Rosa Álvarez, professora dels Estudis de Comunicació
de la Universitat Pompeu Fabra.
Nosotros vivimos una realidad que es una realidad ya hecha de ficciones
y tenemos interiorizados, ficciones, relatos,
pero esto ya es pre-televisivo, pre-cinematográfico,
creo que no se puede escapar de la ficción.
El Mateu i l'Eulàlia Montsolís, la Suelen i el JTR, el Peris, el López,
tots ells són personatges de ficció que ja formen part del nostre imaginari col·lectiu.
Les sèries de la tele recreen un univers inventat
que acaba formant part de les nostres vides com si fos real.
La jornada Es Comunica 05,
que ha organitzat l'empresa municipal de mitjans de comunicació,
han analitzat aquest any 2005 aquest fenomen.
Aquestes jornades es van fer entre el 17 i el 19 d'octubre
sota el títol Ni Saga de Ficcions
i van participar professors, actrius, caps de càsting, directors i guionistes,
tots els que calien per entendre com funciona una sèrie de televisió.
Tenemos una comedia un poco histérica y muy autoconsciente, es decir,
es el que hay muy buenos actores pero hay que decir que esta necesidad de soltar el chiste
que está tan pautado y que realmente se es tan autoconsciente de la gracia
que se supone que se está haciendo.
eso es un pecado mortal en la comedia.
La professora Rosa Álvarez fa anys que es dedica a analitzar els productes televisius d'aquí i de fora.
Creu que tot és ficció i, com hem sentit, no li agrada la comèdia que es fa en aquest país.
El reality show no se opone a la ficción para nada.
El reality show es la muestra más palpable del triunfo de la ficción
y sobre todo el triunfo de la narrativa,
que yo ya empiezo a pensar que, digamos, no se puede prescindir de ella.
El reality show, si es un videovigilancia o es una cámara de vídeo de un banco,
es una construcción narrativa, es una ficción como otra cualquiera.
Los personajes que participan en Gran Hermano tienen interiorizado,
es que hay más narrativos personajes.
La ficción no es como un espí de la realidad.
Si fuese un espí, sería como un espí de fireta,
de aquellos que a un el treuen más capgros, l'altre más chaparro.
¿Por qué? Porque realmente es una deformación de la realidad.
Y la realidad que mostran es...
Vull dir, qui pot manegar aquest espí, diguem,
és tota una maquinària complexa, no?
On hi juguen, diguem, guionistes, la televisió, productors,
els actors també, que aporten la seva empremta, no?
En el moment també de l'enregistrament.
L'Enric Castelló, que és professor de la Universitat Ruberi Vergilí,
ha dedicat els darrers deu anys a analitzar les sèries de televisió de Catalunya
des d'una vessant sociològica i comunicativa.
Entre les conclusions trobem que les sèries són un producte local
i que, a més, les sèries catalanes tenen denominació d'origen.
Clar, això és molt controvertit, perquè dius,
i clar, els dèvies, com pot ser que nosaltres comprens sèries de fora
i les nostres sèries no les vulguin a fora, no?
Clar, la pregunta és, aquí es veuen sèries polaques?
No.
Finlandeses? No.
Franceses? No.
La sèrie és un producte molt local.
Els únics que podem vendre sèries són els americans i els anglesos,
perquè han construït una cultura global i tothom sabem què és Manhattan
i tothom coneixem abans.
S'entra el parc, que és un parc d'una ciutat nostra.
Aquí s'hi dona més canxa a l'actor per actuar, no?
Mentre que a Espanya, diguem, hi ha una actuació molt més sincopada,
molt més histèrica, que dius tu.
Aquí, diguem, els actors, diguem, deixen allò, no?
Es queda ja pensant, no? El boixader, a ser en pla...
Llavors, clar, deixen que la gent ja hi pensi, no?
Què és el que està pensant, no?
Mentre que als actors espanyols serien molt més explícits.
Penso que, com a actor jove, vas una mica avenut al principi,
perquè jo m'he trobat a vegades amb càstings
que són més aviat entrevistes amb el director.
