Ara són les 12 del migdia, en gairebé 9 minuts,
parlem de pobresa, parlem d'indigència,
parlem de persones sense sostres.
En el darrer informe de Càritas es confirma una tendència greu,
la pobresa és cada vegada més jove,
són dades que facilita Càritas diossassana de Barcelona.
De fet, en el darrer informe que es va publicar el passat mes de juny
es confirma grans trets que el 49% de les persones ateses
per aquesta organització són infants i joves,
en el període 2000-2005 augmenten en 9 punts
les situacions d'amuntagament i d'infravitatge
i el 60% de les persones ateses no tenen ingressos fixos.
En fi, són algunes de les dades, podríem afegir-ne i moltes altres.
De fet, estem tan acostumats a les estadístiques
que jo no sé si aquests números ens entren per una orella
i ens en surten per una altra.
El que passa és que si sortim al carrer no ens passa desapercebuda
la imatge d'aquella persona que, tot i que du sandàlies
i pantalons curts, aspecte de turista no en tenen.
Ja em perduraran el to, però és que sembla que d'aquestes coses
només parlem quan arriben les festes de Nadal
i el Dia Mundial de la Pobresa i dades emblemàtiques
i hem pensat, doncs, que seria interessant convidar
la Victòria Forç d'Acció Social de Càritas
per parlar amb la Victòria. Bon dia.
Hola, bon dia.
Avui no és cap dia de...
No, no, no.
Avui no és cap dia de...
Per tant, pensem, demà, doncs, un dia que no és cap dia de
ni coincideix amb res, és probablement un bon dia
que ens dona aquesta possibilitat de fer una mirada
a aquestes persones que...
Jo no sé si són més visibles a l'estiu que no pas a l'hivern.
Bé, no fan vacances.
Nosaltres estem a l'època estival i tots fem vacances,
ells no fan vacances.
A veure, sí, és veritat que potser ara, en l'època estival,
nosaltres ens trobem més gent, sobretot veus grups de gent,
potser per la Rambla.
Però sí, he de dir que no acostumen a ser clients habituals
o usuaris habituals de la casa d'acollida al Transaú
ni dels nostres serveis de Càritas.
Pot haver-hi algun puntualment que hagi estat usuari nostre,
però no acostuma a ser.
Són més aviat gent que viatgen durant l'estiu
i potser, evidentment, a les ciutats més costaneres
és més atraient el tema del clima,
és més fàcil viure al carrer durant l'estiu,
no és tan traumàtic,
però no són habituals de la casa de Transaú.
Us explicaré una mica per què has dit una mica a l'entrada
que la casa d'acollida al Transaú de Càritas i Santa Tarragona
està tancada.
De fet, donem servei, també ho has apuntat.
Donem servei, però físicament...
Físicament la casa està tancada,
però per motius molt clars.
Durant el mes d'agost nosaltres ens dediquem a fer petites reformes
perquè és una casa per la que en guany
han passat quasi mil persones,
amb la qual cosa pots pensar que aquest us
suposa que s'han d'anar fent un manteniment
i unes petites obres.
El company que s'ha de reformar, pintura, desinsecció,
o desinfecció perquè quan al setembre obrim
tot estigui en bones condicions,
higiènico-sanitàries i d'infraestructures
que evidentment s'han d'anar mantenint durant l'any.
Aleshores sí que fem un servei,
un servei que ja fa molts anys que tenim convenient
amb l'Ajuntament de Tarragona
i aleshores tenim la treballadora social,
que és la nostra,
la treballadora social de la casa d'acollida al Transaú,
que fa un servei a la part baixa
i per tant s'hi pot adressar persones sense sostre.
Llavors, bàsicament el que està fent ara
és atendre aquells que ja eren usuaris nostres
i estaven residint a la casa,
aquells que estaven de mitja estada o de llarga estada
que els intentem recol·locar,
vull dir, no fem la gent al carrer.
Llavors, en tots se'ls dona la possibilitat
d'anar a un altre dispositiu.
