A partir d'ara, Tarragona Ràdio, el 96.7, us ofereix el sermó de les set paraules.
Ens trobem novament a la capella de l'ermita de Sant Magí del portal del carro de Tarragona
per tal d'oferir-los la funció de les set paraules organitzada per l'associació La Salle
i que transmet en directe a Tarragona Ràdio amb la col·laboració de la delegació diocesana
de Mitjans de Comunicació Social de l'Arquivisodat de Tarragona i de l'Ajuntament de Tarragona.
Enguany posarà a les il·lustracions musicals el cor Mos Cantars, que dirigeix el mestre Carles Valls.
Quan diem les set paraules no cal afegir-hi res més.
Per antonomàsia són les paraules, les frases breus que va pronunciar Jesucrist abans de morir a la creu
i que el divendres Sant sonen arreu del món cristià.
Primera paraula.
Pare, perdoneu-los perquè no saben el que fan.
A càrrec del germà Joan Carles Vázquez, germà de les escoles cristianes.
Mentre el peu de la creu, els soldats, atrapats en la rutina del botí i la rapinya,
es reparteixen els seus vestits,
Jesús, en l'agonia, aixeca al Pare una súplica.
Pare, perdoneu-los que no saben el que fan.
Per qui demana perdó, Jesús?
Potser pels soldats sorruts que tenen el cor adormit per la rutina de la mort?
O potser pels malfactors que l'acompanyen en el suplici de la creu,
penjats com ell fins a la mort,
bandejats de la vida dels homes,
culpables potser d'algun crim
o víctimes d'una justícia que no entén de perdó?
O potser per tots aquells que l'han empès pel camí de la mort
i l'han dut fins aquí
a trobar-se penjat en una creu?
Potser per tots els homes,
per cadascun de nosaltres,
també pels qui estem en aquesta ermita de Sant Magí,
no saben el que fan,
diu Jesús.
En la precipitada successió dels fets
que l'han dut des de l'arribada a Jerusalem
per celebrar la Pasqua fins a la creu,
s'ha enfrontat a sacerdots,
a funcionaris,
a escribes,
a fariseus,
s'ha enfrontat al suma sacerdot,
als jutges,
al governador romà,
màxima representació de l'imperi més gran de la Terra,
a Herodes,
i són precisament aquests
els qui no saben el que fan.
Els savis de la llei,
de la fe,
els savis de la força,
els savis del poder,
els savis de l'economia
i de la política d'aquell temps,
no saben el que fan?
Els savis d'aquest món,
no tenen prou saviesa
per saber el que fan.
De quina saviesa ens parla Jesús
en aquest darrer moment
del seu itinerari entre els homes?
Quina és aquesta saviesa
davant la qual
els més savis,
els d'aquella època,
i poder també els d'aquesta,
no saben el que fan?
en el camí cap a la mort
Jesús ha escoltat
l'acusació dels mestres de la llei
i la sentència dels jutges
i aquestes paraules
de justícia humana
l'han empès a la mort.
ha compartit el pa amb els deixebles estimats
i no han estat capaços de petllar amb ell,
d'acompanyar-lo en l'agonia.
l'un l'ha traït,
un altre ha aixecat l'espasa
per matar en el seu nom.
I en l'instant suprem
l'han negat,
l'han deixat sol,
s'han amagat entre la gent,
s'han refugiat en el silenci,
potser l'han impedit
i han plorat també en el silenci.
En el camí fins a la creu
Jesús ha escoltat
paraules de mort,
paraules d'acusació,
de condemna,
de violència,
d'enveja,
de traïdoria,
de venjança,
de por,
de covardia,
de superbia,
d'egoisme,
d'indiferència.
totes paraules
que només ressonen
a mort,
a destrucció.
Tot paraules
que porten
cap a camins
de mort.
Quina mena de saviesa
és aquesta
que per tot arreu
va obrint camins
cap a la mort?
