Jordi, explica'm el per què d'aquest eternament a Iolanda.
A veure, era... hi ha una mica un toble joc, és a dir, una d'una banda és un homenatge a la Iolanda García,
que trobo que és una de les grans professionals de la casa, fa molts anys que hi és, vam treballar junts, ens uneix una molt bona amistat.
I em semblava una bona oportunitat de lligar les dues coses, és a dir, d'una banda és allò de, diguem-ne, del...
amb un fet o amb alguna qüestió que et faci sortir de lo normal i de lo que cada dia, tot i que és una feina ben variada,
i d'altra banda era això, era una mica un homenatge a ella, és a dir, una mica el volguer...
en realitat, un homenatge personal i global al que és la misura i a la persona, no?
És una història d'intrigua. Bé, no l'he llegit encara, però pel que m'han dit, pel que he sentit...
Sí, la idea és aquesta, és a dir, és una història, diguem-ne, amb clau, no sé si dir-ne negre,
però com a mínim sí que juga bastant, doncs, això, amb els escenaris de Tarragona i amb les...
més amb l'esperit de Tarragona.
I sobretot amb... jo crec que el paper clau també és la ràdio, en aquest sentit, no?,
perquè era una mica el que es tractava.
I tot i que potser al primer moment no ho sembli, sí que és cert que...
jo crec que la ràdio té un ves important perquè realment és el fil conductor
i és una mica el... l'aparador, el lloc on convergeix tot al final, no?
En quins mitjans havies estat treballant?
Jo vaig estar, bueno, no sé si per sort o per gràcia,
tots els que hi havia i tots els que van tancar, és a dir que...
Jo vaig començar el Catalunya Nova, que va ser un suplement que feia el periòdico,
que va durar molt poquet, vaig estar el Catalunya Sud, el Tarragona Viva,
vaig estar el Nou Diari, vaig estar també a Tarragona Ràdio,
aquí molt poquet temps, això sí,
i després l'etapa, diguem-ne, més llarga va ser el Nou Diari
i abans havia estat a Ràdio Popular de Reus, que és on vaig començar,
i a la SER a Ràdio Reus.
I llavors, vull dir, i l'última etapa, això la vaig viure al Nou Diari.
Amb la Ioranda, supos que havies coincidit a la SER.
Abans coincidit a la SER, sí.
Abans coincidit a la SER i una temporada a Tarragona Ràdio,
però allí sí que molt poquet, i llavors amb ella bàsicament havíem treballat a la SER.
Quina va ser la teva col·laboració amb Tarragona Ràdio?
Vaig fer una coseta amb molt poc temps,
que es feien uns programes a la nit de música tot asseguida,
llavors el que feia era una mica la programació d'aquesta música.
Va ser una cosa breu, que no sé si va arribar un mes,
una cosa així, va ser molt... un impàs estrany.
I quan et va arribar la proposta d'escluir aquest relat
inspirant-te en el món de la ràdio,
d'on va sorgir la idea, quina va ser la fonda d'inspiració?
No, mira...
Aquest homenatge a la Ioranda, com se't va ocórrer la idea?
Tampoc ho sabria dir, és allò que vas pensant i vas donant tombs,
i què podria fer, i què no sé què, no sé quantos.
I clar, primer vaig pensar allò una mica en la història,
i a la volta que allò li vas donant tombs una mica,
i llavors acabes lligant totes les peces.
M'agrada bastant també jugar amb aquesta cosa que les històries de ficció
tinguin un punt de realitat i hi hagi contactes reals o paisatges,
persones que d'una manera o d'altra formin part de la història
sense potser ser els protagonistes, però sí que tenint-hi un pes important.
Això a vegades em fa gràcia, no?
I més amb això que és molt proper, clar, són coses que...
gent i llocs que t'estimes molt, i per tant que pots jugar molt,
i t'hi permet molt fer-ho, no?
En drama des del teu conte, no?
Sí, en drama, clar.
Suposo que aquest títol hi ha un rerefons mitològic,
no sé què pot tenir a veure, almenys...
