Bé, el que podem veure al Metropol serà l'exposició Artísticamente,
que és una exposició de 43 fotografies d'artistes, com el Besnit,
i el Manu, que és un model d'aquesta exposició,
i un amic va brindar en el seu moment per poder fer una cosa combinada
i fer alguna cosa molt bonica, que és fer una presentació d'una exposició
amb alguna cosa més, com és la música i el piano del Manu, que és fabulós.
El Manu veix, òbviament, totes les persones que els agrada la música,
que estan interessats, que estan dins del món de la música, el coneixen.
D'una banda, perquè jo no sé si vas arribar a ser en prodigi,
perquè des de molt jove vas començar a estudiar música.
Tens un currículum ple de premis, de reconeixements des del punt de vista acadèmic.
No tant, no tant, però bueno.
Jo el tinc aquí, però bé, jo no el diré, però cala, cala.
Toques molts instruments, el piano, allò és com un apèndix teu.
Ja directament.
Vas ser compositor i vas formar part de la companyia,
el musical més petit, de gran èxit.
La base més popular i multitudinària,
doncs la teva projecció pública la vas assolir
amb la darrera edició de l'Acadèmia d'Operación Triunfo.
I el que jo imagino que a tu et fa com a molta més il·lusió
són els teus discos i el teu propi segell discografi.
Exactament, aquest és una mica...
Ho he resumit, però és molt més àmpli.
No, no, però això ho has fet molt bé.
Sí, home, aquest és la culminació d'un somni
que fa molt de temps que tenia.
Jo vaig començar a tocar el piano quan tenia 3 anys,
vaig començar a estudiar piano quan en tenia 5,
i quan tenia 5 anys i vaig tenir la fortuna de tenir uns pares
que van recolzar-me des del primer moment
i que em van potenciar sempre.
L'única manera que tenia d'aprendre era estudiar una carrera de piano clàssic,
vaig fer tota la carrera de piano clàssic,
però jo tota la vida, des del dia que vaig descobrir Lilton John,
vaig dir, hòstia, jo vull fer això,
jo vull fer música moderna, composar les meves pròpies cançons
i des de tota la vida el meu somni era
algun dia arribar a gravar els meus discos amb les meves pròpies cançons.
I ara aquest últim disc que acabo de treure,
a part de ser un disc que m'agrada perquè és un disc meu,
a sobre he fet la meva pròpia companyia discogràfica,
i en fi, és una aventura que és molt emocionant,
que estic arriscant bastant,
però al mateix temps em dona la tranquil·litat
de poder estar oferint a la gent un producte 100% pur.
És a dir, és un disc que he fet realment com m'ha donat la gana.
Havies presentat mai una exposició?
La veritat és que mai, això és la primera vegada que faig.
És la primera vegada, doncs.
Com es produeix la vostra relació?
Perquè no és un contacte professional d'escolta
vint a presentar-me a l'exposició perquè sí.
No.
Aquí hi ha una relació, hi ha una feina,
hi ha un contacte previ, per què no ens ho expliques?
La relació comença a través del mànager, del Lluís Soler,
una persona molt maca que jo la coneixia
i que tenia molt bon d'allòs,
i un bon dia em truca, diu,
escolta, enric, em vols fer les fotos del Manu pel compa?
I tal.
Vaig anar, vaig fer les fotos, vaig conèixer el Manu.
una persona meravellosa, una persona que no li agrada
que li facin fotografies,
una persona molt vergonyosa,
sigui que no d'allòs, però, vamos, molt d'alçà.
I aleshores vam fer les fotos aquestes del Compaq,
comença aquí, i a partir d'aquí hi ha una relació
com ha nascut amb molta gent dels que hi ha aquí
retradats i fotografiats.
Quanta estona per fer-te la foto del Compaq,
a tu que no t'agrada?
Sí, perquè veig aquí la de l'exposició
i dius, que acabi ja, que acabi ja.
