Ja el tenim entre nosaltres, fa una estoneta que ens acompanya Joan Pasqual,
el director de Zona Zàlata, que arriba al Metropol aquest dijous amb l'obra Record.
Joan, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Benvingut. Fa una estona ja estàvem parlant de teatre i de teatre i de teatre,
de tot el moviment teatral que sembla que hi ha a les nostres comarques,
però, en fi, com deia un famós escriptor, jo he vingut a parlar del meu llibre,
i ell ha vingut a parlar de la seva obra, la seva i una mica d'uns quants més,
perquè, clar, el Joan és el director, però pensem que Zona Zàlata està integrat
per diferents actors i actrius, que aquest espectacle parteix de textos de Magí Sunyer
i música de Javier Pie, i tota una orquestració d'històries, d'idees i de formes d'expressió
que poden fer, en principi, poden donar la idea de ser un espectacle complex.
Si ho és, no passa res, tampoc, si ens esforcem una miqueta,
més que res allò per fer moure el cervell, que no està malament,
però, bé, és un espectacle força singular.
El regidor de Cultura, Joan Albert Ballbent, en la roda de premsa,
va batejar records com la Setmana Zona Zàlata.
Sembla allò del cort inglès, no?
Sí, sí.
La Setmana Zona Zàlata.
Tres a preu d'un.
Quasi és així, eh?
Sí?
De fet, sí, és tres a preu d'un,
perquè amb la mateixa entrada per venir a veure l'espectacle,
doncs podem participar de la instal·lació plàstica que hem fet amb el Pere Espanyol
i d'un concert que hem fet amb el Javier Pie,
aprofitant tota l'experiència musical que ha sorgit de la creació de l'espectacle records.
Jo diria que és un...
Bé, el que fem és presentar també una filosofia de treball,
una filosofia de futur i de passat.
Nosaltres hem mantingut sempre una línia molt clara
de què és el que volem i quin tipus de teatre volem posar en escena.
I sempre el nostre teatre o les nostres creacions han estat molt vinculades
o implicades amb altres llenguatges i amb altres creadors.
Jo soc dels que reivindico la música en directe als escenaris,
soc dels que reivindico, doncs,
aprofitar el potencial dels creadors plàstics, visuals, etcètera, etcètera.
I això, què millor que fer-ho a la pràctica, no?
I en aquest sentit el que hem establert és tot un diàleg al partit d'un tema que és la violència,
el tema genèric, la violència, la guerra, la capacitat de destrucció que té l'home
i a partir d'aquest tema genèric fer tot un recorregut per l'espai escènic, per l'escena,
per tant, pel teatre, per la música i per el component plàstic i estètic.
Posats a reivindicar, des de zones al·leta sempre heu reivindicat molt
una participació activa de l'espectador també.
Sí, sí, en aquest cas és activa, però activa no perquè li fem fer res a l'espectador,
sinó perquè en aquest espectacle en concret hem canviat l'estructura escènica habitual
d'un teatre a l'italiana, és a dir, el que passarà amb aquest espectacle
és que la gent quan arribi al metropol no entrarà per al lloc habitual,
sinó que entra, diguéssim, per al lateral,
és a dir, el que fem és baixar el públic per la part d'on està el bar del metropol
i primer el que fa és passar per, fa un recorregut, primer passa per al jardí del metropol,
del pati exterior del metropol on hi ha la instal·lació plàstica del Pere Espanyol i meva,
que el que fa és fer una introducció visual i també de sensacions a l'espectacle.
Jo sempre dic que un espectacle comença quan el públic posa per primera vegada el peu dins del teatre,
no quan comença, diguéssim, a sortir els actors,
jo tinc molt d'interès en que la gent quan entra ja tingui sensacions
i que quan comença, diguéssim, la sortida d'actors
i comencem a explicar directament la història, la gent ja hagi tingut uns previs
i aquest previ passa per aquesta instal·lació plàstica,
aleshores la gent entra per una part que normalment no ha entrat mai al públic,
en general al teatre,
una mica de visita turística del teatre.
Sí, al mateix temps i veure una miqueta la part de darrere
i el públic està ubicat a dalt de l'escenari
i la disposició de l'espai escènic és en forma, diguéssim, de ring, per entendre's,
la gent està al voltant de l'espai escènic
i nosaltres no actuem frontalment sinó actuem en totes les direccions.
Això és premeditat i buscat.