Només he llegit el títol, eh? No sé res més del conte.
És un conte... Efectivament, agafa, podríem dir,
la protagonista, una de les protagonistes de l'Iliada,
però aleshores agafa una suposició d'una guerra,
i que en aquesta guerra, on tenen un paper determinant
els mitjans de comunicació, sobretot la televisió,
té un... es capgira, diríem, tota la tendència de la guerra,
això que en podríem dir una guerra de guerrilles,
a través de la ràdio.
I precisament aquí hi ha la intervenció de la ràdio, no?
Vull dir que la ràdio funciona com un mitjà,
doncs potser no tan evident com la televisió,
però que té molta repercussió i moltes possibilitats,
diríem, intestines.
I on situes aquesta història?
En un temps present, un passat, en un lloc atèric?
Present.
Diríem un temps present, el que passa que no queda determinat,
ni el lloc tampoc no queda determinat.
El lloc és Troia, però evidentment no és Troia.
És evident.
I d'on va venir la Fondits,
i quan vam fer aquesta proposta,
escriure un relat sobre la ràdio,
com vas arribar del plantejament inicial d'escriure-vos a la ràdio?
Sí, perquè jo tampoc no connecto tant al món de la ràdio,
hi he anat a ràdios i això,
però tampoc no el conec gaire interiorment.
Vaig començar alguns altres comptes amb altres plantejaments,
però vaig trobar que quedarien postissos,
i aleshores vaig tirar més cap pel que podríem dir
l'essència de la potència que pot arribar a tenir la ràdio, no?
I em vaig determinar més per aquesta banda.
I el fet d'agafar aquesta rèdio clàssica,
almenys en el viató,
en el personatge,
vol dir que les històries se repeteixen en llarg de l'any?
Esclar, vull dir,
és donar-li una altra dimensió,
com si fos una cosa absolutament intemporal, no?
Perquè, esclar, la protagonista es diu Andròmaca,
però és una persona actual,
però al mateix temps com si fos també el personatge de la Ilíada, no?
El final feliç.
Al final, bé, d'aquella manera.
No, jo directament no,
només d'anar-hi per entrevistes o així,
però directament de treballar a la ràdio no he treballat mai, jo, no.
I com a oient, en seguida?
Sí, sí, sí, sí.
Jo soc oient només de ràdio, jo no tinc televisió,
i aleshores soc oient només de ràdio.
Jo sento moltíssim la ràdio, però molt.
Com que a més a més treballo moltes hores a casa,
doncs molt sovint,
doncs estones o així,
doncs engego la ràdio.
Quan tinc una estona de lleure, encara que no mi sigui un minut,
engego la ràdio.
Què t'agrada ser?
De tot, tertúlies, música, entrevistes, de tot, de tot.
Una mica de tot.
Vinga, va.
El teu conte sí que no tinc ni idea,
perquè encara no he tingut temps a mirar.
No sé com s'intitula, si queda ser-me en cas.
El meu conte vol ser un homenatge als companys de la ràdio.
Com que no podia parlar de tots els programes,
perquè és impossible,
parlo de Boira,
perquè recordo una vegada que m'han entrevistat
per un llibre que vaig fer,
lògicament podia parlar de qualsevol altre programa,
però mira, vaig triar Boira,
perquè a més a més tenia la cosa del misteri,
i llavors em permetia fer una narració del misteri
amb l'excusa de la ràdio, no?
Aleshores és la història
d'un programa de Boira
que investiga l'experiment de Filadèlfia,
Filadèlfia Experiment,
aquells mariners que van desaparèixer
en un vaixell a través d'un camp magnètic,
que no se sap si és veritat o si és mentida,
però jo ho situo a Tarragona Ràdio
que les investigacions van progressant molt
i bé, és un divertimento en aquest sentit, no?
perquè crec que Nova York, Washington, París, Berlín
són capitals mundials,
però que realment Vallmoll o Tarragona
també ho poden ser,
vull dir, poden tenir una història universal
interessantíssima.
Aleshores jugo amb les dues coses.
