Ongel Slau Maceres, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Com us va vindre això de fer aquestes escultures,
de fer aquestes reproduccions de monuments?
Quant fa més o menys que ho feu, això?
Això fa uns quatre anys.
Uns quatre anys?
Ja et diré el motiu.
O sigui que...
Jo ja de petit m'agradava pintar.
El que passa és que jo vaig néixer a la guerra,
a la prosverra,
i no em deixaven, és clar,
a portar cap escola ni res.
I quan me'n vaig fer més gran,
m'agradava, quan tenia un rato,
pintava o feia alguna cosa a casa.
I després ja em van posar a treballar,
perquè et posaven a treballar als 14 anys,
i ja no vaig fer res més.
I quan me'n vaig casar i vaig tindre el segon fill,
dir que ara vaig a fer
el que tota la vida m'havia agradat fer.
Pintar.
Vam començar pintant, eh?
I vaig començar pintant.
I jo he treballat molts anys a l'Ajuntament.
Jo he treballat 53 anys a l'Ajuntament de Tarragona.
Que treballeu, a la brigada?
Eh? No.
On treballeu?
D'això, com se diu.
Era inspector jo.
Jo era inspector.
I vau començar, doncs, a pintar, eh?
Vam començar a pintar.
I pintava, però,
pintava els monuments a Uenseslau?
No, a mi quasi sempre em van agradar els monuments.
Jo, sigui perquè sóc de la Partalta,
i els de la Partalta tenim la sort
que vam néixer en un lloc que per mi és el més bonic de Tarragona,
a la Partalta.
És on hi ha tots els monuments millors.
I vaig començar pintant els monuments.
A mi m'agradava molt.
I després també vaig pintar blets,
santes creus,
tots els monuments aquests també els vaig pintar.
i vaig fer una exposició a l'Ajuntament de Tarragona,
perquè al treballar a l'Ajuntament,
l'alcalde i així,
fes una exposició.
I abans al pati,
vaig fer una exposició
que de 47 quadros
no vaig vendre 42.
Va dar molt bé, no?
I per això jo pintava d'una manera inventada meva.
Bueno, inventada meva.
Potser n'hi ha d'altres que ja ho feien.
Amb plomilla.
Sí, sí.
Per això jo, en vez de fer servir la plomilla,
feia servir palillos.
O palillos.
Pintava amb palillos.
I com quedava la...
O sigui, quedava diferent, no?
Clar, el traçat quedava diferent.
No, no, no.
Ja veus,
ja saps que hi ha palillos rodons
i d'aquells quadrats.
El quadrat,
quan tenia de fer sombra,
el mastegava una mica,
després tenia un paper a la mà,
treia la pintura,
la d'això, la tinta,
i feia les sombres.
I després, damunt d'aquí,
quan el tenia acabat així,
li donava color.
I quan passeu dels quadros als monuments?
És a dir, quan deixeu de dir...
Això dels monuments.
Sí, quan comenceu a fer els monuments a escala,
perquè crec, no sé,
el primer, quin va ser el primer que vau fer
de monument així a escala?
El primer?
El primer de tots.
El Pont del Diable.
El Pont del Diable.
No, mentida.
Mentida.
Vaig fer el d'això,
l'Iglésia del Serrallu.
L'Iglésia del Serrallu,
l'Iglésia de Sant Pere.
De Sant Pere,
que és on me vaig casar.
Ah.
Dic, ara vaig a fer l'Iglésia del Serrallu.
I vaig fer.
I vaig fer uns carrers,
i després ja vaig continuar,
el Pont del Diable,
l'Art de Barà,
o...
L'amfiteatre el teniu?
Eh?
L'amfiteatre també, no?
L'amfiteatre.
Sí, sí, sí, tots, tots.
La presó,
el que era abans el...
Era la presó abans,
que ara se n'hi diu,
el pretori.
El pretori romà, no?
El pretori.
Sí, sí.
Sí.
Després tinc el Cirque Romà,
després tinc l'Art de Barà,
bueno, tots.
Tots, pràcticament tots.
Els de Tarragona, tots.
I aquests monuments...
I el que em va costar més,
perquè hi ha més d'això,
més feina,
va ser la catedral.
Jo la catedral,
abans, a Uenceslau,
he vist una foto seva
al costat de la catedral
i fan la mateixa alçada,
és a dir,
que estem parlant,
compte, eh?,
d'una catedral
de dimensions,
a veure,
més o menys,
metre setanta,
posem, per cas,
per ser un període metres d'amplada,
eh?
Vull dir,
que això porta feina, eh?
