Aquí seguim en directe des del matí de Tarragona Ràdio.
Saludem ja Cristina Cosials García.
Cristina, molt bon dia.
Bon dia.
Ella ha estat la professional que ha impartit aquest taller
que esmentàvem al matí de Tarragona Ràdio,
un taller en el que en definitiva, tal com ens comentava la Cristina,
el que s'ha volgut és crear un espai de comunicació.
Dit així, doncs mira, sembla que parlem d'una cabina telefònica,
però no és el cas.
Estem parlant d'aquell com molt meditat i molt pensat.
Si et sembla, Cristina, primer que tot podríem comentar als oients
una miqueta quin era l'objectiu, el punt de partida,
i després hi entrem a parlar de l'experiència.
El punt de partida va ser una mica una situació d'aquestes casuals
que amb una de les mames que treballava vam plantejar el fet
de fer un espai de treball per pares i per fills.
Treballant tota una sèrie de treball corporal,
de consciència corporal, de control corporal,
de respiració, de relació,
i una mica com el que és el camp dels nens ja està cobert.
Vull dir, aquest tipus de treballs per nens a nivell de grups,
diferents edats, tot això jo penso que està prou cobert.
Doncs vam pensar que potser seria prou interessant
que aquest espai el poguessin compartir també pares.
Estem parlant de nens i nenes petits, en principi.
Sí, en aquest cas es va enfocar, sí, amb nens de 3 a 6 anys.
Perquè, bàsicament, per les teves paraules entenem
que es tractava de la comunicació no verbal.
Tenim aquí la Clàudia, per tant, si senten una nena,
pensin que aquí és com si féssim les pràctiques,
també, al llarg de la conversa.
No, res, la Clàudia és una nena de 2 anys
que també ens acompanya i es comunica d'una forma no verbal,
però es comunica molt bé.
Em val a dir que la Cristina és mestra,
és llicenciada en pedagogia,
màster en teràpia breu, estratègia,
quina ciologia, que ens explicarà què és,
especialista en veu i expressió,
i bé que té ja com a dues dècades de treball amb infants,
per tant, sap ben bé de què parla.
A quines edats abastaven els tallers, Cristina?
Doncs estava plantejat amb nens de 3 a 6 anys,
però vam tenir una nena de 2 anys i mig,
i vam fer una mica també la provatura
d'avui veure què passava,
de fins a quin punt el ritme s'hi acoplava bé,
i la veritat és que va anar perfecte,
va anar molt bé, molt bé.
Malgrat la teva experiència,
o justament aquesta,
et diu que tu pots proposar una línia de treball,
però que després les circumstàncies
poden provocar que la modifiquis,
i una vegada més això va passar, no?
Exactament, i a mi m'agrada molt adaptar-me
a el que sorgeix en cada moment, no?
Doncs com una mica ara també està passant.
Tenim la Clàudia que s'avorreix.
Amb la petarda que tenim aquí.
Però també penso que és que la vida és així, no?
I llavors, doncs,
no té per què sigui impossible
el fet que es barregin edats,
fins i tot el meu plantejament,
pensava que poguessin venir papas,
que aquest cas no va poder ser.
Van ser mares.
Només van ser mames.
Però jo havia deixat oberta la porta
que fins i tot hi haguessin dies que vingués la mare
i un altre dia vingués el pare,
perquè, bueno, doncs,
els estils comunicatius moltes vegades també són diferents,
i penso que és molt interessant
i molt important pel nen
que es puguin tenir considerat en un com l'altre.
Però els pares, doncs, ho treballaven,
en circumstàncies laborals...
A vegades és més difícil, no?,
per organitzar-ho.
Com va ser aquella primera sessió?
Doncs em vaig trobar...
Eren tres, al final, tres famílies.
Una petita,
que de seguida ens va evidenciar
que el seu ritme no seria el ritme dels altres.
Sí, va ser...
una cosa com això que ens acaba de passar
i que la mare, per exemple,
en aquest cas es va preocupar, no?,
de dir, bueno, a veure, tot això, no?,
ja podrem naltros estar aquí i seguir
i disfrutar igual que la resta,
perquè, clar, els altres havien de fer la seva feina.
