Aumatida, Tarragona Ràdio.
Dos quarts i cinc minuts, dons.
Aumatida, Tarragona Ràdio.
I no fa gaires dies que celebràvem el cinquè aniversari
d'aquesta designació per part de l'UNESCO del Conjunt de Tàrraco
com a patrimoni de la humanitat.
Avui no en volem parlar específicament d'això,
volem parlar d'aquesta música
perquè ens acompanya l'home que la composada i el tarragoní
és també exdirector del Banc Espanyol de Crèdit de Tarragona
i membre de la leva del Viveró.
Estem parlant de Pere Godall.
En parlem perquè Pere Godall rebrà el proper 1 de febrer
la medalla President Macià,
el mèrit del treball que concedeix la Generalitat de Catalunya.
Pere Godall, molt bon dia.
Bon dia.
D'entrada, l'enhorabona anticipada,
perquè això fins al dia 1...
Sí, encara falta uns dies.
M'imagino que content, no?
Home, esclar, sí, fa molta il·lusió
que reconeixen la feina que he fet.
Parlàvem d'aquestes tres branques, no?
La banca d'una banda,
de l'altra la música, la seva gran passió,
amb moltes composicions, eh?
Perquè n'ha fet unes quantes, eh?
Crec que més de 200 cançons, eh?
Vaig bé o no?
Sí.
Bé, jo les composicions n'he fet unes 200,
però ha sigut tota última hora, eh?
Perquè de primer m'ha de dedicar molt a l'educació,
o sigui, toca el piano.
Era el temps de la postguerra,
és clar, a mi m'interessava guanyar diners,
perquè no n'hi havia.
Si voleu, us explico una miqueta el començament.
Com va anar al començament?
Home, al començament,
teniu que pensar que he fet en aquesta vida
dues coses molt importants.
M'han agradat sempre els números,
ja de petit,
ja que anava de col·legi a tel·lecolòs,
ja sempre era els primers de la classe a fer números.
Després, quan vaig anar a l'institut,
a Ramons, volia anar...
vaig guanyar beques,
o sigui que era un estudiant bastant bo,
perquè a casa van dir,
com el meu pare era menyà,
si no feia bones noltes,
que no podia pagar en una carrera.
I jo era el més gran de tres germans.
Però de petit,
jo quan vaig entrar a l'institut,
la millor idea era ser professió d'idiomes.
Jo l'ho començava bé.
Després, per les circumstàncies de la guerra,
com ja sabeu,
van morir el pare, les bombes i això...
El bombardeig aquí Tarragona,
el juliol del 37.
Allà ho va canviar tot, no?
Sí, això ho canvia tot totalment.
Perquè la meva mare era modista,
el meu pare era armanyà.
Esclar, jo era el més gran de tres germans.
Llavors, resulta que a mi anava al col·legi
del Clos, era un col·legi de públic.
I l'Ateneu anava de prendre solfets,
perquè la mare veia cantat
el Fiú Tarragoni,
i era el que sabia solfet
i ens ensenyava solfets.
I d'aquí ve la passió de la música.
el que ve de la passió de la música
i que on hem de dir
que avui el toca el piano,
que en centre de casa parlo del piano,
el pare diu
si estic boig,
que ells no tenen per què comprar un piano,
que compri un violí
o un instrument més senzill,
però un piano, un piano...
Què valia llavors un piano?
Estem parlant de fa molts anys.
Mira, el piano que encara...
El que tinc ara...
Te'n parlen dels anys 30, eh?
38, 39, no?
Sí.
En aquell temps va costar 3.000 pacedes.
Pagant aquest piano,
amb la guerra i de casat.
Encara el conserva, aquest piano?
Sí, sí, encara sí.
És un piano, és un desenc...
És una joia, no?
És un desenc bo, molt bo.
Pesa mort.
Així no com els pianos,
que no pesen res,
aquí no el que pesa molt.
La mort del pare Pere Godalla
el va marcar, imagino que molt...
Sí, perquè llavors resulta que
tinc que canviar-ho tot.
A casa de la meva mare
s'ha d'anar a l'hospital
a fer d'infermera.
Els meus germans,
que també estudiaven
els primers anys de batxillerat,
se'm van al Magí, al Petit,
amb una llibreria en Gela
que era la Bessada de Misericòrdia.
I els meus germans
se'm van anar de camarer,
d'ajudant de camarer,
a l'Hotel París,
que ara ja no existeix, tampoc.
