Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
He de dir que agraeixo molt aquesta entrada musical perquè poques vegades jo havia tingut tanta consciència d'escriure una novel·la com a mínim en un fragment en banda sonora.
No, doncs ja veus, eh?
I aquí hi és perquè, efectivament, això que ve de la nostra infantesa, els que tenim aquesta edat indefinida però meravellosa dels que tinguem...
La millor.
Bonisme, no?, ecumènic i meravellós i de dir no, no passa res, no hi ha cap problema, tots són germans i després resulta que esclata tots els models, diguem, de política d'immigració a Europa, fins i tot el mític Holanda, no?
Fins demà!
L'altre, clar, clar, l'altre que ja ens el coneixem també, que és el directament feixistoide o racista, no?, d'oposició frontal i de dir, no, no, teniu un conflicte, fem-lo desaparèixer.
És a dir, que marxin, no?, saps? Fem-lo desaparèixer.
Llavors, bé, entre aquests dos grans territoris han, des de les normes o des de les regles del joc de la novel·la, que jo reivindico, diguem, com a gènere, i des d'aquest to lúdico, irònic, diguem-ne, bé, satíric, paròdic, que ja el farsa ho indica clarament des del títol,
intento, això, traduir-ho en històries, perquè les novel·les, bàsicament, són històries que els hi passen a personatges, no?
Parlaves de banda sonora i no hem de perdre de vista que la novel·la té un to marcadament, si m'ho permets, com a cinematogràfic, no?, d'imatges, de diàleg, d'un ritme imparable, que en cap moment una cosa et porta a l'altra,
molts personatges que entren, que surten, tot i que hi ha tres personatges centrals que fonamenten, però bé, hi ha molt de moviment, molta gent, paisatges molt familiars a tots nosaltres,
alguns viscuts exclusivament a través dels mitjans de comunicació, perquè volten molts polítics, molts subsecretaris, molts assessors, molts periodistes d'aquests, en fi, és tot un cúmul de personatges que et dona aquesta sensació cinematogràfica.
No sé si tu ho has concebut d'aquesta manera, però com a lector em dóna aquesta sensació.
Jo m'hi he trobat una mica més posteriori, però sí, sí, coincideixo plenament, poques vegades ja havia fet, diguem, narrativa, els altres llibres, no em sortien tan corals en el sentit de tant diàleg, no?
I sí, sí que és veritat que m'he centrat molt en les escenes perquè tot d'una he trobat la manera d'intentar expressar unes certes paradoxes o contradiccions, no?
que tots vivim a la societat a través de la descripció d'un paisatge i com es mouen un seguit de personatges que en alguns casos són caricaturescos i en d'altres, doncs, tenen ànima, no?
I tenen carn i ossos i això és veritat, surt molt dialogat i molt àgil o almenys pretén tenir un bon ritme, no?
Ens hem estalviat el currículum d'en Màrius Serra perquè és prou conegut i dic, calla, aprofitem el temps per parlar de la novel·la, però no s'escapa el seu passat, que el té i Déu-n'hi-do, el passat que té dins de l'àmbit de les lletres.
I fins i tot podríem dir dels números perquè, curiosament, el llibre té 36 capítols, tant com números té la ruleta.
Hem parlat de l'escenari del fòrum, hi ha un altre escenari que és el Gran Casino, al qual hi vas anar dos anys, tinc entès, per preparar la novel·la.
Bé... Te'ls vas jugar o què?
Jugava molt, sí.
Bé, però no...
És a dir, no, no, jo vaig anar, el 2000 vaig començar a anar-hi amb la voluntat d'escriure una novel·la sobre l'atzar i molt centrat en la ruleta.
Llavors jo prenia notes i, de fet, tots els personatges que van sortint a farsa, diguem, estan extrets o inspirats en apunts de la realitat.
Hi ha un expressi diari, una senyora d'aquelles benestants, no?
Sí, sí, molts tipus, hi ha un a l'Estendal, que és el que m'agrada més, li diuen a l'Estendal perquè ell només juga el roig o el negre, no?
Hi ha un determinat tipus de jugador que s'apunta a tots els números que surten i després pretén descobrir, domesticar l'atzar, no?
Pretén saber quin número sortirà.
I això també és una bona manera d'explicar el procés de creació de les creences.
