Albert Manent, molt bon dia.
Bon dia, tingui.
És un plaer que ens acompanya avui al matí de Tarragona Ràdio
perquè tot i que ha vingut a comentar-nos aquest llibre
que presenta aquest migdia a la Capona
és de tothom conegut a la llarga trajectòria
que té vostè ja dins de l'àmbit literari
però també dins de l'àmbit de la història
d'agitador, si em permet, la paraula cultural
i social al nostre país durant tantes dècades.
Per tant, tot i que el tema que ens ocupa
és aquest darrer llibre que es presenta avui,
la veritat és que és un plaer que estigui avui aquí a Tarragona.
Vostè no viu a aquestes comarques
però el llibre que situa la Guerra Civil i la repressió
del 39 a 62 pobles del camp de Tarragona
en situa justament al nostre territori
perquè vostè té vincles.
Jo descendeixo del Forja, Reus, l'Aleixà i Tarragona.
Aquestes són les rames familiars.
Per tant, té aquesta referència.
No, i a més hi passo l'estiu amb una masia de l'Aleixà
que era del meu besavi.
En aquest llibre, vostè al pròleg ja apunta
que, aviam, que s'ha escrit molt,
que hi ha molts llibres, que hi ha molts textos
que analitzen tot el que va ser la Guerra Civil espanyola,
la posterior postguerra, la dictadura franquista,
però també apunta al pròleg que durant molts anys,
i llegim literalment la Guerra Civil,
era un tabú a moltes famílies.
Ara ja no ho és?
Jo crec que encara ho és amb algunes famílies,
però ja se'n moren els avis i les persones grans
que la van viure.
Però hi va haver pares que no en van parlar mai dels seus fills.
Va ser una cosa tan horrorosa,
d'un cantó i de l'altre,
que hi va haver un gran silenci sepulcral.
Jo he de confessar que el llibre,
com el que vostè presenta avui,
no n'havia vist parlant justament d'aquest període de la història,
perquè és un inventari de 62 pobles
amb un llistat claríssim amb noms, cognoms,
els renoms de les persones que van morir,
que van ser exiliades, que van ser retingudes,
que van tenir un triste protagonisme
en tot aquest procés de la Guerra Civil.
Jo crec que és un llibre que pot servir de guia
en altres comarques,
perquè de fet agafem tres comarques del Camp de Tarragona.
perquè, com ha dit vostè,
és un inventari bastant global.
Comença el 36,
amb l'alçament militar,
que va ser, diríem, el detonant,
i després, doncs,
l'acció dels comitès revolucionaris
i d'alguns elements com els de la FAI,
i que, doncs, té com a conseqüència,
doncs, una revolució iconoclasta
que consisteix no solament en agafar el poder
i col·lectivitzar,
intentar posar un règim nou,
sinó també, doncs, eliminar l'enemic.
És el cas que comencen a assassinar gent,
sobretot capellans i gent de dreta,
cremen les esglésies,
se'n salven molt poques,
hi ha un inventari dels que se salven,
i en aquell període,
en aquests 62 pobles que van a Tarragona,
que no són tots,
perquè no hi ha les ciutats,
perquè mereixen un llibre cadascuna,
i després, 7 pobles no hi són,
perquè ja han estat estudiats amb estudis o amb llibres,
doncs, en aquests 162 pobles,
doncs, hi ha 108 assassinats.
Però això ja estava més o menys inventariat,
ja, més o menys, ja se sabia jo,
he aclarit algunes coses,
alguns noms que eren dubtosos.
Però hi ha un punt que no se n'havia parlat gaire bé mai,
que són els desgraciats que van morir al forn,
els que van perdre un fill, els que van perdre el pare,
quantes famílies, doncs, mutilades, eh?
I els morts al forn, segons el meu inventari,
en els centros pobles són 863,
pensi que tot eren pobles petits,
els més grans eren Monroig,
i el Morell es deien poc més de 2.000 habitants,
però hi ha pobles de centenars d'habitants, no?
I es calcula que va morir al front a Catalunya 30.000 persones.
D'aquestes 30.000, jo n'he pogut trobar, doncs, 863.
Després hi ha encara un inventari més difícil,
perquè així com la gent recorda els seus morts,
els exiliats queden més borrosos, no?
Però hi ha un inventariat 370,
evidentment aquests exiliats una bona part van tornar,
però n'hi va haver un tant per cent que es van quedar sempre fora, no?
I després ve l'altra repressió.
Passem d'un terror, que en dic jo,
el terror revolucionari fonamentalment de la FAQ i d'alguns comitets,
perquè hi va haver comitets que es van portar bé,
amb el terror de la repressió franquista,
que vol fer callar la gent, doncs, a base d'agafar moltes persones
i clavar-los unes penes altíssimes, eh?
