La ràdio ha estat font d'inspiració per moltes històries,
sobretot en el món audiovisual, és el cas de pel·lícules com Dias de Ràdio,
del Woody Allen, Històries de la Ràdio, Good Morning Vietnam
i també de la mítica sèrie de televisió ràdio Cincinnati.
Però la ràdio també és literatura i per això Tarragona Ràdio,
quan ha fet 20 anys, ho ha volgut celebrar amb un llibre en sintonia
i han col·laborat els autors més destacats a les comarques tarragonines.
En aquest llibre, la ràdio és el film conductor de 8 relats ben personals i diferents.
El color de la porra
Em vaig equivocar, així de senzill.
Qui no s'ha equivocat mai, eh?
Qui no ha marcat mai un dos en comptes d'un tres o un sis en comptes d'un cinc?
Qui a veure?
Sigui qui sigui, aquella tarda vaig prema on no havia d'haver premut.
Àngel Octavi Brunet
La història és un petit cas que li passa al detectiu Marma Quintos
que, per equivocació, marca un número de telèfon que no hauria d'haver marcat
i s'introdueix de cap al món de la ràdio i en el món dels esports.
És una aventura que haurà de passar amb l'equip de la programació d'esports de Tarragona Ràdio
i a dins d'un avió on li passarà alguna peripècia una miqueta curiosa,
com tots els casos que li passen al Marma Quintos.
Bé, perquè de fet soc com a oient de Tarragona Ràdio que soc,
un dels programes que més escolto és les retransmissions esportives i el forç anàstic,
i més que res per això, per això, perquè és del que em sento més partícip, podríem dir, no?
I les veus són les que més conec, tot i que personalment no els conec als que porten els programes d'esports,
però era per això, perquè em sento molt... i a més és perquè ho fan molt bé.
Sí, l'humor, generalment, en totes les meves històries i la ironia hi entren molt, no?
I com aquí he intentat entrar en el món del futbol, en el món de les esports,
també l'humor jo crec que hi ha d'haver molt en aquest món, no?
I a més els periodistes de Tarragona Ràdio jo crec que entenen molt i molt i molt.
Vídeo Kill de Radio Star
Els va convocar al seu despatx.
Quan van ser tots quatre davant la seva taula, els va assenyalar el transistor encès.
Ja em toca massa els collons, què en sabem?
És un bocamoll apocalíptic, un aprofitat.
Montse Palau
És una cançó de Bagels, del 1981, Video Kill de Radio Star,
la vídeo va matar l'estrella de la ràdio,
i a partir del títol, doncs, he portat el títol a la pràctica, en certa manera.
Tampoc no cal explicar res més, perquè si no ja explicaríem com va.
Però era una mica fer un joc, perquè m'he pres el compte com un joc, un divertimento,
i a partir del títol, doncs, és tot un plantejament lleuger.
De fet, la cançó, el vídeo va matar l'estrella de la ràdio,
era justament perquè la imatge s'hi va matar la gent de la veu, etcètera.
No va per aquí, és a dir, tampoc no vull donar pistes.
De fet, és un conte que passa a l'època actual,
en què hi ha un personatge que és més o menys famós i controla el món,
o si més no, d'una emissora local,
i a partir d'aquí encara vol fer més el salt, amb una sèrie de referents,
i, doncs, a partir d'aquests pressupostos s'enredo una mica la troca.
Sí, no, no, no, jo em vaig pagar la...
És a dir, quan jo estudiava filologia catalana,
els primers anys me'ls vaig pagar treballant en una empresa de petroli americana,
aquí a Tarragona, i després ja quan feia tercer,
vaig començar com a corresponsal a l'Avui,
i després ja a l'ACER d'aquí a Tarragona,
és a dir, als serveis informatius i altres programes de l'ACER,
amb el Plaça Major,
i vaig estar fins al 82-83,
que vaig entrar, ja a donar classes com a professora de la universitat,
i després com a ràdio,
durant uns 10-12 anys,
vaig estar col·laborant amb el Postres de Música, també Catalunya Ràdio,
i altres programes,
es caducés,
però sempre he anat mantenint una certa relació.
