Cristina, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Immediatament parlarem del que suposa aquesta injecció econòmica per la casa.
Sé sobretot que la intenció és fer obres, parlant col·loquialment,
però el que és important sobretot és explicar als oients exactament
què és el que feu en aquesta casa d'acollida
i quin és el perfil de malalts i malaltes de sida
els quals rebeuen aquesta casa.
Estem parlant fonamentalment de persones malaltes de sida
però que tenen un perfil social problemàtic
o si més no són persones que no tenen altres recursos, segurament.
Sí, són persones molt vulnerables que venen d'uns àmbients d'exclusió social
i que el perfil de la nostra casa,
perquè parlem d'una xarxa de recursos d'atenció a la sida,
però el perfil de la nostra casa, que és l'única a la demarcació de Tarragona,
el perfil d'usuaris són unes persones que tenen una alta dependència econòmica,
una alta dependència també social
i una moderada dependència funcional
i que vol dir que poden fer coses per ells mateixos
però que necessiten un recolzament,
sobretot a l'hora de modificar hàbits o conductes.
Per simplificar-ho, podríem parlar de persones que entenen que no tenen un sostre,
que no tenen una rutina, no tenen una feina,
és a dir, viuen pràcticament al carrer algunes d'elles,
no tenen un recolzament social familiar que els pugui donar un cop de mà
i que tenen l'afegitó de la malaltia de la sida
o a banda de tenir la malaltia de la sida, diguem-ne, no és tant allò que entenem normalitzat socialment.
Sí, parlem, vull dir que la malaltia de la sida,
hi ha moltes persones que tenen la malaltia i que no es troben i que no necessiten d'uns recursos
com el nostre d'una casa acollida perquè tenen un recolzament familiar
o poden, amb els tractaments actuals, fer una vida normalitzada.
Però, en canvi, hi ha unes altres persones que per motius socials
que no tenen un recolzament de la seva família,
que no tenen una economia, no tenen feina,
vull dir, són persones que els avis laborals, doncs, fa molt de temps que els han perdut
o que inclús que en 40 anys, doncs, aquests avis laborals no els han tingut mai, no?
Les persones una miqueta que han viscut tota la seva vida una mica subsistint, no?
Com han pogut, buscant-se la vida, no?
Com se sol dir, com han pogut
i que ha arribat un moment que ha donat, doncs, totes aquestes factors
que no tenen un sostre, no tenen uns hàbits i no tenen un recolzament,
doncs, han arribat a un hospital o han arribat a uns serveis socials
perquè la seva família no podia fer-se càrrec
i que, bueno, que es troben al carrer
i que, això, acaben anant a un hospital per alguna de les malalties, no?
Que són pròpies de la sida i que llavors, doncs, els ha de buscar una sortida
perquè en aquestes circumstàncies, doncs, amb una malaltia, doncs,
doncs, és difícil de, bueno, és impossible de viure al carrer
i des dels mateixos hospitals, doncs, ens els deriven.
Tenen un alt nivell de dependència material, física.
Són persones que arriben amb un estat físic, doncs, amb força degradat
perquè no han seguit els tractaments que, probablement, altres persones
amb la vida normalitzada han fet el tractament
pel qual es necessita una gran disciplina.
Sí, molta.
Aleshores, això ha creat que tinguin un estat de dependència física i emocional important.
Sí, nosaltres el que prioritzem en un primer moment
quan arriben aquestes persones a la nostra casa
és l'estabilitzar l'estat de salut,
tant física, com dius tu, com emocional.
O sigui, primer els derivem als metges,
els especialistes de la malaltia
i, llavors, o comencen el tractament
o, bueno, miren una miqueta els tractaments que han rebut,
però, bueno, una miqueta és l'estabilització a nivell de salut
i també, paral·lelament, l'emocional.
I, llavors, quan una miqueta la persona ja s'ha refet, no?,
perquè venen també, doncs, amb molta pèrdua de pes
i hi ha moltes cosetes.
I, llavors, quan ja tenim una miqueta estabilitzada
el seu estat de salut, llavors, comencem a treballar
hi ha unes altres coses, no?,
temes molt importants per a la integració social,
temes d'inserció laboral,
però també una miqueta del temps lliure,
del temps d'oci, no?,
el que fer moltes d'aquestes persones,
doncs, clar, una cosa tan bàsica
com per anar a fer un passeig,
o mirar una exposició,
una miqueta, no?,
de fer una...
d'utilitzar els recursos de...
d'utilitats socials, no?,
que són tan simples, però...
