.
.
.
Vuit minuts seran les dotze del migdia,
esperàvem David Aragonès avui que passés pel matí de Tarragona Ràdio
per donar-nos més dades sobre aquest primer cicle de cinema asiàtic
que s'enceta a través de la col·laboració de la Fundació Caixa Tarragona,
l'Associació Cultural Anímat i el BAF, el Barcelona Asian Film Festival.
És una aposta de la Fundació La Caixa del cinema de gènere,
podríem dir no comercial com fa,
amb cicles ja coneguts com la pantalla animada i amb mans de dones.
La proposta és ben clara, estrenar a Tarragona en versió original
quatre llarmetratges de prestigi dins d'aquest àmbit del cinema asiàtic
en versió original.
Com dèiem, alguns sí que es van estrenar en alguna que altra sala comercial,
però no van romandre gaire temps en pantalla.
Ara tenim l'ocasió de contemplar quatre pel·lícules.
Els dèiem que volíem parlar sobre aquesta qüestió amb David Aragonès,
que no ha pogut venir fins als estudis,
però sí que breument el podem tenir a l'altre costat del fil telefònic.
David, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Aquesta és una oportunitat molt interessant.
Alguna que altra pel·lícula probablement sigui sònic,
sigui familiar als oients,
perquè ja són una d'elles,
concretament és una pel·lícula de la dècada dels 90,
però la resta són pel·lícules relativament recents
i pel·lícules que s'estan molt poquet a les sales comercials,
en el cas que arribin, que no sempre arriben, no?
Sí, bueno, la indústria cinematogràfica a l'Àsia és molt gran,
perquè es fa una quantitat de pel·lícules estant enorme,
però el fet que arribin a Occident encara està costant.
Tot i que tenen molt d'èxit, no?
Sí, tenen molt d'èxit en la major part dels festivals d'arreu del món,
i concretament en el BAF, en el Barcelona National Film Festival,
que aquest cicle de cinema l'hem fet mitjançant Caixa de Tarragona
i a través de la Fundació de la Caixa
i a través de la gent del Festival de Barcelona,
perquè són una gent que ara mateix tenen uns contactes increïbles
per poder portar les pel·lícules
i perquè realment és un dels festivals més importants d'Europa,
de cinema asiàtic.
Per què creus que agrada tant el cinema asiàtic
quan realment el trobem molt allunyat
tant en quant al seu plantejament des del punt de vista cinematogràfic,
però també des del punt de vista ideològic, sociològic, emocional,
és una manera d'expressió molt diferent a l'occidental,
però ens sentim molt atrets, no?
Sí, pràcticament podíem parlar que les pel·lícules que es fan a l'Àsia,
doncs estem parlant de poesia visual.
I si ens atrau tant potser,
o si la gent l'hi està traient tant
és perquè és una cosa que ens cau molt lluny, no?,
per dir-ho d'alguna manera.
És una societat que coneixem poc,
que sabem que és molt espiritualista
i que, per una banda, ens atrau, no?,
perquè considero que Europa, ara mateix,
o que seria Occident,
tenim una desespiritualització bastant bèstia
i aquests llocs ens atrauen molt, no?,
hi ha molta gent que viatja a l'Àsia,
tu pots anar a l'Ikea i pots comprar-te un menjador,
una habitació amb tocs orientals,
i clar, i evidentment la gent vol veure cinema d'allà
i saber com es mou la gent i com respon
i de quina manera pensen, no?
Una manera una mica de cobrir aquest deficit espiritual
que tenim aquí a Occident.
De totes maneres, són pel·lícules,
no generalitzem, però bona part d'elles,
per la nostra mirada occidental, d'una gran duresa.
Sí, sí, són pel·lícules molt dures,
o sigui, són pel·lícules que ens expliquen històries
d'una manera que sembla que no estigui passant res,
però que, en realitat, els personatges
s'han tenint uns viatges interiors
i moltes vegades es cabrurus bastant bèsties.
Són pel·lícules que pràcticament no hi ha diàleg,
amb la majoria d'elles.
No sé, potser així perquè la gent,
perquè al públic li són una mica més,
podríem comparar-ho una mica,
per fer-ho així en general,
les pel·lícules del Quim Kidú,
que potser estan una mica més de moda ara,
i que potser l'han fet en més sales,
que no pas, potser inclús alguna vegada
l'han passat en alguna sala comercial.
Són pel·lícules on hi ha relacions personals molt bèsties,
però, en canvi, el diàleg és mínim,
amb el qual dona pas al contacte, al tacte i a mirades.
I això és el que tu estàs veient
quan estàs veient una pel·lícula d'aquest tipus.
Avui, no et pots avorrir de cap manera,
encara que sempre que ets avorriràs,
perquè és molt visual.
Una prova d'això és la pel·lícula que es projecta avui,
que s'estrena, Nadia Sabe.
Sí, avui mateix.
La pel·lícula que s'estrena avui
no hem d'oblidar que està basada en un fet real.
És una pel·lícula molt dura,
perquè es tracta sobre uns nens
que van ser abandonats per la mare
i es van quedar a viure en un pit,
i fins i tot alguns no havien estat enregistrats
i no se sabia de la seva existència.
I els veïns no van arribar a saber mai
que allà hi estaven vivint uns nens sols
fins que va passar una desgràcia.
I realment és colpidor,
perquè la pel·lícula ho reflexa molt bé.
A més, aquest tipus de cinema
el que té és que el director
no intenta indagar en el que seria
el dolor dels nens,
sinó en comptar,
en la llum que han de veure cada dia,
en les ganes de viure
i les ganes de buscar-se la vida.
I llavors l'altre queda com a apartat,
encara que, clar, a tu se't fa present.
Déu-n'hi-do, Nadia Sabe,
avui s'estrena amb aquesta pel·lícula
a les 8 del vespre,
després arribarà l'Ocaso del Samurai,
l'olor de la papaya verde,
de les més veteranes,
potser de les conegudes,
i una molt recent,
el sabor de la sandia.
En parlarem quan arribi el moment.
Avui, el primer dia,
la primera projecció,
volíem tenir aquesta referència
i li agraïm molt al David Aragonès
que hagi atès la nostra trucada.
David, moltes gràcies.
Fins la propera.
Moltes gràcies a vosaltres.
Adeu-siau, bon dia.
Adeu-siau.