Ara són les 12 del migdia, 9 minuts i mig.
Segueix endavant el matí de Tarragona Ràdio.
Com els dèiem, ens volem fer resson d'una exposició
que es pot veure aquests dies al pati del rei Jaume,
al recinte de l'Ajuntament de Tarragona.
Es tracta de l'exposició titulada Dones sindicalistes.
Està organitzada pel sindicat CGT.
I en aquest marc, el proper dijous, en Dolors Marín,
en doctora en Història Contemporània,
farà una xerrada sobre la figura de Federica Montsenya,
tot un personatge, tot un paradigma dins de la política
i en particular de la política protagonitzada per dones,
perquè de fet va ser ministra en l'època de la República de Sanitat.
Jo no sé si va ser la primera ministra d'Espanya, segur, d'Europa, no ho sé.
Però com que tenim la Dolors Marín a l'altre costat del fil telefònic,
segur que ella ens pot dir alguna cosa.
Dolors, molt bon dia.
Hola, bon dia. Com esteu?
Va ser la primera ministra europea de l'època?
o només espanyola? També europea, oi?
Jo és que ara no...
Sí, sí, va ser durant la nostra llarga civil,
o sigui, a partir de 166,
primera dona ministra, o sigui, és ministra de Sanitat.
Dolors, tenim moltes dificultats per sentir-te.
Et faria res que et tornéssim a trucar?
A veure si es millora, doncs...
Perquè ens costa molt entendre la teva resposta.
Sí? Vale, vale.
Pengem i tornem a trucar. Moltes gràcies. Molt amables.
Fins ara mateix. Fins ara mateix.
Adéu, adéu.
Doncs efectivament, el so és una miqueta complicat.
Sabem que en aquest cas hem agafat a la Dolors
en circumstàncies així, doncs,
resolent tota una sèrie d'assumptes.
No ens arribava bé i és una llàstima
perquè és tota una autoritat en aquest tema,
aquesta historiadora.
Serà dijous a Tarragona,
però prèviament, doncs, volem conèixer,
entre altres coses,
el que és el contingut de l'exposició.
A banda de parlar de la figura de Federica Montseny,
tot un personatge històric en la seva llarguíssima vida.
recordem que va viure uns 90 anys aproximadament.
Doncs va ser un personatge,
no només en el temps que va ocupar aquest Ministeri a la República,
sinó després, al llarg de tota la seva vida,
amb tot un seguit de xerrades, d'escrits, de llibres.
Ara sí que tenim la Dolors,
que ens podrà il·luminar molt més que servidora,
sobre aquest personatge i sobre totes aquestes dones
que han fet una història, podríem dir,
invisible al llarg d'aquest cel·la.
Dolors, bon dia de nou.
Hola, bon dia, com esteu?
Ara et sentim una miqueta millor.
No perfectament com ens agradaria, però millor.
Parlem de Federica Montseny,
però n'hi ha hagut moltíssimes dones
en el món del sindicalisme al nostre país.
Sí, sí, hi ha hagut moltíssimes,
des de l'indici del moviment B.
I, de fet, a poc a poc,
van anar incorporant el que seria el sindical.
El que passa que no han tingut el seu reconeixement,
com passa en altres àmbits al llarg de la història.
Malauradament, clar, vull dir,
per una part vam patir el franquisme,
que va fer que caigíem una mica amb l'oblit
tot el que seria la mateixa història del moviment obrer.
I, naturalment, quan va començar aquesta recuperació
de la memòria històrica, a partir del 1975,
clar, primer vam recuperar els grans líders,
que acostumaven a ser homes,
perquè havien tingut una actuació més pública o més notòria,
i a poc a poc anem recuperant les dones, no?
També, o sigui, estem una mica...
A més, sabeu que la història sempre l'havien escrit els homes,
llavors, clar, la dona estava molt més discriminada
amb els llibres de text o amb els estudis històrics i tot això.
I en aquest cas es plantejava aquella dicotomia, no?,
des de les formacions polítiques d'esquerra,
la lluita pels drets de les dones ja vindrà després,
ara lluitem pels drets dels treballadors, no?