Sí, clar, que a nosaltres, no?,
ens semblen això,
una cosa molt bàsica.
Surten espontàniament, no?
Sí, però que aquestes persones, doncs,
no ho han fet mai,
han viscut en els seus ambients
i una miqueta, doncs,
és fer-los arribar, no?,
que sàpiguen tots els recursos
que hi ha a la ciutat,
que hi ha molts aquí a Tarraona, no?,
com els centres civis,
per fer activitats,
doncs, fer això,
cursos d'informàtica...
Si he explicat, sembla molt senzill,
però Déu-n'hi-do, no?,
per arribar a fer aquesta vida
relativament normalitzada.
Home, sí, costa,
perquè sobretot és això,
són persones que no estan acostumades,
no?,
a fer aquestes coses
que per nosaltres, doncs,
són molt senzilles,
però que per ells és tot un món
i que per això,
quan estem nosaltres 24 hores,
els 7 dies de la setmana,
una miqueta per fer el recolzament
que els hi calgui,
per estar com, a veure,
al costat d'ells,
com, no?,
com diguem-ne,
per això,
perquè ells puguin,
a veure,
han de ser ells qui ho facin,
no podem fer nosaltres coses per ells,
no?,
però, bueno,
sempre estem nosaltres allà al costat,
doncs,
perquè ells ho puguin,
per facilitar una miqueta,
per facilitar-li les coses.
Bona part d'aquestes persones
han contret la malaltia
pel consum de drogues,
altres per via sexual,
hi ha percentatges,
o és molt canviant,
ho dic perquè a vegades
en el cas de les drogues
probablement tinguin afegida
la problemàtica
d'una determinada addicció,
no?,
i això deu complicar
una miqueta més encara
el tractament.
Sí, de totes maneres,
nosaltres,
a veure,
la vessant sanitària,
com som un centre,
a veure,
bàsicament social,
hi ha d'altres
que perquè necessiten
més cura,
doncs van a centres
de la xarxa de sida,
més residencials,
més sanitaris,
no?,
però nosaltres el que fem servit
són tots els recursos sanitaris
que hi ha a la zona
i aquestes persones
que venen
del món de les dependències,
doncs,
aquí,
doncs,
tenen el seu centre
de tractament,
l'Hospital Jom 23,
el cas llavors
amb el qual
ens coordinem,
i tot i que partim
que aquestes persones
tenen ja superada
una dependència,
perquè si no,
el primer que hauríem de fer,
no?,
és anar a recursos.
Clar,
la sida no vol dir
que per ser recursos
de deixar-se de sida,
doncs,
qualsevol persona
que tingui aquesta
malaltia i tal i qual,
no, no,
si una persona
té un problema
de dependència
és més important,
el problema de dependència
s'ha de tractar primer,
no?,
però en tot cas,
aquestes persones
que, per exemple,
doncs,
estan amb metadona,
amb substitutius,
no?,
o que, bueno,
que han tingut
aquests problemes
i que per,
a veure,
el seu estat emocional
que venen,
no?,
a la casa
que és molt baix,
doncs,
poden tornar a recaure,
doncs,
per si un cas,
estem coordinats
amb els serveis
de durgo de dependència
municipals
d'aquí de Tarragona
amb el qual,
doncs,
fan també
les seves teràpies,
els seus tractaments
i el que faci falta.
Em comentaves,
Cristina,
abans que tenen
una mitjana
d'uns 40 anys
aproximadament.
Generalment,
és a aquesta edat
homes,
dones?
Sí,
bé,
també,
clar,
depèn dels recursos,
el nostre,
que és mixta,
doncs,
clar,
tenim homes i dones,
no?,
però si és cert
que els principis,
doncs,
era menys usual
de tenir dones,
doncs,
ara,
doncs,
sí que tenim
més dones,
no?
I les edats,
s'heu detectat un canvi,
també,
o es mantenen
les mateixes,
més o menys?
