Hola, molt bon dia. Efectivament, ens trobem a la sala de la Fundació Caixa Tarragona,
aquesta sala d'exposicions que acull aquests dies la mostra Vides Privades
i nosaltres estem al costat del seu comissari, és el Pepe Fondemora.
Pepe, què tal? Molt bon dia.
Bon dia.
Ell és, a més, el director de la Fundació Col·lectània,
la fundació de la qual provenen aquestes obres.
I amb el Pepe ens havíem plantejat la possibilitat de poder fer un recorregut per aquesta obra.
Abans, si et sembla, de començar a aturar-nos amb algunes d'aquestes imatges,
en aquestes prop de 80 imatges d'una quarantena d'autors diferents,
podem plantejar exactament què són aquestes Vides Privades,
perquè algú pot dir pel títol, mira, parla de Vides Privades, parla de persones,
però aquest títol fa més aviar referència a l'autor.
Exactament, no es tracta de la intimitat de les Vides,
sinó, en realitat, són les Vides Privades de les fotografies.
Venen a simbolitzar aquelles històries que només pot contar el fotògraf,
que són les històries de les fotografies.
Normalment la fotografia s'exposa i són els crítics, els historiadors,
qui analitzen les fotografies.
Nosaltres hem volgut, d'alguna manera, donar-li la volta
i que en algunes de les imatges, no en totes les que estan exposades,
es conten petites històries contades pel propi fotògraf sobre la fotografia.
Aleshores serien Vides Privades de les fotografies.
Què passa és que això dels títols, com que sempre han de ser curts,
al final acaben retallant-se.
Si et sembla, podem començar per una d'elles, una precisament de Joan Colom,
una fotografia, doncs, vaja, on, si et sembla,
podem llegir directament el comentari.
Sí, crec que és la festa major de Gràcia,
la devia fer passejant amb un amic.
La foto segurament era més gran, però em va interessar aquest enquadrament.
és una foto feta gairebé a l'atzar.
Després, al laboratori, era on veia si alguna cosa valia la pena.
Jo crec que és molt simbòlic del Joan Colom.
Joan Colom és un fotògraf de finals dels 50, 60, la seva obra.
I en aquesta imatge simboliza simplement una festa,
en la qual es veu al principi unes cames d'una dona,
com en un enteulat, i tots els caps de la gent que els està mirant.
Efectivament, és una foto, com ell comenta, molt intuitiva.
El Joan Colom ara és un fotògraf superreconegut,
ha obtès el Premi Nacional de Fotografia,
s'està exposant actualment a partir de la nostra col·lecció
una magnífica exposició a París.
I és molt conegut per les fotografies que va fer al Raval
i moltes vegades al voltant de tot el barri,
del tema de la prostitució i de molts altres temes del barri.
I aquesta és una foto molt vital, una foto molt intuitiva
i, com ell diu, possiblement no gaire reflexionada,
simplement la va trobar en el moment, és tant.
L'important és que ell estava en aquell moment
i estava totalment immers en el carrer
i en el que estava passant en el carrer.
I com ell moltes vegades és un notari del que estava passant allà
perquè tenia una empatia amb el barri i amb la gent que vivia allà.
La fotografia realment és magnífica
perquè es pot veure la doble fascinació per a les cames d'aquesta noia,
la de l'espectador, d'una banda, en aquest cas nosaltres,
i la dels espectadors que estàvem veient l'espectacle en el seu temps.
Efectivament, sí, sí, és un punt de vista molt curiós
i, com diu ell, per exemple, en aquesta imatge és molt important el reenquadre,
és a dir, el Colom disparava molt ràpidament,
de vegades era important reenquadrar
i, de vegades, no has tornat a fer aquests reenquadres dels anys 60,
que són molt emblemàtics i molt arriscats.
Si et sembla, continuem el recorregut,
mentre s'han poden comentar que, vaja,
amb la pràctica de totalitat de les fotografies,
excepte la part final, el blanc i negre és predominant.
Sí, la veritat és que en els anys 60, 50, 60,
la fotografia en blanc i negre la que dominaven a Espanya i Portugal,
però, efectivament, la fotografia contemporània,
que també està representada, toca moltíssim més el color.
També hi ha alguns autors, com el Toni Catany,
o com el Pérez Siquier,
que tenen també una obra en color en els anys 70 i 80.
Pérez Siquier, que segurament el recordaran,
el vam poder veure ara fa unes setmanes,
el tingladu amb la seva exposició La Mirada, fantàstica.
La fotografia, vaja, foto primavera,
aquesta exposició s'inclou, de fet,
dins del catàleg de Foto Tarragona 2006,
i seguint les indicacions del PP,
ens situem davant d'una altra fotografia,
una fotografia de Xavier Miseracs,
una altra dels autors importants d'aquesta fotografia,
on, vaja, es veu gent passejant pel centre de Barcelona,
i una fotografia que el Xavier Miseracs destaca especialment,
bastant representativa.
Sí, el Xavier Miseracs és un dels grans clàssics de la fotografia.