Ressona llavors
aquell missatge
que ens diu
Senyor,
només tu
tens paraules
de vida eterna.
Potser
no serà aquesta
la saviesa
que mancava
i la saviesa
que ens manca?
En aquest moment
extrem
Jesús
ens resumeix
tot el seu mestratge
a allò
que ens cal saber.
Tot és
en el seu gest
en la seva veu
quan demana
al Pare
que atorgui
i ens atorgui
el seu perdó.
el Calvari
la muntanya
de la Calavera
on la saviesa
dels homes
celebra
el ritual
de la mort
Jesús
ens adreça
cap al Pare
cap al Pare
font de la vida
de la justícia
de la pau
i de l'amor.
Per això
Jesús pot dir
Pare
perdoneu-los.
El perdó
del Pare
bo
no és
com el perdó
dels homes.
En la saviesa
dels homes
el perdó
és de vegades
sublit
altres vegades
indulgència
o també
magnanimitat
o alliberament
o dispensació
de la pena
o supressió
de la condemna
o indiferència.
Fins i tot
hi ha vegades
que el perdó
s'atorga
per orgull
per vanitat
per superbia
difícilment
per amor.
Només
el perdó
del Pare
bo
ens engendra
de nou
ens retorna
a la vida
a la font
senzilla
i brulladora
de l'amor
net.
El perdó
del Pare
ens retorna
a l'origen
a l'impuls
amorós
que és
font de vida.
El perdó
del Pare
ens fa néixer
de nou
una nova vida
una nova humanitat
una nova saviesa.
El perdó
del Pare
ens torna
a la confiança
perquè la vida
ens és donada
i hi ha
un desig
amorós
original
en tots
i en cadascun
de nosaltres.
llavors
i també ara.
El perdó
del Pare
ens retorna
allò de més
profund
que hi ha
en el profund
del nostre cor.
Ens retorna
a la mort.
El perdó
ens sostreu
de la mort
i ens retorna
a la vida.
Aquest
és el misteri.
senyor
on anirem?
on anirem?
I llavors
ressona
en nosaltres
aquella paraula
de Jesús
jo sóc
el camí
la veritat
i la vida.
I des d'aquí
només
podem respondre
senyor
tu tens
paraules
de vida
eterna.
tots
no
sol
son
Gràcies.
Gràcies.
Aquesta segona paraula és
T'ho dic en tota veritat.
Avui seràs en mi el paradís.
De l'Evangeli de Sant Lluc.
Un dels malfactors penjats l'insultava dient
No ets el Maciès, salva't a tu mateix i a nosaltres.
Però l'altre en resposta al raptar dient
I no et ems a Déu, tu que estàs al mateix suplici.
En nosaltres és de justícia, ja que rebem el que mereixen les nostres obres.
Però aquest no ha fet res de mal.
I deia, Jesús, recorda't de mi quan arribaràs al teu reina.
I li respongué, en veritat et dic,
Avui seràs en mi el paradís.
L'Evangelista Sant Lluc és l'únic que ens descriu el diàleg entre el bon lladre i Jesucrist.
Sant Marc fa la notació següent.
Amb ell crucificen també dos bandolers.
L'una a la dreta i l'altra a l'esquerra.
I afegeix, els crucificats amb ell també l'injuriaven.
Sant Mateu ens descriu aquest fet així.
Aleshores, foren crucificats amb ell dos bandolers.
L'una a la dreta i l'altra a l'esquerra.
I en Sant Joan ho trobem narrat d'aquesta manera.
Allà el van crucificar junt amb dos més.
Una a cada banda i Jesús al mig.
Així doncs, ens trobem que Sant Lluc és l'únic evangelista que narra el diàleg entre el bon lladre i Jesucrist.
La salvació del pecador.
Com també és el narrador dels passatges on Jesús està al costat dels pobres, de les dones, dels marginats.