Moltes vegades fonamentades en, diguem, no pas en la raó, perquè, clar, quan un tio et diu, no, si després del 32 sempre surt el 26,
i tu dius seriosament, et quedes mirant i dius, carai, això és fe, diguem, això és creença exacerbada,
és a dir, és el pas previ al fanatisme, no?
Llavors jo, sí, vaig anar-hi durant dos anys, prenia notes i inevitablement acabes jugant, diguem.
No t'has d'implicar, no?
Per sort no tenia gran cosa a perdre, diguem, perquè sempre perds.
És a dir, el casino és una alegoria de la societat en la que vivim,
entre altres coses, perquè primer tothom hi va, diguem, amb aquestes idees de guanyaré
i, per tant, triomfaré, aquesta cosa de l'èxit.
Després, sempre guanya la banca, que això també passa en el nostre món.
Sí, això és una metàfora perfecta, eh, la d'un casino.
És ideal, no?
I després, la gent acaba jugant per jugar, és a dir, acaba tancada en un cercle
que ja no... el somni inicial, aquella refugència, ja queda al marge.
Al casino hi vas anar durant dos anys.
el Fòrum de les Cultures també el vas haver de visitar sovint, o no et va caldre?
Ja n'hi havia prou informació per tot arreu.
Hi havia molta informació.
Jo hi vaig anar dues vegades, ho he de confessar.
Una vegada com a ciutadà, diguem, a la segona.
I la primera vaig anar a treballar, perquè el meu amic Suso de Toro,
l'escriptor gallec, em va proposar, quan li van dir,
d'anar a fer aquella cosa magnífica de les 5.41 preguntes.
De manera que tot el que hi ha a l'arrencada de farsa
amb el Suso de Toro entremig i tot plegat és discutible.
El deixes bé al fòrum, eh?
Sí, sí, sí.
El deixes bé a les primeres pàgines.
Impegable.
Home, era una cosa molt marxista, sector groucho.
És a dir, era un dels llocs més surrealistes al que havia assistit mai,
perquè hi havia una gran dicotomia, no?
Clar, quan jo em volia inventar un personatge com el gran Morelli,
aquest mag que en realitat és català i es diu Pep Morell, eh?
Però que volia que tingués aquest discurs de dir
posem la màgia al servei de, diguem, missatge social, no?
I que recuperés un truc real, eh?, del segle XIX,
que era aquell clàssic armari que tu entres morena, diguem, i surts rosa, no?
Que era això.
Ell ho utilitzés, doncs, per agafar immigrants, fer-los entrar
i que sortissin impecables.
Sortien de l'armari vestits d'Armani.
Jo és que ho he assenyalat en el llibre.
Hi ha un moment...
Sí.
Espera't, aviam si ho tinc aquí.
Clar, no es pot explicar, s'ha de llegir.
Hi ha moments impagables a la novel·la, des del moment que estan traslladant
a tota una colla d'immigrants sense papers i els porten al fòrum
com si fossin un grup de persones exquisides, d'altres persones de VIPs,
entran per la porta VIP, fins al moment aquest del gran Morelli,
que ha de ser un gran farsant, com diu el títol, és el gran farsant,
que també podria ser una metàfora de moltes coses, segurament.
Podria ser, no? Segurament aquí raó d'intenció.
En aquest moment, jo és que no sé fins a quin punt es pot explicar el que...
Sí, sí, es pot explicar.
L'anècdota sí, perquè la tenim a la pàgina 22,
per tant es pot explicar quan entra aquest immigrant en aquest armari
fabulós que transforma les personalitats
i surt convertit en un català, com cal, vestit d'armari.
Diu el Mario, sembla un empleat de la Caixa.
Sí, sí, sí.
Allò ja com a paradigma cantant el virulai
i amb un català de Vic que no es pot aguantar.
Amb accent d'Osona, extraordinari, que d'altra banda és per això que és una farsa,
perquè clar, aquest noi que es diu Seït, no?,
i que surt amb una targeta Visa de la Caixa.
Sí, sí, a més amb la targeta Visa també.
Víctor Sauler Portal, que és aquest nom que posen els anuncis
de totes les Vises, que és un ciutadà inexistent, no?
Doncs bé, aquest noi, clar que parla amb accent de Vic,
perquè va néixer Vic, vull dir, de fet, ell és vigatà
i tot està conxorxat amb el MAC i tot això és una farsa, no?
