Tres minuts seran tres quarts de dotze del migdia.
Aquí seguim en directe amb tots vostès
des del matí de Tarragona Ràdio.
Si se'n recorden, fa poc més d'un any
ens acompanyava el matí de Tarragona Ràdio
Cristina Pérez, juntament amb altres dones,
dic dones perquè som les que vam tenir contacte
aquí a la ciutat de Tarragona,
van una miqueta portar cap a la nostra ciutat
la iniciativa de l'organització Osona amb els nens,
una entitat que comença a tenir una certa veterania a Catalunya
que des de fa un quant temps,
el que fa és donar la possibilitat
que vinguin tota una sèrie de nens i nenes
de la zona d'Ucraïna aquí a Catalunya
per fer unes estades de quatre, cinc, sis setmanes a Catalunya.
L'objectiu fonamental és que això suposa una millora
notable en la seva salut i en la qualitat de vida.
Sembla mentida que una estada d'unes quantes setmanes aquí
de quina manera millora la seva qualitat,
la seva salut, però també la seva salut emocional.
El cas és que aquesta entitat continua present a Tarragona
a través de la Cristina. Bon dia, Cristina, per cert.
I enguany també a través de la URB Solidària,
el seu coordinador Joan Fuster, avui ens acompanya.
Joan, bon dia.
Hola, bon dia.
Fa dos anys, Cristina, que vosaltres des de Tarragona
també feu aquestes estades de nens de Txernòbil,
però enguany s'assuma també a aquesta col·laboració conjunta
amb la URB Solidària.
Primer que tot, per què no ens expliqueu
com s'ha donat aquesta circumstància de la col·laboració?
Aquest serà el segon any.
El segon any.
El segon any.
I doncs, arrel del primer any,
com que l'experiència a mi em va agradar molt,
vaig intentar buscar recursos a les entitats de Tarragona
perquè poguessin tindre més recolzament econòmic
i poder pagar més desplaçaments per nens
i que miguessin aquí,
ja que tenim el mar i moltes altres coses.
I doncs vaig topar amb el Joan
i buscant una col·laboració
el que vaig trobar és unes portes obertes
a fer una difusió dins de tota la URB
i ell va fer córrer tota la informació
i d'aquí ha sortit que molta gent de la URB
ha estat interessada.
Justament la reunió informativa la fèieu la setmana passada
justament la mateixa setmana
que s'esqueia el 20è aniversari
de l'accident nuclear a Txernòbil,
amb la qual cosa això també ha fet molt d'altaveu
en aquestes últimes setmanes
de les conseqüències que ha tingut que té
i que tindrà encara en un futur
perquè seran generacions, ja ho sabem,
que es veuran afectades en la seva salut.
Sí, evidentment.
Ha sigut, jo diria que lamentablement casual
perquè el dia que la Cristina ens va venir a trobar
i ens vam conèixer
ni recordàvem ni sabíem
que es complia el 20è aniversari.
Vull dir, no ha sigut una cosa feta a propòsit
sinó que no ho sabíem
i ens vam posar a treballar amb aquest tema
i després, al cap d'unes setmanes,
ens vam adonar...
El dia de la reunió...
Exacte, que ara sí que és el 20è aniversari.
Vull dir que ningú pensi que ha sigut una cosa oportunista.
El que passa és que, lamentablement,
ha anat bé,
ha anat bé en el sentit que ha ajudat a fer més ressò
en aquesta acció que estem portant a terme.
Cal recolzament i ja entrarem en detall.
Tot i que el tema està tancat i no es pensin,
hi ha nens i nenes que vindran
i famílies disposades a acollir-los.
No és una conversa que mantenim avui per fer una crida
a les famílies que vulguin acollir nens i nenes
perquè, de fet, el programa podríem dir que està tancat.
Això ja ho explicarem.
El que sí que és important
és que tinguem aquest en grau de sensibilització,
entre altres coses,
perquè portar aquests nens i nenes
fonamentalment és caríssim pel que fa al desplaçament.
La resta, després,
ja les famílies que estan disposades
assumeixen perfectament tot el que convingui,
però el trasllat i les taxes
és molt complicat que vinguin fins aquí,
és difícil.
La Cristina,
la primera presa de contacte,
la va prendre al país,
en la seva carrera esportiva.
