El matí de Tarragona Ràdio.
Les 11 del matí, 6 minuts.
Seguim endavant el matí de Tarragona Ràdio.
Després s'han de repassar un altre cop en titulars
l'actualitat en general del dia.
Obrim ja la cinquena hora del programa d'avui, dimarts, 12 de desembre.
Un matí amb sol, amb els cels estapats,
amb unes temperatures que comencen a recuperar-se.
Gràcies, precisament, a la presència del sol.
Ara mateix arribem als 11 graus,
aquí al centre de la ciutat, a l'Avinguda Roma.
Nosaltres, com us hem anunciat aquest matí,
a partir d'ara canviem d'escenari, canviem de registre
i ens n'anem fins a la seu de l'Organització Nacional de Sexe a Tarragona.
Avui volem celebrar la Vigília de Santa Llúcia,
la patrona dels invidents.
Des d'allà farem el programa.
A partir d'ara i fins a dos quarts de dues,
amb Joan Maria Bertran, Jordi Surinyac
i els micròfons, Jolanda García,
a la que ja saludem com cada dia a aquesta hora,
com és habitual, però avui ella
des de les instal·lacions de la 11 a Tarragona.
Jolanda García, bon dia.
Hola, molt bon dia, Ricard.
Doncs efectivament som al Saló d'Actes
de l'Organització Nacional de Sexe aquí a Tarragona,
a la Rambla Vella,
i val a dir que estem molt ben instal·lats.
Hem passat la recepció,
hem baixat cap a aquest Saló d'Actes.
En el recorregut han vist, per exemple,
els trofeus que han guanyat alguns dels jugadors d'escacs.
Recordem que hi ha un equip d'escacs molt important.
Aquí a la 11, sense anar més lluny,
recentment, el passat mes de novembre,
un tarragoní, el Manuel Palacio,
es va quedar tercer al campionat d'Espanya d'escacs per a sexes.
També hi ha una exposició de treballs
que fan als tallers diferents persones que estan afiliades,
però, òbviament, com pots imaginar,
l'objectiu, pots imaginar tu i els oients, òbviament,
l'objectiu no és parlar d'aquesta vessant lúdica,
de tallers ocupacionals, d'entreteniment,
tot i que, com a qualsevol altra persona,
independentment de la seva discapacitat visual,
també tenen a la seva vida,
sinó que volem parlar de la dimensió més normalitzada
de les persones que pateixen algun tipus de problema d'evidència.
Per això, com dèiem, i estem molt agraïts,
ens han instal·lat molt comodament en aquest Saló d'Actes,
que encara presenta l'escenari de l'obra teatral
que va representar el grup de teatre de la ONCE ahir al vespre.
Van acabar tardíssim i ara em deia la Juan,
jo, escolta, hem deixat el decorat i tot,
perquè, bé, m'anàvem molt de bòlit,
però, insisteixo, un Saló d'Actes magnífic
i tot un seguit de convidats i convidades
que aniran passant molt apretadets,
perquè tenim tantes coses per explicar
que intentarem aprofitar el temps al màxim.
La veritat és que estem encantats
i una mica l'objectiu no és celebrar una patrona,
que això podria ser, doncs, circumstancial.
Santa Llucia, tradicionalment patrona dels ebidets,
i les modistes i totes aquelles persones
que treballen amb la vista.
La nostra intenció d'avui, en la mesura del possible,
és d'entrada llançar un missatge
absolutament positiu i optimista,
de dir que, malgrat les dificultats que poden tenir
les persones que pateixen discapacitat visual,
poden, sobretot, a banda de moltíssima força de voluntat
i molt de treball en equip i amb professionals,
tirar endavant amb la seva vida.
Per això volem parlar de justícia.
Juan i Fuentes, bon dia.
Hola, molt bon dia.
No ens posem transcendentals,
però quan parlem de justícia,
és que abans de començar el programa,
privadament, la Juani i una servidora,
recordem que la Juani és la directora administrativa
de l'ONCE a Tarragona,
parlàvem que aquí no es tracta de ser solidaris,
no es tracta de facilitar la vida a les persones,
es tracta que una persona amb discapacitat,
del tipus que sigui, en aquest cas visual,
pugui tenir accés a la vida més normalitzada
i no només parlem de barreres arquitectòniques,
parlem d'altres barreres invisibles, no, Juani?
Sí, parlem de totes les barreres,
barreres mentals, barreres de tot tipus, no?
Es tracta que una persona tingui la normalitat,
que estigui totalment integrada a una societat.
Això és molt complicat,
perquè cadascú té una discapacitat diferent
i a més de ser solidaris hem de ser conscients
que la societat ha d'estar feta per tots.
És cosa sabuda que l'Organització Nacional de Sexe
és coneguda pel cupó, no hi ha dubte,
ens enganyaríem,
i sempre darrere d'aquesta venda del cupó,
tothom sap que hi ha uns diners
que s'inverteixen en tota una feina,
una tasca,
que sí que és desconeguda en el detall, no?
Probablement algú pensa,
doncs sí, mira,
ensenya en Braili,
doncs ajuda que aquestes persones
puguin caminar pel carrer.
Estem parlant de tota una sèrie de treballs
integrals a la persona
que desenvolupeu des de la ONCE,
però també parlem d'una fundació,
parlem de prevenció,
parlem d'educació, de pedagogia,
estem parlant de moltes coses.
Clar, estem parlant de moltes coses
perquè parlem de la integració,
la rehabilitació
i una mica la formació d'una persona
des que neix
fins que ja deixa de ser-hi,
passant per totes les etapes de la seva vida.
Això passa per la formació,
per l'educació,
per la integració laboral,
per la integració dins d'una societat,
per l'accés a la cultura,
per l'accés a la informació,
per quan ja és gran,
per quan té la seva vida personal,
en fi,
de totes les etapes de la vida.
Quantes persones poden estar afiliades
a la ONCE, aproximadament?
A nivell nacional estem parlant
de gairebé 68.000 persones.
I aquí a Tarragona
teniu xifres, també?
Sí, a Tarragona estem
a entorn de 1.500.
La ONCE, com dèiem,
això anirem parlant
amb els diferents convidats,
però, per exemple,
mirant la vostra plana web,
que és molt àmplia,
per exemple,
hi ha programes
de prevenció de la ceguesa.
Sí.
Hi ha programes
que tenen molt a veure,
per exemple,
amb el servei d'assessorament genètic,
d'atenció a la família,
a les mares,
als nens.
Sí.
Parlem de moltes coses,
no, Juani?
Sí, parlem de moltes coses.
Hi ha la prevenció a la ceguesa,
en cooperació amb altres organitzacions,
perquè és molt important
poder prevenir
algunes malalties
de la ceguesa.
I hi ha un assessorament genètic,
perquè les persones,
doncs,
amb una...
que pateixen
una discapacitat visual
i que sigui genètic,
doncs,
puguin prevenir,
puguin decidir,
no?
