.
El matí de Tarragona Ràdio.
Un minut i mig, tres quarts d'una del migdia,
els actes de celebració del 75è aniversari de la Segona República
que organitza la Universitat Rovira i Virgilí
i que van començar ahir,
inclouen la projecció de diverses pel·lícules
que van relatant en diferents moments de la història d'aquest país.
És una iniciativa de l'Aula de Cinema de la Universitat
que avui comentem amb una de les seves integrants, Teresa León.
Molt bon dia.
Bon dia.
De fet, primer caldria explicar que dins de la celebració d'aquest aniversari
no hi és exclusivament l'Aula de Cinema.
Són diferents aules de la URB que pren en part.
Avui ens decantem per la part cinematogràfica.
Ja en parlarem d'altres activitats en altres moments del matí.
Quines aules prenen part?
Molt bé.
Això, com va explicar la Jonà de Saragossa,
és una iniciativa que fa la universitat,
implicant en les cinc aules que tenim,
que són l'Aula d'Art, l'Aula de Música, l'Aula de Teatre,
l'Aula de Debat i l'Aula de Cinema.
Llavors hem programat una sèrie d'actes.
Moltes pel·lícules ja seran amb els debats
o estan pensades precisament perquè després es puguin complementar.
i potser passa amb l'Aula de Teatre,
que també complementa algunes dels documentals,
fem un acte teatral.
Llavors, l'exposició és una conjunció de totes aquestes coses,
però centrada a les comarques de Tarragona.
Llavors, l'iniciativa va sortir per commemorar,
com ja has dit, l'any de la cultura, el 2006.
i llavors, bueno, celebrem la commemoració de la República
i l'han titulat d'aquesta manera,
que la Joana Saragosa, em penso que ja ho va venir un dia,
ho va explicar, no?,
75 anys de la República Espanyola, 1931-2006.
Llavors, l'Aula de Cinema sí que ens ha implicat bastant
perquè hem programat en total, a veure, pel·lícules,
són set pel·lícules i un documental,
bueno, una espècie de treball audiovisual
que va muntar el José Carlos, que es va fer ahir ja.
Que és el que vau fer ahir,
que recull imatges anteriors a la Guerra Civil.
Això mateix.
Saps per què dic això?
Perquè hi ha tendència a recuperar material,
a fer molta activitat en general.
Sembla que abans de la Guerra no hi hagués res,
abans de la Guerra Civil, no?
Des d'aquest punt de vista ens encanta escoltar
les cançons aquelles de la Guerra,
els artistes, els escriptors,
però abans de la Guerra Civil espanyola,
òbviament hi havia vida, hi havia la Segona República.
Això mateix, per això el muntatge aquest que va fer el José Carlos
es diu així, imatges per abans d'una guerra a la Segona República.
Llavors, el que s'intenta és explicar l'esperit propagandístic de l'època,
llavors hi ha molts documents visuals,
evidentment de fotografies, de cartells, de l'època,
tot això, molt de carret,
però també hi ha documents sonors d'artistes i intel·lectuals.
Vull dir que això perquè sàpiguen que la cobla
i que totes aquestes coses no eren una cosa de després de la Guerra
i una cosa només de...
Del règim.
Que els règims, o la Sarsuela, per exemple,
que el José Carlos sempre ho diu,
que hi haurà un acte que en parlaran de les Sarsuelas,
que organitza l'Eula de Música,
per dir que no són invent només del franquisme
i que a Catalunya, per exemple, no hi havia tradició,
quan n'hi havia molta.
La Sarsuela, la cobla, això que és...
Déu-n'hi-do, si cantants de cobla es van haver d'exiliar,
després de flamenc, de cobla i de tot, no era una...
O Estrellita Castro, o molts actors i actrius que van marxar.
Doncs mira, ja que parles de cobla, d'Estrellita Castro,
d'aquesta vessant folklòrica espanyola de l'època de la República,
la pel·lícula que projectareu la propera setmana és Maria de la O.
Maria de la O, sí, és tot un clàssic...
Que desgraciada, tu eres, tenint de l'octubre.
Això mateix, de Francisco Elias,
és un clar exemple de les espanyolades,
que després del franquisme les va fer avorrer fins a la societat,
però és un clar exponent del cinema folklòric.
Que fixa't, i hasta los ojitos,
ara m'estan los quienes morados de tanto sufrir.
De tanto sufrir, és el to Picasso, sí.
Però el bo que té aquesta pel·lícula
és que va significar la popularització de la cobla,
gràcies als temes de Leon y Quiroga.
Es va rodar el 36, però no es va estrenar fins als 39.
I llavors és això,
és un dels temes més populars, com si diguéssim,
d'abans de la República,
que fins i tot s'havia fet un muntatge teatral abans de la pel·lícula.