Alguns poden anar a fer,
que és el Centre Català de Solidaritat, poquets,
i d'altres sí que se'ls hi busca pensió,
aquells amb els que s'ha fet un procés
perquè són gent,
o bé que estan cobrant ells una pensió,
una PNC,
i per tant s'ho poden costejar,
que també és aquella actitud
d'anar fomentant l'autoresponsabilització,
que també està bé,
i l'autonomia,
i després n'hi ha alguns que treballen,
i per tant,
encara que els reingressos que tinguin són escassos,
també tenim convenis amb algunes pensions
que també són més bé de preu a Tarragona.
Vull dir,
aquest és una mica el servei que es fa.
Després, un altre servei que es fa també
és tothom que s'adreça
i manifesta que està al carrer
i que necessita una ajuda.
També s'ha fet un pacte
amb diferents bars i restaurants,
cafeteries de Tarragona,
en les que se'ls pot donar
o menjar calent,
o bé un entrepà.
El que no tenim solucionat
és el tema de la higiene,
que és molt important.
La higiene personal,
tot el que és,
el rentat de la roba,
temes com servei d'abogaderia i tot això.
Es va intentar fer alguna cosa,
però no va coellar.
I per qui és en la línia
que potser nosaltres ens agradaria
treballar més de cara al futur.
Però l'afluència que hi ha
de població sense sostre
en els serveis socials en aquest moment
i el que s'atén
des de la treballadora social
que posa Càritas,
no és una gran afluència.
Vull dir, no es dispara.
Després també es dona informació
sobre altres dispositius
que hi ha a Catalunya.
Vull dir, podem tenir,
doncs n'hi ha a Barcelona,
a Bàrios, a Lleida,
n'hi ha a Tortosa, a Saragossa,
a Castelló,
molta gent que es desplaça
cap a aquestes zones
que molts d'aquestos,
a lo millor,
sí que els establiments
estan oberts durant el mes d'agost.
I quan hi ha situacions greus
de famílies,
perquè també ens en trobem...
És el que t'anava a dir,
que no només parlem
d'homes, dones que van sols,
sinó famílies
i amb nens molt petits.
Doncs en aquestos sí que
s'estudia el cas,
s'estudia la treballadora social
el cas
i, si es creu necessari,
també se'ls busca una pensió
perquè puguin estar
una temporada
i després s'analitza
a veure quins altres recursos
s'han de posar en funcionament.
Vull dir, com fer
que aquesta gent
deixin de ser
persones trans a alguns
i, bueno...
L'assistència puntual
és important, però clar...
Fer processos.
Nosaltres treballàvem
fent processos.
Llavors, a l'agost,
si és cert
que hi ha d'haver atenció,
ni a menys,
clar, el que nosaltres
consideraríem ideal
és que es mantingués obert
el servei
durant el mes d'agost,
que no hi hagués aquest peron.
I, fins i tot,
hi ha altres propostes.
Nosaltres hem fet ara
també un redisseny
de tot el que seria
el programa
de Sense Sostre
de Caritas i Sena de Tarragona
i un dels projectes
que a nosaltres
ens agradaria
poder tirar endavant
seria un projecte
que segurament
alguna entitat,
hi ha entitats sensibilitzades
a Tarragona,
no puc anomenar-les
perquè és una cosa
que no està lligada,
però diríem
que la direcció
m'ha autoritzat
a poder dir
que els tècnics,
tant la directora de la casa
com jo mateixa
com a responsable
del departament,
hem dissenyat un projecte
en el que es faria
una atenció externalitzada,
diríem,
i durant tot l'any.
Això voldria dir
que a l'agost
també estaria obert
i hi haurien serveis
des d'allotjament
per a aquelles persones
que necessiten dormir
i que no n'hi ha prou
amb aquelles places
que nosaltres ofertem
a la casa de Colli del Transaú
per a un nades de fred,
per a un nades de calor,
en moltes cases
amb més baixa exigència,
perquè si és cert
que a vegades
hi ha gent
que no poden complir
amb les normes
de funcionament
de l'establiment
de la casa,
i són gent
que si no compleixes
amb les normes
tenim 24 places,
hi ha d'haver
unes normes establertes,
doncs si no es compleixen
no poden quedar-se.