Qui es pot afiliar a la ONCE?
A la ONCE es pot afiliar
qualsevol persona
que estigui dins d'una escala,
que es diu l'escala de Becker,
està per sota del 0,1%,
com a 1%,
en agudesa visual
i el camp visual
reduït a 10 graus.
Estem parlant
des d'una miopia important
fins a una...
Qualsevol malaltia
que tingui aquestes característiques
amb totes les correccions possibles
que pugui tindre, no?
La ONCE no només
fa una tasca assistencial,
ni de bon tros,
ja ho dèiem.
En definitiva,
el que vol
és intentar
que la persona
que té aquest problema,
en principi problema,
després ja sap que ha de viure
tota la vida
o anirem a conèixer
en el llarg del programa,
que pugui assolir
una autonomia personal
en la mesura del possible
una atenció educativa
que li pugui,
a banda de proporcionar
una educació,
una cultura,
també en un futur
li pugui facilitar
una inserció laboral.
Clar,
és molt important
la inserció laboral,
és el que et dona
l'autonomia,
part de l'autonomia,
per tindre una dignitat
i una qualitat de vida
dins com tothom,
un treball.
Llavors,
s'ha de buscar
totes les eines,
s'ha d'adaptar
totes les necessitats
dins de la mesura
que es pugui,
i dins de la limitació
de cada discapacitat
i l'ONCE passa
per l'educació,
amb professors
que fan assessorament,
per la rehabilitació
tant visual com bàsica,
el psicòleg,
que ens ajuda
tant als afiliats
com a les famílies,
també,
perquè s'ha de fer
assessorament a les famílies,
perquè no serveix de res
que una persona cega
o de fetge visual
tingui una autonomia
i quan arribi a casa
no li deixin ser autònom,
això és molt diferent.
Al llarg d'aquest programa
que els acompanyarà
fins a dos,
quarts de dues,
com dèiem,
passaran moltíssimes persones
que tenen a veure
amb aquesta casa,
que treballen dia a dia,
persones que són invidents,
professionals
que intenten aconseguir
aquesta integració
en el món laboral,
tot plegat.
I a més a més,
també una experiència
que vam viure
amb la Laura Blanco,
que jo la saludo,
o la Laura,
que ja ens coneixem.
Aviam si algú
li pot acostar
un micròfon a la Laura.
Amb la Laura
van passar un perill d'hores,
Laura,
aquí a la 11?
Sí,
te atreviste
y quisiste vivir esta experiencia,
una experiencia
que ellos pasan
cada día.
A més,
la Laura
ens va explicar
com es feia,
així d'una manera resumida,
òbviament,
el procés rehabilitatori,
ens va mostrar
tota una sèrie
de materials.
Amb aquestes dues hores
que vam passar
amb la Laura
hem elaborat
un parell de reportatges
que també escoltarem
al llarg del programa.
Però ara,
primer que tot,
ens agradaria
parlar,
comentava la Juan
i les persones
que es poden afiliar
als afiliats
que ja volien parlar
precisament
a l'atenció
als nous afiliats,
aquesta primera presa
de contacte.
Per això saludem
la Maite,
bon dia Maite.
Hola,
bons dies.
Uns quants anys
aquí a la 11 tinc entès.
Unes quantes,
no te digo quantes.
Bueno,
jo el sé
però no els diré.
Estàs molt jove
com el primer dia.
Nos conocemos
desde hace muchos años.
Molt bé Maite,
també ens acompanya el Rafa
que també l'hauríeu
de posar
aquest micròfon
d'aquí potser.
Molt bé,
així ens organitzem
una miqueta
els micròfons.
Afortunadament
estem en una taula
que dona gust
perquè hi ha moltíssimes
persones aquí agrupades.
Rafa,
molt bon dia.
Bon dia.
També un quant temps,
no?
Un quant, sí.
Treballant aquí
a la 11.
La Maite és treballadora social,
el Rafa és psicòleg
i quin és el vostre paper
aquí a la 11
quan parlem
de l'atenció
als nous afiliats?
Bueno,
en una pregunta
moltes coses.
Moltes,
ja ho sé.
A veure,
en principi,
el nostre treball,
jo incluyo també
el de psicòleg,
després ho explica a ell,
és l'acogida
a les persones
que arriben
per primera vegada.
La majoria
de les persones
lleguen
amb bastant desinformació,
es dirigen
a veces
després de molt temps
d'haver
un diagnòstic
i quan vinen
no saben
a ciencia cierta
si realment
és un servei
que les pot ajudar
o no.
Moltes pensen
que la 11
atiende a persones
ciegas.
Hoy en dia
ja no està llegando
la gent
amb bastant més
informació
perquè els centres
de oftalmologia
empiezan ja
a tenir més sensibilitat
i a orientar
a persones
amb problemes
visuales
però que todavía
hi ha un resto
de visió.
Però, aún així,
sobretot,
les persones maiores
que hoxe
és una població
molt gran
de la que està llegando
vienen bastant
desinformats.
I, entón,
és un treball
de acogir
a aquestes persones
i incluïm
des de cero
fins a quan
quieran llegar
que cada dia
són maiores
els que lleguen
i, sobretot,
un acogiment
a aquestes persones
el informar
sobre todo
sobre què recursos
tenim
i també
conocer
què necesidades
tenen ells
quals són
sus limitacions
sus dificultats
per acogir
la normalització
que decíamos.
Da la sensació,
i perdona,
Maite,
que cualquier persona
que pueda
en un moment dado
tener problemas
con la vista
desde más leves
hasta más graves
tenga que pasar
obligatoriamente
por la ONCE.
No és un referente
en nostre país,
sin duda.
A ver,
la ONCE se conoce.
Lo que la gent
realmente no conoce
és en què márgenes
la ONCE
poden ajudarles.
Entonces,
estamos hablando
de un 0,1
que havia dicho
Juan
en la escala
de Becker
y realmente
hay personas
que tienen
unos restos
de visión
con limitaciones
que a veces
pueden estar
por encima
de este 0,1
pero que ya
aparecen dificultades
y que también
esas dificultades
se pueden asesorar.
No quiere decir
que puedan ser
miembros de ONCE
pero sí se les puede
dar un asesoramiento
y pueden superar
esas limitaciones
que pueden tener
a la hora
de realizar
unos estudios,
a la hora
de realizar
un trabajo
o incluso
a la hora
de mejorar
la calidad de vida
si estamos hablando
de personas mayores.
Entonces,
ya nos está llegando
bastante gente
en esta situación
que a veces
lo que requieren
simplemente
es un asesoramiento
puntual,
un conocimiento
de unos materiales,
de unos recursos
para poder resolver
esa necesidad puntual.
Ofrecemos esa solución,
esa solución,
la manera
de ir superando
esas barreras
pero yo me acuerdo
que con Laura
lo hablábamos,
la primera barrera
es asumir
la situación
si es nueva
y si no es nueva
pues iniciar
un aprendizaje
desde bien pequeños.