Però clar, això impressiona molt les autoritats,
que veuen, hòstia, vull un armari com aquest, saps?
T'imagina.
És extraordinari, els tenim tots integrats, no sé què,
però acte seguit el, diguem, el MAC el torna a fer entrar a l'armari
i aleshores desapareix, no?
Que aquí hi ha un cert pòsit del que parlàvem, no?,
d'una certa to de dir, home, tenim un conflicte fora, fora.
A sota la que t'hi posem tot, no?
Exactament, tot allà, no?, ben amagadet.
I aleshores, clar, això engega, clar, té tant d'èxit
que ja lloga un teatre i, en fi, té un èxit a la Barcelona,
del fòrum, el gran Morelli, el seu espectacle, l'immigracia, no?
Però això mateix engega un cert debat ciutadà
i la intriga o una mica el fil que es tira,
el fil principal que es tira després
en la investigació de la novel·la, no?,
en la qual, com bé has dit, hi ha molts personatges
i moltes altres fils laterals,
però és per què desapareixen els immigrants?
Això no ho explicarem ara.
Això no ho explicarem, no?, clar, aquí hi ha...
Ja n'hem explicat prou de l'argument.
Exacte, exacte, però això també hi és.
I jo aquí m'he trobat molt còmode
trobant o reivindico la novel·la,
que és un gènere que cada cinc o sis anys
es diu que ha mort, no?
Vols dir?
La novel·la mort, diuen, no?
Els lectors habituals, la gent que existeix habitualment
busca molt la novel·la, la narrativa.
Però en el debat intel·lectual es diu sovint la novel·la mort
i és veritat que...
Sí, perquè hi ha qui es pensa que és un gènere menor.
Ah, no, clar, clar.
Però estem ara amb uns anys que...
O novel·la històrica o molt de prop de la crònica, saps?
I com de fets reals i tot plegat.
Jo, cony, reivindico el paper de la novel·la
per crear mons de ficció, diguem, especulat...
Per arrencats de la realitat.
Arrencats clarament de la realitat,
però dir, i si hi hagués això,
un mag que fes desaparèixer immigrants
o que els transformés en catalans de pro, no?, i tal,
què implicaria?
Quins conflictes generaria?
I entre els personatges, les històries, no?
I això et permet il·luminar territoris
que probablement jo no hauria estat capaç
de fer un assaig sobre el problema de la immigració,
diguem, a la Catalunya actual o a l'Europa actual, no?
I en canvi, amb la novel·la sí que pots posar,
diguem, en l'escenari,
que bàsicament són el Fòrum i el Gran Casino de Barcelona,
tot un seguit de conflictes que et funcionen.
Jo, modestament, m'atreveixo a dir que als lectors,
una de les coses, de les moltes coses que agrairan
quan llegeixen farsa, és el sentit de l'humor.
Estem mancats en el panorama literari,
en general, abans comentaves la novel·la històrica.
La novel·la té tendència a dramatitzar moltíssim
la nostra societat.
Ja sabem qui s'hi dona, no?
Oh, i tant, i tant.
Però realment a dramatitzar.
Quan et trobes amb un text, amb una sàtira
que ens posa en evidència
tot allò que tenim i que amaguem
sota aquest epidermis del disseny i tot plegat,
clar, dius, rient, rient,
però escolta, anem dient les coses.
Destaca molt, o jo tinc la sensació
que vols destacar molt la falta d'empatia
que té la societat cap a l'altre, no?
Molt, molt, perquè ens costa molt
posar-nos a la pell de l'altre.
Diguem, de fet, aquest és el gran problema, no?
Perquè, en general, els poders públics
tenen una percepció de l'opinió pública,
diguem, com bosses de votants, no?
I de lectors.
I fan aquests discursos volgutament abstractes
per, diguem, no incomodar cap d'aquestes bosses
i, per tant, és una estratègia.
Però, després, quan anem a l'arrel de la qüestió,
els receptors d'aquests missatges públics,
que som els ciutadans, som els que anem a peu,
ens encastellem, diguem,
el que més ens arriba és la por.
I la por és el pitjor,
la pitjor actitud, no?,
de cara a la convivència.
Jo sempre recordo una frase
que em va dir l'Ernest Lluc a València
fa molts anys, als Premis d'Octubre,
que em va quedar com clavada, no?,
i que deia, en la discrepància
ja hi ha la base de la convivència, no?