Jo recordo que va explicar
i va ser després que vas prendre contacte
amb aquesta entitat, no?
Va ser així una mica.
Sí, sí, vaig estar allà
i després, al cap d'uns anys,
buscant alguna ONG
que fes algun tipus de col·laboració
o voluntariat o alguna cosa,
vaig trobar que portaven nens aquí, no?
I llavors vaig dir,
doncs ho provarem.
Jo recordo que explicaves
que la teva experiència a Ucraïna
d'entrada et va sobtar
perquè, clar,
llegir les notícies
i conèixer els fets en la distància
és molt diferent
de trobar-te en el terreny.
La radioactivitat té allò
que en principi
no és com el foc que es veu,
sinó que el mal
el va fer molt lentament
i amb el pas dels anys
i les generacions.
Tu vas anar allà
per raons de la teva carrera esportiva,
com dèiem,
i et vas trobar
amb un panorama
que no esperaves.
No,
vaig trobar una ciutat
molt trista,
molt trista
i després vaig comprendre
per què, no?
Perquè ells saben
que són conscients
que això els va calant
i no hi poden fer res.
Quin tipus de malalties
han desenvolupat
aquests nens i nenes?
Sobretot malformacions
i a l'hora de néixer
i sobretot càncers,
càncers de tiroides,
càncers,
leusèmies
i sobretot anèmies.
Els nens que venen aquí
el que tenen
és mancada de defenses, no?
Sobretot el tema anèmies
i el tema està fluixos.
Es constipen,
tenen grips,
tot és...
Tenen un sistema immunològic
molt vulnerable, no?
Perquè a més
l'alimentació
és el que diuen
és la mala alimentació
perquè no és sana.
Un altre dels temes
és que s'assoma
a una precarietat econòmica
i de condicions de vida
en molts casos
que és evident,
que és notable.
No és precisament
una societat benestant.
La societat ucraïnesa
i tota la zona
que es veu afectada
per els efectes de Txernòbil.
Tot i que volen superar-se,
o sigui,
estan 50-50,
aviam si remunten,
però ja trobes
el nou ric o el molt ric
i després ja
el nivell molt baix, no?
Hi ha molta gent
que depèn
dels ajuts de l'Estat
i després
amb tot aquest tema
de Txernòbil
que des d'aquí no es veu, no?
Però veus molta gent
que desplaçada
d'on ells vivien,
que els havien donat
un apartament,
un terreny,
els han acondicionat
fins on han pogut
i quan s'han acabat
els recursos
allà s'han quedat, no?
I veus que tothom viu,
doncs,
inclús amb cartelles
de racionamento
com abans, no?
Sí, sí.
Amb això,
nosaltres recordo
haver demanat una venida
i dir...
I lo demaní
i portar-nos un bol
amb quatre gotes d'oli, no?
I tu haver d'anar pescant
a l'oli
per posar-te'l.
La llet era igualida.
Són nens que tenen
les malalties
i a més a més
difícil,
agreujades
per aquestes condicions
d'alimentació
i falta de salubritat
en molts casos.
No els hi van donar ioda,
molt important
en aquests casos
de radioactivitat.
Tenen les càries
tots molt malmeses
perquè evidentment
no tenen...
I Ucrania
està intentant sortir d'això,
però els països
que estan col·laborant,
que hi ha una comissió
des de fa molts anys,
bé,
els demana
que tinguin
els riscos laborals
coberts
i Ucraïna
no té
els recursos econòmics
com per
tenir treballadors
especialitzats
i preparats
per poder fer
el que s'hauria de fer
i allò encara està allà.
Venen nens i nenes
a partir de sis anys,
tinc entès?
Sis o tants?
Set.
O sigui,
que tinc una certa autonomia
allà, no?
Sí,
perquè sis consideren,
o sigui,
fa poc que han fet sis
consideren que són
una mica petitons,
que es poden allunyorar
una mica massa encara,
a partir de set.
Són nens i nenes
amb problemes de salut,
òbviament necessiten
quan venen aquí a l'estiu
una atenció particular
per part de les famílies
acollidores,
han de conèixer
quina és la problemàtica
de malaltia
que tenen aquests nens.
hi ha un altre tema
que és el de l'idioma
que se supera,
si tot fos com això.
Sí, sí,
aquest és superable.