Ahí debe entrar
también Rafa
en parte
y bueno,
ahí sí que debe haber
un trabajo
de fondo
importante.
Treballs de fondo
n'hi ha molt.
Jo imagino
que cuando vas
estar con la Laura
una de las primeras
cosas que te trobarías
es el desconeixement
de un mundo de historias.
La Laura
et va enseñar
a funcionar
de una manera
determinada.
Estem parlant
ya no
quan parlem de crios
sinó
quan parlem
d'adults
o d'adolescents
o de gent gran
d'algú
que ha funcionat
d'una manera
determinada
durante toda la vida
i en un moment
determinat
una malaltia
li canvia
les regles
del joc
i una persona
està situada
en una situació
d'absolutament
desconeixement
de com funciona.
Aquesta és la nostra feina
la mateixa
ho deia molt bé
hem d'informar
i a partir d'aquí
hem de començar
a explicar
com tenen que caminar
i quines són
les noves regles
del joc.
Exacte
vosaltres no doneu
una solució
doneu noves regles
del joc
que és molt diferent.
Si féssim una solució
faríem
el que es feia abans
en serveis socials
que hauríem
de fer en caritat
nosaltres no fem això
la nostra feina
és aconseguir
que les persones
arribin a ser autònomes
no només amb tècniques
sinó també autònomes
emocionalment
com ens podem imaginar
en un moment determinat
amb algú
li canvia en la vida
té que deixar de fer
la majoria
de les coses que feia
té que tornar a aprendre
coses noves
sobretot si un dia
té una determinada edat
això implica
un impacte emocional important
a partir d'aquí
tu deies
hi ha molta feina de fons
perquè la persona
pugui arribar
a entendre's
a si mateixa
des d'una perspectiva nova
entendre's
com a persona
amb una ceguera
o una persona
amb una discapacitat visual.
Si parlem dels nens
hi ha nens
que neixen ja
amb un problema
de visió
amb ceguesa
aquest treball
s'ha de fer
amb els pares
amb els pares
no sé què és més difícil
en un principi
i si després
parlem d'adults
parlarem de les famílies
que també té
tele marinera això
el cuidador
que diuen en principi
i que després
deixar de ser cuidador
perquè aquella persona
en el millor dels casos
assoleix la seva autonomia
o no?
Aquest és l'objectiu
si arribem
amb una adolescència
o un dels nens
que portem des de petits
arriba adult
i no és autònom
ens hem equivocat tots
i aquesta és una
de les qüestions
fonamentals
amb els nens petits
fem exactament
el mateix
que deia Maite
un acolliment
aquells pares
que esperaven
que li arribaria un criu
que estaven preparats
que havien preparat
bolquers
havien preparat roba
havien preparat
habitació
en sec
li canviem també
les regles del joc
diuen a veure
què passa aquí
com pot funcionar
i alhora
hi ha un impacte emocional
que moltes vegades
si nosaltres ho veiem
és molt més gran
de vegades
del que pot experimentar
una persona
a si mateixa
com per la vista
aquest naixement
amb uns pares
que es troben
amb un nen
que no hi veu
té unes implicacions
molt més complexes
que és el primer
que pensen aquests pares
moltes coses
com parlen amb vosaltres
a dir
moltes coses
quan venen aquí
es venen de moltes maneres
uns venen enfadats
gent que ve molt trist
gent que ve molt deprimida
hi ha gent que ve molt optimista
cada cop ens trobem
pares més informats
pares que es plantegen
que la vida pot ser
d'una altra manera
però sobretot
nosaltres el que escoltem
amb els pares
és gent que pateix
molt de patiment
i molt de dolor
de totes maneres
jo intueixo
que des de la vostra
experiència
si parlem de nens
posteriorment adolescents
i després adults
tot i que no sou tan grans
i no sé si heu pogut
fer alguna història vital
alguna
des d'aquesta experiència
jo diria
que en aquestes noves regles
del joc
o en aquestes altres regles
del joc
passa com passa
amb les ordinàries
vull dir que
hi haurà canalla
que estudiarà
que treurà bones notes
que anirà a la universitat
hi haurà canalla
que es revelarà
que serà un desastre
que no acabarà els estudis
vull dir
reproduïm els mateixos esquemes
que qualsevol altra persona
Acabes de definir
la part principal
de la nostra feina
com transmetre'ls als pares
que tenen un fill
no que tenen un sec
i això és una qüestió
que és important
que puguin recuperar
el fill que tenen
i que no es converteixin
la ceguesa
en la part fonamental
de la seva vida
perquè si no
si no estudies
perquè és sec
si protestes
perquè és sec
hem de transmetre'ls
realment
que puguin entendre
que tenen un criu
com qualsevol altre
amb una discapacitat
important

necessaris ajustats
jo deixo els crius
tu els vas a buscar
tu compres al migdia
i jo faig això a la nit
què passa?
tot se tiene que volver
a reajustar
i precisamente
en ese reajuste
uno de los dos
depende a quien le pase
de los dos
se ocasiona un cambio
de roles
i el que la supestat
Y entonces, de alguna manera, entramos nosotros en que la familia pueda sobrellevar ese proceso de la mejor manera
para que la persona que ha perdido la vista se pueda ir acomodando a su ritmo y no al ritmo de la familia.
Entonces, a veces la familia, claro, necesita ir andando poco a poco al ritmo del que realmente se tiene que ir adaptando.
Pero es un trabajo de las dos partes. Por eso se hace un trabajo con la persona que pierde la vista,
pero también paralelamente con la familia.
Permeteu-me que saludi el Manel Eiximenu, el cap de Serveis Socials. Manel, bon dia.
Hola, bon dia.
Ja ens coneixem, el que passa que amb el Manel només parlem per curses al llorito i per activitats d'aquestes esportives.
D'any en any.
Avui el Manel ve en qualitat de la seva tasca habitual, cap de Serveis Socials.
Tot això que explica la Maite i el Rafa, tu tens també molt per la mà, tu observes perfectament aquesta feina
i veus les reaccions que provoca, no només en la persona sinó en l'entorn familiar.
Evidentment, és un treball d'equip, d'equip de Serveis Socials, els tècnics i jo sóc un més a l'hora de treballar,
de donar aquest recolzament a ells i d'acollir també els nous afiliats o els afiliats que porten temps.
Llavors, és bàsic aquest acolliment, que sàpiguen que aquí els transmetrem i els donarem
són unes noves eines per a fer una vida normalitzada i, sobretot, donar-los la informació.
La gent ve buscant solucions.
O el que és ara molt bàsic, que és gent que ve i diu, jo vull tornar a llegir, vull tornar a veure.
M'han dit que aquí teniu unes ulleres en les que podré tornar a llegir el diari.
No, no, espere, mire, no sabem si aquestes ulleres màgiques no en n'hi ha.
N'hi ha algunes ajudes que potser li poden servir o no.
La gent ve en unes expectatives molt elevades.
