Un minut i mig, seran tres quarts d'una del migdia.
Parlem de teatre al matí de Tarragona Ràdio.
Les matinals més menudes tornen al Teatre Metropol aquest diumenge
a les 12 del migdia.
Podem gaudir d'una altra representació teatral
adreçada als més joves.
Són històries de teatre.
Jo m'atreviria a dir gairebé en estat pur,
però millor que ens ho expliqui la responsable
i actriu de la companyia Rosa Gàmit,
que la tenim a l'altre costat del fil telefònic.
Rosa, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Jo parlo de teatre en estat pur,
però no estic parlant de res allò farragós ni de bon tros,
sinó que és un espectacle
però alhora és un autèntic exercici de pedagogia teatral.
Exacte, ho has dit molt bé.
M'ha agradat molt la paraula perquè una mica és això que he dit.
Te la regalo.
No t'hi cobraré res.
Sí, perquè és cert,
perquè una mica volíem fer això.
Aquest espectacle el va dirigir l'Oriol Brogi
i per qui coneguin l'Oriol
com a director d'espectacles així per gent gran,
l'Oriol és molt detallista,
sempre va buscar l'essència
de les obres que s'expliquen,
de l'espectacle
i sobretot, en definitiva, del teatre una mica.
I llavors vam voler fer el mateix amb els nens.
I una mica és això.
Jo soc l'única actriu que surt en l'espectacle
i els hi explico tres històries.
Bé, una és el mite,
no és l'obra de teatre en si,
que és l'Edith Rey,
però explico el Cirano de Bergerac
i el Romeu i Julieta,
intentant també fer algun personatge,
però sense masses coses extres,
sinó la paraula i l'explicació de la història.
I bé, una mica això és l'essència del teatre,
no?
I ens sembla molt interessant.
No és poca cosa.
No.
No és poca cosa.
Abans de seguir amb la conversa, Rosa,
crec que és important,
sobretot si parlem de teatre adreçat als més joves,
quines franges d'edat aconsellaries?
Ho dir perquè a vegades passa
que portem potser un noi o noia de 10 o 11 anys
a una obra de teatre
que probablement sigui per nens més petits,
o al contrari.
Clar.
A veure, això és una mica més fàcil.
Jo ja fa molts anys que treballo per nens,
perquè a part de fer aquest espectacle
i de fer actriu per gent gran,
jo també dono moltes classes de teatre
als nens, eh?
Tinc una escola de teatre
i aleshores dono classes a molts llocs
i és cert que a vegades això del teatre
segons quines peces no van bé
segons quines edats.
I quan vas a les escoles,
perquè jo aquest espectacle el faig per les escoles,
com el faré el dilluns també al Metropol,
aleshores ja està molt dirigit
i llavors ja venen les classes de tal,
les classes segons quin espectacle,
però quan n'és per públic familiar
això a vegades és una mica més complicat.
Jo aconsello que aquest espectacle
és per nens a partir de set anys,
per exemple, fins a 99 anys, com que diguéssim.
El punt de partida està clar,
el de final d'arribada és igual ja.
Sí, exacte.
Vull dir que per petitet sí que és cert
que a vegades he fet la representació
per nens de quatre anyets
i en moments sorprenents
perquè queden allà...
Perquè és que jo crec molt en la força de les històries
i les històries són tan boniques
i els clàssics, els nens també les han d'entendre igual.
La feina que hem fet és adaptar-les
perquè els nens les puguin entendre.
Aleshores vull dir que,
tot i venint nens de quatre anys,
també s'han enganxat,
el que passa que potser a vegades
s'han despistat una mica més,
perquè per ells potser és una mica més difícil
estar 45 minuts amb aquest espectacle.
Jo, de tota manera, l'aconsello igualment
perquè és interessant també.
Em sembla que hi ha moltes coses
que queden molt enganxades
i que els serveix per alguna cosa.
Sí, digues, digues, Rosa, perdona.