És a dir, que hi ha un director de càsting que aposta per tu,
que diu, mira, farem una entrevista amb el director,
però les teves primeres paraules amb el director
són purament teves, no tens una separata,
no pots demostrar res.
És a dir, és part de la feina del director,
dir, bueno, aquesta noia, doncs, m'agrada com parla,
o m'agrada com es mou, o m'encaixa amb el personatge, no?
L'Anna Saúl és actriu.
Fa anys que tomba pels escenaris amb la companyia d'Ei Furby.
La popularitat, però, li ha arribat amb el paper de Laia,
a Porca Miséria.
Ella, junta amb la Montserrat Carulla,
la senyora Teresa del Cor de la Ciutat,
i també el cap de càsting, Pep Armengol,
van parlar del món de la interpretació en les sèries televisives.
Després va vindre les telenoveles,
que com a gènere necessitava un gran nombre d'actors,
i va ser quan a Televisió de Catalunya
es va plantejar el fet de crear un departament de càsting
i, d'alguna forma, un càsting obert pel coneixement dels actors.
Tot i així, jo que soc un home que vinc del teatre,
crec que l'ofici de l'actor es fa en el teatre.
I, de fet, és on jo i el meu equip no parem d'anar constantment,
perquè és allà on realment coneixem els actors.
Al Cor de la Ciutat, per exemple,
han aparegut més de 1.100 actors diferents.
Això és un banc de proves i de coneixement dels actors.
Actors que han fet, a vegades, un petit personatge en el Cor de la Ciutat,
i que això no és fàcil, un actor que entra i que té una sola sessió
i entra aquell dia i té dues seqüències per demostrar
el bon actor que és, us puc assegurar que això és extraordinàriament difícil.
I, tot i així, hi ha gent que passa aquesta prova
i aquí els coneixem.
I això, després, és el que ens serveix
perquè aquest actor, igual, poder adjudicar-lo en una altra cosa.
I la gent que té una formació de teatre,
que està aquí treballant en una cosa en la que creu,
no precisament per fer-se ric i famós,
sinó perquè hi ha alguna motivació més profunda,
jo penso que s'agraeix quan, de sobte,
et trobes en un teatre petit, fent teatre alternatiu
i donant el màxim de tu cada nit,
i que algú es deixa caure per allà i et truca dos dies després
i et diu, mira, m'ha agradat molt la teva feina
i m'agradaria proposar-te per un personatge.
En certs, et sents superreconfortat.
Amb les telenoveles hem pogut crear un star system.
Per primera vegada hem tingut, jo crec,
un reconeixement als nostres actors.
Va haver-hi una època dins el teatre català
que jo recordo que els actors estaven a les cartelleres dels teatres
amb lletra petita i hi havia l'escenògraf, l'autor, el director,
i l'actor quasi no existia.
Gràcies, crec jo, a la televisió,
l'actor ha tornat al teatre, que és casa seva, en definitiva,
a estar amb lletres grans.
També passa que de vegades els espectadors, els neòfits,
es pensen que actuar no costa.
Hi ha molta gent que se'ns apropa als càstings i ens diuen,
home, doncs jo a la feina em diuen que jo serveixo per això,
que jo soc graciós o que jo tinc aquesta virtut
o que fins i tot fotografio bé.
No parem de recordar que això és un ofici com qualsevol altre,
que s'aprèn i que ara ja tenim unes escoles de formació cada vegada més sòlides
i cada vegada, doncs, millor.
Una persona que fa teatre, que es va bregant fent teatre,
vol dir que té primer una gran estima a la professió
i després uns valors molt importants,
perquè el teatre no el pot fer ningú, tothom.
La televisió la pot fer gairebé tothom.
El cinema el pot fer tothom,
perquè ben doblada una cara bonica dóna resultat.
Jo sempre faig la broma que en cinema
la Mula Francis ben doblada és una gran actriu.
