Hola, molt bon dia.
Efectivament hem volgut venir fins a Sant Pere i Sant Pau
per parlar amb aquesta família.
Ells han passat per un periple de més de 24 dies d'incertesa.
Finalment, tot s'ha resolt.
De moment, la part més important,
que és que els nens són aquí a Catalunya amb ells,
aquí a Tarragona concretament,
però encara queden molts tràmits a nivell burocràtic.
Justament per això avui tenen per dir
reunir-se amb responsables de la Generalitat
per saber què és el que han de fer per dir-ne
per poder registrar els seus dos fills al registre
i que quedi, per tant, tot solucionat,
si més no a nivell de burocràcia, a nivell de papers.
Volem parlar amb ells.
Hem vingut, com dèiem, cara seva.
Som a Sant Pere i Sant Pau
i ens acompanya Yolanda Llorn.
Són Yolanda i Ramon Piera.
Yolanda, molt bon dia.
Bon dia.
Com esteu tres dies pràcticament després de tornar
de l'arribada de la Porta al Prat?
En fi, que per cert vam vindre a veure molts familiars.
Com ha anat aquests dos dies, aquests tres dies?
Com esteu?
Ja ho esteu processant tot el que us ha passat o encara no?
Encara no.
Estem assimilant, estem buscant respostes,
a veure què ens ha passat realment,
perquè des d'allà es veu molt diferent que des d'aquí.
I estem esperant això, la reunió amb la Generalitat,
a veure què ens diuen
i com acaba el procés, no?
Perquè no tenim cap dubte
que els nostres fills són legalment nostres,
però sí que volem tindre tots els papers en regla, no?
I estar més tranquils.
O sigui, estem tranquils d'haver arribat aquí,
però una mica encara enguixats i cansats.
Per cert, Jolanda, acaba d'arribar la Cristel, no?
Sí, sí, ja s'ha aixecat, s'ha despertat.
La Cristel ha vingut ara, s'ha acabat de despertar fa poca estona
i està a quiera als braços de la Jolanda.
En 5 o 24 dies, abans ho deia, d'incertesa,
principalment les traves van vindre a l'hora
de sol·licitar a vosaltres el passaport dels nens,
de la Cristel i també d'Augusten,
a la Baixada Espanyola, a vosaltres,
i 7 famílies més.
És a dir, que va ser tot un procés molt complex
i que suposo que deuria que era perplexes, no?
Quan anàveu allà i us demanaven més documentació.
Sí, sí, perquè anàvem un dia, demanaven uns papers,
anàvem un altre dia uns altres papers,
no enteníem el què,
perquè un pic te fan l'assignació en dels crios
abans passa tots els seus papers per la Generalitat
i en teoria són correctes
i són els que demanen,
així que no enteníem res, clar.
Vosaltres, Jolanda, durant tot aquest temps,
on estàveu?
És a dir, on residíeu?
Perquè clar, en principi hi va haver-ho anà per una setmana,
com també la resta de famílies,
però això es va allargar 24 dies, no?
Sí, a veure, nosaltres vam arribar a Braçabil,
a Congo Braçabil,
on són les eleccions, en teoria està més tranquil i tal.
Llavors ens vam hospedar a la Casa Cuna,
que per una setmana està bé,
està allà amb els nens,
amb les cuidadores que han estat amb ells,
llavors veus com actuen
i com estan els nens, no?
Això està molt bé, però clar,
a mesura que s'anava allargant el procés,
doncs era bastant dur,
era bastant dur perquè eren dues habitacions
per les sis famílies,
un lavabo per 13 persones,
era fer menjar en una cuineta molt petita,
pasta o arròs, pasta o arròs,
vull dir, era bastant,
una mica caòtica al final, no?
Per això van reclamar un hotel,
perquè, bueno, els quatre últims dies,
tres o quatre últims dies,
vam estar en un hotel gràcies a la Generalitat,
perquè ja no podíem estar.
I quina és la realitat que us vol trobar el país?
Com funcionen les coses en aquesta part del Congo?
Tu ho has dit molt bé,
diferenciem els dos Congos,
la República Democràtica,
és a dir, Kinshasa,
i el Congo de Braçabil, no?
Perquè són diferents països.
Són diferents països,
l'ambaixada espanyola està a Congo-Kinshasa,
o sigui, que havíem de passar la frontera,
diguéssim,
que són uns 12 quilòmetres de riu,
però, bueno, és un follon arribar allí.