Sí, no, la del Compaq, bueno,
va ser una sessió una mica estranya,
perquè a part de les típiques fotos
amb un piano de cua i estar tocant allà,
mentre l'Enric anava fent fotos,
a part li vam demanar una mica moda d'experiment,
vam fer una mena de simulació,
com si se'm callés la pell de les mans,
en fi, va ser una sessió una mica peculiar,
vull dir que no va ser la sessió estàndard
de jo estar posant davant de la càmera, ni molt menys.
Jo anava tocant i l'Enric em deia
tu, com si no hi fos, tu toca,
i jo anava tocant i cantant i ell anava fent fotos.
Vull dir que deuríem estar un matí,
deuríem estar unes tres horetes.
Vam estar un matí,
i després va durar una miqueta més la sessió,
però ja va durar el meu estudi a soles.
Exacte.
Perquè les pells me les vaig endur.
Clàudia, jo no sé, has de captar,
tu no ets exclusivament fotògrafa de persones,
de retratista,
sinó que la teva tasca com a fotògrafa
t'ha portat a molts territoris,
a molts àmbits, la publicitat, premsa...
Però aquí sembla que t'hi trobes molt a gust, no?
Fotografiant aquests personatges
que tenen una dimensió artística
i que pujan dalt de l'escenari
i canvia tota la seva fesomia
de quan estan al camerino
de quan estan interpretant el seu paper
o la seva peça musical.
He trobat el meu, el Tonjan.
Sí.
Tu vas veure jo,
fotògraf d'artistes.
O sigui que...
No, a mi m'encanta el teatre,
m'encanta la música,
m'encanta molt
i m'agrada molt el retrat.
O sigui, de la fotografia
et faré un bodegó, si tu vols.
Però és molt estúpid.
O sigui, poses una cosa aquí,
es queda quieta
i no es velluga ni et contradiu ni diu res,
no té vida, no?
I aleshores una persona sí,
perquè una persona està dient
la mare...
I aleshores pots discutir, pots canviar,
m'agrada el retrat.
M'agrada treure-hi alguna cosa més de la fotografia,
no solament que sigui el que es vegi,
no solament que sigui una textura.
M'agrada el teatre.
Ho combino tot i surt, tactísticament.
És la primera vegada que exposes a Tarragona?
La primera vegada...
Bé, és la primera vegada al Metropol.
Al Metropol.
O sigui, ara fa poc,
hi havia una exposició aquí
a la ciutat de Tarragona, a l'hotel,
que era a Tarragona gent i llum,
sempre la gent, no?
I també n'he fet alguna altra
que era paisajes castellanos o alguna cosa així,
però és la primera vegada al Metropol
i la primera vegada que ve, diguéssim,
l'exposició gran, que és artísticament.
Aquesta exposició s'inaugura a Sitges,
a l'auditori de l'hotel Melià de Sitges,
i després viatja a Tarragona, al Metropol,
també viatjarà a Reus, al Fortuny,
a Barcelona, al Villarroel,
a València, al Musical o a l'Olimpia,
a Barcelona també a la Galeria Trat d'Art,
i després viatjarà cap a Madrid
i seguirà la ruta,
perquè al cap la finalitat d'una exposició
és mostrar-la, no?
O sigui, a Sitges han passat unes 15.000 persones,
s'ha tingut un escrit bestial,
i ara estic preparant la segona entrega
que, diguéssim, és la del 2006.
Serà també una sèrie d'unes 40,
3, 43 també.
En el cas de l'exposició que veurem al Metropol,
és una exposició en la qual hi ha personatges
absolutament que no tenen res a veure amb nens altres,
cantants, humoristes, actors, directors,
aviam, aquí hi ha un vendat d'artistes,
tots i totes molt coneguts, moltíssim,
alguns han passat per l'escenari del Metropol,
d'altres per l'escenari del Fortuny,
però tampoc no han renunciat d'anar a retratar-los
a altres teatres, a Sitges, a Barcelona,
on ha convingut.
València.
València, on ha convingut, no?
Sí.
Com s'ha anat produint aquest contacte?
Arribes al teatre, fas la gestió...
Exacte.
I a partir d'aquí, tots són facilitats?
Normalment sí.
Normalment sí.
No he tingut mai cap problema.
O sigui, són persones normals i corrents,
són persones que d'ellos,
a alguns li agrada més que li facin fotografies,
a les altres no li agrada tant,
però habitualment tothom accedeix.