O és que m'han dit que aquí teniu un repte al molest.
No, no, la 11 no en té repte al molest.
La 11 treballa després que el treball de la 11 comença quan la persona ja ha perdut la visió
o està en un grau de visió molt mínim i aquí comença la tasca dels serveis socials de la 11
i la tasca de la 11 en general.
Amb la Juani abans ho comentàvem que difícilment et pots posar en el lloc d'una altra persona
en la seva situació.
En aquest cas parlem de persones amb problemes de visió.
De totes maneres, vosaltres que hi treballeu és la vostra feina,
però ja sabem que primer som persones i després som professionals, ho intentem ser-ho.
Vosaltres probablement sigueu de les persones, tant el Rafa com la Maite,
sou persones que no teniu cap problema visual.
Probablement sigueu capaços de posar-vos, no dic en el lloc,
però d'entendre el que poden sentir.
Posar-vos en el lloc és el primer que hem d'evitar.
És una qüestió que de vegades és un principi.
És un tema professional, distanciament sobretot.
Sí, però no tant per aquesta professionalitat entesa per un distanciament,
perquè no ens afecti el que passa, sinó que precisament aquesta neutralitat
és la que ens permet entendre.
Perquè si jo m'hi fico en el lloc de la persona que no hi veu,
m'hi fico des dels meus principis, dels meus valors i dels meus sentiments.
I a l'Ailiat, perquè intento col·locar-me jo en el seu lloc.
Hi ha una distància i a partir d'aquí sí que pot haver un cert entendiment.
O si vols, millor, una certa comprensió de realment quins processos passen.
La Maite no t'ho dirà, però són gairebé 20 anys de treballar.
Està jove, ja l'hi he dit abans que ningú ho diria.
I en 20 anys hem vist molta gent, hem escoltat molta gent,
i a la llarga acabes establint una simpatia automàtica,
una empatia que s'estableix i que et permet arribar a entendre.
O si vols, aquells se sentin entesos, que és important.
I que en algun moment determinat et puguin dir,
per fi, algú que pot esbrinar o pot donar-se compte
que és el que m'està passant.
Si us sembla, continuarem parlant,
després hi ha molts més convidats a la taula que els anirem presentant.
Us sembla que fem una petita, molt petita pausa per la publicitat
i escoltem el que ens explicava la Laura fa uns quants dies
sobre aquesta primera arribada i l'inici d'aquest procés rehabilitatori.
I escolta, no ens hem d'enganyar, com ens va sorprendre
amb alguns objectes que faciliten en la mesura del possible
la vida de les persones quan es troben que veuen limitada
la seva capacitat visual.
Serà després d'una pausa.
El matí de Tarragona Ràdio
Cada vegada és més habitual veure dents blanques i sense imperfeccions.
Ara pots millorar les teves dents, sigui quin sigui el teu problema.
El grup Abadent ens avalen 20 anys d'experiència
amb clíniques a Barcelona, Girona i Tarragona.
Estem a l'Avinguda Francesc Macià, número 2.
Telèfon 977-23-1707.
Abadent, Tarragona.
El teu somriure és la teva imatge.
Coneixes Anem Per Feina, oi?
I tant!
Si necessites alguna dona de confiança per treballar a casa teva o a la teva empresa, els pots trucar.
Netejes industrials i a domicili, internes, atenció a gent gran i malalts, cuineres i ajudants de cuina, cambreres de pisos, dependentes i caixeres...
Doncs mira, prenc nota.
Anem Per Feina.
Telèfon 93443-3040.
Tenen dones preparades i de confiança.
I ofereixen un seguiment garantit.
Has pres nota?
Anem Per Feina arroba pangea.org o 93443-3040.
Amb el suport de Caixa Tarragona i l'Institut Català de les Dones.
Quan sortim amb la família, ens agrada anar a restaurants d'aquells antetipes B i a bon preu.
Per això mateix anem cada setmana a Maricel, el nou bufet lliure de les Gavarres.
Ho tenen tot en marisc, fred i calent.
I si vols, et serveixen a la taula tota mena de carns a la brasa.
I si encara et quedes amb gana, pots repetir-hi tot.
No sé tu, però jo hi penso tornar.
Apunta-t'ho bé.
Mar i cel, el nou bufet lliure de les Gavarres.
Liquidació per cerrar en Don Tresillo Torreforta.
Escucha, escuche.
Tot el gènere ens toca el 50% i 100 i 100 de artículos a mitat de preu.
No se lo piense més.
Venga i elija su modelo.
Quanto antes venga, millor elegirà.
Don Tresillo Torreforta.
Autovía Tarragona-Reus, cruce Torreforta.
Ha abierto los días 6, 8 y 17 de diciembre.
Tota la moda de la temporada la tens aquí, a Sastrería Pizarro.
Moda en americanas, pantalons, camises, abric, xequetons i vestits a partir de 180 euros.
Sense oblidar que amb la compra d'un vestit et regalem camisa, corbata, mitjons i cinturó de pell.
Som especialistes en talles grans.
Talles des de la 44 fins la 80 i en camises fins la 54.
A Sastrería Pizarro ens avalen més de 35 anys d'experiència
i el personal més qualificat t'assessorarà, sigui quin sigui el teu estil.
Tot per a l'home que vesteix bé sense renunciar a la qualitat i el bon preu.
Sastrería Pizarro.
Som professionals.
Sastrería Pizarro.
Carrer Mallorca 1.
Fent cantonada amb la plaça Ponent.
Telèfon 977-21-3617.
Tarragona.
Contacta amb nosaltres al matí arroba tarragonaradio.com.
Són dos quarts de 12 del migdia i un minut.
Seguim en directe des de la delegació de la 11 a la Rambla Vella, a Tarragona.
Laura Blanco, que abans parlàvem amb ella, va ser la persona que ens va rebre fa tres setmanes,
aproximadament, Laura?
Pot ser, pot ser.
Abans que marxessis al lluny a orient, a aprendre moltes coses que ja ens explicaràs després,
semblava un espai de teletienda, perquè no fèiem més que obrir armaris i treure objectes d'allà.
I ens quedàvem sorpresos, però sobretot el que la Laura jo recordo que volia destacar és de dir
escolta, tots els objectes poden ser útils, però al final la utilitat ve de la pròpia persona
i de qui estigui al seu costat ensenyar-li aquestes regles i aquest codi que comentava el Rafa.
Pues sí, porque como todos podéis imaginaros, cuando una persona deja de ver no puede enhebrar
una aguja o hay muchas cosas, o sea, no puede ver una esfera de un reloj, hay muchas cosas
que no puede realizar y entonces lo que hacemos con este tipo de material que tú comentas
es facilitarles materiales con los que los pueda hacer.
La Laura ens va explicar moltíssimes coses i en la mesura del possible, en uns 12 minuts,
hem intentat resumir-les.
L'escoltem.
Visitem la quarta planta de l'edifici que acull els serveis de la delegació de la ONCE a Tarragona.
