Ara passa un minut de dos quarts de dotze del migdia,
si fan una mica de memòria, recordaran que fa unes setmanes
vam conèixer la realitat dels integrants i les integrants,
sobretot, de l'Associació d'Afectats de l'Obesitat Mòrbida.
Avui han tornat la seva presidenta i altres companyes de l'entitat
per diferents motius.
Un d'ells, fonamental, és que aquesta tarda, dos quarts de quatre,
han convocat una primera reunió a la qual estan convidades
totes aquelles persones que estiguin interessades per la qüestió.
La reunió serà dos quarts de quatre de la tarda
al local de l'Associació de Veïns del Port,
que amablement els han cedit aquest local al carrer Reial número 9.
Ho diem primer que tot perquè no se'ns oblidi, al final,
de dir que tothom està convidat i que és un acte obert,
sobretot a les persones que pateixen directament aquesta malaltia,
aquesta problemàtica, o famílies o coneguts d'aquestes persones
que moltes vegades els costa i força afrontar aquest problema.
Volem saludar primer que tot Maria Teresa Marín,
és la presidenta de l'Associació, amb ella vam parlar ja fa unes quantes setmanes.
Maria Teresa, bon dia.
Bon dia.
Benvinguda.
Venen altres companyes de l'entitat, com és la Fàtima Iglesias.
Fàtima, bon dia.
Hola, bon dia.
I Holanda López, bon dia, benvinguda.
També ens acompanya Consuelo Santiago.
Consuelo, bon dia.
Hola, bon dia.
I ho vam prometre, que en aquesta segona ocasió parlaríem amb un especialista,
que jo diria que probablement tingui un club de fans molt nombrós,
com a mínim per les manifestacions d'afecte que hem condemblat
quan han arribat les nostres convidades.
Es tracta del doctor Daniel del Castillo.
Doctor del Castillo, bon dia.
Bon dia.
Benvingut.
És el cap de cirurgia de l'Hospital de Sant Joan de Reus,
el cap del Departament de Cirurgia de la Facultat de Medicina
de la Universitat Rovira i Virgili,
i integra també, és membre,
integrant de la Societat Espanyola de Cirurgia de la Obesitat,
coneguda com a SECO.
Abans d'abordar aquesta qüestió,
el primer que volem fer és saludar Maria Dolores Marín.
No sé si se'n recorden que va ser una altra de les integrants
d'aquesta associació que ens va acompanyar en l'últim programa.
De fet, és filla de la Maria Teresa Marín.
Ella fa un quant temps està operada,
havia iniciat ja aquest camí cap a la normalitat, podríem dir,
perquè ja havia començat a perdre pes,
tot i que encara li quedava una miqueta.
Un dels molts problemes que apuntava que tenien les persones
que pateixen obesitat és l'emarginació quan volen anar al mercat laboral.
Ens explicava que tenia un currículum més que correctíssim, esplèndid,
que tot anava molt bé fins que arribava el moment de l'entrevista personal,
que quan es trobaven davant d'una persona que tenia aquest pes,
aquest volum, que era una persona obesa,
aleshores, doncs, amb excuses o no excuses,
aquest contracte laboral no es materialitzava.
Per què no hi és avui la Maria Dolores?
Perquè està treballant.
I avui és el primer dia de treball i dic, calla,
com a mínim la felicitarem.
Maria Dolores, bon dia.
Bon dia, Yelanda.
Enhorabona, eh?
Gràcies.
Enhorabona.
Deus estar contentíssima, no?
Molt, molt, sobretot perquè vaig començar ahir,
vaig fer la primera entrevista ahir i avui ja ha començat.
De l'última vegada que vam parlar has continuat perdent pes, no?
Sí, porto 25 quilos.
Déu-n'hi-doa.
Jo no sé si ja et coneixerem pel carrer d'aquí uns dies.
Sí, encara sí.
Sí, vols dir?
Bé, com val estar la feina el primer dia?
Doncs molt bé.
Bé?
Molt contenta.
Fas d'administrativa?
Sí.
I què tal?
Doncs estupendo.
Els companys i companyes també?
Molt macos.
Sí.
No t'ho deus ni creure, no?
Que comença a redreçar-se a la teva vida una miqueta ja.
Doncs no, però és que el més fort de tot és que aquest matí
m'han trucat per anar dos mes.