I tendim a evitar els conflictes
perquè no gosem a discrepar,
tant per bé com per mal.
És a dir, des del racista pur i dur
que molts porten dins
i que, en fi, no el treuen.
No, jo racista mai.
Tothom qui comença a dir,
no, jo no sóc racista,
però ja veus a quin peu calça.
Fins després, també,
l'immigrant que llegeix la situació
i utilitza aquesta evident situació dura per ell
al seu favor, no?
Perquè molt poques vegades
passem a la comunicació de l'un per l'altre.
I, bé, a la novel·la,
aquests personatges, clar,
jo els volia posar dins d'una olla pressió
i un casino és una olla pressió extraordinària
i aleshores conflictes sí que surten, no?
I es produeixen les paradoxes.
Però fixa't que dins la paraula nosaltres,
que és una paraula difícil, eh?
És un pronom que té el seu què.
Hi ha la paraula altres, també, no?
Ara, qui és capaç avui de respondre
qui som nosaltres?
Si, esclar, ja tenim, diguem,
entre català i el castellà,
diguem, la relació Catalunya-Espanya,
diguem, ja és un conflicte
que també palès i que també surt,
també sorgeix, no?,
dins d'aquests personatges.
Tu imagina't quan aquests altres
no comparteixen amb naltros,
però és que ni l'alfabet.
I d'aquests altres hi ha molts altres.
Home, clar.
I molts, i molts més altres, clar,
i és un fenomen imparable.
Per això tothom busca aquest armari, no?
Perquè parlaves de la discrepància
i rebutgem la discussió,
intentem pensar que tot està bé,
que no passa res,
perquè no tenim la solució, probablement.
A vegades pot haver-hi altres coses,
a vegades hi ha una falta de resposta
i aquest armari és un xollu,
si em permets la paraula, escolta.
És com una màquina màgica.
Una solució màgica.
Poso allà el problema
i me'l transforma en allò que realment desitjo.
Em surt amb el que vull, sí, sí.
Tu diràs.
Aquesta novel·la,
no sé si ho he dit,
però vaja,
al llarg del sumari,
el matí que ho hem comentat,
ha estat a Premi Ramon Llull.
La idea és que al setembre
surti en castellà.
Sí, s'està traduint
i, en fi,
jo revisaré la traducció
perquè, a més,
hi ha una part
en la resolució final
de la intriga de la novel·la
que té un cert paper
al joc verbal,
com no podia ser d'altrament,
perquè jo soc verbígor,
diguem,
i vull supervisar les traduccions
perquè afinin, no?
Però sí, sí,
al setembre sortirà en castellà.
I en el moment que estem,
a la resta de l'estat,
no entendre el tema de l'identitat
i tot això,
sinó el fet d'aquesta manera de fer
aquí a Catalunya,
aquesta cosa de la identitat
i la immigració,
perquè allà també es percep,
però des d'una cultura diferent,
des d'una perspectiva diferent.
Radicalment diferent.
Jo estic encuriosit
per veure quina recepció tindrà
i, en tot cas,
amb quina mena de situació em trobaré,
perquè, clar,
aquí, per exemple,
dins de la novel·la
i d'una manera molt anecdòtica,
sorgeixen conflictes també
tan quotidians
com el fet que tu avui,
a la Barcelona d'avui,
tu te'n vas a un bar
i dius un tallat,
sisplau,
i no t'entén el cambrer,
vingui d'on hagi vingut,
i et fa repetir,
et fa dir cortado
i tot plegat,
i aleshores acte seguit
a la taula del costat teu
hi ha un grup de turistes italians
amb els quals aquell mateix cambrer
fa uns esforços extraordinaris
per entendre's
i tot plegat,
i a l'altra taula
hi ha uns alemanys
dels quals no caça un borrall
i s'hi entén per gestos
i encara els hi fa la gràcia,
però tu quan et tornes a dir
tallat no t'entén
i et diu cortado,
llavors, bé,
aquest és un conflicte menor
comparat amb molts dels altres
i és un anecdòtic,
però també, diguem,
a far-se,
no m'he estalviat res d'això
i tinc curiositat
per veure com serà rebut això a Madrid.