Està limitat, doncs, l'aforament al teatre?
Sí, n'hi ha més limitació d'aforament si hem perdut gent,
però bé, vull dir, per això ho fem tres dies
i també hem pensat que, bueno, era l'única forma de presentar aquest espectacle,
que està pensat per fer-ho així.
I això està pensat una mica per intentar que el públic,
intentar que el públic estigui molt al damunt dels actors,
és a dir, que la cara de l'actor, l'expressió de l'actor,
tot el poder corporal i tot el moviment vocal de l'actor
doncs estarà molt al damunt de l'espectador,
amb la qual cosa a l'espectador no li queda més remei
que implicar-se una miqueta en la història.
I aquesta distància curta és bona per establir aquesta relació teatral?
És magnífica, és magnífica.
Pel sector és extraordinària, perquè és una experiència,
tenir l'espectador al damunt sempre és una experiència molt...
És extraordinària i terrible, alhora.
Sí, sí, perquè n'hi ha un diàleg molt més directe.
I per l'espectador també, en el sentit que nosaltres...
Jo sempre parlo dels espectacles del Salata
com uns espectacles d'emocions, de les emocions i dels sentits.
A mi m'interessa molt potenciar tots els sentits.
jo penso que el teatre no ha d'entrar solament per l'oïda,
en el sentit d'escoltar un text, sinó que ha d'entrar per l'oïda,
ha d'entrar per l'olfacte, ha d'entrar per el gust, per el tacte...
En realitat hauria d'entrar per tot arreu.
I aquest és l'intent, sempre de buscar que la gent tingui sensacions
i que quan veu els nostres espectacles hi hagi sempre algun tipus d'impacte.
Impacte, evidentment, sempre buscat des d'un control del que estem fent.
I, per tant, és una història, a més, molt simple.
És una història que incideixen en un tema desagradablement sempre de moda,
que és la capacitat de l'home de fer sempre el millor que pot fer,
però també, en moments determinats, el pitjor que pot fer l'humanitat.
La condició humana.
Sí, sí, aquestes contradiccions.
Les contradiccions de com estem, però en moments determinats
i sense saber per què som capaços de l'autodestrucció i la destrucció.
I és un tema que a mi m'apassiona.
I aquesta introducció podríem dir que és la instal·lació plàstica
del Pere Espanyol i tu mateix.
Als actors, òbviament, hi ha text, també.
Sí, sí.
De Magí Sonyer, en aquest cas.
Sí, sí, sí.
N'hi ha tres nivells, diguéssim.
L'espectacle està estructurat en tres nivells molt importants,
que és el textual, amb els textos del Magí Sonyer
i alguns textos meus que acaben de configurar tota l'estructura dramàtica.
El musical, que té una importància fonamental en l'espectacle,
perquè hi ha també un diàleg de sons entre el saxo extraordinari,
el saxo del GVPA i els sons que fan els propis actors amb els objectes que estan en escena,
que per tant hi ha creada tota una banda sonora,
que després ha donat com a resultat aquest concert que fem el diumenge
i després tota la part plàstica i estètica que fa que doni un sentit a l'espai escènico
on se desenvolupa la història que expliquem.
No només hi ha el saxo del GVPA, hi ha altres instruments singulars, no?
Sí, la planxa aquesta metàl·lica, com a la gent m'ho pregunta,
quina planxa és? Què és això?
Doncs la planxa de planxa, no?
La planxa de fer el bistec.
Això, jo és que nosaltres celebrem els 20 anys també.
T'ho anava a dir ara, que vosaltres també esteu d'aniversari.
Sí, i celebrem els 20 anys de creació com a zones àlata
i 25 anys que jo em dedico professionalment al teatre.
Llavors, aquest espectacle té algunes referències a altres espectacles que nosaltres hem fet,
però són referències que ens han servit també perquè la gent nova que ha entrat a la companyia
també entengui una mica els nostres còdics i la nostra poètica,
que jo sempre parlo d'una poètica molt personal de zones àlata.
I el text del Magí és un text que ja es va utilitzar en un altre espectacle,
que es deia i després el Silenci, i que ara han fet una relectura
i que també és un text que quadra perfectament amb aquest espectacle.
És una mica d'espectacle de celebració d'aniversari també, podria ser?
Sí, sí.
És bonic, no?
