Tres minuts i mig, tres quarts de dotze del migdia.
Aquí seguim amb tots vostès des del matí de Tarragona Ràdio
i en la mesura del possible, tal com comentàvem en el temps del sumari,
aquests dies tenim molt d'interès a conèixer, a acostar-nos
a alguns dels llibres que es publiquen,
coincidint amb la celebració de Sant Jordi,
d'autors i autores de les nostres comarques.
Avui ens acompanyava Olga Xirinax
amb la seva primera novel·la en castellà,
El hijo del tejedor, avui és el periodista Antoni Coll,
director de publicacions del diari de Tarragona,
que acaba de publicar el llibre Dios y los periódicos.
Antoni Coll, bon dia.
Bon dia.
Gràcies per acompanyar-nos.
Quin títol, no?
Dios y los periódicos.
Allò que té a veure això tan humà amb allò tan divino.
Sí, sí, el títol ho va passar a l'editorial, ho he de dir,
però sobre el text que jo havia fet
i em sembla que és un títol que està encertat
des del punt de vista que crida l'atenció
i, per altra part, no és que sigui una reflexió
sobre com tracta el tema de Déu, els diaris,
sinó que és un llibre d'assaig
sobre les grans qüestions humanes
i no hem d'oblidar que Déu és una gran qüestió humana
perquè una de les primeres coses que tothom pensa
és d'on som, el que fem aquí
i quin és el nostre destí
perquè no acceptem que la mort pot ser un punt i final,
tampoc sabem gaire quins passos hem de fer
per segons l'objectiu que tinguem a la vida.
De manera que el sentit de la vida i aquestes grans qüestions
està molt relacionades amb Déu, així que a mi em va semblar bé
de tots els modos que em posessin aquest títol.
De totes maneres, no està malament aclarir això
que ningú es pensi és allò fer un assaig, òbviament,
però no és una reflexió sobre el paper que han de fer
els mitjans de comunicació en el tractament de la religió.
No, anem en un to diferent, partim d'un anecdotari
i partim d'un personatge que està també relacionat amb la Bíblia,
perquè és el narrador principal.
Exacte, és el Nicodemo.
Jo vaig agafar aquest personatge, és l'únic personatge del llibre,
de manera que no hi ha confusió possible.
I es diu Nicodemo com aquell apòstol,
més ben dit, aquell personatge, aquell personatge
que de l'Evangeli, que només cita un evangelista de Sant Joan
i el cita tres vegades i cada vegada que el cita
diu aquell que anava a Jesús de nit.
explica que anava de nit a veure Jesús per temor als jueus.
I llavors jo he creat un personatge
que es diu també Nicodemo com aquell,
que és un redactor de Guàrdia,
un redactor de Sierra que se'n diu dels diaris,
i que aquest redactor, com que treballa de nit
i és el que es queda a la redacció,
quan tots els demés s'hi marxin,
per si passi alguna notícia d'última hora,
en fi, per arreglar alguna pàgina,
alguna cosa que s'hagi de fer,
doncs té temps per reflexionar
i també anar amb les seues reflexions fins a 10
i fins a totes les coses que passen,
les notícies del dia,
i així fa sortir reflexions sobre les grans qüestions
dels últims anys que hi ha hagut a l'actualitat.
És una imatge molt poètica aquesta del redactor
que tanca, i fins i tot cinematogràfica,
que s'atura i reflexiona al voltant de tot allò
tan transcendent que ha passat per la seva màquina.
Exactament, sí.
Jo vaig estar tres anys fent redactor de tancament
amb un diari a Saragossa,
i després inclús un temps al Correu Català també,
i tens una impressió diferent,
perquè el normal d'una redacció
és una convivència contínua amb la gent,
en saroll, exacte,
allà fent un cafè amb un i l'altre i tal,
i asseguts a les taules i explicant-se coses,
que l'estrany qualsevol persona
que observés una redacció d'un diari
és que surti al diari l'endemà
perquè sembla que ningú ho estigui escrivint,
i en realitat és que hi ha molt temps
també de contrastar les opinions d'uns i altres i coses.
