El matí de Tarragona Ràdio.
La una del migdia en gairebé 10 minuts.
Apuntem una previsió que ara demà, dimecres,
la plaça de Dames i Vells de Tarragona
acollirà a partir de les 8 del vespre
una nova trobada d'escriptors del camp de Tarragona.
En aquest cas és la catorzena.
Dedicada, en aquest cas, l'escriptor convidat serà Adam Banyer,
que ara el tenim a l'altre costat del fil de telefònic.
Raons professionals estrictament no han fet possible que ens acompanyi,
però sí que pugui estar al telèfon per comentar-nos
algun dels aspectes del fet que demà sigui precisament
l'escriptor convidat en un acte en el que també intervindrà
l'escriptor Pep Blai, les actrius de La pell del Llavi,
Pitxos García i Aranxa Ruiz,
que recitaran alguns dels poemes d'Adam Banyer
i amb l'actuació i l'acompanyament de Miquel Àngel Marina al clarinet.
Adam Banyer, bon dia.
Ja.
Em penso que m'arriba bé la veu de l'Adam.
Sí, hola?
Bon dia, bon dia.
Ara sí, ara t'escolto perfectament.
Teníem una certa dificultat per escoltar-te.
Ara t'ha tocat a tu el torn de ser l'escriptor convidat, no?
Sí, i és una situació estranya perquè en aquestes 14 edicions,
en moltes de les edicions he estat a l'altra banda, no?
He estat preparant la trobada i ara resulta que em trobo
que he d'estar en una banda en què no havia estat mai, no?
Que per això t'ho dic precisament, no?
Que quan li toca a un la cosa canvia, eh?
Perquè ser el centre de la mirada de tothom és diferent.
Sí, sí, sí que canvia.
I a més a més, quan, en fi, som un col·lectiu bastant ampli,
trobo que la part de lletres de Tarragona,
entès en un sentit ampli, és bastant potent,
com a ciutat dins de Catalunya, per entendre'ns.
I sí, la sensació és...
M'estimo més l'altra banda, vaja.
Sí, perquè a més, clar, ningú parla malament, eh?
Quan, dels altres, ningú parla malament del protagonista
quan es va a aquestes actes.
Però sí que hi ha sempre un esperit crític
respecte a l'obra dels autors.
No només per part dels lectors,
sinó també dels propis autors i els professionals de la literatura.
Tot i així, com a poeta, que és la teva obra més àmplia,
ets una persona molt admirada, Adam.
No ho sé.
I ben tractat, a més a més, no?
Perdona?
Ben tractat, a més a més.
Sí, en general, sí.
El que passa és que, esclar, he fet una obra molt quantitativament poc important,
diguéssim, en el sentit de poc volum de llibres,
i que està en formació, diguéssim, no?
I, aleshores, és un moment en què, home, el balanç és interessant de fer-lo,
perquè t'atures i ara, esclar, ben mirat,
penses que el primer llibre que vaig publicar és el 89, Déu-n'hi-do.
i el que passa és que és difícil veure-ho,
jo que sí que, com a lector, tinc sempre opinió sobre les obres,
és difícil, com a autor, començo a tenir opinió sobre les obres més allunyades en temps,
diguéssim, meves pròpies, no?
És la perspectiva, no?
Exacte, però necessito més anys encara.
Però sí, el fet és que em sento ben tractat, eh?
I també, pel que són els premis,
tens darrere teu tot un seguit de premis destacats,
tant en poesia, però també en prosa,
perquè recordem que el 97 vas guanyar el Pini Soler de novel·la,
amb la novel·la Garites deshabitades,
quan el Pini Soler, d'altra banda, no tenia la dotació econòmica que té ara,
però, en fi, llàstima, no?
Sí, vaig guanyar el Pini Soler, pobre, quan era pobre, sí.
Però, bueno, de tota manera, són narracions, eh?
Perquè en aquell moment podia ser narració.
Sí.
A partir del canvi de dotació ja va ser més novel·lística.
Però sí, la veritat és que és una satisfacció,
perquè soc la...
soc, com si diguéssim, la prova que existeixen els països catalans,
perquè em van donar un premi de poesia a Gandia,
a la comarca de la Safó, al País Valencià,
i me n'han donat una a Girona.
