Saludem ja en Josep Sunyer. Hola, Josep.
Hola, bon dia.
Ja riu, ja riu. És que encara li dura, deia la tarda.
Només de pensar el que escoltarem ara. Ja em ve la rialla.
Jo he de reconèixer i he escoltat en bona part del material que havia recollit el Josep.
No era fàcil fer la tria.
No, no, no. Agafo aquest tall, però és que aquest també està molt bé.
Tots són bons.
Per tant, serà una petita mostra.
També els diré que el matí de Tarragona Ràdio, edició dissabte,
recollirem també, farem una miqueta de recull del que ha donat.
Pot i pot i pot i pot.
Exacte, amb alguns moments estel·lars.
Ara parin atenció, perquè riurem una bona estona.
Avui és l'últim dia, si més no d'actes allà a l'audiència...
No, a l'audiència no, a l'auditori que és a Tarragona, aquí al costat.
És un auditori, també.
Avui hi ha una activitat, fins ara han après els que hi han anat...
Hem fet la teoria, avui arriba la pràctica.
Allò, si imaginem que és una cuina, doncs bé, la teoria de la cuina, com cuinar els ingredients,
què posar-hi, què no posar-hi...
I ara, vinga, va, els fogons.
I ara arriba l'àpat, eh, és a dir, avui tindran un programa en directe, més en un programa com a versió RAC1, un programa que està molt bé amb Toni Clapés i tot el seu equip.
Que, per cert, ja fa dies que s'anuncia, escolta, escolta.
Tonius, si estimes el teu emperador Marcelinus César, ara mateix agafa l'espasa i baixa l'arena del circo.
No, per favor, emperador, què feu això? L'arena està plena d'allà on?
Ja, claro.
Tonius, aquesta és la gràcia.
Al Cis de Tarragona, la gent vol cresca, si no em tallaran el coll a mi, avall.
No, per favor, no, per favor, emperador, Marcelinus, Marcelinus, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, desperta't, Toni, desperta't, home, eh, desperta't una vegada.
És que he tingut un somni horrorós, senyor Marcelinus, que vostè era un emperador romà i em llançava als llons.
Ah, mira que bé, on passava jo?
És a Tarragona, a Tarragona.
Ah, quina casualitat.
Precisament aquest dijous 26 d'octubre, el versió RAC1 es fa en directe des de l'auditori de Caixa Tarragona, al carrer Pere Martell, número 2, amb tota la gent estrafeta que surt en aquest programa, entrevistes, disbaixes, de tota mena.
I digui que tothom hi està convidat.
Sí, i tant, ai, també serà el ruski.
Res, quan té un llou?
No, no, no és un llou, és el gat, que l'hem capat i s'ha fet una mica gros.
Amb el patrocini de Caixa Tarragona.
Doncs això, eh.
Seran a partir de les 4 de la tarda convidats en aquestes jornades de comunicació.
Comunica 06 i organitza Tarragona Ràdio entre les 4 i les 7.
Ahir van passar actors de la sèrie Polònia i de TV3 i també del programa Minoria Absoluta.
Ahir s'ha de parlar molt del Premi Ondas.
Sí, que l'han rebot, clar.
Tothom estava esperant que vingui el Manel Lucas per parlar amb ell i veure quina era la reacció, no?
Perquè va ser a les 5 de la tarda, més o menys, que es va fer públic.
Després parlarem del que va dir el Manel Lucas, però d'entrada anem per feina perquè si no és que hi ha tant de material.
Escoltem algunes de les intervencions que van fer l'actor Bruno Oro i l'Adrià Quatrecasses.
L'Adrià Quatrecasses és d'alguna pregunta més, un dels imitadors, que fa més o menys unes 9 o 10 imitacions de personatges.
Tots dos fan les seves, no?
Tots dos, exacte.
Tots dos fan les seves i, de fet, crec que ara, escoltarem, si no vaig serrat, les seves parlant amb gent del públic.
¿Cómo te llamas, bonita?
Mon, mon.
¿Cómo?
Mon.
Mon.
¿Eso es catalán?
Ve de Montserrat, vull dir, bastant, bastant.
No, fíjate que son tan agarrados que no tienen ni el nombre entero, se quedan solos con Mont.