Aquest luctuós fet, que va ocórrer fa quasi dos mil·lenis,
hi ha una imatge plàstica.
Un turó, el gòlgota.
Uns protagonistes.
Jesús Crist clavat a la creu, juntament amb dos crucificats.
Un grup de persones.
Unes observant aquest drama.
I d'altres que passen pel camí cap altres indrets que s'ho miren però no hi donen importància.
en aquest context, i sobressurt en un moment donat, la figura del bon lladre,
que se'n dóna compte de totes les malifetes que ha fet al llarg de la seva vida.
I suplica a l'home just, al que no ha fet res de mal, que l'aculli.
Però que aquest acolliment no sigui temporal, sinó per sempre.
I Jesucrist, davant aquesta súplica, l'accepta dient-li
Avui seràs amb mi el paradís.
En aquesta última frase, hi ha dos elements claus en el seu significat.
El primer és la paraula avui, que ha de ser presa com una manera de dir
que la salvació no es faria esperar, tal com comenta mossèn Armand Puig
en el seu llibre Jesús, un perfil biogràfic.
I aquesta salvació, segueix comentant el mateix autor, és per tothom,
tal com va prometre també els seus deixebles.
El segon element és l'expressió
Seràs amb mi el paradís,
on segons els biblistes s'ha d'interpretar
que el bon lladre comparteix amb Jesucrist
la seva mateixa sort i estarà en companyia seva.
Tenint com a referent aquestes apreciacions,
podem afirmar que el bon lladre
és el primer evangelitzat des de la creu.
Jesucrist és qui salva les persones
i la salva tornant-se com elles, patint amb elles.
Jesús mira la humanitat com un conjunt
i ens mira un a un i ens acull sense mirar la condició,
sense mirar l'origen.
Ens espera.
Només vol el nostre penediment.
quina és la realitat avui dia?
Ens hem aturat i reflexionat les següents preguntes?
restem indiferents als gòlgotes actuals?
Quin paper fem?
Dividim el món en bons i dolents?
Som aliens en les nostres misèries individuals i col·lectives
i defugim de les nostres responsabilitats?
On trobem Jesucrist avui?
Som sepulcres emblanquinats per fora?
Davant d'aquesta realitat
hem de ser humils, com el bon lladre,
i reconèixer que l'orgull de vegades
no ens deixa veure la nostra obstinació
de voler dominar-ho tot,
que volem ser el centre del món,
de col·locar els ulls a la realitat més propera
i volem arreglar la realitat més llunyana
sabent que, possiblement, no ho podrem aconseguir.
Hem de tenir la valentia de demanar perdó
perquè s'acompleixi el que demanem
en un fragment del pare nostre.
Perdoneu les nostres culpes
així com nosaltres perdonem els nostres deutors.
La conversió ha de ser sincera
veient les nostres mancances
i demanar, com el bon lladre Jesucrist,
que ens salvi i que tingui misericòrdia.
Jesucrist, avui, divendres sant,
dia de dol de l'Església,
amb la seva creu,
abraça tota la humanitat,
ens redimeix dels nostres pecats
i ens acull salvant-nos,
assenyalant-nos el camí que hem de fer
juntament amb ell,
un camí sense estridències,
convertint-nos i com va fer Dimas
posant tota la nostra confiança
en el nostre redemptor.
que el descripció.
que la mare esà de l'Equodia
que marix.
que la mare,
que la francesa
que la tende nin,
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
llegando a su fin. Se mantiene en obediencia perfecta al Padre y sacrificio a favor de la
humanidad. Antes de morir, Jesús nos quiere hacer un regalo inesperado. Pero, ¿le queda a Jesús
algo más que ofrecer? Nos había regalado su palabra y su perdón. Nos había regalado la
Eucaristía. Nos estaba entregando su vida. Parecía que ya no le quedaba nada. Pero sí,
le queda algo. Mejor dicho, le queda alguien a quien Jesús amaba profundamente, su madre.