Em sembla que dels autors
que se'ls ha encarregat de fer un relat
totes el que has estat més vinculat
amb Tarragona Ràdio.
Sí, de fet, sí,
perquè doncs des del principi fins ara
amb diverses intermitències
doncs hi he anat entrant i sortint, ja ho sabeu.
I per mi Tarragona Ràdio
és com una casa que estimo molt,
que aprecio molt
i per tant el conte
s'havia d'escriure forçosament
amb molt de carinyo
i suposo que els altres companys del llibre
també ho han fet, no?
Però jo em sentia més de la casa.
Quan et van fer l'encàrrec
vas tenir clar que s'havia de centrar
la història en Tarragona Ràdio
perquè altres han agafat el mitjà
com una cosa més etèria.
Sí, clar, bé, jo podia parlar una mica
jo quan escric el conte
m'imagino l'estudi,
m'imagino la gent,
et veig a tu allà redactant,
encara que no parli de la gent,
jo veig Tarragona Ràdio, no?
I aleshores és una mica més...
Tot i que és una cosa molt fictícia
que jo no hi surto,
no deixa de ser una miqueta autobiogràfic
en el sentit que parlo d'una casa
que conec molt bé.
I per què l'experiment, Flabel?
No et va agafar l'idea d'agafar aquest fet?
No ho sé, perquè a vegades
tinc una mica tirada per el tema paranormal.
És un dels temes que prefereixo.
I potser no l'he treballat molt
i vaig pensar que era un bon moment.
Aprofitant, mira, és allò, lligar.
És fer...
Tenim ràdio, tenim un programa de misteri,
tenim Filadelfi Experiment,
com podia ser qualsevol altra cosa.
Però els viatges en el temps,
de l'espai, el temps,
és una cosa que sempre m'ha interessat molt.
Aleshores, que apareixin uns mariners
de la Segona Guerra Mundial
en diversos punts del planeta
i que un que apareixi per Tarragona
i comenci a investigar
un programa de Tarragona Ràdio,
doncs vaig pensar que podia ser
una broma divertida.
I quin element domina?
El misteri, la por,
la intriga, l'humor...
jo sempre ho feia amb un toc d'humor.
O sigui, hi ha un distanciament irònic
que...
O sigui, d'entrada,
que pugui passar això és increïble.
Per tant, hi ha parteixió d'aquesta base
que el mateix protagonista
no s'ho acaba de creure, no?
Però, clar,
també hi jugo en què pot ser veritat.
Vull dir, l'humor és importantíssim,
però combinat amb el misteri.
A veure, Adam,
el teu conte no el tinc controlat,
m'hauràs d'explicar
des d'un principi
d'aquí a la...
Sí, el meu conte...
Sí, es titula Matrònom
i sí, ara el recordo
perquè, esclar,
ja fa temps que el vaig escriure.
És una...
És la història d'una persona
que té una síndrome estranya
que és que quan ell pensa una paraula
algú la diu.
El resumeixo molt, eh, la síndrome?
S'ha de llegir.
Llavors, va evolucionant la malaltia
en diferents estadis
i fins a...
En algun moment,
fins i tot supera...
És a dir,
quan ell està pensant una paraula
o algú la diu
o algun mitjà de comunicació la diu
o d'alguna manera es reprodueix, d'acord?
I aleshores intenta fugir
d'aquesta síndrome de diverses maneres,
se'n va viure a la selva, etcètera,
i, en fi,
ja...
No explico el final, diguéssim,
però és d'això.
Sí, sí.
I en aquesta història
la ràdio, quin paper és?
Sí, perquè la primera...
El primer cop que s'adona
de la síndrome
és escoltant la ràdio
i li passa sovint, diguéssim,
que...
que ell està pensant aquesta paraula
i la sent a la ràdio.
Fins al punt que busca paraules,
busca, intenta pensar paraules estranyíssimes,
però en aquell moment, per exemple,
doncs fan un tall de meteorologia
i surt la paraula, etcètera, no?
Com si ell produís que la persona
que està a l'altra banda
de les zones, diguéssim,
digui la paraula.