I persones que de vegades el jutgen per un crim, i això és just,
però de vegades el jutgen per una ideologia,
per exemple, d'un partit o d'un sindicat, no?
I en aquest cas jo m'he servit, ho he completat,
ho he depurat una mica,
i he afegit els renoms d'alguns inventaris molt bons
que ha publicat una persona de Montblanc,
Josep Requesens,
i que m'ha facilitat els materials inèdits, no?
Josep Requesens i llord,
que viu a Tarragona,
i ha publicat alguns llibres de falta,
el de la... el del Camp,
el del Basc Camp ja s'ha publicat,
i el del Tarragonès tampoc no s'ha publicat.
Bé, doncs, en aquest període,
del 39 fins al 40 i tants,
hi ha 1.040 agafats,
dels quals 66 afusellats.
És evident que el règim es va trobar
amb una situació de dificultat econòmica,
perquè a partir dels anys 41, 42, 43,
no podia alimentar tanta gent a la presó.
El franquisme tenia 100.000 persones a la presó,
i aleshores van començar a fer indults,
penes menors, etcètera,
i al 43 molts ja eren el carrer amb càrrecs.
És un dels aspectes que és evident,
però que cal destacar probablement,
és que és un llibre que no fa distincions
de bons, dolents, un bàndol i un altre.
Hi ha víctimes i hi ha embutxins
en determinats moments d'aquest període històric.
Aquesta és la visió que en aquest inventari reflecteix.
Jo crec que és exactament el que diu vostè,
perquè sempre hi ha hagut una tendència
a agafar els bons i els dolents
d'un com a tot l'altre.
Jo crec que hi va haver bons i dolents
a totes dues bandes.
Això és el que ens dona la perspectiva històrica, segurament.
Sí, esclar, bons i dolents,
i per tant va patir moltíssima gent.
Imagini's que hi ha víctimes,
mortes o agafades o desaparegudes.
N'hi ha 2.200, 62 pobles petits.
Em val a dir que, clar, el llibre el tenim entre les mans
i que si un es concentra en la lectura i en el llistat
és colpidor, perquè estem parlant de persones que tenen,
homes i dones, noms, cognoms, on viuen, en quin poble,
de quin som família, quin any ingressen a la presó,
si són executats, si són posats en llibertat.
Clar, és una història de vida en cits ratlles,
però que defineix perfectament
el que va ser alternar la vida d'aquella persona
i la seva família i el seu entorn.
En aquest sentit, la memòria col·lectiva
potser s'ha fet molta recerca,
però encara la memòria individual hi ha qui la busca
i alguna vegada ens han comentat
des del Centre d'Estudis de la Batalla de l'Ebre
quants joves demanen informació
per trobar on poden estar enterrats
un avi, un pare, fins i tot,
perquè no tenen referència
de què ha sigut d'aquestes persones.
Després de tants anys, encara hi ha aquesta necessitat
de recuperar no la memòria col·lectiva,
sinó la memòria individual, no?
Jo, el que he fet amb aquest llibre,
com ho han fet amb uns altres autors,
però més aviat per pobles concrets,
no per comarques,
és allò que diríem la microhistòria.
No el que va passar en general,
sinó anar a buscar, com ha dit vostè,
totes aquestes víctimes,
tots aquests pobres que van morir al front,
com se deien amb el renom,
o bé els exiliats, no?
I, esclar, això jo crec que té un valor històric
perquè s'està acabant la generació,
que això ho sap i ho recorda,
que és la que...
Quan jo vaig començar aquesta enquesta fa 25 anys,
jo vaig tenir mort fins fa un any i mig,
doncs em van facilitar ja molta informació
de la majoria dels pobles.
Després jo m'he mogut per tots els pobles
i m'he entrevistat amb gent de 80, 85, 90 anys,
que són els que m'han acabat de precisar
el segon cognom d'un senyor.
Aquest no, aquest havia mort abans,
aquest no va arribar a morir,
perquè segur que hi haurà errors en un llibre així,
que està basat en bona part en l'amor i l'amor.
L'únic sistema,
tot i que he mirat alguna documentació
i que no m'ha servit de gaire,
perquè molts dels morts al front,
després, les famílies no els van declarar.
Per tant, alguns sí i els altres no.
Per tant, això és la microhistòria
i mirar amb profunditat en cada poble,
en els pobles petits,
què és el que va passar.
És un treball de camp que, com vostè deia,
d'aquí a un temps no es podrà fer
perquè les fonts ja no hi seran, no existiran.
En aquesta societat que vivim,
la memòria col·lectiva no es transmet oralment,
com es feia abans,
sinó que amb tota la tecnologia,
sembla que aquest dispositiu no el tenim activat
a aquestes generacions.
Com a treball de camp,
devia ser, Enriqui, donar el sentit
de donar-li a vostè perspectiva històrica
al parlar amb cadascun dels components
de cadascuna d'aquestes famílies,
d'un bàndol o l'altre.