Nos amaba con un amor desmedido, sin límites, que le llevó hasta ofrecernos a su propia madre
para que fuera la nuestra. Jesús nos confió a su cuidado y solicitud maternales. María
vela por nosotros con su amor cuida de los hermanos de su hijo que todavía prenegrinamos
por este mundo y nos encontramos tantas veces en peligros y dificultades, hasta que lleguemos
por misericordia de Dios, a una nueva vida. María es madre y por eso podemos acudir a
ella con confianza y pedir su ayuda. En nuestros días, muchos niños, por desgracia, sufren
o son amenazados en varias partes del mundo. ¿Cuántos mueren en estos mismos momentos víctimas
del odio que se extiende por varias partes de la tierra? En conflictos, unos conocidos y
otros olvidados. En Burundi, Chechenia, Somalia, Liberia, Congo, Cachemira, Colombia.
Niños y madres que padecen hambre y miseria, que mueren a causa de las enfermedades y de
la desnutrición. Perecen víctimas de la guerra. Niños abandonados por sus padres y condenados
a vivir sin hogar. Privados del calor de una familia propia. Niños que soportan muchas formas
de violencia y de abuso por parte de los adultos. En algunos países, niños trabajan
en condiciones de esclavitud entre 14 y 18 horas diarias. Viven en pequeños habitáculos
situados en las mismas fábricas. Su producción es vendida a grandes empresas occidentales que
solo buscan el mejor precio. El tráfico de niños, niñas y adolescentes que se produce
para diversos fines. Explotación laboral, tráfico de órganos, violencia sexual.
En África, una generación entera de niños está en peligro. En varios países de África,
al sur del Sáhara, entre una quinta y una tercera parte de todos los niños ya se han
quedado huérfanos debido al SIDA. Pero lo peor todavía está por llegar. En los próximos
diez años, más de 40 millones de niños habrán perdido al padre o a la madre. Y no son números,
son nombres, no son datos y cifras, son rostros humanos y familias. Tampoco me quiero olvidar
de Alba y otros niños como ella, de solo cinco años, que sufrirá secuelas de por vida
por culpa de las agresiones sufridas. ¿Cómo es posible permanecer indiferentes ante el
sufrimiento de tantos niños y tantas madres? Meditando precisamente sobre estos hechos que
llenan de dolor nuestros corazones, permítenos, María, unir a tu dolor de madre el dolor de
y por tantas madres del mundo que lloran desconsoladas la muerte de sus hijos, víctimas
de la droga, del hambre, de la guerra, de la violencia, de accidentes. Permítenos, María,
pedir por todos los niños del mundo, especialmente por todos aquellos que son víctimas de esta
violencia. Cúbrelos y llénalos de paz. Permítenos, María, pedir por todas esas personas e instituciones
que, como la Salle, realizan una labor de entrega y dedicación a los jóvenes del mundo sin
importar su religión, tal y como nos explicaba hace pocos días su superior general, el hermano
Álvaro Rodríguez Echevarría. Esto nos hace concebir esperanzas de un mundo mejor.
Permítanos, María, acompañarte para aliviar el teu dolor, para eixugar las teves llágrimas,
para estar al teu costat en aquella nit del primer divendres sant de la historia. Acollim a María entre
nosaltres i amb nosaltres, en el vostre cor, en les nostres vides, com va fer Joan. Preguem a María
que ens acompanyin al difícil camí de la nostra vida.
que nos acompanyin al difícil camí de la nuestra vida.
que nos acompanyin al difícil camí de la nuestra vida.
que nos acompanyin al difícil camí de la nuestra vida.
Naz sticking contra la host
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Quarta paraula
Déu meu, Déu meu, per què m'heu abandonat?
El senyor Jordi Salvat Calvo, professor.
Palestina, segle I.
Són les tres de la tarda.
S'acosta la mort.
Jesús crida amb totes les teves forces.
Déu meu, Déu meu, per què m'heu abandonat?