Després que l'ascensor hagi indicat sonorament que hem pujat a quatre pisos,
guanyem ràpidament els pocs metres que ens separen del despatx de la Laura Blanco.
És psicòloga i treballa com a tècnica de rehabilitació.
El seu és un despatx a ple d'estris i armaris que la Laura ens anirà obrint mica en mica
per mostrar-nos alguns dels materials i objectes endus quotidià
que les persones que han perdut parcial o totalment la visió faran servir
per intentar refer la seva vida en la mesura del possible.
Aquí el que hacemos es que nos encargamos de que cualquier persona que padezca un problema visual,
ya sea una persona que tiene un resto de visión, o sea que todavía o que ve,
y cualquier persona que no tenga resto de visión puedan volver a ser autónomos,
tal y como están en las circunstancias actuales.
Aquí atendemos a todo tipo de personas, o sea, desde niños pequeños,
o sea, tenemos un servicio de atención precoz y se les atiende desde cuando son ciegos de nacimiento
o ciegos tempranos, se les atiende desde pequeños,
porque cuanto antes los cojas, pues mejor, ya se vas reeducando un poco,
y habilitando con sus capacidades, pero la mayor parte de la gente no es ciega de nacimiento,
es ciega tardía, o sea, que adquiere la ceguera con los años,
ya sea por una enfermedad o por un accidente o por un tumor o por otras patologías.
Es difícil aceptar que estás dejando de hacer muchas tareas que antes hacías de forma muy fácil,
como conducir, por ejemplo, es una de las cosas que más les cuesta aceptar.
Efectivament, l'aprenentatge és el pas posterior a l'acceptació d'un procés personal.
Difícil d'assumir una nova situació, evidentment no volguda.
La Laura, en tot moment, em va voler que entenéssim que assolir una certa autonomia és possible.
Es poden tornar a fer moltes de les coses que es feien anteriorment,
però mai la vida de la persona que ha perdut la visió tornarà a ser la mateixa.
Cuando detectamos a una persona así, con un problema visual, suelen venir,
si es un niño, a través del colegio, los derivan los colegios o los oftalmólogos aquí.
Si es una persona mayor, pues suele ser el oftalmólogo que les deriva también aquí a la 11
o algún familiar, que les anima a ello, porque a veces son un poquito reticentes a venir aquí.
Entonces, una vez que vienen, lo primero que se hace con ellos es ver en qué estado están
y, sobre todo, hay un psicólogo que se dedica exclusivamente a eso,
o sea, a ayudarles a la aceptación de lo que les está pasando, porque no es fácil aceptarlo.
O sea, es duro y necesitan acompañamiento para poder asimilarlo y para poder aceptarlo
y para poder volver a tener ilusión en que, tal y como están, tienen que continuar viviendo
y aprender a vivir así. Después, una vez que ya son capaces de comprender que su vida puede continuar
y que pueden hacer muchas cosas, entonces, cuando entra el proceso rehabilitatorio,
que es ya cuando ya ven que quieren seguir adelante y que quieren aprender todo lo que aquí se les ofrece.
Les dificultats són grans i, evidentment, és diferent per a les persones cegues de naixement
que per a aquelles que anteriorment hi veien. Per a aquestes, la memòria és un gran aliat.
És diferent a una persona que nunca ha visto, una persona que ha visto, ¿no?
O sea, en el caso de que tú perdieras la vista, tú sabrías vestirte perfectamente
porque lo has hecho durante muchos años y la ropa la reconocerías, pues, a lo mejor,
por un botón, por la forma que tiene, por la textura que tiene,
pero como sabes los colores como son, la identificarías igual.
Normalmente no suelen tener problemas en cuanto a la autonomía personal, en cuanto a higiene y demás.
El problema normalmente es identificar los productos de baño, que todos vienen con el mismo envase,
o sea, el gel normalmente no se identifica del champú, ni el suavizante, del pelo, del bote, del champú.
Entonces lo que hacen es marcarlo, les enseñamos cómo facilitar la identificación de todo eso.
O sea, marcamos los botes.
Entonces aprenden a hacerlo o por orden, es súper importante el orden,
entonces en el baño han de tener todo ordenado para saber qué es cada cosa, ¿no?
Porque como sabes, pues puede ser, es igual el envase del desodorante de un caballero
que el de la espuma afeitar, pero no suelen tener problemas.
I en el caso de que hi hagués algún problema en aquestes qüestions doméstiques,
hi ha estris que son molt útils, com ara aquest identificador de colors.
El identificador de colores que les sirve para la ropa,
o para poner la lavadora y no mezclar la ropa oscura con la clara.
Es un aparato que cuando lo apoyamos en la ropa, o en la cara, o en el pelo,
donde lo queremos apoyar, pues nos dice de qué color es lo que estamos viendo, ¿no?
¿Le puedes poner el aparato en la camiseta de Josep?
Verde, oscuro.
Ara que no tot són objectes i materials adaptats,
perquè a banda del sentit de la vista,
en tenim d'altres que segurament hem oblidat o hem relegat a un segon terme.
A través del resto de los sentidos.
O sea, tenemos sentidos que normalmente nos dan muchísima información
que no prestamos atención a ella,
porque es tan fácil la información visual y tan precisa que ni les prestamos atención.
Entonces, les enseñamos a utilizar el oído, el talto, el olfato,
que, por ejemplo, para cocinar es muy importante.
Usamos tiempos para que puedan controlar cuando tienen la hecha la comida o no.
Bueno, se cocina de otra forma, ¿no?
Pueden ser autónomos perfectamente cocinando
y pueden ser autónomos, lo que más les suelen gustar es freír las cosas,
pero todo lo que es cocido, asado,
la gente suele seguir cocinando si le gustaba, ¿no?
que controlan perfectamente también pueden medir exactamente las cantidades
y pueden hacerlo bien.
A banda d'aquestes explicacions, Laura Blanco ens continuava mostrant
des del seu despatx, en de la quarta planta de la ONCE,
altres estris útils per facilitar la vida dels invidents.
Hay materiales que la ONCE compra o fabrica específicamente para ellos, ¿no?
A ver, por ejemplo, como podéis imaginar todos, en mi casa emparejar los calcetines
es complicado porque a veces no sabes qué pasa, que siempre te sobran, ¿no?
Pues imaginaos una persona ciega total, que no puede ni por el tono, ¿no?
O sea, a lo mejor tienes tres negros, pero son distintos negros o distintos tamaños, ¿no?
Entonces, les cuesta muchísimo lo que es el emparejamiento.
Entonces, simplemente son unas anillas que cuando tú te quitas los calcetines
las enganchas, los dos calcetines, entonces los echas al cesto de lavar.
Siempre están unidos, o sea, siempre en el cesto están unidos,
se lavan unidos, se cuelgan unidos y hasta que vuelven al cajón unidos, ¿no?
Entonces, facilitan que no se haga, o sea, que jamás se separen los dos calcetines.