Ai, que sé.
Que triste.
Ai, que soy mi fórum.
El més estrany és que m'estiu entendint en català, i en teoria.
Sí, he tenido alguna pràctica en Polònia.
Per cert, demà, si podeu veure el Polònia, això és primícia, no truqueu a ningú,
hi ha un gag de l'anunci del Bruce Lee de Bewater, my friend, de la CB,
és que n'estic molt orgullós.
Sí, sí, juguem a vegades, a dir, jo imito el Rajoy imitant el Maragall, no?
I és molt divertit, és molt divertit.
Sí, és follia.
O a vegades fem, ara el Minoria volem fer mitat i mitat.
És a dir, mitat a Cebes, mitat a Johan Cruyff, per exemple, no?
Llavors, bueno, vam jugar un partit bastant.
Bueno, pero, en un momento dado, dices, són dos vies d'investigación
y este es uno miserable homosexual.
Llavors, no sé, has d'anar pensant amb els dos, ara et ve una cosa de l'una o de l'altra.
És esquizofrènia, però...
Sí, nosaltres també ho hem fet alguna vegada, i hi ha dues variants d'això.
Hi ha una que és la transformació, o m'hi hem fet alguna vegada també un mas que es anava apujolant.
Escolteu, perquè això va fer una...
I acabava fent així, era com una progresió.
O, jo què sé, per exemple, el Rajoy, a Cebes i Esperanza Aguirre fent de volataires.
Els tres iaios volataires que fan...
Doncs imagina't fent-ho nosaltres, no?
També ho passa malament, eh?
Home, t'ho diràs, eh?
També ho passa malament perquè van explicar en el Bruno Oro, com la diria Quatercassa,
que a vegades s'han trobat amb els personatges originals.
És a dir, bueno, amb el meu personatge, amb l'Acebes, amb el Rajoy, amb el Mas,
i que quan hi ha un cara a cara i que de vegades s'han trobat fins i tot que han hagut d'imitar-los davant d'ells,
a la cara, s'ha de dir, a la cara.
I que això és violent, eh?
Home, ho fan perquè són professionals, però han de ser còmode, no?
No, però ara ho explicaran que ho passa malament.
I fins i tot una vegada que el Bruno Oro es va trobar a l'estudi de Polònia al Mas,
i se'l va trobar al vestuari i es va produir aquesta conversa.
Mira, te la descriuré, va ser així.
Jo vaig entrar de Mas a la sala de maquillatge, que són quatre metres quadrats,
i ell estava així...
I jo el vaig veure i li vaig dir, hòstia, què tal?
Pum, pum, i li vaig fotre dos cops a l'esquena.
Què tal?
I ja, tu, em va donar la mà.
I li vaig dir, no sé per què, em va sortir a dir-li,
quina llauna això de portar corbata, eh?
Jo, les odio.
Les odio a mort.
A mort.
I llavors, bueno, vam estar parlant de les corbates,
un tema interessantíssim sobre el que s'ha escrit.
Perquè diguin que la política és avorrida.
Sí, sí, sí.
I llavors vam baixar, i ell, quan estàvem a baix, amb el Toni i tal,
ell, clar, la sensació era bestial, perquè jo me'l anava mirant
i anava estudiant cada moviment que ell feia, no?
I era com... era fascinant, era molt divertit.
I llavors, de sobte, ell em va dir, escolta'm, tu,
tu això de la llengua no ho faig, eh?
I dic, home, ja ho sé, però, clar, fas així.
Quan agafes, quan fas una pausa, fas...
I per dins se't veu una mica la llengua.
No sé si ho heu vist, una mica sí que se li veu.
Però, clar, jo no ho faré tan subtil, l'he de treure, no?
Llavors, i em diu, però tu, hi ha una cosa que jo faig
que tu no la fas.
I dic, ah, sí?
I diu, sí, que la meva dona sempre em diu,
tu no ho facis, tu, jo ho faig.
I és això.
Llavors, el Toni també estava allà,
i estàvem com molt expectants a veure quina seria
aquesta cosa extraordinària.
i fa...
I després amb el Toni ploràvem de riure,
quan no hi era ell, ploràvem,
i dèiem, podríem fer un gag que fos...