Igual que el Manu,
moltes vegades va pel carrer
i no li agrada que li facin fotos
i li van, escolta, que em faràs una foto?
I es diu que sí,
i posa bona cara.
Sonrissa colgat.
I una de les característiques
que diria que veig
al primer cop de vista d'aquestes fotografies
és que són fotografies molt espontànies
en el sentit que no és preparar
o una sessió fotogràfica,
sinó que és en aquell moment,
abans, després de l'espectacle,
doncs a prendre aquella imatge,
aquella persona amb la qual cosa
que es dona aquesta sensació
de persones molt més properes, no?
Exacte.
Estan despullades de qualsevol ornament.
És el que em anava a dir.
Jo vaig furtivament
a treure l'interior de la persona,
intentar-ho, por lo menos,
a treure alguna cosa més,
a treure una expressió,
a treure un caràcter,
a treure una personalitat.
Aleshores, clar,
haig de fer una incursió al seu territori.
No el puc portar al meu.
Perquè quan ve el meu,
ja ve,
s'ha posat el traje,
ja ve preparat,
no?
Dius, no,
me'n vaig a la casa seva.
O sigui,
ja on està a casa seva?
La casa seva és el camerino.
La casa seva és el teatre.
Bé, casa seva és casa seva.
O Olga Xirinax,
que és a casa seva.
Que és molt maca,
aquesta noia.
Preciosa.
Manu, no t'agraden
les càmeres fotogràfiques,
però les de la tele
t'hi has hagut d'acostumar, no?
Sí,
és una part de la feina
que potser no m'encanta,
però que forma part.
I aleshores,
no tens més remei
que acostumar-t'hi
i intentar-ho fer
el millor possible, no?
Però sí que és cert,
les càmeres de la tele,
mira,
què vols que et digui, no?
I a més,
a sobre treballar en Operación Triunfo,
com que són d'aquestes
que no es veuen,
doncs és...
Vas fent.
Clar,
tu no t'enteres,
no ets conscient
que estàs allò enfocat
per una càmera
a les 24 hores del dia,
ni molt menys.
Però després,
quan surts al carrer,
com canvia, no?
Després t'adones
de la repercussió, no?
I aquí sí que realment
és on canvia, no?
I veus que, joder,
que la tele se la mira molta gent, no?
I dius,
però per què?
I no n'hi ha apartat?
I sí,
si hi ha mil coses millors
a fer que mirar
Operación Triunfo,
i no, no,
i te n'adones com...
Però tu t'ho has passat bé.
Sí,
com a tant.
Has estat treballant
amb música
i amb persones,
i això,
independentment del que després
sigui com a producte
en el bon sentit de la paraula,
al dia a dia
tu t'ho has passat bé.
Evidentíssimament,
si no m'ho passés bé
no estaria treballant allà,
no?
El que passa que sí,
però bueno,
és una feina que vaig...
que quan me la van proposar
era una aventura molt gran,
no?
Perquè jo recordo el dia
que vaig conèixer la Nina,
que va ser quan em va proposar
de fer aquest programa i tal,
que era una aventura absoluta, no?
Jo vaig dir,
doncs mira,
ho faré perquè em ve de gust,
perquè jo sóc una persona curiosa,
m'agrada provar molt les coses
i no havia treballat mai a la televisió
i vaig dir,
doncs hòstia,
és una bona oportunitat,
però era allò,
no tinc ni idea
d'on m'estic ficant, no?
Em parlaven d'un programa
amb gales,
música,
televisió en espanyola,
i pensava,
bueno,
això té una pinta
de José Luis Moreno,
caspa absoluta,
que bé,
tot ha sabut el que serà.
Però bueno,
ens hi vam fotre
i estàvem tots a dintre
sense saber el que seria allò, no?
i de cop i volta
es va convertir
en el fenomen
en el que es va convertir, no?
I sí, sí,
realment t'adones
de la repercussió.
La gent de dintre
de la productora
de Gets Music
ens ho deia,
bueno,
prepareu-vos ara
per quan aneu al carrer.
I jo,
va, home, va,
exagerats,
exagerats.