Un crit d'esgarrador que clama el cel.
Prou ja ho sabia d'entubir.
Tot ja estava previst.
Això havia de ser així.
Ja estava profetitzat perquè s'acomplissin les escriptures.
però les coses dolentes sempre ens venen de nou.
Jesús es troba en la culminació d'un sacrifici cruent,
amb tot el patiment físic i psicològic que ens puguem imaginar.
abandonat de quasi tots els seus familiars,
amics i deixebles seguidors,
envoltat d'enemics,
despullat de tot efecte personal,
en un decorat hostil.
Fem un transport en el temps.
segle XXI.
Avui en dia.
Ara actualment.
Tenim el mirall de Jesús en els hospitals.
Residències d'ancians.
Presons.
Marginats de la societat.
Habitants del Tercer Mont.
Víctimes del terrorisme.
Els qui estan en guerra.
i tants altres que pateixen sense tenir-ne cap culpa.
I, per altra banda,
homes i dones insensibles
davant dels fets,
dels medis informatius
i del dia a dia.
Aixecen-nos.
Aixecen-nos.
Aixecen-nos.
Aixecen-nos.
Aixecen-nos.
Aixecen-nos.
Aixecen-nos.
Aixecen-nos.
Aixecen-nos.
Aixecen-nos.
Aixecen-nos.
Aixecen-nos.
Aixecen-nos.
Aixecen-nos.
Aixecen-nos.
Aixecen-nos.
Aixecen-nos.
Aixecen-nos.
Aixecen-nos.
Aixecen-nos.
Aixecen-nos.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!







Fins demà!

Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!




Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!



Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Llavors inclinava el cap i va llorar l'esperit.
Contemplo Jesús a la creu en els seus últims instants.
Penso en les paraules de Pau, el meu fill petit,
quan veient la pel·lícula Jesús, m'interpel·lava.
Papa, m'ha agradat molt tota la pel·li,
però m'ha fet molta pena veure com assotava en Jesús i el clavaven en creu.
Per què li vam fer tot això?
Anys enrere el meu fill Andreu em feia la mateixa observació.
Hi ha pregunta més sàvia i més essencial que la d'un nen?
Hi ha pregunta més compromesa?
Torno a contemplar la creu i tot d'una reconec que la meva creença en Déu
mai ha estat per necessitat.
No puc renunciar a Déu com no puc renunciar a les coses que diàriament contemplo.
La meva fe es fonamenta en la confiança, en les sagrades escriptures i en la raó
i des d'aquestes premisses entenc que Déu és la realitat que dóna sentit a tot l'ordre creat,
a tot el cosmos.
Déu és l'impulsor de tot a la naturalesa i l'evolució.
Per Déu és possible un escenari físic
on la persona pot desenvolupar la seva pròpia llibertat dotada d'amor i intel·ligència.
Amor, intel·ligència, llibertat, és clar.
Les principals atribucions i vines per les quals la persona ha estat feta imatge i semblança del seu creador.
És clar, les principals atribucions que han permès a la persona trobar el déu abscònditus,
el déu amagat que Sant Agustí deia, estava a l'interior de cadascun de nosaltres.
És així que la nostra fe ens allunya del concepte de persona titeia,
mogut pels fils de l'atzar o per un predeterminisme diví.
Déu s'ha manifestat de múltiples formes a través d'un llenguatge
que per simple ens obstinem en fer-ho misteriós.
Homes i dones dotats i dotades d'una gran clarividència
i d'un poder intuïtiu excepcional
han pogut recollir aquesta revelació a través de la història de la salvació.
Déu ha fet amb la persona una aliança.
Jo seré el teu Déu i vosaltres el meu poble.
No hi ha aliança sense llibertat.
I és des de la nostra llibertat que hem construït un món ple de llums i d'ombres,
de misèries i de grandeses, de fidelitats i d'infidelitats al nostre Déu.
