Dilluns
El primer d'intervenir, el doctor en Ciències de la Informació, Josep Maria Martí i Martí.
Durant els anys 50, 60 i 70, el que realment va fer impacte popular a la ràdio
va ser la parella de l'adult i el nen en tramaliat.
I sobretot, a més a més, té molt de sentit parlar aquí d'aquest tema
perquè una de les parelles més importants, de més anomenada,
i que va ser un èxit no solament a Tarragona i Catalunya, sinó a tot Espanya,
va ser la parella particularitzada per el Josep Maria Terrassa i el Maginet Palacanyes,
que va ser una parella d'un èxit espectacular, per moltes grans que explicaré.
El precedent el trobem l'any 27 amb Josep Torres Toresqui i el nen Miliu,
que a Ràdio Barcelona...
Tot seguit es parlava dels drets, els límits, de la llibertat d'expressió,
el dret a l'honor i a la intimitat dels diferents polítics o personatges.
Ho feia Jordi Barrata, professor de Dret Constitucional de la Rovira i Virgili.
Tot seguit intervenien l'actor i director Oriol Grau i també l'actor Fermí Fernández,
totes parlaven del cas paradigmàtic del terrat.
Oriol Grau deia que ell entén així l'humor.
Jo penso que amb l'humor has de tirar al llarg,
és a dir, l'important de l'humor no és si té bon gust, si no té bon gust,
si és bonic o si és lleig, l'important de l'humor és que facis riure.
Aquesta és la primera i bàsica principal raó de l'humor.
A partir d'aquí, jo crec que nosaltres hem treballat molt amb màniga ample
quan estàvem a Ràdio Barcelona, allà no hi havia cap tipus de censura
i per tant era tot pel groc gros, no?
Tens una certa autocensura, la de no enriure tant del dèbil, per exemple,
o no fer coses excessivament inhumanes, però vaja, l'humor no té ni bon ni mal gust.
Dimarts
Un somriure per començar el dia dimarts es parlava de l'humor als morning show de les 10 fórmules.
Intervenia en Carles Pérez, el presentador del programa El matí la mare que el va parir
i vedollador, presentador del fricandó matiner a RAC 105.
Fer un humor senzill i digerible, perquè segurament, bé, segurament no segur,
a les 6, a les 7 del matí, doncs la gent, tampoc, el tema de pensar,
ni vosaltres, ni jo, ni ningú, aquelles hores.
Per tant, els hem de donar els gags, l'humor, doncs de manera bastant mastegada.
Aleshores, una altra de les premisses que almenys des del Grup Flash
ha tingut en compte durant tota la seva trajectòria, i sobretot als matinals,
són fer les seccions molt curtes.
Molt curtes, això també, això no és només del Grup Flash,
i això és una premissa fonamental en tots els programes matinals
i en la ràdio musical també es podria generalitzar.
Però fer seccions curtes vol dir seccions dos, tres minuts, quatre com a màxim.
Les trucades, per exemple, han de ser també molt curtes.
Penseu que, doncs, en el fons la trucada...
El equilibri en què consiste?
En media hora, que és el que més o menys ha estudiado,
que la gent escuta un programa despertador,
en 30 minuts debem ser capaces de darle informació,
de darle música i de darle humor.
És a dir, que se ríe, que se entere de què va la mañana
i ponerle música.
Si conseguimos això, ja tenim tot heit.
És el concepte de equilibri.
Si hi ha una coña que ens reïmos tots molt,
just després vendrà algo un poco més serió.
I just després, algo que li interese.
Crear un equilibri.
Si te pases media hora desternillado i partid de la risa,
i la otra media hora és un funeral,
el programa no està equilibrado.
Entonces, la gente que escucha de siete y media ocho
dirá, pues vaya programa, muermo, ¿no?
Entonces, hay que darle siempre una pílora.
La segona hora de dimarts,
els protagonistes van ser Carles Capdevila,
director del programa Alguna pregunta més,
de Catalunya Ràdio,
i el director general de RAC1, Eugeni Sallent.
L'humor català, això a mi em costa bastant de creure-hi.
Tot i que la realitat sí que et demostra amb experiències
que sí que existeix, no?
És a dir, l'humor, està clar, és que és un acte de complicitat, no?
L'humor és una cosa que tu...
Quan tu et tractes...
Quan tu estàs molt bé amb una persona, normalment,
quan t'entens molt bé amb una persona, normalment,
a vegades hi ha una situació, et mires i ja està.
I ja saps què en pensa l'altre, això, no?
És a dir, això pot passar amb una parella,
fins i tot amb una parella, però normalment no,
però amb amics sí, no?