Pues eso que es una cosa tan sencilla como, claro, ellos tienen que coser igual,
o sea, que si se me deshace un bajo de un pantalón, pues ellos también se les deshace,
o sea, es que hay un botón, entonces también tienen que aprender a coser, ¿no?
Entonces, claro, el problema fundamental que tiene normalmente es el enhebrado.
Bueno, pues hay unas agujas que no son especiales de la ONCE,
sino que las venden en las mercerías, que se llaman agujas de ciego
o agujas de autonebrado, que son una maravilla.
Y, bueno, son muy fáciles de enhebrar, o sea, no hace falta mirar para enhebrarlas.
También hay enhebradores, o sea, que ese tema, la verdad es que en cuanto vienen aquí,
no, no, yo no puedo coser, yo no puedo hacer no sé qué, yo no puedo hacer no sé cuánto,
y decir, bueno, no es tan difícil como ellos imaginaban que era, ¿no?
En cuanto les das cuatro pautas y practicas un poquito y les demuestras que lo pueden hacer,
pues lo pueden hacer.
De hecho, aquí, los jueves, precisamente hoy, hay un taller que es muy bonito, que es de costura,
y vienen hace años varias afiliadas, algunas ciegas totales, y se hacen ropa,
o sea, se hacen abrigos, chaquetas, faldas, cosen con máquina de coser, o sea, que es una maravilla.
Hay cosas, pero, que no podran tornar a hacer, y otras serán imposibles o muy difíciles,
como ahora, a ir a hacer la compra.
Este es uno de los temas más difíciles que hay para ellos, la verdad.
O sea, no pueden, o sea, una persona ciega total no puede ir a un supermercado,
entrar en él y coger las cosas porque no sabe dónde están, no puede localizarlas ni saber dónde están.
Entonces, normalmente les aconsejamos que si van solos no vayan a un gran supermercado.
Hay supermercados donde sí tienen el detalle de que cuando van allí a comprar,
ellos pueden llevar su lista de la compra y dársela a alguien de la caja,
y cuando esa persona pueda, o llama a un reponedor, y cuando este reponedor pueda,
pues coge lo que necesitan y se lo facilitan, ¿no?
Entonces, bueno, ellos simplemente lo pagan y ya está.
Normalmente lo que sí se les aconseja es que vayan a la tienda pequeña donde se les da,
o sea, donde el tendero, como decías tú, les da las cosas,
porque en el supermercado suelen tener problemas y es un supermercado muy grande.
Lo que sí hacen es ir al supermercado más próximo a su casa, donde ya les conocen,
y darles a la chica que ya la conoce, decirle, oye, mira, cuando puedas, dame tal, tal, tal, tal.
Pero sí es cierto que es un problema para ellos, ¿eh?
Es evident que la compra no la poden fer d'una manera convencional,
pero sí que poden compartir, per exemple, el temps de lleure amb altres persones jugant.
¿Com es resol el tema dels jocs per als grans, però també per als nens i nenes?
El tema dels jocs, o sea, hay muchos niños aquí en Tarragona
que tienen problemas visuales, entonces, claro, ellos también tienen que jugar.
Lo que se intenta es que dispongan de juegos conocidos también para los demás.
Por ejemplo, pues tienen el parchís adaptado, el ajedrez, o el dominó.
Pero lo que tú, por ejemplo, las cartas.
Las cartas, hay unas cartas que ya están adaptadas en braille.
Pero hay muchas personas que no saben braille.
O sea, hay muchas personas mayores que se quedan ciegas que no tienen ni idea del braille, ¿no?
Entonces, ellas habían leído, pero no pueden jugar.
Precisamente estos días le he hecho, le hemos adaptado dos barajas, las adaptamos nosotros.
O sea, que la ONCE sí tiene barajas adaptadas en braille o baraja macro.
La baraja macro es una baraja gigante que es para personas deficientes visuales.
Entonces, al ser muy grande, la pueden ver.
La baraja en braille es para las personas que saben braille.
Pero esas personas que no ven nada y que no saben braille.
Entonces, nosotros se las adaptamos, o sea, les ponemos una tinta en relieve
y les marcamos el número.
O sea, ahora se lo estoy enseñando, ¿eh?
Sí, sí, sí.
Entonces, ellos notan con el dedo el número.
Esto es un 4 y el símbolo del palo de oros.
Hay juegos, y pues también está el tres en raya, o sea, hay bastantes juegos adaptados.
Com estan escoltant, el catàleg amb destris d'eines d'objectes de materials adaptats,
en definitiva, és molt ampli.
Aquí en tenen uns quants exemples més.
Para la vida diaria, aquí tenéis una báscula parlante, una báscula de baño.
Mira, entonces aquí primero las pisas con el pie y te dirá...
Hola.
Hola.
Retiras, retiras.
Mira cuando te diga...
Báscula preparada.
Como veis, es bastante fácil de utilizar.
O sea, le das un pisotón, te dice que está preparada y todo esto te subes y te dice...
Báscula de cocina.
Ahora os voy a...
Esto es una báscula de cocina para los alimentos, ¿no?
Entonces la apretamos.
Cero.
Nos dice que está cero.
Yo le pongo un objeto encima de la báscula, por ejemplo, el arroz o lo que quiera pesar.
Ciento, setenta, cuatro gramos.
Y nos dice lo que pesa.
Otra cosa es la medicación.
O sea, les enseñamos a que puedan reconocer los medicamentos, aunque no estén marcados por braille.
Les enseñamos cómo deben de marcarlos, que sepan partirlos.
Y que si tienen que tomar media pastilla de algo, hay unos cortadores de pastillas maravillosos.
O, por ejemplo, tomarse la temperatura corporal.
O sea, saber si tiene fiebre o su hijo o ellos o quien sea, ¿no?
Entonces también tenemos el termómetro parlante.
Me lo voy a poner yo ahorita.
Hay muchos aparatos, como veis, parlantes, ¿no?
Hay grabadoras, hay detectores de luz, hay grabadoras de mensajes.
O sea, ellos pueden llevar un llavero que cuando van al médico, el médico le dice
vuelva usted el día 13.
Se lo graban en la grabadora para, pues bueno, en vez de escribirlo en un papel,
pues se lo pueden grabar en una grabadora.
Hay, por ejemplo, pues una calculadora, ¿no?
Pues la calculadora, a ver, vamos a sumar...
Uy, espera, que le pongo el volumen.
Uno, dos...
Lo que pasa es que va dígito a dígito esta, por ejemplo, ¿eh?
Por seis, igual seis, siete, dos...
O sea, en vez de decirnos 672, esta nos dice 672.
Las hay que también te dicen la cifra completa, ¿no?
Pero bueno, sí, o sea, aparatos ya sonoros hay muchos, la verdad.
Al llarg d'aquests minuts hem fet el repàs d'alguns dels aparells i objectes
que poden ajudar els invidents i a les persones amb problemes de visió
a tenir una autonomia gairebé complerta,
ara que sense la seva força de voluntat a fora impossible.