La primera vegada que vaig matar algú va ser en somnis,
i la veritat és que ni tan sols vaig sentir un bri de l'alè d'aquell monstre morbós,
que segons expliquen els assassins dels documentals televisius,
s'apodera de la seva ànima dèbil abans de descarregar el llamp fugaz dels Àngels Venjadors.
Jordi Cervera.
Hi ha una mica un toble joc,
un homenatge a la Iolanda García,
que trobo que és una de les grans professionals de la casa,
fa molts anys que hi hagués,
vam treballar junts,
ens uneix una molt bona amistat,
i em semblava una bona oportunitat de lligar les dues coses,
d'una banda és allò de,
diguem-ne,
no sé si dir-ne el somni de qualsevol periodista,
que és trobar-te
amb un fet,
o amb alguna qüestió que et faci sortir
de lo normal i de lo que cada dia,
tot i que és una feina ben variada,
i d'altra banda era això,
era una mica un homenatge a ella.
Una història, diguem-ne,
amb clau,
no sé si dir-ne negra,
però com a mínim sí que juga,
juga bastant, doncs això,
amb els escenaris de Tarragona
i amb les...
més amb l'esperit de Tarragona,
i sobretot amb...
jo crec que el paper clau també és la ràdio,
en aquest sentit, no?,
perquè era una mica el que es tractava,
i tot i que potser al primer moment no ho sembla,
i sí que és cert que...
jo crec que la ràdio té un vers important,
perquè realment és el fil conductor
i és una mica l'aparador,
el lloc on convergeix tot al final.
M'agrada bastant també jugar amb aquesta cosa
que les històries de ficció
tinguin un punt de realitat
i hi hagi contactes reals
o paisatges,
persones que d'una manera o altra
formin part de la història
sense potser ser els protagonistes,
però sí que tenint-hi un pes important,
i això a vegades em fa gràcia, no?,
i més amb això que és molt proper,
clar, són coses que...
gent i llocs que t'estimes molt,
i per tant que pots jugar molt
i t'hi permet molt fer-ho, no?
La senyora Trudís era una vidua molt afanera,
però si tothom la temia,
era pel seu geni encès i brusc
i la seva llengua de tirabuixó.
Duia una vida molt regular,
fins i tot en les ferutges escumeses de mal humor,
i mai no se n'anava a dormir
més tard de les onze
ni s'aixecava abans de les vuit.
Jordi Tinyena.
És un conte que gira l'entorn del poder de la ràdio,
de la capacitat extraordinària que té la ràdio
per convèncer les persones,
per fer-les viure, no?
Una mica, doncs,
el mateix que té el poder que tenia la paraula escrita,
per exemple, pel Quixot,
que és a través d'un llibre
que aquell home es crea un món,
i, clar, la culpa no és naturalment del llibre,
sinó de qui el llegeix d'una altra manera.
Doncs amb la ràdio he volgut fer una cosa semblant,
és a dir,
el poder de la paraula de la ràdio és tan potent
que fa que individus
doncs orientin la seva vida
en funció del que han sentit la ràdio, no?
De vegades s'equivoquen
i de vegades doncs ho fan malament o ho fan bé,
però en qualsevol cas la culpa no és seva,
no és de la ràdio,
és dels personatges.
Són els anys de la Guerra Civil.
Jo la voluntat que he tingut ha estat
d'entroncar una mica,
ja sé que era l'aniversari de Tarragona Ràdio,
però no he volgut parlar exactament de Tarragona Ràdio,
l'he volgut entroncar amb una tradició molt més llarga,
que era la de la ràdio, no?
I per això em vaig buscar un moment
en què la ràdio tenia, a més a més,
el valor únic,
perquè no hi havia televisió
i per tant aquell era el metge de comunicació
per excel·lència.
Per això he tirat enrere.
Passó, ai Carmela, ai Carmela...
Mira, va sorgir d'uns quants plantejaments.
El primer no parlar de la contemporanitat
ni de Tarragona Ràdio en concret,
sinó això,
entroncar-la amb la tradició de la ràdio.
En el segon,
de posar l'èmfasi en aquest aspecte de la ràdio,
és a dir, en el seu poder de convicció.
Clar,
la ràdio quan menteix
també té un poder de convicció,
no ho estem veient ara
amb alguns mitjans de comunicació radiofònics,
que hi ha la còpia, per ser exactes,
que es permet a Luxe de mentir,
literalment,
i en canvi ser creguda
i tenir un públic fidel.
