.
No han posat altres coses
que hi ha al cicle d'estiu
de Tarragona.
Ja ho han fet bé ja.
Home,
doncs ja és bona senyal.
També és un bon moment
per anar a veure
si fa una miqueta
més de frasqueta.
Aprendrem coses
aquesta nit?
Gaudirem de què?
D'entrada
de les paraules
una història fantàstica
que normalment...
El teatre
sempre és mirar
pel forat del pany.
És per mirar
d'un forat del pany
de veure què els passa
amb una gent
que està allà
explicant una història fantàstica.
I ara Lluís dirà la seva.
No és això,
senzillament.
No, no,
però n'has de fer
i alguna més.
No és pel fet
d'anar a teatre,
a teatre.
No s'hi pot anar
cada dia i es dir
que estem acostumats
tot a això
que parleu
o que parlàvem ara
de televisió,
de cine i tot.
És que el teatre
té un punt
que és únic.
o els senyors
que t'estan explicant
la història
són vius allà
i estan patint
una situació
a part de...
de la...
la que poden
haver de representar
la que estan patint
com a...
o estan disfrutant
com a professionals
a darrere
i l'espectador
de veritat
per això ens agrada
tant fer teatre
perquè la relació
que tens
amb l'espectador
amb teatre
és única.
L'espectador
és viu.
Vull dir que no.
I ell ha de tenir en compte
que tu també ets viu.
Que això, per exemple,
a vegades ara
amb tantes televisions
ja costa.
Vull dir...
Llavors és una raó...
O sigui,
el fet d'anar a teatre
és una raó,
jo penso,
única per dir
doncs avui anem a teatre.
A més com a espectador
saps que allò
ho estan fent per tu
i que t'ofereixen a tu
i que tens al costat.
No, no.
I que si tu no hi ets
i no estàs amb ells
no serveix per res.
Vull dir que sempre
l'espectador sempre...
Jo a vegades
quedo meravellat
de lo poc
que pensa realment
lo poc
que sap l'espectador
la seva importància
en el món del teatre.
És a dir,
és com si la seva presència
no calgui...
No, és que
ho fas per ell
i si ell no va amb tu
no hi ha teatre.
No hi ha teatre,
vull dir que no.
És ben cert.
Enric, d'aquí quatre dies
com aquell que diu
et veurem fent de mentider
aquí a Tarragona també.
Oi, quin canvi
de registre
més radical, no?
Totalment, això.
Per les festes a Sant Magí.
Veniu el 17,
si no m'equivoco,
el 17 d'agost.
Doncs tu ho saps més bé
que jo en aquests moments.
Sí, també al Camp de Mar,
sí, al 17 d'agost.
Apunta tu.
No, jo el tinc a casa ben apuntat.
Ho tens a casa apuntat,
doncs sí que et descuidis i...
No, no, no.
El que passa
que com que estem fent això
la veritat és que
cada cosa té el seu espai, saps?
I aleshores, en aquests moments
estic fent això
i després continuarem
amb la gira de mentiders
amb la Mercè Comas, amb...
Sí, ho invito
per les festes de Santa Té, clar.
Lluís, tu la comèdia
com que no molt, o sí?
Sí.
Sí, veritat.
Home.
Però fa temps que no et veiem
fer comèdia.
Com que no?
Fa dos anys que faig comèdia.
Bueno, ja sabem,
però dic d'aquestes així més...
No, és igual.
És igual.
És diferent, sí.
Tipo Godavill,
d'aquestes així com a...
Home, potser no...
no ho sé,
però això depèn
de que et cridin
per fer una cosa,
vull dir,
a més en un espectacle,
com diu l'Enric,
per exemple,
que hi surt molta gent,
vull dir que no...
A no ser en que siguis tu
el productor,
promotor,
o com se'm vulgui dir,
vull dir,
no...
Ens criden.
Nosaltres som uns actors
que ens veuen
per uns papers
els directors
i ens diuen
si els volem fer.
i la majoria de vegades,
doncs,
afortunadament,
us venen moltes vegades,
no?
La prova és que us vèiem
sovint als escenaris.
I que no falti.
I que no falti,
sobretot, eh?
Això és fonamental.
Sobretot, sí.
Enric Major,
Lluís Soler,
moltíssimes gràcies
per venir avui a la ràdio,
per dedicar-nos
a aquesta estoneta
i bé,
que vagi molt bé,
us veurem aquesta nit
al teatre.
Gràcies,
i gràcies per dedicar-nos
també a aquest espai.
Ha estat un plaer,
de veritat.
Molt bon dia.
Bon dia.
Adeu, bon dia.