Hi ha una cosa que jo faig que tu no fas.
La cosa més petita, insignificant, inimitable del món, no?
Però la veritat és que el meu somni seria
que vingués la Cebes al Polònia, no?
Perquè, esclar, això seria irrepetible.
S'ha de ser valent, eh?
És un dels reptes grans, eh?
El limitador davant de l'imitat.
Aquesta setmana, estan passant pel programa del Bassa,
es passen tots els candidats,
i baixem el Carles Catavila i jo,
baixem a fer-los els últims cinc minuts,
allò una mica com el test,
posem un parell de talls d'ell i quatre imitacions.
I imitar-los a la cara, diguem,
crea cert respecte, almenys a mi.
Recordo, per exemple, un dia que va venir el Zapatero,
imitar el Zapatero a la seva cara,
em va crear bastant de respecte.
Fent de margall, li vaig dir que...
Era abans que guanyés les eleccions, s'ha de dir.
I en aquell moment, fent de margall, li vaig dir que...
Li dic, t'ho he escutxat en l'entrevista?
Muy bien, has dicho que ibas a ganar como creyendo te lo, no?
I el tio va fer una cara com...
Hòstia, què vol dir, no?
I després va guanyar el tio.
Vull dir que en aquell moment ningú s'ho esperava.
Tot i que la vegada que recordo més tensió
és en un moment d'aquest clima enrarit
amb el PP que va venir el Rajoy.
I baix a baix, i fer de Rajoy o de Cebes davant del Rajoy,
després d'una entrevista dura i a sobre...
Clar, també l'obligació nostra com a sàtirs
és de fotre'ls-hi algun pal, no?
I, hòstia, tindre'l aquí,
fer-li de Rajoy,
en fotre-te'n a la cara...
O sigui, cony, hi ha un punt
que jo patia per la meva integritat,
perquè ells van anar amb guardaespatlles,
però jo no, eh?
Massa poc els hi paguen, eh?
Va ser un tràngol, eh?
Imagina'm...
Nosaltres com a espectadors riem-rient,
però troba-t'hi.
La mirada del Rajoy,
allò que et mira incisivament,
i allà davant mateix,
i no, no, no, no,
té que ser dur, eh?
Però en els moments d'aquests
em van explicar moltíssim,
moltes batalletes, moltes anècdotes...
Tot això, en Apolònia, per exemple,
després d'una hora i mitja de maquillatge,
que ja t'ha estat dit,
el Bruno va explicar que entra més o menys
cap a un quart de tres
i surt a veure les onze de gravacions
i per gravar quatre gags, amb sort,
amb sort, que duren dos minuts
i que diu que, bueno,
que és tot un procés que aguanta,
el saps, una hora i mitja de maquillatge.
I van explicar moltes coses,
van sortir més personatges,
a part de la Cebes, a part del Rajoy,
a part del Mas i d'altres,
com, per exemple, un que...
A veure si coneixes la veu, aquesta.
Rueda de premsa en la Caixa Tarragona,
llena de estudiantes,
el Barça sigue con sorratxa de lesiones.
El Matías és boníssim perquè,
bueno, ara em diuen que no ho fa tant,
jo no m'ho crec,
no crec que vegi el Polònia,
jo crec que sí que ha vist alguna cosa
i que a més li deuen haver dit
és que t'imiten en català,
lo cual, deus dir,
és que la monda,
me imiten en català,
es sorprendente.
Però clar, ell mateix,
si us hi fixeu,
hi ha diverses coses del Matías.
Una és que fa cometes, no?
Jo, que sé, per exemple,
va donar una notícia sobre el nou James Bond,
no?
Diferent de l'estil del nou actor que interpreta James Bond,
de repente fa unes acceleracions tremendes.
La nova pel·lícula de James Bond,
que serà estrenada en Hollywood,
i el nou James Bond és Rubio y Macachas.
Saps?
Fa cometes,
però és que les fa que les veus allà,
pum, pum, pum, pum, pum.
O fa això de...
La realitat disseminada.
O sigui, fa...
Se para amb guions,
amb síl·labes les paraules,
no?
Fa coses realment de poeta del siglo XVI,
de cancionero.