Començo a mirar al voltant meu
i veure persones que em puguin donar una idea d'aquell fantasma,
perquè quan t'ofereixen una obra de teatre o un guió
i et diuen faràs aquesta senyora,
per mi és com un fantasma
que sé que té ulls i que té braços i que té cames i camina,
però que no sé com és massa.
M'ajuda bastant el que diuen els altres del personatge,
però això no es dona massa en televisió,
en teatre es dona més.
Primer, que la comèdia és el gènere més difícil de tots els gèneres.
O sigui, ho has apuntat i jo ho corroboro.
És molt difícil fer comèdia,
perquè si fas comèdia i volguem fer gràcia,
no en fas cap.
I el saber fer comèdia és fer-la en aquell punt just,
que la gent es pensi que allò que acabes de dir
està improvisat i s'ho cregui i ho rigui.
Els actors i les actrius són les cares visibles de les sèries,
però ells només fan que donar vida a uns personatges
creats per uns altres, els guionistes.
Lluís Arcarazzo va ser un dels convidats
a les jornades ni saga de ficcions.
Ell és el director argumental del Cor de la Ciutat.
Jo sóc dels que pensen que més que les històries,
el que compta són els personatges.
És a dir, si tu aconsegueixes construir bons personatges,
la història et funcionarà.
Pots tenir una història més fluixa, més manida,
però la història més manida amb uns bons personatges
és molt millor que la història més original
amb uns personatges que no et funcionen
o que la gent no s'identifica.
Els dolents tenen una cosa que sempre els fa atractius,
és que normalment acostumen a ser intel·ligents
i si no són intel·ligents tenen una altra cosa
que també agrada, que és que són agosarats.
I en els temps que corren tenen una tercera cosa
que els fa atractius, que són políticament incorrectes.
Llavors, a l'hora de fer dolents no costa tant.
Amb els bons el que passa és que a vegades pots caure
una mica en la inacció, en fer-los amb personatges passius.
Nosaltres el que procurem és que ni els bons siguin tan bons,
és a dir, que posar sempre un mal moment
en els personatges que més t'estimes,
perquè això te'ls farà estimar més,
igual que posar-li un gran moment
en els personatges que més detestes,
perquè això et descol·locarà.
Lluís Arcarazzo va compartir taula amb dos guionistes més,
l'Enric Humà, que ha participat en sèries com
Temps de silenci, La memòria als cargols
i el Sergi Pompermaier, que és especialista
en el gènere de les sitcoms.
Junts van desgranar els secrets de construir una història.
Una reflexió de per què es fa aquesta sèrie,
quin sentit té, què es pretén...
I també una reflexió sobre el to,
perquè això sembla una cosa que ja havia donat,
i no, el to és buscat.
I el to a vegades costa trobar-lo
i se'n parla, es busquen referents.
Nosaltres, com vam fer Poblenol,
ens preocupava molt el to
i vam intentar fer un mig camí
entre la sèrie anglesa de tan realista,
de l'estil d'Eastenders,
amb una certa passió llatina,
no sud-americana, però sí mediterrània,
que es diferenciés una mica,
que es distincés una mica de les sèries angleses.
De fet, hi ha dos tipus de Bíblia.
Hi ha la Bíblia per setmanes, que diem,
i la Bíblia per línies.
Amb línies és agafar i explicar tot el que ha de passar
durant l'any amb una de les línies dramàtiques,
procurant sempre que aquestes línies es barregin amb les altres,
com més barrejades les tinguis
i més relacionades estiguin millor,
i després el que fas és administrar també aquest material
de tal manera que puguis tenir a cada setmana
un pas important a cada una de les línies.
Un guionista és aquell que sent les històries en el seu interior,
que mai hi ha recursos sortides,
vies, diguem-ne, narratives,
que són absolutament construïdes des de l'afredor,
sinó que un ha de sentir allò que escriu.
Hi ha guionistes, hi ha hagut guionistes,
que diuen, no, tu hi poses patilla
i fas que el noi i la noia es trobin al terrat
i diuen que s'estimen i, escolta, ho hem vist moltes vegades,
oi, que funciona? Doncs tira.
No, així no surten bé les històries.