A casa, després d'un període de temps, ho poden tenir tot controlat.
Els focs de la cuina, les aixetes del bany, els pots de gel o l'escoma d'afaitar,
el pot del cafè o el de l'arròs, la roba blanca o la de color.
Però què passa al carrer quan tots els indicadors i senyals són visuals?
Quan ens trobem que la situació del mobiliari urbà pot canviar,
les obres, nous edificis on les barreres arquitectòniques són inexistents,
i la falta de civisme de moltes persones fa que la ciutat sembli una pista americana.
Aprendre a caminar sol per la ciutat és un repte encara superior,
però d'això en parlarem més endavant.
En parlarem més endavant d'aquest repte.
Laura, ens comentaves que a la Xina, on has estat participant en un congrés,
hi ha determinats llocs a Hong Kong que estan avançadíssims en temes de materials
i en aquest tipus de coses, no?
Bueno, aquí en España estamos también avanzando mucho,
estamos intentando avanzar mucho,
pero bueno, ha habido cosas muy interesantes
y sí, es cierto que lo tienen muy incorporado ya,
o sea, lo que son las texturas en el suelo diferenciadas,
tanto en los metros como en las estaciones de tren,
los semáforos sonoros en todos los sitios
y bueno, esto es nuestra lucha cotidiana aquí también
para conseguir, pues eso, o sea, sobre todo una accesibilidad universal,
que además cualquier medida que adoptemos para los deficientes visuales
es buena para todos los demás, para toda la población.
Saludem Carmen Lourdes, és professora.
Carmen, bon dia.
Hola, buenos días.
Gràcies per ser amb nosaltres.
I la Maria Canadell és Tiflo.
Maria, bon dia.
Hola, bon dia.
Què és Tiflo?
Tiflo.
La Maria Canadell és Tiflo.
Tic bé, li preguntaré a la Maria, que estem abreviats, ja m'ho penso,
però és que a mi em costaria molt dir-ho sencer,
per això et passo a tu la pilota i que ho expliquis tu millor.
A veure, jo sóc l'instructora de Tiflo Tecnologia.
Veus com jo sabia que no ho podria dir?
Tiflo Tecnologia.
Sí.
Molt bé.
Tiflo perquè és sec en grec,
i llavors és tota la tecnologia pel món de la ceguesa i la deficiència visual.
És totes les noves tecnologies adaptades.
Això ha estat un avenç importantíssim en el que és aquesta qualitat de vida de les persones invidents.
Sí, molt.
Bé, amb no res, amb 10 anys ja he canviat tant,
que és impensable.
El que ensenyàvem fa un temps,
ara ja és que es queda a l'armari perquè ja no està obsolet.
I bé, és que ara es pot accedir a internet,
llegir el diari ja no és un problema,
perquè podem accedir per la xarxa.
i jo crec que...
Jo ja sé que per tu,
doncs, a lo millor és molt evident,
però ens podries explicar en què consisteix aquesta adaptació?
Entenem perfectament adaptació de determinats objectes,
dels llibres, òbviament,
però en el tema de noves tecnologies,
quan parlem de l'ordinador,
quan parlem d'internet,
quan parlem de programes informàtics,
de què estem parlant exactament?
Com es materialitza tot això?
El que es tracta és d'utilitzar l'ordinador,
tal com té qualsevol persona a casa,
i només posant un programa que l'adapti,
si una persona té una deficiència visual
que necessita que se li ampliï la pantalla,
doncs posem un programa ampliador de pantalla,
que ens amplia tota la informació.
Si és una ceguesa total,
necessitem la veu,
o una línia bràtria,
però que ja no s'utilitza tant,
només en alguns casos.
és la veu que tot el que fas amb el teclat
i per moure't pels programes,
t'ho va dient.
Però es pot fer,
jo em puc anar al Google a buscar alguna cosa
i em diu tot el que surt,
el correu electrònic,
el processador de textos,
és a dir, qualsevol acció que jo faig
amb el meu ordinador,
ho pot fer una persona invident també.
El problema d'internet
és que hi ha moltes pàgines
que són molt visuals,
no tenen en compte l'accessibilitat,
igual que parlàvem que per carrer
hi ha moltes que es podria fer molt millor,
a internet igual,
hi ha pàgines que simplement entres
i comença a haver-hi notets
que es mouen i això,
això no t'ho diu,
però si la pàgina està ben feta,
te llegeix molt bé la informació.
Per tant,
també a internet hi ha moltes barreres,
potser més en la vida virtual de la xarxa
hi ha més barreres
que en la vida real dels carrers,
encara.
Sí,
sí,
perquè últimament havíem provat
en l'últim dia d'internet
que hi havia mundial
de fer compra per internet
en un supermercat
i a veure,
hi ha supermercats que arribes molt,
quasi,
però al final és que no pots llegir
que el que tu has seleccionat
costa molt,
és quasi impossible.
Seria una alternativa
allò que comentàvem abans,
no?,
de la dificultat ja,
de forma autònoma
de fer la compra quotidiana,
el tema d'internet.
És que seria molt important
i no...
Carmen,
les noves tecnologies
us ha ajudat molt a vosaltres
també com a professors,
no?
Sí,
també,
perquè,
a veure,
antes,
por ejemplo,
un niño ciego,
en determinado nivel,
claro,
está,
para leer cualquier libro
tenía que ser en braille,
en braille o en cinta de cassette.
En audio,
claro.
Claro.
Ahora mismo ya se puede grabar
en un CD
y puede escucharlo
y visualizarlo
en un ordenador portátil,
por ejemplo.
El niño puede tomar apuntes
en el ordenador portátil
y luego esa información
o pasarla a braille
con su impresora braille
o escucharla
o imprimírsela
en un formato
de...
en una fuente mucho mayor.
En el caso de los niños,
alguna vez con Laura
hablando el otro día
ha habido,
y hay personas lógicamente
que pueden estudiar estudios,
que pueden cursar estudios universitarios,
quizás más complicado
la iniciación en la primaria
que no tanto en la universidad,
¿no?
Yo es que soy una gran defensora
de los maestros
por encima de los profesores,
es una debilidad que tengo,
pero lo que es la educación primaria,
el primer aprendizaje,
debe ser complicado
con una discapacidad visual
o con una cegueza.
Se supone que cuando
un estudiante
está en la etapa universitaria,
ese estudiante ya es autónomo,
¿vale?
Por eso te pregunto
que la primaria es complicada.
Claro.
¿Cómo se realiza?
Van a la escuela ordinaria
y tienen un apoyo añadido.
¿Cómo se escolariza
un niño ciego
en la actualidad?
A ver,
cuando...
previamente
a iniciar el curso,
se mantiene una reunión,
¿vale?,
con los profesionales
del centro
a la que asiste
la profesora
del equipo de once
que va a atender
a ese niño.