O sigui que l'únic que em van deixar
a mi la mare ha dit
tu acabes la carrera
perquè jo ja portava...
Quan va ser l'any 36
jo ja portava 6 anys de batxiller.
ho sé que ja feia l'últim curs.
Després parlarem
de la seva carrera a la banca,
però m'agradaria incidir,
especialment per a aquelles persones
que ens escoltin que siguin joves
i que no tinguin aquesta memòria històrica,
perquè a vostè al cap de poc temps
li van anunciar que anava
destinat a la lleve del Viveró.
Vostè va estar a la batalla de l'Ebre.
Quan li van dir que hi havia d'anar,
què va pensar?
Va dir, caram,
després del que ja hem hagut de passar,
i encara...
Vé d'anar a la guerra.
Resulta que jo,
quan feia l'últim curs de batxiller,
m'ha cridat a files,
que era el dia 8,
l'abril, era l'abril.
Del 1938.
Del 1938.
Del 1938.
Allavons,
quan jo era fill de viuda,
em mirava així,
no per res,
em va dir que tot el món necessitava
i que no em mirava.
Total,
que em destina a mi,
com quasi tota la provincia de Tarragona,
em va destinar a la batalla de l'Ebre.
Allò és els garrifors.
Jo m'agradaria que les joventudes,
tots els que muntin,
que ho sapigessin,
què és la guerra.
Això és molt diferent
veure les batalles des d'un televisor
a veure i trobar-t'hi.
Tot és misèria,
tots són polls,
tots són set,
tot són privacions
i veus que la gent
i els teus companys
moren com si mateixos
una bèstia.
I allò és una craniçeria.
Allí nosaltres vam destinar,
jo vaig estar,
primer vaig passar el riu,
entre Feion i Maquinança
i al cap de 15 dies
ja vam tornar a repassar el riu
perquè ens vam fumar fora.
Som d'igua de la història
que nosaltres érem de distracció
però nosaltres allà moríem
tot el dia
bombardejos,
tots,
caïnons.
Tinc a pensar una cosa,
que quan atacàvem,
nosaltres sempre havíem d'atacar de nit,
de dia no ho podíem ni atacar
perquè l'aviació,
l'artíria,
ens hostilitzava.
Quina edat tenia llavors vostè?
Jo, 17 anys.
17 anys.
Com a resta dels membres
de la lleve de la Pivaró.
Sí, sí.
Com prou feina s'afaitaven
i...
Després molt poc preparats
perquè entrem a l'abril
i juniol
i estem al front de l'Ebre
tirant tiros,
vols tirar bombes de mà
i jo no m'havia tirat cap,
no m'havia tirat cap
fins a l'hora de...
que em passo al riu
me'n donen un fusell
i bombes de mà
perquè jo era enllars
d'un comandant
que tocava la corneta.
O sigui que sempre
i anar lluitant
per tot el que fos,
com era música,
em vaig posar a tocar la trompeta.
m'han examinat el 7 o 8
de la trompeta
a la banda d'aquests altres pobles
i vaig sortir jo
per trucar al corneta d'ordres.
O sigui que jo m'hi posava
tot passar el millor possible, no?
Què sent un quan sent
passar les bales xiulant
per la vora?
Perquè també ho hem vist
a les pel·lícules,
a nosaltres,
els més joves.
Quan un és allà dins,
és a dir,
que sent com passen xiulant...
Les que han passat ja no toquen.
Per això no ho seríem nosaltres, no?
Jo me'n recordo
que jo, com molts companys de la lleve,
el primer combat que va entrar a sèrio,
passat que el prop de Feuón,
doncs es passaven les bales
i llavors van dir que això no...
Van cridar,
que no els teníem d'espantar,
que aquestes ja havien passat.
Que la que ens tocaria
no la sentiríem.
I així és.
Amb això t'hi acostumes,
ja després t'hi acostumes tot.
T'hi vas acostumant
a tot el que se te presenta.
M'entens?
Però jo sempre penso
que molts
deien ell que mataran, mataran,
aquell el mataven, eh?
O sigui que la vida
i jo ho sentia...
M'hi mataran, m'hi mataran
i em mataven.
Vostè ho va pensar
en algun moment, això, que...
Com?
Ho va pensar en algun moment, vostè,
que no sortiria, ja?
Home, jo sempre pensava
que com m'havia salvat a casa
amb el bombardet,
que abria el pare,
la padrina,
la filleta,
la cosina,
que em salvaria.
jo sempre pensava...