I cada cop s'acosta més al seu pare
i d'aquí 20 anys al matí serà el seu pare.
Farà el nodo.
Sí, farà el nodo.
Hòstia.
Salió el taro embravecido
en la maestranza de Sevilla.
Aquesta era bo.
Em va ser la reacció a l'auditòria,
doncs pots imaginar.
Tot l'auditòria dient...
I tot això,
tota aquesta feinada,
ells van explicar tant al Bruno
com a l'Adrià Quatre Cases
quan ha après
força de repetir.
És a dir,
l'Adrià sobretot va dir jo,
mira, gravadora...
Aquí hi ha una feinada increïble,
que a vegades es diu,
ai mira, fer riure,
fer riure és allò més difícil.
El Bruno va dir que ho patia sa mare,
perquè l'anava per casa
doncs repetint,
fent el Matías Prats
i en vídeos,
ells agafen també més els tics,
el posat...
I hores de mirar i mirar
i el mirar all davant
i vinga, imita...
Explicaven que, per exemple,
d'Artur Mas,
que és difícil d'imitar
perquè diu,
no surt mai,
no fa mai un gest més alt que l'altre,
sempre és molt moderat,
no l'espifia...
És molt contingut, eh?
I llavors diu,
clar,
t'ho posa molt difícil, no?
Vam parlar també d'altres personatges
que imita el Bruno Oro
i alguna reflexió també
al casó de cocodrils.
El tio,
quan vam pelar
al caçador de cocodrils,
el tio,
que fa broma de tot,
però és que el tio agafa i diu,
parece que esa vez
no logro mantener
a la ratlla,
jo...
Sí, sí.
Dius,
això ho fem nosaltres
i ens cau una querella.
Sí, sí, sí.
I ell ho fa en un informatiu en sèrio.
A ratlla,
a la ratlla.
Davant.
Jo,
ha posat a demanar imitacions
al Montserrat Caballé,
que sóc un gran fan.
Hola,
fa un dia,
com et dius?
Sí.
Marc.
Marc.
Que t'agrada l'òpera?
Jo tinc un gos
que es diu Tzuski
i ara el que ha passat
és que el minoria absoluta...
Abans no tenies un altre d'agost també, no?
Sí,
el Verdi
va morir
de sobredosi.
Sí,
no.
Tenia un gos...
Saps què passa?
Van enviar 15 mails
de 15 persones
que li havien posat Tzuski
al seu gos.
Això és paraula d'honor.
Bé,
jo us he d'explicar
l'anècdota terrible
que vaig viure
quan es va cremar
el malograt teatre del Liceu.
Jo estava dirigint-me a l'aeroport
amb el meu xòfer,
l'Augusto.
Anava a una gravació a Londres
i per la ràdio vam sentir
El Liceo se está quemando.
I jo li vaig dir
Augusto,
no vamos a Londres,
llévame a las Ramblas.
Això és...
Jo he anat a veure
la pel·lícula de la Caballer.
És que jo flipo
perquè no t'hi sembles gens.
No, jo no.
També és important.
Ells parlaven d'esquizofrènia
com a actors,
com a comunicadors.
El públic també,
al final,
serem esquizofrènics
perquè sovint
ens dona més credibilitat
els personatges que imiten
o confonem el personatge real
amb el personatge imitat.
Vull dir que acabarem esquizofrènics
però tots,
ells i nosaltres.
van dir que molts,
sobretot els polítics,
que quan van allà a Polònia
doncs que bé
que hi ha aquest tracte directe,
no el de tu a tu
i que sovint els diuen
que bé,
que si va la mar de bé
doncs podria sortir
en un programa com a Polònia
perquè això té una popularitat.
Humanitza,
els humanitza.
Una trobada
titànica
que es va produir
a la tarda
va ser entre dos personatges
que ara sentirem.
Totes poden fer
independentment
d'un o d'altres
tant la tria
com a Bruno Oro.
per un va tirar en Rajoy
i l'altre la ceders.
oi, que a mí que nos quiere
meter en un embolago
el tío este, eh?
Mariano.
Sí, dime.
Estoy aquí
en el coche.
No te oigo bien.
Muévete.
Espera, ¿me oyes?
No tienes cobertura.
Muévete.