I vam dir, provem-ho.
Provem-ho i fem una primera sessió
i llavors ja veurem.
Eren quatre sessions, tot el taller,
i ja veurem el què.
I, bueno, va anar molt bé, va ser fantàstic.
Quatre sessions que es dividien
en unes pràctiques molt concretes.
Sí, hi havia...
Ja deia, sobretot hi ha una base de consciència corporal,
perquè, bueno, tots els exercicis que treballem
estan basats en una tècnica
que es diu kinesiologia educativa
i que d'alguna manera
té una base neurològica,
aquests exercicis.
Alguns són propers a tot el tema de psicomotricitat
i de treball d'hemisferi dret i hemisferi esquerra.
Per simplificar-ho, què és?
A través del tacte hi ha una sèrie de massatges?
O com és, exactament?
Sí, hi ha des d'exercicis físics molt...
gimnàstics, per dir-ho així,
mobilitzant cames i braços.
Hi ha punts de dígitopuntura
que ens estimulem, que ens fem massatges...
Els pares cap als nens, no?
Bé, allí ho treballa tothom.
Tothom.
Sí, són exercicis de 0 a 100 anys.
Molt saludables, no?
Exacte, amb alguna cosa fem servir
per equilibrar els nens i per equilibrar els papes,
mentre ells ho estan aprenent.
Per tant, aquestes mares,
perquè hem dit que eren mares,
el que van aprendre d'entrada
és aquesta comunicació a través del tacte.
Sí, sí, sí.
Tota aquesta base no verbal,
que sempre la tenim,
sempre la portem al damunt,
que també estan enviant missatges
i que a vegades no la utilitzem prou.
I també la podem utilitzar a favor.
Aquesta primera sessió es va superar perfectament,
va sorprendre, m'imagino,
a les mares.
Els nens també es devien quedar una mica perplexes, no?
Dir què està passant avui a la meva vida.
Bé, de fet, com ja ens coneixíem,
que hi havia aquesta mama que havíem treballat,
doncs el tema de la supernani
ja se'l coneixia una mica a nivell individual
i aquest potser era el que anava menys sorprès.
Els altres, evidentment,
la primera sessió va ser una mica situar-nos a tots,
nens i mames,
a veure què ens estan proposant,
a veure què vol dir tot això, no?
Ens podem desmadrar,
no ens podem desmadrar.
Les mames també,
què hem de fer?
Hem de controlar,
hem de deixar fer?
O sigui, que tothom...
Sortint una mica del tema, Cristina,
intueixo que dins d'aquest camp de la comunicació no verbal
i en particular aquest que ens explicaves ara,
pot ser molt positiu
i deu estar molt bé, sobretot,
adreçar-te a nens o nenes
que tinguin algun tipus de discapacitat,
ja sigui física o psicològica,
el fet d'aquesta comunicació a través del tacte, no?
Deu ser molt positiva.
També.
Home, jo penso que el tacte
és el gran oblidat a mesura que ens anem fent grans.
Ens deixem de tocar,
en el bon sentit.
Ens deixem de tocar i ens oblidem de...
Fins aquí a un punt
hi ha tota una nutrició
que ve del tacte.
I doncs és com si deixes de beure aigua
o com si deixessis de respirar.
Per tant, aquella cosa
moderna, entre cometes,
de dir
no l'agafis al nen
que si no s'acostumarà al braç.
Jo...
I dius, home...
Jo...
Jo, si haguéssim de parlar més profundament,
us diria com a mínim la meva visió.
I és que abracer,
agafem el nen al braç i ja...
Arribarà un moment que ja no el podrem agafar.
L'únic que és trobar aquest punt d'equilibri
entre jo estic donant el que necessita
és com l'alimentació.
És a dir,
no li hem de donar...
Per què?
Perquè no es posi oberts
no li hem de donar de menjar?
És absurd, no?
Li hem de donar de menjar,
el que passa que hem de saber...