Jo em salvaria,
no em vaig molt...
no vaig morir llig,
em salvaria.
Però bé,
això ho pensava.
Però...
Calma's veure que passaven
que aquell un company
del teu costat
que aquell a l'altre ferit
i que així que retiràvem
i que no teníem temps
de recollir-lo.
Perquè quan s'avança,
va molt bé,
però quan te retires,
tothom canvia-se
a qui en puda.
Jo sí que és...
Llei de vida, això, no?
Em costa d'imaginar
què pot pensar
un adolescent,
perquè estem parlant
de persones
que tenien 17, 18 anys
enmig d'aquest horror,
enmig d'aquesta...
Sense raó, perquè...
I una altra cosa,
jo no sabia res de política,
jo no estudiava res de política,
jo no sabia res d'això.
Jo estudiava l'institut,
no vol dir que digui
que potser que ara
és la política, no?
Però jo no m'estudiava
i trobes per uns
que tot és
perquè uns volen anar
i els altres volen anar
se la carreguem al poble
que no tenim poc culpa de res,
de deixar això.
I les guerres seguen igual.
Segueix igual.
I això segueix avui a dir igual.
Nosaltres vam fer
un monument allà a l'Ebro,
més que res
dedicat a totes
que vam venir,
tant d'un costat
com de l'altre.
Perquè a mi em tiraven tiros.
Però és que a mi me'n tiraven
i caien cap al costat,
també caien.
Jo arribava moments
que tiraven tiros
i no veia qui tirava,
però com a tiraven d'un front,
doncs jo també m'ho tirava.
Vostè era quan són aquests dies
que tornaran els papers de Salamanca?
de què pensa?
Això és una altra batalla.
És una altra batalla
que no té sentit.
Però vostè, no sé...
És que aquí no és existent,
hi ha papers que són particulars.
Cartes, no?
Són particulars,
cartes, coses de casa.
És com diguéssim una cosa
que...
El mateix que va passar a casa,
que van escopiar els papers
i les coses,
té que pensar
que li vull explicar
un elèctol.
Ara quedem d'això dels papers.
Acostis més el micròfon,
que si no el sentirem.
Ara què diu això dels papers?
A mi li vull explicar
un elèctol
de...
La meva mare
estava a l'hospital, no?
Era la que s'encarregava
de limpiar
els morts
de bombardejos
i tot això.
Tenia molt de valor,
la mare.
O sigui que això era...
Doncs al cap de
tres o quatre anys,
regerant els papers
d'un mort,
troba un document
d'identitat
del meu pare.
Del meu pare, eh?
O sigui que aquells...
jo me'n recordo
que em van vindre
els rojos,
els que es van dir,
que hi ha molts ferits,
sí, sí, sí, sí.
Vos ja tornarem.
Doncs aquí d'entrada
i s'abotejaven.
papers i coses
i va desaparèixer tot
de casa.
Quan un torna
d'aquest horror,
quan un sobreviu
a aquesta situació,
després com encara
la vida?
Perquè m'imagino
que això marca per sempre,
no?
Un no pot oblidar
aquests fes, no?
Que ha viscut?
Esclar,
això no s'oblida mai.
I més encara
quedant-se, diguéssim,
al bando,
diguem-ne,
dels perdedors.
És a dir,
clar,
que m'imagino
que s'hauria de trobar
una postguerra gris difícil,
no?
Després me va trucar
amb els perdedors
i esclar,
ell te cridava
els primers dies
rojo,
rojillo
i a fer totes les feines
que no volíem fer els de més.
Però després resulta
que l'Emili,
entre uns i els altres,
vaig estar sis anys i pico.
És a dir,
que van a primer la guerra
i després a l'Emili.
Després a l'Emili.
Entre aquest mig de l'Emili,
com jo era curt de talla,
les nacionals
van passar
set o vint mesos
sense
perdó,
sense
anar a l'Emili
que estava aquí
a l'Emili.
I llavors vaig aprofitar
per entrar en uns exàmens
perquè veia
que no podia anar
això que havia vingut
de la guerra,
els instituts
havien acabat els cursos
i no tenia res que fer
doncs veia
el que es presentés.
I les primeres oposicions
que vaig salvar
pel diari
eren unes que feien
a Barcelona
de la Banc Espanol
de Crèdit.
Com ja tenia
tot el batxiller,
tot el que havia
que estudiar
me recordo
era cosa
de mecanografia
que no havia fet mai
però com tocava
el piano
doncs m'hi vaig anar
a prendre
durant 15 dies
el de la màquina.