Què dius ara?
Ara et sobraran les feines, eh?
Això és que el currículum, com dèiem, era impecable, no?
Ets una persona que et vas formar per entrar en el món del treball.
L'única dificultat que tenia per als altres, que per tu no era cap dificultat,
era el teu aspecte pel teu accés de pes, no?
Doncs sí, per això ja m'ho ha solucionat el doctor de Castillo.
La teva capacitat intel·lectual i laboral estava sencera i intacta, no?
Sí.
Molt bé, Maria Dolores, no volem que els caps et cridin l'atenció,
que és el primer dia de feina, s'ha de ser formal.
En tot cas, una abraçada ben forta des d'aquí.
A tots vosaltres, sí, moltes gràcies.
Les companyes de l'associació i la teva mare també no diuen res perquè volen que s'escolti la teva veu,
però jo veig que estan assentint amb el cap tota l'estona encantades de la vida
que et vagin bé les coses, d'acord?
Jo també, només me queda que una altra cop agrair-li al doctor de Castillo
tot el que ha fet per nosaltres i en aquest cas personalment per mi.
Doctor, li dejo la paraula a vostè.
Bé, gràcies per les teves paraules i així ho fem per tothom que ens necessiti,
com a metges que som, que a més a més és la nostra obligació.
Doncs no res, continuar amb la tasca i a veure si ho aconseguim una miqueta més d'ajut.
Moltes gràcies.
Maria Dolores, moltíssimes gràcies, enhorabona.
Gràcies, Yolanda.
Fins aviat, una abraçada. Adéu-siau.
Clar, està bé, perquè generalment sempre hi ha tendència a parlar dels aspectes més negatius,
dels aspectes negatius de l'obesitat mòrbida.
En vam parlar àmpliament el dia que vam venir a presentar l'associació.
Jo us convido a que interveniu quan ho considereu necessari,
però si us sembla, conversem primer que tota amb el doctor,
perquè, de fet, bona part de les persones que integren l'associació,
vostè les ha tractat, ha fet la intervenció del que es diu comunment la reducció d'estómac,
que és molt més complexa, tot aquest procés, no?
Sí, efectivament.
M'imagino que almenys hi ha unes quantes persones que han estat ateses al nostre hospital,
no totes, però tenen un denominador comú, totes aquestes persones,
i és que han patit o pateixen aquesta malaltia,
ja que algunes persones no han estat operades i altres han estat operades,
encara que no sigui en el nostre centre, que això és el de menys en aquests moments,
doncs que, per tant, han viscut tot aquest camí,
a vegades és un camí que pot arribar a ser un calvari fins a arribar a la intervenció quirúrgica,
per als tractaments previs, pel fracàs dels tractaments dietètics i farmacològics,
perquè van passant els anys, la malaltia es va greusant,
es van incorporant una sèrie de problemes que denominem comorbilitats,
com pot ser la sucre a la sang, l'hipertensió arterial,
problemes respiratoris, l'apnea de la son, problemes dels ossos,
en fi, hi ha un llistat enorme que totes aquestes problemes o comorbilitats
depenen, precisament, de l'excés de pes.
És per això que aquesta malaltia es denomina obesitat mòrbida,
que l'hem de diferenciar de l'obesitat, de l'obesitat convencional,
que és una obesitat molt menys extrema i que no té tants problemes.
Per tant, diguem-ne que el que determina que sigui mòrbida o no,
tot i que sembla una obvietat no és tan malament dir-ho com vostè ha apuntat,
depèn del pes, de la persona, de l'índex de massa corporal, fonamentalment.
Depèn exactament de l'índex de massa corporal,
que és un càlcul molt fàcil de fer,
que és el pes de l'individu en quilos,
dividit per la talla, l'alçada, en metres al quadrat.
Se necessita una petita calculadora,
o has de ser molt àgil mentalment,
però, bueno, això dona una xifra,
i que la xifra fins al número 25 es considera normal.
De 25 a 30 es considera un sobrepès.
De 30 a 40 es considera obesitat,
i a partir de 40 es considera obesitat mòrbida.
I dins de l'obesitat mòrbida tenim de 40 a 50,
que és la mòrbida i punt.
De 50 a 60 seria l'obesitat doble,
i de més de 60 la triple.