Llavors,
amb uns nivells
d'exigència
molt més baixos,
perquè hi ha persones
que és impossible
que compleixin
amb tot això,
i per tant
tenir servei de llotjament
amb més baixa exigència,
un àpat calent al vespre,
poder donar un esmorzar
o una bossa d'aliments
també perquè la gent
pugui dinar,
tenir el servei
de bogaderia,
tenir servei
d'higiene personal,
per tant dutxes,
tenir consigna
perquè la gent
pugui deixar el seu equipatge,
que també això
els ajuda a anclar
en algun lloc,
tenir també el servei
de correu,
perquè clar,
la majoria d'aquesta gent
poden necessitar rebre
de la seguretat social
o d'hisenda,
un certificat,
o de la família,
com que no estan ubicats,
doncs tampoc poden fer-ho.
Fer o ofertar
alguns d'aquests serveis
que ajuden a la persona
que vagin assentant-se,
o el tema fins i tot
de l'empadronament,
servei d'empadronament,
que es poguessin empadronar
en el propi servei,
nosaltres sabem
que qualsevol ciutat
es pot empadronar
on vulgui,
fins i tot
tot on pot
es podria empadronar,
el problema a vegades
el tenim
amb la persona
que hi ha darrere,
el funcionari,
que no acaba d'entendre,
però realment
tu et podries empadronar
en qualsevol lloc,
però està bé
que la gent
es vagi assentant.
Per tant,
anar fent,
creant espais també,
tenir algun espai
de trobada
on ells se puguin assentar,
conversar,
prendre un cafè,
un espai
de més baixa exigència,
però un espai
en què la gent
poguessin estar tot l'any.
Que poguessin
iniciar un camí
a la normalització.
Tothom sap
que bona part
de les persones
indigents
d'extrema pobresa
tenen altres problemes
afegits,
lògicament.
D'altres
han tingut
una situació
molt concreta
a la seva vida
i encara
no han entrat
en aquestes problemàtiques
afegides.
Aquestes persones
són fonamentalment
aquelles
en què se'n surten
millor
si troben el suport
adient.
Hi ha d'altres
que per molt de suport
ja han arribat
a un punt
tan difícil
que és difícil
la tornada.
Però aquestes altres...
Per això parlem
de baixa exigència.
També hi ha persones
en què possiblement
no pots fer gaire res,
gaire res més.
Però sí hi ha persones
en què et pots enganxar.
La nostra aposta
sempre ha estat
per aquests de mitja estada
i llarga estada
que anomenem Hèrcules
perquè aquest sí que es fa
un procés molt llarg.
Fins i tot amb això
que parlarem
amb aquest projecte
d'externalització del servei
nosaltres plantegem
que hi hagi
assessorament també
psicosocial.
No és només...
Per tant,
el qui vulgui
i el qui pugui
amb aquell que veiem
que hi ha possibilitats
de desvetllar potencials,
de treballar el seu patiment
perquè pensem
que la mitja
d'estada
de la gent al carrer
supera els 3 anys.
Hi ha gent que porta
més de 3 anys
i gent que porta molt més.
Tenim percentatges molt altes
de persones
que porten 3 anys al carrer.
Clar, 3 anys al carrer
et malmet molt.
Hi ha moltes persones
amb problemes greus de salut.
Problemes greus de salut
que poden ser
des d'alcoholismes
o consums d'altres drogues
a fins i tot
temes de depressió
o altres temes
de salut mental
més greus.
Tot això passa
pels serveis
o pels allotjaments
d'atenció
a persones sense sostre.
En el cas dels menors
que no van acompanyats
ja passen
al sistema de menors...
Sí,
nosaltres no podem atendre menors.