Vaig ser de la sort
que vaig aprovar
i me va anar molt bé.
I al cap
que feia dos mesos
que treballava al banc
aleshores
resulta que
me queden
a fer una altra inspecció
i em diu
que em diu
altra gent
Franco
també els que eren
pequeños.
l'Emili
aquestes paraules
jo tenia molt de cabell
abans
això com ara ja no me'n queda
i aquell
m'ha pagat
molt
i va dir
no
Franco
també los quiere
Vostè
malgrat
després
va aconseguir
doncs
no
vaig tindre la sort
que el banc
convien
per oposicions
que els havia fet
a Barcelona
que el banc espanyol
no van respectar
no van respectar la plaça
fins que el licenciés
el que passa
que això ja era l'any 41
i em licencien
45
però la plaça
amb tots els permisos
que tenia
anava a treballar al banc
va fer carrera dintre del banc
va arribar a haver-hi
doncs
algunes sucursals
crec que una
a la Canonga
vaig bé o no?
una a Tarragona
no on era?
jo quan vaig entrar al banc
el meu interès
sempre era
aprendre
aprendre
tot el que era
el banc
i així
va arribar
com
em tenia que recuperar
tot el temps perdut
de que pensava
que jo ja tenia
23
24 anys
ja
que em van tornar
llavors
m'interessava
recuperar
una accióllada
administrativa
en què
es gobernava
300 pessetes
al mes
jo no n'hi havia
perquè
ja em volia
que es hagi
llavors
totes les oposicions
que es presenten
oficial segon
oficial primer
m'apresento a totes
se les aprovo
a poc a poc
tot ho aprovo
i després resulta
com jo
passo a la jefa
de comptabilitat
o sigui que arriba un moment
que jo sé
tot com funciona
un banc
és clar
això ja m'agrada a mi
i com sempre
m'han agradat els números
la música
sempre la tenia
de descans
de rèlex
que no sabia jo
que el dia l'endemà
la música
em tenia tant
només que el banc
però jo
el banc era el meu
entens?
doncs parlem
parlem de música
escolti
a les 200 cançons
hi ha alguna
jo sé que
quan un
en fi
composa
quan un té una feina així creativa
escollir-ne una
m'imagino que és impossible
no?
perquè no sé com a
he fet una sèrie de cançons
dedicament
m'he fet moltes
de cràctiques
un infart
ja fa 7 o 8 anys
des de llavors
m'he fet
quan he fet més composicions
abans no em feia tant
abans potser tenia uns 40 o 50
però abans
si he fet
amb 3 o 4
he fet
150
i m'he fet més
perquè ara
estic descansat
però és molt diferent
de banda
abans t'haia d'anar a cuinar
amb els quartos
i que és el que sigui
i en té alguna
alguna mena ara mateix
és a dir
està en algun procés
de recopilació
home
el que he fet jo
de moltes cançons
aquí no la teniu
ni tinc una
que es diu
el despertar a la vida
aquest és com una sifonia
i aquest m'agrada molt
un dia la vaig portar aquí
i el vaig tocar
i el vaig entornar
perquè no ho tenia registrat
perquè vostè va ser
director musical
a la Ràdio Tarragona
a Ràdio Tarragona
crec que el 47
del 62
sí
vaig estar a Tarragona
també va ser professor de música
he acompanyat un món d'artistes
o se li explico de música
jo he de pensar
acostes més al micròfon
he de pensar
que la música
a mi
m'ho vaig prendre
per relacs
per a descansar
i ara li vull explicar
una altra cosa
començant per la música
he de pensar
que
el meu pare
jo anava a la Tareu
però l'estiu
me portava
amb una música
que no sé
no ho ha conegut
mossèn Ritor
i un altre
mossèn Tàpies
que eren
un dels caronges
de la català
i tocaven
molt bé
era molt bon música
i me'n recordo
que quan jo havia començat
a fer dos cursos
un dia
mossèn Ritor
va quedar
el meu pare
i diu
digui
el que demà
que puja el teu pare
que m'ho parla amb ell
i li proposa
el meu i el seu fill
el vull fer concertista
i li pago jo la carrera
això
mossèn Ritor
mossèn Ritor
tifaost
sí
això mateix
diu
li pago
li pago la carrera
perquè té dos de pianista
diu
pot he de deixar
l'institut
això mateix
jo no vaig dir res
i quan arriba a casa
el pare
diu que
mira pare
jo m'agrada molt estudiar
