Aquí seguim i tal com els dèiem puntualment,
arribat i ens acompanya Jordi Solés,
llicenciat en pedagogia, habilitat en educació social,
postgraduat en intervenció amb menors i famílies
en dificultats socials, té diploma d'estudis avançats,
doctor per la Universitat Rovira i Virgili,
segur que el currículum és molt més ampli,
però volem saber més les seves opinions
que no pas el seu currículum,
que sempre el podríem trobar a internet, no, Jordi?
Sí, és fàcil trobar-lo.
Benvingut. Volem parlar de violència.
És un terme molt genèric, molt ampli,
i volem parlar de la violència vinculada als joves,
relacionada amb els joves,
no com a agents executors de violència,
ui, que no parlem d'això,
tot aquí la fama, Déu-n'hi-do històricament,
la joventut sempre s'ha creat aquest sil·logit,
violents, joves...
I quasi que podria dir que no hem sortit del discurs
que es va generar als anys 50
des dels mateixos Estats Units.
I prova d'això, per exemple,
ho tenim en pel·lícules com Rebel de Cinc Causa,
amb el James Dean, l'anat a Ligut i el Salmineu,
o el Salvatge, Marlon Brando,
que descrivia una joventut delinqüent,
una joventut en problemes,
que es patenia a justificar els problemes familiars,
com l'origen o allò que causava
aquella rebeldia sense causa,
que anava destinada contra la societat,
però que per al macartisme de l'època
servia per tal d'identificar un enemic
que pogués posar en dubte l'estil de vida
de la classe mitja nord-americana.
És a dir, que als comunistes s'afegia
tot un grup, un col·lectiu,
identificat generacionalment pel fet de ser joves,
contra el qual s'havia de batallar.
I pel·lícules d'aquest tipus
eren molt il·lustratives
per a la gent jove a l'època,
de tal manera que es convertien
en un fetitge generacional,
i també per a la classe política
que podia identificar
quins eren aquells personatges
que podrien posar en dubte
l'estructura de poder de l'època.
Hi ha molta distància
entre el salvage rebelde sin causa
històries del Kronen, per exemple?
No, jo no.
Francament, en la tesis doctoral
que vaig llegir l'any passat,
feia comparacions,
en les quals els mateixos elements
que apareixen com a causes
de la rebeldia sense causa dels joves
als anys 50,
en una pel·lícula com Rebelde sin causa,
la trobem en qualsevol
de les pel·lícules similars
que tenim ara
a principis del segle XXI.
Sí, però ens caulava
mirant el James Dean
i quan mirem històries de Kronen
ens escandalitzem.
Ens escandalitzem, sí.
I en el seu moment, en canvi,
allò era absolutament aterrador.
Sobretot aquell que creia
l'estereotip del Rebelde sin causa,
que és Marlon Brando, el salvage,
doncs apareixia
al principi de la pel·lícula
una nota dient
que la pel·lícula està basada
en uns fets reals
que s'esperava que no es tornessin
a repetir en els Estats Units.
És a dir, que s'alertava
que no succeguís alguna cosa similar.
Un simple episodi
d'uns motilistes
que arriben a un poble
i l'armen, entre cometes.
Aquest armar-la
després es tira en contra
dels propis ciutadans del poble.
És intrínseca,
aquesta violència
a un determinat període
de la vida de les persones.
Hi ha qui és una mica
determinista amb això de la violència,
ara amb tots els estudis genètics
i tot plegat,
però hi ha qui diu que no.
Que en definitiva
el que estem reproduint
és una sèrie de models
que hem après culturalment.
Aquesta doble explicació
cal utilitzar-la.
És a dir,
són fenòmens prou complexos
com per no simplificar-los.
i tant per un costat
podem justificar-ho
des de la vessant biològica
en tant que es parla
de testosterona,
és a dir,
de substàncies químiques
que segreguen
dins del sistema nerviós
i que això genera
les respostes físiques
com un aprenentatge
dels models socials
en els que estem vivint
avui en dia.
I fins a quin punt
nosaltres anem assumint
tot un seguit
de violència simbòlica
o latent
i que determinada gent
acaba expulsant-la físicament
amb actituds defensives
o d'atac
més depredadores.