És a dir, que podem dir que soc la prova que existeixen els països catalans
i, al mateix temps, que soc...
Ai, ara no em saps la paraula.
Que soc...
No et puc ajudar el poeta, ets tu.
El contrari de central és...
Diuen perifèric, però això és lleig.
Això és com a lleig, no?
Sí, deig ser perifèric.
No, però té parts positives i parts negatives.
Però sí, sí.
La veritat és que sí.
A més a més, els premis que...
en què m'he presentat i que he obtingut
són premis amb una tradició important,
que els ha guanyat gent, doncs, ostres, que...
És l'Ausias Marc, aquest que deies de Gandia,
que es coneix com el Premi Ausias Marc de Poesia.
És un premi molt destacat dins del gènere.
Sí, un dels més antics.
A més a més, em penso que es va crear l'any 59
i que ha anat tenint èpoques i moments,
però la veritat és que molta gent que jo admiro l'ha guanyat
i això és una satisfacció.
Que dius que quantitativament la teva obra no és molt extensa,
però, vaja, jo tinc endavant allò una relació d'obres i amb poesia.
Déu-n'hi-do, eh?
Sí, el que passa és que són 105 poemes, concretament,
els que he publicat.
Però no sé fins a quin punt es pot quantificar l'obra poètica d'un poeta, no?
Allò de... no és a pes, probablement és un altre criteri
el que cal tenir en compte, no ho sé, eh?
Sí, és veritat, és veritat.
Però sí que hi ha una mica entre el col·lectiu d'escriptors
hi ha gent que té...
gent que produeix molt i gent que no tant, diguéssim, no?
Són tipologies d'escriptors, diguéssim, que no és ni millor ni pitjor, eh?
Però, doncs, en el meu cas, dec ser de la tipologia del raig fi,
diguéssim, d'anar amb poca obra.
Però, vaja...
Tant Magí Sunyer com Joaquim Mallafré han fet l'Opuscle
i tota una sèrie de mirades al voltant de la teva obra
amb motiu d'aquesta trobada.
Entre altres coses, ho diuen, a més, com una virtut,
que és una poesia, la teva, complexa,
que requereix un esforç per part del lector.
Precisament quina relació vols establir-ho amb el lector a través de la poesia?
És una bona pregunta, perquè la qüestió del lector
és una qüestió que la gent enfoca de moltes diverses maneres, no?
La veritat és que la feina de l'escriptor
o l'art de l'escriptor és bastant solitari,
és a dir, que no estàs en contacte directe amb ningú
quan estàs escrivint,
però després té una dimensió pública que és evident, no?
I una dimensió pública que, és a dir,
és un esquema de la comunicació una mica estrany, no?
Perquè no tens mai l'interlocutor
i, en fi, te'l pots afigurar i pots pensar,
però la tipologia d'interlocutor és molt diversa
i jo també sóc dels que penso
que el qui mira o el qui llegeix o el qui escolta art
també fa l'obra,
de tal manera que
tu pots tenir una intenció comunicativa,
pots tenir una intenció estètica,
pots tenir una intenció, etcètera,
però després el qui mira l'obra,
segons el moment en què està
i segons la persona que és
i segons el bagatge que té
i segons les vivències que té, etcètera, etcètera,
la canviarà i la farà seva.
És a dir, que la gent,
nosaltres, com nosaltres mirem la Joconda,
no és el mateix que com la miraven
o com la miraran d'aquí un segle, no?
O com la miraven el segle passat.
I, per tant,
sóc una mica, d'una banda, escèptic
en pensar l'interlocutor
i al mateix temps
crec que enriqueix moltíssim
tenir un interlocutor
que pot ser el que vulgui amb l'obra, no?
De tal manera que, a vegades,
quan tens una oportunitat de parlar
amb gent que diu que t'ha llegit o així,
doncs és molt interessant
veure com s'han apropiat de l'obra
i com l'hem fet,
com hi han col·laborat, diguéssim.
Aquest matí, habitualment,
els dimarts ens acompanya Jordi Tinyena,
fem l'espai punt de lectura
i aquest matí fora de l'antena comentàvem
que els lectors sovint són molt cruels
amb els autors.
Allò que costa tant d'esforç,
en qüestió d'un minut el lector
ho pot desmuntar, no?