Des de la casa
d'acollir del transalut
nosaltres hem d'atendre
persones més joves.
Tret que vagin amb els seus pares,
clar.
Sí, però...
menors,
no ens n'hem trobat.
Nosaltres tenim...
Sí que és cert
que hi ha una juvenització
i una feminització
del col·lectiu
i nosaltres ho estem vivint
i tenim un percentatge
molt elevat
de persones entre els...
No voldria equivocar-me
perquè tinc per aquí
les dades, eh?
Tenim, doncs, mira,
un percentatge
d'un 30%
entre 35 i 45 anys.
Vull dir, són gent jove.
Cada vegada gent
que tenen menys estudis
i que tenen més cultura,
que tenen més formació.
Un 60% són persones
autòctones
de l'estat espanyol,
un 40% són estrangers.
El més sobtant del cas
és que cada vegada
hi ha gent més jove.
Això és el que et sorprèn més, no?
Diuen els experts
que una de les moltíssimes raons
que s'apunten
és que probablement
en l'actualitat
se'ns dibuixa una societat
com que tot depèn
que tu tinguis capacitat
i ho sàpigues fer
i ho puguis fer.
Hi ha molta gent
que té capacitat
que ho sap fer
però no a la manera
que se li proposa, no?
I d'això d'aquí
que trobem persones preparades
en formació
i que no se'n surten
per la pressió
tan tremenda
que han de patir
per circumstàncies concretes.
Sí, però clar,
és que aquí influeix
les causes
de tipus estructural, no?
Vull dir, com,
per exemple,
tot el problema
que tenim ara
de la crisi
de l'estat del benestar,
tot el problema
de l'accés al treball...
Els aturats de llarga durada.
Els aturats de llarga durada
que és molt difícil
incorporar-los altra vegada
al mercat laboral
i que quan ja porten
molt de temps
fins i tot perden en seguretat
en temes de depressió,
temes d'alcoholisme...
Vull dir, és tot un lligat, no?
Vull dir, és com un cercle
ambiciós, no?
Vull dir, és difícil
en sortir-te'n si llavors
no hi ha algú
que pot treballar
amb el teu dolor,
amb el teu patiment,
que, bueno,
que pots fer el dol
corresponent
i preparar-te
per superar-lo
i després
tornar a incorporar-te
al mercat laboral
i ser autosuficient, no?
Però sí, és veritat
que, clar,
la manca d'habitatge accessible.
Tenim molt poc habitatge social,
uns lloguers
molt elevats,
uns prestes bancaris
també grans.
Vull dir,
tot el que serien...
quina gent jove
pot, bueno,
fer-se, bueno,
amb un pis,
no només de propietat,
sinó de lloguer.
El sàntic com ho ja et diu
que no et pots culpabilitzar
ningú de ser pobre.
No, no, no.
En principi,
es donen totes les circumstàncies.
Hi ha menys protecció social,
jo crec que també...
Els menys de protecció social
hi ha no només per l'estat,
pel sistema.
En general.
Sí, no en general.
També el sistema
que nosaltres tenim ara
de relacions,
les xarxes familiars
que abans solucionaven moltes coses.
Sí, abans un cosissegon
tenia un problema
i aquell cosissegon
també la gent
tenen menys germans,
la família es redueix
molt el nucli mínim
que seria la família nuclear,
hi ha més aïllament urbà,
l'aïllament urbà
no crea comunitat.
Quan hi havia
més sentiment comunitari
tot això era més facilment solucionable.
Sempre hi havia aquell veí
que et donava un cop de mà,
aquell botiguer
que deia
ja m'ho pagaràs,
aquelles coses d'abans una mica.
Aquesta societat competitiva,
individualista
que tu apuntaves una mica ara,
tot això són causes
d'aquestes estructurals.
De vegades també
la descoordinació
entre els serveis.
entre els serveis públics
i d'habitatge
i de salut
i serveis socials.
Qui aborda primera problemàtica,
qui és el que té la competència.