I aquest concepte de matrònom
que hagués donat de títol
és un terme musical?
Sí, té a veure perquè
es produeix una...
Clar, el matrònom és
aquell aparell que et va marcant
el ritme i tal, no?
I té...
Clar, és que no ho puc explicar gaire,
tampoc, perquè s'hauria de llegir.
Té a veure amb com els ritmes
de la malaltia
que va...
com es va desenvolupant...
Malaltia o no, eh?
Vull dir que entre cometes,
perquè em penso...
Sí, en fi...
Hi ha especialistes,
perquè ell va a veure especialistes,
esclar, que li acaben dient
que és una malaltia
i a alguns altres no,
hi ha un cert debat sobre...
Per arribar a l'encàrrec
d'escriure aquest conte,
com ho has fet?
Sí, doncs mira...
Que tingués a veure amb la ràdio
i com ho has fet?
Sí, doncs mira,
em va anar a la mar de bé
perquè, a més a més,
sóc un oient
enganxat a la ràdio totalment
i em va anar molt bé
perquè em ballava pel cap
la idea d'aquest conte
ja abans que me'l proposessin
i, per tant,
em va anar perfecte
perquè...
perquè una mica,
alguna vegada,
m'ha passat això, diguéssim.
t'acabes basant
en coses que has vist
o en coses que t'han passat
o en coses que has llegit
o en coses que has intuït
però alguna vegada
sí que m'havia passat
que just quan pensava
una paraula sortia, no?
Que tot això després
ho he modificat
i ho he exagerat i tal
per tant, em va anar
a la mar de bé, sí, sí.
I...
T'anava a preguntar
el que ja no sé què...
Mira...
Sí, quina és la...
Ja, ja està.
Quina és la teva relació
amb el món de la ràdio?
A banda com a orillet...
Mira, la meva relació
amb el món de la ràdio
jo vaig començar corregint
per un diari
per tant, dins del món
del periodisme
d'aquests periodistes
alguns van anar
a acabar fent ràdio
no he treballat directament
en una ràdio
però conec molta gent
de la ràdio, diguéssim
i que després
s'han evolucionat
alguns cap a la tele
alguns altres s'han quedat
a la ràdio
alguns altres s'han quedat
a premsa escrita
però el món del periodisme
diguéssim
del Camp de Tarragona
només a l'Ie
diguéssim
vaig estar uns anys
treballant amb això.
I en aquesta història
quin element predomina?
Molt la intriga
una atmosfera inquietant
Sí, una mica inquietant
amb un final
o sigui
amb un to també
tirant més aviat
cap a humor
que no a drama
inquietant
tirant a humor
sí, sí
Com a títol del llibre
perquè bàsicament
no l'he llegit
però per tant
l'únic que puc valorar
és el títol
has agafat el títol
d'una cançó
He agafat un títol
d'una cançó
molt antiga
Com a font d'inspiració
o com un baix?
Sí, no, no
de fet
sí
és a dir
és una cançó
de Bagels
del 1981
Video Kill
de Radio Star
la vídeo va matar
l'estrella de la ràdio
i a partir del títol
doncs
he portat el títol
a la pràctica
en certa manera
tampoc no cal explicar
res més
perquè si no
ja explicaríem com va
però era una mica
fer un joc
perquè m'he pres el compte
com un joc
un divertimento
i a partir del títol
doncs és tot
un plantejament
lleuger
Si dius que va
d'un assassinat
per alguna manera
hi ha element d'intriga?