Les històries les hem de sentir.
Però va ser una formació treballant,
perquè ningú havia fet una sitcom com Plats Bruts,
en públic en directe i tot això,
abans aquí a Catalunya,
en vam aprendre copiant de la tele,
per entendre'ns, agafant capítols de frents,
per saber en què consistia un guió de sitcom,
quantes trames tenia,
quant durava, com funcionava,
on estaven posats els gags,
com acabaven les seqüències,
com ho feien, no?
Per què servia cada seqüència?
Tot això ho vam anar aprenent
a mesura que anàvem treballant
i, sobretot, admirant-nos en sèries
que nosaltres consideràvem que eren bones.
El que interessa, tal com el seu nom diu,
és que hi hagi situacions que siguin còmiques,
no només els gags.
Aleshores, una de les coses que més et serveix
per trobar trames és col·locar els teus personatges
en situacions que els siguin incòmodes.
Quan nosaltres ens trobem descol·locats davant la vida,
és quan podem fer riure a la resta de la gent.
I això és el que hem d'intentar trobar
a l'hora de fer humor per televisió
o per teatre, pel que sigui.
Tant que treballes de guionista, de guionista,
i us com petit, no?
I dius, no, no, guionista.
I què fas? Plats bruts?
Ah, però segur que s'ho inventen tot.
Perquè tenen una gràcia.
I dius, no, no, no s'ho inventen tot.
Tot està escrit, no s'inventen res.
Si s'anessin inventant, cagada, pastoret, no?
Aleshores, i menys amb aquest sistema de treball,
si cadascú és dient,
i ara m'he inventat això, dius, doncs vinga, viva la Pepa, no?
No, no, no, és un treball que ha d'estar tot molt mesurat.
I igual que el de la càmera sap
que amb aquesta frase ha de passar d'aquí a allà,
l'actor també s'ha de senyir totalment
el guió escrit que se li passa.
Ara, la producció de sèries de televisió de Catalunya
és una indústria potent.
Al principi, però, ningú hi creia.
Va caldre l'èxit de la granja,
dins del programa La vida amb un xip,
per engegar aquest fenomen.
En aquella època, Joan Bàs, actual responsable de Diagonal TV,
era el cap de dramàtics de TV3.
Durant aquest buit,
que ara veiem cada dia a la tele
cadenes estatals,
i TV3,
i totes les cadenes,
amb ficció a la nit,
i competint, i durant sabufetades,
però ara qui és primer,
que si a Tortas con la vida,
que si aquí no hay quien viva,
Los Serrano,
Vén del Pla,
Porca Misèria,
totes aquestes sèries que es van fent a totes les televisions.
Això, en aquest any que estem parlant,
era impensable.
És a dir,
és que no,
ningú es podia imaginar
que una sèrie feta a Catalunya
pogués estar a les 10 de la nit
en emissió de Prime Time,
com ara qualsevol sèrie dels que hi ha.
En canvi,
hi havia una lluita feroxa
amb les sèries de fora.
TV3, al començament,
i ara es pot dir,
perquè ja han passat molts anys,
volia fugir molt dels estereotips casolans.
Volia fer una televisió nova,
però tampoc es pot deixar de banda tot l'altre.
No es pot...
I aquest costumisme,
que estava a flor de pell,
estava al carrer,
d'alguna manera també hi havia de ser a la televisió.
I els estàndards aquests que s'exportaven
tampoc havien de ser sempre iguals.
I amb la granja es va veure que això podia ser,
es va veure que podia haver-hi aquesta ficció d'aquí,
però a la vegada elegant, moderna,
i que sobretot transmetés coses.
I en unes jornades titulades
ni saga de ficcions,
no podia faltar l'autor de la ni saga més famosa de la tele,
la de poder.
Josep Maria Benetti Jornet,
guionista i dramaturg,
va parlar del seu paper en la gestació
de les telenoveles catalanes.
Tot va començar en Poble Nou.
Volíem dir que hi hagués,
en realitat,
que no fossin històries impossibles,
que no fossin serials de
jo, Déu mío,
m'adéu,
te amo,
m'he deixat embraçada
en medio de la calle,
sinó que fossin realistes.