Sí, celebrem, sí, podria ser de celebració i de reflexió,
perquè nosaltres sí que tenim molt clar que en aquest espectacle tanquem un cercle
que ha durat 25 anys, 20 anys clarament, però 25 anys,
i aquest cercle es tanca amb aquest espectacle i comencem un...
Jo diria que un nou repte, no?
I sobretot introduir també l'element de les noves tecnologies
que a mi em sembla que no podem deixar de banda i no podem oblidar,
sense caure en estar a disposició de, però sí, incorporar-les
com un element més de possibilitat de diàleg dintre de l'espai escènic.
Hem parlat de Pere Espanyol, de Javier Pia, de Magí Sunyer,
cal parlar també de Marta Grau, Àlex Manríquez, Toni Martí, Enric Garriga,
Sergi Roig, en Josep Maria Antiller, Oriol Montessó...
I tu, que també fas d'actor?
Sí, després de... jo no...
Bé, com...
No fas, no feies generalment els espectacles que dirigies d'actor?
No, no he sortit pràcticament...
Des de després de... i després El Silèncer va ser l'últim espectacle
que vaig sortir com a actor, i això va ser el 96,
per tant des del 96 fa 10 anys també que no sortia en escena.
I aquesta vegada surto perquè tenia moltes ganes.
I com s'ha dit director, tinc ganes, sortiré.
Això surto perquè tinc moltes ganes.
No és fàcil i no m'agrada, no és una cosa que m'agrada i fer de director i fer d'actor no m'agrada
perquè estar dins i fora és molt difícil i aleshores el distanciament aquest que necessites
per dirigir una obra, jo penso que si estàs dins és molt complicat fer-ho.
Però en aquest cas tenia necessitat d'estar-hi dins, més que res perquè hi ha aquesta implicació
de tot un procés de reflexió al voltant del que hem fet nosaltres
i la nostra història està una mica allí també, no?
Hi ha petits elements que configuren part de la nostra història.
I jo volia estar-hi present.
A part que a mi m'agrada, jo sempre dic, m'agrada més jugar que veure com juguen els altres, no?
En aquest cas sempre m'agrada...
A mi en realitat m'agrada més fer d'actor que fer de director.
El que passa que les circumstàncies i també els projectes m'han portat a fer més de director que d'actor,
però jo on disfruto realment és tan a l'escenari.
I després de records, hi ha alguna cosa pendent o ja en parlarem?
En parlarem, sí.
Tenim obert molts fronts de treball i sobretot perquè també hem obtingut un ajut de la Generalitat de Catalunya,
en aquest cas dels nous aires que es mouen en un departament que és l'ICAC,
que estan dedicats a potenciar tota la part més contemporània, més de recerca en els àmbits artístics en general.
Hem aconseguit un conveni amb ells de tres anys que ens dona una miqueta d'oxigen
per poder treballar i plantejar projectes, no diré més grans perquè els ajuts són modestos,
però sí que et permeten plantejar-te coses amb una miqueta més d'envergadura.
I de fet ja estem treballant, jo estic treballant en aquests moments en dos espectacles nous de teatre
i amb un parell de propostes en l'àmbit audiovisual que m'interessa potenciar també.
I en parlarem.
En parlarem.
Espero que venguis i ens expliquis perquè no volem allò en dispersar l'atenció dels oients.
150 persones per cessió per aquesta limitació que hi ha de l'espai,
tres dies de representació.
Aquells que coneixen el treball de Zalata, jo crec que més o menys van preparats a l'espectacle.
Aquells que no us han vist mai, com els podríem dir
ei, acosteu-vos que potser us sentireu sorpresos per una altra manera d'entendre el teatre.
Últimament assistim a teatre més convencional, no sé si és la paraula correcta o no.
Sí, és una qüestió de còdics.
Nosaltres ho utilitzem, és a dir, quan parlem de teatre estem parlant de coses molt diferents.
Teatre de forma genèrica són moltes coses.
I nosaltres tenim uns còdics o tenim un llenguatge molt particular.
Ja he dit abans que jo sempre he parlat de la poètica pròpia de Zalata.
Jo animaria la gent a venir a veure un espectacle que és un espectacle reflexiu
que entra per les sensacions i entra, per tant, molt bé
i que permet observar altres possibilitats d'expressar les coses
sense caure sempre en una estructura més convencional i més tradicional
que és la història que comença, se desenvolupa i acaba.
