Tres minuts serà un quart de dues i ahir parlàvem de la represa del Teatre Metropol
en aquesta temporada d'hivern amb l'actuació del Teatro de l'Abadia.
El diumenge tenim ocasió de retrobar-nos amb un personatge, jo diria que molt conegut
per determinades generacions, per determinades persones, probablement desconegut per unes altres.
El cas és que tenim l'ocasió de gaudir, de compartir les aventures d'en Massagran
a través d'una producció del Teatre Nacional de Catalunya.
És aquest personatge basat en l'obra de Josep Maria Fol aquí Torres,
que m'ha engaudit i ens consta que és així, de l'adaptació i direcció de Joan Castells,
que el tenim a l'altre costat del fil telefònic. Joan, bon dia.
Hola, bon dia.
Què pot explicar un personatge concebut al segle passat als nens d'avui?
Oh, moltes coses.
Doncs vinga, comença.
Com que és una mena d'heroi antiheroi que està una mica a la memòria popular,
és com el Tintín i com altres personatges,
són personatges que el seu enginy i les aventures que els fan passar
no tenen edat.
I, a més a més, és una novel·la de la Folky Torres
que va publicar en forma de fascicles el 1910 al Patufet.
I pel fet de ser en forma de fascicles,
té una narrativa molt lleugera, molt de situacions escèniques,
que, per tant, és molt fàcil de portar a l'escenari.
I, a més a més, és un personatge que té també característiques
pels nois i pels nens d'avui,
sobretot pel valor teatral que li han donat.
Ara ja tenim l'experiència d'haver fet bastantes funcions en públic
i, com que utilitzem l'escenari des d'un punt de vista molt artesanal,
doncs l'espectacle crea una màgia molt semblant a la lectura de la novel·la.
Hem volgut defugir coses modernes.
Nosaltres dèiem que agradaria a la gent menuda
com més allunyés de la PlayStation.
I, efectivament, el que veuen és que dalt d'un escenari
es pot crear màgia sense trampa ni cartró
i a la vista de la gent es pot fer naufragar un vaixell,
es pot deixar un home a alta mar,
es pot arribar a països exòtics,
es poden fer danses tribals,
es pot domar un lleó,
es pot fugir d'una balena...
I tot utilitzant el llenguatge escènic.
La versió, entre altres coses,
l'allunyar-se d'aquesta realitat més quotidiana
del lleure dels nens
és per no provocar la comparació,
que sempre és odiosa i, en aquest cas, més.
Sí, però jo sobretot penso que el teatre,
la modernitat del teatre,
està justament a les antípodes
del que són les noves tecnologies.
Això no vol dir que s'utilitzin com a suport,
però el teatre, la gràcia que té en ple segle XXI
és l'actor en viu, l'actor en directe,
que les coses passen allà,
que els conflictes es resolen
en una hora i mitja, dialogant amb la gent...
Tot això són valors molt importants del teatre
i que són els que, bueno,
la gent que va al teatre,
que és el percentatge que toca,
com a producte cultural,
és això al cap de trobar,
han de trobar altra cosa.
Joan, feies referència a la novel·la,
tot i que les generacions més properes a nosaltres
s'han acostat o han conegut massa gran
a través del còmic.
Sí, sí, sí.
Us ha ajudat també per fer l'adaptació,
us ha servit...
Sí, jo, ben tant.
Home, tant, és així que jo no havia pas llegit la novel·la,
jo havia llegit a través del Cavall Fort
les aventures que va dibuixar en Modorell
i que encara estan a les llibreries.
Per tant, sí que podem parlar
de dues generacions que han viscut
d'aquest mite del massa gran
i nosaltres, gràcies al teatre,
farem que una altra generació
també el tingui d'alguna manera com a referent.
També es va fer una sèrie televisiva,
TV2, em sembla,
vull dir que és un personatge
que s'ha anat revisant al llarg de la història
i naturalment que des del punt de vista plàstic
nosaltres ens basem també
en els dibuixos que ja hi havia
a la novel·la,
que era en Don John Seda,
i el Madurell, com fa el còmic,
també copia la mateixa imatge del massa gran.
I, efectivament, la gent que coneix
la iconografia, quan veu un lector,
diuen, sí, sí, però sí, és igual que el massa gran.
Clar, l'experiència, a més a més,
no ho sé, per això t'ho pregunto,
tu ens ho diràs,
és un personatge capaç de treure
els nens d'ara com els d'abans,
en el sentit que, precisament,
és un personatge maldestre,
és un personatge que se'n surt
perquè té bona sort,
perquè és l'antiheroi,
allò característic,
els nens, les nenes,
a aquella edat que tenen aquella insegurdat,
aquella cosa,
de què res els hi surt bé,
clar, quan es troben davant d'un escenari
un personatge d'aquestes característiques
que se'n surt, malgrat tot,
jo imagino que és el que fa
que el senti molt proper.
Sí, sí, tens tota la raó,
a més a més, és un personatge
que, al mateix temps,
és molt simpàtic,
és molt obert,
de seguida fa relacions, amistats,
fins i tot nosaltres hem modificat alguna cosa
que amb els cent anys que han passat
de no haver-hi cap aquí,
doncs, semblava que ja no eren correctes,
no?