I sí, sí,
a les tres setmanes d'emissió
i anaves pel carrer
i de cop i volta
tothom et senyala amb el dit,
no?
I dius,
que fort,
quin poder que té.
És increïble,
és el que tu dius,
no era un programa
de televisió,
ha estat un fenomen,
sens dubte.
Tu tens moltes ganes
de tornar al teatre?
Moltes,
moltes,
perquè sí,
per mi va ser
la meva plataforma
a nivell professional,
no?
Jo,
la primera feina
que vaig tenir
en el món de la música
va ser quan tenia 15 anys
fent un musical
a la Sala Lodegas de Barcelona
i des d'aleshores
doncs vaig fundar
la companyia musical
més petit
i vam fer molts espectacles,
va ser una mica
la meva escola,
no?
Va ser una experiència,
la veritat és que fantàstica
perquè vam tenir la sort
de fer quatre espectacles,
tots ells amb molt èxit,
ens ho vam passar molt bé
i jo vaig aprendre moltíssim,
em va donar,
doncs,
bueno,
moltes tables
i no sé,
va ser una escola fantàstica
que després vaig haver
d'abandonar,
doncs,
per divergències
a l'hora d'objectius professionals,
no?
Ens van cobrint etapes,
no?
Sí,
exacte,
jo volia dedicar-me
a ser un cantautor
i a gravar discos
i va arribar a un punt
que o dedicava
totes les meves energies
a poder treure discos
o no ho faria mai,
no?
I vaig haver de deixar
el teatre de banda
és una cosa que sempre tinc al cap
i que a més a més
tinc diversos projectes teatrals
que jo crec que veuran la llum
d'aquí a un any
que, bueno,
que tinc moltes ganes
de tornar-hi.
D'aquí a un any,
aviam si podem parlar
i aquest projecte teatral
també arriba al Metropol
però de moment
el 25 estaràs al Metropol
fent de cantautor.
Sí,
amb el piano,
cantant i presentant
les meves cançons
amb un acte
que em fa molta il·lusió
ser-hi.
Del disc anterior
i de l'actual,
de l'actual només?
En principi només de l'actual
però suposo que també
alguna versió,
no?
Perquè jo crec que la gent
agraeix que quan li estàs
presentant cançons
en directe
que són cançons
que potser no coneixen
perquè no s'han comprat el disc
doncs si entremig
els toques un tema
de l'Stivi Wonder
doncs diuen
no, que guai,
mira aquesta la conec,
no?
Vull dir que farem una mica de tot
temes del segon disc
i alguna versió.
T'agrada fer versions?
M'encanta.
A tots els músics
els agrada també fer versions
i jugar, no?
En la música dels altres.
Clar que sí, clar que sí.
Suposo que és inevitable,
no?
El fet de l'autocrítica
jo sempre disfruto més
tocant les cançons
dels de més
que de les meves, no?
Sempre m'agraden més
les cançons dels altres
que les meves
però bé, això suposo
que és inevitable.
Doncs serà inevitable
en el dia 25
al Teatre Metropol
trobar-nos amb totes aquestes cares
de molts artistes
que han passat pel nostre escenari
altres els hem pogut veure
en altres escenaris
i pendents
de la propera entrega
de 43 fotografies més
del panorama
de l'espectacle
del nostre país
que és en definitiva
el que ens proposa
Enric Leor
a través d'aquesta exposició
artísticament
la tenim al Metropol
però hi haurà moltes persones
com bé ell explicava
que tindran ocasió
de contemplar-la
en altres teatres
de la ciutat
Enric, enhorabona
Moltes gràcies
Moltes gràcies per venir
Bueno, Guixca, dir-te
doncs que enhorabona també
Moltes gràcies
I esperem d'aquí un any
poder parlar
de projectes teatrals
Enyorem molt
aquelles coses
del teatre
i de Mozart
i de Sóngem
i tot allò
ho enyorem molt
Doncs parlarem
i ho tornarem a sentir
Això està gravat
les paraules
no se les emporta el vent
Aquí queda dit
Manu, Enric, gràcies
Molta sort
Adéu-siau
Adéu-siau