Ara bé,
aconseguir identificar
aquests elements
que actuen
no vol dir
que se'ls hagi d'atribuir
adjectius
en els quals
se'ls identifiqui
com a delinqüents
i com a perill
per a la societat.
Ara entenc que també
l'ús mediàtic
que se'n pot fer
sobre aquests fenòmens
té els seus rendiments electorals
en tant que
generes una mena
de pànic social
de tal manera
que fas
que la classe política
sigui necessària.
Hem de restablir l'ordre.
Per tant,
restablim l'ordre
aplicant mesures
de major control
i no pas
apostant
per la prevenció
i l'educació.
Un altre tipus
d'inversió
en les polítiques socials.
Aquesta manera
de manifestar-se
en contra
del propi sistema
sorgeix en els moviments
antisistema
que és que tot
li hem de posar un nom
no hi ha cap remei
i dins d'aquests moviments
hi ha joves
i no tan joves
que manifesten
el seu rebuig
al sistema actual
amb actes
anomenats
vandàlics
d'altres que ho fan
sota la bandera
d'un neopacifisme.
Doncs hi ha
diversos estudis
per exemple
sobre el que va succeir
a Genova
fa tres anys
i de joves
antropoles
que estaven fent
les seves tesis
doctorals
en els que es demostrava
que els actes
vandàlics
que es van cometre
en aquella manifestació
de l'antisistema
entre cometes
van ser impulsats
per la pròpia policia
és a dir
que els van generar
els mateixos
gent que estava
dins de la manifestació
tapada
diguéssim
i que eren els primers
en tirar pedres
contra els antidisturbis
etcètera
és a dir
que en realitat
va ser una manipulació
sorprenent
de la policia
en la qual
hi van entrar
d'altres joves
aprofitant
aquesta agressivitat
més inherent
a l'adolescència
i a la joventut
però que se sàpiga
que hi va haver
una manipulació policial
després
podríem observar
les manifestacions
que no es donen
aquí a Tarragona
sinó
més i puntualment
a Barcelona
en la qual
un ocupa
perquè ràpid
ja se li penja
l'etiqueta
trenca
un aparador
d'una entitat
financera
com si no hi hagués
motius
per trencar
aparadors
a les entitats
financeres
que ens someten
a haver de pagar
hipoteques
de 50 anys
per poder
viure
en un sostre
i a sobre
no t'hi hagis
de queixar
sinó que
pel contrari
hagis d'aplaudir-los
i celebrar-ho
i sobretot
donar les gràcies
que almenys
et concedeixen
un crèdit
El paradigma
d'aquestes manifestacions
al carrer
ha estat
els fets
de França
que han commocionat
i que ha tingut
una importància
també cap dalt
el paper
dels mitjans
de comunicació
en projecte
d'aquesta imatge
i a sobre
anem a fer d'allò
un moviment nacional
en tant que
sortien de forma
descontextualitzada
els episodis
de cremar
els contenidors
i els 6.000 vehicles
ara no recordo
estadísticament
quina va ser
la quantitat
però que
estudis anteriors
perquè són fets
que es donen ja
des de finals
dels anys 80
demostraven
que al darrere
d'alguns
d'aquestos incidents
hi havia també
una mena
com ho diria
de xantatge
cap a les cases
asseguradores
de cotxes
és a dir
que determinada gent
va utilitzar
el cremar
el seu vehicle
per tal de
cobrar
subvencions
pel cotxe cremat
és a dir
que hi havia
s'hi afegia
moltes altres coses
ara bé
on està l'origen
d'aquella violència
en els suburbis
potser caldria pensar
en quina responsabilitat
van tenir
els polítics
que van crear
aquells suburbis
i quina responsabilitat
tenen
en què es mantinguin
en la decidia
en què es troben
una altra cosa
és que
després
un ciutadà
que viu
en un edifici
d'aquell suburbis
tiri la brossa
des de la finestra
i demostra també
un punt de desidia
que ni molt menys
és lloable
