Dos minuts a tres quarts de dotze del migdia.
Segueix endavant el matí de Tarragona Ràdio.
Abandonem l'àmbit sanitari i parlem de música.
Avui tenim una nova cita amb el cicle de tardor de concerts de Casa Canals.
Un nou cicle organitzat pel Museu d'Història
que s'incorpora a tot aquest seguit d'activitats
que ens passegen per diferents escenaris nobles de la ciutat de Tarragona.
Aquesta setmana, aquest dimecres, és el Tor de la Pianista,
Inés Reguero, que avui ens acompanya.
Inés, bon dia.
Hola, bon dia.
Gràcies per venir, primer que tot.
A vosaltres.
Jo no sé si les pianistes necessiteu moltes hores prèvies de concentració
abans del concert, una miqueta, però potser no tant.
Moltes no, a mitja hora ja n'hi ha prou.
A mitja horeta, no?
Què fas mitja hora abans del concert?
O una hora abans del concert?
On estaràs avui, Inés?
Què faràs?
Intentaré estar...
Home, una hora abans segur que estaré allà, clar.
I llavors tocaré una mica el piano, que l'hauran afinat,
miraré si està tot correcte i llavors m'aniré, me vestiré, me maquillaré aquestes coses,
me relaxaré...
Bé, intentaré fer coses normals.
Cal relaxar-se, no?
Abans de...
Res extraordinari.
Bé, sí, però relaxar-se és estar-se tranquil.
Concentrat en el que has de fer, lògicament.
Sí, bueno, intentant menjar-se el coco i no creure't les coses negatives que et passen en aquells moments
perquè comences a pensar, ai, aquest passatge segur que no em sortirà, ai, allò...
Però llavors, res, has de fer casso omisso i ja està.
Clar, nosaltres com a públic sempre suposem una gran seguretat en l'interpret, no?
I no pensem que a vegades, quan un s'enfronta davant d'un auditori amb l'instrument davant, en aquest cas, el piano,
hi ha nervis, hi ha inseguretat, hi ha aquella vulnerabilitat, no?,
a l'hora d'executar una obra que el públic diu, no, no, és com si fos automàtic,
però escolta, si és que això té un moment de perill i de...
I tant, sí, sí.
Però no tens aquesta sensació que el públic dona, per suposat, una seguretat absoluta de l'interpret?
Ah, sí, que ells estan... Ells no s'imaginen, alguns sí, però la majoria no s'imagina el que passa pel cap i pel cos,
vaja, no solament de la persona que està damunt de l'escenari.
Llavors, sembla, clar, quan has tocat moltes vegades en públic,
i, doncs, bueno, al final fas veure, crees una imatge com que estàs molt tranquil i tot això,
però, bueno, per dintre és un bullici d'idees i de lluites i de...
O no, de vegades t'ho passes realment bé, molt millor que sol,
perquè també reps una mica l'energia del públic, l'atenció...
Llavors, hi ha una mica les dues coses, d'aquesta cosa de nervis i de tensió,
i que és necessària per donar el millor de tu mateix.
Realment, tot això s'ha d'acceptar com una cosa bona,
perquè és el que et fa créixer damunt l'escenari i que, a més, és irrepetible.
I ja dic, el que dona el públic, el públic tampoc no s'adona el que arriba a donar de si, no?
O sigui, es retroalimenta tot plegat.
Ells escolten, però alhora donen a l'intèrpret, l'intèrpret dona al públic i es fa com un cercle.
Això fa que cada concert sigui únic.
És únic.
És màgic, ni pitjor, únic, sempre.
És únic i té certa màgia, a més a més, quan surt bé.
Nosaltres ho diem sovint, avui dia hi ha molts joves que estudien música.
Afortunadament, les escoles de música, els conservatoris, estan plens,
no només de nois i noies que volen dedicar-se a la música professionalment,
sinó que persones que estan fascinades per la música i volen aprendre música.
I que ho volen viure, sí.
I dins d'aquestes escoles i dins dels conservatoris hi ha cada cop la tendència més generalitzada
a fer audicions periòdiques des que els estudiants són ben petits que s'acostumin a posar-se davant de un públic.
I això és bàsic, no?
Sí, és que finalment és el propòsic, no?
Final.
És que puguin compartir allò que han après.
No quedar-s'ho per ells.
Està molt bé si s'ho queden per ells,
però penso que s'ha de compartir amb els altres i no solament això.
Jo tinc alumnes i de vegades són reacis a tocar en públic i és que realment ho haig de fer.
I quasi s'estima més exàmens que no tocar davant de gent, no?
Però jo els hi dic sí, però és que en el futur t'hauràs d'enfrontar a situacions de nervis, d'estrès,
per presentar una tesi, per el que sigui, i ja tindràs un entrenament, no?