No, vull dir que aquest era una mica l'objectiu
quan vam fer aquesta companyia
que ara ja estem preparant el segon espectacle.
Una mica era això,
era com donar-los confiança en els nens, saps?
I no pensar que hi ha coses que no entenen,
que no podran entendre,
que jo crec molt en ells
perquè ho entenen tot.
Els nens són una meravella.
I aleshores,
encara que a ells els assemli
o que a nosaltres ens assemli
que no entenen les coses,
l'essència de la cosa,
si és bon el que estàs explicant
i l'intenta servir bé,
jo crec que l'acaben entenent.
És un tòpic, però és cert
que és el problema sincer.
I tant, això t'ho puc assegurar.
No han de quedar bé amb ningú.
No, no, no.
I vull dir que si queden allà enganxats
és perquè els interessa.
i aleshores, bé,
he estat molt contents
perquè fa tres anys
que estem fent aquest espectacle ja
i el continuem fent.
I jo,
era un repte que teníem
perquè, clar,
també ens arriscàvem una mica
a fer un tipus d'espectacle així,
íntim,
senzill,
però només la paraula
i els textos i tal.
I bé,
estem contents
perquè jo penso que els objectius,
allò que jo pensava que,
sí, sí,
segur que s'han d'enganxar amb la història,
segur que poden estar-se quiet,
segur que no necessiten tantes imatges
com pobrets
estan en el món que vivim
tan immersos
constantment en imatges,
amb sons,
bé,
sobretot imatges,
una rere a l'altra,
rapidíssim, no?
I això és com tornar una mica,
no?,
concentrar-se
i tornar una mica
als orígens de tot,
el silenci,
estar-se quiet,
a que les imatges
no les induguem nosaltres,
sinó que siguin ells,
això ens sembla molt interessant,
que se les fabriquin,
que tu els hi plantegis
la situació a la història
i siguin ells
que de cop s'imaginin
tot allò
i que tu només amb l'ajuda
d'un objecte
ja els hi facis entrar
dintre de la història,
no?
Probablement,
en Rosa ha contribuït
al fet que els nens i nenes
des del punt de vista teatral
d'un temps cap a aquí
uns quants anys,
afortunadament,
se'ls comença a tractar
amb respecte,
ho dic perquè
fa molts anys,
molts anys,
el teatre per a nens,
era,
teatre per a nens,
avui dia,
el teatre per a nens
té un nivell
extraordinari,
no?
I això també ha contribuït
probablement
a que els nens
se sentin més respectats
des d'un escenari.
Clar,
sí, sí,
és cert això,
eh?
Jo me'n recordo allò
quan jo era més petita
i veies coses que,
clar,
i semblava,
i els nens
sembla que els interessava.
No, no,
que va,
hi eren aquells teatres,
aquells patis de butaques
que només hi havia així barri
i que no es podia aguantar
perquè allò que els estaven explicant,
escoltant,
i els anaven i els venia,
no?
Sí, sí,
però vull dir que ara
és molt bonic
i això que tu dius
com amb respecte,
no?,
com cuidant-los
i sapient,
és que a més
aquests nens
són el públic del futur,
com si diguéssim,
m'entens?
Vull dir que jo,
que fa molts anys
que treballo en teatre,
per exemple,
i que treballo
amb el teatre
per gent gran,
per adults,
a vegades ens queixem,
no?,
que no hi ha públic,
que no hi ha,
de que no sé què,
que hi ha un públic minoritari,
bueno,
ara sí,
ara sí que hi ha públic
perquè sí que n'hi ha de públic
que el teatre,
però bé,
tot i amb això
sempre t'estàs queixant,
no?
I jo penso que
una de les feines
que faig
allò modestament
és que
hem de començar
pels nens
i pels joves,
perquè és
explicar-los
què és el teatre,
que proposar-los coses
que a més els interessin
perquè sigui
mica en mica
que es van fent gran
tinguin més interès
per anar a veure
altres coses,
vull dir que
és el públic potencial
aquest dels nens.
