És un quart de dues i un minut. Tenim entre nosaltres en Roser Prats,
és la directora de l'Escola de Dansa Artis.
Veu una mica en representació de l'Associació de Professors de Dansa
de les Comarques de Tarragona. Roser, molt bon dia.
Hola, molt bon dia.
Perquè aquest dissabte està previst que celebreu la gala de cada any
que dediqueu justament a donar a conèixer tota l'activitat que feu, no?
És aquest dissabte.
Sí, és aquest dissabte.
I aquest any té la particularitat que serà amb un reconeixement,
homenatge a la senyora Consol Güell,
que va ser la que va tindre la primera escola
de tot el que era abans província de Tarragona.
És l'autèntica veterana.
És l'autèntica veterana de la dansa, i tant.
I se li ha de reconèixer en aquests moments.
Home, i és el que dèiem abans amb la Roser.
A les persones se'ls ha de fer, i està bé fer els homenatges
quan són entre nosaltres, no?, perquè els puguin gaudir.
Sí, sí, perquè a ella li ha fet molta il·lusió,
perquè és una cosa que fa molts anys que ella ja no fa.
Però, clar, ara recordar-li tot això, recordar-li molts moments.
Hem tret fotografies, hem parlat amb ella,
i he sigut molt feliç recordant moments.
A més a més, té moltes exalumnes per aquí, per Tarragona,
molta gent que ara ja és gran,
i també és bo que tingui un record de la seva joventut.
A més, cal reconèixer que en el moment que ella va obrir la primera escola,
abans em comentaves que era...
Era el 46.
Imagina't.
La dansa era una cosa molt exclusiva.
No com ara, que s'ha popularitzat més, no?
Clar, ella m'explicava que fer dansa va ser una mica accidental,
perquè ella feia la carrera de piano,
i anava a Barcelona a fer piano.
Però la seva mare, que era molt activa,
deia a ella, que li deia,
pots aprofitar anar a Barcelona i fer dansa,
perquè també es complementa i està bé, i això.
I llavors, clar, li va agafar el coquet,
va acabar la carrera de piano,
però va seguir fent dansa,
i el que és molt, molt important en aquells temps,
que després ella de grana es va treure el títol Institut del Teatre.
Ah, sí?
Sí, perquè avui dia ja és difícil
que una professora tingui un títol de dansa,
perquè això està bastant malament encara,
doncs amb aquells temps encara més.
El tema dels ensenyaments artístics
i el reconeixement acadèmic al nostre país,
en dansa, fins i tot en música,
però sobretot en dansa...
Sí, dansa, dansa és el pitjor que tenim.
Perquè ara en l'actualitat,
a més, s'ha de dir que hi ha moltes joves,
sobretot noies, ja en parlarem d'aquest tema,
sobretot moltes joves,
volen fer de la seva dansa, diguem-ne,
la seva vida, la seva manera de guanyar-se la vida,
dedicar-s'hi professionalment.
Ja, però fins que no tinguem aquí un centre
que estigui, que puguin fer l'ESO,
que puguin fer dansa,
que ara a l'Institut del Teatre ja ho fan,
i sembla que funciona bastant.
Però si no podem tenir un centre
que entrin a les vuit o a les nou del matí
i surtin al vespre o a la tarda
i tinguin tots els horaris al mateix centre,
això és impossible,
perquè a la música agafes l'instrument a casa,
tens un piano, un violí...
Tipo la dansa.
Però la dansa no, la dansa no.
I esclar, has d'aprofitar les hores, els moments,
i tindre-ho tot dintre d'un mateix espai.
Clar, perquè a més ho hem comentat...
Si no, per fer una noia que vulgui després marxar,
que vulgui entrar en una companyia,
s'han de fer 4 o 5 hores diàries.
És el que t'anava a dir,
són de 4 o 5 hores diàries de treball.
Clar, de treball.