jo vull saber idiomes
jo vull anar a l'institut
i això és per divertir-me
i tota la divertició
sap per on comença el piano
és que un dia el pare
em van portar a veure
un espectacle modern
jo m'anava a madalt de tot
perquè ara no hi havia
més èntims
el galliné
i hi havia llavors
vostès no se'n recordar
els empreatres
d'una pel·lícula
tocaven cinc músics
a baix
hi havia un quinteto
i tocava el senyor català
tocava el senyor
els que jo me'n recordo
jo des de dalt
el galliné
vaig dir entre mi
jo vull tocar el piano
jo vull ser el director
com aquest d'aquí
això era la meva obviació
i d'aquí va començar
que quan ja tenia 15 anys
ja faig el trio Gaudall
amb meus germans
i així va començar
i ara és director musical
de l'agrupació
del Montcamp Tarragoní
que també
en fi té moltes cançons
he de pensar
que de música
tothom volia
perquè la música
no es tracta de tocar
es tracta de sentir-ho
jo disfruto
tot el que se me presentava
i tenia només que cinc cursos
de música
o sigui que jo només
tenia cinc anys de música
tot el que és practicar
el transport
tot m'ho he fet jo sol
però al mateix temps
que feia això
jo estudiava
perquè transportava coses
o sigui que guanyava uns cèntims
estudiant
Mestre Gaudall
ja hem omplert la partitura
ja hem omplert
ja hem omplert la partitura
és molt llarga això
el meu vida és molt llarga
vostè què ha fet
bueno
quan ja tenen 85 anys
escoltiu eh
escolti'm
de la quinta
de la llibre de la Viva
no estaríem parlant hores
i no en parlant
de l'Emma Eixalà
que va fer aquell
aquell documental
en fi
que va estar molt bé
que va parlar també
amb altres persones
que van formar part
d'aquesta Lleva
però i suposo que
també li va fer molta il·lusió
no?
sí
molt clar que fa il·lusió
doncs
se'ns ha acabat el temps
se m'ha acabat la partitura
no
però és un altre dia
parlem un altre cop
fem un altre capítol
escolti'm
el proper 1 de febrer
anirà a recollir
aquesta medalla
de president Macià
el mèrit del treball
on es farà l'acte?
serà a Barcelona?
doncs
encara no rebu les invitacions
si
ho sabreu ben aviat
sí
m'ho dic a la Generalitat
però m'han dit el posto
no m'han dit
que arribin les invitacions
però encara no rebuig res
mestre Godall
gràcies per acompanyar-nos
als micròfons
de Tarragona Ràdio
que això és casa seva
ja ho sap
i felicitats novament
ara
abans d'acabar
també he pogut pensar una cosa
dir-hi
tot això que he fet
tinc que tindre el meu grader
i tenia una persona
que m'estibava molt
que era la senyora
la nòvia
perquè quan estudiava
per examen
i la nòvia
la meva dona
la mare deia
tu vas a festejar
dic no
jo vaig a estudiar
i ella me preguntava
les lliçons de dret mercantil
i això per l'examen
o sigui que la meva dona
ha sigut una collaboradora
enorme
si no
tot això
només puc fer-ho
a més
a la nit
he de pensar
que jo dormia molt poc
3 o 4 hores
de venir cada dia
i escolt
la meva senyora
m'ha de fer
tot la casa
si no em cuidava
el diumenge
que podia descansar
anava a varietades
a Tarragona Ràdio
tenia que acompanyar
els artistes
o si tinguessin
que parlar
és que
quan on se fa musica
es fa de moltes maneres
perquè he trucat
en teatre argentino
he trucat
en el círculo
he trucat
per tot arreu
tot el que se va presentar
postes de l'art
o el que si fos
em vaig tindre
que examinar
de professional
perquè els mogis
de Tarragona
els professionals
no tenien feia
jo tenia molta feia
i em vaig tindre
que examinar
en un altre examen
com es diu la seva senyora?
Filmena
doncs aquesta medalla
serà compartida
sí
aquesta medalla
sí
és part
de
té que formar
sí
perquè dins d'això
no hi ha d'un que t'ajude
no
és això
que t'hi ha
un monopatrat
que t'ha d'aixecar
Pere
que t'ha d'aixecar
és així
n'hi ha un plat
per parlar
mestre Guley
gràcies
per acompanyar-nos
gràcies a vostès
ha estat un plaer
fins aviat
gràcies
gràcies
gràcies