Llavors tot això, després de la pel·lícula,
hi pot haver un debat i es pot parlar,
i és molt interessant.
Una mirada molt diferent a aquest període
és la que proposeu el dimecres 22,
amb una pel·lícula del 32, de Lluís Guanyuel.
Sí, això ja no té res a veure.
És una de les icones de l'avantguàrdia, del surrealisme.
És Tierra cimpant del 32,
però també és més coneguda com Les Hurdes.
És la primera pel·lícula feta per Buñuel a Espanya.
Recollia la visita que va fer el rei Alfons a les Hurdes?
Hi ha molts documents d'aquella època, no?
Sí, hi ha molts documents,
però sobretot el Buñuel la va fer
perquè el doctor Gregorio Marañón
va treure un estudi sobre el paludismo i el bocio,
que es va ensenyar en aquesta zona.
És un documental terrible, eh?
És terrible, perquè implica veure unes imatges
de misèria, de malaltia.
Són imatges molt dures, és una contemplació.
Llavors, una època que just hi havia les vanguardes,
hi ha un contrast molt fort entre el que era...
Estem pensant en Dalí,
estem pensant que va col·laborar amb un perro andaluz el 29,
un any abans, que va ser una icona pel surrealisme.
Estem pensant en Picasso,
estem pensant en la generació del 27,
vull dir, l'elit que hi havia...
En una Espanya n'hi ha en aquesta situació.
En una Espanya, o la burguesia catalana,
la zona industrialitzada,
en una zona de la muntanya perduda,
on hi havia una misèria com a l'edat mitjana,
totalment incomunicada.
Llavors, tot això,
per al govern de la Segona República,
va ser tot un clam social de protesta,
i llavors no es va estrenar fins uns quants anys més tard.
Vull dir, en concret,
va estar aprovida durant el Bieni Negre,
i tot això fins a tres anys més tard no es va estrenar.
Llavors, això serà el documental que es veurà
per després donar pas al debat de l'aula de debat
sobre la monarquia república,
que està la Montserrat Duqui i l'Albert Reig.
Una oportunitat per veure aquest documental.
Hi va haver un temps en què, sí,
que es feien els cineclubs i tot això,
la percepció d'aquests, avui dia és pràcticament impossible,
perquè no hi ha escenaris, no?,
en els quals...
Clar, el problema és aquest,
a Tarragona sempre ho parlem,
que a vegades és més difícil veure pel·lícules com aquestes,
no només aquestes, sinó probablement d'altres, no?
No, clar.
La de cinema o la caixa,
que està molt bé, o la filmoteca,
però si no, les a les comercials no en tenim cap.
La següent, ja al mes de març,
anem cap a una altra pel·lícula,
que va tenir molta anomenada de la dècada dels 70,
de Fernando Ferran Gómez.
Sí, molta gent se'n recorda,
però també és veritat que molta gent
no sap ni qui era Hildegard,
s'han equivocat, no és Hildelgar,
sinó és Hildegard,
que és de Fernando Ferran Gómez,
és del 77,
i la pel·lícula es fa a partir d'un guió
basat en el llibre Aurora de Sangre,
d'Eduardo Guzmán.
Va ser una història real que va ocórrer
durant l'època també de la República,
amb la qual l'Aurora,
la protagonista d'aquest llibre,
decideix tenir una filla
i educar-la com a mare soltera
per fer-la una dona forta
i que fos una banderada
de la lluita de la liberació de la dona.
Llavors es va adonar que va crear un mostra,
perquè als 16 anys ja era
coneguda en tot el cercle socials intel·lectuals
de l'època,
progressistes i d'esquerra,
tenia dues carreres,
la de medicina,
tot això ho explica la pel·lícula,
i la de dret,
i al final doncs la mata.
I bueno,
passen moltes més coses,
però per això...
És una pel·lícula d'aquelles
que tampoc no hi ha gaires oportunitats
de tornar a veure.
No, no, no,
a més està molt ben feta
i l'adactació del guió és bastant bona.
Vull val la pena.
Més pel·lícules...
El dia 8 de març,
coincidint amb el Dia Internacional de la Dona,
doncs hem programat una pel·lícula
que es diu
Madrid se divorcia,
d'Alfonso Benavides,
que és del 34.
Llavors la pel·lícula
és l'excusa per això,
perquè també és una pel·lícula
que aquest directe
no té gaire filmografia.
És una pel·lícula del 34, no?
Sí.
I és just per presentar
l'època aquesta de la República,
dels drets civils,
del divorci,
de l'equiperació dels fills,
legítims i legítims,
del dret a l'educació,
o sigui,
tot aquell ambient que es va crear,
que a vegades estem fent arqueologia
aquí mateix,
perquè clar,
va ser dintre de la Constitució
que es va aprovar
a la llei del divorci,
vull dir,
això en altres ens sona
abans de la Guerra Civil
com una cosa inverosímil,
vull dir,
que estem fent arqueologia,
no?