Tothom te demana diners,
bueno, has de passar el barco,
arribar allí, que és molt més,
és un país molt més brut,
a Kinshasa, més mogut,
clar, era bastant,
quedaves bastant esgotat,
però, clar, anàvem perquè volíem parlar
amb l'ambaixadora.
I quan anàvem a parlar amb l'ambaixadora
us posaven traves de tipus burocràtics,
us demanaven més papers.
Quins papers eren, aquests, Jolanda?
És a dir, vosaltres teníeu tots els papers en regla
i a l'anar a l'ambaixada,
l'ambaixador us demanaven encara més papers, no?
Papers que crec que, fins i tot en alguns casos,
són papers que no existeixen.
Javi i Natàlia, per exemple,
que van arribar tres dies abans
i ja els demanaven inclús el registre del nen de naixement,
quan això no existeix,
perquè el nen és abandonat,
és parit pràcticament a la selva,
i, clar, no enteníem res.
I naltros el que ens van dir és que faltaven papers,
però mai ho demanaven per escrit,
però mai ens ho donaven per escrit.
Mai.
Inclús van fer dues instàncies
per escrit i mai ens les van respondre.
Llavors, clar, tot això són paraules.
I amb això el temps anava passant,
anaven passant els dies.
vosaltres crec que des d'aquí va ser el teu part,
que va trucar a la Generalitat, no?,
per preguntar exactament què estava passant,
perquè no podem perdre la vista
que l'associació d'adopció de lents del Congo,
a DIC, és una entitat que té el viceplau a la Generalitat,
és una d'entitats col·laboradores, no?
Sí, sí, està acreditada per la Generalitat
i tots els papers que ens demanaven
doncs ja estaven entregats.
Llavors, sí, jo la primera setmana
quan vaig veure que no marxaven divendres
vaig trucar amb un parell i vaig dir
papa, aquí no marxem i això està bastant xungo.
Llavors va ser ell que va començar a trucar i tal
i llavors ens vam adonar que l'Aicai ens deia
a naltros que tot anava bé,
a l'Ica que tot anava bé
i naltros veiem que no anava bé,
que no sortíem d'allí.
Tu vas poder parlar amb responsables
del govern de la Generalitat
i els hi vas dir des d'allà
que la cosa no avançava.
Sí, vam parlar amb la consellera
i li van dir, jo personalment li vaig dir
no sé si t'estan arribant les notícies
que realment estem vivint, clar.
Ell l'Ica diu que està bé
perquè l'Aicai li diu que està bé des del Congo
però això no va bé.
Llavors va ser quan ens vam començar a reunir
urgentment i a veure què passava.
Llavors, l'Aicai s'acaba de despertar l'Augusten.
Sí, pura energia.
La Cristiano és més timidilla,
li costa més reaccionar,
l'Augusten és obrir els ulls
i una energia total.
Ara ho veiem, ho veiem que està que no para.
Tornem al Congo,
al lloc on heu viscut aquesta experiència,
que et va coincidir també
amb els conflictes a part de les accions presidencials.
L'Ambaixada estava, com deies,
al País Veí de la República Democràtica,
de Quinsassa, teniu que anar allà
i us vau trobar amb aquests conflictes, no?, també.
Sí, sí, clar, anàvem per vuit dies
i ens va agafar el recompte de les eleccions allà, clar.
I què passa?
Que quan hi ha problemes i tal,
tanquen el que és l'habit,
que és on hem d'anar a agafar el barco
per creuar a Quinsassa.
De fet, el Javi i la Natàlia
els van evacuar de Quinsassa
i els van passar tres dies a Brassavill,
o quatre,
que aquests dies no van estar amb la seva filla
perquè la seva filla no tenia el visat
per anar a Brassavill.
O sigui que va ser una mica també,
una mica dramàtic, saps?
Abans em comentaves que la gent allà
de seguida es revolta, no?
És a dir, que de seguida s'esperen, no?
Sí, sí, s'esperen.
És un país pobre,
jo me l'imaginava molt pobre,
però tranquil, no, no, és tot...
No sé, sí, s'esperen.
Com són les cases, les ciutats que heu vist
per qui no hagi estat mai al Congo?
Ho dic perquè es facin una idea, eh?
Perquè, esclar, no estàs bo en un hotel,
m'imagino, de gran luxe.
No sé si n'hi ha, eh?
Potser també n'hi ha,
però com era la situació del país,
del lloc on éreu?
Nosaltres vam viure en una casa d'allà.
O sigui que vam viure les tallades de llum,
les tallades d'aigua.
Ara tens aigua calenta, ara no.
Clar, tot això ho vius allà.