Sí, sí, malauradament sí, a vegades no ens donàvem compte
que allò dels treballadors i les treballadores,
doncs els treballadores quedaven molt relegades en un segon pla,
que era el que sabia més greu, no?
I a vegades també, vull dir, no recordàvem unes paraules
de la Teresa Claramunt, que sempre deia que ella era l'esclava de l'esclavo, no?
Llavors, doncs això, malauradament,
costava molt d'anar recuperant els perfils d'aquestes dones
perquè ni partits ni sindicats,
a vegades és que ho desconeixíem pràcticament,
o sigui, els anys 70-80,
quan es comença a recuperar la història del país,
tenint tan poques fonts, tan poques dades,
que va costar molt i molt anar estudiant tot això.
Pensa inclús que de la Federica Montseny,
fins ara mateix, fins a l'any passat,
no van començar a sortir un parell de biografies sobre ella.
Sí, sí, és més, es continua dient
que encara no s'ha dit tot el que s'havia de dir
ni s'ha investigat tot el que s'havia d'investigar
al voltant d'aquest personatge i la seva època.
Sí, sí, precisament a Reus hem fet ara una biografia
no només de la Federica, sinó de la seva mare,
la Teresa Manyer,
que era una dona importantíssima de Vilanova.
Mestre, no?, si no m'equivoco, era mestra.
La primera mestra laica de l'estat espanyol,
o sigui que poca broma, no?
Vull dir que gent importantíssima que tenim aquí mateix,
o sigui, aquí a la província de Tarragona, no?,
i, bueno, sort que a poc a poc es van recuperant els seus noms,
hi ha instituts d'ensenyament mitjà
que estan posant els seus noms, no?,
vull dir que les anem interioritzant
amb el que seria la vida col·lectiva, no?,
però que ens costa, que ens costa encara.
Esmentaves la Teresa Claramunt,
és una d'aquestes dones que figuran
en aquesta exposició de dones precursores
en la lluita dels drets de les dones de les primeres,
perquè va néixer al segle XIX,
és anterior fins i tot que la Federica Montseny, no?
Sí, sí, la Teresa Claramunt
era del grup d'amigues de la mare de la Federica,
era del grup d'amigues de la Teresa Manyer,
i ja van ser detingudes
pels processos de Montjuïc,
per exemple, a finals del segle XIX a Barcelona,
i totes elles el que compartien també
era tota aquesta idea d'un ensenyament laic,
de cara als nanos,
d'un ensenyament coeducador,
perquè realment l'ensenyament per nenes
estava però super, super oblidat,
vull dir, les nenes només se les volia
o per cosir o per anar a fer de minyonetes,
per treballar a les fàbriques,
però realment elles van ser les capdavanteres
a demanar un ensenyament igualitari
per nens i nenes,
i això va ser,
no pots imaginar la lluita,
una cosa que ens sembla ara molt normal,
que els nens i nenes vagin junts a escola,
vull dir, el que els va costar,
perquè contínuament l'Església Catòlica,
per exemple,
les acusava, no?
O sigui, perquè clar,
fins aquell moment tenien el monopoli
que era l'ensenyament, no?
En bona part d'aquestes dones,
penso que fins a 12 dones,
una dotzena de dones formen part d'aquesta exposició,
totes elles tenien un referent a la seva família
i al seu entorn,
diguem-ne,
d'un coneixement del món de la política,
eren dones il·lustrades
per herència familiar,
o algunes d'elles provenien
d'altres sectors menys afavorits,
que no tenien aquesta capacitat,
perquè recordem que el problema de l'analfabetisme
era dels més greus que tenia aquest país,
i més sobre les dones.
Sí, mira,
una cosa important és veure que,
per exemple,
algunes s'autoeduquen,
com seria el cas de la Teresa Claramunt,
és una dona que provenia dels estrats més baixos
del proletariat,
i realment la seva feina és primer d'autoeducació,
com farà quasi totes les persones del segle XIX
que van entrant dins del moviment obrer
i que venen de les capes proletàries.