I, per tant, a vegades parlem de pes,
perquè per entendre's és més fàcil, no?
I a nivell del carrer,
doncs t'entens millor la gent...
Pesa 130 quilos, 150,
però realment el que marca la gravetat de la malaltia
és l'índex de massa corporal.
Quin criteri mèdic se segueix a l'hora de decidir
que una persona amb obesitat mòrbida ha de passar pel quiròfan?
Després d'esgotar totes les vies,
o no cal caure en aquest desgast psicològic i emocional del pacient
que ja no sap què fer?
Sí, està canviant això.
Potser els protocols més antics,
on la cirurgia tenia encara més risc que actualment,
els protocols eren més estrictes
i s'esgotava totalment,
o s'intentava esgotar totalment,
la possibilitat de reduir el pes
en un tractament sense operar-se.
És a dir, amb les dietes, amb fàrmacs,
amb terapèutiques, conductistes,
és a dir, amb ajut i suport psicològic, etcètera.
Això s'esgotava absolutament,
i quan tot això era inútil,
es tirava la tovallola
i llavors s'indicava o se recomanava al malalt
d'operar-se, tot i avisant-li, evidentment,
dels riscos que hi ha,
que després també en parlarem.
Però avui s'ha vist que, evidentment,
aquesta primera fase és quasi inútil en el 90%,
no vull dir mai el 100%,
però el 90% de les vegades requereix un sacrifici importantíssim,
és quasi pràcticament, ara potser ho exagero,
però que la persona ha de menjar o com un ocellet,
o apa i aigua la resta de la seva vida,
i això tampoc és qualitat de vida.
És a dir, que el preu de...
O sigui, el que es busca
amb el tractament de l'obesitat mòrbida
és reduir el pes,
que aquest pes quedi reduït garantit de per vida,
i que la qualitat de vida de l'individu
sigui la millor possible.
Això serien els paràmetres
que es marquen les societats científiques
quan fan les intervencions quirúrgiques
o quan les modifiquen,
perquè això està canviant molt últimament,
i quan es modifiquen aquestes tècniques
és per anar a millorar més la qualitat de vida
i evitar al màxim les reintervencions quirúrgiques
o el fracàs de les intervencions quirúrgiques
que també hi són,
amb un petit tant per cent,
però també hi són, lògicament.
No tothom es pot sotmetre a aquesta intervenció.
No, s'ha de requerir primer aquestes condicions
de malaltia crònica, de llarga evolució,
haver esgotat els tractaments dietètics,
que com deia abans, cada vegada això,
ja abans es feien 5 anys o 8 anys,
ara hi ha malalts,
com el que comentàvem abans d'iniciar l'entrevista,
d'un malalt que pesa 220 quilos,
doncs a aquest malalt, vull dir,
se li ha d'indicar o se li ha de recomanar
directament la cirurgia.
Una altra cosa és que s'han de descartar
malalties endocrines, per tant,
de les glàndules, que puguin provocar
aquest augment de pes, que també hi són,
i llavors si això es detecta,
doncs el que s'ha de fer és tractar aquestes malalties...
Si no, amb una reducció d'estómac també no ho arreglaríem,
això, no? Aquesta disfunció...
Exactament, si és una malaltia de les glàndules tiroides
o de les glàndules superrenals,
i que això a vegades pot ser la causa d'aquest excés de pes,
i no, per tant, degut a un excés d'ingesta de calories
i una manca de despeses,
un desequilibri entre la ingesta i la despesa de les calories,
llavors s'han de tractar primer aquestes malalties
i no s'han d'operar amb aquestes reduccions d'estómac
o altres tècniques,
perquè reduccions d'estómac també és una tècnica
que surt d'aquesta paraula,
però en realitat no és exactament així.
Hi ha diverses tècniques que després,
si voleu, les podem comentar.
Jo imagino que quan es planteja intervenir quirúrgicament
a un pacient d'obesitat mòrbida
d'aquesta reducció d'estómac
en les diferents tècniques, com vostè deia,
tota intervenció quirúrgica té una sèrie de riscos,
un posoperatori, en aquest cas crec que és un posoperatori
allò que mereix molta força de voluntat també per part del pacient.
Imagino que posen riscos,
en funció de la fisiologia d'aquella persona
i resultats.