Tot això també ho patim.
Ens parlem en sol i l'oquis.
Sí.
I molta gent,
ens trobem ara
molta gent també
que clar,
que surten a lo millor
d'altres establiments
o d'altres dispositius assistencials,
se'ls dona l'alta
d'un sociosanitari,
d'un hospital d'aguts,
d'una presó
sense que hi hagi res a d'era.
Clar,
i molts d'aquestos
ens passen per la casa
de Colliva Transom.
Surten i què han de fer
amb la seva vida.
I no són sense sostres.
Pensem que moltes vegades
atenem a la casa
de Colliva Transom,
a la nostra
i a les de tota Catalunya
i tota Espanya,
atenem a persones
que no tenen un perfil
de sense sostre.
Algú que surt de la presó
segurament té la família,
però ola.
Ha d'arribar.
O s'han de deteriorar
les relacions,
s'ha de reiniciar,
aquesta persona se sent sola.
Clar, és allò del recurs
post-alta on està?
No n'hi ha, no?
Podem donar l'alta
en un hospital d'agut
i ja sabem
que no és el tècnic
que dona l'alta
ni el metge
que té un rostre,
que té un nom,
que té uns cognoms,
que té una història.
Un jove de 18 anys
que surt d'un centre de menors,
per exemple,
i que no ha estat delinqüent,
sinó senzillament
per desprotecció
de la família,
ha desenvolupat
la seva infantesa
i adolescència.
I que precisament
no pot tornar a casa.
Exacte.
Els 18 anys
el posen a la porta
i on va.
És difícil.
Vull dir,
ens trobem en situacions
d'aquestes, no?
Que no són ben bé
un perfil de sense sostre,
però poden acabar sent-ho.
A més, tenim molta gent
sense sostre.
del punt de vista personal,
a l'agost o al juliol,
si continues la teva rutina habitual,
que no estàs de vacances,
passes sempre pel mateix carrer
i sempre,
i cada estiu passa.
Hi ha dues,
dos o tres aspectes
diferents en el paisatge urbà
que recórres,
que són dues,
tres persones
que abans no hi eren,
que són el que anomenem
sense sostre,
i que si estan tot l'estiu,
que sempre seuen al mateix banc,
dormen al mateix banc
i són a les mateixes hores.
fan una rutina
dins del que és
la seva vida
d'exclusió.
Després,
quan acaba l'estiu,
ja no veus aquella persona,
veus unes altres.
Canvien el banc
pel queixer automàtic,
segurament, no?
Sí, sí.
Com són aquestes persones
que ja no les tornem a veure mai més?
A veure...
I són homes majoritàriament,
aquests que et dic jo,
no són dones.
És que, de fet,
tot i que diem que s'està,
hi ha una major feminització,
vull dir que cada vegada
hi ha més dones,
el percentatge més elevat
també és d'homes.
Si et parlés de dades
del que nosaltres hem atès
durant el 2005,
doncs encara veuríem
que, a veure,
que penso que és un 91%
de les estades
que nosaltres hem tingut
a la casa de Collida
en segons són homes
i, bueno,
un 9% només dones.
Sí, és veritat
que en altres llocs
s'incrementa,
però aquí a Tarragona no.
I això que tu dius
d'aquesta gent
és que fins i tot
són gent que tenim
absolutament identificada.
I aquests sí que els veiem
una mica més a l'estiu,
però perquè per les circumstàncies
aquests han aparegut.
Vull dir,
hi ha un cas
que el coneixem molt tots,
un senyor que viu
per aquí pels nostres barris,
que fa Ramón i Cajal,
fa Pere Martell,
un senyor molt gran
que té un problema
que sembla físicament
que fins i tot
de desnutrició,
fins i tot
sembla com de deshidratació,
però és una persona
que s'ha atès
des del servei social,
s'ha atès des de la casa
d'acollida al Transaunt,
ha fet diferents estades,
els serveis socials
l'han ficat en residència
i ha marxat
perquè és una persona
que quan ell decide
no s'adapta
a les normes dels establiments,
dels dispositius assistencials,
marxa.