Espera que voy
hacia la alfombrilla del coche.
Un momento.
A ver, perfecto.
Es que creo que el chofer
es catalán
y me está so...
Espera, ¿ahora?
Dime.
Mariano.
No.
Mariano.
Estoy...
Encarna.
Encontrado.
Ahora, escúchame.
Sí, dime.
Enpanadilla.
Estoy acercándome a Tortosa
entrando en territorio Comanche.
Pues ve con cuidado, eh.
Mosca 2 a cabra 1.
¿Cuál es la consigna
cuando llega a las puertas?
Recibido, perro...
Perro...
Vagabud.
¿Les lanzo los huevos
a los independentistas
o espero que me los lancen ellos?
No, tú...
Vamos a ver,
tú lo que tienes que hacer
es provocarlos.
Que para eso te enviamos.
¿Cómo les provoco?
Pues yo, pues, no sé,
haz como ingenio,
bájate los pantalones,
lo que sea.
¡Ay!
¡Qué trilirique eres, Mariano!
¡Ja, ja, ja!
¡Ah!
¡Miserable!
A veces hasta creo que eres maricón.
Oye, oye, cuidado.
El Bruno es muy bueno, eh.
Tot això improvisat, eh.
Ja m'ho penso.
Van haver-hi molts discos
solicitats al llarg de la tarda, clar.
Home, el públic estaria...
Encantat, encantat.
...que se sortia, no?
Va ser un programa...
Va ser un programa,
un polònia ja en directe, eh.
Vull dir que van improvisar molt
i van fer diferents personatges.
I van explicar que,
per poder fer tot això,
per poder arribar a aquesta perfecció
d'imitació del personatge,
a banda d'aquestes hores
de matxacar-lo
i matxacar-lo, matxacar-lo,
també és molt important,
això ho va dir el Bruno,
que el personatge t'agradi,
és a dir, que t'agradi el personatge,
que l'estimis el personatge.
Que et caï, eh,
que et resulti atractiu d'entrada, no?
Vam a dir-te també que...
Bé, la simpatia és una altra cosa.
El personatge sobretot, eh.
No la persona, el personatge.
Escolta, escolta.
T'ha d'agradar un personatge.
És a dir, la Cebes,
pot no agradar-te la Cebes persona,
però t'ha d'agradar
la Cebes personatge, no?
Hem de diferenciar.
T'agrada la Cebes personatge?
La Cebes personatge m'encanta.
Jo crec que a tothom li agrada,
la Cebes personatge,
és una bogeria, no?
Sembla irreal, no?
La Cebes personatge, eh,
m'enteneu, no?
Per tant, quan t'agrada,
llavors comences a fixar-te
des de com posa la mandíbula per parlar
o aquella entonació que fa,
o que fa així amb la mà quan tal,
vull dir, tot és vàlid,
sobretot amb la imitació visual.
Amb la ràdio fas el mateix,
és a dir, jo quan imito la Cebes a la ràdio
poso la mateixa mandíbula,
el que passa és que no es veu,
però jo la poso perquè l'has de posar,
perquè físicament t'has d'involucrar
quan fas ràdio.
Perquè això finalment se sent, també, es nota, no?
T'ha d'agradar i llavors dius,
hòstia, vaig a imitar-lo,
és com un repte.
Després hi ha encàrrecs,
a mi el Toni em va encarregar el Mas,
jo el Mas,
li vaig dir jo, no,
no el vull fer el Mas.
Em va dir, és que l'has de fer,
prefereixo que el facis malament tu,
que ve un altre.
vaig dir, és que jo no m'hi semblo gens físicament,
és un tio que és molt difícil d'imitar,
tu ja ho saps,
no té res aparentment rellevant,
parla molt correctament
i fa,
fica molts pocs cops els peus a la galla.
O sigui, és un tio que sempre té un discurs
molt mesurat, molt correcte
i que s'equivoca
i que no repeteix gaires coses.
És un tio molt perfecte.
Però, clar, li has de buscar coses
i les has d'amplificar per mil, no?
Així, és com l'Aznar és un tio
que quan va començar era difícil,
però que de seguida,
el segon o tercer any,
ja, bueno, ja és molt...