Efectivament.
És a dir, quan parlem de risc quirúrgic
en una intervenció quirúrgica,
hem de dir que sempre hi és,
que t'operis d'una apendicitis, d'una hèrnia,
sempre hi ha un risc,
però no és el mateix risc quirúrgic
per un malalt que, per exemple, té una hèrnia
i que és hipertens i és diabètic,
amb un malalt que té una hèrnia
que no és diabètic ni és hipertens.
Amb l'obesitat mòrbida, la cirurgia, què passa?
Però és que són malalts que ja tenen
molta patologia associada.
És a dir, són hipertensos molt sovint,
són diabètics, respiren malament,
es mobilitzen malament, etc.
I, a més a més, des del punt de vista
tècnic i anatòmic,
és a dir, de l'equip quirúrgic
que ha de manipular les seves vísceres,
tenen unes grans dificultats,
perquè, evidentment, al terreny,
les vísceres estan molt tapades de grasa,
es mobilitzen més difícilment
i això fa que, en el seu conjunt,
siguin malalts que tinguin més complicacions
que els malalts que no són obesos,
que tampoc tenen hipertensió,
tampoc són diabètics,
o no hagin tingut un infart prèviament.
Són patologies afegides.
Exacte.
Però que, quan se redueix el pes,
de manera significativa,
aquestes patologies milloren o desapareixen.
Milloren vol dir que,
si estan prenent fàrmacs, medicaments,
per tractar, per exemple,
la hipertensió arterial,
si baixes de pes,
doncs aquests fàrmacs
es poden disminuir la dosi,
o si, inclús,
com s'està comprovant en molts grups de malalts,
i hi ha articles recents
que han sortit en el món científic,
biogràficament parlant,
que inclús deixen de prendre medicaments.
És a dir,
que s'està observant
que la reducció de pes,
a part de millorar la qualitat de vida del malalt
per l'aspecte estètic,
que això és un factor a tenir en compte,
encara que no és el més important,
l'efecte de l'entorn,
evidentment,
millora sobretot les comorbilitats,
la hipertensió,
la diabetis,
les artrosis,
la insuficiència venosa,
les bàrises,
etcètera,
etcètera,
etcètera.
Hi ha dos tipus d'intervenció diferents?
O n'hi ha més?
Hi ha bastant més de dos tipus.
Hi ha bastant més de dos tipus.
Les intervencions quirúrgiques,
anem a explicar una mica
el que fem nosaltres
en el nostre servei,
fem tres tipus d'intervencions quirúrgiques.
No em vull detallar
en el que fèiem abans,
que són coses que en el seu moment
era correcte fer-ho,
i ara encara ho és,
però nosaltres ho hem...
Però afortunadament tot evoluciona,
la cirurgia també, clar.
Ho hem anat deixant.
En aquests moments,
podríem dir que
la intervenció quirúrgica estàndard,
la que més es realitza,
és el que es denomina
bypass gastro-i-ional,
que consisteix en reducció...
I l'estómac,
fer una reducció de l'estómac,
sense extirpar-lo,
sense treure-lo...
Es posa una anella,
tinc en entès, no?
No, no es posa cap anell.
Això es feia abans?
Això es feia abans, sí.
Aquí, alguns dels que estan aquí,
assentats amb nosaltres,
han tingut aquesta intervenció quirúrgica,
però ara ja no ho fem,
perquè hem vist
que precisament no dona qualitat de vida,
no és massa excel·lent
i requereix un gran sacrifici.
Mentre ha sortit el bypass,
que en l'època on posàvem l'anella,
el bypass no es feia per l'aparoscòpia,
que també això és important.
L'aparoscòpia vol dir
que ho realitzes amb 4 o 5 tallets petitets.
Ara es fa per l'aparoscòpia,
aquesta operació?
Cosa que abans no es realitzava
i el risc del malal era més gran.
Des del moment que l'instrumental
i s'ha anat adequant
les possibilitats de fer-ho per l'aparoscòpia,
hem anat introduint
el bypass gastro-i-ional per l'aparoscòpia
i hem anat abandonant.
De fet, hem abandonat absolutament ja
la col·locació de l'anella,
que ha estat una gran intervenció en el seu moment
i que, curiosament, fora d'Espanya, a Europa,
és encara l'operació que més es fa.