I que hi hagués,
dintre d'aquestes sèries,
històries i situacions
que lligessin l'espectador
amb els problemes
i amb els conflictes de la realitat.
I això,
doncs,
a mi se m'agrada de perles
i és el que vam poder fer,
és el que vam poder fer
i, de fet,
és el que hem fet
sempre més
amb aquest tipus d'història.
Jo, quan treballo per teatre,
escric el que jo vull,
sempre dic,
el que tinc ganes de fer
i si resulta que no més
hi van 50 persones veure-ho,
doncs paciència,
perquè és jo com m'ho he buscat.
però el que tenia molt clar
és que si treballava per televisió
m'havia de posar,
primer,
al servei d'una empresa
i, segona,
al servei d'un públic molt ampli
i que convenia que fos molt ampli.
Com passa sempre
i un dia els mataré,
ens havien demanat una història
tancada
perquè s'acabés a l'estiu.
Llavors ens van dir
no, obriu't,
si us plou,
altra vegada això
i feu favor d'acabar el desembre.
La secta de família
també va estar pensada
fins a l'estiu.
i després es va obrir
l'altra vegada
fins al desembre.
Després,
ni sega de poder,
ja se'ns va demanar
que durés tot l'any.
Però quan va acabar l'any
ens va dir continueu-la.
Llavors encara va ser
una segona tongada
i una tercera tongada.
La primera vegada
que en aquest sentit
TV3 va tenir sentit comú
va ser quan van encarregar
a Lluís de Carazó
que fes una sèrie oberta
perquè durés el que durés.
És el cos de la ciutat, evidentment.
els guionistes creen
les històries sobre paper.
Els que ho planifiquen tot,
però per portar-ho a la pantalla,
des dels acurats,
passant per la música,
la col·locació de les càmeres
i la interpretació dels actors,
són els directors o realitzadors.
Esteve Roïra és el del cor de la ciutat
i també va ser present
a les jornades ni saga de ficcions.
I mireu si és important
la feina del director o realitzador
que una bona història
si està explicada
amb la intensitat que ha d'estar
i els planos entren
quan han d'entrar
i mai un pla no ha d'entrar
perquè sí,
sinó que el plano mig,
el plano general i el plano curt
han d'estar entrats
en el moment en què la història ho demana,
el que aconsegueixes
és que allò que ja està ben escrit
i amb intensitat
arribi a casa amb molta més intensitat
o arribi de manera més freda.
Un acte que no gravem
amb cap ordre cronològic,
sinó que sempre es grava
per ordre de decorats
i fins i tot
per disponibilitat d'actors,
la feina nostra
és que els actors vagin segurs.
És a dir,
que si un matí fem 8 escenes de peris,
amb una escena
la Paquita riu,
l'altra plora i l'altra crida.
I el peris amb una riu,
l'altra crida
i l'altra torna a riure.
És a dir,
la feina del director
és coordinar tot això
perquè l'actor no se senti sol,
perquè és molt complicat
aquest tipus de rodatge.
Però és l'única manera
de tirar endavant
un projecte
tan complex
i tan ràpid com aquest.
Darrere de tota aquesta gent
hi ha el màxim responsable
de la ficció
a TV3.
És el cap de dramàtics
de Televisió de Catalunya,
en Jordi Roure,
que també va passar
per les jornades
Comunica 05.
Va explicar
que l'objectiu
de la cadena catalana
és marcar la diferència,
fer productes nous
i avançar-se
a la competència.
Televisió de Catalunya,
si mirem
per hores de programació,
de programes dramàtics
que fem
en la fàbrica
que tenim,
és una de les productores
més importants
segur d'Espanya,
també segur d'Europa,
i estic parlant en hores.
No estic parlant
de calés.
Nosaltres produïm
moltes hores de dramàtics,
però segurament
el minut de dramàtics
som dels que el produïm
més barat.
Quin és el nostre problema?
Doncs que competim
amb productes
d'un pressupost
molt més baix.
