Són dos quarts i mig d'onze,
continuem endavant al matí de Tarragona Ràdio.
Ara ens volem fer referència a una qüestió
que sense cap mena de dubte ha trasbalsat,
ha sacsejat el Mont Casteller aquest cap de setmana.
Es tracta, òbviament, de la mort d'una nena de 12 anys
dels capgrossos de Mataró.
Ja ho saben, aquesta nena pujava al pis de dosos
d'un 4 a 9 a un folre,
del qual es va despenjar la canalla.
Aquest Castell el van provar els capgrossos de Mataró
en el marc de la Diada Castellera de les Santes.
La festa major de la capital del Maresme
el passat 23 de juliol
i després que la nena estigués dues setmanes ingressada
a l'Hospital Sant Joan de Déu dels Plugues de Llobregat,
la nena finalment va perdre la vida el passat divendres.
Davant d'aquesta situació,
el focus mediàtic s'ha centrat de nou damunt dels castells.
Ja alguns mitjans han tornat a reobrir el debat sobre la seguretat.
Per aquest motiu, dissabte a Barcelona,
la coordinadora de Colles Castelleres va organitzar,
va preparar una roda de premsa
per donar els detalls sobre aquest fatal accident
i per reiterar, per donar a conèixer els diferents estudis
que des del món casteller s'estan fent per prevenir,
per millorar l'àmbit de la seguretat en els castells.
A més a més, tot aquest fatal accident
coincideix en el temps amb la implantació del casc,
un cas que recordem, ho insistim,
i com els nostres ullens ja saben, forma part d'un estudi.
Per parlar d'aquestes qüestions,
tenim a l'altra banda del fil telefònic
en Jaume Rosset.
Ell és metge, també és casteller,
concretament dels Minyons de Terrassa,
i és el responsable de diferents investigacions
que intenten demostrar,
intenten quantificar quin és el risc real
de la pràctica castellera.
Senyor Jaume Rosset, bon dia.
Hola, bon dia.
Primer que tot, gràcies per atendre la nostra trucada.
Ara, si li sembla, podem parlar de dades,
però m'agradaria abans de tot conèixer
com ha viscut vostè des del punt de vista personal
tot aquest cap de setmana,
com ha anat digerint
totes les diferents informacions
que s'han anat publicant al llarg d'aquests dies.
Bé, de fet, aquesta notícia
és una notícia forta pel món casteller,
tot i que érem conscients
que algun dia podia passar això.
No perquè estiguem parlant
d'una activitat d'altíssim risc,
però encara que aquest risc sigui petit,
això pot passar,
i per tant,
algun dia o altre podia haver-hi
aquesta desgraciada notícia.
El ressò que se n'ha fet
des de la premsa
i de la populació general,
home, jo penso que
és el que era d'esperar.
La percepció que té la ciutat en general
del risc dels castells
és una percepció de risc elevat,
tot i que és una percepció de risc
que és desajustada
al que nosaltres coneixem,
no només per experiències,
sinó per dades,
però en el fons és normal
que una notícia
tan luctuosa com aquesta
generi un ressò,
sobretot en una activitat
que de mica en mica
s'ha anat convertint
en una mena de símbol per Catalunya.
Si li sembla,
parlem d'aquesta percepció de risc,
que és obvi que en molts aspectes
de la societat,
molts ciutadans de peu,
no familiaritzats
directament al món dels castells,
doncs tinguin aquesta percepció del risc,
segons quines caigudes són certament espectaculars,
però vostès,
amb un seguit de metges
que formen part d'un grup del Foment
per la Ciència en el Montcassell,
fa anys que duen a terme
diferents investigacions
per quantificar amb dades exactes
el risc en els castells,
i especialment també en la canalla.
Què diuen aquestes dades?
Què diuen aquests estudis
que fa anys que vostès duen a terme,
senyor Rosset?
Sí,
el primer estudi important que es va fer
ja va ser l'any 96,
en el qual es va,
per primera vegada,
posar sobre la taula
el número de lesions,
perquè fins ara
estàvem lluitant entre dues percepcions,
la percepció que té el Montcasteller,
que evidentment també es basa en una experiència,
que no hi ha un número important de lesions,
hi ha una percepció de la societat
en la qual els castells
tenen aquesta aparència d'activitat de molt risc.
I en aquell moment ja es va veure
que fer castells,
tant per la canalla com pels adults,
és una activitat d'un risc molt moderat,
similar o inferior
a activitats esportives,
activitats de lleure,
o fins i tot,
a les activitats que es fan a l'escola.