Sí, sí.
Pot ser molt cruel, si vol,
amb l'autor.
No sé si cruel és la paraula,
però són sobirans.
Diguéssim, allò que has estat tu
trencant-hi les banyes,
aquella combinació,
en el cas de la poesia,
o aquell ambient que has creat
en el cas de la narrativa, etc.,
els pot semblar irrellevant
o els pot semblar d'això
i, en canvi,
un fet casual
que tu has entrat
per raons d'atzar,
perquè l'atzar també intervé, no?
Per raons d'atzar
dins d'algun llibre,
doncs els sembla molt rellevant, no?
I això, de fet,
jo crec que això és una riquesa
perquè fa molt, molt,
dona molta llibertat
a les persones que miren
i a les persones que llegeixen, etc., no?
I, per tant,
jo sí que estic convençut d'això
que et comentava abans, no?
Que l'obra d'art
la manipula
la persona que està a l'altra banda, no?
I és diferent
el punt de partida
de l'escriptor poeta
a l'escriptor narrador,
en el teu cas?
per teixes de bases
completament diferents,
no només formals?
A veure, jo crec que...
Sí, a veure, clar,
jo soc la mateixa persona,
el que passa és que
vist així una mica des de fora,
allunant-me de mi mateix,
sí que penso que la poesia
és dicció, bàsicament,
és ritme,
és...
i, en canvi,
la narrativa és més aviat ficció,
més aviat ambientació, etc.
De tal manera que,
tot i que el que he escrit en narrativa
té molta dosi poètica per entendre'ns
o té molta importància també al joc verbal,
etc.,
sempre en té, no?
Però sí que ho veig diferent.
De tota manera,
de tota manera hi ha algunes coses
que són iguals, diguéssim,
és a dir,
hi ha alguns gèneres
que s'allunyen més,
per exemple,
el gènere dramàtic,
per exemple,
doncs té uns condicionants,
diguéssim,
tècnics, estructurals,
de la manera d'escriure, etc.,
que sembla que el fa més allunyat
d'aquests altres dos gèneres
que dèiem si poesia o narrativa.
Hi ha poesia molt narrativa,
també,
i en canvi hi ha narració molt poètica
i hi ha fins i tot híbrids, no?
Doncs hi ha poemes en prosa,
per entendre'ns, no?
De tal manera que jo ara,
vist des de,
vist des de,
en el meu cas,
clar,
el llibre de narracions
és del 97
i sí que hi veig
algunes obsessions poètiques,
les hi veig també, eh?
Dins del que és la narrativa.
Exacte.
L'últim llibre publicat de poesia
és de l'any 2005,
que és recent.
Et vas marcar en un ritme determinat o...
No.
L'hi vas fent?
Perquè ja,
aviam,
si mirem tota l'obra publicada,
ja sigui en revistes,
en altres publicacions,
hi ha un ritme bastant constant, no?
Sí.
Això sí.
Però és per atzar,
és per atzar, això, eh?
És a dir,
cada quatre o cinc llibres,
per algun motiu,
tinc prou poemes,
o justet, eh?
Però va com va, no?
Però cada quatre o cinc anys,
si t'hi fixes,
tinc prou material
perquè surti un llibre de poesia.
Això ho veig ara,
perquè quan acabo d'escriure un llibre,
o sigui,
la meva situació com a escriptor
no és una situació habitual,
com a priori pots pensar.
És a dir,
aquesta persona es dedica
a aquesta activitat
d'una manera regular, etcètera.
En el meu cas, no.
En el meu cas,
si ara em diguessis
que d'aquí a quatre o cinc anys
sortirà un llibre,
tindré prou poemes
per fer un llibre,
ja et diria que segurament que no.
I en canvi,
m'adono que quan ha d'aquí a quatre o cinc anys
per algun motiu,
tinc, doncs això,
de quinze a vint poemes
o vint-dicinc poemes
que fins ara ha passat, eh?
En aquests 17 anys
que fa que he escrit,
per entendre'ns.
Però no hi ha prèviament
una idea estructurada
d'anar triant llibres.
En els últims casos,
per exemple,
dels meus últims llibres,
han estat pràcticament,
potser no concretament encàrrecs,
però sí una mena d'encàrrecs, diguéssim.