però si hi ha
alguna responsabilitat
dels polítics
de l'època
que van crear
els suburbis
i això passa
aquí
en els suburbis
també
a Catalunya
tot el que serien
les rodalies
de les àrees
metropolitanes
molt abandonades
i que en definitiva
és caldo de cultiu
de cert malestar
vaja
costa ser feliç
en un pis de 30 metres
4 quadrats
veritat
i amb sous
en els que
amb prou feines
arribes a final de mes
veure uns pares
que per exemple
tenen l'atur
a cada racó
és a dir
hi ha una amenaça
de ràpid
quedar fora
de la societat
mira
de tots aquests panells
que hi ha aquí
a l'exposició
abans
és que he pres una nota
i això que dius
diu
que persona feliç
no ha pertorbat mai
una reunió
ni ha predicat mai
que es faci la guerra
ni ha maltratat ningú
una persona feliç
en principi
o això és molt
en la línia
que dèiem abans
d'intentar justificar
determinades coses
Clar, Gandhi
trencaria això
ell era molt infeliç
veritat
i va proposar
en canvi
una lluita pacifista
de fet
clar, jo apel·laria
que el jovent
utilitzés aquesta energia
de forma més intel·ligent
en lloc de trencar
l'aparador
de la caixa de pensions
ara que estem aquí
potser fora
més oportú
no comprar pisos
i no caure en el parany
de la falsa felicitat
de la casa d'Osada
en l'urbanització
de qualsevol ciutat
no caure en el parany
en l'engany
que intenten promoure
des de les entitats financeres
Clar, Jordi
és que ara apuntaves
el tema dels 30 metres
d'aquesta entorna
que la persona
pot ser que se senti impotent
que reaccioni d'aquesta manera
que en definitiva
al final vulguis fer mal
a tot allò que t'envolta
però últimament
i tornem als mitjans de comunicació
que són l'altaveu
i altaveu en el sentit
que moltes vegades
doncs
reprodueix
amb més intensitat
i volum
del que és en si
el fet
aquesta última etapa
que els mitjans de comunicació
són ells
els que han batejat
com a la violència lúdica
aquests joves
de famílies benestants
que no els falta de res
que tenen uns pares
unes mares
unes condicions econòmiques
meravelloses
tots els mitjans
i que es diverteixen
agredint els altres
a persones més vulnerables
com encaixem
dins de tot aquest marc
que tu ens dibuixes
aquest tipus d'episodis
o són episodis puntuals?
Aquí està
jo m'hauria de rescatar
que es tracta de 3 episodis
fins a quin punt
podem generalitzar-los
i dir
que forma part
d'una manera de ser
de tota una generació
llavors
potser caldria analitzar
aquests 3 casos
ara
d'aquests 3 casos
ja treure la conclusió
que tota la classe
mitja i mitja alta
de Catalunya
o sigui
joves que pertanyen a aquesta classe
té fins violents
doncs esclar
és una mica arriscat
no?
és més
no diem per exemple
que tota la gent
que té l'edat
del senyor Aznar
per exemple
que va enviar
les tropes
a Irak
és assassina
veritat
no ho diem això
ens en cuidem prou
o determinada
classe política
com determinades classes
professionals
penso en els periodistes
també us enrabieu
no?
que us puguin
pugui caure sobre vosaltres
el discurs
estimatitzat
d'un mal periodisme
no?
i penso jo
en la premsa
és ascensionalista
a la qual suposo
que tu mateixa
no t'hi voldries sentir
identificada
home en aquest sentit
davant d'un reportatge
periodístic
també televisiu
perquè no fa gaire
s'han reiterat mal
jo vaig assistir
a la reacció
d'un adolescent
dient
no hi ha dret
nosaltres no som així
no?
perquè venia a dir allò
rebel·lionin les aules
i diuen
sí, sí
hi ha problemes
a les aules
que ara en parlarem
no a totes les aules
del món mundial
segurament
o sí?