O sigui, a França, a Anglaterra,
tota la part de Centra Europa,
a Àustria i a Alemanya,
és la intervenció quirúrgica
que més es realitza.
Entenem que anem una miqueta pel davant aquí.
Sí, nosaltres...
Se falsa la modèstia.
Sí, sí, sí.
Nosaltres, no parlo de nosaltres,
l'Hospital d'Arreus,
inclús d'Espanya,
com dèiem,
a través de la societat espanyola,
de la socialitat,
estem vigilant això
i la societat espanyola
de la socialitat
recomanen en aquests moments
molt poc la col·locació de l'anella.
No és en uns casos molt extrems,
potser adolescents,
però bé,
la qualitat de vida
que dona l'anella
és molt inferior
i la reducció de pes que aconsegueix
és molt inferior
de la reducció d'estómac,
del bypass, millor dit,
que és el que parlem abans,
que, com dèiem abans,
és reduir l'estómac,
però, a més a més,
és també provocar un curt circuit
amb el budell,
de tal manera que l'aliment
no passarà
per tots els metres de budell
que tenim.
És a dir,
en aquest curt circuit
desviem l'alimentació
amb un metro i mig,
un metro i 80,
com si diguéssim,
on a aquest aliment
li enrederim
la seva digestió,
amb la qual cosa,
en aquesta fase,
absorbirà menys
les grasses
i els hidrats de carboni,
per tant,
les pastes,
el pa,
el sucre,
i això provocarà
entre el component
de reduir l'estómac,
per tant,
la capacitat de l'estómac
és més petita,
i la mala absorció,
amb aquests dos components,
s'aconsegueix
la pèrdua de pes.
Tot i així,
no és l'única operació
que fem,
perquè tampoc
la considerem vàlida
per tots els malalts.
Quina seria?
L'altre que vostès fan,
tot i entenent
que hi ha altres pràctiques.
Exacte.
Llavors,
hi ha,
podríem dir,
succedanis,
o tot es venen
d'aquesta primera intervenció,
d'aquest concepte,
és a dir,
de la reducció
de la capacitat
on l'individu
que menja
no pot menjar
moltes quantitats,
però suficients
perquè tingui qualitat de vida
i mala absorció.
Llavors,
si augmentem
la mala absorció
tot i deixant
aquesta capacitat reduïda,
però l'absorció
o la mala absorció
la augmentem
amb uns graus
quasi extrems,
llavors encara
aconseguirem
més
una pèrdua de pes.
Això estaria indicat.
Aquestes operacions
es denomina,
en el nostre cas,
el creuament
duodenal,
quasi sempre
s'utilitza
la paraula anglesa
switch duodenal,
i que
l'utilitzem
per malalts
que tenen
un índex
de massa corporal
de més de 50,
és a dir,
els obesos dobles
o triples.
I aquesta intervenció
també la realitzem
en dos temps,
és a dir,
a vegades
són malalts
tan complexos
que no convé
que l'operació
duri 6 o 7 hores,
i llavors fem
la primera part,
la reducció
de l'estómac
per la poroscòpia,
amb la que
s'aconsegueix
una pèrdua de pes
important,
i si això
no fos suficient,
d'aquí a un any
se fa la segona part
que és la mala absorció.
Tot això
per disminuir
el risc quirúrgic.
és una tendència
que les societats científiques
recomanen,
els que tenen
molta més experiència
que nosaltres
els hi va molt bé,
i nosaltres
seguim,
evidentment,
el camí
de les persones
que tenen més experiència
que nosaltres.
Totes quatre
heu estat operades
de reducció
d'estómac.
Jo era hipertensa
i no tomo medicament
de dir-te que m'opere.
No et cal medicació,
fas una vida
absolutament normal.
Després de l'operació
comença la pèrdua de pes,
però també comença
una reducació
dels hàbits alimentaris,
no?
Sí,
comença una reducació,
però que la força
de voluntat,
això,
si m'equivoco,
m'ho diran aquí
les malaltes operades
i invitades per vosaltres,
la força de voluntat
és més fàcil
d'aconseguir,
perquè veus un resultat
quasi immediat.
Que t'estimula
a continuar
i a seguir endavant.
I el esforzo
no és
no és esforzo ninguno.
