El Ramon Bori, que sempre feiem una mica de broma amb ell,
perquè clar, el seu cognom d'anar una mica de joc.
Ramon Bori, Ramon Bori, no?
Vaja, vaja. El Ramon Bori, que l'aligua sempre, però bueno.
Ramon, quant fa que ens escoltes? Els 20 anys, no?
Els 20 anys, els 20 anys. Jo vaig començar sentint-ho aquí dalt.
I després al carrer de la Nau, i a la Rambla 71, em sembla que és.
Molt bé.
I a l'Avinguda d'Andorra, número 5.
Roma.
O Roma.
Avinguda de Roma, sí, sí, número 5.
I què tal la ràdio de fa 20 anys i la d'ara?
Home, hi ha molta diferència.
Però potser si concursava millor llavors que ara.
A veure, explica'm això.
Home, hi havia concursos més que ara.
Ui, Ricard, estirava d'orelles, eh? Estirava d'orelles.
Ara només hi ha el concurs del bus i quan feu el del Port Aventura.
Què hem de fer? Quins concursos ens recomanes? A veure, així prenem nota també per de cara al futur.
A nosaltres, això són coses vostres.
Et sabeu parlant per aquí amb la Dora i la Maria Dolors d'uns viatges que vau fer?
Perquè, bueno, però allò era en ràdio...
En una altra història, en una altra història.
En ràdio nacional.
Sí, que ens apuntem també a lo de fer viatges, no?
Sí, sí, sí.
Eh, que jo me'n vaig anar a la Xina, eh?
Hola.
Què dius?
Que em va tocar, eh?
Ja parlarem de negocis tu i jo, però a veure...
A veure què hem de fer per anar a la Xina.
Ricard, concurs per anar a la Xina.
Falten concursos a la ràdio, ho tindrem en compte.
No, no, Dora, a veure, Dora.
Dora Rioja, concursant per excel·lència.
Dora, què tal?
Muy bien, muy bien.
Se m'amaga al costat de la Maria Dolors.
Maria Dolors, hola.
Hola, molt bé.
Jo tinc bon record.
A més a més, la meva filla, el dia de Sant Valentí,
va guanyar la carta aquella dels enamorats.
Ai, és veritat, el concurs que fèiem, el concurs que fèiem.
El concurs que es va deixar de fer, no?
Bueno, doncs també se pot proposar amagar en busca de coses per la ciutat.
Home, ja ho fem més o menys amb la Via Té,
que crec que coneixes aquest concurs.
També, que ahir se va guanyar el meu home
el de la pastisseria Andreu.
Ah, sí, el seu home va guanyar ahí el concurs?
Sí, el senyor Adolfo.
Adolfo Hernández, ja s'ho han menjat i tot.
Molt bé.
I què era, per curiositat, què era?
Com un pastís, era la base d'un pastís,
però boníssim que ells ho venen així,
i després es veu que se'n rellena i ja està.
Però ells ho van menjar i ja està.
Quina gana.
Déu-n'hi-do, eh?
I la Dora, què?
I la Dora, i tu què?
Jo què quieres que te cuentes, ja ho has vist tot.
No, però per això mateix, quan fa que ens escoltes...
I quan ens...
Quin va ser la primera persona que vas parlar per la ràdio,
allò que dius...
Et vaig trucar perquè...
Te'n recordes?
Sí, per la ràdio vaig dir
quan feia el senyor Terrassa això de variedades a la nit,
a les xabtes, al demà...
Però de la nostra, de la nostra.
Tu em vas a la competència, dona?
No, és igual, però la ràdio és una sola, per mi.
No, no, no.
Perquè has de canviar de diàleg, així ja no serveix.
Igual.
Llavors vosaltres no hi éreu.
No, encara l'havíem nascut, no.
Bueno, per mi la ràdio és una, és com un arbre.
Hi ha diferents rames i te quedes amb...
o diferents... no sé com ho dir.
Ja ho has dit bé, bé, perfecte.
Ja m'has entès, no?
Doncs ja està.
Ja sabeu.
Bueno, i la nostra, com va ser el primer concurs?
Perquè t'han fet entrevistes a tu, fins i tot pel Diari de Tarragona,
perquè és que estàs a tot arreu.
Sí que és veritat, sí que és veritat.
Mira, la vostra va ser amb tu precisament, i eres molt joveneta, jo també.
Menys.
I va ser...
Han passat els anys.
Va ser aquí mateix, a dalt.
A dalt em sembla que tenia uns biombos, allí fèieu la ràdio, començava i tot.