El Mas és un tio que,
hosti, tots estem esperant
aviam quan es desmalena una mica,
perquè és que li costa, no?
També el mètode també és diferent.
Ell suposo que vinguem del teatre
i també ens passa a nosaltres
alguna pregunta més,
tenim alguns actors
que fan imitacions rotatoris,
igual que ha explicat abans
el Manel Lucas que feia en el Minoria
i em passa moltes vegades
quan parlo amb ells
per preparar algun personatge
o amb elles,
que totes busquen el vídeo, no?
Totes busquen imatge
i llavors veus que fan els mateixos gestos,
les cares, no sé què,
jo res d'això.
O sigui, clar, jo em posava una cinta,
o sigui, jo anava amb un auricular
i em fixava només en el to de veu,
intentava buscar el timbre, el to,
quan tenia això intentava buscar els tics...
La gravadora,
la gravadora repetint,
l'altra doncs amb el vídeo...
No, no, són tècniques.
Tècniques diferents
i que després produeixen efectes com aquest,
que van dir també que el saure
és difícil imitar,
i que fa uns anys
no se li hagués ocorregut a ningú imitar-lo,
perquè ara sí no,
perquè és un personatge rellevant i públic.
Escolta'm un darrer tall de veu
que també pareix al Mas i a la Cedes.
Sí, però hi ha sorpreses, no?
Perquè, per exemple, el saure està buit,
però, clar, li pots buscar tot el món de l'imaginari, no?
És a dir, tu pots buscar un món paral·lel,
imaginari d'aquest personatge,
que decideixes tu,
com, per exemple,
jo amb el Paco Montes de Oca,
que és l'home del temps de tota la vida,
que el veus, és un bon home,
i brumes, vagues,
del Terce Norte, peninsular, i tal,
i vientos del Brandi,
jo no sé per què,
vaig brumes, bajes,
una de calamares,
dos de Brandi,
vaig començar així,
vaig començar així,
i ara, a la ràdio,
el Víctor Ullel,
tècnic,
em tira dos cobitos de gel,
i això ja vol dir
que s'està trincant un cubata,
i el fem borratxo,
i el fem alcohòlic,
pobre Paco Montes de Oca,
i clar,
ja veig burrós,
i el guió,
cada dia em posen el guió,
que estic donant Madagascar,
temperatura,
mil grados centígrados,
però,
és imaginari,
perquè què puc dir jo del Paco Montes de Oca,
jo no sé res d'ell.
No, no,
vull dir que és l'avantatge,
que ens podem inventar la seva vida,
i això és una persona real,
que té,
després va a casa seva,
sí, sí,
mira,
el Montes de Oca,
potser no t'escolta,
però el problema és personatges d'aquí,
polítics d'aquí,
que després,
a nosaltres ens ha passat,
que vosaltres ens feu sempre vegetarians,
i nosaltres mengem carn,
som ecologistes,
no té res a veure amb ser vegetarians.
McDonald's,
és veritat,
què té a veure,
i tenia raó,
però bueno,
ens convenia pel personatge,
i per tant,
ens agafem aquestes llicències.
D'això,
quina tarda,
quina tarda,
quina tarda irrepetible,
aquesta tarda continua,
les jornades,
serà la cluenda de les jornades
amb el programa Minoria Absoluta,
i avui farem en directe,
es farà en directe el programa Versió RAC1.
Deixant-hi també que van intervenir amb el Lucas,
ho han dit abans,
guionista del programa Minoria Absoluta de RAC1,
esperant que es pronunciés sobre aquest Premi Ondas,
i també Guillem Sanz,
coordinador del programa
d'Alguna Pregunta Més de Catalunya Ràdio,
i Rafael Barceló de la companyia El Cansant.
Van ser els que van obrir aquest debat,
i van parlar de la figura important del guionista.
Van dir moltes coses.
Doncs,
recuperarem alguna part d'aquestes sessions
que ha seguit el nostre company,
en Josep Sunyeu,
recuperarem en dissabte,
en el matí de Tarragona Ràdio Edició,
cap de setmana,
entre les 10 del matí,
les 12 del migdia.
Gràcies, Pep,
Fins després.
Fins ara.
I ja hem de posar pràcticament el punt i final al matí.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.