A veure,
clar,
ara,
clar,
fa 10 anys,
doncs,
tenien uns 30 pico,
ara ja han passat 10 anys
i llavors tenen 40 pico,
no?,
inclús arriben als 50 anys,
que també,
doncs,
clar,
és encara més difícil,
no?,
aquestes coses de les fàbriques,
clar,
ja li costen a aquestes persones,
doncs,
encara més,
no?,
i per exemple,
el tema dels lloguers,
també volia comentar,
no?,
que per buscar-los una sortida
de la casa de collida,
clar,
ara està molt bé el lloguer jove,
jo soc jove,
i estic molt contenta també,
no?,
que es facin aquestes coses,
però clar,
fins als 35 anys,
ja t'he comentat
que les persones que tenim,
principalment,
passen dels 40,
i amb aquesta gent
que té aquests problemes,
no?,
que té una pensió
de 300 euros,
per exemple,
clar,
no se li dona una feina,
no té opció de...
d'un lloguer,
d'un lloguer,
clar,
i llavors,
doncs,
doncs,
és difícil buscar-li sortida,
no?,
un cop ja ha fet
tot el seu període,
no?,
a la casa de collida,
clar,
per molt que sigui
un recurs
d'acollida temporal,
doncs,
estan condamnats
a viure de forma assistencial
tota la vida,
pràcticament,
la qual cosa
pel mateix individu
hi ha qui pot pensar
des de fora,
mira,
no, no,
pel mateix individu
la seva autoestima
i la seva regularització
és pràcticament impossible,
no?,
clar,
perquè un cop així,
no?,
un cop que la persona
ja té totes les coses
per tornar a integrar-se,
no?,
per sortir del recurs,
com per dir-ho,
clar,
no li trobem la sortida,
i llavors,
en aquest moment també,
és un moment una mica
de davallada,
no?,
de dir,
bueno,
ara que ho tinc tot,
no puc,
no?,
ara què,
no?,
ara què,
i llavors,
bueno,
intentem buscar activitats
una miqueta
perquè aquesta persona
se senti realitzada
i anar fent activitats
i anar fent coses,
no?,
una miqueta
per omplir el temps
fins que trobem
alguna sortida
d'alguna manera,
també,
clar,
amb aquestes edats,
doncs,
els fills són grans
i han fet la seva vida,
els pares són molt grans
o no els tenen ja
o no poden fer-se càrrec,
no?,
clar,
ens trobem una miqueta.
Amb aquestes edats
tot fa pensar
que algunes d'aquestes persones
probablement van contraure
la malaltia
fa un parell de dècades
quan de la sida
se'n sabia ben poc
i de les vies de contagi
quan era un moment
realment complicat,
però això seria feina,
diguem-ne,
d'un especialista
en l'evolució
de la societat.
Per la teva experiència
creus que la sida,
encara,
els malalts de sida,
millor dit,
en un moment
que tots ens mostrem
tan solidaris
i tan macos
i tot,
encara continua
provocant un cert rebuig,
o és, diguem-ne,
la situació de marginalitat
que pateixen moltes persones
que tenen la malaltia?
Home,
a veure,
jo crec que
és molt fàcil,
no?,
quan arriba el dia
amunt del de la sida,
no?,
doncs,
veure aquelles imatges
del tercer món
i és molt fàcil
que tots ens arribin,
no?,
aquestes imatges
i de dir,
ai,
que ens posem en llacet,
i tothom ens fiquem en llacet,
i així,
no?,
però, per exemple,
jo me trobo
quan fem les xerrades
i els tallers
de prevenció
als instituts,
no?,
que els joves,
no?,
davant de la curiositat,
que està bé que ho expressin,
no?,
però diuen,
per què no es porteu
una persona
que estigui afectada,
no?,
de si d'aquí,
per què parli,
jo moltes vegades penso
i dic
que què s'esperen veure,
no?,
clar,
què s'esperen veure,
si segurament
que se'ls creuen pel carrer,
vull dir,
que són persones
normal,
d'una aparència,
no?,
que no,
llavors,
què ens esperem veure,
no?,
i moltes vegades també,
doncs,
això,
quan venen voluntaris
a la casa d'acollida
o qualsevol persona,
no?,
una miqueta aliena
a aquest camp,
no?,
doncs,
és una miqueta
que no saben,
jo mateixa al principi,
no?,
quan vas començar
a treballar
amb aquest tema,
jo crec que hi ha molt de...