Però vaja,
que en aquesta ciutat
afortunadament
hi ha experiències
de famílies
acollidores a l'estiu,
és el cas
dels nens
i nenes saharauis,
hi ha una experiència
però en aquest cas,
clar,
tota aquesta problemàtica
s'agroeja
per això que dèiem,
per les malalties
que tenen els nens,
per la dificultat
de l'idioma,
de la cultura,
que també és bastant
diferent a la nostra.
Sí,
perquè la cultura
allà,
doncs,
estan educats militarment,
és disciplina pura
i a part
no diguis,
no facis,
no miris,
aquest tema
també és difícil.
No saben riure
davant moltes coses,
aquí riem per res
i allà,
doncs,
bueno,
els costa
treure'l somriure
i el tema
de l'idioma
és un problema
però, bueno,
el Joan des de l'ORB
ha fet una crida
per tota aquella gent
i des d'aquí
també es podem fer
una crida,
aprofitem,
tota aquella gent
que de parlar russa
que es vulgui
oferir
per estar en contacte
per a les famílies
més que res,
per tindre un contacte
en un moment de crisi
o trobades.
Exacte, no cal que sigui
una tasca contínua
sinó que
com a punt de referència
en un moment de crisi,
en un moment d'angoixa
d'alguna família
que no sàpiga
què li passa al nen
o alguna cosa així,
doncs que
amb una trucada
puguin resoldre
una qüestió puntual.
Només que sigui això
ja estaria molt bé.
Sí.
Concretament,
quina és la vostra funció
en aquesta col·laboració?
Bé,
és molt senzilla.
Molta, molta.
Molt senzilla,
però molt clara.
Molt, veiem.
El dia que la Cristina,
que és molt inquieta
i a més a més
és una magnífica representant
d'aquesta ONG,
ens va venir a trobar
per parlar-nos
de la seva història,
no?
Doncs,
a mi em va semblar genial
i, òbviament,
una de les obligacions
que té la universitat
com a institució pública
que és
no solament fer sensibilització
en el propi col·lectiu universitari
sinó que a la societat
de l'entorn.
em va semblar
una iniciativa
molt probable
i molt interessant
i vaig,
a partir d'aquests moments,
havíem de pensar
com la universitat
podia ajudar
amb aquesta iniciativa,
no?,
que representava la Cristina.
Ens va semblar
que una manera
d'incentivar-ho
era,
doncs,
proposant
a totes aquelles persones
del col·lectiu universitari,
que no oblidem
que és un col·lectiu
molt nombrós
i comptem els estudiants,
doncs,
que volguessin acollir
un d'aquests nens,
doncs,
la URB Solidària
es faria càrrec
del finançament,
del trasllat
del nen o nena
i dels tràmits
burocràtics,
no?
I bé,
així va ser
i així va ser
com ho vam comunicar
a tot el col·lectiu
universitari,
estem parlant,
potser,
no ho sé,
16.000,
17.000,
15.000 persones,
si comptem personal
d'administració,
professors i alumnes
i, bé,
van començar a sortir
iniciatives
i sol·licituds
i preguntes
i etcètera
i així és,
totes aquelles persones
que fins ara
han dit
del col·lectiu universitari
que estan disposades
a fer,
a col·laborar,
doncs,
des de la URB Solidària
se'ls pagarà
aquest trasllat,
és a dir,
no s'hauran de fer càrrec
del viatge
del nen o nena
que acollin
i ni dels tràmits
burocràtics.
Que és una ajuda important
i després el tema
dels tràmits burocràtics
que a vegades
ens perdem i més
quan has de treballar
en aquests països.
Fins ara
heu fet un càlcul
aproximat
de quantes famílies
acolliran nens i nenes
o quants nens i nenes
podran venir
aquest estiu a terra?
A veure,
poder anar venint
poden venir moltíssimes.
El que passa
que, clar,
òbviament també tenim
uns recursos econòmics
limitats
que després
quan ho proposes
et quedes pensant
dient
bé,
i ara què?
Perquè com siguin molts
doncs tampoc no ho podrem
abarcar.
Clar,
jo ara he fet un error.
Poden haver-hi famílies
que siguin disposats
i que puguin
assumir el cost del desplaçament.
No cal.
No cal.
l'ONG
l'ONG
l'assumeix.