I tot això
és l'excusa
per parlar
d'aquesta època social
que es va veure,
no?
El 29 de març
una altra pel·lícula,
aquesta va tenir,
doncs,
molta anomenada
pel que tenia
de parturista
i de ser així
com a molt liberal,
perquè era l'any 1978
quan Pedro Lea
abordava
el tema
d'aquesta,
el tema del sexe
obertament de l'homosexualitat
amb un hombre
llamado Flor de Otoña.
Va ser en plena
transició,
ja penseu
una mica
a la movida,
a la persecució brutal
cap a l'homosexualitat.
El Pedro Almodóvar,
que també surt,
és una pel·lícula excel·lent,
com bé has dit,
del Pedro Olea,
i llavors està basada
en la història
també real,
igual que Mija Hildelgard,
de Lluís Desecarrent,
que és un jove advocat
d'una família catalana
benestant,
de la Bursicia,
que porta una doble vida,
llavors trata el tema
de l'homosexualitat,
perquè durant el dia
treballa per amb els negocis
de la família
i durant la nit
es travesteix
i actua,
això mateix,
en un club,
en un cabaret de Barcelona
que es diu
el Bataclan,
i llavors,
doncs,
bueno,
es diu,
el personatge que fa,
el travestit,
es diu Flor de Otoña.
Llavors,
bueno,
la pel·lícula ja la veureu,
però tracta que
sobre els anarquismes,
sobre un atemptat
que ideen...
Aquesta situació
es dona en aquella època,
això mateix,
sí,
està basada en aquests fes
que a més a més són reals,
ideen,
doncs,
això en un atemptat
que serà frustrat,
al final el detindran
i finalment acabarà la presó
i ha fusejat.
Llavors,
està molt bé també
per recrear,
doncs,
l'ambient polític
i sobretot
per,
doncs,
ambientar el tema
de l'homosexualitat
dintre el que és
els cercles d'esquerres,
no?
I continueu amb una pel·lícula
que planteja
un ambient de preguerra,
podríem dir,
com és Aï Carmela
de Carlos Saura.
Aï Carmela,
que és una meravella,
m'encanta,
és una pel·lícula
que suposo que tothom ha vist
perquè, a més,
va guanyar un munt d'Òscars.
Pajares,
Carmen Sa...
Qui més hi havia?
L'actriu protagonista.
La Carmen Maura.
Carmen Maura.
A més que va ser...
Va guanyar uns quants golles,
tota la pel·lícula,
entre d'altres,
a la millor actriu,
com a Carmen Maura,
perquè és que estava genial.
I tots poden recordar...
Si us en recordeu que va a la pel·lícula,
són uns actors còmics,
de teatre,
com els que estaven amb els republicans
i els estan,
doncs,
bé,
viuen un temps divertint-los,
fins que es cansen de veure
en misèria de passar gana,
recrea molt bé aquí l'ambient,
no?,
prebèlic de l'entrada dels falangistes
i les trupes de Franco.
Llavors,
volent fugir de tota aquella misèria,
se'n van cap a València,
però s'equivocen de bàndol,
els agafen els feixistes
i llavors els fan actuar.
Hi ha una de les escenes precieses
de la pel·lícula en què la Carmen Maura
està en contra de sortir
perquè aquesta representació
que volíem fer
la feien amb la finalitat
d'homiliar els brigadistes republicans
que havien de fugir ja.
Llavors,
el seu company
dient que vol que ells
han de ser aliens a la guerra
i que ells han d'estar
per damunt de tot això
i ella no estava conforme,
doncs ella surt embolicada
amb la bandera republicana.
Sense res més
que la bandera és republicana.
Sí, si us en recordeu,
llavors és una escena genial,
llavors tots els brigadistes
doncs comencen a cantar
cançons republicanes
i al final hi ha un final tràgic,
com tots sabeu.
És molt bonic,
a mi m'agrada molt.
M'he deixat de dir
que l'altra pel·lícula
d'un hombre
llamada Flor de Toño
de l'Olea,
una de les coses importants
que té és que va ser
la primera pel·lícula
del José Sacristán,
és el protagonista
i fa un paper dramàtic preciós.
A partir d'aquí
ja es comença
a fer actuacions.
És que ara m'ho recordat
perquè està molt bé
la pel·lícula
del José Sacristán.
Dos dies abans
de l'aniversari real
de la proclamació
de la República,
és a dir,
el 12 d'abril
acabeu ja
amb les pel·lícules
amb les caixes espanyoles.