jo agrairia
que hi fossin
els problemes
que n'hi haguessin
més
perquè és insofrible
el tipus d'educació
que hi ha avui en dia
en el sistema educatiu
és a dir
l'abandó
la qual
sotmès
la classe política
actual
al sistema educatiu
motiva
que pugui haver
aquesta violència
aquesta mena de revolta
el que passa
és que és una revolta
sense continguts
el que veiem
són actes
d'un cert vandalisme
l'alumne
que no deixa fer classe
etc
però és que hi ha
una desídia
generalitzada
en els instituts
que si això
ho fa patar
i almenys
fa il·luminar
algú
que cal posar
esforços
i invertir-hi
i tractar
aquesta qüestió
d'una altra manera
benvingut sigui
si això
és el que ha de portar
una crisi
i que es pensi
fermament
amb la necessitat
de reconduir
el nostre sistema educatiu
benvingut sigui
clar
per això
si li diem
a qualsevol noi o noia
que els nostres centres educatius
pateix agressions
per part del grup
suposo que
en posen
d'una millora en l'educació
no li deu fer gaire gràcia
no
és clar
qui és víctima
realment
deu tenir una visió diferent
des d'aquest punt de vista
i després
hi ha molta gent
que apostaria
per la desescolarització
dels seus fills
i jo encara no en tinc
tinc 30 anys
però m'ho he arribat a pensar
però clar
com m'entens
això
entenies un discurs
propi dels anys 70
que ho proposaven
des de la societat
desescolaritzada
és a dir
per què hem d'entrar
en aquestes estructures
de poder i control
pensa que
la canalla
assisteix a un sistema educatiu
des dels seus 3 primers mesos d'edat
entren a la guarderia
i surten amb 16 anys
i molts no saben fer
l'home un canut
això és el primer
que hauríem de mirar
què passa
i són 16 anys
per tant
què s'ha fet allí
és a dir
a qui serveix l'escola
els propis nens
els joves
s'esdevé
llavors
el modelatge necessari
perquè s'adaptin
a la societat
no ho sé
caldria
molts interrogants
i entenc que pot ser
demagògic
també
aquesta postura
meua
però
en tot cas
és donar una altra visió
prou d'assenyalar
a determinats elements
per justificar
allò que no s'està fent
de totes maneres
sí que hi ha episodis
concrets
de violència
i a les aules
hi ha determinades edats
a les aules
i fora de les aules
en determinades edats
sobretot
de l'adolescència
cada cop
a edats més
joves
ja a partir de 9-10 anys
ja comencen a crear-se
conflictes importants
de nois i noies
que realment
estan passant
un autèntic calvari
agressors
víctimes
és un fet
que no podem obviar
que és cert
no sé quina visió
tens tu
de tot plegat
perquè trenques
perquè trenques una miqueta
amb la visió general
del que està passant
fa 10 anys
vaig participar
en un estudi
a la Rovira Virgili
que dirigia
el doctor Enrique Fuentes
i anàvem
per diferents instituts
de secundària
d'aquí de la comarca
tractant el tema
precisament
de la violència escolar
i ens vam adonar
que alguns
que havien liderat
actes violents
i que
eren
una mena de matons
a les aules
es reconduïen
en el moment
que apareixia la nòvia
és a dir
l'amor
com una forma
d'apai-vegar
aquesta energia
agressiva
que es manifesta
en el de l'essència
i si parem a pensar
amb certa distància
ens adonem d'això
que això passa
i que passa
quan arriba l'amor
no sé què dir-te
moltes vegades
una altra cosa
és que tu li hagis
de buscar la nòvia
al maton
jo insisteixo
en dir-te
que potser caldria parlar
amb els nois i noies
que pateixen
aquests problemes
que això no és un tema
de propaganda
dels mitjans
sinó que és real
el que passa és real
però el problema
en realitat
el té la víctima
o l'altre
que és el desadaptat
és a dir
aquí hem d'aplicar
un programa
el desadaptat
a la víctima
doncs ja hi ha
prou mesures
de protecció
tu creus que hi ha
prou mesures
de protecció
per la víctima?