Perquè quan tinguin 16, 17, 18 anys,
puguin tirar un rendiment,
però que tot això ja ha de portar uns anys
que s'ha d'haver fet.
Clar, i parlem de noies,
i sembla que sigui un tema de recurs
i que ens agradi recórrer els tòpics,
però el que fem és constatar cada any...
Sí, cada any constatem que de noies no res.
Que de noies no res.
I abans...
Home, és que hi tenen altres interessos
i els agraden altres coses.
I m'apuntava la Roser,
per la seva experiència professional,
de dir, no, no,
és que encara pesa molt el perjudici social
d'aquest nen fa dansar.
Molt, molt, molt.
A mi em costa de creure, no, Roser?
Molt, molt, molt pesa.
Moltíssim.
Jo perquè m'ho dius tu,
però jo som a aquestes alçades...
Jo puc dir que he tingut nens
que han deixat la dansa
amb tot el seu sentiment
i agradant-les-hi moltíssim
i nens que valia la pena,
però la pressió...
De l'entorn...
De l'entorn, esclar, ha sigut molta.
És curiós.
Després passa també
que sobretot els pares homes
també costa això, eh?
Perquè, no sé,
tenim molts ballarins bons
que estan tombant pel món
i han hagut de començar així
com una mica d'estranquis
o una mica que la mare els hi portava
perquè, bueno,
perquè en tenia una mica això.
Estic veient Billy Elliot aquí, eh?
Però sí, és que és així.
Billy Elliot és autèntic.
És autèntic.
És així, és així.
Home, doncs,
un aplaudiment per aquestes mares constants.
Pels pares valents
que també els seus fills volen.
Sí, pels pares valents
que també s'hi volen.
Aposten perquè els seus fills facin dansa.
Perquè, aviam,
el que sí és cert
és que la capacitat de disciplina
i tot plegat
és exactament igual
en els nois i en les noies.
És exactament igual.
Han d'haver-hi altres factors, doncs.
Home, jo penso que també
ho anirem veient
perquè ara a companyies
de Nacho Duato,
companyies...
Ja veus molts homes,
molts nois,
que veus nois ballant
que tampoc no van vestits.
I que no és res extraordinari.
Tampoc no és res extraordinari.
Que també porten uns vestits normals.
També marxem del clàssic,
clàssic, que està bé,
que s'ha de fer,
però que tampoc cal anar a vestir.
Tothom se pensa
que un noi es posaràs una malla.
Però si això tampoc...
La dansa contemporània
ja fa un quant temps
que està agafant molt de prestigi.
També, també.
I això de mica en mica
jo penso que ho anirem superant.
Clar, està molt bé
aquesta galabanda
de l'aspecte visual
de gaudir d'aquest espectacle
perquè ens dona
l'oportunitat
de copsar
com està la dansa,
sobretot des de les acadèmies,
que és realment
des d'on veieu
com està tot el tema.
La dansa contemporània
està guanyant
a la dansa clàssica.
Tu veus que les joves
pujen amb ganes
de fer més una altra cosa
que l'altra
o hi ha coses
que no s'acabaran bé?
Home, mira,
jo veig que
la que vol fer bé
la dansa contemporània
ha de passar
per clàssic.
Però ho veuen
com una cosa
que han de fer tècnicament?
Tècnicament.
O també els agrada?
Home, jo penso
que quan te poses
unes sabatilles
i t'agafes a la barra
enganxa molt, eh?
enganxa molt.
I aquesta mena
de suplici
que és
la dansa clàssica
també
enganxa.
Jo no veig
que la dansa clàssica
estigui
molt...
Si mires la cartellera
hi ha més espectacles
de dansa contemporània
que no pas clàssica.
Els espectacles
de dansa clàssica
generalment
ens venen de fora.
Clar,
perquè la dansa clàssica
és allò que dèiem abans.
S'ha de treballar
molt.