Aquestes més de cap aquí,
no?
És el 2004.
Sí,
és documental,
està molt bé,
és la història
del Salvento
del tesoro artístic espanyol
en la guerra
de l'Alberto Portland.
És un documental
fet el 2004,
com bé has dit.
Llavors l'Alberto Portland
va ser guionista
de televisió
entre el 178 i 81,
perdó,
redactor cap
de televisió espanyola.
Ha sigut
un gran documentalista,
és un gran entès
sobre la guerra civil
i sobre la República,
ha publicat llibres,
llavors per aquest documental
va fer una gran tasca
de recopel·lació
de molt material visual,
vull dir,
tant cartells
com fotografies
i després van fer
una gran final de muntatge
per poder adaptar-lo
a el que ell volia fer
que era un documental ficcionat.
Llavors,
el Siqueda
li van tenir un premi
com a millor viatge,
el Siqueda fantàstic
el documental.
Llavors expliquen tot això,
totes les peripècies
que va haver de fer
el govern republicà
per salvar,
en vista que començaven
a entrar
les tropes franquistes,
en vista de salvar
tot el material
que tenien al Prado,
tot el patrimoni artístic,
els quadres,
i llavors totes les peripècies
que fan
perquè fan una tasca
molt important
de recuperació,
obli,
tota la infraestructura
que creen
per preservar els quadres,
per transportar-los,
és fantàstica,
amb les condicions adequades
de temperatura,
que no els hi passi res,
i llavors totes les peripècies
que passen,
perquè primer van,
després de traslladar-los
des de Madrid
van a València,
després a Barcelona,
al Palau de Pedralbes,
a Figueres,
passen per França
fins que arriben a Ginebra,
i llavors allà s'estan
tres anys
fins que comença
la Primera Guerra Mundial,
i al cap de tres anys
tornen,
saps i estalvis,
tot el patrimoni,
al Museu del Prado.
Llavors tot això,
la gràcia que té
tot el documental,
a més a més,
és que es basa
i surten personatges històrics
de l'època.
I entre ells surt
Rafael Alberti,
surt la Maria Teresa León
que era la seva dona,
que també era escriptora,
surt la Zanya,
i també recupera
la figura
d'un pintor
molt important
del segle XX
que es diu
Temàtio Pérez Rubio,
i tot això serveix
per fer arribar
tota la feina
que van fer.
Llavors,
bé,
dir això,
que és un gran documental
que els agradarà,
i que després a la nit
l'aula de teatre,
que el director és el Joan Pasqual,
faran la nit
de Rafael Alberti
que farà la noche
de guerra
en el Museu del Prado
que tracta sobre això mateix.
Vull dir que
per complementar
la pel·lícula,
el documental,
trobo que és preciós.
A mesura que anaves
fent referència
a les pel·lícules,
estem,
al final,
pràcticament
no tenim gaire temps,
però sí que és cert
que m'he adonat
que, bé,
estaven triades
d'allò
amb lupa,
es parlar del sexe,
de la dona,
de la terra,
del món rural,
de folklore,
de la cultura,
del patrimoni,
és a dir,
que cadascuna
d'aquelles pel·lícules
té darrere
un àmbit
de la vida
de la societat
d'aquella època
de la Segona República.
Heu hagut de retirar
o aparcar
moltes pel·lícules més?
Podríem fer més cicles?
Jo crec que sí,
que se'n poden fer molts,
n'hi ha moltíssima.
A més,
és que hem de pensar
que una pel·lícula
val molt més
que qualsevol document,
qualsevol debat
que puguis introduir.
Vull dir,
a partir d'aquí
pots estraure molt de suc
i llavors,
a veure,
el patrimoni que tenim
de cinema espanyol
és fantàstic,
s'ha de conèixer,
s'ha de divulgar
i hem de deixar
una mica a banda
els tòpics.
I la distància,
la distància,
que és molt bona
per aquestes coses.
S'ha de fer,
s'ha de fer.
Entrada lliure,
tothom pot anar,
tothom bé,
no és un acte
tancat a la universitat
ni de bon tros.
No, no, faltaria més.
Penseu que han estat treballant
des de fa molt de temps,
que aquí hi ha,
doncs això,
totes les aules implicades,
l'aula de teatre
que també han de ser ja,
la de debat,
la d'art,
és una cosa
que s'ha de donar a conèixer,
que la universitat
és patrimoni,
la cultura és patrimoni
de tots,
no només dels universitaris,
faltaria més.
Totes les aules
passaran pel matí
per anar anunciant
tota aquesta activitat.
Avui ha passat
l'aula de cinema
de la URB
representant la Teresa León.
Moltíssimes gràcies, Teresa.
De res, a vosaltres.
Fins la propera.