una altra cosa
a vegades
hi ha una manca
de valentia
de determinat
professorat
de protegir-la
i després
esclar
ja troben
el psicòleg
doncs allí
on anar a plorar
tota aquesta agressió
que hagi pogut patir
però el que té
el problema
és l'agressor
és a dir
com s'ha tecut
agredir d'aquesta manera
i durant tant de temps
i ensenyar-t'hi
sistemàticament
llavors jo crec
que aquí
el que s'ha de pensar
és com tractar
els agressors
i realment
el que es fa
és apartar
la víctima
del seu camí
i se'l deixa
que continuï
fent la seva
l'agressor
o no?
això en les aules
ara en aquests moments
ara en aquests moments
la veritat
és que depèn
de la valentia
dels equips educatius
dels equips
de professors
llavors
hi ha equips
de professors
que no se n'adonen
o almenys
volen fer creure
que no se n'adonen
per tant
no s'enfronten
i no enfrontar
no enfrontar-se vol dir
deixar de banda
també a l'agressor
és a dir
a aquest agressor
li cal un acompanyament
li cal
que l'adult
el sorprengui
dient-li
escolta
pots manifestar-te
d'una altra manera
i jo seguiré
estant al teu costat
és que
la tendència és
a
acostar-nos
a l'agressor
de forma punitiva
i des de l'avessant
del càstig
per salvaguardar
a la resta del grup
però aquesta agressor
amb aquesta conducta
també t'està dient
alguna cosa
per tant
és que no és prou
contundent
amb l'agressor
és una de les
coses que es critica
i si es fos
més contundent
desapareixerien
les agressions
és a dir
per més pressions
que creem
per més mesures
penals
desapareixen
els delictes
on augmenten
cal veure
de quina manera
ens apropem
a aquestes persones
que mantenen
conductes
d'adaptació social
i de quina manera
llegim
això que fa
símptome
socialment
que és aquesta
agressió
doncs
algú ha de tractar
aquestes persones
no les podem
abandonar
a allò
que són incapaços
de posar límit
per si mateixes
aquesta és una societat
particularment
violenta
respecte
a altres èpoques
anteriors
de la nostra història
més recent
sota el teu punt de vista
des del meu punt de vista
sí
simbòlicament
parlant
és a dir
hem assumit
per normal
situacions
d'enorme
explotació
que abans
duien
a la revolta
social
i al moviment
polític
i ara
ens porten
al psicòleg
perquè ens accepti
pastilles
antiestrès
passem d'una
violència més
col·lectiva
a una violència
més individual
i autodestructiva
i assumida
és una violència
de caràcter
psicològic
i d'enorme
frustració
sobretot
en una societat
de consum
en la qual
la felicitat
passa
per aparentar
un determinat
estatus
i un èxit
social
un estatus
que és projecte
en què posseixis
determinats objectes
etc.
això genera
molta frustració
i aquesta frustració
genera
un malestar
abans
no podíem parlar
en aquests termes
però el malestar
que sentia
l'individu
davant d'una situació
d'explotació
el portava
a la rebel·lió
col·lectiva
ara insisteix
ens porta el metge
clar jo no és que sigui
pessimista
però no sé si podem fer
aquesta revolució
pendent
mentrestant
els programes
de prevenció
accions
que es puguin fer
a nivell institucional
però a vegades
a nivell d'entitats
que no tenen res a veure
poden apaivagar
poden ajudar
o creus
que són esforços inútils
jo els trobo
bastant inútils
és com
el tema
de parlar
de sexe
als instituts
i d'aparèixer
allí amb el plàtano
per posar
el preservatiu
per ensenyar-los
als adolescents
que és la manera
de no córrer
risc en el sexe
és a dir
es parla
de l'acte sexual
com si fos
un misteri
i no pas
del que representa
estar
en parella
o
el que representa
l'amor
què vol dir
tenir paciència
amb
les persones
què vol dir
estar al costat
de l'altre
què vol dir
que et suportin
el teu malestar
és a dir
què vol dir
parlar de sentiments
vinculats
amb l'amor
no tant l'acte sexual
que no té cap
mena de complicació
són dos minuts
Jordi
jo tinc la sensació
que el que ens vens a dir
amb tot això
és que realment
no hem plantat cara
al problema real
que tenim
i que falta imaginació
i que estendeix
al càstig
i a la repressió
perquè això
dona seguretat
a la resta
a la societat
és a dir
creem una sensació
de terror
i de temor
per tant
hem d'oferir
un discurs alternatiu
que és el de donar
la sensació
de seguretat
es reclama més disciplina
cara als joves
que diuen
que precisament
aquesta lassitud
que hi ha
quant a disciplina
ordre
etcètera
és el que està provocant
aquestes actituds
en bona part
està provocant això
i està provocant
que per exemple
tu i jo
ara quan sortim d'aquí
passem pel costat
de l'institut
que tenim aquí a la vora
i ens el mirem de reull
com ens haguessin
de tirar una pedra a la cara
i ens apartem
si vèiem un grupet
de joves
esclar
i mantenim llavors
una distància social
però què ens han fet?