No, no, no
tampoc realment
és un assassinat
des d'allò
el vídeo
de fet la cançó
el vídeo va matar
l'estrella de la ràdio
era justament
perquè la imatge
s'hi va matar
la gent de la veu
etc.
no va per aquí
és a dir
tampoc no vull donar pistes
de fet
és un conte
que passa
a l'època actual
en què hi ha
un personatge
que
és més o menys
famós
i controla
el món
o si més no
d'una emissora
local
i a partir d'aquí
encara vol fer més
el salt
amb una sèrie de referents
i doncs a partir
d'aquests
pressuposts
se'n redó una mica
la troca
i de la proposta
que et van fer
inicialment
d'escriure alguna cosa
que tingui relació
amb la ràdio
a la història final
que has descrit
com va ser
no és que va ser
a veure
va ser molt diferent
i en aquest cas
hi ha una cosa
personal
que ha marcat molt
aquest conte
a veure
jo vaig començar
quan el Ricard
laod me va dir
o anava pensant
anava pensant
i vaig començar
un conte
i de fet
ja tenia uns quants
folis del conte
en què
un personatge
que treballava
a la ràdio
havia tingut
un accident
de circulació
i justament
al cap
quan hi ha aquests folis
estaven escrits
el meu germà
que treballa a la ràdio
en aquest cas
com a tècnic
va tenir un accident
de moto molt fort
llavors el conte
es va interrompre
em va agafar
molt mal estrogança
i vaig començar
de nou
potser més de pressa
i per això
vaig buscar
un divertimento
una manera
doncs
com de fugir
i d'apartar
altres coses
que tenia al cap
per aquestes circumstàncies
personals
vull dir que
això sí que hi va intervenir
ara que m'has fet pensar
en el conte
de l'Adam Menyer
que agafa
el personatge
pateix una malta
i que quan pensa
una paraula
algú la diu
o alguna cosa
passa en relació
amb aquesta paraula
seria el que t'hauria
passat amb tu
si aquelles casualitats
de la vida
que per sort
ara es poden explicar
en aquesta lleugeresa
perquè
està en procés
de recuperació
el meu germà
i serà un procés
molt llarg
però és allò
que comences
a escriure
i jugues
que si té
un poli
i molti
i era tot un joc
també
de paraules
i de cop i volta
veus un accident
al teu cantó
i a més
amb una persona
que treballa
també
a la ràdio
i és com allò
com de mala estrogança
de conjurar
i ho vaig deixar
aparcat
també totes les circumstàncies
aquestes em van haver
de deixar aparcades
a la feina
i aleshores
quan la vaig reprendre
i amb una certa pressa
fins i tot
per complir els encàrrecs
vaig voler buscar
allò per fugir
d'estudi totalment
una cosa
que em distregués
i que no em recordés
absolutament
res d'aquest tema
no sé si és
aquesta casualitat
d'anomenar les paraules
i de toquem fusta
de toquem ferro
però sí que de fet
és el segon conte
i era una manera
de divertir-me
amb la ràdio
i potser no explicar
moltes coses
que tenia el cap
o que m'havia plantejat
però bé
una manera de conjur
i quina és la tòxica
personal de la música
que va haver-me pagat?
Ui, a veure, molt
jo em vaig pagar
quan jo estudiava
Filologia Catalana
els primers anys
me'ls vaig pagar
treballant
en una empresa
de petroli americana
aquí a Tarragona
i després jo
quan feia tercer
vaig començar
com a corresponsal
a l'Avui
i després ja
els
a la SER d'aquí
a Tarragona
és a dir
als serveis informatius
i altres programes
de la SER
amb el Plaça Major
i vaig estar
fins al
82-83
que vaig entrar
ja a donar classes
com a professora
de la universitat
i després
com a ràdio
durant uns 10-12 anys
vaig estar col·laborant
amb el Postres de Música
també Catalunya Ràdio
i altres programes
escadossers
és a dir
una col·laboració
un estiu
amb un lloc
un altre estiu
amb un altre
coses d'aquest tipus
però sempre he anat
mantenint
una certa relació
en aquesta experiència

El seu llibre és el que tanca el llibre, Sota Terra.
Sempre em toca, que sóc xirinacs, al final de tot.
No hi havia pensat que no és, però no ho fa bé.
Sí, sempre hi ha l'última.
Què s'ha inspirat per això?
Ai, ai, bé, la ràdio era obligat,
però hi ha un personatge que m'agrada molt,
que viu des de sempre a Sota Terra.
Aquí, a la part alta de Tarragona, hi ha molts subterranis.
I aquest, que es diu Jaume Rius,
i és des de sempre, si alguna vegada baixeu, el trobareu segurament.