El que necessita realment.
Exacte.
Fins a quin punt,
en quines quantitats.
Jo penso que més o menys vindria a ser això.
Podríem entrar un altre dia en aquest terreny
ni d'altres.
En tot cas,
hem convidat la Cristina
per parlar del curs,
però no descartem
que puguis venir un altre dia
i ampliar tots aquests coneixements que dius.
Més coses.
A veure,
vam passar per la quinesiologia?
Sí, es diu així?
Perfecte.
I després,
el segon dia,
el segon taller,
què és el que vau fer?
El que, sobretot,
vam estar treballant,
si fos un treball més a llarg plaç
entraríem en altres aspectes,
però com eren només quatre sessions,
ens vam centrar molt
amb els peus.
Per mi era una mica la línia,
el leif motif del treball.
Hi havia una part d'estimulació dels peus,
del que és la nostra base corporal,
d'equilibri,
de control dretes i esquerres,
fèiem circuits,
passàvem per damunt de fustes,
aixafàvem bases que teníem punxes
i que llavors teníem unes pessigolles
allà als peus,
com respiràvem
quan teníem aquestes estimulacions als peus,
les mames també ho feien,
ballàvem damunt d'aquestes superfícies,
és a dir,
estava el joc
i estava la comunicació
que es creava
a través d'aquest joc
quan la mama o el nen
es posicionaven
i s'havien de relacionar,
Dona la sensació
que el coneixement
d'aquestes pròpies sensacions
i la consciència del propi cos
doni seguretat
a aquests nens i nenes
des de petitets?
Sí,
jo penso que és molt important
que el nano
hi hagi,
i penso que no es fa
aquesta educació
de què es trobi,
perquè,
i més amb la societat que estem,
vull dir,
hi ha molts estímuls externs
que ens estiren
i que en un moment donat
podem agafar
com a direcció,
però té a veure
això que estem seguint
amb el que som nosaltres?
Ja no anava a preguntar
així una mica bèstia,
però...
Però la resposta,
vull dir cadascú
que doni la seva,
però jo crec que està ben clara,
no?
Cadascú que s'ho pensi,
jo aquí,
jo tinc la meva,
tu tens la teva
i cadascú ha de buscar la seva,
però també crec que
quan més aviat
se comença a treballar
i amb això
no hi ha edats,
pots començar
de manera senzilla
però de ben petitets,
jo penso que és una cosa
que sempre els ajuda.
La tercera sessió?
La tercera sessió,
hi havia tota una part de conte,
teníem un conte molt maco
que es deia
T'estimaré sempre
i parlava d'una mama
i d'un nen
i d'un nen
que es portava malament
i aquest nen
doncs tenia molta por
perquè ell no podia evitar
portar-se malament
però tenia por
que la seva mama
no se l'estimés més.
Clar.
i això
el neguitejava
molt.
I aquí comença
allò que els pares
què he de fer
perquè el nen
es porti bé?
I si el renyo massa
que...
Primer ens hem de portar bé
els pares,
no?
Actuar amb coherència.
Tampoc cal que ens exigim tant, eh?
Però, bueno,
anar trobant el diàleg.
Anar trobant el diàleg.
Això és el més important.
Portar-ho tot al punt
jo trobo que és molt difícil.
El diàleg, però,
vols dir que
a la canalla tan petita
a vegades et sorprèn
i et parlo
de la manera més profana
i absolutament ignorant
del que diu la pedagogia.
Però observant et sorprèn
com de vegades
s'intenta pactar
o demanar l'opinió
d'una decisió
que s'ha de prendre
amb un nen o una nena
de dos o tres anys
que són molt petits
que no tenen capacitat
de decisió
i quan creixen
i són adolescents
no pactem
ni dialoguem
sinó que imposem
una norma.
No hauria de ser
el contrari?
Jo penso que
a l'objectiu...
Ja et dic des de la ignorància
més absoluta
del camp de la pedagogia
una mica pel sentit comú.
O sigui,
el que tu estàs dient
que és en teoria
quan per edat
i per lògica
haurien de venir els pactes
que és en aquesta adolescència...