A vegades eren coses tan senzilles
com que un cartell els ensenyés a escriure i a llegir,
perquè no podien anar a escola,
hi havia moltes nenes que als 8 anys ja les posaven a treballar.
I, per exemple, d'altres,
com seria el cas de la Manier,
tenien la sort de tenir un pare
que havia sigut dels liberals,
o que era massó,
o que era il·lustrat,
i llavors aquest ja intentava
que les noies, com a mínim,
estudiessin o aprenguessin a llegir i escriure,
i en el cas, per exemple,
de la Manier,
ella ja és mestra,
i llavors és per això que després s'organitza un...
O sigui, ja té el títol de mestra,
però realment, vull dir,
el procés d'autoeducació
amb totes les dones sindicalistes
és molt important,
o sigui,
perquè no és només aprendre a llegir i a escriure,
sinó llavors,
llavors,
llegir premsa clandestina,
començar elles també a escriure amb els primers diaris,
per exemple,
hi ha una sèrie de dones
que faran un diari molt bonic,
que es dirà,
bueno, un periòdic,
que es dirà l'alud del porvenir,
que és fet de dones i per dones,
i a finals del segle XIX,
vull dir,
llavors tenen escrit realment molt bonics,
segons elles,
o sigui,
sí que ejerceixen molt
solidaritat de dones
entre dones i per dones,
no?
En aquest sentit,
els propis homes
que compartien files
a les mateixes formacions polítiques,
jo no sé com se les podrien mirar.
Ui,
se les miraven molt malament.
Per això que també podien ser
molt progressistes en principi
des dels seus plantejaments teòrics,
però bé,
era una altra època,
òbviament,
potser utilitzem un terme
que no és el correcte
parlar de progressisme
des del punt de vista intel·lectual
com l'entenem ara,
però en aquell moment
partits d'Esquerra
que s'estaven radicalitzant
per l'època,
jo no sé com veurien
aquestes dones
que en molts moments
i davant de determinades
situacions d'injustícia
es posaven al capdavant.
Sí,
mira,
pensa que el moviment obrer
és terriblement reaccionari,
vull dir,
en un primer moment
perquè, clar,
són fills d'una societat
molt patriarcal
on tenen molt interioritzat
el paper d'home
com a pare de família,
com aquell que ha de mantenir
la família,
per exemple,
de les primeres vagues
que hi ha en els tèxtils,
a vegades,
és que els homes
es neguen
a que les dones treballin
perquè pensen
que són ells
que han de mantenir
la família,
llavors,
per exemple,
hi haurà capes
molt, molt amples
del proletariat català
que es negaran
els homes
a que les dones
cobrin el mateix que ells
perquè qüestionen molt
el que seria
el seu paper
dintre de la família
i això és duríssim,
però inclús
hi ha noctavetes
de l'època,
que els homes no volen
que les dones treballin.
Per exemple,
l'Església
també actua
en el mateix sentit,
o sigui,
les primeres lleis
de protecció
a la dona
i a la família
no són lleis
que pretenguin
equiparar la dona
a l'home,
sinó que realment
és una actitud
molt paternalista
dient,
home,
la dona ha de procrear,
ha d'estar a casa
amb els fills
si no té cura
dels fills,
què passarà,
etcètera,
etcètera,
no?
I llavors,
clar,
la dona ha de lluitar
contra tot això,
o sigui,
contra els seus companys
de partit
o de sindicat
i també han de lluitar
contra la ideologia
dominant,
diguem-ne així,
entre cometes,
allò que estava estès,
no?
I llavors,
per elles,
els serà molt difícil.
Sí que hi ha homes,
per exemple,
que són progressistes,
que estan al costat
de les dones,
però sempre seran
una minoria
i això ho arrossegarem
pràcticament
fins a la nostra guerra civil.
Penso que una dona
sindicalista
estava mal mirada,
sobretot si era molt lliure,
perquè als homes
els feien por,
aquestes dones lliures
o aquestes dones
emancipades
que qüestionaven realment
quin era el paper de l'home
o que eren molt igualitàries
amb ells.