Que hi ha un punt de complicitat que dius,
ens entenem.
Després, això, ja ho noto en un auditori, això,
una vegada aquí hi ha gent que quan dius,
a Cebes ja fan, ja dius, ah, ja veig per on vas, no?
És a dir, com més complicitat hi hagi, més complicitat.
Dimecres.
Dimecres va parlar de la cuina de l'humor a la ràdio.
Els protagonistes van ser Rafael Barceló,
membre de la companyia Alcansancio,
Guillem Sanz, coordinador d'Alguna Pregunta Més a Catalunya Ràdio,
i Manel Lucas, guionista del programa Minoria Absoluta, de RAC1.
El mateix Dimecres sabien que aquest programa
havia aconseguit el Premi Ondes.
La veritat és que estic molt content
perquè es fan molts programes de ràdio,
a l'estat espanyol se'n fan centenars de milers,
ja que són molt bons, com els dels meus companys,
i la veritat que destaquin entre tots aquests
fa una especial il·lusió.
Hem intentat fer una cosa que semblava,
quan vam començar, semblava impossible,
que és intentar fer humor sobre la política,
especialment sobre la política catalana.
Ho vam intentar perquè l'equip fundador
de Minoria Absoluta, que són el Toni Soler,
el Queco Novell i jo,
jo crec que ens volíem venjar una mica
dels nostres primers anys com a professionals,
perquè tots tres proveníem del periodisme seriós.
A la segona part d'aquest debat
es va parlar de la creació de personatges a la ràdio,
i van intervenir dos grans mostres a la imitació,
Adrià Quatrecasses, de l'Alguna Pregunta Més,
de Catalunya Ràdio,
i Bruno Oro, actor de Minoria Absoluta,
de RAC1 i de Polònia, de TV3.
¿Cómo te llamas, bonita?
Mont, Mont.
¿Cómo?
Mont.
Mont.
¿Eso es catalán?
Vé de Montserrat, vull dir, bastant, bastant.
No, fíjate que son tan agarrados
que no tienen ni el nombre entero,
se quedan solos con Mont.
Ai, qué triste.
Ai, qué triste.
Que el més estrany
és que m'estiu mantenint català,
i en teoria...
Sí, tenint alguna pràctica en Polònia.
Per cert, demà,
si podeu veure el Polònia,
això és primícia,
no truqueu a ningú.
Hi ha un gag
de l'anunci del Bruce Lee
de Bewater, my friend,
de la Cebes,
que n'estic molt orgullós.
La Caixa Tarragona
llena d'estudiantes.
El Barça sí que con sorratxa
de lesiones.
El Matías és boníssim
perquè, bueno,
ara em diuen que no ho fa tant,
jo no m'ho crec.
No crec que vegi el Polònia.
Jo crec que sí que ha vist algú.
i que a més li deuen haver dit
és que t'imiten en català,
lo cual, deus dir,
és que la monda,
me imitan,
me imitan en català.
Es sorprendente.
Però clar,
ell mateix,
si us hi fixeu,
hi ha diverses coses del Matías.
Una és que fa cometes, no?
Jo, què sé, per exemple,
va donar una notícia
sobre el nou James Bond, no?
Diferente a l'estilo
del nuevo actor
que interpreta James Bond.
De repente fa unes acceleracions
tremendes.
La nova pel·lícula de James Bond
que serà estrenada
en Hollywood
i el nuevo James Bond
és Rubio y Macachas.
Saps?
Fa cometes,
però és que les fa
que les veus allà,
pum, pum,
pum, pum.
o fa això de
la realitat
disseminada.
O sigui,
se para amb guions,
amb síl·labes,
les paraules.
Fa coses realment
de poeta
del siglo XVI
de cancionero.
I cada cop
s'acosta més
al seu pare
i d'aquí 20 anys
al matí
serà el seu pare.
Farà el nodo.
Sí, farà el nodo.
hòstia.
Salió el taro
embravecido
en la maestranza
de Sevilla.
El tio,
quan vam pelar
el caçador de cocodrils,
el tio,
que fa broma de tot,
però és que el tio
agafa i diu,
parece que sabes,
no logro mantener
a la ratlla,
a la ratlla.
I jo...
Sí, sí.
Dius,
això ho fem nosaltres
i ens cau una querella.
Sí, sí, sí.
I ell ho fa
en un informatiu
en sèrio.
A la ratlla,
a la ratlla.
jo posats a demanar
imitacions
al Montserrat Cavaller,
que sóc un gran fan.
Hola,
bon dia,
com et dius?
Sí.
Marc.
Marc,
que t'agrada l'òpera.
Jo tinc un gos
que es diu Tzuski
i ara el que ha passat
és que
el minoria absoluta...