Són països dels grans llacs, eh?
Grans quantitats d'aigua, no?
O sí, però l'aigua del riu,
si la veigessis, bruta, bruta.
Vull dir, no hi ha infraestructura de carrers,
només hi ha una central,
i l'altre són carrers amb terra,
que has d'anar amb bambes o botes,
perquè acabes molt brut sempre.
Cada dia, si surts, acabes molt brut.
Té molta pols.
Es percep a l'ambient
una sensació d'inseguretat?
O sigui, tu vas tranquil per aquests carrers?
Vosaltres anàveu en grup?
Com ho feia?
Com us desplaçava d'un lloc a l'altre?
Anàveu acompanyats?
Anàveu sols?
Anàvem en grup sempre,
i anàvem amb un guia d'allà,
d'Adic, de l'Aicai,
saps què tenia?
Per cert, encantador, molt maco,
ens explicava tot,
i no ens deixava sols per un instant.
Això sí que ho tinc d'agrair.
i anàvem en grup, sí.
Allà a Braçabil,
doncs, inseguretat no.
Sempre hi ha el que vol que li gravis
i el que vol que no li gravis, no?
Però aquí en Sassa és més...
et fa més por.
Hi ha més barullo, hi ha...
sí, però a Braçabil, no.
Bueno, dintre del que cap
hi ha molta gent amable.
És com una villa, diguéssim, saps?
Os imaginàveu així el país o no?
No.
Hi ha molta pobresa.
Inclús vam visitar els orfenats
d'on surten els nostres fills
i...
Fica la pell de gallina,
la veritat.
O sigui, t'ho imagines,
però...
No, no, és molt fort.
És molt fort.
Tornem aquest dimecres,
Jolanda, tornem aquí.
Teniu previst reunir-vos
amb la Conselleria de Benestar i Família
per que us donin explicacions,
perquè us diguin què és el que saben.
De quina és la responsabilitat,
de tot plegat, no?
De que hagi estat, doncs,
aquí pràcticament retinguts 24 dies.
Sí, sí.
Jo crec que inclús ells tampoc
s'ho han trobat de nou com naltros, saps?
Jo suposo que ningú s'esperava això.
Suposo que des d'aquí han fet
diverses gestions que,
de totes maneres,
a l'arribada de l'aeroport,
es van atendre molt bé
i el senyor Funes
i ens van dir
que ens donarien unes explicacions.
Suposo que, clar,
des d'aquí s'ha viscut d'una altra manera
i s'ha pogut veure altres coses, no?
Ahir, en situ,
era tot molt irrealista.
A veure, a veure,
que ens expliquen,
si volem que ens expliquin
una miqueta el que no.
I més,
quan han dubtat
de la legalitat dels nostres fills,
quan hi ha uns judicis
on el nen és abandonat,
on el nen no el reclama ningú
i on accepten
que som els pares allà, saps?
Perquè, clar,
això no és d'una setmana ençà, no?
O sigui,
que és un procés molt llarg
i que ja requerit
molta paperassa,
molta burocràcia
i, clar,
que el tram final
pràcticament ens trobem amb això,
doncs,
imagino que,
en fi,
que fot molt, no?
Clar,
quan obren un país,
doncs,
no sé exactament com ho fan,
però,
per la Generalitat,
sap el que es necessita,
els pares que es necessiten
i abans d'anar al país
és preparar tot
i vas amb l'expedient,
bueno,
impecable,
clar,
llavors no ho enteníem.
Ara,
Iolanda,
què fareu?
Avui,
què demanareu a la Generalitat?
Jo,
personalment,
aniré amb les orelles
ben obertes,
no?,
a veure què em poden explicar,
després suposo que assimilaré
i preguntaré
i després l'altre tema
que és la regrupació familiar
perquè van sortir amb visats
de l'ambaixada belga d'allí
i aquí tenim que fer
la resta de papers,
la regrupació familiar
i inscriure'ls en el registre civil
i en el llibre de família,
bueno,
això suposo que és
la paperassa,
primer l'1,
després el 2
i, a més,
ens han dit que ens ajudaran
i confiem en això.
Aquí va tenir la idea
de fer venir els nens
a través d'aquests visats
de l'ambaixada belga.
A veure,
un pic va arribar
el tema
Assumptes Exteriors,
ens van enviar
un diplomàtic
que en teoria
tenia que arribar
entre dilluns i dimarts.
Quan no va arribar dimarts,
bueno,
vam trucar i tal
i al final
va arribar dimecres,
la cosa és.
Llavors,
aquest dia veníem
tot preparat.