I em vaig portar, em vaig guanyar un llibre.
Ara no em diguis quin és, però...
De filem prim, no?
És que han passat molts anys, ja.
Quantes coses ha regalat, ha aconseguit la Dora de...
Ai, moltíssimes, moltíssimes.
Jo crec que ha perdut la compta, jo també, eh?
Mira, enguany tinc una agenda que me vau durar a vosaltres allà a l'emissora,
i em apunto quan guanyo el bon obús, quan guanyo a l'entrada del cinema,
quan guanyo...
Per saber quin dia em toca tornar a concrir-se una altra vegada.
I les persones també, eh?
Ho tindrem?
Ho tindrem a apuntar a les persones, eh?
O les amigues, la Montse.
Les amigues.
O sigui, la Maria Dolors ha trucat el dia 5 a les 6 de la tarda.
Va dir, Maria Dolors, no truquis que no te toca,
perquè jo dic, ai, vull a llamar, que vull anar al cinema.
Diu, no, no, no, que no te toca.
Que te faltan les 15 dies, no, de rigor.
Te controla, te controla, sí, sí.
Dora, Maria Dolors, moltíssimes gràcies, eh?
Gràcies a vosaltres.
Després del Piqui Pic esteu convidades, eh?
Com deia el fill de Terrassa, Tarragona endavant.
I tant.
Això sempre, eh?
I si pots, amb Tarragona a ràdio encara més, no?
Molt bé.
Ja veig que tenim uns oients i unes oients molt concursants.
Sí, sí, sí.
Vinga, Sílvia, amb qui més podem parlar, que tenim poc temps.
Vinga, tinc la Montse Codina i veig ràpidament.
Estic guardant la Imma i la Maria i d'altres amigues que han vingut.
Montse Codina, hola.
Hola, bon dia.
A la Montse Codina, igual que amb les altres amigues que m'estic guardant pel final,
vam fer una...
Bueno, ens vam trobar una concentració d'amics de Tarragona a ràdio en aquell moment,
de ràdio fora en aquell moment, a la plaça, no recordo, on era, on era?
A Jaume I.
Dintre de l'Ajuntament.
I coincidia que era el seu aniversari,
i vam fer un ram de...
Què recordeu d'aquell dia?
Oh, va ser-ho molt maco.
Has de tenir en compte que jo no soc d'aquí.
Soc de Barcelona i vaig arribar,
a la Poblama a fumet i ens trobava bastant perduda.
Llavors vaig posar a Tarragona a ràdio
i em va ensenyar a estimar Tarragona.
Llavors veníem, m'entarava de les festes, veníem
i això del complèix va ser al final.
Va ser-ho molt maco.
A més va passar a tota la família, eh?
Perquè no és allò, no només és la Montse,
sinó va ser el seu home, la seva filla, el seu...
Tots.
Tothom, el fill, les nòvies, tot.
Ara ja ens ha migdeixat, no?
Sí, ara ja.
Per qüestions de feina.
Ara treballo, ha canviat,
a part que la ràdio també ha canviat.
És una altra cosa.
Ja no és l'ambient tan familiar que hi havia.
Suposo que, clar, les coses canvien, no?
Però era molt maco i la gent que estàvem sols i així
ens anava molt bé.
Molt.
Era una cosa molt agradable.
Nosaltres anem apuntant concursos,
amb mi en família, tu, Ricard...
Sí, sí, ja veig que avui els ulls han ficut reivindicatius.
Venen batalleros, eh?
Ja m'agrada, ja m'agrada.
Que està molt bé.
A veure, a veure, a veure...
Qui més tenim per aquí?
Tenim una noia que es diu Imma Llaveria
i que a mi també passa tota la família.
Imma, hola.
Hola.
Amb la veu de la Imma jo crec que la coneixereu tots.
Sí, no?
Perquè la Imma és que és aficionada.
T'agrada la música, t'agrada els concursos...
És que la tenim, com aquell que diu,
forma part de la ràdio.
Jo crec que en un raconet de l'emissora
deu posar Imma Llaveria
i ara deu estar allà el lloc posat, eh?
Sí, no?
El que passa és que la Imma també té una reivindicació.
Ara no perquè ho tenim fàcil,
però abans teníem escales
i la Imma no podia pujar.
Però ara així ho tenim, és fàcil, no?
Sí, a veure...
Ara tens excusa de poder venir, eh?
Ara tinc l'excusa del fred.
Home, ja em suposes
i hi ha una mirada més complicat, eh?