Crist ha estat longit, el Maciès, el mateix Déu que fent-se home
ha reorientat el sentit de les exigències d'una nova aliança.
Què em demana, Jesús?
Què em demana Déu?
Estima, pel damunt de tot, estima.
Totes les teves accions han d'estar orientades per un amor sense límits.
Déu és amor.
Estima els altres com els pares i les mares estimen els seus fills.
Actua des d'una consciència responsablement construïda.
Tots som necessaris en la construcció de la consciència col·lectiva.
Honor el teu Déu.
Ell ha estat la font de la nostra vida.
Som el que som per ell.
A ell la glòria i l'honor.
Sigues solidari amb el proisme.
Compromès en l'exercici de la construcció de la pau.
Combatius contra el mal.
Justos nets de cor.
Estimeu i sereu estimats.
I Déu que estar presents en tot i en el cor de tots
us guiarà cap a un món absolut sense límits
on podreu fluir eternament de la joia de la mort.
Quin gran misteri.
Quina gran veritat.
El que ara no és comprensible per la limitació de la realitat material
serà del tot clar en la realitat transcendent.
Penso a moda de ficció.
Que si a un nen en el ventre de la seva mare li convidessin a sortir
segurament diria que no.
Tot i que li oferissin un món ple de sensacions i d'experiències.
la por a l'inintel·ligible, el dolor del part, a la incertesa.
No conec cap persona que en condicions normals vulgui tornar al ventre de la seva mare.
La mort per a la persona és un part.
És una pasqua.
Un pas cap a la vida plena.
La nostra vida i la nostra existència tenen sentit com un camí individual
que ens permet des de la nostra consciència i llibertat
triar l'amor de Déu.
Jo no conec cap persona que pugui fonamentar
la seva confiança i amor sense llibertat.
La vida és el gincam, el decadlon,
que ens ha de conduir a una recompensa segura.
Crec en la realitat transcendent de Déu
com en el món material en què visc.
Formament crec que ara mateix,
mentre emetem aquestes paraules,
els que ens han precedit en el camí de la vida,
els nostres familiars, els nostres amics,
generacions humanes desconegudes,
viuen en paral·lel en una altra dimensió
i ens contemplen des de la relativitat de l'absolut.
Val la pena viure la vida cremant-la per amor.
Crist ha fressat el camí.
Les paraules convencen, però l'exemple arrossega.
Crist, per un amor sense límits,
ha seiejat amb el seu sacrifici la nova aliança.
Crist ha passat per tot i ens convida a seguir el seu exemple.
Pot haver un amor més gran
que el que dona la vida per un altre?
Si el gra de blat no cau a terra i mor,
és impossible que doni fruit.
Qui dona la vida per al seu germà
tindrà sempre el senyor.
Estima, estima, estima sense límits.
Crema la teva vida per ajudar l'immigrant
que arriba desemparat.
Crema la teva vida des de la teva feina
per construir una societat més justa.
No és veritat allò que a viure,
que són quatre dies.
No et deixis seduir per missatges hedonistes
que subtilment ens permeabilitzen.
Crema la teva vida acompanyant la gent gran.
Són el nostre gran tresor.
No hi pot haver un consell més savi
que d'aquell que no espera res a canvi.
Crema la vida pels infants.
Ells són els preferits de Jesús.
Són el rostre viu de Déu.
Deixeu que omplin amb felicitat
les nostres celebracions,
encara que de vegades puguin molestar
i poso cometes a l'expressió.
Les seves veus són rossons de Déu.
Tracteu-los amb dolçó.
Jesús els vol a la seva taula.
Eduqueu-los, però no els reprimiu.
Crema la vida pels malalts i els moribunds.
La teva companyia és llum de l'esperit.
Crema la vida per l'Evangeli
com han fet els missioners
i els màrtirs de tots els temps.
Cremem la nostra vida per amor.