Calen fer aquestes mirades així
com a més globals,
i aquí sí que van l'expressió
tot i que parlàvem del fòrum,
cal fer aquestes mirades
amb més detall,
amb més de quotidianitat, no?
Jo reivindico...
Falten a l'hora de planificar
i a l'hora de decidir
fer aquestes mirades de detall
de distància curta.
Mira, la Rodoreda sempre deia
que en les novel·les
els detalls és el més important, no?
I jo penso que tenia raó
perquè la novel·la
el que et permet
és explicar històries
que potser explicant la història
d'aquest tallat
estàs explicant altres coses,
és a dir,
no has d'explicitar un discurs
desenvolupat racionalment,
sinó que posant el focus,
posant l'èmfasi,
diguem,
la cosa pot arribar al lector
i és un exercici de llibertat,
la lectura després.
No et donen solucions a les novel·les,
les novel·les plantegen qüestions
i ets tu,
és el lector,
és el lector principal
de tota aquesta parafernàlia
que avui estem aquí
perquè presentem un llibre premiat
i tota la pesca.
Això no té cap mena de sentit
si no hi ha un lector que el llegeixi,
perquè les paraules són cadàvers, no?
Això és un cementiri,
si no agafa algú
i amb els seus ulls li dona vida
i amb la seva imaginació
ho trasllada.
De manera que, sí,
els detalls són bàsics.
Jo aquí el que he volgut fer
i ho reivindico
per a la literatura
i per a la literatura catalana
en particular
és dir
no, no,
vull fer una novel·la
d'ara i aquí,
saps?
No vull fer una novel·la
del segle XIII
que és ben digna, eh?
I una novel·la històrica,
la preservació de la memòria
a través de la literatura,
perfecte,
em sembla molt bé,
però també vull especular,
no?,
sobre què passaria si,
diguem,
en un àmbit com aquest,
un àmbit tan conegut
i altrament tan comentat
i tan oblidat ara ja
com aquesta cosa
que es va dir
i el Fòrum de les Cultures,
amb aquest tema
que és central
en l'Europa del segle XXI,
com és la immigració,
el canvi d'identitat,
tenim del 15 al 20%
de població
extraeuropea.
i aquests
no són immigrants
així com en Gerundi,
no, no,
són immigrants
en participi,
ja són aquí,
ja, és que,
no, vull dir,
són part d'aquest nosaltres.
Ningú et pregunta
què vols,
estan aquí?
Ja, ja està,
i aleshores ens modificaran
i nosaltres hem de ser capaços
de modificar-los,
és obvi,
és en les dues línies
però ens modificaran,
ja ens han modificat,
no?
De manera que,
home,
en aquest territori
per què no situar
la literatura?
La literatura
no és només una qüestió
d'uns lletreferits
que estan dalt
d'una torre d'Ibori
fent les seves càbales.
La literatura s'escriu
en paraules
a través del llenguatge
i jo en soc
un fervent defensor
però té un peu
posat en la vida
que vivim tots
i aquest és
el relat de la realitat.
La literatura
és important,
a vegades fins i tot
és capaç de millorar
o empitjorar la realitat,
també,
no ens oblidem,
no hem parlat de la crítica
que és molt important
i molt respectada
però, en definitiva,
aviam,
el que dóna sentit
a la feina dels escriptors
sens dubtar
és la dels lectors
i els lectors
ara tenen la paraula
aviam que em pensen
de farsa
i ja t'aniran arribant
missatges, no, Màrius?
Sortosament
som a l'era digital
i el feedback
amb els lectors
no epidèrmic
del dia de Sant Jordi
que afirmes,
sinó gent que t'escriu
i ja m'ha començat a passar
i fa 15 dies que corre
i ja tinc missatges
de gent que em comenta coses
molt gratificant.
Sí, molt bé.
Lluís, jo no sé
si és possible
acabar amb el Viva la gente
allò com un darrer homenatge
al Màrius Serra
ja en el final.
Si no pots
jo et cantaré
la cara bé
del Viva la gente
que no sé si recordaràs.
Jo sí.
Aquesta era la que entén
de què color
és la piel de Dios.
Sí senyor,
era la cara bé
de Viva la gente.
Molt bé.
Màrius Serra,
ha estat un plaer.
Gràcies per venir.
Igualment.
Adéu-sia, bon dia.
Adéu.
I d'aquesta manera
posem el punt i final
al matí de...