No és com abans
d'operar-se, no?
No, per a nada,
per a nada,
perquè ve els dos resultats
i a part te compensa
absolutament
lo que estás haciendo.
Amb la qual cosa
hi ha més ànims
i llavors
els inconvenients
evidentment
de fer unes dietes
que no són
superestrictes
de premsa...
Mengem de tot,
mengem de tot?
Sí,
ara sí.
L'objectiu és que
mengem de tot
sense passar-se
com tothom.
Que és el que hem de fer
tots els que no hem estat
operats,
vull dir,
controlar-nos molt
i quan ens passem
doncs uns dies
una miqueta
de més abstinència.
Si comences
a trecar-te
de pastissos
i tal...
Encara estàs
en el procés?
En quin moment
estàs
de tot aquest procés?
Doncs en el moment
que me faci passar.
Perquè ara veus
les teves companyes
i dius
bé,
a mi quan em toca,
no?
En el moment
que me faci passar.
Què has de fer
exactament,
Consuelo,
en el teu cas?
En quin punt
estàs tu?
per fer-me.
Tu no has estat
intervinguda.
Tu vas amb l'anella
gàstrica que deia.
I vas tenir
una pèrdua de pes.
He tingut una pèrdua
de pes,
però he tingut un problema
doncs me l'han
tingut de treure
i ara estic esperant
que al començament
no volia fer-me-la.
T'espantava
entrar un altre cop
al quirofà?
Sí.
I ha sigut
el doctor del castillo
el que m'ha dit
te tens de posar
si no després
no tindràs lloc.
A més,
la teva joventut
t'ajuda.
Ets una persona jove
i la joventut
és molt important
a l'hora d'afrontar
aquestes operacions?
No cal deixar passar
gaires anys?
És molt important
perquè després
a partir dels 60 anys
tots aquests malalts
amb obesitat mòrbida
que no s'hagin tractat
serà més difícil.
El risc quirúrgic
serà ja molt més important
el doble o el triple
i serà ja més difícil
tractar
aquestes comorbilitats
perquè seran malalts
que quasi sempre
ja hauran tingut
problemes gravíssims.
Quasi tots
hauran anat
a cuidados intensius
perquè hauran tingut
una angina de pit
o un problema cardíac,
un problema respiratori
o metabòlic.
Llavors el risc augmenta
evidentment
si arriba a aquesta edat
i van el metge
i l'equip
que estem
evidentment
també els recomanarem
la intervenció
però el risc
cada vegada
augmenta més.
Jolanda,
tu estàs embarassada
enhorabona per cert.
Quan fa que et vas operar?
Jo ara a l'octubre
he fet un any.
Un any
i quants quilos has perdut?
Doncs fes la compta
de 154 a 800
i ara peso 79.
Tu passaves 154 quilos?
Ai, 144, perdona.
Mira, és igual.
144, 154
és un pes...
Déu-n'hi-do, no?
I estant embarassada
que estic de 5 mesos i mig
porto perdut 6 quilos.
Jo recordo l'altre dia
que ens comentava
Maria Teresa
i altres companyes vostres
que eren mares
i comentaven la dificultat
que tenien
de coses tan simples
com anar darrere del teu fill
si se'n va corrents pel parc
i que no pots, no?
Bé, i en el meu cas
és la primera
però no l'hi-do.
No, però em refereixo
que dificulta molt
coses tan naturals
i tan desitjables
per una dona
com tenir el seu fill, no?
De que el pes sigui
un impediment
per ser mare.
És que, clar,
parlem d'un tema
molt seriós
i que ja s'apunta
com una de les pandèmies
de la societat rica, no?
D'aquesta societat nostra.
L'OMS,
l'Organització Mundial
de la Salut
l'any 2001
va declarar
l'obesitat
com a l'epidèmia
del segle XXI.
Això són termes
oficials
on hi ha més
de 400 milions
de persones
al món
afectades
per aquest gravíssim problema
i que a més
està en augment
absolutament, no?
En Espanya
es calcula
que hi ha
un 25%
de malalts obesos
dels quals
entre un 5 i 10%
són obesos mòrbids
i per tant
segurament
tributaris
de...
Un percentatge altíssim, eh?
Sí, sí.
Molt alt.
Sí, sí.
del 10%
em refereixo
dels obesos, eh?