Què s'està fent
des del servei social?
S'està intentant
incapacitar la persona
fixar-lo en un establiment.
I aquests,
et dic altres
que no són habituals
i que per l'aspecte
i si els sent parlar
veus que són estrangers
però no és el perfil
d'immigrant,
sinó d'aquell estranger
que va voltant pel món,
que arriba,
que s'instal·la
durant l'histió
en una ciutat,
s'hi està,
arrossegant
les seves pertenences
d'aspecte bastant miserable,
lògicament,
i s'està allà
i després marxa.
Bueno,
aquests sí que podem dir
que són aquest transgú
un rodamont típic,
que aquest quan marxa d'aquí...
marxa en un altre lloc
que segurament el clima
és més favorable
o que ho coneix
d'un establiment
o d'un dispositiu assistencial
en el que sap
que té possibilitats
d'entrar, etcètera.
Però sí que tenim
un perfil de persones
que s'adapten
amb moltes dificultats
als serveis.
Per això jo parlava abans
que hem de seguir treballant
per fer processos
i per aconseguir
l'autonomia
i la inserció sociolaboral
d'aquestes persones
total,
però hi ha casos
que no podem obviar
i que és així,
no les resoldrem
i per tant
hi ha d'haver serveis
també de baixa exigència.
Això una mica és el que nosaltres
tenim amb l'estada dels tres dies,
però clar,
també és molt intermitent
has d'entrar i has de sortir
i no se't permet
tornar fins als sis mesos.
Per tant,
seria interessant
que hi haguessin
alguns espais
en els que fossin
de baixa exigència
perquè la persona
pogués acollir-se'n allà
sense que les exigències
fossin les mateixes
amb aquells que veus
possibilitats
que hi hagi un canvi
i que puguis treballar.
Per tant,
el canvi vol dir
processos educatius,
canviar la persona,
modificar comportaments,
hàbits,
donar-li majors nivells
de seguretat,
formar-lo si cal
perquè s'incorpori
al mercat laboral.
Això és molt complexe.
I és molt lent.
I no...
A veure,
els nivells d'èxit
no són escandalosos,
tu pots imaginar
que costa molt
perquè són processos
molt llargs.
Per a alguns
sí que se'n surt, no?
Sí, home,
mira,
ara mateix
d'alguns dels questos
que teníem a Hèrcules
estan treballant,
estan vivint en una pensió,
és una persona
que acaba fent el seguiment,
persones que fan el seguiment
amb la treballadora social
des de la part baixa,
que està allà
als serveis socials
de la part baixa,
a la treballadora social nostra.
Però mira,
en aquest sentit,
Victòria,
jo et volia preguntar
una cosa,
aviam,
ni nosaltres ni ningú
és ningú per dir
que han de fer les persones
amb la seva consciència,
amb la seva vida
i amb la seva butxaca.
Déu-nos lliure
i de dir mai
el que han de fer els altres.
Però, per exemple,
aquesta persona
que entra en aquest procés,
en aquest programa,
que es recupera,
que de mica en mica
intenta normalitzar
la seva vida,
per exemple,
teniu dificultats
per trobar-li una feina?
Perquè quan aquella persona
li ha de donar feina
de dir,
ui, és que no sé si fiar-me gaire,
que també té tot el dret del món
a no fiar-se a aquella persona,
perquè la por és lliure,
que diu aquell.
Vull intentar mirar-ho
des de les dues bandes.
Sí, sí, no té...
A veure,
s'ha de dir que a Nèrcules
trobem gent que es col·loca,
la gent amb la que fas procés,
que poden ser quatre persones.
Aquestos,
com que es treballa molt intensament
amb aquesta gent,
per tant,
no només la treballadora social
i tots els monitors
que tenim a la casa,
sinó que també hi ha la psicòloga,
que per tant treballa
tots els aspectes més psicològics
de la persona,
de personalitat,
de seguretat,
de treball,
de l'autoestima...