També segur que li donaven una idea
de com anaven assumint en l'actualitat
aquesta condició del passat.
Bé, n'hi va haver que no havien tingut cap víctima
a les seves famílies,
però tenien una gran memòria
del que havia passat al poble.
Encara trobava famílies barallades
per als fets de la guerra?
Fa 20 anys, per exemple,
quan vostè estava treballant en aquest treball?
Molt rarament, molt rarament.
S'havia superat tot això ja.
Sí, sí, jo penso que sí.
Ara, esclar, això ho hem d'agafar
amb una certa tristesa,
perquè són tantes víctimes,
però com una radiografia,
que és el que va passar.
Per a aquestes alçades,
hi ha l'anomenada reconciliació,
diguem, d'aquesta consolidada?
Jo penso que sí.
Si mirem aquests inventaris.
Jo penso que sí,
perquè abans, doncs,
hi havia el cafè de dalt,
que era el de dreta,
i el de baix, que era el d'esquerra,
això ja està soprat.
Hi ha les ideologies,
hi ha els partits,
però aquell odi
que els contemporanis m'han explicat
que hi havia
contra els adversaris
de l'any 36,
això desaparegut ara.
No són enemics,
són adversaris polítics,
per tant,
es poden dir el nom del porc,
però ningú tindrà l'idea
d'anar a matar l'altre.
De totes maneres,
és terrible pensar
que en comunitats tan petites
com a pobles,
que vostè, com m'explicava,
podia tenir un centenar d'habitants,
es poguessin produir
aquestes situacions
que ara ens semblarien impensables
amb la nostra perspectiva actual, no?
Sí, sí,
però va ser així,
i sobretot hi ha la gran cegnia,
insisteixo,
dels morts del front,
que són,
moltes terres van quedar abandonades
perquè al morir el fill
o al morir el pare,
doncs què?
Les dones viudes,
etcètera.
És un llibre
que parla per ell mateix,
que li dona identitat
a moltes víctimes
que probablement
en restarien a l'anonimat
i que com a mínim
que hi hagi aquest reconeixement.
Vostè,
a qui creu
que li pot interessar
la lectura d'aquest llibre,
a banda de persones
que estiguin dins
de l'estudi de la història?
Home,
jo crec que ha d'interessar
a molta gent
d'aquests petits pobles
perquè,
o encara ho recorden
els més vells,
o bé,
ho han sentit explicar
poc o molt
en els pares
o les tractories
del cafè,
no?
Per tant,
que hi surti
aquell que era
amic d'un parent meu
o aquell que era
oncle
de la meva dona,
doncs,
els fa
moure un interès.
Una cosa
que no hem dit
és que aquell llibre
l'ha publicat
a l'editorial
Cossetània.
Sí,
això m'ho deixava jo
pel final,
que a més
tenen sempre
un gran interès
en la publicació
d'aquest tipus
de temes
de recerca
de la història
local
i més propera.
L'índex
comença
per Aigua,
Múrcia,
acaba
a Vinyols
i als Arcs,
seguint un ordre
a l'alfabeti
que és una història
terrible
i que,
com vostè deia
a l'inici
de la conversa,
voldria també
convidar
que altres
zones geogràfiques
del nostre país
també s'animessin
a fer aquest inventari,
no?
Home,
jo ho vaig començar
a fer en altres llocs
però no ho vaig acabar
i fa 25 anys
ho vaig regalar
al Centre Història
Contemporània,
part de la Conca
de Barberà,
part del Sussonès,
però em vaig veure
impotència
i aquest ja m'ha gustat molt
de poder completar
amb un any i mig
havent-hi
no de tots els pobles
però de la majoria
doncs
una bona informació
prèvia
doncs imagines
fer altres comarques,
això ho han de fer
la gent de les comarques
concretes.
Doncs es presenta
aquest migdia
a la llibreria
La Capona
és una novetat editorial
que recull
una part important
de la nostra història
propera en l'espai
i no tan llunyant
en el temps
com algú podria pensar.
La Guerra Civil
i la repressió
de 1939
a 62 pobles
del Camp de Tarragona
d'Albert Manent
d'Edicions Cosetània
senyor Manent
de veritat
que ha estat un plaer
la seva companyia
i moltíssimes gràcies
per aquest treball.
Jo estic content
d'haver estat
a Raios Tarragona
perquè jo vaig viure
a Tarragona
bastants mesos
l'any 39
era molt petit
i vaig anar
als germans
a les escoles cristianes
amb els avis
amb els avis
segis molt.
Ah, sí?
Sí, sí, sí.
Molt bé, senyor Manent.
Ja me'n recordo, eh?
Ha estat un plaer.
Bon dia.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Gràcies.