Estudis posteriors,
potser el més ambiciós,
és el que es va fer durant
les temporades 2002, 2003, 2004,
en el qual durant tres anys
es van seguir més de 140 nens
de més de 20 colles de tot Catalunya,
en el qual,
aquí ja s'hi ha dades molt exhaustives
i molt precises i molt fiables,
s'ha vist que els nens castellers
durant la seva vida
no tindran més lesions
que les que pugui tenir un nen
que no és casteller.
I és més,
un nen que fa castells
té el doble de possibilitats
de patir una lesió fora dels castells
que en els castells.
Sí és cert, per això,
que tots aquests estudis
ens donen un toc d'atenció
i ens diuen que,
malgrat que estadísticament
estem parlant d'un ímnex
de sinistralitat baix,
mentre que les lesions
que es produeixen als nens
amb qualsevol atractivitat
tendeixen a focalitzar-se
en els braços i en les cames,
en els castells
hi ha una major incidència
de lesions en el cap,
tot i que són molt poc freqüents
i les que es donen
no són de gravetat,
tenen una predilecció especial
pel cap i, evidentment,
és molt diferent
donar-se un cop al braç
que donar-se un cop al cap
per les conseqüències
que això pot arribar a tenir
i això és el que va condicionar
ja fa també un any i mig
o una mica més
que s'endegués el projecte del casc.
Aquest, efectivament,
aquest estudi que es va realitzar
entre els anys 2002-2004
i en què es comparaven
el dia a dia
les lesions
que podien rebre les canalles,
gent, nens que feien castells
i nens que no feien castells,
va ser el punt de partida
d'aquest estudi del casc.
De fet,
la tràgica mort
d'aquesta nena de 12 anys
de la Mariona
coinciditant al temps
amb la implantació dels cascs.
Ja les colles,
les 16 colles
que participen
utilitzant casc
en aquest estudi
ja els han rebut,
fins i tot
el 30 de juliol
amb una actuació creixer
i els nois a la torre
i els castellers d'Altafulla
ja l'havien estrenat a plaça.
Vostès dissabte
en una roda de premsa,
senyor Rosset,
van afirmar
que aquesta tràgica mort
no ha d'accelerar
aquest estudi sobre el casc,
no ha d'accelerar
aquest procés d'implantació.
Evidentment,
jo no dubto
que potser
el tema
d'aquest accident
provocarà
que algunes colles
facin una reflexió
diferent
a la que van fer
en el seu moment
per decidir
si portaria o no
portaria el casc
en aquesta fase de prova.
De fet,
alguns mitjans de comunicació
incideixen en aquest punt.
Ah, exacte.
i que potser
que alguna colla
que en el seu moment
va decidir
no portar el casc
en aquesta fase de proves
ara s'hi afegeixi,
però a banda
d'aquesta circumstància
que no altera
en absolut
el desenvolupament
del projecte,
al projecte
no tenim
cap mena
d'intenció
i a més a més
jo com a director científic
d'aquest projecte
vetllaré
perquè sigui així,
que no es produeixi
cap canvi
en la metodologia
que vam dissenyar
en el seu moment
perquè
quan d'aquí un any,
un any i mig,
dos anys,
el temps que sigui
que puguem emetre
un veredicte final
de dir,
doncs,
escolta,
aquest cas
és o no és adequat
per l'activitat castellera,
és o no adequada
per protegir
el cap de la canalla
o puguem fer
amb un complet convenciment
que la feina
que hem fet
és ben feta,
que les conclusions
a les quals hem arribat
són les adequades
i que no hagin estat
condicionades
per una precipitació
o per una acceleració
en alguna fase
degut a una pressió
que pugui existir
des de la població general
o des de qualsevol altre àmbit.
Vostè creu,
a quant temps creu
que aquest cas,
si realment aquest estudi
demostrés
la conveniència
de l'ús d'aquest casc,
vostè creu
que aquesta protecció
podria estar generalitzada
a tots els acotxadors
i totes les enxanetes
de la prop de cinquantenes
de colles
que hi ha
arreu del Principat?
És realment molt difícil
de dir
i d'avent,
segur que aquest tràgic accident
pot canviar les coses
en el sentit
de la decisió final
que prenguin les colles
en moment en què
nosaltres
diguem,
o potser no serà així,
però com jo espero,
jo crec que sí
que podrem dir
que tenim un bon cas
que és adequat
a l'activitat
castellera
i que protegeix
al màxim
que pot protegir
un cas actualment.
jo crec que
el més normal
seria que a poc a poc
les colles
incorporessin
aquesta protecció
perquè si tenim
una eina
que es demostra
que és útil,
que no interfereix
i que pot evitar
encara que sigui
una lesió greu
cada 25 anys,
jo no se m'acut
que algú
això no vulgui utilitzar,
no?