Però a última hora es queda aquesta persona
ja seguitària a la redacció,
que té una feina més tranquil·la, menys en teoria,
i que és la feina que també li permet
no solament ja pensar com ha de posar en paix
en aquelles coses i com les atitularà i tal,
sinó també pensar més profundament
en el significat d'elles mateixes.
Ve a ser una mica allò que tots desitjaríem
poder fer que després del coneixement de la realitat
a través dels diaris
entrar en aquell període de reflexió
pel qual mai tenim temps?
Sí, segurament fóra el més convenient,
perquè això ens ensenyaria millor que d'altres coses
a interpretar la realitat,
perquè si no fa que les diverses notícies,
que a més una etapa i a l'altra,
perquè qualsevol notícia és notícia
mentre un altre no es posi el damunt,
és com una oficina mal endreçada
que van caient papers al damunt de l'altre
i un ja no troba els papers que ha anat posant a sota.
Doncs això és l'actualitat.
I un periodista que reflexiona
i vulgui treure més les conseqüències
i aprofundir en les coses,
s'ha de fer,
de tindre una estona per considerar-les.
Parlava en Toni Coll
que el llibre recolle els grans temes,
les grans preguntes,
més que les respostes que estan per trobar,
de l'ésser humà.
Partint en aquest cas en cadascun dels capítols
de fets concrets,
de noms propis,
de ciutats,
de dates, cronologies,
quins són?
Alguns, eh?
No els explicarem.
Alguns fets,
alguns moments,
alguns escenaris
que m'han llevat en Toni Coll
per fer aquestes reflexions.
Doncs hi ha, per exemple,
la caguda del mur de Berlín,
que la vam viure
d'una manera molt intensa
als diaris,
la caguda del mur de Berlín
amb la visita posterior
que va fer quasi immediatament
Gorbatchov al Sant Pare,
Joan Pau II,
quan se li va presentar
i Gorbatchov va introduir-se
amb ell mateix,
dient
soc un ateu no practicant.
I després,
quan li va presentar
la Reixa,
la seva dona,
li va dir
Reixa,
aquí davant tenim
la persona
de més altura
d'ètica
de la societat actual.
I a més,
és un eslau,
com nosaltres.
Això és una de les reflexions
a partir d'aquí,
doncs,
del que va significar
el caiguda del mur de Berlín,
la fase posterior i anterior
també sobre això.
o en els temes
que es tracta
sobre la consciència humana,
doncs,
aquell gest del rei
Valduí de Bèlgica,
quan va dimitir
de rei
durant un dia
per evitar
la signa
de la llei
de l'avortament,
perquè
el contrariava
la seva consciència
i va estar a punt
de perdre la corona
perquè després
hi va haver
una votació parlamentària
per si el tornaven
a restituir
com a rei
o aprofitaven
l'ocasió
que ha passat
amb altres monarquies,
doncs,
ja per poca mà
de la república
i hi ha coses d'aquestes,
n'hi ha bastantes,
per exemple,
hi ha la conversió
d'alguns personatges
com si és
Lewis,
Chesterton,
en fi,
uns personatges d'aquests.
Per tant,
no està molt acutat
en el temps.
Ara esmentava
l'esdeveniment
de,
bueno,
tot el tema
de la caiguda
del mur de Berlín,
la presència
en el panorama
de la política
internacional
de Gorbachev
tampoc no ha passat
tant de temps,
poc més d'un parell
de dècades,
20 anys,
no ha passat tant.
Sí, sí,
tant,
l'any 89 va ser,
sí.
Però va fer salts
en el temps,
no?,
en el que són
aquestes reflexions.
Sí, sí,
no és la història
més recent
del segle passat,
dels finals del segle XX,
vull dir que hi ha moments...
Bàsicament són de coses
de finals del segle XIX
i del segle XX.