Com comentava, nosaltres busquem no simplement fotògrafs importants,
sinó que hagin trencat o hagin fet una aportació creativa a la fotografia.
I el Xavier Miseracs, molt influït per la fotografia dels anys 60,
del que s'estava fent a tot el món,
especialment als Estats Units,
va fer un llibre emblemàtic,
que era Barcelona Blanquinegre,
del qual parlen aquesta imatge.
Ell diu, aquesta imatge, que ocupa tota la pàgina,
és una de les obres,
una de les que obren el meu llibre,
Barcelona Blanquinegre,
després del pròleg de Joan Oliver.
Així, vaig voler advertir al lector
que no tenia a les mans un llibre llegible
en forma de vistes o imatges assimilables,
sense un petit esforç d'acomodació.
També, que no es tractava d'un llibre de propaganda turística,
sinó d'un discurs estrictament fotogràfic,
on l'espai urbà es mostrava a través del seu ús,
de l'activitat de la ciutadania.
Resulta obvi que tant la imatge com la intenció que hi descric
respon a l'adaptació dels criteris importants de William Klein,
a l'adopció.
Realment, aquí la influència és claríssima
i William Klein en alguns dels seus mites,
però jo crec que la imatge està a l'altura de William Klein.
És una ciutat amb moviment,
és una ciutat amb molts elements, amb moltes persones.
Vaja, carrer i palai de Barcelona, ple de gom a gom, per entendre'ns.
Exactament, però a banda de reconèixer la ciutat,
sobretot es reconeix la gestualitat de la gent,
el moviment i un, sobretot, jo crec que pot identificar-se
d'on estava situat el fotògraf,
de què suposa i quina vida hi havia allà
i també té un component d'entreteniment molt gran.
És a dir, un pot buscar moltes cares,
pot buscar molts detalls en la imatge.
No ho hem comentat abans,
aquesta exposició ens proposa fer un recorregut
per la fotografia espanyola i de Portugal
dels anys 50 fins a l'actualitat,
un recorregut a partir de la segona meitat del segle XX.
Ens hem aturat ara davant d'una fotografia
del Carlos Pérez Siquier,
una fotografia, vaja, aquesta sí que és en color,
una fotografia que respon als anys 70
i una fotografia que crida moltíssim l'atenció.
Sí, és un treball del Pérez Siquier,
que va fer a les platges d'Almeria.
Ell va aconseguir una cosa emblemàtica
i és que Almeria, que realment era una de les províncies
més pobres del país,
és tornar a un centre d'atenció fotogràfica.
Tant els grups de Barcelona com de Madrid,
mitjançant la revista FAL, molt emblemàtica,
van passar per Almeria, van crear treballs
i també la seva obra, la del Pérez Siquier,
va ser molt important.
És un treball fet a color als anys 70, 75,
no és fàcil trobar aquest tipus d'imatges,
avui potser semblarien més normals,
però en aquell moment ella anava a les platges
amb una càmera format gran,
amb el que implica d'aproximació
i dificultat d'aproximació,
i buscava el detall dels cossos.
El detall, per exemple, en aquest cas,
és una nena d'esquenes,
amb un barret per al bany,
amb un color molt viu
i amb el mar al fons.
Realment té una dificultat d'elaboració,
però sobretot té una estètica
absolutament innovadora
i una estètica que,
a banda d'atractiva avui en dia,
té moltíssim d'interès
en l'haver-se creat en aquests anys.
Molta gent avui en dia,
molts ciutadans estan acostumats a veure fotografia,
fins i tot gràcies al bomb de la fotografia digital,
som fotògrafs més o menys aficionats,
tots som espectadors de fotografia
i tots sabem identificar
més o menys quines són les fotografies
que ens agraden i que no ens agraden.
Com però podem definir
per què ens agrada una fotografia
o per què no ens agrada?
Quins són els criteris d'excel·lència d'una imatge?
Bé, hi ha criteris canònics,
és a dir, hi ha uns enquadres,
unes pautes,
però el bo de l'art
és que trenca cada década,
cada X temps en aquest cànon.
Com comentàvem abans,
realment la fotografia dels anys 60
el que va implicar
és que va replantellar
tota la fotografia,
diguem estil de Cartier-Bresson,
l'instant decisiu,
d'un enquadre perfecte
amb una expressivitat
i jo no deixo de valorar
que realment era una fotografia
impressionant,
però en els anys 60
se va replantellar tot això
i es van crear uns treballs
que buscaven no un instant decisiu,
sinó una sèrie d'istants decisius
per a reflectir la vida.
Per tant,
no hi ha cànons
per a veure una fotografia,
però la fotografia
té una cosa molt important
que és la intuïció,
és a dir,
tant per al fotògraf
com per a l'espectador
certes imatges
tenen una força espectacular
i això
entra directament.
De fet,
els icons de la fotografia
agraden a tothom
i no perquè serem fotos fàcils,
sinó perquè
han sigut importants
a poc a poc,
han tingut més difusió
i la gent les ha acceptat,
però també han tingut
una força espectacular.