Quines són
les nostres
armes?
Nosaltres ens plantegem
que nosaltres
hem d'oferir
un producte
sempre diferent
del que fan els altres.
El nostre públic,
l'audiència,
entén
que nosaltres
sempre hem presentat
uns projectes,
inclús un pèl,
per davant dels altres.
Aleshores,
no els podem defraudar.
defraudar.
Ja estic enganxat,
ja estic enganxat,
al cor de la ciutat,
al cor de la ciutat,
abans del lotero,
després de cuines
i el dinar al pub.
Les sèries
entren cada dia
a casa nostra,
es barregen
en les nostres converses,
ens causen neguits
i alegries.
Acabem sentint
els personatges
com algú proper.
En definitiva,
hi estem enganxats.
a la cinta
en quin va embarcat,
declara enyorat,
busco un nou destí
i un tendre narcís,
busco un Adrià
sense l'esperança
i la Laura es casa
i a bord d'un impala
fuig amb el David.
Santa Rita,
Rita,
exclama la Paquita
quan veu la Regina.
Mentre el Paco guanya,
picant-la,
el póquer paga
i queda bé.
L'Alba i la Cecília
com bona família
saben portar el Fede
carrera a la Barra,
poc, però amb telma
carrer és un amic de pes.
I estic enganxat
al cor de la ciutat
abans del lotero,
després de cuines
i el dinar al pub.
Colramp de sofà
i sentint-ho meu
vull saber què fan
tots els meus col·legues
de Sant Andreu.
La Montse i l'Ivan
i els de casa estan
que ens han pres el nano.
L'Alfonso ha tornat,
la iaia besat,
navegant pel port.
La Lola pateix
pel tros de cubà
que ha marxat de casa
i entre assaig i assaig
pacient el Francisco
espera el seu torn.
La Mari també
agafa el necesser
i agranar amb la Cari
un Ramon cansat
benedit bé
atzenbacar els diets.
l'Albert Tindaroy
com el Hasselholl
fa mil de la Marta
i els Fabra no els prova
quedar-se i la dona
corre a granollers.
I estic enganxat
al cor de la ciutat
abans del lotero,
després de cuines
i el dinar al pub.
Colramp de sofà
Vicentín Tomeu
Vicentín Tomeu
Vull saber
què fan tots els meus
col·legues
de Sant Andreu.
No ha estat mala sort
trobar el Jordi mort
ha estat un suïcidi.
La Núria amb l'anel
de voler el Marcel
ja hi té un rotllo fosc
i la que ha mangús
patenit pellurs
coixes sols per fora
tenen per company
el Max que es va fent gran
descobrint el món.
Per tafanejar
hi ha Roser en Pilar
a Private Investigation
amb bicicapreta
l'Isabeleta
i el Rafa Cornut
i a l'atur la Gemma
per niar d'esgota
l'esma l'Emili
però el que ens ha colpit
ha estat la Judit
i el seu nou new look.
I estic enganxat
al cor de la ciutat
abans del lotero
després de cuines
i el dinar al pub.
Un ram de surfar
i sentint-ho meu
vull saber què fan
tots els meus col·legues
de Sant Andreu
i estic enganxat
al cor de la ciutat
abans del lotero
després de cuines
i el dinar al pub.
Un ram de surfar
i sentint-ho meu
vull saber què fan
tots els meus col·legues
de Sant Andreu
i estic enganxat
al cor de la ciutat
abans del lotero
després de cuines
i el dinar al pub.
Corrant de surfar
i sentint-ho meu
vull saber què fan
tots els meus col·legues
de Sant Andreu
i estic enganxat
i estic enganxat
al cor de la ciutat
abans del lotero
després de cuines
i el dinar al pub.
Corrant de surfar
i sentint-ho meu
vull saber què fan
tots els meus col·legues
Sant Andreu
i sentint-ho meu
Fins demà!
Fins demà!
Se agafar i Vietnam
no arben
yst
srv
ja
see ya hay
que fan
els тут
infants
a
so
s'
p