Maria, hola.
Hola, bona tarda.
Ai, bon dia o bona tarda.
La Maria, que és la mare de la Imma
i que quan fa que ens escolteu?
Perquè vosaltres sí que sou d'allò que...
Nosaltres començàvem dient
proves, proves, proves i ells ja estaven allà, eh?
No, de l'any 86, de quan estava el dia.
I vam partir...
És de l'any...
Fa 19 anys,
perquè teniu un any, ja m'hi sobra.
Com vaig que...
vaig que escoltar.
Bé, això és la Imma,
però la Maria reivindica que no,
que des del primer dia.
Sí, sí, més o menys.
Vol dir...
Esta és la de Sant Pedro i Sant Pablo,
vol dir...
I he guanyat molts premis.
Com quins?
A veure, aquell més memorable,
abans comentàvem.
Un era aquí al carrer de Prequidal,
que era una tenda de roda,
de xandals,
que no me'n recordo, fa tants anys,
i m'han tocat la motxilla,
tot un lote de campament,
vol dir, la tenda de campanya,
va estar molt bé.
I amb quanta gent heu hagut de parlar?
Però clar, nosaltres aquí comentem
i estem dos, però són...
L'antiu ets tu i molts,
i el francès també,
d'això és que feien aquell concurs
de com serien allòs que trucaves,
fes bromes,
que allòs era un caixó en Déu...
Que encara ho t'he guardat, eh?
Això de la broma encara ho t'he guardat,
que fèiem...
Moltes, moltes, moltes, moltes.
És que era...
Bé, bé, t'he tronxat des d'arreure.
Com era? Com era?
Recordan-s-ho?
Ah, bé, hi havia un,
una vina meva,
que va trucar
i resulta que...
Li van dir que el som
havia exportat un tigre
i resulta...
Ai, no, no,
que diu, sí, sí,
el son marit ho va comprar
i ja l'hi portarem.
I va dir...
No, no,
i de si necessita una caja de leig
cada dia, no sé què.
Dice, no,
que me se va comer el tigre
i dice, no,
pues lo siento mucho,
però és que te tronxaves, eh?
És que té...
Bueno, una cosa...
Desa.
I tot això ho tens guardat,
ho dic perquè hem de fer coses
i mira, si pel recull
ens ho vidran molt bé, eh?
Sí, totes,
totes les que feien després el francès,
tots, tots, molt bé.
Molt bé, molt bé.
Roser, vine, apropa't,
és que si no, no arribo, eh?
Ho he de fer,
he de passar per sobre d'Antoni,
que l'Antoni ha de presentar.
Antoni, digue'ns hola.
Bon dia.
Què feies?
Perquè tu, a banda d'Oyent,
també ets col·laborador,
vas ser col·laborador de Radio Fòrum
i crec que va ser l'únic programa
fins ara de música clàssica.
Em sembla que sí,
una altra reivindicació a apuntar.
Ostres, esteu batalleros, eh, Ricard?
Un programa de música clàssica, no?
Sí, sí, sí.
Doncs sí,
a fer primer un de literatura i música
i després un de música clàssica vaig fer
durant un any i mig en total.
En quin any va ser?
Doncs des del març del 86,
15 dies després que s'inaugurés l'emissora,
fins a l'octubre del 87, més o menys.
Déu-n'hi-do.
I a més, tota sèrie d'anèxodes,
perquè abans hem parlat
i hem sortit...
Sí, no tenim temps.
Ja ho he vist, ja ho he vist.
Llàstima, eh, llàstima.
Un altre dia ho farem, eh?
Gràcies, Antoni.
Roser, i tu què?
Hola.
Tu també de les veteranes, no?
Jo sí, jo sí, de les veteranes i vessant.
Abans vam coincidir amb la Montse
en aquell dia, en aquell retrobament que vam fer.
Sí, que s'ha de fer.
Què recordes?
Bueno, allò va ser una passada.
Pensa que jo tinc fotos
que, per casualitat,
aquella de la vida l'altre dia vaig estar així,
remagrant una miqueta,
me les vaig trobar.
Dic, ostres, la Sílvia!
I mira el meu home, i els meus fills,
i la Imma, la Marita Maria,
i dic que estaven totes...
I allí estem totes a l'escala,
allà tres amb el ram de flors,
estem les tres amb el ram de flors,
amb una cara de...
Sí, amb una somriure d'orella-orella,
que no se li escapi a la cara,
però va estar molt bé, molt bé.
S'hauria de fer una altra vegada, eh?