Però tothom és una mena
d'amor a primera vista.
Algo així.
De tota manera,
hi ha imatges
que no són de primera vista
i són amors també
moltes vegades
de més longitud
i també molt importants,
que són aquelles imatges
que s'han de reposar,
que necessiten
una doble lectura
o que necessiten
un coneixement
una mica major
de l'obra,
de l'autor,
que també és important.
Jo crec que aquesta exposició
pot ajudar també,
per exemple,
en treballs com el Xavier Ribas
o com treballs
que potser són més conceptuals
a que inspiren
l'interès de la gent
per buscar llibres seus,
per buscar més documentació,
i per trobar treballs.
Recomana, per exemple,
el Xavier Ribas
una exposició
que hi ha actualment
a Madrid
a un festival magnífic
de Foto Espanya
que té el seu últim treball.
És a dir,
també pot ser un motiu
de començar
a descobrir autors
i a endinsar-se
una mica més
en la seva obra.
Una imatge
que segurament
estaríem d'acord,
Pepe,
que aquesta sí
que enamora
en certa manera
a primera instància
és aquesta fotografia
d'Alberto García Álex.
És un gran retrat
d'una dona
mitja nua
i té una càrrega,
una força
certament notable.
Sí,
Alberto García Álex
va destacar moltíssim
com,
diguem,
per etiquetar-lo,
el fotògraf
de la moguda
dels anys 80
de Madrid,
però
és un fotògraf
impressionant.
És un gran retratista
i sobretot
és un home autèntic
que transmetia la vida.
Jo crec que en la fotografia
hi ha un contacte
molt important
en la vida,
no en la realitat,
sinó en la vida
i ell el que va reflexar
és aquests personatges
amb una potència
vital
pel retrat,
pel personatge
i en aquest cas
es junten
una sèrie
d'elements.
Parla de l'Ena Mar,
que és una dona
que és molt amiga seva
i moltes vegades
retratava el seu entorn
i simplement
la va col·locar
en el pati
de la seva casa
mig nua
amb els seus tatuatges
però sobretot
amb la força
de la seva
postura
física
i amb la força
de la seva mirada.
És un personatge
que després
ja ha retratat
moltes vegades
i que s'ha tornat
un dels icons
d'aquest fotògraf
però
sobretot
jo crec que
l'important és
a banda
dels elements
de la persona
del context
on se li posa
l'ull del fotògraf,
la força
d'aquesta
comunicació
i moltes vegades
l'Alberto García Alex
diu que quasi
ell
desconnecta del món
quan està fent
una fotografia
quasi l'evita
perquè
entra en un altre món
de relació
i de vinculació
en el retratat.
Ens quedem gairebé
sense temps
no tindrem l'oportunitat
de complir
aquest recorregut
però no m'agradaria
acabar aquesta conversa
sense comentar
exactament
quin és el projecte
de la fundació
col·lectània
de la fundació
de la qual provenen
aquestes imatges
i que és un projecte
si em preven l'expressió
força singular
no?
Un col·leccionista privat
que té alafany
per continuar
col·leccionant imatges
però no
per quedar-se a la paret
sinó
per ensenyar-les al públic.
Sí, és un projecte privat
que va sortir en el 2002
arrel de la col·lecció
de Mario Rodian
que és el nostre president
de la fundació
i que
des d'un principi
va crear aquesta col·lecció
de fotografia portuguesa
i espanyola contemporània
buscant que tinguera
una utilitat pública
una projecció pública
pese a ser
absolutament privada
la fundació
amb patrocini d'empreses
amb patrocini
d'amics i de socis
el que vam buscar
era
que realment
el mecenatge
d'aquesta persona
que va iniciar el projecte
tinguera
un sentit
el sentit
el van trobar
en la difusió
de la nostra col·lecció
i en animar
el col·leccionisme
de fotografia
al nostre país
per tant
fem exposicions
ens dediquem
fonamentalment
a activitats
al voltant
del col·leccionisme
de fotografia
i fent exposicions
no de la nostra col·lecció
sinó d'altres col·leccions
diferents maneres
de col·leccionar fotografia
des de privats
públics
corporatius
i sobretot
intentant
animar
per una banda
l'àmbit
de la fotografia
però sobretot
intentant
crear el gusanillo
de crear col·leccions
de fotografia
Pepe Fondemona
comissari
d'aquesta exposició
i director
de la Fundació
Col·lectania
moltes gràcies
per acompanyar-nos
en aquest recorregut
gràcies a vosaltres
i als oients
només recordar-los
que aquesta exposició
Vides Privades
estarà aquí
a la sala d'exposicions
de la Fundació
Caixa Tarragona
fins a finals
del mes d'agost
i per cert
si Augusta
encara interessat
en aquest projecte
descobrir la Fundació
Col·lectania
Internet
és el millor instrument
la pàgina web
www.col·lectania.es
res més
tornem la connexió
companys