I escoltar
i demanar l'opinió.
Sí, sí.
Acabem imposant.
Però potser
és que no hem entrenat
prou amb aquest nano
a sabent
amb aquest tipus de diàleg.
El que no penso jo
que no és massa realista
és pensar que
si mentre ha sigut petit
aquest entrenament
aquesta manera de fer
aquesta manera de posicionar-nos
en la comunicació
no l'hem anat treballant
perquè és molt diferent
pensar que llavors
poden decidir.
Però sí que han d'anar
aprenent com es fa.
Llavors aquest entrenament
farà que quan arriba
a l'adolescència
ells entenguin
què se'ls està demanant.
Però a vegades
hi ha una mica
d'incoherència
amb aquest aspecte.
Estem demanant
una manera de fer
quan aquell nano
potser no ha funcionat mai
i així llavors no en sap.
Clar.
Tu pots treballar
el pacte,
el diàleg
tot i que la decisió última
l'aprenen els pares
quan són petits
però has treballat
aquest camp, no?
Sí.
Com se treballa?
Bé, doncs...
És el que feu en aquests tallers
entre altres coses, no?
Exacte.
Un dels tallers
doncs
fer amb les mares
com donar opcions
als nens
a l'hora d'escollir
dintre dels àmbits
que un nen
de dos, tres, quatre,
cinc anys
pot realment
tenir una opinió
o tenir
o mostrar la seva necessitat
o donar aquesta informació, no?
Últimament
i tu saps millor
que ningú
amb la teva experiència
en el camp de la pedagogia
de l'ensenyament
i a través dels programes televisius
de les Supernanis
hem vist casos
i escenes
que ens han esgarrifat
que dius
però com és possible
que un menut
o una menuda
d'aquestes edats
doncs
tingui aquest comportament
tan tirànic
però el que realment
et treu fora de lloc
és l'actitud
dels pares
vers aquelles accions
dels nens
molt petits, no?
Tu comparteixes
aquest sentiment
que diuen
que avui dia
la canella
està molt mal educada
o bastant ineducada
Sí, potser seria
més una qüestió
de no educada
No educada
exacte
més que mal educada
Sí, no educada
Jo, el nano mal educat
no ho sé
no me'l crec
és a dir
és un nano
que en un moment
ha agafat
un camí de comportament
potser
no prou adequat
però potser
perquè no n'ha tingut
un altre
i el no educat
és perquè ningú
li ha dit
això va per aquí
i ell hagi pogut dir
ah, val
però clar
li hem de saber presentar
per on ha d'anar
i potser sí
que estem en una societat
que anem una mica despistats
tots plegats
a vegades
amb tota la bona intenció
del món
i amb totes les bones ganes
de fer-ho
Sí, perquè allò que
probablement
els nostres pares
els nostres avis
feien el que podien
alguns millor que d'altres
alguns pitjor que d'altres
però que ho feien
això sempre ha sigut així
exacte
i intuïtivament
sembla que
hi ha gent que diu
que funcionava millor
no ho sé
jo et plantejo allò
dubtes que a vegades
sorgeixen en aquest àmbit
per part dels pares
i les mares
i a vegades
el que també
és aquest fenomen
de cridar
de tenir la necessitat
d'una ajuda externa
per redreçar
i perquè funcioni
allò que generacions anteriors
havien fet de forma intuïtiva
millor o pitjor
aquí ja no entrarem
però segur que hi havia de tot
però aquest demanar socors
ajuda externa
perquè no podem
amb els nostres fills
això també sobta una mica
bé, jo suposo que cada època
té les seves solucions
i els seus problemes
i si ara en aquesta època
el que necessitem
és algú que ens orienti
doncs
s'utilitza
quan tu tens alguna cosa a resoldre
intentes buscar
el que sigui
per trobar-hi solució
doncs
el cas és trobar-la
el cas és trobar-la
de totes maneres
hi ha hagut satisfacció
en aquests tallers
que tenen una continuïtat
ni que sigui
en l'àmbit domèstic
familiar
perquè segur que bona part