Jo sé que
em repeteixo molt
però jo
algunes vegades
en aquest programa
quan parlem d'aquest tema
he dit que
obres de teatre
que realment
he gaudit
i he rigut
i m'ho he passat molt bé,
moltes vegades
han superat
obres de teatre
de companyies
de teatre infantil
professionals
que no pas de dolça.
I tant,
jo també ho crec.
Però obres de teatre
espectaculars
en tots els sentits.
Que bé, no?
Que bé
que tenim companyies
i gent com a tu.
Per ser Rosa,
deixa'm fer-te una pregunta.
tu ara estàs treballant
en televisió també
al Vent del Pla
i a mi em consta
aquella canelleta
jove,
allò 10 o 11 anys
que els agrada molt
aquesta sèrie, eh?
Ui,
faig massa.
Clar,
per això t'ho dic,
tu ets conscient
que és una sèrie
que agrada molt
el públic jove.
Quan tu et poses
en un escenari
a fer aquests papers
de Romer i Julieta
del Girano
no t'identifiquen
perquè clar,
aquest escenari
més o menys nu
que tu treballes
aquesta obra,
aquestes històries de teatre
i dic
calla,
que és la noia del súper.
no és una miqueta
de problema per tu
això ara?
No,
mira,
jo porto bastant bé.
Home,
saps què passa?
Justament m'ha anat a favor.
Home,
després,
quan acabo la funció
surto perquè em demanen
i vaig a parlar amb ells
a algunes escoles
i així,
no?
Però,
bueno,
i això no és massa costós
per mi.
I en canvi,
quan em veuen
a dalt de l'escenari
que estic com de veritat
allà
i jo començo
l'espectacle
i així de cop
ai,
comencen a xerrar
una mica
algun d'aquests simpàtics
comença a dir
alguna veu alta
com
i en Paco
on és en Paco
i aquestes coses
però després
hi ha com unes ganes
d'a veure
què m'explicarà.
És el primer moment
només,
no?
Sí,
però no,
és curiós
perquè llavors diuen
ai,
està allà de veritat
això no és a la tele
i de cop és
a veure
i estan com
no sé,
més a favor
trobo-ho
curiosament.
I com t'explica Rosa
que una sèrie
com en del Pla
agradi,
ja no dic al públic adult
sinó que agradi als nens?
És massa,
jo també aquests dies
m'ho estava parlant
amb un altre mestre
perquè jo
també fa temps
que treballo
amb això
a la televisió
per a temps
però hi havia
altres sèries
com
temps de silenci
no era massa.
Però aquesta
potser no la veiem tant
per al tema
que és una època
molt determinada.
Aquesta és
diguem-ne
que és l'època actual
i hi ha molts nens
potser perquè surten nens
també o...
Jo crec que sí,
jo crec que deu ser
una de les claus
la veritat
és que no ho sé massa.
Jo vaig fer a l'Espanya
i a l'Europa
amb els de Gull de Gull
i aquella sèrie
també la podien veure
els nens perfectament
perquè trobo que
bueno,
que anava molt bé.
Però no enganxava tant
amb els nens aquella...
Aquesta és una passada
però nens i petitets
no et pensis
que de 10 anys
i més petits.
Home,
a mi em consta
que ho comenten
l'endemà a classe.
Sí,
sí,
sí,
és cert.
Bé,
a mi i jo
que treballo molt
amb nens
em tenen el cap
inflat cada classe
que vaig...
I què passarà?
Perquè van seguint
els capítols
i en fi...
Sí,
jo crec que potser
molt deu ser per això,
que surten nens,
es deuen veure
identificats,
no ho sé,
però és que els encanta
també els personatges
del Montràs,
en Paco els fa molta gràcia
i vull dir que no ho sé.
Aquesta identificació
amb el seu propi món,
no?
Els hi deu atrebar?