Per tant, diríem que
es treballa de molt de prop
i amb un seguiment molt exhaustiu.
De tota manera,
nosaltres a la casa
d'acollida transgèlgica,
la nostra política
no és la cerca directa
des de la casa
al lloc de treball,
sinó que ells busquin el treball.
Per tant,
se'ls...
Reposeu el procés,
però no el feu.
No, no el fem.
Se'ls motiva
perquè aquestes persones
busquin ells la feina.
I hi ha altres serveis
propis nostres
de la casa,
de càritas,
com Orla
o altres serveis,
no?,
en els que es pot
fer intermediació laboral
i, per tant,
els adrecem a aquests
o altres
que té l'Ajuntament
o que tenen altres ONGs
o que tenen altres entitats
sense l'any de lucre
i, per tant,
nosaltres el que volem
és que facin servir
aquells serveis de la comunitat.
És molt més integrador, això,
que tenir un espai
en el que absolutament
ho fas tot.
Sí, però no dones les eines
perquè solucionen
la seva vida
poden tornar a caure
novament.
No, i a més,
pensa que, a més a més,
aquesta gent
que els tenim de mitja
i llargastada
creen arrels amb nosaltres
i els referents efectius
més importants que tenen
són el personal
que hi ha a la casa.
Des de la feinera,
la cuinera,
els monitors,
la directora,
la psicòloga,
la treballadora social.
I costa
la desvinculació
quan ja han de marxar
de la casa
i han de llogar-se
doncs un pis
i encara vas fent,
diríem,
aquella atenció ambulatoria.
No van venint
perquè vas fent el seguiment,
però els hi costa molt
perquè molts han trencat
tots els lligams, no?
Clar.
I, per tant,
en moltes ocasions
s'intenta recuperar
la xarxa familiar,
la xarxa de relacions,
però estan molt malmeses.
Llavors,
clar,
si nosaltres féssim absolutament
tot des de la casa de Transaú,
no potenciaríem
l'autonomia del subjecte
i és millor
que ho facin a fora.
Si tenen dificultats,
ho treballem
altra vegada a dins.
Però hi ha serveis
i bons serveis
a Tarragona
que treballen
amb el tema
de la intermediació laboral,
tant des de Càritas
com des d'altres.
Un nivell d'èxit
no tan alt
com es desitjaria,
entre altres coses,
perquè els mitjans
ja sabem quins són.
La coordinació,
com bé dius,
a vegades és complicada.
Per tant,
ens trobem davant
d'una problemàtica
que és creixent
i amb la qual
no es pot fer prevenció,
perquè la prevenció
tots sabem el que és
i no hem de somiar truites.
No,
jo crec que,
a veure,
jo penso que ara
una cosa important
és la sensibilització.
Jo crec que hem de sensibilitzar
en la solidaritat social.
No ens podem tapar els ulls,
posar una vena
i pensar que això no existeix.
O dir,
que desapareguin del carrer
perquè és un mobiliari urbà
que em fa nosa.
És com canviar un banco
que està muy viejo.
Doncs traiem-lo.
No,
són persones.
I jo penso que,
sobretot,
és això,
donar-los identitat,
humanitzar
aquestes persones
que encara que tinguin
un aspecte diferent,
a darrere,
quan rascas,
hi ha ànima.
I hi ha sentiments.
I hi ha història.
I a més a més,
moltes d'aquestes històries
han passat per múltiples traumas.
Pensa que aquesta gent
que està al carrer,
en percentatges elevats,
potser hi ha un 40%
de la gent
que viu al carrer
que han estat insultats,
que han estat agredits.
Alguns,
en el cas de les dones,
fins i tot
han patit abusos sexuals.
Vull dir,
que són gent
que sembla que,
com que són al carrer,
se pot fer qualsevol cosa amb ells.
I la premsa.
Tenim molts exemples
de coses greus
que han succeït.