Crist va cremar la seva vida per tots nosaltres.
Tot s'ha complert.
Crist és conscient que ha estat fidel amb la humanitat.
Cadascun de nosaltres ha passat pel seu pensament.
Tot s'ha complert.
Crist ha estat conseqüent.
Tot el seu sacrifici arriba al final.
ara està en mans del Pare.
Lliure la seva ànima enmig de la certesa
que li confereix la seva divinitat
i el dolor amarat a la seva condició humana.
Tot s'ha complert.
El projecte de la història de la salvació
està a punt de cloure's.
És l'inici del punt d'inflexió de la nostra salvació
que arribarà el moment àlgic amb la seva ressurrecció.
tot s'ha complert.
Ara ens toca a nosaltres.
germans, estimats fills Pau i Andreu,
Crist ha mort per tot això.
I moltes vegades en el silenci de la meva pregària
demano a Déu que en l'últim alè de la meva vida
pugui dir també tot s'ha complert.
Pugui entendre que la meva vida ha tingut un sentit autèntic
i que la ser avaçada de la meva humil candela
ha servit per il·luminar els meus germans.
Déu sabrà perdonar totes les meves infidelitats
a la seva persona i a la dels meus germans
amb la seguretat que com a bon pastor
em portarà les seves espatlles cap a l'horitzó de la veritat.
Però el meu últim pensament és per a vosaltres,
germans moribons i malalts terminals.
Tot es complirà.
Afronteu el vostre últim temps
tenint present cris sofrent.
No marxareu sols.
El netjaré no us abandonarà.
La vostra vida comença.
Tot s'ha complert.
felicitat com a bon body de l'Isra ho.
La vostra vida 후e so'n volg kena.
Sofrent.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Evangeli de Sant Lluc, capítol 23, verset 46.
És la setena i última paraula de Jesús clavat a la creu.
Meditem-la profundament i demanem les llums de l'Esperit Sant
per treure profit del testament misericordiós de Jesús moribund a la creu.
Les seves set sagrades paraules, que són la llum i el so inistingibles del divendres sant.
El catecisme elemental pregunta per què es va voler fer home al fill de Déu i respon,
per redimir-nos del pecat i donar-nos exemple de vida.
exemple d'estimar com ell ens ha estimat i ens estima.
Jesús ens dona exemple de viure i de morir.
Us he donat exemple perquè tal com jo us he fet, ho feu també vosaltres.
Paraules que pronunciar un cop rentats els peus dels seus deixebles al sant sopar
i que són el resum del seu pas redentor per aquesta vall de llàgrimes.
L'exemple que ens dona la setena paraula és posar-nos a les mans de Déu.
La Iglesia des de sempre ha posat i posa els llàbits dels qui desgranem la litúrgia de les hores
al temps de les completes en cloure els afanys de cada jornada
la mateixa setena paraula de Jesús clavat a la creu.
Estreta del Sant 31, verset 6, que diu
Confio al meu alè, a les teves mans, tu, Senyor Déu fidel, m'has rescatat.
Cris i afegeix la paraula pare i omet el mas rescatat
perquè ell és el redentor que no necessita cap rescat
però sí posar el seu esperit tot i del tot a les mans del pare
i ensenyar-nos a posar-lo.
Quina pau dóna repetir molt sovint
i mastegant amb calma cada paraula.
Pare, a les vostres mans encomano el meu esperit
que vol dir tota la vida
i qui no s'ho credi que em faci la prova.
Jesús indica, invoca el pare
en moltes circumstàncies de la seva vida terrenal.
En la creu per dues vegades.
I això ens anima a fer com els apòstols,
angelosits per l'actitud de Joan Baptista,
que ensenyava a pregar els seus deixebles,
li demanen a Jesús una lliçó de pregària.
Quan pregueu direu,
Pare nostre, que esteu en el cel,
Déu és l'únic pare plenament veritable
de qui pren nom tota paternitat
en els cels i en la terra.