Sí, sí, sí, sí.
No el 10%
de la població.
Però el 30%,
25-30%
de la població
és obesa.
Té problemes de pes, clar.
Però bé,
això és una estadística
que es veu pel carrer,
és a dir,
que miram
pel carrer
o quan vas
a una gran superfície
o un braç
que ho veus,
que hi ha molta gent
te'n dones compte
que l'obesitat
és prevalent
i està en augment.
Fer prevenció
en determinades patologies
que pateix
una bona part
de la població
és complicat.
En el cas de l'obesitat
és gairebé
una missió impossible
perquè prevenció
és menjar saludablement,
fer exercici,
clar,
ja sabem que...
que no és un no
voler fer-ho,
sinó que forma part
de la dinàmica social
de tothom, no?
Forma part
de la dinàmica social
i que aquí
hem incorporat
els hàbits alimentaris
dels americans.
al primer país
i a més a més
això
si seguim una mica
la història
de l'obesitat
des del punt de vista
epidemiològic
ens donem compte
que el primer país
on més hi ha,
hi ha hagut
i per tant
més intervencions quirúrgiques
també és als Estats Units.
Hem anat incorporant
la dieta
aquí a Europa
sobretot a Espanya.
A Austràlia també
curiosament
han incorporat
també els hàbits alimentaris
dels americans
que vol dir hamburgueses
vol dir tolsos
dònuts
fent no vull dir marques
però...
És igual
si també la publicitat
ja la tenen feta.
Grasses
grasses
saturades
animals
etcètera
a més a més
de menjar
evidentment
en poc temps
degut a vegades
al ritme
laboral
que tenim
i llavors
no tenim
la dieta
mediterrània
que efectivament
és la més sana
que hi ha
i que és la que
s'hauria d'aplicar
sempre que sigui possible
a tot arreu.
El sistema sanitari
públic
cobreix
aquest tipus
d'intervencions?
Sí,
en aquests moments
sí.
Hi ha dins
de Catalunya
una sèrie d'hospitals
de referència
en els que nosaltres
som un
i que a més a més
tinc entès
que la voluntat
és d'ampliar
aquest nombre
d'intervencions quirúrgiques.
perquè com en altres
patologies
deu haver-hi
una bonica
llista d'espera
com en altres
i hi ha
una llista d'espera
que esperem
que en els propers anys
s'hagi arreglant.
Compteu l'altre dia
que si optes
per la via privada
són uns 18.000 euros
aproximadament
aquesta intervenció.
Sí, sí.
Aproximadament.
quan fa que et vas operar?
Jo en juny
5 anys
hace que me operé.
I quan vas perdre
o quan pesaves abans?
A ver,
yo pesaba
114
perdi
pues como unos
56 o así.
Quan et vas
després del temps
i de ver
quan vas trigar
en perdre
tot aquest pes?
Perquè fa 5 anys
que et vas operar
però què vas trigar?
6 mesos?
1 any?
4 mesos?
No.
Tarde
llevaba la anilla
tan bien puesta
y tarde
pues eso
como un año
en perderlo.
Más o menos.
Quan mires les fotos
què passa pel teu cap?
Pues nada.
Yo sí me reconozco
pero la gente que me ve
pues como que no.
Cuesta reconocerme.
I les famílies
com porten aquest tema?
I socialment
us veuen
com a persones
que patiu una malaltia?
Les famílies encantades
yo pienso.
Les famílies
después de que te esperas
y de que estás así
muy bien.
¿Por qué?
Pero estando
en mi lado
muy mal
porque yo
prácticamente
para subir
las escaleras
tienen que estirar de mí
para levantarme
del sofá
tienen que estirar de mí.
¿No eres una persona autónoma?
Ahora mismo no.
Para subir del autobús
aunque sean autobuses viejos
me veo negra
si es que puedo
para subir
y ahora mismo
estoy muy, muy, muy limitada.
Eso es una de las cosas
más preocupantes
en la obesidad mórbida.
Ya no quizás
la estética
sino las limitaciones
para mí son
fortísimas.
La pérdida de autonomía
que tú no decide
si has parlado
en la teva vida
porque siempre
necesitas
de alguna cosa
que es uno de los factores
más
más tremendos
a la hora de vivirla.