Sí, que ja dius
que és impossible
que pugui passar això
i passa.
És cert.
En fi,
doncs,
sensibilització social,
sempre diuen
no, no,
això hi ha les institucions
i les ONGs.
I compromís personal.
Jo dic,
no es pot demanar,
però sí,
jo crec que sí.
jo sí que demanaré.
Demana, demana.
És que jo no a tu demana,
que a tu et toca.
Jo crec que sí
que hi ha gent
que és solidària,
però a vegades
no saben com fer-ho
per fer una petita aportació
o per,
bueno,
com ajudar altres.
Participar de programes
de voluntariat,
per exemple.
Participar de programes
de voluntariat,
per exemple,
que nosaltres
a la casa de Collida Trans
els caps de setmana
fan sortides
o fan una costellada
o van a fer esport
o simplement
a fer acompanyaments,
acompanyar algú al metge.
Sí que costa,
perquè tenim voluntaris
que has de treballar amb ells,
amb un trans a un
o amb un dels nostres
sense sostre
i tenen un aspecte
que tothom de mirar pel carrer.
S'ho para,
això és difícil.
Vull dir que tot això
s'ha de treballar.
Hi ha una altra manera
i per què no dir-ho
econòmicament?
Se poden fer aportacions econòmiques
en aquells projectes
en els que tu penses
que poden ser interessants.
Doncs Càritas,
com altres entitats,
també en part subvencionem
alguns dels nostres serveis
a través de les aportacions
que fa gent que és solidària
i gent de Tarragona
que és solidària
i que creu
que la meva felicitat
en part també és
la felicitat dels altres.
Jo no puc ser tan ignorant
de dir
sóc feliç absolutament
quan veig al meu voltant
persones que no tenen
els mínims indispensables.
Això és ser molt ignorant.
Jo crec que la gent
som intel·ligents en general
i per tant sabem
que si jo poso
un granet de sorra
i un altre em posa un altre
és possible
que aixequem projectes
que a vegades
funcionen amb dificultats
i quan parlo de Càritas
puc parlar d'altres entitats
sense ànim de lucre.
Però clar,
no funciona,
no cau del cel
i no ho podem solucionar
tot amb subvencions
i sí que fem convenis
amb les administracions
però també sabem
que les administracions
tenen la capacitat econòmica
que tenen.
Jo penso que aquí
hi ha d'haver
una corresponsabilitat
també de la ciutadania.
I aquells més rebels
que diuen
és que per això
estan les institucions
que facin la seva feina.
Escolti,
és igual,
no entrem en això.
Aviam,
si es pot ajudar
s'ajuda
i és molt lliure
i que cadascú faci
el que vulgui
però realment,
vaja,
el que diu la Victoria
afortunadament
és una opinió
molt compartida
per moltíssimes persones
i per això
doncs moltes organitzacions
tinen endavant Càritas
o qualsevol altra
com ella deia
no cal ajudar
una en particular
aquella que a vostè
li mereixi
més confiança
i a més,
per cert,
mira,
ara bé bé,
podríem dir
que hi ha una web
que es diu
Fundación Lealtad
que és una fundació
que té una web
que els mostra
els comptes clars
de totes les ONGs
o la majoria d'ONGs
que funcionen
en aquest país
amb el seu consentiment,
números clars,
les aportacions
que fa la gent,
el que menja
en infraestructura,
els diners
que es dediquen
als programes,
vull dir,
per si algú mai té dubtes
que a vegades pot tenir dubtes,
doncs fins i tot
poden col·laborar
tranquil·lament
pensant que
l'aportació
que vostès fan
doncs va
per bon camí.
Victoria,
gràcies.
Gràcies a tothom sempre.
Ja ens retrobarem
quan convingui.
Tu mateixa.
I enhorabona.
Sobretot,
i aviam si tira endavant
aquest projecte
que ara al setembre.
Ojalá, ojalá.
Seria una bona cosa.
Adéu-siau, bon dia.
Adéu.
Convingui.