Doncs aquest poder de convicció
era el tema que a mi m'interessava més.
Llavors, a partir d'aquí va sortir una història
que és l'atrudis al balcó, es diu.
Matrònom.
I tot seguit passarem a comentar el temps.
Avui tindrem un matí
en què lluirà un sol radiant esplèndid
els núvols, però,
l'enteniran a la tarda.
Si repassem el mapa dels símbols,
podem interpretar que el sistema frontal
es mostrarà més de l'eble que ahir.
Adam Menyer.
És la història d'una persona
que té una síndrome estranya,
que és que quan ell pensa una paraula
algú la diu.
Llavors va evolucionant la malaltia
en diferents estadis.
És a dir,
quan ell està pensant una paraula,
o algú la diu,
o algun mitjà de comunicació la diu,
o d'alguna manera es reprodueix.
I aleshores intenta fugir d'aquesta síndrome
de diverses maneres,
se'n va viure a la selva, etcètera,
i, en fi,
ja no explico el final, diguéssim,
però és això.
El primer cop que s'adona de la síndrome
és escoltant la ràdio
i li passa sovint, diguéssim,
que ell està pensant aquesta paraula
i la sent a la ràdio.
Fins al punt que busca paraules,
busca, intenta pensar paraules estranyíssimes,
però en aquell moment, per exemple,
fan un tall de meteorologia
i surt la paraula, etcètera.
Com si ell produís
que la persona que està a l'altra banda
de les zones, diguéssim,
digui la paraula.
Mira, em va anar a la mar de bé
perquè, a més a més,
soc un oient
enganxat a la ràdio totalment,
i em va anar molt bé
perquè em ballava pel cap
la idea d'aquest conte ja
abans que me'l proposéssim,
i, per tant, em va anar perfecte
perquè una mica, alguna vegada,
m'ha passat això, diguéssim.
Clar, sempre que escrius
t'acabes basant
en coses que has vist
o en coses que t'han passat
o en coses que has llegit
o en coses que has intuït.
Però alguna vegada sí que m'havia passat
que just quan pensava una paraula
sortia, no?
Tot això després ho he modificat
i ho he exagerat i tal.
Per tant, em va anar a la mar de bé.
Els desapareguts de Filadèlfia.
En una proverbial nit d'insomni
vaig sintonitzar la ràdio a l'atzar.
Feien boira a Tarragona Ràdio,
un programa de parapsicologia
d'aquests que no et creus gairebé res,
però que t'acolloneixen tant
que potser sí,
perquè en el fons,
molt en el fons,
te'n passes tot el que et diuen.
Francesc Valls Calçada.
Però mira, vaig triar boira
perquè, a més a més,
tenia la cosa del misteri.
Llavors em permetia
fer una narració del misteri
amb l'excusa de la ràdio, no?
Aleshores, és la història,
d'un programa de boira
que investiga l'experiment de Filadèlfia,
Filadèlfia Experiment,
aquells mariners que van desaparèixer
en un vaixell a través d'un camp magnètic,
que no se sap si és veritat o si és mentida,
però jo situo a Tarragona Ràdio
que les investigacions van progressant molt
i bé, és un divertimento en aquest sentit, no?
Sí, de fet, sí,
perquè des del principi fins ara,
amb diverses intermitències,
doncs hi he anat entrant i sortint,
ja ho sabeu.
I per mi, Tarragona Ràdio
és com una casa que estimo molt,
que aprecio molt
i, per tant,
el conte seria d'escriure forçosament
amb molt de carinyo
i suposo que els altres companys del llibre
també ho han fet, no?
Però jo em sentia més de la casa.
Jo, quan escric el conte,
m'imagino l'estudi,
m'imagino la gent,
et veig a tu allà redactant,
encara que no parli de la gent,
jo veig Tarragona Ràdio, no?
I aleshores és una mica més...
Tot i que és una cosa molt fictícia
que jo no hi surto,
no deixa de ser una miqueta autobiogràfic
en el sentit que parlo d'una casa
que conec molt bé.
Andròmaca
Al principi, tothom reclamava imatges.