No sé,
en fi,
són fenòmens d'aquells
televisius.
Home,
és bastant...
Bé,
en el pla
hi ha molta realitat,
com si diguéssim,
hi ha molta cosa quotidiana,
famílies,
un poble
i llavors això potser
ells,
com a la gent gran,
passa el mateix,
que per això
hi ha tant de públic
enganxat,
dic jo que hi ha
una cosa
d'identificació
cap a allò
que estic veient
i fa que m'enganxi.
Però Rosa,
tu no penses a vegades
de dir,
aquestes sèries
que reprodueixen
la vida quotidiana
de les persones,
a vegades no penses
de dir,
però com els hi poden agradar
que parlin de coses
que els hi passen a ell?
Per vides normals
ja tenen la seva,
no?
I a vegades
fa pensar que tothom
buscaria en el món
de la ficció
vides com a més apassionants
com aquest Cirano,
aquest Romeu i Julieta
que tant es conreia el teatre.
Sí,
és curiós,
això no,
jo no ho sabria respondre.
De tota manera,
el teatre va començar així,
vull dir,
allò de la catarsi
dels grecs,
la tragèdia grega,
ells feien,
els grecs feien el teatre
i posaven en les hores
de teatre
coses,
temes
que identificaven
una mica el poble,
coses que passaven
en l'estat
i els grecs
anaven allà
i miraven allò
i llavors
se sentien reflectits
i llavors
van veure
que allò
podia ser una cosa
d'identificació,
que aquí va néixer
el terme aquest
de la catarsi
que era com jo miro
el que hi ha
a dalt de l'escenari
i això a mi em produeix
un estat així
d'alerta
i d'emoció
pensant que
ostres,
aquell sóc jo
i això pot produir canvi
que una mica
això és el que hauria de produir
una mica el teatre
i després la televisió
i el cinema.
Potser hi ha alguna cosa
de tot això
aquí darrere,
jo no soc gaire entesa
per això.
No, no, jo t'ho feia com que estàs
a totes les salses
com el Juli Vera,
la tele,
el teatre de nens
i el teatre d'adults
perquè clar,
no hi ha molts actors i actrius
que facin teatre d'adults
d'aquell bon teatre d'adults
i que també faci
bon teatre de nens,
vull dir que
que es decanti,
que es desdobli
en aquests dos tipus de públics.
Ets un cas bastant singular
des d'aquest punt de vista, no?
Sí, és veritat,
sí,
perquè,
sí, no sé per què,
depèn, no?,
de l'opció de cadascú.
Jo m'interessa molt els nens
i m'ho he agafat molt en sèrio
i intento fer les dues coses
el millor que puc,
com si diguéssim,
i molt,
sobretot,
el tema dels nens,
no hi tinc un respecte absolut
i,
sí, mira,
t'he de dir que vaig una mica
de bòlit, eh, també.
Home, perquè amb la televisió
jo m'imagino que és molt complicat
també compaginar-ho tot.
Sí, és una mica complicat.
I ara que la teva mare
sembla que marxarà, no?,
i et deixarà sola al super,
ja ho veuràs tu,
el panorà.
Jo també sóc seguidora, eh?
No sé si marxarà,
no sé, no sé.
No?
O sigui, si marxarà o es quedarà
o què passarà.
Jo la veig molt penjadeta
d'aquell home, eh?
Ja t'ho dic ara.
Molt, això també,
jo t'ho veig, eh?
En fi, Rosa,
ha estat un plaer de veritat
i ens encanta
que actrius com tu
optin
per també conrear
aquest teatre
des del punt de vista
teatral
de l'espectacle
de la fantasia
però també des del punt
de vista pedagògic.
Sabem que el teatre
pot ensenyar moltíssimes coses.
Que bé, moltes gràcies.
Gràcies i fins la propera.
Molta sort.
Molt bé, igualment.
Adéu-siau.
Adéu-siau, adéu.