o totes aquestes mares
continuaran
doncs
amb aquestes experiències
i aquests exercicis
que han pogut aprendre
en el taller
sí
jo penso que sí
i per la meva experiència
a més a més
d'així d'atenció
més individualitzada
són exercicis tan simples
que els nanos veuen
de seguida
el profit
en ells mateixos
hi ha exercicis
doncs
per agafar millor la son
per entrar amb la son
amb tranquil·litat
per la nit
o quan hi ha pors
doncs
el nano és molt receptiu
amb aquests exercicis
veu de seguida
el profit
i llavors són ells
qui busquen a la mare
o el pare
i dir
ep
què hem de fer allò
que ens va tan bé
aquest tipus d'exercicis
i propostes
aviam tu
em rectificaràs
que ningú es pensi
que van adreçar
de nens o nenes
que puguin tenir
algun tipus de problema
senzillament
venen a reforçar
el que és l'evolució
natural d'una criatura
ho acabes de dir
perfectament
no estem parlant
de nens amb problemes
ni res
estem parlant de nens
amb una vida normalitzada
sense cap dificultat
que evidentment
doncs
per exemple
he treballat
amb un nen
que portava
un retras maduratiu
molt gran
de 4 anys
però que tenia
un nivell
de control corporal
i d'escritura
molt baix
i aquests exercicis
li han anat
molt bé
molt bé
per una mica
com estimular
tota aquesta part
i ara
doncs està a nivell
no té cap problema
específic
identificat
o catalogat
d'una manera
molt específica
però
han sigut fantàstics
per una mica
estimular
aquesta maduració
aquest creixement
doncs
serà qüestió
de recordar
que no només
n'hi ha prou
en alimentar-los
estimar-los naturalment
però si a més a més
podem aprofitar
doncs
aquestes noves descobertes
que s'han fet
en l'àmet de la pedagogia
en els últims anys
siguin benvingudes
i sobretot
jo m'imagino
que el fonamental
pels pares
treure'ns la culpabilitat
de sobre
perquè també
doncs
amb aquelles coses
que dèiem
de situacions
difícils
de la criança
dels fills
hi ha molta culpabilitat
també
no?
jo ara
aquesta tècnica
també la treballaré
en escoles
i quan ho parlàvem
els que ho havíem
d'organitzar
els hi comentava
que pensava
que tan important
com el treball
dels nens
és treballar
l'angoixa
i l'estrès
per exemple
que en aquest cas
serien els mestres
que serien els responsables
d'aquests nens
perquè si aquest adult
que d'estar al capdavant
no està tranquil
no està positiu
no està amb energia
no està en disposició
tampoc podrà fer
una bona feina
i al capdavant
és el referent
d'aquests nens
doncs això mateix
podem parlar
a un nivell de famílies
per mi
quan treballo
és tan important
els pares
com els nens
l'estat de nerviosisme
de neguit
que poden provocar
els problemes
els traslladem
inconscientment
també a la canalla
que ells vegin
una possibilitat
que vegin
una possibilitat
de treball
d'un bon treball
que els animi
que els entusiasmi
doncs penso
que això
és important
és molt important
hi ha molt a fer
molt a parlar
molt a tocar
també
en aquest sentit
i avui el que hem volgut
és aproximar-nos
al perfil
i al treball
que ha fet
aquesta supernani
a la ciutat de Tarragona
o dient-ho així
d'una manera
més popular
també s'anunciava així
l'activitat
de l'estiu jove
però vaja
més enllà
de la part anecdòtica
estem parlant
amb una persona
que ja entén
amb una formació
sòlida
en l'àmbit
de la pedagogia
és mestra
i tot un reguitsell
més de titulacions
que ja dèiem abans
i que fins i tot
elles espantaven
quan se'ls sentia
a dir
Cristina
moltíssimes gràcies
per acompanyar-nos
i espero que no sigui
l'última vegada
que ens vinguis a veure
moltes gràcies a vosaltres
adeus i bon dia
adeus
gràcies a vosaltres