Inclús els homes
no les volien
les dones de fàbrica
perquè deien
que no sabien cosir,
que no sabien cuinar,
etcètera, etcètera.
O sigui,
realment,
inclusive un nom despectiu
per a les dones treballadores
que es deien
les xinxes.
Ah, mira.
Les xinxes de fàbrica.
Ah,
tenien un perfil diferent.
A tant l'anècdota,
Dolors,
veig mirant
tot el llistat
d'aquestes dones
sindicalistes,
bona part d'elles
van estar
molt longeves,
van viure molts anys.
Sí.
De dones nascudes
el 913
i que ens han deixat
el 2004
quan la Maria Manonella
és la mateixa
Federica Montseny
que, si no m'equivoco,
va viure 90 anys.
I dones molt longeves,
eh,
amb una vitalitat.
Sí, sí,
la Maria Manonella
vaig tenir el gust
de conèixer-la,
era una persona
extraordinària,
vull dir,
de veritat,
era una persona
que va morir encara
amb una lucidesa,
vull dir,
gent realment
que a vegades
els anaves a entrevistar
anaves a parlar amb elles
i estaves orgullós
d'haver conegut
aquelles persones,
no?
Vull dir,
el que m'admirava molt
amb moltes
que havia entrevistat,
perquè vaig fer la tèdia
sobre moviment anarquista
i tal,
vull dir,
és veure l'ètica
que tenien aquestes dones,
a les manovelles també,
vull dir,
unes dones,
vull dir,
amb un cap molt clar,
amb les coses molt clares
que havien passat,
a vegades presons,
que havien passat exilis,
i veure realment
la qualitat humana,
la bondat
que tenien,
la saviesa com a dones,
vull dir,
el ser grans
es havien convertit realment
en dones molt sàvies,
molt tolerants,
vull dir,
realment són dones
que, bueno,
que no només
que van fer història,
sinó que tot allò
que les envoltava una mica
ho van transformar.
Diries,
i potser ens sortim
una miqueta del test ara,
que aquestes dones
eren unes dones
que plantejaven
un model femení,
feminista,
però sense voler
reproduir el model masculí,
com ara pot passar
en determinats sectors?
Jo penso que elles
es van avançar molt
a la seva època,
algunes d'elles
es van avançar
al que seria
el feminisme americà
dels anys 60 i 70,
que en tenien
els grups de dones
específicos per dones
i en premsa pròpia,
etcètera,
algunes sí,
algunes no.
Per exemple,
la Federica Montseny
no era tan feminista
com ho entenem ara,
tot i que quan va tornar
a Barcelona
el primer que va fer
va ser anar
al bar de la sal
de les feministes
a veure-les,
però ella
la seva lluita
sempre l'havia entès
en una lluita sindical
al costat dels homes.
O sigui,
no era una feminista
com ho podem entendre
ara específica.
I en canvi
de la seva mateixa època,
les dones
de Mujeres Libres
sí que en tenen
una lluita només
de dones
i per dones
i com a branca autònoma
dintre d'un sindicat.
O sigui,
que elles mateixes
a vegades
no donen
una opció
diguem-ne així
feminista
com la d'ara,
sinó que dintre d'elles
també hi havia
diferents opcions
i diferents maneres
de pensar
el que seria
el feminisme,
no?
Però que en absolut
tenien a veure
amb els flups
que coneixem ara.
Ni en,
clar,
pensa que han passat
quasi 70 anys,
vull dir que hi ha hagut
una evolució del pensament,
no?
De totes maneres,
sense posar-nos sentimentals,
som una mica
deutores
totes les dones
d'ara,
no?
Que som una mica
deutores,
els hi devem alguna cosa
a aquestes dones,
eh?
Moltíssim.
Jo diria que sí,
elles van fer aquest,
van obrir el camí.
Vull dir,
és importantíssim
i veure també
els textos
que van escriure
que alguns
encara són
plenament actuals,
o sigui,
que jo agafo
qualsevol text
d'elles
i dius,
ostres,
per estar redactat
als anys 30,
vull dir,
per exemple,
hi ha un text
molt bonic
de la Lúcia
que és a Ornil
en contra
del que
durant la Guerra Civil
es va posar de moda
que era casar-se
amb el comitè,
era una espècie
de casaments
de fet,
no?