esclar
s'ha generalitzat
sobre l'anècdota
i això és tremendament pervers
ara
aquella anècdota existeix
i s'ha de tractar?
sí
però en el marc
d'on s'ha donat?
no?
i per què?
perquè difícilment
parlant de respostes
de caràcter general
poden fer metlla
en aquells que són agressors
i jo insisteixo
en la necessitat
de parlar dels agressors
i de com treballem
amb ells
indubtablement
amb les víctimes
hi ha d'haver
tot el programa
d'atenció
i de protecció pertinent
una cosa no treu l'altra
però és que hem de parlar
de l'agressor
i com l'acompanyem
i com fem modificar
la seva conducta
més enllà
de la mesura penal
del tancament
en un centre de justícia juvenil
o a la presó
quan sigui major d'edat
hi ha determinades mesures
que han demostrat
ja la seva ineficàcia
això no és una opinió
és un fet objectiu
del que no hi ha dubte
és que tothom està d'acord
que davant d'aquest greu problema
hi ha com una mena de silenci
no pactat
entre tothom
vols dir
en conjunt
en conjunt
com un silenci
d'amagar aquests episodis
aquests problemes
d'amagar-ho
sí
i que fa por intervenir-ho
perquè
intervenir-hi
perquè tu sents
la por física
a veure
jo he treballat d'educador
en un centre de menors tutelats
i allí en un centre de menors tutelats
tant
hi poden haver
adolescents
amb conductes
molt desafiants
i destructives
i
Canalla
que ha patit
moltíssim
que tenen 3, 4, 5 anys
i que estan convivint
amb aquests xavals
perquè estan junts
això és una cosa
que caldria preguntar
al Departament de Benestar i Família
i en el seu moment
a Unió Democràtica
que és qui va
crear
aquests establiments
i que
no se n'estan creant
de nous
això ja seria
figues un altre paner
però es funcionen igualment
ara
sí, sí, sí
hi ha centres verticals
altres que estan especialitzats
en adolescents
però
aquests centres
sempre es creixen
de la manca de recursos
o que en tot cas
els nois que tenen
no reuneixen
el perfil del centre
bueno
aquest perfil del centre
llavors
cal pensar-hi
en base a què
hi ha un perfil
de centre
o un perfil
de xavals
que han d'entrar
en aquest tipus
de centres
la qüestió està
que quan vivíem
situacions
de molta agressivitat
per part d'un adolescent
hi havia una doble reacció
els que s'amagaven
i feien veure
que no ho veien
els altres
que s'hi enfrontaven
des de la contundència
i llavors
es passava
la contenció
agafes el adolescent
i el tires al terra
per tant
actues amb violència
per tal de limitar-lo
i els altres
que sorprenien
amb la seva manera
d'intervenir
a partir d'una resposta
que l'adolescent
no s'espera
i jo aquí
vull introduir
que caldria apostar
a vegades
pel joc
pel desvejar
l'atenció
m'havia trobat
perquè
parlem d'alguna anècdota
per exemple
en el menjador
del centre
20 nanos
jo sol
i un
bueno no
aquell cop
estava amb una companya
havent de repartir
el menjar
un nano
diagnosticat
amb psicòsis greu
agafa un ganivet
i comença
a picar
amb el ganivet
sobre la taula
en una postura desafiant
una postura absolutament desafiant
què fas tu
primer
em vaig pixar sobre
i després vaig pensar
bé
de quina manera
desvio l'atenció
d'aquest xaval
i no caic
en el seu desafiament
doncs
recordes
els dibuixos animats
de Tartanyan
que agafava una poma
i amb l'espasa
la tallava
doncs
vaig agafar jo una poma
vaig agafar jo un altre ganivet
i em vaig dedicar
a tirar la poma dalt
i a veure si la podia tallar
de tal manera
que el xaval