I realment després, posteriorment, he tingut alumnes que he tornat a trobar
i que m'han dit que sí que els havia ajudat aquest hàbit de tocar en públic.
Forma part de l'aprenentatge, com la tècnica, com la sensibilitat a l'hora de l'execució.
I n'està agrada triar el teu propi repertori?
Sí, sí, sí, tot l'he triat jo.
Amb una idea, una mica que fos...
Aquesta nit, sinó repertori, música catalana, música francesa del seu moment.
Catalana i francesa.
Home, una mica he buscat una cosa afina a fi a mi,
perquè jo soc mig catalana, mig francesa, també.
I llavors, també m'agrada, per casualitat, he anat sempre a parar a estudiar últimament,
en els últims anys, obres del segle XX, de la primera meitat.
I m'he adonat que totes aquestes obres,
no solament els catalans han rebut moltíssima influència dels francesos,
i molts han viscut allà.
No sé si era Montpou, que és un dels compositors,
va viure 20 anys a París, o sigui, moltíssim temps.
No solament això, sinó que, a més a més, els francesos
estaven molt atrets per la cultura catalana.
Tenim compositors francesos que han composat sardanes,
com Déodat Sevrac, no és gaire conegut,
però és un compositor de categoria que va ser deixeble del Véniz,
que també va viure molts anys i va treballar,
va donar classes, va donar concerts a París,
en aquesta primera meitat del segle.
I bé, doncs una mica ara per reflectir aquestes influències,
però tant en un sentit com en l'altre.
Quines, ens pots concretar alguns autors,
penso que s'has mentat Montpou, Montsalvatge també.
Montsalvatge, que potser és el que se surt més,
el que passa és que aquesta obra està inspirada molt en Rebel,
és com una còpia de Rebel,
però Montsalvatge per si és el menys afrancesat d'ells,
però aquesta obra en concret sí.
Llavors també hi ha una obra d'un compositor no gaire conegut,
que es diu Macià, que va ser de Barcelona
i a més a més va ser la meva primera professora de piano,
vull dir que indirectament he rebut una mica la seva influència,
i de catalans això, Macià, Montpou,
i Granados, el gran Granados,
i de francesos hi ha Debussy, Rebel, i ja està.
Un repertori molt assequible.
Sí, espero que sí.
Molt assequible.
T'agrada tocar sola, amb el públic, evidentment?
Menys que tocar amb gent,
el que passa és que costa molt.
La dinàmica de grup,
moure tota la gent i tot això,
costa.
Sí, perquè a més passa en moltes professions,
en moltes dedicacions,
però en el cas dels músics us passa molt,
en el sentit que vivíeu en un lloc,
treballeu en un altre,
en viatgeu un dia per fer un concert
amb una formació que s'ha format només per un concert,
i us trobareu a lo millor d'aquí un any i tornareu a tocar,
vull dir, feu una vida molt nòmada en aquest sentit.
Sí, és difícil trobar gent que tingui el mateix,
geogràficament, el mateix àmbit que tu,
i que tingui la mateixa disponibilitat de temps,
els mateixos interessos,
i al final per això opto per buscar coses sola,
que, clar, és més dur.
I sempre repartint-se
entre la professió,
la dedicació de concertista i l'ensenyament.
Evidentment.
Perquè, clar, de la música exclusivament
no es pot viure.
Encara que pogués,
no crec que ho faria,
perquè l'ensenyança també
m'adona tant
que no crec que pogués prescindir-ne.
I ha tot plegat, com que sempre s'està aprenent,
reservar un temps quan es pot
per continuar aprenent d'altres.
Sí.
Teniu la vida absolutament completa, eh?
Sí.
No em puc queixar.
No, no, teniu una banda sonora ben àmplia,
constantment amb la música.
L'Inés Reguero serà aquest vespre a la Casa Canals.
Coneixes la Casa, Inés?
Sí, sí, sí.
Maca, no?
Per actuar.
Molt maca, sí, sí.
Crec que inspirarà a la gent també,
a mi i a la gent.
Una inspiració allò de començaments del segle XX.
Sí, sí, una mica romàntica
i a més a més amb estil francès
perquè és...
Jo vaig comentar amb una guia,
això sembla una mica un mini Versalles
i m'hi va dir, sí, està segons l'estil de Luis XIV.
Sí, sí, sí, els agradava molt aquella cosa tan...
Sí, o sigui, ja encaixa.
Molt bé, Inés Reguero,
t'agraim molt que hagis passat avui pel matí de Tarragona Ràdio.
Unes horetes prèvies a aquest concert
que recordem forma part del cicle de tardor de la Casa Canals.
L'entrada és lliure, prèviament han de recollir la seva invitació
a la Casa Museu Castellarnau.
Inés, gràcies, molta sort i fins la propera.
Esperem que tornis.
Gràcies a vosaltres.
Gràcies.