Aquesta era,
la seva missió
era treure'ns el país
i ja ho tenia tot.
o sigui,
nosaltres ja anàvem
a les ordres
d'aquest senyor allà,
com desesperats,
no?
Aquí,
doncs aquí,
allà,
allà,
a fer el visat
a l'envejada de Bélgica,
a fer el visat
a l'envejada de Bélgica.
Nosaltres volíem sortir d'allí,
clar.
A més que,
el que has dit tu abans,
estava el recompte
de les eleccions,
la cosa s'estava
ficant
una mica xunga,
se sentien
a l'altra banda
del riu
metralletes,
cañonazos,
la gent de Brassabil
és un altre país
però també
se revoluciona una miqueta,
sí, sí,
volíem sortir d'allí,
amb els nostres fills,
evidentment.
He sentit que aquests dies
he comentat que
entre vosaltres,
entre diferents famílies,
heu fet molta pinya,
és a dir,
que això ha sigut clau,
no?,
per aguantar tants dies allà,
la solidaritat entre vosaltres,
sobretot,
també heu fet amistat,
no?
Sí, sí,
bueno,
ja per a sempre,
forever.
Hem fet molta pinya
perquè jo crec
que l'objectiu
era el mateix,
no?,
teníem tots
l'objectiu
dels nostres fills,
llavors,
això ha valgut la pena,
sí, sí.
Estàvem patint
tot,
tot el mateix,
llavors,
sí,
en tot moment,
això ha fet la força,
no?,
de sortir endavant.
Entre aquestes famílies
també n'hi havia,
abans te m'ho comentaves,
que portaven,
doncs,
concretament,
una família portava
un avi,
un avi,
no?,
un avi,
un avi,
també dels petits.
Sí, sí,
hi havia una,
una iaia de 74 anys,
una campeona,
una altra família
portava la seva filla
biològica de 5 anys,
perquè, clar,
anar 7 o 8 dies,
doncs,
podia aguantar,
però, clar,
a l'allargar-se,
doncs,
ja era,
bastant,
se ficava la cosa
bastant feia,
perquè també,
pensa que les diarrees,
els mosquits,
que, bueno,
no saps el que piquen
i el que fan mal,
una noia
va agafar la malària,
vull dir,
és que,
sí,
clar,
clar.
Què va passar,
com vau viure,
Iolanda,
des del Congo,
des de Braçabil,
quan la primera família
va arribar aquí?
En vau tenir notícies,
és a dir,
quines eren les fonts
d'informació que teníeu,
qui us informava,
o a través de què us informava,
o no?,
perquè vau estar també pendents
del que diuen
els mitjans de comunicació
a nivell internacional.
Quan vau saber que la família,
crec que va ser la de Salou,
no?,
que va arribar divendres,
què va passar?
A veure,
nosaltres amb ells
hem tingut contacte
inclús quan estaven a Quinsassa,
no?,
venien en els mateixos grups,
el que passa que,
per motius,
ells van adoptar a Quinsassa
i nosaltres a Braçabil,
però el contacte ha sigut
sempre,
directament amb ells,
el contacte,
quan van arribar,
doncs ens van trucar,
ei,
ja estem aquí,
nosaltres hem viscut molt
la seva situació també,
perquè van vindre
tres dies abans
i mentre ells no sortissin
i els demanessin documents
i els marellessin,
darrere anàvem naltros,
llavors,
quan ells els deien,
deien,
no,
encara no marxeu,
necessitem això,
doncs naltros ens hem,
bueno,
por los suelos,
no?,
perquè anàvem darrere,
dèiem,
si això està passant amb ells,
doncs naltros igual,
llavors,
quan ja els van dir que sí que marxaven,
doncs naltros ho vam celebrar i tot allà,
perquè sabíem que darrere anàvem naltros.
i quan ets a l'avió i veus que s'enlaira a l'aeroport d'Abraçavil i mires el país des de dalt,
què vences?
A veure, naltros vam tindre que creuar a Quinsassa per viatjar,
o sigui, vam estar més de 24 hores viatjant, perquè a Abraçavil no hi havia vols,
llavors vam tindre el neguit que no tanquessin l'habits per passar a Quinsassa,
perquè com estava la revolta,
però no, vam tindre sort, vam creuar,
ens van escoltar perquè hi havia tot de camions i amb militars,
donàvem bastant impressiós,
inclús ens van dir els nens al mig de l'autobús, els pares als extrems,
vull dir que vam anar bastant acollonits.
I ja una vegada a l'aeroport, esperant l'avió, ja vam quedar descansats.