Abans no tenies
un altre d'agost també,
no?
Sí, el Verdi
va morir
de sobredosi.
Sí,
no.
Mira,
te la descriuré,
va ser així,
jo vaig entrar de mas
a la sala de maquillatge,
que són 4 metres quadrats,
i ell estava així...
I jo el vaig veure
i li vaig dir
hòstia,
què tal?
Pum, pum,
i li vaig fotre
dos cops a l'esquena.
Què tal?
que ja tothom va donar la mà
i li vaig dir,
no sé per què,
em va sortir a dir-li
quina llauna això
de portar corbata,
jo,
les odio,
les odio a mort,
mort.
I llavors,
bueno,
vam estar parlant
de les corbates,
un tema interessantíssim,
sobre el que s'ha escrit.
Perquè diguin
que la política
és avorrida.
i llavors
vam baixar
i ell,
quan estàvem a baix
amb el Toni i tal,
ell,
clar,
la sensació era bestial
perquè jo me'l anava mirant
i anava estudiant
cada moviment
que ell feia,
no?
I era com,
era fascinant,
era molt divertit.
I llavors,
de sobte,
ell em va dir,
escolta'm,
tu,
tu això de la llengua
no ho faig,
eh?
i dic,
home,
ja ho sé,
però,
clar,
fas així,
quan agafes,
quan fas una pausa,
fas,
i per dins
se't veu una mica la llengua,
no sé si ho heu vist,
una mica sí que se li veu,
però clar,
jo no ho faré tan subtil,
l'he de treure,
no?
Llavors,
i em diu,
però tu,
hi ha una cosa que jo faig
que tu no la fas.
I dic,
ah sí,
i diu,
sí,
que la meva dona sempre em diu,
tu no ho facis,
tu,
jo ho faig.
I és això.
Llavors el Toni també estava allà
i estàvem com molt expectants
a veure quina seria
aquesta cosa extraordinària
i fa.
I després amb el Toni
ploràvem de riure
quan no hi era ell,
ploràvem i dèiem,
podríem fer un gag
que fos,
hi ha una cosa
que jo faig
que tu no fas.
La cosa més petita,
insignificant,
inimitable del món,
no?
Però,
la veritat és que,
el meu somni
seria que vingués
la Cebes al Polònia,
no?
Perquè, esclar,
això seria irrepetible.
S'ha de ser valent,
eh?
És un dels reptes grans,
eh?
L'imitador davant de l'imitat.
Aquesta setmana,
estan passant pel programa
del Bassa,
es passen tots els candidats
i baixem el Carles Catavila
i jo,
baixem a fer els últims
cinc minuts,
allò una mica com el test,
posem un parell de detalls
d'ell i quatre imitacions.
I imitar-los a la cara,
diguem,
crea cert respecte,
almenys a mi.
recordo,
per exemple,
un dia que va venir
el Zapatero,
imitar el Zapatero
a la seva cara,
em va crear
bastant de respecte.
Fent de margall,
li vaig dir que,
era abans
que guanyés
les eleccions,
s'ha de dir.
I en aquell moment,
fent de margall,
li vaig dir que,
li dic,
tu has escutxat la entrevista,
muy bien,
has dicho que ibas a ganar
como creyendo teló,
no?
i el tio va fer una cara
com,
hòstia,
què vol dir,
no?
I després va guanyar el tio,
vull dir que,
en aquell moment,
ningú s'ho esperava,
tot i que...
Dijous.
Dijous,
en directe,
des de l'editori
d'Aquestra Tarragona,
es va fer el programa
Versió RAC1,
amb Toni Clapés.
Dos i tres de novembre.
Ho explica
l'atinent d'alcalde de Patrimoni,
Maria Mercè Martorell.
La setmana propera,
el que seria
la presentació del llibre
i el lliurament
dels Premis de Comunicació,
que aquest sí que es mantén
a l'espai,
que és el Saló de Plens
de l'Ajuntament de Tarragona
i que aquest any,
com sabeu,
sempre amb les categories
que ja vam estrenar l'any passat
de Patrimoni i de Societat
i Riscos,
seran,
rebran el premi
a aquells ordenats
que el jurat hagi decidit
i després també
aquelles distincions especials,
bé per la personalitat
del periodista concret,
com és el Carles Francino,
bé per la trajectòria
d'un altre periodista
de la nostra ciutat,
com és el Joan Juncó
a Penedès,
amb una gran quantitat d'anys
a les seves esquenes
de treball radiofònic
a la nostra ciutat,
clorant aquestes actes
de la Setmana
de Comunicació de Tarragona.
aí!
aí!
aí!
aí!