Jo buscava
recolzament econòmic
perquè l'ONG
més diners té
més nens
poden portar.
Clar,
més nens poden venir.
Doncs això va ser
una trobada estupenda.
Per tant,
si demà hi ha una altra institució
o entitat
que vol assumir
els costos del viatge
de més nens
perfectament pot
adherir-se.
Perfectament.
El que passa
és que per temes
brutocràtics
ara ja no són atents.
No, clar,
ja que ara l'any 20 nens seria.
Sí, sí,
ja que ara l'any 20 nens.
Bueno,
el Consell Comarcal
és un dels entitats
que també
han donat
el seu suport
però, clar,
principalment
ha sigut la BRB
que és el gruix més gran.
I després hi ha un altre tema.
Moltes famílies
que no podran acollir
el nen o nena
no és precisament
per motius econòmics,
és perquè no els hi quadren
les dates.
El tema de vacances.
Clar,
s'han de combinar
moltes coses,
no és una cosa tan senzilla.
És a dir,
que hi ha moltes altres persones
que voldrien tirar endavant
aquesta iniciativa
però no poden
perquè després ve
tot això,
qüestions de dates,
qüestions de compatibilitats,
i el tema pràctic
en el terreny
quan tenim nens petits,
quan arriba l'estiu
has de quadrar
les dates de vacances,
buscar llocs
per estades esportives,
en fi,
per poder anar a treballar.
En el cas d'un nen
que visqui aquí
i que coneix els circuits,
que és el seu entorn,
això no té més,
el deixes a l'autobús,
pim-pam.
Aquí estem parlant
d'uns nens
que necessiten
una atenció especial,
lògicament,
que han de fer
la mateixa vida
que els altres nens d'aquí
però que, òbviament,
has d'estar una miqueta
més a sobre
pel tema de l'idioma,
perquè no se senti sol,
perquè s'hi senti a gust,
no?
Has de tenir una mica
més d'atenció.
El que passa és que
jo sempre ho he dit,
no?
Són supervivents de la vida
i s'adapten
molt més
del que nosaltres
es pensem
a qualsevol cosa.
I aprofitant
el que tu has dit,
també,
si hi ha algun club
o alguna entitat
que fa activitats
durant l'estiu
i s'ofereix
que aquests nens
puguin fer les activitats
dintre del seu programa,
nosaltres,
encantats per les famílies,
que també els facilites
una mica més,
el tema de dir,
doncs mira,
poden anar a fer bàsquet,
a fer tal...
Aquesta oferta esportiva,
lúdica que hi ha a l'estiu
per als nens d'aquí
que puguin participar
directament
aquests nens i nenes,
clar.
Sí, sí,
ja poden anar acompanyats
o no dels fills
que tu tens
o no tens,
o fer-ho,
doncs de dir,
doncs mira,
doncs durant,
inclús per ell
perquè es diverteixi,
perquè conegui
el futbol,
el vòley,
el millor allà
no hi ha jugat mai,
és que es diverteixen
en qualsevol cosa
perquè també
dotzena.
Déu-n'hi-do.
Vull dir que de dos
a deu, dotze,
bé.
Però també que de l'any passat
aquest,
el canvi és...
És considerable,
és considerable.
I crec que a Tarragona,
sense desmanèixer Osona,
sempre ho dic
perquè no vull que...
Pots els pioners,
escolta,
és normal,
però ja fa vint anys,
ens agafarem,
ens agafarem.
Però jo vaig notar
i ho noto amb la meva filla,
no?,
quan arriba a l'estiu
el mar
és que és
és algú miraculós,
no?,
per la salut.
I jo,
el nen que va vindre,
portava els peus negres
i vaig pensar
això no ho faré blanc
ni quan marxi.
Platja.
Platja.
Platja.
Però vaig fer blanc els peus,
vaig fer blanc,
suposo que el tema pulmons,
vaig fer blanc moltes coses.
A seva avia li havia dit
fes gàrgares que t'acoraràs.
I li vaig dir
no, no cal
perquè si no aquí
encara vomitarem tots
i tampoc.
Tu, banya't.
I era una cosa
que veies que ell
encantat
i que li anava perfecte.
Però ho veus
amb els d'aquí.