I esclar,
el contemporani
s'ha de treballar molt,
però no és tan dificultós
l'aprenentatge.
La tècnica
és molt més depurada.
La tècnica
en clàssic
és molt depurada
i són, esclar,
el cos
ha de fer uns moviments
anticos
com si diguéssim,
no?
És una obertura
de les cames,
és uns estiraments
que en contemporani
això no existeix
que són línies més rectes.
Aquelles puntes dels peus
que escolta,
dius com ho poden resistir.
Tot això
perquè es pugui fer
i vagi bé
són hores, hores, hores
que és el que dèiem abans.
Hores, hores, hores.
Jo és una manifestació artística
que sempre penso
que ha de donar
a qui la pràctica
doncs
alguna cosa molt important
quan és capaç
d'esmerçar tantes hores
i tant de sacrifici.
Ja de ser extraordinari
el que t'ha donat la dansa realment.
Sí, sí, sí.
T'aporto molt
perquè és una cosa,
no sé,
sento que
és el que fas tu, no?
És la teva expressió.
Pots muntar un exercici,
pots muntar un alegre,
un adagi
o el que sigui, no?
Però llavors
cada una en aquell moment
és ella que ho balla
i és seu aquell moviment.
i és seu aquell esforç
que fa
i el fruit que en treu
també és ella
que el fa, no?
Ni que sigui un treball col·lectiu,
és molt...
El treu treball personal, no?
I t'entregues
amb això, clar.
Quan arriba el dia
de la dansa
organitzeu
aquests muntatges
de dansa
al carrer
perquè tothom
s'acosti
a l'espectacle
dissabte,
la gala de la dansa
que és qualcom diferent,
és el Teatre Metropol
en un escenari
i sou 12 escoles
que participeu
de tota la demarcació.
Jo t'ho dic ara
com una mica de memòria,
aproximadament.
Sí,
unes 12 o 13 escoles
jo diria
que participem.
I com heu dissenyat
l'espectacle
de dissabte?
Doncs això,
cada escola
porta
les seves coreografies,
el seu muntatge
i hi ha
molts estils diferents.
Es clar,
cada escola,
cada un tira més
cap a un cantor,
cap a un altre,
més jazz,
més funky,
més clàssic,
més contemporani.
Hi haurà diferents edats?
Això és diferents nivells?
No,
perquè,
bueno,
normalment
són noies
entre 13,
14,
15 anys.
A partir d'aquesta edat
ja tenen una experiència.
Sí,
la gala més infantil
la fem per Nadal
a Valls
i així també anem
esglaonant
al calendari.
Anem esglaonant una mica.
La cita és el dissabte
a les 9 del vespre
al Teatre Metropol
al preu de l'entrada
a 6 euros
i òbviament
no cal ser una persona
vinculada al món de la dansa
per assistir-hi,
només ser una persona
que t'agradi la dansa
i que vulguis gaudir
de l'espectacle,
no,
Roser?
I tant,
sí,
sí,
a més a més
jo penso que aquí a Tarragona
la Consolgoell
és un dia ideal
per poder-la felicitar
a una tasca,
a més a més
ella va ser professora de música
del Conservatori
molts anys també
i suposo que hi ha
molts exalumnes
i molta gent
que poden gaudir
d'aquest acte
junt amb ella
i la poden acompanyar
i estarà contenta.
Imagina't,
exalumnes de dansa,
exalumnes del Conservatori
en penses de veureu
de posar cadires
al vestigua.
Sí,
Déu-n'hi-do,
molt bé,
Roser Prats,
directora de l'Escola de Dansartis,
moltíssimes gràcies
per acompanyar-nos,
si no hi ha novetat
ens veurem en un altre moment
perquè sou un col·lectiu
molt actiu,
no és només el dia d'avui
sinó que feu moltes activitats.
Molta sort,
gràcies.
Moltes gràcies.
Adéu-siau.
Adéu.