Per tant,
no sé què passarà
però la lògica
em fa preveure
que sense imposicions,
sense necessitat
que ningú reglamenti res
serà una cosa
que en mica en mica
es anirà imposant
pel seu propi pes
sobretot
perquè aquestes coses
trasbalsen molt
en el moment
en què es comencen
a veure
i generen realment
en algun àmbit
castellera
un cert rebuig
o una certa incomoditat
perquè és un canvi
substancial
en com hem vist
els castells
durant molts anys,
no?
Però a tot ens hi anem
acostumant
i tampoc no es tracta
d'un canvi
tan radical
ni d'una cosa
que desfiguri
l'estètica
dels castells
i més no
tal com ho veig jo.
Hi ha una qüestió
que possiblement
alguns mitjans
de comunicació
no ho han deixat
prou clara.
La nena
que va morir
el passat divendres
pujava al pis
de Dosos
en aquest 4 de 9 en Forra.
L'actual estudi
intenta determinar
la conveniència
o no del casc
en els pisos superiors,
en acotxador
i en Xeneta.
Aquest estudi
preveu
la possibilitat
a curt, mitjà
o llarg termini
d'implantar un casc
també per als castellers
del pis de Dosos?
Sí.
De fet,
quan es va plantejar
la conveniència
d'estudiar
el tema del casc,
es va parlar
de la canalla
en general
i, per tant,
la intenció
és estudiar
tota la canalla,
inclòs,
evidentment,
per tant,
també els Dosos,
però per un tema
metodològic
i pràctic,
ja que
les dues posicions
del castell
impliquen
requeriments
tècnics
i, per tant,
també requeriments
del cas diferents,
perquè la posició
com van posats
els peus
i les cames
en un lloc
i en l'altre
fan que el cas
dels Dosos
no pugui ser el mateix
i més no,
tal com nosaltres
ara ho estem veient,
no pugui ser el mateix
que l'enxeneta
i l'acotxador.
Ja que el desenvolupament
dels cascos
és realment
un procés
molt,
molt complex
i molt,
molt costós
i no només
des del punt
de vista econòmic
sinó també
des del punt
de vista
metodològic
i tècnic,
es va creure
convenient
començar
per la posició
d'enxeneta
i acotxador
perquè els dos
poden tenir
un mateix
disseny de casc
i perquè
tècnicament
ens semblava
més fàcil
de resoldre
i un cop
superat
aquest primer pas
i amb la informació
que poguéssim tenir
de tot el que
s'havés desenvolupat
per l'enxeneta i l'acotxador
evidentment
si els resultats
són positius
en aquestes posicions
estudiar immediatament
el tema
dels dosos
no per la pressió
que hi hagi
aquests dies
d'aquesta nena
sinó perquè això
ja estava previst
des d'un bon principi
estudiar-ho
per tant
sí que
en un futur
proper
també estarem
parlant de dosos
en quant a l'estudi
si més no
una última qüestió
una darrera qüestió
referent
al casc
molta gent
quan ha vist
per primera vegada
les imatges
del casc
de colles
assajant
amb aquesta protecció
al casc
que per les imatges
veu una protecció rígida
certament
ho és
i diu
vaja
és que si
cau
un nen
o una nena
des de dalt
es pot fer mal
la nena
i pot fer mal
el de baix
quines respostes
es dona
senyor Rosset?