O sigui,
el que ara coneixia
és un casament
d'aquests
de fet,
parelles de fet,
no?
Sí.
I llavors ella mateixa
ja ho critica
i està dient,
home,
però què és que
encara no citeu papers,
no érem tan emancipades,
etcètera,
etcètera,
i dius,
ostres,
és un text
que podria aparèixer
avui encara
com a un article
d'opinió
en qualsevol
dels diaris
d'avui en dia.
No té data
de caducitat,
no?
No,
que va,
que va,
jo penso que
érem molt avançades,
precisament,
l'època de República,
Guerra i Revolució,
el que fan
és posar molt al dia
una sèrie d'idees
i precisament
és posar-los
sobre la taula
i avui en dia
les hem represes.
Pensa que
per exemple,
el que eren els plànings familiars,
la Federica Montseny
ja ho explica,
ja té la idea
de posar en cada barri
el que seria
uns centres
dedicats als nois
i a les noies
perquè puguin conèixer
la sexualitat,
els mitjans
anticonceptius,
etcètera,
etcètera.
O sigui que
als anys 70
pràcticament
no ens vam inventar res,
no?
Vull dir que
érem molt,
molt modernes,
sobretot pel que fa
als aspectes
d'això,
del cos de la dona,
del descobriment
de la pròpia sexualitat,
de la reflexió,
etcètera,
etcètera.
Dolors,
finalment,
fa quatre dies
com aquell que diu
vam veure a Tarragona
una exposició
sobre dones fotògrafes,
ara arriben
aquestes dones
sindicalistes
que per ser
càrrecs,
diguem-ne,
dirigents
als sindicats
no n'hi ha,
que el que fint dones
que jo sàpiga,
allò important,
ni secretaris generals
ni res d'això,
per això t'ho dic
que aviam compte
que no
siguem
triomfalistes,
però ens trobem
en un ple procés
de reconstrucció
de la història
de les dones?
Sí.
És ara
que estem reconstruint,
és ara
que comencem
a reconstruir
la història
de les dones?
Sí,
realment,
tens molta raó,
o sigui,
hi ha molt per fer,
per fi es comencen
a recuperar
les veus
de les dones,
per fi les dones
es fan visibles,
vull dir,
no només aquí
a l'estat espanyol,
es fan visibles
a tot el que seria
l'Amèrica Llatina,
avui hi ha assemblees
de dones
que treballen
com a dones
que estan buscant
altres solucions
pel món,
estan,
jo què sé,
les dones de negres,
hi ha comunicacions
a internet
de mares palestines
i mares jueves
que estan parlant,
o sigui,
realment,
la veu de la dona
per fi es torna a fer sentir
en un món globalitzat,
jo penso que això
és important,
però a nivell d'història,
vull dir,
estem molt,
molt a la,
i tu dic com a historiadora,
estem molt a les beceroles
de poder recuperar
realment
les lluites,
les lluites quotidianes
de les dones
aquí a casa nostra.
Doncs important també
que hi hagi aquesta demanda
per part de la societat,
una demanda que creix
acudint exposicions
com aquesta
i gaudint de la xerrada
que farà la Dolors Marín,
recordem que és doctora
en història contemporània,
historiadora,
serà aquí a la ciutat
de Tarragona
el proper dijous
a dos quarts de vuit
del vespre
a la sala d'actes
de l'Ajuntament.
Per tant,
els recomanem
la visita prèvia
a l'exposició
i després gaudir
d'aquesta xerrada.
Dolors,
moltes gràcies
per atendre la nostra trucada.
I a vosaltres,
moltes gràcies.
Adéu-siau,
bon dia.
Adéu,
Adéu.
Adéu,
un abraç Pere.
Adéu-siau.
Adéu.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau,
Asa-ya-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau,
Adéu-siau.
Adéu-siau,
Adéu-siau,
Adéu-siau,
Maxwell,
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.