Un és que, per exemple,
a la novel·la no hi ha personatges femenins
i nosaltres hem posat una negra
que es diu La Coca Seca
que quan es troba amb massa gran
a la primera visita que fa a l'Àfrica
ja es fan amics
i acaben venint tots dos a Catalunya.
Vull dir, aquesta capacitat d'avistar també,
de compartir l'aventura i el risc
amb tots els altres personatges,
és massa gran suma, diguem-ne, no?
Tot el que viu no ho abandona,
li queda com a experiència
i això és molt maco, fins i tot.
Hi ha un moment que la novel·la,
i nosaltres també ho fem,
la palleringa, que és una tortuga
que ha ajudat a salvar-los, etcètera,
es mor i, doncs, també expliquem
els sentiments de dolor
que pot tenir el massa gran davant de la mort,
que és un tema que també ha de sortir
amb naturalitat a totes les edats, diguem-ne, no?
De totes les aventures n'heu fet una tria.
Sí, bé, pràcticament la línia argumental
és tota la novel·la,
menys la visita a una tribu,
que eren els Carpantes,
que en una primera versió escrita hi era,
però després, per una qüestió de temps,
no hi va cabre.
Però, al fil argumental,
pràcticament hi és tot, eh?
Déu-n'hi-do.
Una cosa jo et volia preguntar, Joan,
des del punt de vista més pràctic.
Digue'ns una miqueta les edats recomanables.
Ja no parlo dels que tenim més de 12 anys,
que aquests, òbviament, ja és un altre tema,
però si parlem del món infantil,
del món dels nens i les nenes,
ho dic perquè a vegades portem al teatre nens
o potser massa petits o potser massa grans.
Quina és la franja d'edat, creus tu,
òptima, si parlem de canalla només?
Sí, nosaltres hem pensat l'espectacle
per 6 o 12 anys.
Però a 13 anys es pot veure i a menys també.
Però la comprensió total de l'espectacle
a partir de 6 anys.
A partir de 6?
Sí, 7 anys.
De tota manera, t'he de dir,
i t'ho dic sense...
O sigui, sense poder fer publicitat, eh?
Fes-ne, fes-ne.
No, l'experiència dels dies que hem estat al Nacional
és que nens molt més petits,
com que és molt visual,
mira, en una hora i 5 minuts
surten més de 100 objectes a escena.
Deu-n'hi-do.
Alguns, unes ales d'un còndor
que fan 3 metres i pico
i un massa gran que fa 12 centímetres, no?
I a partir d'aquí,
imagina't tots els objectes possibles.
La balena, el lleó, etcètera, no?
Clar, és tan visual
que nens molt petits
han quedat clavats, fascinats, no?
I han seguit amb l'atenció a l'ova, eh?
Ara, allò, per la comprensió de tots,
fins i tot del llenguatge,
de les aventures,
pensem, vaja,
hem pensat amb nens de 6, 7 anys,
fins a 12, 13.
Molt bé.
Doncs tenim moltes ganes de veure aquest massa gran,
aquest diumenge,
dels del TNC.
Es continua apostant per...
Continuar fent produccions de teatre infantil?
Sí, bé, aquesta és la primera que es fa
com a producció pròpia,
però la idea és que amb aquest programa
que ara ha iniciat,
que es diu el Nacional Petit,
doncs suposo que cada any
hi haurà algunes produccions
i val la pena, eh?
Perquè, esclar,
és un lloc que pot fer muntatges
en bones condicions, no?
A vegades el teatre infantil
s'ha de fer menys recursos
i, esclar, la qualitat no és la mateixa
i els nens mereixen la mateixa qualitat
que els grans.
Moltes vegades ho hem comentat,
afortunadament a Catalunya
tenim una gran tradició
de companyies de teatre infantil
que tenen una qualitat extraordinària,
probablement una mica menys tinguda
per no ser qui, eh?
Però a vegades no prou valorada
que ja voldrien altres companyies
de teatre adults
i sense comparacions
assolir els nivells
que tenen algunes companyies
que fan uns espectacles
que queda esbocava d'edat, no?
Sí, sí, i tant, i tant.
I que segueixi això, eh?
Perquè el públic que necessitem
l'hem de formar, eh?
Doncs és una bona manera
de formar com a públic teatral
i també com a persones
perquè és també una mica l'objectiu,
m'imagino,
des d'aquest punt de vista
fer espectacle,
però, escoltes,
i de retruquer d'alguna cosa més
millor que millor, no, Joan?
Sí, senyora, i tant.
Moltíssimes gràcies
per atendre la nostra trucada.
Gràcies a vosaltres.
Recordem que el Joan Castells
ha fet l'adaptació teatral
i ha dut a terme
la direcció
d'aquestes aventures
de massa gran.
Gràcies, Joan, bon dia.
I ens fa molta il·lusió
venir a Tarragona, eh?
Encantats de la vida.
Molt bé.
Adéu-siau.
Adéu.