Sí.
Quant temps hi va estar,
en aquesta catedral?
Quant temps?
No ho sé,
perquè no comptava,
no comptava el temps,
enténem.
Per això,
sortien de seguida,
aleshores,
perquè ja saps tu,
els apòstols,
els apòstols,
i pensa que allà
no vaig fer servir
cap màquina elèctrica
ni res,
perquè allà no hi tinc
ni aigua ni llum,
i ho feia tot a mà.
Quan hi va allà,
vol dir,
és que abans no ho hem dit,
vol dir espallaressos,
que és on vostè té el taller,
diguéssim,
on fa aquestes escultures,
espallaressos,
un terreny dels espallaressos,
a prop, per cert,
del pont del diable,
més o menys, eh?
Una mica més avall.
Bastant més avall.
Es troba de seguida,
quan passes
les 5 estrelles,
saps on té les 5 estrelles?
Sí, sí.
L'últim xalet
de les 5 estrelles,
passant per la carretera,
n'hi ha un
que hi posa
la Ponderosa.
La Ponderosa,
sí, com la sèrie.
La Ponderosa,
que la va comprar el pare,
per Montgermana,
i era la sèrie aquella,
i li va posar
la Ponderosa.
I era de referència,
perquè va ser
de les primeres
que es van fer
en aquella carretera.
I deien,
per anar
a gustantí,
hi posem,
doncs bueno,
tu tires amunt
i quan veguis la Ponderosa,
doncs vés tirant amunt
amb esquerra.
Era de referència.
I bueno,
va començar.
I s'ho va quedar
Montgermana.
I al cap de poc temps,
Montgermana
no els ira,
d'avi i així,
i jo ja estava a punt
de jubilar
amb l'Ajuntament
i així.
Dic,
saps de què?
Dic,
mira Francina,
què es diu Francina,
Montgermana?
Dic,
perquè diu,
la vendré.
Dic,
si m'arregles el preu,
dic,
la compraré jo.
i jo ja tenia l'idea
de fer els monuments aquests.
I sí,
m'arreglar el preu
i me la vaig quedar jo.
Quants en teniu de monuments,
més o menys?
Quants en teniu,
de fets,
de monuments
que es puguin,
allà,
a la Ponderosa?
Quants n'hi ha?
Allà a la Ponderosa?
Si estem parlant
de més de 10,
més de 10 segur,
o?
Sí,
9, 10 o 11.
Perquè abans també he vist
una reproducció
de l'Ermita de la Borfeganya.
De l'Ermita de Sant Magí de la Borfeganya.
Sí,
perquè nosaltres,
bé,
a casa som molt de vots
de l'Ermita de Sant Magí
de la Borfeganya.
De la Borfeganya.
De la Borfeganya,
a aquella edat.
I cada any anem,
per Sant Magí anem,
i es quedem allà a dinar
en un restaurant,
per això anem,
a Sant Magí dius,
home,
és que aquí n'hi ha un de Sant Magí.
Sí,
per això nosaltres som
de la Borfeganya.
Ho hem sentit,
escolti'm,
és que vostè també volia parlar
del nàstic,
però en parlarem després del nàstic.
Sí.
Anem a pams,
acabem de parlar d'aquesta,
vostè en diria afició?
Com en diria això?
Un hobby,
una afició,
una dedicació,
perquè ara hi he de dedicat a temps,
no?
Jo de petit
sempre m'havia agradat pintar.
Una vocació,
per tant,
seria una vocació.
Sempre m'agradava.
A este col·legi,
me'n recordo que
el primer col·legi que vaig anar
va ser a les coques,
que se deien les coques,
que estava
al pla de la catedral,
saps què hi ha,
al costat,
hi ha que...
Aquells carrerons,
no?
Aquell carrer...
Bueno,
per això estava a dalt,
a dalt el pla.
i donava el carreror
que anava cap baix
a la plaça del peix
que n'hi dèiem naltros.
Clar,
jo et parlo així
perquè és així
com abans se deia això.
I allà hi havia un col·legi
i,
per cert,
me'n recordo
que hi havia la professora,
es deia Doña Leja.
Doña Leja.
Doña Leja.
I abans,
els nens anàvem
amb una escola,
amb una classe
i les nenes
amb una altra.
O sigui que no anàvem barrejats,
cadascú anàvem un a jo.
Però allà suposo
que allà va començar a veure
les inquietuds artístiques,
no?
allà va començar a veure...
Allà,
en sec,
la professora
es feia fer dibuixos
i em sortia,
bé,
feia fer els dibuixos
i m'agafava el meu
i deia
Ben,
Ben,
Fenslau.