Per això, eh?
Sí,
però des que s'ha constituït
la mentalitat moderna,
podem dir,
a partir de la revolució francesa,
bàsicament,
però sobretot
condicionada
per coses
com els fets
de maig del 68
o fenòmens
com aquests
que hi ha hagut
tan importants
a les guerres mundials.
A criteri personal,
vull dir,
quins fets
trio jo
per fer aquestes reflexions
a través d'aquest
alter ego
que és Nicodemo?
I els ha triat així
a l'atzar
per criteri absolutament personal?
Bé,
coses que han tingut
una significació
molt especial
al seu moment.
Per exemple,
la clonació
d'una ovella
d'oli.
Això va obrir
i encara està obert
un gran debat ètic,
no?
Un gran debat
sobre tots els temes
bioètics
i la manera
i la relació
de la ciència
amb l'ètica,
amb els temes
de fecundació,
en fi,
amb tot això.
D'altres temes,
per exemple,
hi ha
el que fa referència
al terrorisme
i es parla
de l'11S
i es parla
de l'atemptat
de Madrid,
de Londres,
aquests atemptats
tan grans,
però també
del fenomen
de les guerres
i de moltes
altres coses
d'aquestes.
Però tot
és la llum
d'una reflexió
sobre els orígens
dels conflictes,
no tant
sobre els mateixos
conflictes
i el que va passar.
Hi ha
el darrer capítol
que ve a ser
com un petit assaig
o un pròleg,
podríem dir.
No sé quina categoria
se li dona
en el context del llibre,
a titular
La fàbrica
de l'opinió pública
i és que aquest llibre
està prorrogat
per Pedro J. Ramírez.
Abans li preguntàvem
a Antoni Coll,
és una cosa
de l'editorial?
Diu,
no, no,
és que nosaltres
hem treballat
en diferents moments
de la nostra vida,
hem col·laborat,
no?
Hi ha una relació
d'amistat entre vostès.
Sí,
jo vaig publicar
quan estava director
del noticiero de Saragossa
els primers articles
de Pedro J. Ramírez
perquè ell va néixer
a La Rioja,
a l'Organyó
i llavors enviava coses
a Saragossa
quan tenia vint i tants anys.
I després
ens hem trobat
en diferents ocasions.
En concret,
ell va ser corresponsal
del diari de Barcelona
quan jo estava allà
i jo vaig fer
de corresponsal seu
quan ell estava
director del diari 16.
O sigui,
que com a mínim
ho va deixar.
I després,
quan la lletoria
em va sugerir
que demanés
amb algun perillista
especialment conegut
al conjunt d'Espanya
l'apòleg
o l'epíleg del llibre
se'n va ocurrir
a Pedro J. Ramírez
que a l'editorial
li va semblar molt bé
i llavors li vaig escriure
i li vaig dir
escolta,
doncs em podries fer això?
I em va dir
per què no fem una cosa?
Vens tu,
aquí m'ha dit
i estem al meu despatx
parlant una bona estona
i llavors
aniran sortint temes
sobre el que tu vulguis.
I el tema que jo vaig triar
és qui fabriqui
l'opinió pública
perquè em sembla
que ell personalment
és un dels fabricants
importants.
Personatge molt controvertit
en aquest sentit, no?
Molt controvertit
per altra part.
Però bueno,
indiscuteablement
una de les persones
que crea
l'opinió pública
igual que molts altres
però tampoc són tants
al final
perquè
doncs
els mitjans
han de tenir
un mitjà al darrere
important
per poder crear
l'opinió pública
també a nivell nacional
s'entén.
És un nombre
determinat
d'emissores
o d'exemplars
que difonen.
Ell es va identificar
com un dels fabricants
de l'opinió pública?
Sí, sí, sí.
Ell no pot negar.
No, no ho tindré
cap a patxar
em reconeixo
perquè és cert.