I s'ha acomodat a la seva casa,
però també té una ràdio i té bones antenes posades.
Aleshores, escolta molts programes de Tarragona Ràdio.
Aquí també surt el mític Misty, no sé si heu vist la pel·lícula,
Misty, Play Misty for Me.
És una pel·lícula del...
Bé, ara no me'n recordo, del...
D'això, del protagonista.
Ho tenia muntat per aquí, però és igual.
Ja ho veureu, que llegeixi el conte, ja ho veurà.
Que l'empaita una dona de les que sol trucar de nit a la ràdio.
I llavors l'empaita...
El Clint Eastwood és aquest.
I hi ha l'empaita fins que arriba la cosa a tornar-se dramàtica i tràgica.
I no es pot treure de mala dona.
Llavors aquest Play Misty for Me és un relat de ràdio que té obsessionat aquest personatge.
I a mi també.
Llavors la ràdio sempre és present.
De pas hi ha també una repressadeta crítica en els polítics,
perquè el temps li toca, això.
Però, de fet, és la relació d'aquest personatge, que és el Jaume Rius, amb la ràdio.
I amb Tarragona Ràdio.
És el que anava a dir, Tarragona Ràdio, també, no?
Sí, sí, això tot, perquè sempre.
Aquest personatge va sortint des de les meves primeres obres,
aquell que vulgui alguna vegada fer un estudi,
va sortint periòdicament, surt molt, el Jaume Rius,
que viu sota terra perquè si viu a sobre s'enfonsa.
I com que va venir la idea d'escriure aquella història?
Quan li vam fer la proposta d'escriure una història sobre la ràdio,
i com va arribar de la idea inicial?
Sí, home, és una mica difícil que es gesti una cosa d'encàrrec.
Però, a vegades, la gent té mal entès la qüestió dels encàrrecs.
I diuen, no, això no és d'encàrrec.
Si no fos pels encàrrecs, no tindríem les obres d'art millors que tenim.
Perquè, per exemple, pensa que el Raquel de Moser és un encàrrec,
i molts dels quadres més famosos són encàrrecs,
començant per la Capella Sixtina.
Tot això és un encàrrec.
I en qui s'encarregaven?
En els que els ho havien fet millor, si no, no s'ho havien encarregat.
De manera que la part d'encàrrec no és pejoratiu en cap cosa d'artista.
Llavors, l'artista és com un repte per ell.
L'escriptor, en aquest cas, igual.
Me diuen això, doncs anem a lligar-ho.
I en aquest sentit, aixem-me van dir...
Bé, me n'havia oblidat una mica l'hivern,
i a l'estiu diu que et toca,
llavors allà a la Montral amb tranquil·litat,
surt el meu personatge i ja està.
A veure que això es lliga a moltes coses.
La muntanya, el mar i sota terra.
I li anava a preguntar també quina és la relació de l'Albert Xilinax amb la ràdio.
Bé, la meva relació amb la ràdio d'aquí,
a la Tarragona Ràdio, que és del que es tracta,
és el bon acolliment que sempre m'han donat.
Això sí, han estat sempre amb les meves coses,
les han ressenyat,
hem fet entrevistes i això.
Ara jo he de confessar que de ràdio a casa no me'n poso per treballar.
Hi ha gent que treballa amb ràdio, jo no.
Ni gairebé música, només m'agraden els sorolls naturals.
Sí, silenci.
Que no n'hi ha tant per què, però bé.
Ara, quan vaig de viatge, sí,
però la gentada que passa per allà a sota no veig.
Doncs això.
Moltes gràcies.
Pel que m'han anat explicant els altres autors,
perquè jo el llibre encara no me l'he llegit,
el teu conte seria el que remunta més a l'antiguó,
per dir-ho d'alguna manera.
Si tu has llegit ser als anys 30?
Sí, són els anys de la Guerra Civil.
És a dir, hi ha un...
de la Guerra Civil fonamentalment, sí.