Anava amb ella
i em feia passar una vergonya
perquè em agafava
i em posava
a la classe
de les nenes.
Mirar
què ha fet
Ben,
Fenslau.
Mira
què dibuixos
més havien hechos.
Jo,
era jovenet,
vermell,
tot vermell,
així.
A mi m'era
una garrotada
que em tragués cap allà
i ja de petit
m'agradava
i així va acabar
ja no pintava a casa
quan tenia un moment
feia...
És una vocació
de per vida,
una vocació de sempre.
De sempre.
Escolti'm,
una cosa,
Ben,
Fenslau,
perquè és que se'ns acabarà el temps
si no m'agradaria
deixar de dir-ho.
Si algú,
per exemple,
ens està escoltant ara
i algun dia vol visitar
aquests monuments,
què ha de fer?
És a dir,
pot anar fins allà
a la Pont de Rosa,
als Palleressos
i si vostè ja l'ensenyarà
o com va això?
Si jo hi soc,
jo els hi ensenyo.
El que passa
que ara he tingut
la dona
tot un any
molt malalta
i jo
quasi quan puc,
ara quan vindrà el bon temps
i això quasi cada dia.
I si hi soc,
al contrari,
si alguna vegada
he vist algú
per allà fora
que fa així,
que volen veure això,
sí,
passin,
passin.
I de fora
també es veuen
alguna cosa.
Ah, sí,
que ja passen pel carrer
i es veuen.
Allà per darrere
hi ha un camí
i es veuen.
Recordi,
és els Palleressos,
això és el...
Abans dels Palleressos.
Abans d'arribar els Palleressos.
Després de les 5 Estrelles.
Després de les 5 Estrelles
hi haurà un lloc
que es diu
la Pont de Rosa.
La Pont de Rosa.
Aquí és, eh?
I en aquell lloc,
per cert,
vostè ja va fer
una escola taller
del Pont del Diable,
van vindre alumnes,
van vindre,
doncs,
gent jove
que volia aprendre,
no?,
fer la reconstrucció
i els hi va ensenyar.
Bueno, van vindre a veure-ho.
A veure-ho.
A veure-ho.
I jo els hi vaig explicar
el poc que sé.
Què feu servir?
Què material feu servir
per fer aquests monuments?
De tot?
De tot.
O sigui,
bueno,
més que res al final,
doncs,
ara hi parlen
si és que tenia de fer
o marcar algunes pedres
o alguna cosa,
saps?
Rebussat.
I després,
n'hi tinc alguns,
com l'Ermita de la Salut,
que és de pedra,
doncs,
la vaig forrar de pedra.
Vaig anar a buscar
llenques de pedra
i la vaig forrar.
N'hi tinc un parell o tres.
I després,
al Circo Romà,
també hi ha algun puesto
que és de pedra.
O sigui,
que jo ho feia servir tot.
Jo he vist
que abans d'aquí
ensenyava a vostè
les fotos
unes persones
que estaven aquí
també per parlar
en directe
al programa
i n'hi ha hagut
una persona que ha dit
Déu-n'hi-do
la catedral,
la feinada
que ella portava
a aquesta catedral.
Sí,
és el que em va
portar a l'Escenya.
Perquè Déu-n'hi-do,
eh?
Veure aquella foto
on surt vostè al costat
que són pràcticament
a la mateixa alçada
d'aquesta reproducció
i Déu-n'hi-do
la feineta
al detall,
no?
És a dir,
fer aquell detallet,
aquells,
en fi,
tot el...
I sense res de referència,
eh?
O sigui,
de cap.
De memòria ho feu?
De memòria.
Perquè ho tenia tan conegut
que ja,
ja,
ja ho feia
tot de memòria.
O sigui,
que tot,
després també tinc
l'agulla del mèdol,
que és el símbol
de les pedres
que van treure els romans
per fer tots aquests monuments
que hi ha.
La pedra del mèdol
sí que està,
doncs,
és un lloc
molt maco,
per cert,
un lloc molt maco
on encara es poden veure
esquirols
i me'n fico aniant,
eh?
Perquè a vegades tampoc no...
Volem...
Venceslau,
volia parlar també
amb vostè del nàstic,
abans ho dèiem,
perquè el seu pare,
que es diu com vostè...
El meu pare va jugar
molts anys
amb el gimnàstic.
Venceslau Maceres també,
eh?
Maceres,
sí.
Igual com jo.