Les explica un poco
las limitaciones
a nivel visual
y cuáles van a ser
las necesidades
del niño.
Y, a partir de ahí,
dependiendo
de la edad
del niño,
dependiendo
del grado
de visión
que tenga,
la periodicidad
de esa atención
será mayor
o menor.
Entonces,
el profesional
atiende
al niño
directamente
y también
asesora
a los profesores
y a cualquier
profesional
del centro
que lo necesite
también.
Pero, en principio,
un niño invidente
va a la escuela
ordinaria.
Sí, perfectamente.
Hace muchos años
que cualquier niño
va a la escuela
ordinaria,
un niño invidente
también.
Lo que cambia,
claro,
lo que cambia
es el código
de lectoescritura
y, por lo tanto,
los materiales
que va a utilizar.
Pero, bueno,
se adapta
todo el currículum
que corresponde
a cada curso.
Sí.
¿Desde la once?
Desde la once.
Hay un centro
de producción,
bueno,
hay varios,
dependiendo
de las edades
y dependiendo
de la materia,
y entonces
se transcriben
los libros
y los que son
de primaria
pues entonces
se transcriben
aquí,
se adaptan
aquí en el propio
once,
aquí en Tarragona.
No hago ninguna
ironía,
ni mucho menos,
pero teniendo en cuenta
que de curso en curso
se cambian los libros,
que hay hermanos
que no los aprovechan,
también para los niños ciegos
es un problema
y sobre todo
para las personas
que adaptáis el material.
Pero es un poco absurdo
muchas veces
que te cambia
un libro
de un curso
al otro
es un proceso
costoso,
no solo
desde el punto
de vista económico,
sino en todos los sentidos
la adaptación
del material
y de los libros
en particular.
Lo que se mira
también
es que,
por ejemplo,
si en ese cambio
el cambio
no es perjudicial
para el niño
que él puede seguirlo
si se puede
se mantiene
el libro
de antes.
Hay libros que no,
pero los que se pueden
aprovechar
se aprovechan.
¿Cómo un niño
que nunca ha visto,
antes hablábamos con Laura
de lo importante
que es la memoria,
¿cómo un niño
que nunca ha visto
sabe que es un color
o sabe determinadas cosas
que habitualmente
las personas
que no tenemos
problemas de visión
pues las percibimos
a través de la vista?
Un color
nunca lo va a ver.
Ni vas a ver
si es rojo
o es...
A ver,
tú le puedes explicar
pues el color verde
es como la hierba,
como las hojas
de los árboles,
puedes dárselas a tocar
y en relación
a casi
una sensación
de la piel
o de calor...
Texturas, ¿no?
Sí,
¿vale?
Con el color,
pero él nunca va a saber
que es amarillo
como el sol
porque nunca ha visto el sol
ni va a saber
que es rojo
como...
Yo qué sé...
No lo va a saber.
Lo que pasa
es que relaciona
sensaciones
con el color
porque tú le explicas
de qué color
es cada objeto.
Rafa,
en principio
la evolución escolar
de un niño
o una niña
ciegos
es exactamente igual
a la de otro niño
o otra niña
que no ve.
Hay suspensos,
hay matrículas de honor,
ahora y de todo.
Curiosamente,
en el sexo total
acostumen a haber
millors notes.
Són nens
que tenen
menys distraccions,
són nens
que obligatòriament
se tenen
que concentrar
més
i tenen
que dedicar
moltes més hores.
Parlem molt
d'educació integrada
però parlem
d'un esforç
important
que tenen
que fer
però evidentment
no dependrà
tant de la ceguesa,
dependrà tant
de les ganes
que tingui el nano
d'estudiar,
dependrà
de totes
les altres
trets
de personalitat
que pugui haver
però sí
evidentment
n'hi ha de tot.
Parlem d'educació
però també
hauríem de parlar
ni que sigui
de retruc
de treball.
Jo no sé
el tema
de la integració
laboral
com està
complicat.
Complicat
és important
que entenguem
una cosa
hem parlat
de rehabilitació
i hem parlat
d'educació
com a qualsevol persona
l'educació
a què la dirigim?
A ser bons ciutadans
a internar-nos
a la societat
però sobretot
i a l'autonomia personal
però sobretot
a trobar feina
la persona
que se't queda
té un problema
de vista
i es queda
amb una discapacitat
visual
i no té
una bona pensió
darrere
perquè no ha treballat
molts anys
què necessita?
Evidentment
necessita treballar.
Llavors
és una de les qüestions
més importants
que nosaltres
ens plantegem
perquè si no
acabaríem tenint
gent que no seria
autònoma
que no arribaria
a tindre-la
la independència
que és necessària.
Mostraria una mica
el fracàs
del procés
i es tracta
de triomfar
no de fracassar
tot aquest procés.
Tenim dos nanos ara
i són una de les jolletes
que abans preguntava
si havíem fet
algun cicle complet
i l'hem fet.
Tenim un nano
que va en periodisme
l'autònoma
i tenim un altre nano
que va en dret
a la central de Barcelona.
El plantejament
d'aquests nanos
no és tindre
un títol acadèmic.
Tant un com l'altre
voldran
amb un parell
d'altres anys
treballar
amb la vostra feina
ja veurem com
i l'altre
treballar d'advocat.
Aquest és el plantejament
que nosaltres busquem
la integració laboral.
Quin és el principal problema?
La gent té molta por
al moment
que li plantegem
una persona amb ceguera
o una persona
amb discapacitat visual
l'empresari
el contractador
o fins i tot
els propis clients
que podrien haver.
La nostra feina
és conscienciar
la nostra feina
és intentar convèncer
els empresaris
que realment
les persones
amb discapacitat
poden funcionar
i poden arribar
a donar un rendiment
millor que una altra persona.
Advocat, perfectament.
Periodista,
jo,
per la part que ens toca
a nosaltres,
la ràdio,
doncs perfectament.
La Laura deia
això de la ràdio
és una mica
també ningú sap com sou,
no?
I la ràdio
vull dir és paraula,
és el sentit de l'oïda.
Animem
i convidem aquest noi
que a l'hora de triar
jo que ell
em quedaria amb la ràdio.
No per res,
no perquè sigui evident
sinó perquè realment
és dels mitjans
que més ens agrada.
Són les 12 del migdia
pràcticament.
Repassarem l'actualitat
nacional i internacional
i després continuarem
amb més convidats,
amb més qüestions
que posarem damunt la taula
al Saló d'Actes
de la 11 a Tarragona
a la Rambla Vella.
de la Rambla Vella.
de la Rambla Vella.
de la Rambla Vella.
de la Rambla Vella.
de la Rambla Vella.
de la Rambla Vella.
de la Rambla Vella.
de la Rambla Vella.
de la Rambla Vella.
de la Rambla Vella.
de la Rambla Vella.
de la Rambla Vella.
de la Rambla Vella.
de la Rambla Vella.
de la Rambla Vella.
de la Rambla Vella.
de la Rambla Vella.