I en aquest sentit,
Jesús ens avisa,
no doneu a ningú el nom de pare aquí a la terra,
perquè de pare
només n'teniu un, que és el del cel.
Confio al meu alè.
Alè vol dir l'esperit, la vida,
la totalitat de la persona
i sobretot,
en el moment suprem de la mort.
El lliurament confiat al pare
ha de ser totalment complet.
Santa Teresa de Jesús
ho sintetitza perfectament
quan afirma
que no es dona a aquest rei
sinó a qui se li dona del tot.
Si volem Déu totalment,
donem-nos del tot a ell,
perquè si no ens lliurem del tot a Déu,
tindrem un Déu a mitges,
un migdéu,
que és un ídol
que no omple ni convenç ningú
i s'abandona o substitueix
a la primera de canvi
per qualsevol futilesa.
A les vostres mans,
les mans de Déu
són les millors per recolzar-nos.
Com per un nadó,
les mans de la mare
són insubstituïbles.
Qui és lliure del tot
a les mans de Déu
estima també els altres
com a si mateix
sense exclusions de cap mena.
Ben sovint
administro les aigües baptismals
i sempre em ve a la memòria
una sèrie d'interrogants.
Què seria d'aquest infant
tot just nat
sense les mans de la mare?
No sap posar-se el menjar a la boca,
no sap vestir-se
ni rentar-se,
no sap ni pot caminar.
Si la mare el deixés de la mà
i el seu aire,
sense tenir-ne cura,
el condemnaria a morir.
Així som els humans.
si ens allunyem
de les mans de Déu
som morts de necessitat.
Espiritualment parlant
s'entén,
encara que físicament
on sigui un atleta
dels Jocs Olímpics.
L'amor pels germans
d'una persona així
és ple d'exclusions
de tota mena
i sovint
és egoisme disfressat.
Si un bon pare
i una bona mare
volen el millor
pels seus fills,
Déu que és el millor
dels pares
i la millor
de les mares
que estima
com ningú,
vol per els seus fills
la vida eterna
aconseguida
per la vida,
passió,
mort
i ressurrecció
algoriosa de Jesús
al seu fill.
El seu fill
unigènit
fet home.
I tots els homes
i dones
som els seus fills
que ens vol vius
i contents
per sempre
al seu costat.
Déu estima tant
el món
que ha donat
el seu fill únic
perquè no es perdi
ningú
dels que creuen en ell
sinó que tinguin
vida eterna.
La vida eterna
és la que
sempre es vida
i és feliç
per sempre.
Déu estima tant
l'home
que fent-se home
ell mateix
l'acompanya
fins a la mort
i d'aquesta manera
reconcilia
la justícia
i l'amor.
Ens diu el papa
Benet XVI
en la seva encíclica
Deus Càritas és.
Déu
és amor.
Que la verge dolorosa
transida
per l'espasa
de dolor
en veure morir
el seu fill
i el fill de Déu
ens ajudi
a penetrar
el sentit
i vida
de les set paraules
que són
el predudi
de la ressurrecció
gloriosa
de Jesucrist
Déu
i Senyor
nostre.
Para
a les vostres mans
em comano
el meu esperit
setena
i última
paraula
de Jesús
a la creu
que repetida
i viscuda
és la clau
de la vida eterna
que Déu vol
per a tothom
sense exclusions
de cap mena
una vida eterna
que es comença
a gustar ja
en aquest món
i aixuga
multitud
de llàgrimes
us la desitjo
i me la desitjo
en el nom del pare
i del fill
i de l'esperit sant
amén
de llàgrimes
amén
cariño
de llàgrimes
de llàgrimes
esen
el insoluble
de llàgrimes
esen
en el id Ook
de llàgrimes
agon
che
originarà
amén
de llàgrimes
e
llev
en Moss
ess
gran
Within
sentir
en
est
in
até
i
amén
amén
paper
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!