Jo la voluntat que he tingut ha estat d'entroncar una mica,
ja sé que era l'aniversari de Tarragona Ràdio,
però no he volgut parlar exactament de Tarragona Ràdio,
l'he volgut entroncar en una tradició molt més llarga,
que era la de la ràdio, no?
I per això em vaig buscar un moment en què la ràdio tenia,
a més a més, el valor únic,
perquè no hi havia televisió,
i per tant aquell era el metge de comunicació per excel·lència.
Per això he tirat enrere, sí.
El Villatoró en la presentació parlava de la nostàlgia de la ràdio
i és present aquest element en el teu conte.
Jo crec que no, jo crec que ell es referia més aviat
no tant a la narració, que jo no crec que sigui nostàlgica,
sinó més aviat a la nostàlgia que podem sentir tots
en relació a aquell moment estel·lar en què la ràdio efectivament
feia viure la gent molt més que no pas ara a la televisió, segurament.
Em sembla que es referia a això a ell.
I, bueno, si tu ves l'acció durant la Guerra Civil,
què és el que passa en aquest conte?
Fins on s'ho pugui explicar?
És molt difícil explicar arguments,
però és un conte que gira l'entorn del poder de la ràdio,
de la capacitat extraordinària que té la ràdio
per convèncer les persones per fer-les viure, no?
Una mica, doncs, el mateix que té el poder que tenia la paraula escrita,
per exemple, pel Quixot,
que és a través d'un llibre que aquell home es crea un món
i, clar, la culpa no és naturalment del llibre,
sinó de qui el llegeix d'una determinada manera.
Doncs amb la ràdio he volgut fer una cosa semblant,
és a dir, el poder de la paraula de la ràdio és tan potent
que fa que individus orientin la seva vida
en funció del que han sentit, la ràdio, no?
De vegades s'equivoquen i de vegades ho fan malament o ho fan bé,
però en qualsevol cas la culpa no és seva,
no és de la ràdio, és dels personatges.
Apareixerien l'ús propagandístic que es feia de la guerra...
Sí, sí, sí, naturalment.
Totes les proclames i les soflames que es podien sentir
i llavors arrel d'aquí hi ha un personatge que actua d'una determinada manera
i un altre que actua d'un altre i que sembla que se'n penedeix.
I des de la proposta inicial d'escriure un relat sobre ràdio aquest deseny,
aquesta història que has fet finalment, com va sorgir la idea, com va ser arribat aquí?
Mira, va sorgir d'uns quants plantejaments.
El primer no parlar de la contemporaneitat ni de Tarragona Ràdio en concret,
sinó això, entroncar-la amb la tradició de la ràdio.
En el segon, de posar l'èmfasi en aquest aspecte de la ràdio,
és a dir, en el seu poder de convicció.
No, clar, la ràdio quan menteix també té un poder de convicció,
no ho estem veient ara amb alguns mitjans de comunicació radiofònics,
baixar la copa i per certs actes, que es permet a l'UXA de mentir,
literalment, i en canvi ser creguda i tenir un públic fidel.
Doncs aquest poder de convicció era el tema que a mi m'interessava més.
Llavors, a partir d'aquí va sortir una història,
doncs, què és la que és?
És l'atrudis al balcó, es diu.
I per últim, quina és la relació de Jordi Tinyena amb la ràdio?
A part de la col·laboració que fan els altres.
A part que la meva dona és periodista i que hi ha treballat, també.
No, i jo he col·laborat amb els mitjans de comunicació,
també amb la ràdio, sempre en una posició forana,
no he estat mai professional del mitjà.
He col·laborat fent ara el programa amb vosaltres,
aquest el punt de lectura que fem setmanalment amb la Iolanda García,
i després he estat de tertuliar amb vosaltres, amb la SER,
però no he treballat-hi mai.
I com a uient?
Com a uient, l'escolto poc jo a la ràdio.
Només escolto les notícies, sí, és veritat.
Estic molt enganxat a les notícies,
però sempre són notícies,
o sigui, és a les hores de les notícies que m'enganxo,
o a les de 24 hores, quan sento.
Si no, acostumo a escoltar música.
Fui, ja.