bé
malgrat que
des del primer moment
es va considerar
que no era imprescindible
com a requisit
que el casc
fos una estructura
que protegís
també
la gent
de la pinya
en el fons
si tenim la mala sort
de picar cap contra cap
si som capaços
de picar
amb un cap protegit
i l'altre no protegit
o sigui
que la carcaça
del casc
fos rígida
també ens véssim
informats
perquè
pel de la pinya
no canviaria
la situació
només canviaria
no empitjoraria
pel de la pinya
sinó que milloraria
pel canalla
però tot i així
ho vam posar
com una
possibilitat
aconseguir
que el casc
protegís
no només
el nen
que el porta
sinó també
a la persona
que pogués rebre
l'impacte
de la pinya
i finalment
s'ha pogut
aconseguir
això és
molt complex
tècnicament
perquè
tots coneixem
els cascos
de qualsevol
activitat
potser el que tenim
al cap
és el de la moto
que té una carcaça
externa
de plàstic
que és una carcaça
rígida
i aquesta carcaça
està feta
evidentment
perquè no ens fa falta
protegir el terra
o un cotxe
sinó que volem
protegir només
el cap
aquí
aquesta carcaça
s'ha hagut
d'eliminar
i això tècnicament
ha sigut molt complex
d'aconseguir un casc
que protegís
igual
traient aquesta carcaça
i per tant
també protegís
la persona
que el rep
el casc
sí que et segueix
mantenint
una superfície
relativament dura
i que algunes persones
quan l'han vist
els donen la sensació
que això és dur
i que per tant
pot ser mal
que rep l'impacte
però és
només una mica dur
suficient
com perquè aquest casc
no es deteriori
amb els petits impactes
però suficientment
tou
com perquè a partir
d'una certa energia
d'impacte
ja es deformi
tant per dintre
com per fora
i que per tant
protegeixi
de la mateixa manera
amb la mateixa magnitud
la persona que el porta
com la persona
que rep l'impacte
ja per anar acabant
aquesta conversa
senyor Rosset
m'agradaria
fer-me ressò
suposo
que en el seu entorn
òbviament
la mort d'aquesta nena
ha estat motiu
de conversa
en els seus familiars
en els seus coneguts
en els seus amics
aquí a Tarragona
també ho és
en una ciutat
en una zona
on els castells
ja formen habitualment
ja són habitualment
tema de conversa
i alguns comentaris
de castellers tarragonins
o de ciutadans tarragonins
familiaritzats
amb el món castell
no
l'activitat
els nens
no haurien
de pujar als castells
perquè al cap i a la fi
són menors d'edats
moltes vegades
potser pugen coaccionats
els majors d'edats
tot i que els castells
puguin ser una activitat perillosa
són majors d'edats
ja són prou grans
per fer el que vulguin fer
quan sent vostè
aquest tipus de comentaris
com a metge
i també com a castellers
senyor Rosset
vostè què els diria?
home
jo segueixo mantenint
el que s'ha comentat
ja moltes vegades
i és que
i avui mateix ho hem fet
que la percepció de risc
que té la gent
porta
lògicament
aquest tipus
d'opinions
i decisions
però
hem de convenir
que és una
una opinió
no suficientment informada
i amb això
no vull dir
que no sigui
una opinió vàlida
però és una opinió
que es basa
en una
en una cosa
esbiaixada
hem començat
dient que eren
converses de cafè
gairebé
converses del nostre entorn
però en aquest mateix sentit
semblaria absurd
que féssim la mateixa reflexió
amb l'avió
és un exemple
que he posat moltes vegades
si un pare
hauria de fer pujar o no
amb un nen
en un avió
de fet el fa pujar
també d'una forma obligada
el nen no pot decidir
home
doncs
sí que l'ha de fer pujar
perquè
som conscients
que malgrat que la percepció
de risc que tenim
de l'avió
és molt més alta
que la que tenim
de percepció
de quan pugem al cotxe
per portar el nen a l'escola
estadísticament
sabem que és molt més probable
que aquell nen
es faci mal
amb el cotxe
del pare
anant cap a l'escola
que amb l'avió
fent un viatge
transoceànic
i tot i així
ningú no es planteja
de si el nen
ha de pujar o no
a l'avió
en els castells
passa una mica el mateix
si és evident
que
si en els castells
hi hagués un risc elevat
un risc
més alt
del que assumim
diàriament
a l'hora de fer
aquesta activitat
home
jo penso que aquest tipus
de plantejament
serien totalment coherents
que aquest nano
l'estem exposant
a un risc
més enllà
del que seria
normal
exposar un nen
per tant
per molta il·lusió
que li faci fer això
a aquest nen
els pares
haurien de ser
prou conscients
per dir
escolta
millor que no fem
aquesta activitat
perquè assumim
un risc
que no val la pena assumir
però
l'experiència castellera
fins i tot
els estudis
que cada vegada
tenim més
i prou fiables
en aquests moments
com per estar-ne
completament segurs
ens diuen que
fer
o deixar
jo no diria
fer pujar un nen
potser
també
aquesta percepció
des de fora
del Montcastell
els nens
no pugen
i ho veiem moltes vegades
quan els nens
no veuen clar
pensen que el castellet
no està prou segur
no pugen amunt
i no hi ha ningú
que els pugui agafar
i els pugui
fer pujar amunt
si no volen
i per tant
jo penso que
aquest plantejament
tot i que és normal
que hi hagi gent
que se'l faci
jo penso que
si més no
des del coneixement
i des dels números
que tenim
no és
molt coherent
no necessari
senyor
Jaume Rosset
metge
castellet
director científic
del projecte
el cas casteller
per a la canalla
moltes gràcies
de veritat
per atendre avui
la trucada
a Tarragona Ràdio
ens consta que
per motius obvis
és un home especialment
sol·licitat
aquests dies
pels mitjans de comunicació
i si li sembla
en tornarem a parlar
més endavant
encantat de fer-ho