Segur que tu,
en Tortua ha preguntat,
hi ha d'hi,
és molt bé,
això que estàs explicant,
va revifar,
va guanyar molt,
etcètera,
però després ha de marxar.
Això t'ho pregunta tothom,
segur.
Això ho dic jo sempre
a l'entrada.
Com et queda el cos, Cristina?
Perquè clar,
dius, home,
un mes,
però la resta de l'any
i qui sap si tornarà,
si no tornarà,
ha de tornar
a aquella realitat
del dia a dia.
Jo estava molt preparada,
vaig preparar molt
la meva filla,
sobretot,
perquè era molt petita
i em vaig preparar molt jo
i la resta,
la meva mare,
les persones més a prop.
Vindrà,
ens fa molta il·lusió,
estarà,
serà tot un enrenou
i marxarà.
Marxarà,
no sabem si tornarà.
Però jo m'ho vull prendre
com,
i ara penso,
jo encara avui
ja ens escrivim,
el truco,
els envio coses,
m'aparlen,
a vegades no entenc,
bueno,
agafo una amiga
i ens comuniquem
el més així,
el més justet,
però jo allà tinc,
home,
no puc dir un fill,
però tinc un gran amic
i el tindré sempre
i la meva filla també,
vull dir,
és una cosa que no m'hi pena.
Quants anys tenia?
O té el nen que va venir l'any passat?
Quan va estar aquí va fer set.
Set anys,
molt petitet, eh?
Sí,
era petitet.
Era petitet,
Ruslan.
I la seva àvia
m'havia escrit una nota
dient que,
bueno,
venia amb un germà,
amb el germà que va estar,
que, bueno,
necessitaven,
doncs,
bona alimentació,
que ja sabíem el que tal,
però que sobretot
el Ruslan necessitava molt afecte
perquè era un nen que,
això sí que s'hi poden trobar,
són orfes.
Ells eren orfes de pare i mare,
a més els havien trobat els pares morts ells
per qüestions d'alcoholisme,
de la reductivitat,
de no tenir treball,
de la situació d'allà.
I hi ha nens i nenes que vindran
doncs que no tenen pare,
no tenen mare,
o no tenen els dos,
potser per radioactivitat,
potser per l'alcoholisme,
perquè allà és una cosa molt freqüent
i el pare i la mare apareixen,
desapareixen.
Són famílies desestructurades.
Venen aquí perquè,
pel que venen,
si no, no vindrien,
estarien a casa seva tranquil·lament
i amb la seva família.
Allà qui decideix qui ve?
El país d'origen?
Allà,
una associació que hi ha
que és de,
com d'atenció a les víctimes,
de la reductivitat.
O sigui,
ells valoren una mica
i decideixen.
També he de dir
que la URB
ens ha ofert
126 quilos,
ho tenim pesat
perquè així
hi havia que ser,
de joguines
que havien recollit
al Nadal.
La campanya de Nadal.
I gràcies a la Fundació E.
sí que és qui pagarà el transport
i n'afegirà algunes més,
doncs a l'orfenat d'aquí
podrà tenir
totes aquestes joguines.
I és molt bonic, també.
Queda un minut,
jo crec que caldrà
tornar a parlar,
a mesura que s'acosti
l'estiu d'aquí un quant temps,
sobretot perquè
tot i que
hi ha famílies
que acolliran,
el programa està tancat,
però insistim,
des d'interprets,
passant per entitats
que vulguin ofertar
activitats per l'estiu,
jo crec que podem insistir
una miqueta,
no et sembla, Joan?
Jo crec que sí.
que no me queda un altre dia.
Jo crec que sí,
que participin en la iniciativa,
i tant, i tant.
Jo crec que sí,
hi ha moltes maneres
de participar,
no només fent-se càrrec
o assumint la responsabilitat
de l'estada d'un nen o nena,
sinó que paral·lelament,
d'alguna manera,
tots podem col·laborar
amb que l'estada d'aquests nens
sigui el màxim esplèndida possible.
Sí, perquè no establir un lligam
amb Tarragona aquí,
vull dir, per què no?
De fet, també som una província nuclear.
També.
També, també.
Caldria tenir-ho en compte.
Tenim en compte.
Joan Cristina, gràcies.
Són les dotze,
no tenim més temps,
però queda pendent
aquesta propera conversa.
Molt bon dia.
Adéu-siau.
Adéu.