Perquè, escolta,
això fa una miqueta d'angoixa,
fa una miqueta allò d'enyorança, no?
A més, per aquí, Ricard,
t'he de dir que estàvem comentant,
bueno, que estem esperant que vingui la Neu Sales,
com comentava la Dora,
i la veritat és que volíem conèixer-la.
Ens falta la Juan i la Maria Plana,
ens falten un munt dient
que van seguint-nos dia a dia.
que hauria d'haver fet en dissabte.
A veure si la gent ha pogut vindre més.
No un dia de cada dia,
perquè, esclar, la gent treballa,
i no...
No, no...
Oh, escolta...
Ja m'agrada, ja m'agrada.
Prenem nota, prenem nota.
Sí, sí, pren nota,
perquè això s'ha de tornar a fer-hi.
Però, clar, un cap de setmana,
perquè la gent ja pot vindre més.
L'aniversari coincidia que és justament avui,
17 de febrer,
i per això hem fet avui.
Sí, ja...
Sí, se lo deia.
Home, d'aquí a...
De cara als 25, Ricard,
quan cau més o menys,
s'han de calcular...
El 2011.
Ui, es queda una mica, eh?
Diguem, diguem.
Què, diguem?
Sí, com es diu a vostè?
Hola, buenas tardes,
soy Domingo Pardo,
vivo en Torreforta,
y le doy las gracias a Radio Tarragona
por los años que llevamos viéndola
y lo que hemos sufrido
por poder llegar a esto.
Pues sí, unos cuantos.
Gracias a ustedes.
Gracias, caballero.
Escapat, eh, a mi?
Què més?
Tu el coneixies?
Pues no, l'acabo de conèixer.
Ah, doncs mira, veus?
Això també fem relacions públiques,
però no ens coneixíem.
Doncs molt bé, senyor Domingo, eh?
Molt de gust, eh?
Senyor Domingo Pardo, eh?
Així el coneixem tots.
La primera vegada que vaig trucar
me va contestar el Quim.
Què dius?
La Quim i la Rosa.
Sí, que per sense és família meva.
Veus? I aquí tot queda en família.
Això ja...
I què...
Bueno, que et preguntaven
de què era el programa.
Jo no me'n recordo.
Quim, vaig cap a tu ara, eh?
Fa tant, tant de temps...
A veure, quin programa fèieu
que et trucaven els vients?
Doncs jo no recordo, de veritat.
Aviam, que no fos el dematí
el joc que feien de xocolata en xurros.
Alguna cosa de música?
Potser demanàveu, Roser, vine, vine.
Sí, sí, sí, era.
Sí, no, un llibre.
Si no m'equivoca, era un llibre.
Veus? Almenys fèiem cultura, també, eh?
Que ja està molt bé.
Igual devies fer, doncs, un especial Sant Jordi
que vam fer algun dia, això,
si donaven llibres.
Jo me'n recordo que quan vaig vindre
me'ls vaig trobar
amb unes bates aquestes de col·legi.
Què feies amb una bata de col·legi?
Què?
Estaven més monos, més xulos estaven.
Bueno, vaig cap allà, eh?
Moltíssimes gràcies a tots dos, eh?
Vinga, gràcies.
Gràcies.
Doncs ens queda una dels oients
que ja és més recent
però també que porta uns quants anys amb nosaltres
que és la Maria del Carme Belando.
Maria del Carme.
Bon dia.
Què tal?
Per què agafes aquestes coses, dona?
Aquestes coses, abans d'entrar,
les deixes a la porta.
No m'haguessis conegut.
Veus?
Jo no m'haguessis dir
escolta, Maria del Carme,
perquè dius, escolta'm aquesta noix.
Ara ja saps que tothom te s'ha mirat
i diu, ai, és la Maria del Carme Belando,
perquè tothom se sent.
És que tothom se sent.
I sempre, aquí veus,
la Imma l'he sentit,
la Maria també,
o sigui que aquests noms
ja són coneguts,
ja són de la família, eh?
Ricard, hem de fer un retrobament,
hem de fer alguna història
perquè vinguin tots, eh?
Haurem de fer una festa gastronòmica,
jo crec que hauríem de fer, no?
Sí.
Una calçotada o una paella.
Ui, mira, ui,
que s'apunten tots, eh?
Escolta, Ricard,
si dius això,
s'hi apuntem tots, eh?
Sí, sí, no, no,
jo ja prenc nota
després del que estem sentint.
Jo no sé quant de temps ens queda.
Com estem?