I una vegada sentats a l'avió ja, bueno, sí, sí, ja contents.
Va-t'ho a finestra o a passadís?
A mi, a mi, no, a passadís.
Passadís.
Vas mirar per la finestra?
No, no vaig mirar, no vaig mirar.
Quan vaig arribar sí, eh, però no, no vaig mirar.
I l'arriba del Prat com va ser, Jovanda?
Doncs naltros érem el segon grup, a veure, vam vindre quatre famílies,
bueno, la Javi anava a l'Atàlia uns dies abans,
quatre, me penso que van arribar sobre les deu,
naltros sobre les dotze, només anàvem la nostra família,
i una altra família a les tres.
Doncs tranquil·la, perquè tots ho vam menjar al primer grup,
o sigui que allí quedaven tres o quatre periodistes,
ens va rebre el senyor Funes,
tranquil, sí, molt tranquil.
El senyor Funes és Jaume Funes,
que és el portaveu de la Conselleria de Benestar i Família,
que és el que estava al aeroport del Prat,
esperant-ho que arribéssiu,
i suposo que avui també, en aquest dimecres,
us trobareu, no sé si estarà ell per allà també,
i servirà l'interlocutor.
Sí, suposem que sí, la veritat és que ens va donar tranquil·litat,
clar, després de veure un país que no et fan ni cas,
la teva embaixada espanyola,
doncs això ho agraeixes, no?
Després ja veurem què passa,
si actuen bé o malament,
però la veritat és que vaig quedar tranquil·la, sí, sí.
Iolanda, ha valgut la pena l'experiència?
I tant, tot val la pena en aquesta vida.
De tot aprens.
Sí, sí.
Ho tornaria a repetir, em vols preguntar?
I tant.
Pel tercer, tornarem a repetir.
Doncs mentrestant,
que tant tu com el Ramon Pira, el teu marit,
disfruteu de la companyia de Cristel i Augusten,
de, per cert, 27 i 17 mesos,
que no anem a parlar gaire d'ells,
però si estan per aquí, estan per aquí.
Ara estan esmorzant,
que això, les menjades no se les treu ningú, vamos.
Iolanda, gràcies per obrir les portes a casa vostra,
per explicar-nos-ho,
no sé si vols aprofitar per dir alguna cosa
als tarragonins i tarragonis que t'escolten en aquests moments.
Potser a algú li ha passat pel cap,
doncs, anar a dubtar a través,
doncs, per exemple, d'un país d'aquestos,
com ara el Congo.
Home, sí, de fet, hi ha dos,
jo que conec, hi ha dues assignacions
que tenen allà els nens,
pendents d'anar a buscar-los,
i la veritat és que estan molt amoïnats,
i els coneixem i ens fan molta llàstima,
perquè és un neguit.
Quan tens la foto ja són els teus fills.
I espero que se solucioni.
Si la ECA i la Tancat,
doncs, que la Generalitat se faci responsable
d'almenys les famílies que tenen l'assignació,
perquè és molt dur.
I si no aconsegueixen l'adopció d'aquests fills,
mai se'ls esborrarà del cap.
És que és molt dur.
Confiem que tot es solucioni ben aviat
i que també puguin fer aquest viatge d'anada i tornada
i que no sigui tan llarg,
que no sigui 24 dies com vosaltres.
Jo crec que firmarien i tot.
Encara que estiguessin dos mesos
per anar a buscar els seus fills,
firmarien, homos.
Però, no ho sé,
amb tranquil·litat, no?
Em sapigué.
Si nosaltres haguéssim sapiguet,
mira, estem un mes o dos
i la embaixadora ens ha dit,
mira, jo, fins al 30 d'agost,
jo no podré atendre.
Bueno, vale,
però és que no ens estàvem...
No sabíem res.
Joana, novament,
gràcies per haver-nos portat a casa teva.
Per cert, Ramon,
mentrestant, està amb els nens,
és un pedraç, eh, Ramon?
Sí, perquè si no...
Són dos i...
A més, reclamen molt de carinyo,
ens reclamen molt.
Inclús gelos entre ells,
allò, quan agafes a un,
ve l'altre.
Però, bueno,
tenim perdona, tenim...
Joana, gràcies.
Bé, estarem ara a la senyora,
doncs, amb ells,
amb el Cristel i l'Augusten.
Moltes gràcies
i que vagi molt bé,
que sigui lleu,
que provi, per cert,
avui la reunió, doncs,
amb el govern que tola.
Gràcies.
Gràcies a tu.