Y aunque siguis jove
lo que tengo niña
te dan raó.
Yo cuando pasaba
a 144
yo vivía en una casa
unifamiliar
de tres plantas
y no podíamos verla.
tenía que dormir
a la mitad
pero la feña
que tenía que verla
una cosa
y la otra
y al final
vamos a decidir
vendrela
porque no podíamos
verla.
Hay una desesperación
al final
de hacer la teva...
Eso es el cambio
que notas más grande.
Aparte del estético
pero eso de que tú seas
autónoma
que te puedas
valer, eso es...
y cualquier cosa
que una persona
normal
puede hacer
conllejarse
unas sabates
o a chupirse
o doblegar
la cama
como hago hoy en día
durante años
no se puede hacer.
Escolteu una cosa
socialment
hi ha persones
que tenen
determinades
malalties
visibles o no
que la societat
doncs
mostra una certa
solidaritat
cap a aquesta malaltia
no no és que
aquesta malaltia
amb l'obesitat
no eh
hi ha com un menyspreu
a més que per la persona
obesa
és com si
si has estat gorda
està així
perquè vol
hi ha molta incomprensió
social cap a
l'obesitat
és una malaltia
i no és un defecte
exacte
però no tothom
pensa el mateix
doctor
ja ho sabem
és dur
és dur
girar-te per atràs
i que te vean
com que no tens
dret a nada
o a casi nada
que tu t'ho has buscat
no?
tu notas
el altre dia
al subir a autobús
justo detrás mío
subia una señora
cuando me senté
me dice
ay
si coges en el asiento
yo te veía
por detrás
el culo tan grande
que creía
que no cogías
y digo
por ves
si que cojo
dice
si yo te conozco
de San Pedro
digo
por qué
por el culo grande
dice
de verdad
que es que yo creía
que no cogías
en el asiento
y ayer lo hablaba
con una compañera
que voy a piscina
y venía allí
y digo
a ver
si lo comentaron
en otro sitio
pues dirían
uy que exagerada
que es
digo
menos mal
que venías tú
que veo
que no puedo decir
que soy exagerada
a toda la molestia
de esta limitación
que asmentabas
en la teva vida
cotidiana
que lo afegía
que lo afegía
que estos comentarios
tan desafortunados
y yo siempre los he tenido
porque tengo mis hijas obesas
y siempre
las tevas fillas
también son
nosotros somos toda la familia
y como lo portan
las tevas fillas
son jovenetas
pues no lo portan
porque tú eres jove
no lo portan
bien
es claro
no lo portan
bien
porque siempre
han sido obesas
o sea que
pero yo
desde la mea avia
la mea avia
la mea madre
el meu padre
los mis hermanos
los mis novos
tots
es
a vegades
ja ho dèiem
que hi ha
una determinada
predisposició genètica
a desenvolupar
la malaltia
hi ha una predisposició genètica
però és un tant percent
petit
dels malalts
que tenen
aquesta malaltia
és més
l'entorn
i el comportament
alimentari
familiar
o del
iòlgo
de la manera
que vivim
que la part genètica
encara que hi ha
un tant percent
petit
que sí que
hi ha una predisposició
genètica
important
no tenim més temps
ens ha passat el mateix
de l'altre dia
déu-n'hi-do
però les experiències
jo crec que han estat
prou eloquents
i la informació
absolutament
mèdica
i científica
que trenqui una miqueta
amb determinades
llegendes urbanes
que ja està bé
que estem parlant
de coses molt serioses
que afecten a persones
de totes les edats
totes les condicions
i que bé
cada persona
ja sap on ha d'anar
quin tractament
ha de fer
però socialment
suposo que tots
tenint l'obligació moral
d'entendre
que són persones
que pateixen
una malaltia
i expressar
aquesta solidaritat
en tot cas
i no determinades actituds
com les que ens mentava ara
la Consuelo
són les 12
arriben les notícies
no puc ni acomiadar-me
com una persona educada
moltíssimes gràcies
per venir
i recordin
a dos quarts de quatre
de la tarda
al carrer Reial
primera reunió
de l'Associació Catalana
d'Obesitat Mòrbida
gràcies
bon dia
bon dia
bon dia
bon dia
bon dia
bon dia
bon dia
bon dia
bon dia
bon dia
bon dia