Dos minuts.
Dos minuts?
Doncs explica'm una miqueta,
perquè aquest senyor
té molt a veure amb la ciutat,
ja sé que sortim una mica
de la història.
Ah, sí.
Bueno,
ell té a veure de la ciutat
per la sinfon lòrica.
O sigui que el meu home
ha sigut sastre,
ara ja no ho fa, eh?
però nanos gegants
del carrer Marceria,
de l'Ajuntament,
els nanos...
I tots els vestits
que podem veure
a la gran majoria de vestits
els ha passat el seu home.
Pianes de Setmana Santa,
vestit de sant,
vull dir que tot això,
escolta,
acabaríem,
estaríem aquí,
ens donien les tres.
Hem de fer un premi
a un programa especial, eh?
A ell i no l'acaba, eh?
Diables, els pets,
i què sé...
Els pets també, eh?
Els vestits dels pets, sí.
Vestits que porten
la senyora de Tarragona.
Veus, Ricard,
si és que tenim un munt de història
aquí amb els oients, eh?
Vull dir una cosa, eh?
Que si vas a veure aquests vestits,
són una obra d'a...
Però sí,
perquè són fets a mà,
la gran majoria d'ells.
No, pensa una cosa,
que els traus
estan fets en dos colors.
O sigui que això
s'ha de veure en lupa
i mirar cada repunt,
cada groc i vermell,
perquè no hi ha
ni una puntada del vermell
i d'allò que sigui diferent,
cada tros cosit
amb el seu color.
Déu-n'hi-do,
quina meravella, eh?
No, hem de fer...
El preu aquest, eh?
Però tornem una altra vegada
a la ràdio.
Quant fa que ho vas sentir
per primera vegada
a la nostra emissora
i si te'n recordes
amb qui vas parlar?
Ui, no sé si me'n recordo,
potser amb tu,
però fa molts anys.
Ja fa temps, ja.
Ja ara ja perdo la memòria, ja, eh?
Aquest ordinador
no acaba de funcionar, eh?
Però bé, fa molt de temps.
Jo, a més,
saps què passa?
Que al dematí,
quan m'aixeco al dematí,
ara no m'aixeco tant al dematí,
però si m'aixeco a les set,
t'ha de regonar a ràdio.
I hem de dir que la família
també truca, eh?
Bueno, ja,
però vull dir que
la meva sintonia
és tot el dia
a terradona ràdio.
Vull dir que
ho baixo, ho pujo,
però escolta'm,
la meva...
Però si ho sé tot el que feu,
quan comença
i quan fa festa,
perquè per cert,
l'altre dia
a la Jolanda al dematí
no la vaig sentir.
I doncs aquesta hora
o es deu trobar malament
o no està,
perquè ara no l'he sentit.
Ah, vas d'ahir?
Vaig sentir que la Jolanda
de tal hora a tal hora
que és...
Exacte,
però que sento les veus
i llavors dic
la Jolanda no hi és.
i llavors l'altre dia
vaig sentir el control.
El control no hi eres
ni tu ni l'altre.
Hi havia un altre nom
al control.
Ui, malament.
Ens tenen controlats.
Controladíssims, eh?
Controladíssims.
Això vol dir
que escolto Tarragona Ràdio
i que sé
els programes
i el que feu.
En fi,
és una petita mostra
però que cal agrair
sobretot la fidelitat.
Per això avui
volíem convidar-los,
alguns de vostès,
a que vinguessin
a veure una mica
el programa de la ràdio,
però més que veure
el programa de la ràdio
també a celebrar-ho.
I a conèixer-se entre ells,
que no es coneixia,
només servien veus.
I recuperar aquells primers estudis,
encara que aquest edifici
hagi canviat molt,
recuperar aquells primers estudis
de Ràdio Fòrum
de l'any 1986.
Nosaltres ja estem pràcticament
a la recta final del programa.
Els agraïm especialment
la Sílvia García,
el Joan Maria Bertran,
en fi,
tota la gent que fa possible
la ràdio
que hàgim vingut amb nosaltres.
Ara podrem,
quan acabem el programa,
podrem brindar en cava
i fer una mica d'aperitiu
i celebrar aquests 20 anys.
Així que moltes gràcies
per haver vingut
i fins la propera
i que puguem celebrar
el 25, el 30, els 40 anys
i en fi,
molts anys més.
Gràcies.
Aplaudim per ells.
La una del migdia i 24 minuts
a punt d'acabar.
Recta final del matí
de Tarragona Ràdio Especial 20 anys.