Aquí també comença, se desenvolupa i acaba, però a partir de suports diversos
que permeten, a més, penso que fer una relatura de les coses a diferents àmbits.
Si volen gaudir de l'experiència, jo crec que podem allò d'en 3 o 4 minuts,
a veure si ens dona temps, si no, doncs ja faríem l'exercici aquest demà.
Els convidem a anar-hi, truqui'ns ara al 977-2447-67
i els obsequiarem amb algunes entrades per aquest espectacle.
Em penso que s'acaba de produir ja la primera trucada,
jo crec que sí que ens donarà temps.
Bon dia.
Bon dia.
Amb qui parlem?
Amb l'Anna Gullet.
Què tal, Anna?
Bé, molt bé.
Ha vist mai cap espectacle de Zones Àlata?
Doncs no, però estic intrigada.
Doncs jo crec que no la deixarà indiferent, ja ens ho explicarà.
Si no miri si li vol preguntar alguna cosa al director,
si té final feliç o no, ja li pot preguntar.
No li dirà tampoc.
Que es m'estimo veu, jo.
Digui que sí, que el teatre s'ha d'anar absolutament verge,
esperant que ens ofereixin el millor de la companyia.
Anna, aquí té les entrades, d'acord?
Molt bé, gràcies.
A vostè per trucar-nos, bon dia.
Doncs mira, una nova espectadora de Zones Àlata.
Ull que els primers són els més crítics.
Tenim una altra trucada, li donem pas molt ràpidament.
Bon dia.
Hola, bon dia.
Amb qui parlem?
La Isabel Benitez.
Què tal, Isabel?
Com esteu?
Molt bé.
Bé, no? La primavera.
Ai, la primavera amb unes ganes.
I tan maco ja, eh?
I ganes de sortir ja en el teatre.
Sí, sí, sí, i tant, i tant.
Perfecte, Isabel, doncs escolta,
surt de casa a buscar les entrades
i recorda que la representació és demà a les 10 del vespre.
A les 10 de la nit, no?
Cal ser puntual, eh?
A les 10 del vespre, sí, sí.
Perquè no és allò de que entro al teatre sec
i espero a veure amb què m'ofereixen, eh?
No, no, ja has sentit el Joan
que s'ha de fer aquest passeig.
Gràcies, Isabel, bon dia.
Bueno, aquesta tarda o demà al dematí, no?
Doncs si fos demà al dematí t'ho agrairia, d'acord?
Bé, millor.
Gràcies, Isabel.
Adéu-siau.
Sempre pot haver-hi algú que per raons laborals
no pugui atensar-se aquí a la ràdio al matí,
però bé, per raons organitzatives sempre millor.
I molt ràpidament donarem pas a l'última trucada d'avui.
Bon dia.
Bon dia, Leanda.
Amb qui parlem?
A la Maria del Carme.
Què tal, Maria del Carme?
Bé, i vosaltres, què tal?
Molt bé, ja veus, estem ben acompanyats tot el matí.
Sí, sí, ja l'he estat escoltant.
Hem parlat de tot una miqueta
i hem acabat d'una manera magnífica
parlant de teatre i teatre fet aquí, eh?
Sí, sí, fet a casa.
Molt bé, Maria del Carme,
has vist mai cap muntatge de zones aletà?
No, no l'he vist.
Doncs mira, tres espectadores noves, Joan.
Ui, prepareu-vos, eh?
Maria del Carme, aquí tens les entrades.
Molt bé, moltes gràcies, eh?
A tu per trucar-nos, bon dia.
Adéu-siau.
Escolta, has tingut una capacitat
per convèncer els oients.
Ja has vist, eh?
Hem obert el telèfon.
T'asseguro que no som família meva.
I molt ràpidament tenen interès
i mostren interès.
Important mostrar interès
per conèixer aquestes formes d'expressió.
El teatre fet a casa,
a zones aletà, una companyia,
un col·lectiu professional experimentat
que torna al Metropol tres dies
perquè podem gaudir de la seva feina.
Gaudir o patir?
Perquè estem parlant de qüestions
potents, fortes i intenses.
Joan Pasqual, moltíssimes gràcies.
Molt bé, moltes gràcies a vosaltres.
Molta sort i t'esperem aquí.
Tan bon punt puguis concretar nous projectes, d'acord?
Aquí estaré sempre amb vosaltres.
Adéu-siau.
Vinga, gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.