Dissingides autoritats, representants de les diferents institucions de la ciutat de Tarragona,
moltíssimes gràcies a tots plegats per la vostra assistència.
Anem a donar començament a un nou acte per commemorar l'11 de setembre.
Volem, en primer lloc, apel·lar a l'amabilitat i condescendència d'aquelles persones
que al llarg d'aquests últims anys permanentment han vingut a acompanyar l'acte que formalitza l'Ajuntament,
apel·lar a la seva paciència perquè sovint alguns d'ells me diuen que repeteixo i reitero moltes vegades
amb el meu raonament sobre l'11 de setembre, les paraules, els conceptes i els projectes
i sobretot dels fonaments ideològics que per mi conformen l'11 de setembre.
Us demano paciència.
Les persones que de nou estan aquí, que no han vingut altres vegades,
agrair-los i el fet que assisteixin a aquest acte carregat de sentit tarragoní dintre d'aquesta Catalunya
que tots volem construir, els agraeixo formalment la seva presència.
Efectivament, l'11 de setembre és un acte que instruïeix dos fets bàsics.
Un, el fonament de la construcció d'un país, i dos, el significar que no es construeix cap país
si no és amb la tolerància i la cordialitat.
Per què parlem de construcció?
Nosaltres commemorem un fet molt clar, molt simple.
Commemorem el fet d'una desfeta històrica.
Si més no, això podria ser simplement anecdòtic, però no ho és.
Qualsevol poble, qualsevol persona, dona, home, qualsevol infant,
qualsevol que es mou dintre d'una societat, inclús la pròpia societat,
després d'una desfeta, després d'una situació de crisi,
després d'uns moments dolents, té tot el dret del món a refer-se.
Tots ens hem equivocat a la vida, no unes i moltes vegades,
i després de l'error tots hem demanat la possibilitat de refer-se,
de modificar els nostres plantejaments i de poder construir a partir d'aquí una cosa millor.
Tots ens hem equivocat.
Ara no vull analitzar si l'11 de setembre és o no és un error,
és una desfeta històrica, això és inquestionable.
Però després d'aquesta desfeta històrica comença la construcció d'un país.
Comença a partir d'aquí un fet, un desig dels catalans
de progressar de forma conjunta pel seu país.
Catalunya no neix des d'abans d'ahir,
ni tan sols a l'últim Estatut de Catalunya conforma Catalunya.
Catalunya neix de la voluntat dels catalans, de les dones i els homes
que volen que sigui un poble i que sigui un país.
Les lleis, les Constitucions, els Estatuts, els Parlaments
conformen el que és la vida orgànica, administrativa i legal
pel qual s'arregeix aquest país.
Però de res serveix un Estatut, de res serveix una Constitució,
de res serveix una norma si darrere no hi ha un poble disposat a complir-la
i disposat a treballar-la.
I això és construir un país.
Algú de vostès podria pensar que jo avui faria un discurs
basat en l'últim Estatut que té Catalunya.
No.
El meu discurs no és d'un Estatut.
El meu raonament és el d'un poble
que vol progressar, que vol construir,
que vol ser una nació.
I això és el que conformarà aquest Estatut que tenim,
el proper i l'altre i els que siguin,
fins que un dia o altre, en comptes de tindre un Estatut,
tinguem una Constitució.
Que aquesta serà la gran diferència substancial
entre el que tenim ara i el que tindrem dintre d'uns anys.
No sé quants.
Però parlem de construcció, parlem de poble,
parlem de voluntat, parlem d'unificar criteris,
parlem de tirar endavant allò que tots plegats tenim necessitats
de tirar endavant, que és Catalunya.
L'Estatut és una eina, però no l'única.
No la més important.
L'única important, o la veritablement important,
és la voluntat dels catalans.
Però la voluntat no s'imposa.
La voluntat no s'imposa.
La voluntat és la voluntat de ser una nació,
de constituir-se com a nació, de construir un país,
no s'imposa.
S'ha convès, s'explica, s'analitza, es debat,
es camina sota la possibilitat de tirar endavant.
Per això sempre els he parlat, o almenys aquest ha estat el meu criteri,
de construir i de tolerar.
La voluntat dels catalans de conformar la seva nació
ha de ser sota el pal de la...
sota el paraigües de la tolerància,
sota el paraigües de la comprensió,
sota el paraigües del convenciment,
sota el paraigües del raonament.
no sota el paraigües de l'exigència,
no sota el paraigües de la violència,
no sota el paraigües de la imposició.
Tarragona forma part de Catalunya
i Tarragona vol,
vol,
amb els seus ciutadans,
les seves ciutadanes,
les seves famílies,
les seves institucions,
la seva societat civil,
volen construir Catalunya.
Però el volem construir sota...
sota el paraigües del sentiment tarragoní
i sota el paraigües de la tolerància,
sota el paraigües del convenciment.
Probablement, probablement,
perquè mai a la vida ho acabes de saber tot de cert,
probablement.
Probablement és avui, l'11 de setembre,
l'últim 11 de setembre,
el que m'adreço vostès com a alcalde.
Probablement.
Mai sap l'home, mai sap la dona el que serà.
Si ho sapiguéssim seríem déus.
Però, probablement.
us agraeixo a tots vosaltres el fet que els que heu vingut aquí d'arrel i de convenciment nacionalista,
us agraeixo molt el que al llarg d'aquests anys heu tingut l'amabilitat d'expressar la vostra voluntat de país
amb amabilitat i cordialitat.
i gràcies a aquesta amabilitat i cordialitat,
aquí a Tarragona tots som un poble, un autèntic poble, una autèntica ciutat.
Aquí venim tots a explicar-li als nostres fills, sota la imatge de Casanovas,
a explicar-los i als nostres fills que volem un país,
que volem un país de tots plegats, d'unitat i de treball.
Us demano que, quan vinguin altres 11 de setembre,
probablement, i és lògic,
hi haurà altres raonaments,
i això entra dintre de la més normal de les lògiques.
Hi haurà altres raonaments perquè les persones són diferents,
però que, almenys no us oblideu, amics i amigues,
que aquest alcalde el que ha volgut al llarg del temps en aquesta ciutat
és que, per damunt de tot,
l'àmbit de la cordialitat de la convivència
fos l'eina de treball bàsica.
I crec que s'ha aconseguit.
Us agraeixo a tots, a tots,
a tots i totes la vostra presència avui aquí.
És evident que avui cridarem, tots plegats,
dos crits bàsics,
el de la nostra ciutat i el del nostre país.
Alguns hi afegiran amb el del nostre país
un adjectiu.
Doncs bé, així sigui.
Alguns ho diran simplement
com a convenciment que tenen una cosa entre les mans
que la volen
i probablement no acabaran d'expressar el sentiment.
Tot i cap en aquesta ciutat.
Tot i cap si es fa de bona fe,
si es fa amb amistat i si es fa amb cordialitat.
Així doncs, jo us demano que tots plegats
corresponeu als crits de Tarragona i de Catalunya
amb el cor, amb la cordialitat
i amb el desig de continuar caminant tots plegats
cap a un futur millor
que tots junts hem de construir.
Visca Tarragona!
Visca!
Visca Catalunya!
Visca!
Gràcies!
Gràcies!
Gràcies!
Gràcies!
Gràcies!
Gràcies!
Gràcies!
Gràcies!
Gràcies!
Gràcies!
Gràcies!
Gràcies!
Gràcies!