Tens aquella imatge
dels començaments
de la primeria
que es manifestava
la malaltia,
que no hi havia
un tractament mèdic,
que aquelles persones,
doncs,
acumulaven tota una sèrie
de malalties
des de tuberculosi,
sarcoma,
que, clar,
presentaven un aspecte
físic molt degradat,
clar,
i de totes maneres,
i,
perdó,
per l'aportació personal,
recordo que fa un parell
de dècades
quan es començava
a manifestar
la malaltia.
Jo recordo
grans polèmiques,
i no cal anar,
doncs,
fora,
el que era
la demarcació
de Tarragona,
de determinades escoles,
de determinades localitats,
ara no cal treure
els colors a ningú,
que anaven...
pares i mares
es manifestaven
a la porta
de l'escola
perquè se sabia
que algun nen
o alguna nena
era portador del virus,
no és que estigués
malalt de la sida,
sinó que era portador
del virus,
que no havia desenvolupat
la malaltia,
un nen o una nena,
que els pares
es negaven en rodó
que els seus fills
compartissin l'aula
i l'escola.
Moments en què es deia
que per la picada
d'un mosquit
es transmetia la malaltia
i realment
se'ls negava,
sobretot
a fills de malalts,
i a malalts
era impensable
que aquestes persones
poguessin compartir
un espai públic,
començant per un restaurant
o un cinema,
però fins i tot
es feia aquesta cosa
als nens.
Ja estem parlant
de dues dècades,
no estem parlant
de tanta distància
en el temps.
Sí, però encara
les picades del mosquit...
Encara?
Encara.
Els joves encara...
Encara no saben
que poden beure
del mateix got
i no passa res?
Encara no.
De totes maneres,
clar, és que,
per exemple,
amb els joves
el que tractem molt
és la via de contagi
sexual.
Tenen por de la sida
i no tenen por
de la hepatitis,
per exemple.
Exactament.
I quan les vies
de contagi
són les mateixes
i quan la hepatitis
doncs també...
Déu-n'hi-do.
Déu-n'hi-do,
una malaltia crònica
però també
molt greu,
no?
Però clar,
si és que si partim
d'aquella
sexualitat,
doncs encara
se continua
sense parlar,
parlem una mica més
però encara són coses
que a casa,
per exemple,
costa de parlar,
clar, llavors la sida
va lligada a això,
va lligada al preservatiu,
no?
i va lligat a moltes coses
que encara ens és difícil
de parlar.
Vosaltres aneu molt
pels instituts,
pels centres d'ensenyament
de secundària
i sentiu molts joves,
jo no sé quants milers
de joves han sentit
les vostres xerrades
i a vegades
doncs dieu
ui, falta molt per fer
encara en prevenció
els joves, no?
Malgrat tota la informació
que tenen.
Sí, falta molt,
de totes maneres
els joves són
les persones
molt receptives,
vull dir,
i que
quan els hi parles
doncs
es senten molt
motivats
per això,
per aprendre
i
per aprendre
això de persones
que treballem
amb el tema
i ens fan
moltíssimes preguntes,
no?
i moltes vegades
ens comenten
això,
de dir,
ostres,
és que no podem
parlar amb ningú
d'això,
és que molts joves
no saben
que existeix
la tarda jove
o els hi fa,
clar,
o els hi fa tall
d'anar,
no?
Una miqueta
d'anar als centres
de salut
i preguntar-li
a les infermeres
que són
persones
que cada vegada
estan més preparades
per fer-ho
o preguntar-lo
als professors,
no?
Ara,
a veure si
amb aquest programa
de la infermera
d'escola,
de salut a l'escola,
a veure si...
Per cert que en parlarem
de salut d'aquest programa
de la infermera
a l'escola,
diuen,
diuen,
i ens ho confirmaran
perquè ja fa un quant temps
que es tira endavant
aquesta experiència,
que la majoria
d'estudiants
que a l'hora del pati
van a consultar
són noies.
Les noies
sembla ser que consulten
més que els nois.
I estic segura
que és per temes de sexualitat
la majoria
de les consultes.
Sexualitat
i els quilets,
es veu que és el que més preocupa.
Bueno,
doncs...
També coses d'imatge,
també.
Cristina,
tornant a aquesta casa
d'acollida,
quin és el servei
que doneu materialment,
físicament?
Per quantes persones
té capacitat
aquesta casa?