Venceslau,
el coneixia tothom també,
perquè de Venceslau
a Tarragona
va arribar un moment
que eren dos,
després vam ser tres,
que era Venceslau Andreu,
que era un periodista.
Sí.
I érem tres,
Venceslau.
I jo quan me vaig casar,
la dona,
vam tindre un nen,
diu,
si posem aquest nom,
si posem...
Si és un nen,
tal si t'agrada
com si no t'agrada,
li has de posar Venceslau.
I si és una nena,
posa el nom que tu vulguis.
Va ser un nen
i li vaig posar Venceslau.
Se'n recorda
de l'alineació del Nasti
de quan jugava a seu pare
o en Céslau Maceres?
Aquests 3 o 4
que m'ha anomenat
el doctor,
sí,
el Venceslau,
bueno,
ell jugava de defensa dret,
era dur,
era un home fort,
era com jo,
jo també era dur,
per això era petit.
Vostè també no jugaves.
I fort.
Venceslau,
recasents,
perquè abans jugàvem
dues defenses.
i després hi havia
un tal Vergili,
un tal Noet.
En fi,
molts altres,
que jo faig.
Vostè surt al llibre
de l'Enric Pujol?
Cap a l'últim.
Surt, però no?
Cap a l'últim, sí.
Perquè vostè també va jugar.
Sí,
vaig jugar.
Bueno,
van començar,
aquí el que va tindre
molt de mèrit
va ser un capellà
que es deia
Mossant Joan,
que era de l'iglésia
Sant Joan,
que sabia de futbol
com el millor jugador.
i va fer un equip
que, per cert,
les camisetes
eren pantalons blancs
i les camisetes
eren negres,
amb un coll blanc
i eren camises
de soldat
tintades amb negre.
No,
no,
no.
I va fer un equip
i va agafar
tot el milloret de Tarragona
i vam quedar
subcampions d'Espanya
i jugava el Fortuny
que va tindre
una mala sort
que era molt bo
començava amb el gimnàsic
va tindre una lesió
i ja mai més
s'ha pogut caminar
en camina de ron.
O el Fortuny
o l'Anguera
o l'Aguilart
hi havia molt
Gascón
tots van jugar
amb el Sant Joan.
Escolta,
se'ns ha acabat el temps,
eh?
Ja ho veu
com passa de ràpid
el temps a la ràdio.
Perquè ara és que
del Nàstic
estaríem parlant hores,
eh?
Sí.
Ara sí que comencem
a parlar del Nàstic
no acabem ni demà passat,
eh?
Sí, sí.
Ara el veu bé,
el Nàstic?
Està bé ara,
no?
Com el veu el Nàstic ara?
No hi va al futbol.
N'hi va al futbol?
No hi va.
Bé,
doncs així.
I aquest 2006
com pinta el 2006?
Eh?
Pinta bé el 2006
de moment?
Amb el Nàstic?
Sí, sí,
amb el Nàstic en general.
Sí, sí.
Jo et dic una cosa,
jo soc del Nàstic, eh?
I voldria que el gimnàstic
estigués...
Amunt, amunt.
Amunt, amunt.
Per això,
l'equip,
diem que
no és que tingui més d'allò
que escolto per ràdio
i així,
i quan donen el Nàstic
l'escolto, eh?
Per ràdio.
Quina ràdio l'escolta?
Quina ràdio?
Eh?
Quina ràdio l'escolta?
No ho sé.
Tarragona Ràdio.
Tarragona Ràdio.
Posos?
Posos?
Tarragona Ràdio.
Segur que és aquesta, eh?
Sí, sí.
I d'això,
el Barça.
Som molt...
Som del Barça.
Bé,
aquí més que menys
som del Barça i del Nàstic.
El Nàstic i del Barça.
El Corpartit, eh?
Ja ho veus.
Sí,
això mateix.
Jo m'agradaria que el Barça guanyés sempre
i el Nàstic guanyés sempre.
Que guanyin tots dos.
Sí, sí.
Domenicis,
l'Au Maceres,
gràcies per vindre avui
al matí de Tarragona Ràdio.
Escolta,
m'ha agradat molt parlar amb vostè, eh?
Jo un dia d'aquest
passaré per allà a la Ponderosa
i guaitaré aquests monuments
que ja en tinc ganes de veure'ls.
Sí.
Ens ha agradat molt
que ens ho he explicat
i en fi,
que en faci molts més.
Que vagi molt bé,
gràcies.
Bueno,
de fet no em faréu ganes més
perquè no n'hi ha cap més.
També és veritat, eh?
També és veritat.
També és veritat.
Que ho disfruti.
Vences-lo.
Gràcies.