El llibre, com dèiem,
és un assaig
però no és un assaig
de to
acadèmic
sinó que és un assaig
amb una certa ironia
Sí.
amb una crítica
però una crítica
diguem-ne
amable
que en cap moment
vol fer-hi a ningú
només faltaria
és aquest el to.
El to habitual
d'altra banda
de llibres anteriors
que ha fet Antoni Coyer.
Sí, i també
dels articles
que acostumo a fer
al diari
són amb aquest estil.
Jo procuro
que una cosa
és la serietat
i l'altra
l'humor
no d'estar renyit.
L'humor és molt seriós, eh?
Sí, exacte.
L'humor és molt seriós.
El dir que l'humor és seriós
es mostra que no hi ha contradicció.
I jo penso
que no hi ha que haver contradicció.
Es poden tocar
temes seriosos
però inclús
des del punt de vista
una mica humorístic.
Perquè
consisteix
en que un
se n'enrigui
d'ell mateix
abans de riure-se
amb els altres.
Consisteix
en que un
no se senti
guardià
de l'ortodoxia.
Això pot passar
i a vegades
en coses relacionades
amb la religió
passen molt.
Un es pensa
que allà
és el que té
la massa
del jutge
i és el que
dona els cops
a la taula
i és el que diu
les opinions
correctes
i els altres
estan equivocats
i coses d'aquestes.
Jo crec que
el que s'ha de fer
sobretot en temes
d'assaig
i més si toquen
aquesta vessant
és proposar
les qüestions
i que siguin
les mateixes qüestions
per la seva pròpia
força intrínseca
que les que
després
puguin implantar
sinó
per una altra qüestió.
I això
és una mica
el que he pretès
amb el llibre.
Donar-hi
unes pinzellades
humorístiques
també
per fer el més a més
perquè els temes
relacionats amb la religió
sobretot
acostumen a ser
bastant difícils.
Que no hauria de ser així, no?
Jo crec que no
perquè qualsevol llibre
que sigui d'aquest estil
si es fa difícil
de llegir
no aconseguirà
gran cosa
no aconseguirà
arribar als lectors.
I em sembla
que el millor
és fer un estil
planer
i que la gent
li pugui quedar.
és un estímul
a la reflexió
en definitiva
d'aquells
grans temes
aquest llibre
constata
que hi ha
endevats
que es van obrir
fa dècades
que continuen oberts
i que bé
que les respostes
no les tenim
el que és important
és que tinguem
la capacitat
de continuar
plantejant-nos
les preguntes.
El llibre
el va presentar
molt ben acompanyat
d'una bona colla
d'amics
al Museu d'Art Modern.
Va ser una presentació
un acte molt agradable.
En concret
Joan Maria Pujals
i la Luchi Núñez
i els dos
es van complementar
molt bé
amb totes les coses
que van parlar
del llibre
i van fer una presentació
que jo veixo molt
perquè a part
de les exageracions
que van dir
sobre mi mateix
el llibre
l'havien interpretat
perfectament
tal com jo
l'havia pensat.
Dios y los periódicos
ara els lectors
tenen la paraula.
Antoni Coll
no és un estrany
per als lectors
ja saben
de quin pal
va utilitzant
el llenguatge flamenc
per tant
el podran
serà una de les novetats
sense dubte
d'aquest Sant Jordi
ja es veu
signant exemplars
a la Rambla
i coses d'aquestes?
No, tant com això
no s'hi veu
no?
S'ho hem de deixar
pel Bonafuente
i pels autors mediàtics
que diuen
Antoni Coll
de Veritat
que ha estat un plaer
que ens hagi acompanyat
enhorabona
per aquest llibre
i bé com que
imagino que
com sempre
que conversem
al voltant d'un llibre
sempre hi ha algun
allò
mig pensant
o mig preparar
ja en parlarem
en parlarem
d'alguna altra
Moltíssimes gràcies
enhorabona
Moltes gràcies
Adéu-siau
Adéu-siau
Adéu-siau