Doncs té capacitat
per vuit persones
i els serveis,
bueno,
el que donem bàsicament
és tenir cobertes
les necessitats bàsiques
d'una persona.
Vull dir,
tenir un sostre,
tenir menjar,
tenir uns hàbits,
també és una cosa
molt important,
no?
Hàbit d'aixecar-se,
de dutxar-se,
també de fer
les activitats
de la vida quotidiana,
de parar a taula,
de rentar plats,
d'això
de fer-se
el llit,
també fem
els acompanyaments
als metges,
també ajudem
els tràmits,
tots els tràmits
que puguin tenir
judicials
o per tramitar
prestacions o...
Per tant,
implica un compromís
per part de la persona,
perquè si han de portar
una rutina
i tenen uns deures
per la convivència
en el pis,
això que a nosaltres
ens sembla tan natural,
per aquestes persones
que probablement
han viscut
d'una manera
així com a molt
lliure,
entre cometes,
vull dir que
s'han de comprometre
que tiraran endavant
les normes
com a mínim,
no?
Un cop entren
a la casa.
De totes maneres,
són normes
de convivència.
De convivència,
però que no són senzilles.
No,
perquè si de vegades
no,
a casa nostra
ja ens costa,
no?
Imagina't,
tan desconeguts,
i a més que tenen
aquesta problemàtica
afegida.
el que passa
que també són persones
que comparteixen
moltes coses,
si més no,
una malaltia
i que això també
doncs els serveix
de recolzament,
no?
De veure que hi ha
d'altres persones
que tenen la mateixa
malaltia
i que,
bueno,
que passen
una miqueta
els mateixos processos,
que poden estar,
no?
Més endavant
o més endarrere,
però que estan passant
una miqueta
doncs el mateix,
no?
I llavors,
doncs també
s'ajuden
per aquesta banda.
Vull dir que
així a grans trets
en què hi invertireu
aquells diners
que han vingut molt bé,
m'imagino,
no?
Sempre els recursos econòmics
sempre són benvinguts
en aquest tipus
d'activitats.
Van molt bé,
perquè també,
bueno,
un dels objectius
de la nostra,
de la Casa de Culia
de Creu Roja
és també,
doncs,
invertir en la qualitat
de vida
dels nostres usuaris,
no?
També és una cosa
molt important
per fer tots aquests
processos
que puguem tenir
un lloc adient,
no?
Per realitzar-los.
I llavors,
els invertirem,
són obres de la cuina,
de la Casa de Culida,
que estava ja
una miqueta,
doncs,
pel pas dels anys,
ja una miqueta.
A totes les cases
s'ha de canviar la cuina,
eh?
Després d'un temps.
Creix.
A aquesta dona
ha de ser menys.
No, no, no,
com a totes.
I llavors,
com també,
doncs,
ells s'oferim
la possibilitat
que cuinin,
tot i que garantim
els menjars,
però, bueno,
ara, doncs,
actualment hi ha tres dies
que cuinen ells,
també per potenciar
aquests hàbits,
no?
De cuina,
doncs,
també necessitem
que la cuina
estigui en bon estat
i,
principalment,
doncs,
aquesta subvenció
de la Caixa
anirà destinada
a les obres
que ja gairebé
estàvem finalitzant
perquè són molt ràpids
i, llavors,
ja gairebé
tenim llista
doncs,
la cuina
per poder això,
millorar la qualitat
de vida dels nostres usuaris
també és molt important.
Molt bé,
en aquests casos
sempre hagués dit
que vagi molt bé,
molta sort,
aquí el que caldria
pensar és que mai,
és a dir,
que no haguéssiu de fer res
i que es tanqués la casa.
Això, tant de bo.
Però clar,
som realistes,
però tant de bo
ens pogués dir,
si parléssim d'una altra cosa,
doncs,
a veure si podeu
ampliar
però en aquest cas
la bona notícia seria
l'hem tancat
perquè no hi ha demanda
de places
però sabem que aquesta
és una realitat
que costa molt
que arribi.
De moment,
el bo és que es pugui
donar resposta
a un número de persones
independentment
que sigui reduït
o sigui ampli.
Cristina Sánchez,
coordinadora
de programes
VEIAC
i d'Hidrogodependències
de Creu Roja.
Gràcies per acompanyar-nos
i bon dia.
Adéu-siau.
Adéu.