Han estat produïts els llibres així,
sense pensar-hi, no?
Et podríem preguntar
com contemples el panorama
poètic en quant a quedadors actualment,
però en la teva condició professional
de professor d'Institut,
m'agrada més preguntar-te
com veus el panorama de lectors,
de poesia entre els joves.
i la canalla reben uns missatges en general
de poc interès de la poesia i de poc interès de la lectura en general,
normalment, és a dir,
que hi ha com un prejudici establert
que els mitjans audiovisuals
estan tapant molt el llibre,
estan tapant molt la literatura, etcètera,
però en canvi,
si fas l'exercici,
i això ho he parlat amb altres col·legues,
no és només experiència pròpia,
si fas l'exercici de tant en tant
d'iniciar una classe o acabar una classe
o dir-los a la canalla que els hi faràs un regal
i els hi recites un poema
que t'has preparat prèviament, etcètera,
amb una certa força,
l'interès és molt alt.
L'interès és molt alt, això d'una banda,
i de l'altra hi ha una sèrie de moments de la vida
en què la gent demana poesia,
és a dir, encara hi ha aquesta tradició
en què quan un es casa
o quan un es mor
o quan un neix, etcètera,
encara necessitem aquesta part de poètica
o etnopoètica, per entendre'ns,
i a les aules,
altres col·legues que també ho han provat,
la veritat és que es mostra interès,
es mostra interès sempre que parteixis
d'uns paràmetres que és
que llegir poesia i escoltar poesia és un plaer,
clar, t'has de moure en els dos terrenys,
en el terreny que tu ets professor de literatura
i per tant és una assignatura,
però al mateix temps els has de fer veure molt,
que és un plaer,
perquè si no és més difícil, no?
Són moments de moltíssima emocionalitat
i edats que requereixen això,
i de fet no sempre,
però en molts casos també hi ha poesia,
moltes de les peces musicals i les cançons que escolten, no?
Exacte, i és un moment, primer,
amb una edat emocional dels xiquets,
adolescents en el meu cas,
que tenen molts sentiments a flor de pell, etcètera,
i que es pot expressar molt bé
amb la literatura en general i amb la poesia en concret,
i després que és un moment
en què molts cantants de rap o de hip-hop o així,
justament estan buscant la rima
i estan buscant dir una sèrie de coses que tenen contingut,
però de manera, amb literatura, diguéssim,
amb uns paràmetres retòrics
que tu estàs ensenyant a classe,
i és el mateix, no?
I es tracta d'aprofitar aquest camí
per portar-los al teu terreny, no?
No, no, però hi ha tècniques literàries
per crear, com tu deies, un rap, per exemple, no?
No hi ha dubte d'això.
Sí, tant.
Adam, finalment, t'han explicat
si hi ha alguna mena de protocol,
o tu t'has de presentar allà a la plaça,
et fan seure i, a partir d'aquí,
tu ja no ets amo del que pugui passar.
Com va l'assunto?
Home, jo penso que sí que hi haurà algunes...
Jo sé bastantes coses, eh?
Ah, jo és.
Són bona gent, doncs, eh, els que organitzen.
Sí, soc un privilegiat.
El que passa és que en aquesta trobada
hi ha alguna coseta que sí que sorprendrà, eh?
Hi ha hagut trobades,
tothom se les ha adequat una mica al seu com volia.
És a dir, em consta que l'autor ha pogut,
perquè en altres moments he estat a l'altra banda
i s'ha donat bastant de marge
i una de l'interès d'aquestes trobades
és que són molt variades.
És a dir, que al marge d'unes qüestions estructurals
que són fixes,
la resta ha pogut anar triant una mica
el toc que tindria la seva trobada, no?,
dins uns límits.
I sí, i aquesta és una mica singular.
Bé, doncs, per compromar-ho,
només cal anar-hi i és demà a les 8 del vespre
a la plaça de Mas i Vells
perquè recordem que és una trobada
oberta a tothom,
totes les persones que s'hi vulguin acostar
i estan convidades.
Adam Menyer, moltíssimes gràcies
per atendre la nostra trucada.
Molt bé, gràcies a vosaltres.
Que vagi molt bé, una abraçada.
Una abraçada.
Adéu-siau.
Adéu.