La guerra havia estat anunciada
com una representació teatral.
Dimarts 15, a les 4 de la tarda,
es llançaran els primers míssils
que eliminaran defenses aèries.
A les 12 es bombardejaran posicions estratègiques.
L'endemà, a primera hora,
entrarà a la infanteria
pel sud i per l'est.
Magí Sunyer.
Efectivament, agafa,
podríem dir,
una de les protagonistes de l'Ilíada,
però aleshores agafa
una suposició d'una guerra
on tenen un paper determinant
els mitjans de comunicació,
sobretot la televisió.
És capgira, diríem,
tota la tendència de la guerra,
això que en podríem dir
en guerra de guerrilles,
a través de la ràdio.
I precisament aquí
hi ha la intervenció de la ràdio, no?
Vull dir que la ràdio funciona
com un mitjà,
doncs potser
no tan evident
com la televisió,
però que té molta repercussió
i moltes possibilitats,
diríem,
intestines.
Jo tampoc no connectar
en el món de la ràdio,
hi he anat a ràdios,
però tampoc no el conec gaire interiorment.
Vaig començar
alguns altres contes
amb altres plantejaments,
però vaig trobar
que quedarien postissos
i aleshores vaig tirar més
que pel que podríem dir
l'essència
de la potència
que pot arribar a tenir
la ràdio, no?
I em vaig determinar
més per aquesta banda.
Esclar,
vull dir,
és donar-li
una altra dimensió
com si fos
una cosa
absolutament intemporal, no?
Perquè, esclar,
la protagonista
es diu Andròmaca,
però és una persona
actual,
però al mateix temps
com si fos
també el personatge
de la il·liada, no?
Sota terra.
Plovia.
El vin de llevant
portava nubulades espesses
i l'aigua baixava
per les escales
del Pla de la Seu,
convertint el carrer Major
en un riu considerable.
Ho aprofitaven
les botigues
per treure les plantes
a regar
i el florista
es fregava les mans
amb satisfacció.
Olga Xirinax.
Bé,
la ràdio
era obligat,
però hi ha un personatge
que m'agrada molt,
que viu des de sempre
sota terra,
que es diu
Jaume Rius
i s'ha acomodat
a la seva casa
i porta una ràdio
i té bones antenes
posades.
Aleshores,
escolta molts programes
de Tarragona Ràdio.
Aquí també surt
el mític
Misty,
no sé si heu vist
la pel·lícula.
Plai Misty for Me
és un relat de ràdio
que t'he obsessionat
amb aquest personatge
i a mi també.
La ràdio
sempre és present
amb això.
De part hi ha també
una repressadeta crítica
en els polítics
perquè el temps
s'hi toca,
però de fet
és la relació
d'aquest personatge
que és el Jaume Rius
amb la ràdio
i amb Tarragona Ràdio.
Aquest personatge
va sortint
des de les meves
primeres obres,
aquell que vulgui
alguna vegada
fer un estudi,
va sortint
periòdicament,
surt molt,
el Jaume Rius,
que viu sota terra
perquè si viu a sobre
s'enfonsa.
Si no fos pels encàrrecs
no tindríem
les obres d'art millors
que tenim,
perquè per exemple
pensa que el Raquel de Moser
és un encàrrec
i molts dels quadres
més famosos
són encàrrecs,
començant
per la Capella Sixtina,
tot això és un encàrrec.
I aquí s'encarregaven
en els que els ho havien fet
millor,
si no,
no s'havien encarregat.
De manera que la part
d'encarreg no és pejoratiu,
en cap cosa d'artista.
Llavors l'artista
és com un repte per ell.
L'escriptor en aquest cas
és igual.
Me diuen això,
doncs anem a lligar-ho.
I en aquest sentit
els meus van dir,
bé,
me n'havia oblidat
una mica l'hivern
i a l'estiu
diu que et toca
i llavors allà
dalt a la Montral
amb tranquil·litat
surt el meu personatge
i ja està.
A veure que això
es lliga moltes coses,
la muntanya,
el mar i sota terra.
Tarragona Ràdio
El llibre en sintonia
que comemora
els 20 anys
de Tarragona Ràdio
està editat
per Arola.
Tarragona Ràdio
El llibre en sintonia