va entrar en aquest xoc
li tiro jo una poma
i llavors
fa veure que l'encerta
amb el ganivet
trec
una mica
el risc
el perill
sí, el risc
esclar
i l'introdueixo
en un joc
en el qual
jo també hi entro
i jugo
i desvio
l'atenció
i el que suposava
de desafiament
i tranquil·liço
també la resta
de grup
clar
això va ser
una intervenció
absolutament improvisada
i que no la tenia pensada
però que sí
en la mesura
en què has anat parlant
amb educadors
que hem treballat
en aquest àmbit
veus que et funciona
desvies l'atenció
introduint un altre joc
i desdramatitzant
és a dir, no caure en el paralany
d'aquella provocació
i alhora oferint un límit
però cal intervenir
que és la primera tendència
que tenim tots plegats
quan reaccionem
davant d'allò
que realment
ens provoca por
que és la violència
el que provoca
és molta por
molta por
és clar
perquè hi ha un risc físic
i després podríem parlar
de l'absurditat
de determinades normes
que són les normes
que salten
els adolescents
llavors
determinat perfil
d'educadors
o professors
tenen molt clar
que s'ha de complir
aquella norma
es desgasten
en fer complir
la norma absurda
i llavors
perden
la possibilitat
d'establir un blincle
positiu
amb l'adolescent
mentre que d'altres
d'una tendència
més flexible
permeten treballar
amb aquest adolescent
a partir del conflicte
que provoca
el saltar-se la norma
una anècdota
per exemple
en aquests centres de menors
està prohibit
entrar a la cuina
o obrir la nevera
perquè si no
suposa
que 20 nanos
del centre
obrin la nevera
i agafin el iogurt
quan li donin la gana
doncs bé
l'educador
que representa
l'institució
i és un educador modèlic
l'autoritat
es basarà
en fer complir
el reglament
de règim intern
i dirà
aquí no pots entrar
mentre que un altre
i es desgastarà
i estarà mitja hora
batallant
evitant que entri
el nen a la cuina
perquè agafi el iogurt
mentre que un altre
permetrà que entri
i en aquella situació
de conflicte
que és
bueno
tu aquí no pots estar
jo t'explico
les raons
per les quals
no pots entrar
però no sempre
s'atenen els arguments
no?
no sempre s'atenen els arguments
i d'altra banda
hi ha un excés de normes
doncs cal que n'hi hagi
quatre declaríssimes
fer complir
aquestes quatre
i les altres
treballar-les
des del conflicte
que puguin generar
però no pretendre
normativitzar-ho tot
i saps que estem
en una ciutat
en la que tot
està normativitzat
està normativitzat
la mida que ha de tenir
una llauna de sardines
per tant
les normes necessàries
l'autoritat necessària
però ben administrada
i en la seva justa mesura
i en la seva justa mesura
i donar una altra manera
de resposta
no sempre des de l'autoritat
si és que no cal
Déu-n'hi-do
n'hi ha per parlar
per això jo crec
que fora d'aquí
perquè no estarem
permanentment instal·lats
en aquesta carpa
Jordi
jo crec que hem de continuar
parlant
sobretot
jo m'imagino
que el primer
que hem de fer
tots plegats
és sortir d'aquesta
mena d'autocompleença
en la qual a vegades
ens instal·lem
per por afrontar
els problemes
d'una forma real
i amb mesures valents
i imaginatives
són passos
que hem d'anar donant
jo t'agraeixo moltíssim
de veritat
que hagis acceptat
la nostra invitació
i espero que ens acompanyis
un altre dia
molt bé
a vosaltres
recordem que Jordi Solia
entre altres coses
és licenciat en pedagogia
i doctor per la Universitat
Rovira i Virgili
gràcies Jordi
fins la propera
adeu-siau